Descarrega en PDF - Valors.org

FOTO: XEVI NOYA
L'ARTICLE L'ARTICLE DEL MES MES
"El Comerç Just i
l'OMC", de Josep
Lluís Escobedo
(Alternativa 3)
momentVALORS
Conviure amb
la malaltia de
l'Alzheimer
alors
Any III
Núm. 23
Gener Gener 2006
2,50 euros 2006
2,50 euros
A l'entorn
de la taula
Cada Cada part del Dinar Dinar de Nadal és una
petita metàfora de la nostra vida
INCLOU ELS ELS CONSELLS CULINARIS DE L'ÀVIA REMEI
valors.org

El dinar de Nadal
EN PORTADA
10-
24
5
El Comerç Just i la OMC
El director de compres de l'ONG
Alternativa 3, Josep Lluís Escobedo,
ens parla a l'article del mes de les
peticions que han fet els països del
Sud a la cimera de Hong Kong de
l'Organització Mundial del Comerç
(OMC).
valors
REVISTA MENSUAL DE REFLEXIÓ I DIÀLEG
Número 23. Gener 2005
Pàgina web: http://valors.org
EDITA Associació Cultural Valors
DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú
CONSELL DE REDACCIÓ Joaquim Brustenga,
Jordi Cussó, Dolors Fernàndez, Xavier Manté,
Marta Masdeu, Eulàlia Puigderrajols i Marc de San
Pedro
REDACCIÓ Laura Arias i Xavier Noya
CAP D'OPINIÓ Joaquim Brustenga
XEVI NOYA
De l'àpat que tots fem per dinar el dia 25 o per sopar el dia 24 al
vespre se'n poden treure molts ensenyaments. En un monogràfic de
caire especial hem demanat als nostres col·laboradors que extreguin
un valor de cada part d'aquest àpat. La popular cuinera Àvia Remei,
a més, ens aconsella perquè res no falli culinàriament parlant.
25
'Feliz Navidad'
La crítica de
cinema Judith
Vives ens
recomana un
film amb
missatge pacifista per aquestes
dates nadalenques.
HI HAVIA UNA VEGADA... Roser Trilla
COL·LABORADORS Joaquim Amargant,
Ramon Bassas, Josep Maria Cusachs, Francesc
Grané, Nicolau Guanyabens, Xavier Manté, Joan
Pera, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Josep
Maria Solà i Judith Vives
HAN PARTICIPAT EN AQUEST NÚMERO
Joan Bellavista, Josep Lluís Escobedo, Maria
Dolors Fernández, Jordi Quintas, Núria Radó i
Ramon Roca
DIBUIXOS Àlex Valls i Javier García
EDICIÓ i CORRECIÓ Anna Olm i Rita Tudela
PER COMENÇAR
sumari | gener 2006
4 Editorial | El dinar de Nadal.
5 L'article del mes | El Comerç Just i la OMC. Josep
Lluís Escobedo.
6-7 Fòrum | L'enginyer dels pobres. Joan Bellavista.
Cada ovella al seu corral?. Toni Codina. Els drets dels
altres. Jordi Quintas. Qui té por del silenci?. Grup
promotor dels Deu Minuts de Silenci per escoltar el Nadal.
8 Des de l'altar | Només venem llavors... Ramon Roca.
8 Fullejant el diari | Immigració. Marta Masdeu.
8 ContraVALORS | La tardor Xavier Manté.
9 La columna de Joan Pera | Els valors del Nadal. J.P.
9 Escala de valors | El consum com a recerca espitirual. F. Grané
MONOGRÀFIC
10-23 El dinar de Nadal
12 La il·lusió de que tot quedi bé. M. D. Fernàndez.
13 Parar taula el dia de Nadal. Maria Roser Trilla.
14 L'acolliment dels comensals. Joaquim Brustenga.
15 La fraternitat: tots a taula!. Marc de San Pedro.
16 Escudella i carn d'olla. Ramon Salicrú.
17 Segon plat del dinar de Nadal. E. Puigderrajols.
18 La dolçor dels aliments. Nicolau Guanyabens.
19 L'alegria del brindis. Xavier Manté.
20 El moment dels més petits. Maria Coll.
21 Gaudir de la bona conversa. Laura Arias.
22 Fins la propera vegada. Ramon Bassas.
21 L'hora de rentar els plats. Jordi Cussó.
PROPOSTES
25 Cinema | 'Feliz Navidad'. Judith Vives.
25 Llibres |Aprofitant l'avinentesa. Josep Maria Solà.
26 Art|El matís després del negre. Ramon Bassas.
26 Teatre|Quan el teatre només és espectacle. J.M.Cusachs
27 Propostes atípiques |Deixa't perdre per la
Cavalcada. Eulàlia Puigderrajols.
27 Música | Nadales també a l'Orient Mitjà. M.Salicrú.
28 Viatges| Caps d'Any a la "ciutat eterna". J. Amargant.
29 Teatre| Els altres Pastorets de Catalunya. J. S.
29 Solidaritat| Canalsolidari.org. M. C.
PER ACABAR...
29 Sabies que... | abans al dinar de Nadal els nens
recitaven els seus propis poemes? N. Guanyabens
29 Petites coses per canviar el món | Treballar
desinteressadament. Ramon Salicrú.
30 L'altra cara de la ciència | El líquid necessari. N.R.
29 Una carta des de... | Ginebra (Suïssa). G. Manau.
31 momentVALORS | Montserrat Xifré. Conviure amb
la malaltia. Laura Arias.
FOTOGRAFIA Toni Canal, Xavier Noya i Laia
Alonso
COMPAGINACIÓ Joan Salicrú
PÀGINA WEB Víctor Sancho i Jonatan López
IMPRESSIÓ Impremta Prims
COMPTABILITAT Engràcia Carlos
PUBLICITAT Carme Itxart
DISTRIBUCIÓ Raul García
ADREÇA C/ Sant Josep, 18-20 08302-Mataró
Tel. 620.749.138 FAX 93.798.62.59
ADREÇA ELECTRÒNICA redaccio@valors.org
DIPÒSIT LEGAL B-6206-2004
3valors

4valors
EDITORIAL
El dinar de Nadal
A
Catalunya el dinar del dia de Nadal és un gran esdeveniment. A casa
nostra no hi ha massa costum de celebrar el sopar de “Nochebuena”,
això és més en altres zones de l’Estat Espanyol. Els catalans celebrem
el dia de Nadal amb un bon dinar i l’àpat d’aquest dia, que reuneix a
tota la família, no és un àpat qualsevol, segurament deu ser un dels
més importants de tot l’any. A taula, aquest dia no hi pot faltar ningú, i si per
alguna raó algu és absent, la seva cadira buida fa sentir malament a tots el
comensals.
És tradicional menjar escudella i carn d’olla. Amb el suc escorregut del bullit es
fa la sopa de galets, l’escudella. Cal anotar que en la confecció d’aquesta menja
no hi pot faltar, el bou, el be, el porc i la gallina, així com la pilota, a més de patates,
col, pastanaga i si voleu que us quedi ben blanca, aixafeu mongetes seques
cuites sense pela i les barregeu amb el bullit. Tot seguit cal menjar el rostit,
pollastre, capó o gall d’indi, mantes vegades amb un farcit de pomes, prunes,
panses, pinyons, posat dins el rostit. I, les postres, torrons, neules, tot acompanyat
d’un bon vi i cava de la nostra terra.
No es poden perdre les bones tradicions, perquè -entre d'altres coses- totes
elles configuren un país. Tot aquest ambient que envolta el dinar de nadal crea
festa i ens fa viure moments memorables que resten gravats a la memòria del cor,
on guardem aquelles coses que no s’obliden. Des de temps antics, les coses
importants s’han celebrat al voltant d’una taula, amb un bon àpat i compartint la
joia dels amics. Aquestes trobades són una dimensió essencial de la vida humana,
ens fan experimentar vivències de mutua comprensió, d’espontaneïtat, de
caliu humà i de comunicació fraternal, que masses vegades no sabem expresar en
la quotidianitat de la vida. El fet de trobar-se al voltant d’una taula és un acte de
relació i d’amistat.
En una societat cada vegada més individualista i fragmentada no hi ha dubte
que el dinar de Nadal és un espai que crea família, que estableix llaços de veritable
fraternitat. Bon profit.
L'ACUDIT. Àlex Valls
LA FRASE
VALORS A L'ALÇA
Salut:
El 77% dels
catalans
considera
positiva la
nova llei
antitabac
(El Punt,
17/12/2005)
VALORS A LA BAIXA
Compromís
social: Només el
26% dels joves
catalans entre
18 i 29 anys
participen a
una associació
(Avui,
13/12/2005)
"L’actualitat és una mirada a la realitat que cada dia s’assembla més als videojocs. Saltem d’una pantalla a
l’altra sense acabar cap partida". Albert Sáez, subdirector del diari 'Avui'

L'ARTICLE DEL MES
Cal respectar
la necessitat
de sobirania
alimentària
de tot país i
reconèixer
que el dret a
l'alimentació
no és una
mercaderia,
sinó una
necessitat
El Comerç Just i la OMC
Entre els dies 13 i 18 de desembre de
2005, a Hong Kong se celebra la Sisena
Conferència Ministerial de la
OMC (Organització Mundial del Comerç).
A les últimes reunions de la
OMC, a Seattle i Cancún, els països
més pobres, agrupats, han reclamat canvis profunds
en el funcionament d’aquesta institució,
abans de poder acceptar cap més acord. Esperem
que durant aquesta Conferència també sigui així.
Des d’Alternativa3, donem total suport a les reclamacions
de canvis a la OMC que fan els països
del Sud, que es poden sintetitzar en els següents
punts:
· Canvis en el mètode de decisió, que el facin
més democràtic.
- La teoria diu que la unanimitat de tots els
membres és necessària per a prendre qualsevol
decisió important. La realitat és que els països
empobrits sempre tenen al menys un punt vulnerable
en la seva relació amb els EUA, la UE i/
o Japó (exportacions, ajuda, deute o préstecs
de l’FMI).
- Es negocia constantment a la seu de la OMC
a Ginebra, i allà només són presents els països
que es poden permetre tenir-hi una delegació
permanent, per a molts països del Sud no és així.
· Atendre a la falta de liberalització dels
sectors agrícoles d’Estats Units i la Unió Europea.
A l’hemisferi Sud hi viuen el 87% dels camperols
del món. L’agricultura és la base de l’economia
dels països més pobres del planeta.
Però els països del Nord tanquen els seus mercats
als productes agrícoles del Sud, amb aranzels
i altres barreres. El sucre, amb aranzels que
poden ser d’entre el 80 i 100%, n’és un exemple
clar. A més, els països del Nord inunden els
mercats internacionals amb els excedents de les
seves sobreproduccions agrícoles. Aquests excedents
són causat per les subvencions a la
producció i a la exportació.
· Respectar la necessitat de sobirania alimentària
de tot país. Reconèixer que el dret a la
per començar
Josep Lluís Escobedo
alimentació no és una mercaderia, sinó una
necessitat.
El relator especial de les Nacions Unides per
al Dret a la Alimentació, Jean Ziegler, constata
que el número de persones desnutrides al món
ha augmentat l’últim any de 840 a 852 milions
de persones. Urgeix garantir que les normes internacionals
de comerç no amenacin el dret a la
alimentació.
· Exigir una OMC que no estigui al servei de
les corporacions transnacionals.
L’informe publicat el 15 de juny de 2000 per
la Subcomissió de la promoció i de la protecció
dels drets humans de la ONU deia: “La OMC
està gairebé totalment en mans de les societats
transcontinentals privades”. A l’acta de Marrakech,
en què es va constituir la OMC, es deia
que s’havia de promoure un comerç “no discriminatori”,
“més lliure” i, encara hi ha més,
“més avantatjós pels països menys avançats”.
· Afavorir les condicions necessàries que
possibilitin el desenvolupament sostenible als
països pobres.
Perquè una indústria incipient pugui créixer i
desenvolupar-se, el país que l’acull ha de tenir
el dret a protegir-la. Només protegint inicialment
la indústria clau per a una economia es pot generar
una base sòlida sobre la qual obrir-se després
al mercat internacional. Per exemple, el sector
del cotó de Burkina Faso, un dels productes
clau de la seva economia, pateix una greu crisi,
perquè ha de competir amb el cotó exportat des
dels Estats Units.
· Reclamar que s’inclogui la mobilitat de mà
d’obra en el “lliure comerç” promulgat per la
OMC. També els avenços en ciència i tecnologia,
posant-los al servei de la humanitat, enlloc
de, com s’està fent, reforçar la protecció
de la propietat intel·lectual.
Josep Lluís Escobedo és director
de compres d'Alternativa3
www.alternativa3.com
alternativa3@alternativa3.com
5valors

per començar
6valors
L'enginyer dels pobres
Joan Bellavista
Mentre esmorzava a corre cuita un cafè
amb llet al bar de la cantonada, he obert
el diari i he llegit: “Jon Cortina: es va
preparar com enginyer per servir als rics,
però va donar completament la seva vida
als més pobres de El Salvador”.
La frase m’ha impactat, potser perquè
els enginyers o enginyeres no acostumem
a aparèixer en les notícies de les
labors humanitàries. Són més visibles els
professionals de la medicina, l’educació,
les ciències socials, etc . I perquè la frase
pressuposa un cert judici de valor en
el sentit de relacionar l’enginyeria com
un servei als rics, al capital, als qui tenen
recursos per pagar la tecnologia. Per tant,
m’he sentit al·ludit com enginyer, i m’he
rebel·lat contra aquesta presumpció de
servei als rics. L’enginyeria és una eina
als servei de les persones i la societat.
Les infrastructures, l’accés a l’aigua potable,
el sanejament, les vies de comunicació
i transport, l’energia sostenible i a
l’abast de tothom, etc... són elements
bàsics de suport per a l’activitat humana
i la seva salut i benestar. Per tant, ser
enginyer pot ser una forma molt útil de
servir a la societat i especialment als més
necessitats. En el cas dels països sub-
Cada ovella al seu corral?
Antoni Codina
Des de ben petits hem sentit aquesta frase
estereotipada per indicar que Nadal
és una festa que agrupa les famílies,
esborra rancúnies, revifa bons sentiments,
et fa recordar els que estan lluny
i els que ja no hi són.
Les mares de família, anys enrere
passaven llargues hores davant dels
fogons preparant l’extraordinari dinar de
Nadal... A partir d’aquest ritual culinari
es prepara i s’engalana la taula i van arribant
totes “les ovelles” per gaudir d’aquesta
llarga convivència en la llar. Després
vindrà el moment de liquidar els
desenvolupats és potser una de les prioritats
essencials que qualsevol govern responsable
que vulgui servir la seva gent
ha de impulsar.
Tanmateix, impulsat per aquesta frase
d’obertura, he seguit llegint la notícia i
he conegut breument la trajectòria professional
de Jon Cortina. Nascut a Bilbao
el 8 de desembre de 1934 anys estudià
teologia a Francfort, es feu jesuïta, i
se n’anà a estudiar enginyeria als Estats
Units. Dedicà la seva tesi als moviments
sísmics de El Salvador, va visitar el país
i allí es quedà per sempre. Va construir
pous, ponts, va obrir camins, per les
poblacions humils del país. En comptes
de teoritzar, com seria propi d’un intel·lectual,
ell posava la seva extraordinària
intel·ligència i sensibilitat al servei
de la comunitat en obres pràctiques i
d’una utilitat directa. Company de Ignacio
Ellacuría, que va ser assassinat pels
esquadrons de la mort, ell i Jon Sobrino
van sobreviure a la massacre. Lluny de
fugir seguiren més compromesos amb el
servei als pobres. Més endavant es comprometé
amb el rescat de les víctimes de
la guerra civil de El Salvador i fundà l’associació
Prorecerca. Des d’aquest orga-
aliments i regar-los amb vins i caves. Del
cafè, herbes i licors, ve la llarga sobretaula.
Després arriba el moment de les disfresses
per reproduir l’escena del naixement
i en alguns casos arriba el “caga
tió” o els petits regals de “l’amic invisible”.
Així és com “les ovelles” gaudeixen
del seu “corral”. I nosaltres, els adults,
lògicament, no ens hem de quedar només
contemplant el pessebre, sinó que a partir
del pessebre, hem de fer que el nostre
Nadal sigui solidari ajudant d’una manera
concreta el qui més ho necessitin i
"La imatge de Cortina
era, però, seductora:
se'l veia escoltant la
gent humil"
nisme va alliberar més de 300 infants que
havien estat robats als seus pares pobres
i que eren “engreixats” en “casas
de engorde de bebés” per després ser
venuts a famílies riques en adopció. Jon
Cortina va morir el 12 de desembre a ciutat
de Guatemala als 71 anys d’un vessament
cerebral.
Sincerament, al final de la lectura he
pensat: quina vida més aprofitada. A la
plana del costat hi havia unes fotos de
Zapatero i Rajoy discutint-se. També són
gent compromesa i que compleix una
labor socialment indispensable. La imatge
de Jon Cortina era, però, seductora: se’l
veia escoltant la gent humil, amb una mirada
amable i atenta, que respirava pau i senzillesa.
Què voleu que us digui, no són imatges
comparables, ni té sentit fer valoracions
sobre persones en circumstàncies
tan diferents, però el meu cor em deia:
“Jon , tu sí que l’has endevinada!”.
Joan Bellavista és enginyer
Caritas o altres organitzacions.
Però això de “per Nadal cada ovella al
seu corral” per a molts ha caigut en el
tòpic. Cada vegada més, “el corral” està
en el restaurant. Però un dinar en un
Restaurant, per més ambientat que el
tinguin, mai pot tenir l’escalf de la
convivència en la llar.
Hem de lluitar contracorrent, perquè
el consumisme no ens ofegui. No deixem
que els llumets, les musiquetes, la buidor
dels eslògans televisius, la mesquinesa
de la publicitat que ens aboca cap al desenfrè
des regals estèrils, ens entelin l’autèntic
sentit del Nadal. Deixem que Jesús
reneixi de nou en cada cor i en cada
llar.
col·laborant de forma extraordinària amb Antoni Codina és empresari

Els drets dels altres
Jordi Quintas
El proppassat 10 de desembre es va
celebrar el Dia dels Drets Humans, internacionalment.
Amb aquest motiu, els síndics
de greuges i defensors locals de Catalunya
van difondre un manifest que,
en síntesi, venia a dir que no podem anar
per la vida actuant com si els nostres
drets estiguessin per damunt dels drets
dels altres. Això m’ha fet reflexionar tot
repassant mentalment diverses actituds
viscudes l’altre dia, en tornant de Barcelona
i que em van fer sentir malament.
I m’hi han fet sentir perquè un, més aviat
de caràcter tímid i molt poc amic d’entaular
discussions, es troba com impotent
davant de certes actituds.
En el tren que venia de Barcelona, un
passatger es queixava perquè durant el
trajecte un músic ambulant tocava una
musiqueta i després passava el platet. I
això vulnerava els seus drets al veure’s
forçat a escoltar una música que ell no
havia demanat. Mentrestant, però, aquest
ciutadà ocupava còmodament un
seient reservat per a gent gran i dones
embarassades mentre una senyora d’edat
avançada viatjava dreta dos metres
més enllà. Quan, en arribar a la meva
estació de destí em disposava a baixar,
vaig haver d’apartar-me perquè unes no-
Qui té por del silenci?
ies que volien pujar em tapaven la sortida,
convençudes, probablement, dels
seus drets de poder pujar al tren sense
trobar cap obstacle. En voler agafar l’ascensor
que m’havia de pujar de l’andana
al vestíbul, la dona que hi havia entrat
uns segons abans ja havia premut el botonet
i m’havia tancat la porta automàtica
literalment als nassos.
Un cop a dalt, un noiet adolescent
llençava al terra, sense envermellir ni un
bri, l’embolcall del pastisset industrial
que es cruspia. I a la sortida, una colla
de gent que esperava el bus urbà i que
no mantenia cap cua organitzada, quan
aquest va arribar tothom volia pujar primer
encara que fos a cops de colze: I
llavors, a la vista de tot plegat, vaig dubtar
entre creure que potser havia tingut
un mal dia o és que les coses anaven així
habitualment.
I ara, reflexionant, m’he recordat dels
liturgistes habituals de la queixa permanent:
sempre creuen que els seus drets
estan per damunt de tot. Es queixen del
difícil trànsit rodat quan menen un automòbil
–“i a sobre haig de pagar l’impost
de circulació!”- però no vacil·len gens ni
mica a deixar estacionat el seu vehicle
damunt la vorera impedint o dificultant
Grup promotor dels 'Deu Minuts de Silenci per Escoltar el Nadal'
Estem mal acostumats. Necesitem omplir-nos
de sorolls i d’activitats frenètiques
per saber que estem aprofitant el
temps, que vivim el moment. Ens costa
conviure amb el silenci. El silenci ens
avorreix, o ens desempara, o ens fa sentir
desocupats. O tot alhora. El silenci
ens retroba amb la nostra solitud. Associem
el silenci amb la buidor, amb la
desocupació. El silenci ens incomoda.
Però també sabem que per gaudir millor
de la vida ens cal el silenci. Per no deixar
que les coses passin sense que ens sobtin.
Per retrobar-nos, just al mateix punt
on sempre ens perdem de vista. Per fer
una reflexió serena, sense pressions,
sense compromisos. Una reflexió intima.
Ens cal el silenci per prendre decisions.
El silenci ens permet escoltar. Més enllà
del brogit. Silenci per conèixer. Per discernir
Per diferenciar allò que és important
d’allò que és banal. Silenci per decidir.
Saber cap a on anem. Saber què volem.
Per actuar amb llibertat i amb intel·ligència.
O ens deixem portar o som protagonistes.
Nosaltres optarem pel segon.
La nostra oposició és contra la banalitat.
Contra la simplicitat. No volem que
per començar
"Els nostres drets
comporten deures
per als altres"
el pas de vianants, cotxets i cadires de
rodes. I etcètera i etcètera.
I ara direu: “Escolta, mira, d’acord, però
els Drets Humans de referència són uns
altres, i la seva conculcació és molt més
important”. Doncs sí, ja ho sé. Però dels
Drets Humans que es conculquen cada
dia –explotació sexual i esclavitud de
dones i menors, detencions arbitràries,
tortures, guerres absolutament injustes,
segrestos, mobbing... -ja en parlen els
notables i els mitjans de comunicació
habitualment-. Jo només pretenia recordar
que els nostres drets comporten
deures pels altres i que els drets dels
demés només podran ser assolits en la
mesura que jo exerceixi els meus deures.
Només pretenia col·laborar a crear consciència
ciutadana en aquest sentit. Malauradament,
però, els lectors d’aquest
text segurament ja n’estan, de conscienciats.
Els que no sé si ho estan són els
que no el llegiran.
Jordi Quintas és enginyer tècnic
aquest Nadal passi sense sobtar-nos,
que sigui un Nadal més. No volem que la
vida ens passi sense adonar-nos-en. I
per això recorrem al silenci; per escoltar,
per conèixer, per escollir, per caminar, per
viure.
Silenci per optar per la pau, per la justícia
i per la llibertat.
Nosaltres no tenim por del silenci.
Moltes gràcies.
Els Deu Minuts de Silenci per Escoltar
el Nadal són una activitat que
s'organitza a Mataró cada 24 de
desembre a les 7 de la tarda a la
plaça de Santa Anna des de l'any 2000
7valors

per començar
8valors
des de l'altar
Només venem llavors...
Ramon Roca
Un dia, un noi va somiar que entrava
en un gran magatzem. Darrera el taulell hi
havia un àngel. Tot decidit, va preguntar:
"Que veneu aquí?". "Tot el que desitgis…",
respongué l’àngel. Aleshores el
noi va començar la seva llista de peticions:
"-Doncs voldria... la fi de totes les guerres,
un comerç internacional més just, més
amor a les famílies, més paciència i generositat
amb els emigrants, menys contaminació
a la natura, més justícia amb les
persones explotades…".
Així que l’àngel el va interrompre i li
diu: "Ho sento noi… Crec que no m’has
entès bé. Nosaltres no venem fruits,
només venem llavors…".
Amb aquest relat voldria afavorir una
conducta positiva i unes actituds vers el
“medi ambient”. L’estima i respecte pel
medi tenen gran importància en el benestar
de la persona i en la nostra qualitat de vida.
La degradació i la contaminació en
bona part depenen dels actes personals
que fan un entorn més net i habitable.
La llavor és aquella realitat diminuta
que va engrandint-se fins a la plenitud.
Hom diria igual d’aquells valors positius
que hem assumit i amb el temps han arrelat
dins nostre i són "hàbits adquirits" que
vivim com “si fossin de tota la vida”.
contraVALORS
La tardor
Xavier Manté
Des de casa, a la ciutat, no podem copsar
el pas de les estacions excepte que el dia
s’allarga o s’escurça i si fa més fred o més
calor. El paisatge de la tardor posseeix la
gran riquesa. De lluny, els arbres d’un
groc ocre al mig d’un bosc verd fosc són
d’una bellesa especial. De més a la vora,
trepitges una catifa de fulles acabades de
caure al terra i veus els fruits vermells dels
arbusts. I a la tarda tot és pau i tranquillitat.
Tot un espectacle sinó tens pressa.
Costa trobar aquest espectacle? No, gens.
El nostre temps va deixant enrera els
referents culturals pagesívols i costums
que se’n derivaven. Dic això perquè la
meva àvia que vivia a pagès tenia molt
assumit que calia aprofitar les coses i em
deia: "Nano, aquí no llencem res!". Alguna
vegada he pensat quina cara hauria
posat la iaia Mercè si li hagués dit que era
“ecologista”.…
Recordo l’experiència de la recollida
selectiva a Vilassar de Mar, ja fa dos cursos.
Me n'encarregava personalment a la
rectoria, de treure la brossa... I noi! H havia
setmanes que no calia treure la bossa de
“rebuig” de poca que n’hi havia... Per un
temps en el meu cor em sentia cofoi
“d’estar a nivell europeu”.
És important “sembrar” dins nostre,
tenir actituds positives de col·laboració,
de paciència, d’imaginació, perseverança…
també un xic de bon humor vers les
iniciatives col·lectives que afavoreixen
reduir els residus urbans que generem
com a societat desenvolupada. Les futures
generacions ens agrairan aquest esforç
que fem i farem per deixar-los un món
més net i més bonic perquè també en puguin
gaudir.
Ramon Roca és prevere
Si en aquesta època vas al Ripollès, al
Montseny o a Olot pots trobar llocs impactants
o també més a la vora.
Però aquesta riquesa propera a la TV
no ens la venen. Ens parlen dels boscos
de Canadà o d’Àustria. Ens han ficat al
cap que només allò que és insuperable i
daurat ens pot satisfer i que ho hem d’aconseguir
a qualsevol preu per ser feliços.
De vegades sembla que se’ns hagi inoculat
un virus que no ens permet gaudir
d’aquestes coses que no són tan úniques
fullejant el diari
Immigració
Marta Masdeu
La Unió Europea es planteja com a repte
la immigració. La difícil situació viscuda a
Ceuta i Melilla, així com els problemes que
hi ha hagut a França, han fet que els líders
europeus dediquin una atenció especial
a aquest fenomen. Un dels objectius és
treballar per la integració dels immigrants.
Per respondre adequadament a la immigració,
a casa nostra s’acaba de presentar
una iniciativa, recollida en el document
Un consens social per a un futur de ciutadania,
que també apunta algunes línies
d’actuació. Es tracta d’una proposta de
treball impulsada per entitats com Càritas,
la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat
o la Federació de Municipis de Catalunya.
Pretén promoure espais de debat per fer
un diagnosi de la realitat i una reflexió
teòrica que permetin extreure propostes
per millorar el marc legal actual. L’exclusió
social dels immigrants, l’habitatge, el
treball o la participació política són alguns
dels aspectes a treballar. Darrera aquesta
iniciativa hi ha la idea que totes les persones
que formen part de la nostra societat,
siguin o no immigrants, han de ser considerades
ciutadans en condicions d’igualtat.
Només així es pot construir una
societat comuna.
Marta Masdeu és periodista
i que tenim a tocar. Això ens passa en
moltes situacions de la vida: amb l’amor
de la nostra parella , amb el menjar de cada
dia, amb el cotxe... En desitjaríem un altre
d’insuperable. La propaganda, la competència
i els anuncis ens parlen d’amors
passionals, de paisatges immortals, de
cotxes que porten cap a la felicitat. Sinó
ens immunitzem d’aquest virus, no podrem
assaborir la felicitat quotidiana que
tenim totalment al nostre abast.
Xavier Manté és enginyer

la columna de Joan Pera
Els valors del Nadal
Joan Pera
L’altre dia pensava: “Ara ve Nadal,
matarem el gall. I a la tia Pepa n’hi darem
un tall”.
Tinc una amiga que és vegetariana, que
per Nadal mata una col. El cas és matar
alguna cosa.
Hi ha qui celebra el Nadal: “...pero mirar
como beben los peces en el río...”
(que vaja una lletra!). N’hi ha que mengen:
“panses i figues i nous i olives”
(Tot són gustos). D’altres diuen: “Merry
Christmas!” (que, per cert, no s’assembla
gens al nostre Bon Nadal! I que jo, de
petit, pensava que volia dir: Ja t’enviaré
una postal!).
Cadascú celebra el Nadal a la seva manera.
Depèn del que vulgui trobar en
aquesta nit freda o en aquest dia assolellat
de desembre; gresca, xerinola...
àpats i família... retrobaments i..... oblits...
enyorances... records.... o simplement les
escala de valors
El consum com a recerca espiritual
Francesc Grané
Fins on arribarà l’afany laicitzador de
la generació amb ignorància enciclopèdica
–com deia Aranguren- en temes culturals
i religiosos? Proposo al govern
eliminar les vacances de Nadal i la diada
de Reis. El volum de negoci és massa
gran, i la fractura en els índes del consum
derrocaria qualsevol govern. El laïcisme
econòmic no és possible. Zygmunt Bauman
afirmava ja fa anys que l’element
essencial per a la configuració de la identitat
és avui el consumisme. La diferenciació
social es produeix pel consum, no
per la producció. Consumim coses, però
sobretot, consumim identitats. Que no
són definitives ni tancades, sinó fugaces.
La diada de Reis és la diada amb un alt
contingut espiritual. De l’adoració d’un
nen senzill i amb un rerafons de continguts
forts, hem passat a adorar l’ego allò
llumetes i estrelletes d’una bona “juerga”.
I potser ens oblidem que el millor que
té el Nadal és l’esperança. I encara que
ens atipem de bones menges, i riem i
xisclem, en el fons, allà a sota de tot ... El
que volem, el que busquem, el que desitgem...
és una vida nova una mica millor!
I aquesta esperança d’una primavera
certa és per a tothom.
Nens i criatures: que és segur que ve
la primavera! Adults i més grans: que és
segur que florirà! Avis i grans: m’hi jugo
el que vulgueu que cada flor donarà el
seu fruit! Si no es per això, tot el Nadal
son garlandes tan lluents i barates com
les de Hong Kong.
I potser sí que el 25 va néixer una criatura...i
uns pastors el van anar a veure...
i nevava en ple desert... i una dona ren-
que voldríem ser, i a allò que voldríem
que fóssin els altres, aquells a qui regalem.
No sabem aturar el fre del comprar,
perquè hi ha ben poc d’econòmic: el nostre
desig és mostrar-nos, mostrar les diverses
maneres del jo i mostrar la nostra
part desinteressada, atrevida, barroera,
aventurera... mostrar el jo i anar-nos
definint. Les indústries culturals, televisió,
cinema, les grans superfícies... a través
de tots els consum expressem qui
som i com som. Escollim l’informatiu de
La2 perquè ens sembla més culte, el Francino
perquè ens sentim més “progres”,
o Operación Triunfo, perquè ara toca ser
romàntics i sensibles... Tant se val el fet.
Importa les justificacions i expressions
que hi donem. Que ens donem. No sabem
qui som, no sabem què és el que desitgem
més de fons. Només sabem comprar co-
"El que volem,
el que busquem,
és una vida nova
una mica millor!"
per començar
figuera (Marrano!)...
Però tot això; la màgia i la il·lusió d’una
única nit a l’any...si no serveix per tenir l’
Esperança d’un rebrot de vida...no
serveix per res! Si no creiem, si no esperem
que una “rosa pot florir en ple desembre
congelat”... Si no creiem, si no
esperem que “unes blanques manetes
petites com són formaran un món
millor”... Ja us puc assegurar que el 25
de Desembre... Fum, fum, fum! I del més
negre!
tava al riu... i algú cagava a sota una Joan Pera és actor
ses que ens diguin a nosaltres mateixos.
Vivint amb identitats febles, canviants.
Adolescents i joves tenen en la indústria
del consum la forma perfecte de
construir el jo. Que els papes els comprin
pantalons 150 o 200 euros, amb algun
forat, per sentir-se hippies i contraculturals,
per expressar la disconformitat amb
el món. Però la disconformitat, la protesta
o la rebelia són avui una gran indústria
que fa anar l’economia del país.
Ara venen rebaixes. De nou podrem
construir-nos amb nous objectes. No hi
ha activitat que vehiculi tantes dosis d’energia
inmaterial, de sentiments sincers i
nobles, de recerques sense troballa, que el
consum. Espiritualitat vehiculada ara,
massivament, través de l’economia.
Francesc Grané és filòsof i periodista
fgrane@eulogosmedia.com
9valors

per començar
10valors
L'Àvia Remei
mostrant uns
torrons fets per
ella mateixa.
els consells de
l'Àvia Remei
PER J.SALICRÚ
Ningú més adequat que la popular cuinera
Remei Ribas per explicar-nos tot el que s'ha de
tenir en compte respecte aquest important àpat
des del punt de vista culinari. L'Àvia Remei és
autora de tres popularíssims llibres: 'La Cuina de
l'Àvia Remei', 'Plats i secrets de l'Àvia Remei' i
'Àvia Remei, vull cuinar!'.

XEVI NOYA
LA VAIXELLA I LA CUBERTERIA
"Mira, pel que fa a la taula sempre hi ha la idea de treure
aquella vaixella de l'Àvia que tenim guardada durant tot l'any.
I està molt bé recuperar-la per un dia. El problema és que,
com que ara tots som tan pràctics i fem servir rentaplats,
amb aquest tipus de vaixelles és molt fàcil que s'esborri el
dibuix dels plats. Per tant, millor no treure-la. Hem d'agafar
plats que siguin pràctics i que estiguin bé. Ah, i parlant de
coberteria, a part de tot allò habitual, cal no oblidar-se de
El dinar
de Nadal
Les dates nadalenques són un moment
important a la vida de totes les famílies de
casa nostra. I dins d'aquests dies, el més
important i esperat és el dinar de Nadal o
el sopar de "Nochebuena". Per unes hores
ens retrobem tots aquells amb qui
compartim cognoms o ascendència
comuna i celebrem el naixement de Jesús.
En aquest monogràfic -que té un caire
especial- no ens dediquem a reflexionar
sobre un sol valor sinó precisament sobre
la multitud de lectures que permet aquest
àpat. Per això hem demanat als nostres
col·laboradors habituals que extreguin un
valor diferent de cada part del dinar.
Aquesta és també la nostra manera de
desitjar-vos un bon Nadal i una bona
entrada al 2006. Comença el recorregut.
Que vagi de gust.
posar les culleretes petites pel final del dinar; així la mestressa
de casa no s'haurà d'aixecar".
LA DECORACIÓ
"Si tenim una mica de gust posarem la taula adornada amb
estovalles amb motius de Nadal o també aquelles estovalles
famoses de l'àvia -en aquest cas no passa res-.
Està molt bé adornar la taula amb una mica de boix grèvol,
que sempre fa Nadal".
11valors

els consells de
l'Àvia Remei
La il·lusió de que tot quedi bé
Maria Dolors Fernàndez
Som al mes de desembre, i en els nostres pobles i ciutats
ja es nota la preparació de les Festes del Nadal. S'han
muntat les fires de pessebres i ornaments, les botigues
estan engalanades, se senten nadales, es ven loteria,
contemplem pessebres …. Tot respira alegria i il·lusió.
A les nostres llars també es viu l’ambient nadalenc i estem esperant
amb il·lusió el retrobament dels familiars en un dels actes més típics
i de costums a Catalunya: el dinar de Nadal, que reuneix la família al
voltant de la taula.
La preparació del dinar però, comença uns dies abans. Anem per
passos. Cal...
Trucar: per saber i concretar qui vindrà aquest any, i quants petits
hi hauran.
Fer la llista del que hem de comprar per fer el dinar: prèviament
ja hem decidit, com és costum, fer la sopa de galets, la carn d’olla, el
pollastre acompanyat del farcit, neules i torrons. Tot acompanyat
d’un bon cava català.
Comprar: Hem d’escollir tots els productes, tenint en compte les
persones que s’asseuran a taula. Val més fer llarg que curt i, si alguna
cosa sobra, anirà bé pels canelons del dia de sant Esteve. Anem a les
botigues de confiança, que ja saben què volem cada any. No poden
faltar els galets grossos i el pollastre de pagès que ens reserva la
polleria on anem habitualment.
Cuinar: Arriba el dia, i la cuina és converteix en un neguit d’activitat.
Les olles al foc bullen, fent la sopa i la carn d’olla. El forn està
a vessar entre el pollastre de pagès i el farcit. Mentrestant, es prepara
a les safates de la vaixella bona els torrons i les neules. La nevera
està curulla de cava català, vi, i aigües i algun refresc pels més menuts.
Tot està apunt perquè el dinar pugui ser servit i tothom pugui dir,
com cada any, que bo que ha sortit i quina feinada hi ha hagut.
La feina i l’angoixa que tot surti bé han quedat enrera. Esperem,
amb la mateixa il·lusió amb la qual hem preparat el dinar, que arribi la
família per asseure’ns a la taula que ha preparat la Roser.
12valors el dinar de Nadal | preparar el dinar
Maria Dolors Fernàndez treballa a
l'Ajuntament de Mataró
L'escudella
"S'ha de comprar un bon tall de gallina, que fa el caldo més
bo i més consistent. A aquesta gallina li hem de treure la
grassa, la pell, perquè no és bona. I se n'han d'aprofitar els
ossos, sobretot el del genoll, que fa un caldo molt blanquet.
N'hi ha qui posa ossos del moll, però jo no ho recomano.
També hem de comprar un parell de botifarres blanques i
negres. Hi ha molta tradició de posar-hi també un tall d'orella
"Val més fer llarg
que curt i, el que sobri,
anirà pels canelons de
Sant Esteve"
de porc, a l'escudella. Hi ha qui posa un tall de carn que es
diu jarret... Cadascú allò que li agradi.
Les pilotes. Per fer-les cal comprar carn picada, de vedella
i de porc, barrejada. Cal agafar-ho, remenar-ho, tirar-hi un
rovell d'ou, all, julivert i un pols de pa torrat o farina de galleta.
Es segueix remenant, es tira una mica de farina blanca i
es va sacsejant. I finalment queda la pilota. S'ha de fer el
mateix dia del dinar.
XEVI NOYA

Parar taula el dia de Nadal
Maria Roser Trilla
P
er Nadal tot s’intensifica. El somriure és més franc,
més ample, o sovinteja més. Les cases i les
persones es muden: tot fa més goig; el menjar és
millor. Els sentiments (la melangia o la tendresa)
són més a flor de pell.
El dinar de Nadal ens aplega a tots al voltant de la taula, en
una mena de comunió profana. I parar taula és tot un ritual,
que pot començar ben bé a mig matí, quan cal reunir esforços
per allargar la taula. Sempre cal estirar-la per Nadal. Si som
molts, per poder-hi encabir tothom; si som pocs, per estar més
amples. Però la taula de Nadal sempre és llarga.
Posarem les tovalles de puntes, aquelles que només surten
per Nadal. La vaixella bona; els coberts de plata (els de la
primera comunió, que són una murga a l’hora de netejar); les
copes de xampany (beurem cava, és clar!, però la copa de
Nadal és copa de xampany)... Davant de cada plat, una
targeteta amb el nom de cadascú, perquè tothom se senti un
convidat especial. Després col·locarem les cadires, i no podrem
evitar de pensar en les que teníem abans, aquelles més velles,
menys còmodes, on havien segut aquells que avui més que
mai enyorem. I llavors, al bell mig de la taula, hi posarem una
espelma, que encendrem bon punt comenci la cerimònia. El
ble feble i constant d’aquella espelma cremarà, mentre estiguem
junts, per l’Infant nascut a Betlem, pels comensals absents, i
per aquest moment tan dens, tan consistent, que voldríem
etern.
Tot és a punt. Ja és l’hora. Endavant!
Roser Trilla és
professora de
secundària
Hem de tenir també el dia abans quatre cigrons remullats
i quatre mongetes blanques també remullades.
Molt bé, doncs ens posem a fer l'escudella, el mateix dia
del dinar, que hem de procurar que sigui bona però també
sana. Agafem aigua que no sigui de l'aixeta i omplim una bona
olla, perquè el dia de Nadal ens trobem que posem tanta
carn d'olla que l'olla se'ns fa petita. Quan comença a arrencar
el bull hem de posar-hi la carn. Hem de comprar també molta
parar la taula | el dinar de Nadal
"Per Nadal, parar
taula és un ritual,
sempre cal reunir
esforços per allargar-la"
XEVI NOYA
verduda: api, pastanagues, un nap, una xiribia, un parell de
porros -que s'han d'obrir per la meitat i netejar bé-... Hi ha
qui també hi posa un trosset de sagí, que és ranci; abans
sempre se'n posava perque donava molt de gust. Tot això
ha de bullir, durant dues hores o dues hores i mitja.
També comprarem una col, de paperina, no la normal
grossa, al tanto!. Si els hi ha tocat el fred, és molt més
gustosa, per cert.
13valors

els consells de
l'Àvia Remei
L'acolliment dels comensals
Joaquim Brustenga
14valors el dinar de Nadal | arriben els convidats
XEVI NOYA
L
a dita “Per Nadal cada ovella al seu corral” vol
expressar el retrobament tradicional dels membres
de la família entorn de la taula el dia de Nadal o si no
és possible per Sant Esteve.
Em fixaré en el valor “acolliment” que fàcilment es dóna en
aquest àpat, que per les famílies de tradició catalana és el
dinar de Nadal i per les d’altres tradicions i costums és de
sopar de Nochebuena.
Quan veiem que l'escudella va bullint hem de posar-hi un
parell de patates, amb un tall al mig perquè no es desfacin.
Llavors hi tirem les pilotes, la botifarra blanca... la negra es
posa amb un colador dins l'olla i s'hi deixa durant dos o tres
minuts. Després es treuen i es guarden; així no es rebenten.
A l'escudella també hi ha qui hi posa mig peu de porc, per
exemple, però tot això és molta grassa.
Quan tota l'olla ha bullit és aconsellable treure el caldo per
"L'acolliment
suposa creure que
l'altre -el familiar o
l'amic- també sóc jo"
Acollir suposa estimar l’altre. Suposa creure que “l’altre –el
familiar o l’amic- també sóc jo”. Reconèixer, per tant, que tots
som iguals. Que tothom –també aquells que me l’ha feta, que
m’és més antipàtic, o que potser és l’ovella negra de la famíliaté
un “jo profund” on hi ha uns valors i possibilitats que jo
puc ajudar a què aflorin i facin canviar la seva vida.
També cal dir que acollir l’altre no significa solament donar,
com el qui dóna al qui no té, sinó que el veritable acolliment
demana l’actitud de donar i rebre. Voler rebre d’aquell que és
acollit.
Antigament, sobretot a pagès, era freqüent invitar un pobre
del poble al dinar de Nadal. Aquest gest avui segurament
seria jutjat com una beneficència de digne burgès. Però tenia
molts valors d’atenció fraternal dels senzills i de testimoni
pels fills de la casa d’acolliment dels pobres i marginats. Avui,
aquest costum pot traduir-se invitant un veí o una veïna que
viu sol i no té família.
Joaquim Brustenga és rector
de la parròquia de la Sagrada
Família de Mataró
fer la pasta i llavors posar-hi la col, així el caldo no queda amb
gust de col.
Pel que fa a la pasta, generalment s'usen aquells galets
grossos. Hi ha gent, però, que per fer-ho diferent farceix els
galets amb els trossos de pilota. És molt espectacular. Han
de ser galets molt grossos. Si fem la pasta anticipadament
l'hem de deixar un punt crua i escalfar-la en el moment, perquè
la pasta creix molt i llavors ens falta caldo. Cal tenir-ne

La fraternitat: Tots a taula!
Marc de San Pedro
El moment de seure a la taula és també el de passar
comptes: dels presents, dels absents, de les noves
incorporacions… L’any passat, just quan anàvem
a començar, la Monti ens va trucar des de terres
llunyanes –on s’estava amb el seu company, l’Ivan-. Volia
dir-nos que haurien volgut ser amb tots nosaltres també en
aquells instants. Un rere l’altre vam anar agafant el telèfon
per desitjar-nos bones festes i explicitar-nos tot el que ens
enyoràvem. L’emoció continguda va fer esclatar el plor en el
darrer moment. “L’any que ve si, eh?” ens vam dir amb veu
trencada.
L’àpat de Nadal, com a la majoria de cases, és un dels primers
punts i seguits de tot un cotinu de trobades i retrobades,
dinars, sopars i berenars, a casa de l’un i a casa de l’altre. Serà
l’estona d’entonar i desentonar les nadales d’uns cançoners
tronats però amb afecte conservats. Serà l’ocasió de veure la
cara que anem posant després de desembolcallar el detall
amb que ens obsequia l’amic invisible –funció que la modernitat
ha manllevat al cagatió-. Serà el moment d’assaborir
els plats i les converses que porten tan de temps precon-
una mica de preparat per si queda massa espès, tot plegat.
Per cert, l'escudella s'ha de servir ben calenta. I la presentació
de la carn d'olla també s'ha de fer amb una mica
de gràcia. Tot ha d'estar molt separat. Abans es feien plates
allargades separant la verdura i la carn.
Què fem amb la carn d'olla, si en sobre molta? Cal escórrerla
de seguida i treure-la del suc, sinó se'ns faria agre molt
depressa. Sobretot tenint en compte l'escalfor que hi ha a
seiem a taula | el dinar de Nadal
"El dinar de Nadal
multiplica la joia
d'una bona taula i una
estona compartida"
cebent-se. Però ara mateix, tot això, no em toca explicar-ho a mi.
Amb la meva companya, aquest any celebrem l’àpat de Nadal
a casa dels seus pares junt amb germanes, cunyats, tietes i
nebots. Ho visc com una experiència molt agradable que fa
sentir d’allò més feliç. De fet, qualsevol efemèride en aquest
ertorn familiar és un bon moment de retrobament; però el dinar
de Nadal, i el seu sentit profund, multiplica especialment la joia
d’una taula compartida.
Marc de San Pedro és graduat social
les cases aquests dies, amb les estufes, la calefacció...
Per cert que això és especialment greu si és un dia de
molta humitat -amb boires baixes-. Si sentiu uns trons fondos,
heu de córrer a treure el caldo, refredar-lo i posar-lo a la
nevera perquè sinó en mitja hora es fa agre.
Ah, i acompanyant la carn d'olla hi ha d'haver escarola,
raves, olives... el que vulgueu... ceba tendra, també... perquè
tot això fa anar avall, és molt sa".
15valors

16valors
els consells de
l'Àvia Remei
el dinar de Nadal | el primer plat
Escudella i carn d'olla
Ramon Salicrú
Escudella tradicional, “amb llunes com a miralls”, i
carn d’olla “ben proveïda de talls, de pilota, de
vedella, cansalada i botifarra de greixet”. Els afegits
entre cometes són trets d’una extensa poesia de
Nadal que ens ensenyava la mare i que cada any
volem refer –sense massa èxit- amb els meus germans reunits
a taula. Aquest és el nostre primer plat.
Els entreteniments han preparat adequadament els nostres
païdors, perquè saben que els plats del menú que seguiran
seran forts, de gran valor energètic, d’alt nivell calòric. Ara
l’escudella de galets i la carn d’olla ben dotada, ens pot
reprendre. El brou crema i la carn d’olla treu fum.
Efectivament el primer plat ens fa entrar de ple a l’àpat de
Nadal. Tot engolint cautelarment la seva substància, comença
el diàleg amb la família reunida i s’entra en matèria, a fons. El
primer plat ens permet, escoltant els comensals, veure per on
aniran els trets de la conversa. Veure quins seran els temes
vitals de l’ordre del dia. Les arrencades, com els primers glops
d’escudella, són fortes i motiven les primeres anàlisis de fons
i les composicions de lloc i permeten també entreveure el grau
de conflictivitat de la conversa. Les discrepàncies o les coincidències
es posen en evidència i s’avancen afirmacions contundents,
difícils de pair, que asseguren un
col.loqui posterior viu i apassionat. Que si la
darrera del PP, el nou “talante” d’en
Zapatero, les declaracions d’en Carod, la
política d’habitatge de l’Ajuntament o els
peatges de les autopistes...
El to i la intensitat del debat pugen i
l’ambient es caldeja gradualment. Tots volem
tenir raó i convèncer l’altre, entre cullerada i
cullerada, i potser amb una pujada de veu
provoca-dora. Alguns posicionaments –ja
que parlem de menjar- poden considerar-se
una queixalada a la jugular del de davant i/o
provocar una dolorosa mossegada de la
pròpia llengua. Les galtes dels entaulats
comencen a agafar color i fins i tot es senten
interiorment els primers fogots de la festa.
Uns diuen, innocentment, que la calefacció
EL POLLASTRE
"La mestressa de casa, un o dos dies abans del dinar, ha
d'anar a comprar un pollastre d'aquests ben guapos en
un lloc de confiança. Així com les coses de l'escudella és
millor comprar-les fresques al moment això no, això s'ha
d'anar a buscar anticipadament.
La dona que ens ven el pollastre ja ens el deixarà net
de dins, no cal patir. Però si que l'hem de salar i posar-hi
"El primer plat ens
permet, escoltant els
comensals, veure per
on aniran els trets"
està massa donada. Uns altres, encara més càndids, que els
galets comencen a fer efecte als estómacs...
Però no arriba la sang al riu i passa a les millors famílies.
Tothom es coneix i mútuament tots sabem de quin peu calcem.
Més apaivagats relativitzarem posicions i introduirem altres
temes més planers que siguin motiu de placidesa i de satisfacció
col·lectiva, com per exemple, parlar del Barça, perquè des de fa
temps guanya i juga bé. El dinar de Nadal tot just ha començat
i la suma de temes controvertits que es posaran al damunt la
taula... constitueixen un llistat inesgotable.
Ramon Salicrú és mestre
una mica de pebre. I amb llard "maquillar-lo" perquè no
s'esberli. Hem de posar les panses i les prunes amb remull,
i passar per la paella unes salsitxes. Els pinyons també els
passem per la paella amb una mica de llard perquè quedin
rossets. I llavors és qüestió ja de farcir i posar tot el que
haguem preparat, que si les prunes, que si les panses...
Quan posem el pollastre a la cassola -que ha de tenir
tapa-, hi tirarem un bon raig d'oli, un bon raig de conyac
XEVI NOYA
i també un raig
ja el podem pos
d'estar? Doncs
en fa tres tres
peça. Si veiem q
hi un paper met
la tapadora i pos
hi posem els pi

Segon plat del dinar de Nadal
Eulàlia Puigderrajols
Es de noche, en casa estarán preparando para
marcharse a la Misa del Gallo, aquí en muchos
pueblos apenas cuatro viejas llenan la iglesia a
esta hora. Todos estamos alrededor de la mesa.
No hay costumbre de cuidar los detalles....
Recordo la meva àvia Laieta, posava les millors estovalles;
la mare ha continuat el costum . I tothom ens vestim amb les
millors gales per celebrar junts el dinar de Nadal.
...pero aquí todo es distinto, es de noche y hemos comido
un cardo delicioso que Jesús con cariño ha cultivado en el
huerto de Nadaja. El cardo estaba condimentado con ajos
fritos y harina tostada. La mesa empieza a tener los manchones
de siempre, entre los huesecillos de las aceitunas y
las migas de pan.... porque estos detalles no importan, son
manías de la gente de ciudad. Es de noche y me siento saciada,
pero casi estamos empezando... Todos esperan su trozo
de cordero. Y éste muy pringado, como ha de ser, va llenando
los platos. Y la ensaladera va de mano en mano y nos
servimos la escarola cada uno con su tenedor. Porque estos
detalles no importan....
Amb prou feines m’hi cap res més. Ara ve l’escarola amb alls
oli i un raxet de vinagre i el cordero. No s’entén el Nadal, el sopar
de la Nochebuena sense el cordero. La Rosario te de sempre la
mà trencada per coure’l, aquí el mengen més jove que a Mataró
i... allà mai el cuinem al forn; ens el mengem a la brasa.
d'aigua perquè no se'ns enganxi. I llavors
ar dins el forn. Que quanta estona s'hi ha
si el pollastre fa dos quilos dues hores, si
... sempre l'estona segons el pes de la
ue se'ns enrosseix molt depressa posemàl·lic
a sobre, i si passa a l'inverés, traiem
em només el grill. I quan falti una miqueta
yons".
Un pollastre farcit elaborat
per l'Àvia Remei.
el segon plat | el dinar de Nadal
"Nadal és Nadal
arreu, amb 'cordero'
o amb pollastre"
Tinc, des de fa quasi trenta anys moltes vivències de Nadals
passats a Navarra quan he acabat el primer plat ja em sento
tipa. Allà tots és diferent, però tan... Aquesta diferència és
enganyosa. Els costums et fan una mala passada i has de
sovint vigilar que el xip del teu cervell estigui alerta, per no
caure en estereotips, per no ser sensible i no apreciar el que
realment és important.
Nadal és Nadal arreu, amb cordero o amb pollastre, amb la
millor vaixella i estovalles o amb els estris quotidians. Mudats
de diumenge o amb sabatilles. Cantant villancicos i jotas o
anant a Missa del gall.
Nadal es viu al cor i amb amor i aquest és a vessar enmig
d’un sopar pantagruèlic, parlant l’idioma de Cervantes i de
lluny recordant l’altre tros de família.
Eulàlia Puigderrajols és mestra
17valors

18valors
els consells de
l'Àvia Remei
el dinar de Nadal | les postres
La dolçor dels aliments
Nicolau Guanyabens
A
rriben les postres. Com sempre, les postres són
una mena de temps afegit perquè el paladar
frueixi de la dolçor dels aliments. El dinar de
Nadal, ric en calories i gustós pels condiments
festius, és també un parèntesi temporal destinat
al repòs, la conversa afable i el divertiment. Quan arriben els
torrons i les neules és l’hora de concedir-nos un excés més,
que serà més passador si el combinem amb glops brillants de
cava.
Un excés que acaba trencant la línia d’austeritat que ens
havíem traçat. Un excés que ens aporta un suplement d’alegria.
Cal pensar que un dia és un dia i que just aleshores és el
moment culminant de la jovialitat, el valor que ens impel·leix a
gaudir d’allò bo que té la vida i a divertir-nos intensament.
Un excés que acaba trencant la línia de sobrietat que ens
havíem traçat. Un excés que aporta un suplement de gratitud.
Cal pensar que un dia és un dia i que és bo estar agraïts sense
FRUITA ABANS DELS TORRONS
"Abans dels torrons, es pot menjar fruita. Jo crec que és
molt sa, perquè amb aquests dinars de Nadal... Dintre de la
fruita el millor per menjar és la pinya, perquè és un
desinfectant del fetge, és un desengrassant. Les taronges
també són molt bones. Tot i que bé, també es pot menjar
"L'interès que hi ha
darrera de l'ideal
de bellesa actual és
purament econòmic"
fariseisme a les persones que ens conviden o que ens acompanyen.
Cal estar agraïts a l’amic que ens ha regalat aquestes
menges en una panera. Cal estar agraïts al pastisser i al
veremador. Cal estar agraïts al sucre, les ametlles, el raïm i el
temps que el fa madurar. A la fi, cal estar agraïts als dons de la
natura.
Nicolau Guanyabens
és mestre i
historiador
XEVI NOYA
la pinya o la taronja al sopar del mateix dia... en comptes de
sopar, és clar.
Pel que fa als torrons doncs ja ho sabeu: o ens els fem o
els comprem. Els de massapà són molt fàcils de fer. És un
obrir i tancar d'ulls. I els de cabell d'àngel i pinyons... són
deliciosos".

L'alegria del brindis
Xavier Manté
Acasa, l’ambient festiu i familiar de la diada de
Nadal ja s’ensumava des de dies abans. Els
fills, els de casa i els que ja n’estan fora, es
telefonaven i quedaven per sopar junts i
planejar les diferents trobades gastronòmiques
per poder estar amb les famílies d’ells i d’elles, cosa complicada
quan en una casa són molts. Ens donava gust veure’ls
preocupant-se amb il·lusió per la trobada del Nadal. Tot
anunciava que s’acostava festa grossa i que la celebraríem
entre tots entorn d’una taula guarnida amb els millors detalls
que es guarden per les grans ocasions.
En l’àpat del Nadal es concreten tots aquests desitjos de
retrobament i d’il·lusió però és ben veritat que l’alegria de la
trobada familiar a l’àpat de Nadal es desborda a l’hora del
brindis. I brindem, i no sé ben bé perquè, però l’escalf de
l’amistat, del trobar-nos tots junts, de la conversa, del bon
menjar i el bon beure ens fan passar del somriure en les converses
a l’alegria descordada en el moment del brindis. Ens
aixequem amb les copes a les mans i les fem dringar amb les
dels altres. Tots ens agermanem en el desig de pau i felicitat
per a tots els de la taula i inconscientment també l’escampem
per a tots els homes i dones de bona voluntat. És una tradició
totalment arrelada en tota la societat occidental. Si bé ara les
costums consumistes i les políticament correctes intenten
distreure’ns de la crida transcendent de Déu fet home, de la
cova i del pessebre, en el fons, com diu el poeta Segarra, “si de
petits l’hem sentida algun cop”, ressorgeix altra vegada en
aquests moments. Els valors de la germanor i de la pau ens
porten a una felicitat tranquil·la que explota en el brindis del
Nadal. Nois, jo també brindo amb tots vosaltres en aquests
dies del Jesús del pessebre amb la copa plena de desig de pau,
solidaritat i alegria per a tot el món. Que n’hi hagi per tots, per
els del Nord i per els del Sud. Salut!
Xavier Manté
és enginyer
EL BEURE
"Hem parlat molt del menjar però de què hem de veure...
Jo crec que el més adequat és un vi rosat per la carn d'olla
i cava pel pollastre. Però també hi ha qui beu cava tot l'àpat...
Tenim també un vi ranci, un garnatxa, un vi bo... però vaja,
a mi no m'agrada fer barreges".
l'hora de brindar | el dinar de Nadal
"Ens aixequem amb
les copes a les mans
i les fem dringar
amb les dels altres"
XEVI NOYA
SER AGRAÏTS AMB LA CUINERA
"És molt important, quan estiguem menjant el primer o el
segon plat, alabar la feina de la cuinera. Això la recompensarà
sobradament. Totes les hores que s'hi ha passat quedaran
compensades. Que no ho hagi de preguntar ella, sobretot,
que surti dels altres!".
19valors

20valors
el dinar de Nadal | el "verset" i les nadales
El moment dels més menuts
Maria Coll
De cop, el més menut de la casa puja dalt de la
cadira, segurament l’únic dia de l’any que té
permís per fer-ho, i recita: “L’escola és tancada,
l'apunt
hi ha llum al carrer, la senyora Pepeta saluda al
carter...”. En aquest moment, a diferència del dia
de Reis, els nens són per primera vegada els protagonistes
d’un àpat d’adults, de converses que els semblen inútils i
avorrides i de contínues atencions perquè no trenquin cap
element de la cristalleria bona que engalana la taula. Fins ara
només havia alterat l’àpat l’aparició dels torrons de xocolata.
L’hora del "verset", una tradició que s’està perdent de forma
accelerada, representa pels infants de la casa el resum de
moltes hores de concentració a classe. És el reconeixement
d’una feina ben feta que conclou en un moment de glòria, fins
i tot, alçat de la resta dels presents. En canvi, per altres nens,
aquest instant pot resultar una anhelada de vergonya extrema.
En aquest cas no cal forçar-los; potser quan siguin grans
no recordaran amb gaire estima aquesta tradició.
"L'hora del verset
representa pels infants
el resum de moltes
hores de concentració"
Aquests dies previs al Nadal hem pogut llegir alguns als
diaris articles d’opinadors escandalitzats amb la laïcització
extrema del Nadal: escoles que han deixat de fer pessebres,
centres que celebren el solstici d’hivern... Òbviament sota
aquest nou paraigües, els infants deuen deixar de memoritzar
versets i cantar nadales; costa trobar-ne alguna en què no
aparegui alguna referència al Nadal o al naixement del nen
Jesús.
Aquesta opció educativa actual ens pot aigualir la festa. La
música nadalenca, les melodies d’aquelles nadales
M. C.
de les quals sovint tots recordem quan comencen
però mai com acaben, també animen un àpat que,
després del cafè, ja decau. La música és festa i la
festa símbol d’alegria, pau i germanor.
els consells de
l'Àvia Remei
Maria Coll
és historiadora
i periodista
ALCOHOL SÍ, PERÒ AMB MODERACIÓ
"Després del cafè sempre hi ha qui vol
una mica d'estomacal, un calisay, un conyac,
un whisky, una crema catalana... un dia és
un dia, no passa res, ara, això si, s'ha de
veure amb moderació. Si hem de conduir
després ens enganxaran".

Gaudir de la bona conversa
Laura Arias
Com cada any música de fons, bon ambient, el
"cling-cling" d’unes copes que brinden, les panxes
ja plenes i ara més que mai la família i els
l'apunt
amics: els nostres, els que ens pertanyen,
d'alguna manera. Ingredients indispensables per
la sobretaula.
Els records de tants i tants moments... Dies passats i dies
que encara han de venir, acudits i una mica d'humor, el paquet
de tabac a les acaballes i les ampolles buides que formen una
pila sobre de la taula.
-Doncs apa! Un any més tornem a tenir el Nadal aquí!
-Sembla mentida com passa el temps!
-Ja ho pots ben dir. Saps què em passa a mi? Que tinc la
sensació que cada Nadal arriba una mica abans.
-Sí, si, és veritat, no te n’adones i ja hi ets! Sembla mentida...
-Amb els regals, les presses, les cues a les botigues...
-Què me’n dius dels carrers guarnits? Fan
venir de gust sortir malgrat el fred.
-Això em fa pensar en aquell Nadal... el del 84
crec...
-I tant! Quina glaçada! Va ser un hivern llarg
i dur.
[...]
I al voltant de la taula s’atropellen els mots i
les hores. Vells temps, opinions, gresca i qui
CAFÈ SI, PERÒ MOLT SUAU
"A l'hora del cafè jo recomanaria prendre'n
un de gra natural, i a més a més mòlt al
mateix moment, si pot ser. Perquè si ens
posem un cafè molt fort, torrefacte... ja hem
carregat molt el fetge i els ronyons... és molt
millor un cafè suau".
cafè, copa i puro | el dinar de Nadal
"S'agraeix la
companyia i la
conversa: sorollosa
però agradable"
sap si alguna partida de cartes! La nit es jove i encara queda
estona per endavant.
S’agraeixen la companyia i la conversa: com cada any
sorolloses, però més que mai agradables.
Laura Arias és
estudiant de periodisme
M. C.
21valors

22valors
el dinar de Nadal | el Comiat
Fins la propera
Ramon Bassas
"B
é, potser que fem un pensament, oi?" (curiosa,
aquesta manera que tenim de relacionar
l’acció de pensar amb la d’anar-
l'apunt
se’n...). Farts com mai, i això que dèiem
que avui no ens passaríem -com sempre,
vaja-, candidats a ser detinguts en qualsevol control d’alcoholèmia
i amb una morrinya considerable, finalment, aixequem
el cul de la cadira. Ens ho hem passat bé, francament.
De cop, pensem que ho hauríem de fer més sovint, això de
retrobar-nos amb la família. I de cop també donem gràcies a la
tradició catalana de Sant Esteve que, entre d’altres coses,
permet de reconciliar banda i banda de família i contribuir als
equilibris necessaris per no ofendre cap sogra. Més encara en
un moment com aquest, que sovintegen famílies amb fills d’altri
i altres combinacions molt suggerents, però que són un
maldecap a l’hora de planificar els àpats nadalencs, no n'hi ha
cap dubte.
Ens hem passat en tot, en el menjar, en els acudits, en el to
de veu, en beure, en fumar, i també en les propines pel vers de
"Ens hem passat
en tot, però demà hi
tornarem. I l'any que
ve. I sempre"
Nadal -això en aquest cas si que deu estar bé, no?-. Però demà
hi tornarem. I l’any que ve. I sempre. L’etern retorn del ritual i
de l’excés i de la donació sense el qual no seríem civilitzats.
Ramon Bassas és
regidor de Via Pública de
l'Ajuntament de Mataró
X. NOYA

els consells de
l'Àvia Remei
L'hora de rentar els plats
Jordi Cussó
Després del dinar, del cafè i d’una bona tertúlia
els comensals van marxant. Tothom retorna a
les seves llars amb el bon regust d’haver
l'apunt
compartit una estona festiva amb els éssers
estimats.
Sembla, però, que ara ens queda la feina més feixuga, la
menys divertida, s’ha de desparar la taula i netejar els plats, i
tots els estris que han estat necessaris per fer un dinar suculent
i exquisit.
Les famílies hauríem d’entendre que aquesta tasca també
forma part de la festa. No hauríem de marxar de la casa -
normalment la dels pares o sogres- sense que tot hagi quedat
net. La festa no s’acaba fins que tot està ben recollit i guardada
cada cosa al seu lloc. Rentar els plats hauria de ser una
estona a la cuina, on tots plegats -almenys els que hi càpiguen,
i no cal que siguin només les dones- hem de continuar amb el
to festiu: rentant, assecant i guardant.
Quants més serem, més riurem diu la gent. Treballar en el
que sigui i molt més a la llar, no ha de ser quelcom negatiu, ans
el contrari ha de ser també espai de festa. El problema rau en
deixar tota la tasca a les mans de poca gent, dels que es queden
a la casa, quan tots els convidats ja se n’han anat. Si tots
"Si són les vuit, nou, deu del vespre i ens sentim cansats
podeu fer-vos una infussió de camamilla amb un raig de
llimona, que és molt bo. També és bo menjar un tall de
pinya, un suc de taronja o de mandarina... millor no
fruites tropicals, en aquest cas. Jo de sopar no soparia,
si de cas un pa amb tomàquet, amb pernil, una amanida
d'un tomàquet, quatre fruits secs o uns turrons que no
t'hagis menjat... però en tot cas que sigui només un
tastet".
recollir i endreçar-ho tot | el dinar de Nadal
"No hauríem
de marxar de casa
sense que tot
hagi quedat net"
hem fet servir els plats, els gots, els coberts, i tots hem gaudit
d’un bon àpat, llavors tots estem convidats a netejar allò que
en l’espai de la festa s’ha necessitat per gaudir-la. Quan ens hi
posem tots -els convidats i els que han obert les portes de la
llar per acollir-nos-, llavors és quan rentar plats és una part
més de la festa i no quelcom que s’ha de fer quan aquesta s’ha
acabat.
Així quan tots marxem, podem gaudir, igual que els que es
queden, del bon regust d’un àpat compartit i assaborit amb
estima.
Som-hi, que a la cuina hi falta gent!
Jordi Cussó és economista
23valors

el dinar de Nadal | els millors refranys
El saber popular
"
Les dolçaines de Nadal, solen dur mal de queixal.
24valors
Per Sant Martí, destapa el vi i per Nadal comença a tasta’l.
Ara ve Nadal menjarem torrons i amb una guitarra cantarem
cançons.
El vi de Nadal, ni emborratxa, ni fa mal.
Qui no té casa per són estar, mal Nadal ha de passar.
De Sant Lluc a Nadal, molt passejar i poc estudiar.
Nadal en diumenge, totes les festes es menja.
Quan Nadal tomba en diumenge, l’hivern menja.
La nit de Nadal, la més llarga de l’any.
El dia no creixerà, fins que Jesús no naixerà.
Si abans de Nadal capa no et cal, de Nadal enllà capa no et caldrà.
Per febrer meritatge, pel Nadal didatge.
Qui un bon Nadal farà, i el desembre acabarà, l’any nou veurà.
Qui no passa el Nadal, no arriba a Cap d’Any.
Carnestoltes quinze voltes i Nadal fos cada mes, que cada dia fos.
Pasqua i Quaresma mai vingués.
Fins al dia de Nadal no és hivern formal.
Passat Nadal, surten els mals.
Per Nadal, a casa i prop de la brasa.
Per Nadal, cada perdiu al seu niu.
Per Nadal el dia s’estira un pam.
Per Nadal i Sant Esteve, cadascú a casa seva.
Quan Nadal cau en diumenge, qui no compra pa no en menja.
Quan Nadal és en diumenge, fred i neu pertot en penja.
"
Si per Nadal fred no en fa, per Pasqua bé en farà.
Per Pasqua carn de corder, i per Nadal de galliner.
Introdueix la teva opinió al fòrum de la web i
sortirà publicada al proper número de 'Valors'
PER SABER-NE MÉS
AMADES, Joan. Les cent millors cançons de Nadal. Edicions 62.
Barcelona, 2004. 128 pàgs
FAMÍLIA FERNÁNDEZ. El nadal català de la família Fernández. Ed.
Empúries. Barcelona, 2005. 208 pàgs.
JIMÉNEZ, DANI. Poemes i cançons de Nadal. Publicacions de l’Abadia
de Montserrat. Barcelona, 1999.
LLIMONA, MERCÈ. Nadal, poemes i cançons. Ed. Hymsa. Barcelona
RIUS, ROSER. La petitona prepara el Nadal. Editorial Cruïlla.
Barcelona, 2001. 31 pàgs.
RODRÍGUEZ, PEPE. Mitos y ritos de la Navidad. Origen y significado
de las celebraciones navideñas. Ediciones B. Barcelona, 1997.
SAGARRA, JOSEP MARIA. Poema de Nadal. Edicions 62. Barcelona,
2003. 64 pàgs.
VIOLANAT, RAMON. El llibre de Nadal: costums, creences, significats i
origens. Editorial Altafulla. Barcelona, 1992. 272 pàgs.
VVAA; El llibre de Nadal. Activitats per a tota la família. Editorial Baula.
Barcelona, 2004. 96 pàgs.
http://www.totnadal.com
http://www.teranyina.net/nadal.ct/inici.html
http://www.cpnl.org/nadal/
http://www.navidadlatina.com/
I tu... què en penses del dinar de Nadal?
Digues-hi la teva a
www.valors.org!
valors
les coses que importen

propostes
amb valors
PEL·LÍCULA
'Feliz navidad'
Un anglès, un francès i un alemany decideixen pactar
una treva per que els homes del seu exèrcit puguin
celebrar el Nadal en pau i d’aquesta manera neixen
unes relacions fraternals més enllà dels bàndols. Aquesta anècdota,
poc coneguda però verídica, va tenir lloc una nit de
Nadal durant la primera Guerra Mundial i ara serveix de base
per a la gran superproducció europea de la temporada, titulada
amb l’oportú títol de Feliz Navidad. El film ve a demostrar
que l’esperit nadalenc és molt més que dinars familiars, llums
i regals i que el Nadal, més enllà també del seu sentit religiós,
pot ser un bon moment per a la reflexió i per a replantejar-se
algunes coses. Així, els soldats de la pel·lícula es replantegen
el sentit de fer la guerra i matar a iguals en nom d’idees tan
abstractes que són fàcilment manipulables: la pàtria, l’honor,
fins i tot la fe. El seu “atreviment” va ser durament castigat
pels estaments, però en la Història, aquest gest queda com un
emotiu i exemplar al·legat pacifista. Aquest és el gran valor de
LLIBRES
Aprofitant l'avinentesa
E
n el moment en que aquest número de la revista
Valors surti al carrer, encara es podrà contemplar
l’exposició que el Museu Nacional
d’Art de Catalunya ha dedicat a Caravaggio.
Això fa que sigui del tot oportú presentar un
llibre que, si bé no és d’edició recent, sí que
gaudeix d’una qualitat que el fa interessant
sempre i més ara que algunes obres de Caravaggio
es poden contemplar en directe. Es
tracta del llibre titulat Caravaggio; el seu
autor és Gilles Lambert i està editat per Taschen,
editorial àmpliament dedicada als llibres d’art. El llibre
en qüestió presenta extensament l’obra del pintor italià
valors
cada mes a...
· La Peixateria.
· Hospital de Mataró.
· Llibreria Márquez (C/Argentona).
· Llibreria Márquez (M. Sant Llorenç).
· Llibreria El Tramvia. (P. Granollers)
Un fotograma de
la pel·lícula, amb
el capellà
escocès en
primer terme.
Feliz navidad, una pel·lícula del debutant Christian Carion i
de la que només es pot lamentar la discutible aposta per la narrativa
lineal i pel sentimentalisme fàcil que acaba restant-li pes
a la vessant més crítica i reivindicativa del film. J. VIVES
la fitxa
Títol: Feliz Navidad.
Direcció: Christian Carion.
Intèrprets: Daniel Brülh, Guillaume Canet i Benno Fürmann.
contextualitzant-la molt bé en la trajectòria de la seva vida,
resultant una aconseguida combinació entre biografia i
comentari dels quadres.La gràcia del llibre està en que forma
part d’una col·lecció on hi apareixen els grans pintors
de totes les èpoques. Tots tenen una edició acuradíssima
i van acompanyats de reproduccions de
primeríssima qualitat de les obres més significatives
de cada autor i si a tot això hi afegim el preu, sorprenentment
barat, fan de dita col·lecció i del llibre
sobre Caravaggio una joia dins el món editorial d’aquelles
que només es troben de tant en tant. JOSEP
MARIA SOLÀ
la fitxa
LAMBERT, GILLES. Caravaggio. Taschen. Koln, 2000. 96 pàgs.
· Llibreria Robafaves. (C/ Nou)
· Llibreria Mas (Pl. Cuba)
· Llibreria Casa Ortega (Av. Perú).
· Llibreria Proa (Premià de Mar).
· Esglésies de Sagrada Família,
Sant Josep, Santa Anna, Sant
Pau, Montserrat, Esperança, Maria
Auxiliadora, Llavaneres, Vilassar
de Mar, Vilassar de Dalt, Premià de
Mar i Caldes d'Estrac.
25valors

ART
El matís després del negre
E
l mataroní Perecoll exposa de nou a Mataró i ho
fa amb una magnífica i ambiciosa exposició a
l’Ateneu de Caixa Laietana. L’exposició, retrospectiva
d’aquests darrers trenta anys, i que inclou peces
de col·leccions estrangeres, se centra en la seva fase de
pintura negra, que ha estat determinant (si bé no l’únic tret
característic) en aquesta etapa creativa que, segons sembla,
s’està pensant de cloure. Espero amb ànsia que trobi aviat
nous camins d’experimentació, orfebre com és tant en el
sentit estricte del mot com en la determinació de colors, de
formes i de textures que mai no ens deixen indiferents. Fa
molts anys, moltíssims, jo devia ser un adolescent, que
vaig llegir una entrevista al setmanari El Maresme. En ella,
l’artista mataroní deia una cosa que des d’aleshores m’ha
quedat com clavada. Més o menys venia a dir que, de fet,
l’escultura no és l’espai ocupat sinó el que es deixa
TEATRE
26valors propostes
www.perecoll.info
Una de les
obres que
es poden
veure a la
mostra.
d’ocupar. El buit que l’envolta, o el travessa, o l’acarona, o
el colpeja, o el respira. Aquest buit que ocupo jo cada vegada
que m’hi enfronto. O el buit que omplen tantes dones
boniques al voltant de les seves joies daurades, que són
un pretext per admirar les persones que estimes. O que
encara no estimes però pugen deu punts.
Trobo que, a les seves pintures negres, una mena
d’escultures verticals i planes, de fet, fetes de traços de gruix
divers, com els pintors xinesos, els buits, crec, petitíssims i
lleus, permeten l’eclosió de la llum que, de fet, és el protagonista
de cada narració. La llum sobre l’espai és sempre una
narració, un esdeveniment ‘in progress’. I també ho són les
seves sèries (o dèries): els ocells, els cavalls, la guerra...
No és el primer en l’ús monocrom, ni del negre. El quadre
negre de Malèvitx o, especialment, Ad Reinhardt, han estat
assenyalats com a precursors de la pintura negra de
Perecoll, com a expressió del llenguatge després de la
tenebra. Perecoll, del qual els mataronins podem gaudir
diverses escultures públiques als carrers de la ciutat, de
fet, inicià aquesta etapa després d’un atzucac de salut. Recordo
que Barceló té una “etapa blanca” en iniciar la seva
sèrie africana, també com a necessitat de recomençar, de
retrobar el matís després de la seva negació cromàtica.
Tant recomanable és aquesta mostra com segurament
serà la seva nova etapa, plena de creativitat, com qui es
deleix del saber d’un veritable mestre. R. BASSAS
Perecoll exposa a l’Ateneu de la Caixa Laietana
(C. Bonaire 3-5; Mataró) fins el dia 5 de febrer.
Web: http://www.perecoll.info/
Quan el teatre només és espectacle
Quan “Les falses confidències” va ser estrenada el
1734 sembla ser que va provocar un gran escàndol.
“Un teatre –diu Sergi Babel al programa de mà- que
parla, amb ironia i amb humor aparentment lleuger, de
la lluita de classes, de la llibertat, de la decadència de la noblesa...”
Tal volta, si s’hagués conservat el text i l’època, l’obra tindria el
seu encant i l’espectador intel·ligent hi sabria veure tota una
intencionalitat sempre vigent, però el director –constato que es
tracta d’un bon director- ens serveix la història com un pastís
Hollywood dels anys 40, i l’únic que aconsegueix amb això és
crear un gran pastís molt bonic però que no convenç a ningú.
De la interpretació salvem un Quimet Pla, en el personatge
d’Arlequí, un pèl o dos pèls exagerat però que agrada i marca
i un tipus; i una Laura Conejero que s’esforça i aconsegueix,
en bona part, treure suc del seu personatge. La resta d’actors
queden totalment desdibuixats i donen la impressió que ni ells
mateixos es creuen els personatges que els ha tocat. Fins i tot,
algun d’ells sembla sentir-se incòmode.
Un capítol a part és l’escenografia. No es tracta d’una posta
en escena convencional. Hi ha un piano de cua majestuós i
negre al bell mig de la gespa del jardí. Això em va fer una mica
de basarda, ja que la mullena el podia malmetre. Comptant amb
un pressupost fabulós, només possible en un teatre de protecció
oficial, l’escenografia és realment espectacular i acapara
l’acció de l’espectador molt més que la comèdia en si.
Llàstima que una vegada més l’espectacle està molt per sobre
de la resta. I conti que crec amb el teatre-espectacle, però sempre
que aquest estigui al servei d’un bon text i no a la inversa. De
tota manera, Les falses confidències es tracta d’un caramel
ensucrat que es pot veure per festes. JOSEP MARIA CUSACHS
“Les falses confidències” de Pierre de Marivaux. Sala
Gran del Teatre Nacional (Barcelona). Del 17 de novembre
de 2005 al 22 de gener de 2006.

PROPOSTES ATÍPIQUES
Deixa't perdre per la cavalcada
E. P.
Imatge
J
o anava a rebre els reis davant
de la Sala Cabañes, portava un
fanalet que sempre acabava incendiat
i al finalitzar aquella màgica
processó, marxava a cals avis a posar
menjar pels camells i ses majestats a
dalt de terra... No ho dubtava, m’ho
vaig creure fermament fins els quasi
nou anys.
Quan vaig tenir canalla vaig altre
volta reprendre la meva presència a
l’esmentada manifestació reial. El
nostre carrer, que llavors no era comercial
i escassament il·luminat els
pocs veïns érem sense aglomeracions
esperàvem a SSMM. La canalla es va
fer gran i van estimar-se més anar a
esquiar, però jo intentava cada any
no perdrem aquella convocatòria, era
com sentir-me infant per una curta estona.
Els anys han anat passant, amb força
constància he estat fidel a la convocatòria
Ara la processó és més llarga,
més comercial, més lluminosa... Ha
deixat de ser de catró-pedra per pas-
La cavalcada de reis
és com sentir-se
infant una estona
sar a ser de plàstic–"porexpan". Certament,
no són en si aquests elements que
l’han fet més excel·lent. Ara la societat
és així, aquests són els signes dels temps.
Però fem un pas més, fixeu-vos quan hi
aneu, amb els ulls esbatanats dels nanos
que a coll dels pares, amb cotxet o bé
drets van primer esperant amb una paciència
infinita, no aconseguida en cap
altre activitat durant l’any, ni a l’escola
ni a casa. I com de mica en mica se’ls
transforma, diria se’ls hi encaixa una mena
de ganyota, rialla, embadaliment facial,
per passar tot seguit a una mena
d’excitació que alguns exterioritzen en
voler apropar-s’hi amb la complicitat dels
seus pares, mentre que d’altres més
MÚSICA
Nadales també a l'Orient Mitjà
D
urant el dinar de Nadal existeix la tradició de cantar
nadales i llegir poemes. Però quins cants entonen
els altres cristians del món? Jingles, als països de
parla anglesa, i villancicos als països de parla
hispànica. Però i els cristians que habiten en països de cultura
àrab com ara Turquia, Líban, Síria o Palestina? Doncs aquests
també interpreten nadales, però aquestes tenen tonades ben
diferents, ja que les seves melodies es basen en estructures
típiques de la música àrab (maqam), que podríem definir com
a cançons plenes d'ornaments i amb moltes més notes que les
nostres. Sempre són cantades en àrab però la temàtica és la
mateixa que a casa nostra. Això sí, aquí les cançons no
propostes
antiga
d'una
cavalcada
de reis.
quiets, quasi paralitzats s’arrapen, més
s’hi és possible, al coll dels seus progenitors.
No us deixeu perdre la fila que
fan els grans que acompanyen als menuts
en qüestió.
Sempre he pensat que era una nit
màgica per l’esperança que pot arribar
a despertar en cada u de nosaltres,
per fer-nos sentir com quan érem
petits, sense deixar de veure el món i
la realitat, dura realitat a vegades que
ens envolta.
Diuen les Escriptures “Us ho as-seguro:
si no torneu a ser com els infants
no entrereu pas en el Regne del
cel!” Mateu, 18. EULÀLIA PUIGDERRA-
JOLS
gaudeixen de l'acompanyament de panderetes i ximbombes.
Escolteu, Sister Marie Keyrouz, del Líban -que podeu trobar a
qualsevol llibreria o a la biblioteca pública de la vostra ciutati
canteu les seves nadales al dinar de Nadal. La Bona Nova és
la mateixa. M.SALICRÚ-
MALTAS
Per a més
informació: http://
www.keyruz.com
27valors

propostes
28valors
VIATGES
Caps d'Any a la "ciutat eterna"
ARoma actualment s’hi pot anar amb dues hores amb
Ryanair i per pocs diners,però la primera vegada que
hi vaig anar amb motiu de les trobades de Taizé, vàrem
trigar més de 36 hores i en autobús.
El 26 desembre del 1980 van sortir de Mataró quatre autocars
plens de joves entusiastes i desitjosos de participar juntament
amb el Pare Roger, a les pregàries de la trobada europea de
joves de Taizé. Vam passar la primera nit en un poliesportiu de
Gènova. El matí vàrem empendre el viatge cap a Roma. A les
portes de la "ciutat eterna" vam fer una parada en una pineda
coincidint amb una munió de joves eslovens que també havien
fet el mateix. Catalans i eslovens agafats de la mà com a símbol
de germanor vam cantar i dansar una bona estona.
A Roma ens van repartir en parròquies i en cases particulars.
Recordo les grasses madonnas somrients que sempre cuinaven
espaguetis. Acompanyats dels seus fills ens van portar a
la missa dominical de la parròquia. A l’hora del sermó, el rector
va demanar el vot per la Democràcia Cristiana.
La nit del 31 de desembre ens van conduir a la parròquia a la
celebració de la missa de Cap d’Any i en acabar les grosses
madonnes ens tenien preparats uns grans plats de llenties
que havíem d'engulir mentre tocaven les dotze campanadas
tot dient: "Aguri, aguri" (Bona sort). Com més llenties menjàvem
més sort tindríem a la vida. Al carrer era un esclat de focs
artificials com aquí per Sant Joan. L’endemà, primer de gener,
la periodista i corresponsal al Vaticà de TVE, Paloma Gómez
Borrego, va venir a trobar-nos per fer-nos una entrevista per
la televisió. Però com que volia fer-nos passar com “espanyols”
no vàrem voler. Vam acceptar quan va voler que digués-
"El papa és un
personatge que forma
part de la història", em
va dir un jove del grup
La plaça de Sant Pere del Vaticà de Roma.
sim que érem catalans.
El 1982 la trobada de joves de Taizé es va fer també a Roma,
per tant vam repetir-hi nit de Cap d'Any. Però la trobada a
Roma que recordo més és la de 1988. Aquell dia, a la tarda, el
Papa Joan Pau II ens havia de rebre a la Basílica de Sant Pere
del Vaticà. A la tarda molts joves esperàvem a la plaça. L’espera
va durar molta estona. Un cop aparegut el Papa al balcó es
van obrir les portes de la Basílica i el Papa Joan Pau II va anar
donant la mà a tothom. Va passar pel meu costat, em va mirar,
però jo no li vaig donar la mà. Un dels nois amb qui anava,
l'Ivan, si que ho va fer. Li vaig preguntar perquè i em va respondre:
"El Papa és un personatge que forma part de la història,
per tant, estem fent història!”.
Aquella nit, altre cop vam menjar llenties, vam viure un esclat
de llum i foc i vam veure una altra tradició dels romans: llençar
els mobles vells daltabaix del balcó al carrer.
L’endemà, primer dia de l’any, vam voler anar dinar a un restaurant,
però tots estaven tancats. Finalment, vam aconseguir
menjar en un McDonalds de la Plaça d’Espanya en contra
dels meus principis, fet que alguns dels meus companys de
viatge avui encara em recorden. JOAQUIM AMARGANT
valors.org
Ja t'hi has connectat?
Ara actualització setmanal!
VALORS

TEATRE
Els altres Pastorets de Catalunya
De Pastorets en fa tothom, entenent per tothom moltes
agrupacions teatrals amateurs catalanes. Però,
òbviament, hi ha llocs que tenen més anomenada
que d'altres. Actualment a Catalunya, es considera que els
millors Pastorets són els que es fan a la capital del Maresme,
dels quals ja vam parlar en una anterior ocasió. Però a nivell de
Catalunya n'hi ha almenys tres més que sobresurten entre el
centenar de representacions que es fan. Anem a repassar-los.
L’Ametlla de Merola. Aquesta colònia industrial que es troba
a vint quilòmetres de Manresa acull una representació prou
digna si es té en compte el nombre d’habitants del poble –uns
tres-cents. L’aforament, de més de cinc-centes cadires, obté una
bona entrada en les sis representacions que es fan. Els decorats
mereixen també un punt favorable així com la possibilitat d’escollir,
a través d’Internet, el dia i la butaca on l’espectador vol seure. En
la part negativa, l’absència d’un fil narratiu entre totes les escenes
resta valor a la peça, que combina de forma estrambòtica trossos
on el so està gravat i altres en què no. El text que s’escenifica, La
Flor de Nadal, és un compendi de diferents versions.
El Vendrell. Els del Vendrell són, amb diferència, els més
fluixos dels espectacles comparats, tot i que en efectius humans
i en la capacitat del teatre s’apropen als de Calaf o als de
Mataró. El mal ús de peces com Així parlà Zaratustra a l’inici
de l’obra –en un prefaci bíblic representat de forma carrinclona–
constitueix un mal presagi per a una obra que acaba
naufragant amb la seva pretensió de fer riure a cada moment.
La nota positiva la constitueix la interpretació musical d’un
fragment de l’oratori El pessebre, del vendrellenc Pau Casals.
SOLIDARITAT
CanalSolidari.org
L
es noves tecnologies poden ser una gran eina
per la difusió d’activitats solidàries. Canal Solidari-One
World n’és un dels millors exemples.
Aquesta pàgina web, creada el 1999 a Londres amb l’impuls
de 18 entitats, va néixer amb la senzilla missió d’oferir a
través d’un portal d’internet un centre virtual d’informació,
d’actualitat, serveis i espais de participació sobre desenvolupament,
drets humans i inclusió social. En pocs anys,
canalsolidari s’ha convertit en un espai virtual i global de
compromís vers les desigualtats i les injustícies d’aquest món.
A casa nostra aquest portal virtual té l’impuls de la
Fundació Chandra, creada a Madrid el 1999 amb l’objectiu
de posar les noves tecnologies al servei del desenvolupament,
i el suport de la Fundació Un Sol Món de Caixa
per acabar
Imatge promocional dels Pastorets de l'Ametlla de Merola.
Calaf. En aquesta població de la comarca de l’Anoia s’escenifica
la versió tradicional de Folch i Torres, presentada
com un conte que l’àvia explica a dos menuts durant la Nit de
Nadal. Aquests Pastorets són els únics realment comparables
als de Mataró i per exemple no tenen res a envejar-los en
aspectes com els del so o el cor que canta les cançons de l’espectacle.
El teatre on es fa la funció, el Casal de Calaf, impressiona
per la seva majestuositat, mentre que el vestuari –
com en la resta de casos comentats– deixa força a desitjar. En
la part negativa, l’excessiva voluntat de «catalanitzar» un
espectacle que teòricament està emplaçat a milers de quilòmetres
de Catalunya. J. S./CAPGRÒS
Catalunya. A més, la pàgina, de gran qualitat l’actualitzen
un grup de periodistes compromesos amb una comunicació
lliure, participativa i plural i convençuts que la comunicació
pot ser un motor de canvi vers una societat més incloent i
justa. Actualment, formen part d’aquesta xarxa solidària
mundial més de 1700 entitats, el portal es penja en 11
idiomes i s’organitza a partir d’11 centres locals.
Aquesta pàgina ens ofereix una extensa informació i
serveis com: notícies, alertes de conflictes, un directori
d’entitats i ONG de tot el món, ofertes de treball i voluntariat,
entrevistes on line, una àmplia oferta d’activitats, cursos
de formació,... En definitiva, resulta molt recomanable entrar
en aquesta pàgina web i navegar, és una mostra dels
avantatges de les noves tecnologies, però al
mateix temps una bona eina de cooperació entre
els “solidaris” del planeta. RED.
29valors

30valors
per acabar...
SABIES QUE...
abans durant el dinar de Nadal els infants recitaven
poemes que havien escrit ells mateixos?
Ales portes de la gran festa nadalenca era de rigor que
els infants escrivissin una felicitació en vers. Ho
podien fer a casa, però normalment era l’escola el taller
on es fabricava el breu producte literari. La mestra o el mestre
proporcionava uns fulls de paper de carta, anomenats dècimes,
amb uns inefables dibuixos al·legòrics en color que constituïen
tot un poema visual: angelets voltats de flors, estels amb cua
policromada, conillets, campanetes, ferradures brillants, etc.
En el trosset de paper que quedava lliure de tant floriment,
els nois i les noies havien d’escriure, amb la millor lletra de què
fossin capaços, un vers. Amb el candor propi i la ingenuïtat de
l’edat, els petits havien de comunicar als seus pares el goig
que sentien de poder desitjar-los un feliç Nadal. El professor
solia posar el títol, solia marcar el número d’estrofes i solia
tenir mà esquerra perquè al noi o noia li vingués la inspiració.
L’infant acostumava a lliurar-la als seus progenitors la vigília
o el mateix dia de Nadal, poc abans d’entaular-se pel gran dinar.
L’hora de les postres era la indicada per recitar de memòria
la dècima. Si la criatura era molt petita, s’enfilava, igual que es
fa ara, dalt d’una cadira.
PETITES COSES PER CANVIAR EL MÓN
Treballar desinteressadament
L
i demano a un vell amic, coneixedor
com pocs del món
de la petita pantalla, si tindria
cap inconvenient per a venir a fer una
xerrada a l’escola, explicant la a seva
vida i miracles. Estic segur que meravellarà
els alumnes sempre àvids de
conèixer les intrigues del món de la
televisió. No se’m fa pregar gens.
Després d’emparaular dia i hora, li
pregunto “com li puc agrair” el que
ens vingui a fer la seva xerrada. És a
dir: quins són els seus honoraris.
“Res, home, res”, m’etziba abans de
què jo acabi la frase. “Em sentiré plenament
recompensat només parlant
una estona amb gent jove”. Tal com
sona. El comentari de l’amic, m’encén
la idea per a escriure l’article d’avui i em
sotmet a una doble reflexió que us proposo
tot seguit.
Primer. Encara hi ha gent que treballa
desinteressadament per l’amor a l’art, en
aquest món materialista en el que ens
movem. Encara hi ha gent -per més que
es digui el contrari- que no mira el rellotge
i que espera cobrar els seus emoluments
amb una moneda diferent del diner. Que
es mou en el terreny del voluntariat i que
destina als altres bona part del seu
temps, del que té o –el més importantdel
que és, a fi i efecte de col·laborar en
una causa justa.... per més que els “optimistes
de sempre” ens vulguin entabanar
proclament arreu, per activa i per
passiva, que estem en un món podrit on
Amb el pas dels anys, hem comprovat que la feina de creació
s’ha reduït a la mínima expressió. Els nois i noies acaben gairebé
sempre amb el “bon Nadal” de compliment, però abans
han recitat un vers manllevat de poetes consagrats o no tan
consagrats. El col·legi proposa el vers i el treballa a les aules,
un poema per a cada nivell escolar. Una mateixa família pot haver
sentit allò de “No té una carteta?
No té una postal?” tres i quatre
vegades en pocs anys.
Sort que els nens i les nenes
tenen un valor en propietat: l’espontaneïtat.
Les reaccions espontànies
a l’hora de recitar trencaven
la formalitat de les dècimes i trenquen
avui la uniformitat dels poemes
dirigits. NICOLAU GUANYABENS
Una mare amb una filla
a principis de segle
ningú no es mou per res i que tot gira
a l’entorn de la “pela”.
I, segon. Encara hi ha gent que considera
no té preu poder explicar i comentar
la seva pròpia experiència professional
a la generació que puja, de
manera espontània i sincera. Perquè
desitja honestament que el que fa amb
tota la il·lusió, lluny de caure en el pou
de l’oblit o del menyspreu, tingui alguna
trascendència.
Capgiro el sentit del títol de l’article.
Tanmateix, en lloc de cobrar, els mestres
potser hauríem de pagar per a poder
realitzar una tasca cabdal en el món
d’avui: educar els joves. Que no és
tractar amb màquines, ni amb mercaderies,
ni... amb estris d’oficina. I més
si, amb la nostra tasca, hi gaudim de
valent! RAMON SALICRÚ
VALORS

L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA | Núria Radó
El líquid necessari
ren quarts de quatre de la matinada quan la Blanca
Eva entrar a les portes d’urgències de l’hospital. Havia
tingut un accident i havia perdut molta sang:
necessitava una transfusió ràpidament. Li van preguntar
de quin grup sanguini era i va respondre que
no ho sabia. La metgessa va dir a la infermera que portessin
una bossa de 0-, corrents. En no saber quin grup sanguini
tenia, no podien arriscar-se ni tampoc perdre temps, per això
van recórrer a aquest tipus. Però per què?
La resposta la trobem en unes molècules que hi ha a la
superfície de les cèl·lules de la nostra sang. D’aquestes
molècules, que en diem antígens, n’existeixen dos tipus: l’A i
el B. Amb les seves combinacions, podem trobar quatre tipus
de grups sanguinis: els individus que tenen l’antigen A, els
que tenen el B, els que tenen l’A i el B i els que no en tenen
cap, que anomenem 0.
Però què implica tenir l’antigen A o el B o tots dos o cap? Ni
cap avantatge ni cap inconvenient en cap cas, però sí que
cada organisme té un sistema de defensa (anticossos) contra
els antígens diferents dels de les seves cèl·lules. Així doncs,
no es pot transfondre sang del grup B a algú del grup 0, ja que
aquest ha fabricat anticossos contra els antígens B. Aquesta
defensa contra la sang estranya pot provocar diverses malalties
i fins i tot, la mort. En canvi, la sang del grup 0 va bé a tothom.
I els del grup AB poden rebre qualsevol sang, ja que no fabriquen
anticossos contra cap antigen. Per tant, en les
transfusions de sang, cal recórrer a sang del mateix grup
sanguini o, si no se sap quin grup sanguini té el pacient, com
en el cas de la Blanca, s’haurà de transfondre sang del grup 0.
Però, i per què ha de ser negatiu, per tal que no es produeixi
cap reacció adversa? Doncs a causa d’un altre antigen, l’anomenat
factor Rhesus (Rh), nom que prové de Macaca rhesus,
mico on es va trobar el factor per primer cop, l’any 1940. Els
que tenen l’antigen Rh (Rh+), que són el 85% de la població,
no poden donar sang als que no el tenen (Rh-), per la mateixa
raó que abans: l’individu negatiu podria començar a fabricar
Es pot viure sense
l'apèndix o un ronyó
però no es pot
viure sense sang
per acabar
anticossos contra aquest factor, com a sistema de defensa.
És molt important, doncs, que no fem com la Blanca, i que
sapiguem tots quin grup sanguini tenim i les condicions de
compatibilitat escaients, ja que la sang és imprescindible per a
la nostra vida. Es pot viure sense l’apèndix, sense un ronyó,
però no es pot viure sense sang. I, de sang, de moment, no
se’n pot fabricar i tampoc no hi ha cap mena de substitut
possible. Quan a una persona li falta sang, només en pot rebre
d’una altra persona.
En un hospital s’han de fer transfusions de sang contínuament
per moltes raons: quan hi ha hemorràgies, en càncers,
quan a algú li falten components de la sang, i en infinitat de
situacions més. Per això en falta, i per això són tan importants
les donacions.
També és molt important, doncs, assabentar-se de quan hi
ha campanyes de donació de sang, i participar-hi, ja que
aquestes donacions, anònimes i voluntàries, salven la vida de
molta gent. Quan es dóna sang, s’ajuda, com a mínim, a tres
persones, ja que cada bossa de sang se separa en tres bosses
diferents per a cada component que forma la sang.
En resum, amb una punxada i 10 minuts s’ajuda a salvar, com
a mínim, tres vides. Evidentment, aquest fet no resulta gens
perillós per al donant, ja que al cap de quatre o cinc hores es
recupera totalment el volum sanguini; els glòbuls blancs, al
cap de dotze hores; les plaquetes, al cap de tres dies, i el que
triga més són els glòbuls vermells, que no es recuperen fins al
cap de dos mesos, cosa que fa que les dones només puguin
donar sang tres vegades l’any, i els homes, quatre.
Malgrat que donar sang sigui tan senzill com imprescindible,
només un 10% de la gent és donant. Però, quan arribem
als 65 anys, 4 de cada 10 de nosaltres n’haurem necessitat.
31valors

valors
DESITJO SUBSCRIURE'M A LA REVISTA 'VALORS' (11 NÚMEROS L’ANY) PER
L’IMPORT DE 32 EUROS
Nom
Adreça Codi Postal
Població Telèfon
Correu electrònic DNI
Forma de pagament
A través del Banc o Caixa (ompli les dades bancàries)
DADES BANCÀRIES
Nom de l'entitat
Adreça Codi Postal Població
Titular del compte
butlleta de subscripció
Entitat Oficina D.C. Número de compte Signatura
Quantitat: 32 euros euros (Subscripció de suport, per ajudar la revista)
Envia
aquesta
butlleta
al carrer Sant
Josep 18-20
08301 Mataró
TAMBÉ POTS
SUBSCRIURE’T
MITJANÇANT:
TELÈFON
Truca al
620.749.138
(de dilluns a
divendres
de 9 a 21 h)
WEB
Omple amb les
teves dades la
butlleta que
trobaràs a http://
valors.org
FAX
Envia la teva
butlleta al número
93.798.62.59

UNA CARTA DES DE...
Ginebra
(Suïssa)
Gemma Manau
Recordo el viatge que vaig fer abans a Ginebra
per preparar la meva anada cap allà, jo ja coneixia
la ciutat, hi havia estat diverses vegades,
però aquell cop m’ho vaig mirar tot amb uns
altres ulls. Els carrers, les cases, amb aquest
estil típic del centre d’Europa, el llac, el tram... ho veia tant
diferent del paissatge al que jo estava acostumada de la costa
del Maresme! Pensar que aquell paisatge s’anava a convertir
en la meva quotidianitat em va frepar. Ara, després d’un any
he après a descobrir aquesta ciutat, alguns dels seus racons,
a estimar-la i a reconèixer-la.
"Els ginebrins
diuen que hi ha
dues Ginebres, la
Ginebra i la Ginebra
internacional"
M’agrada pujar al tram i observar
la gent. Ginebra és una
ciutat molt multicultural. Com
diuen alguns ginebrins hi ha
les dues Ginebres: la Ginebra i
la Ginebra internacional, situada
al que anomenen la riba
dreta del llac, on hi ha tots els edificis d’organismes internacional.
Aquesta és la Ginebra de parla anglesa, que ha fet
que a la ciutat hi hagi vàries escoles en anglès. Però a part
de la zona internacional aquesta és una ciutat d’una gran
diversitat, amb un índex d’immigració elevadíssim. Jo crec
que passejant pels carrers gairebé cada dia he sentit parlar
castellà, o portuguès.
Ginebra és també una ciutat molt ecumènica i la diversitat
religiosa està integrada en la societat. A nivell d’Església hi ha
diversos serveis que s’ofereixen conjuntament entre l’Església
catòlica i la protestant, com ara el servei de catequesi cantonal,
el servei religiós de la presó o la pastoral de la salut. Per
a mi l’Església protestant era una gran desconeguda, i aquí
m’he acostumat a veure aquesta interrelació entre ambdues
confessions. Conec diversos matrimonis mixtes i alguns amics
catòlics que a vegades assisteixen al culte perquè hi van amb
una persona amiga protestant.
Però ara que s’acosta el Nadal, us he de dir, que als supermercats,
no hi falta el cava català! La ciutat està il·luminada,
les botigues plenes de gent, hi ha concerts de Nadal i la família
es reuneix entorn de la taula. Això, si, hi ha una cosa que em va
mancar l'any passat i que també ho farà aquest: la festa de
Reis.
Records,
Gemma Manau
Des de Ginebra
33valors

per acabar
moment
valors
| Montserrat Xifré. Mestra, va cuidar durant deu anys el seu marit amb Alzheimer.
Conviure amb la malaltia
om es va revelar la malaltia de l'Alzheimer en
el seu marit?
El meu marit tenia 50 anys quan va tenir la
malaltia. Era molt jove i a més mai havia tingut
cap malaltia, ni tan sols angines o fractures. Per
aquella època l’Alzheimer encara no era prou
conegut i van trigar tres anys a diagnosticar-li. Va començar a
fer coses rares i a agafar manies. Per exemple, ell que era una
persona molt seriosa, va començar a explicar acudits. I com
que no recordava el final, acabava rient tot sol. També li costava
seguir programes, pel·lícules o discursos. El que a mi em
tenia més esgarrifada era que conduïa. Ho havia fet des dels
divuit anys i mai havia tingut cap cop. Arran de la malaltia va
començar a picar amb altres cotxes. Com que no es feia mal, ell
considerava que no passava res, i ens va costar moltes esforços
fer que no tornés a agafar el cotxe. La malaltia no va fer
que l’Antonio perdés la orientació sinó que va fer que tingués
un canvi de caràcter. Temps després sabem que va ser així
perquè tenia un Alzheimer frontal. Potser pel fet de ser molt
jove s’adonava que li passava alguna cosa i sempre es feia
moltes notes i s’ho apuntava tot. D’alguna manera intentava
dissimular.
Com van viure els de casa aquesta situació?
Va ser horrorós. Això desestructura a la família i les amistats.
Aquesta malaltia no és com una angina de pit. Fa molt angúnia
perquè el malalt deixa de conèixer a les persones i totes les
coses quotidianes es fan complicades. Abans no se’n parlava
i sense voler es creava malestar. Per sort amb els anys s’ha
avançat molt pel que fa als coneixements sobre l’Alzheimer i
ara és un tema molt més obert. A nivell de família, a les meves
filles les va agafar estudiant carrera, molt joves. Quan ja la
malaltia estava més avançada, el meu marit dinava, i com que
"En una malaltia com
l'Alzheimer és molt
important cuidar
els cuidadors"
34valors C
PER LAURA ARIAS
no recordava haver dinat volia tornar-hi. Però si li deies que
no a vegades s’enfadava i no et podies enfrontar a un home
de 92 quilos i un 1'85 metres. El que no pots fer amb un malalt
d’Alzheimer és cridar, tot i que en alguna ocasió és inevitable.
Entre tots els de casa havíem de procurar fer-lo entrar en raó.
A més, a mi em va coincidir que els meus pares ja eren grans i
n’havia de tenir cura... se’m va ajuntar tot i es va fer encara
més dur.
I com li van plantejar la malaltia al teu marit?
Ell no ho va saber mai. A mi el psicòleg de Barcelona em va
dir que anés a visitar un neuròleg de La Corunya, i allà me li
van diagnosticar l’Alzheimer. Des de llavors jo no li vaig dir
mai; tampoc ho hauria entès.
Vostè com s’ho va prendre?
Jo sóc de les que m’arremango i faig el que he de fer. Jo no,
per començar, no sóc ploranera, i asseure’s i posar-se a plorar
no és la meva manera de reaccionar. Però sí que t’enfonses.
Recordo que quan el metge em va dir que tenia Alzheimer li
vaig preguntar si s’assemblava a un tumor cerebral. I em va
contestar que era pitjor. Quan vaig sentir allò li vaig dir que
amb un tumor cerebral la gent es mor. I ell em va respondre “el
teu marit també es morirà però tardarà bastants anys i ho
passareu malament”. En aquell moment és com si et donessin
un cop al cap i no saps què et diuen.
I la resta de la família?
Nosaltres tenim dos filles. Jo de seguida els ho vaig explicar
perquè estant a la universitat considerava que ja tenien prou
edat com per saber-ho. La gran és més de plorar i parlant amb
ella ho va acceptar prou bé. La petita té un caràcter que sembla
més fort i es va rebotar fins al punt de dir que no hi ha motius
per a deixar de fumar si després pots agafar Alzheimer i mors.
Ha hagut d’estar en tractament perquè li va afectar molt. No
va arribar a agafar una depressió però ella va explotar per una
altra banda. Tot depèn de la personalitat de cada persona. El
que s’ha de tenir molt en compte és que amb una malaltia com
aquesta s’han de cuidar els cuidadors, que primerament som
els familiars. Per sort, hi ha associacions com l’AFAM que
serveixen per donar aquest recolzament que a vegades falta.
Ell no notava res estrany o li preguntava res pel que feia al
seu estat?
No, ell només s’assenyalava el front i deia “yo aquí tengo

perfil
Montserrat Xifré, de 62 anys
és mestra, però també és
voluntària i vicepresidenta
de l’Associació de Familiars
d’Alzheimer del Maresme
(AFAM). L’Antonio, el seu
marit, va tenir Alzheimer
durant dotze anys. Els deu
primers, la Montserrat se’n
feia càrrec juntament amb
les seves dues filles. Els dos
darrers anys de vida va optar
per ingressar l’Antonio a
la residència Sant Martí, a
Arenys de Munt. Finalment
va morir als 63 anys, ara en
fa set. Des de llavors, se
sent compromesa amb la
causa de l’Alzheimer i
segueix dedicant moltes
hores a fer més fàcil
aquesta situació a les
famílies dels malalts.
una cosa...”. I quan li preguntaves si li feia mal el cap et
contestava que no, i et tornava a repetir que allà hi tenia
alguna cosa. Mai vam poder saber-ne més. No s’explicava.
A nivell social com creus que es viu actualment l’Alzheimer?
Actualment encara costa. No tan com abans però encara hi
ha molta feina a fer. Si parlo tan sols set anys enrere, poc
abans que es morís l’Antonio, el vam portar a la residència
Sant Martí, d’Arenys de Munt, perquè arriba un punt en què
la malaltia demana unes atencions que a casa no pots oferirli
al malalt. I a mi em deien: “l’has tancat en una residència?”
Fan servir la paraula tancat com si es tractés d’una presó.
Socialment no es veu amb bons ulls. És un concepte que costa
d’entendre. Creuen que t’estàs traient la feina de sobre. De
forma inconscientment et fan sentir culpable i això fa molt
mal, perquè ja ho passes prou malament com perquè a sobre
te’n culpin. Per sort els metges em van preparar per aquest
tipus de reaccions, i em van fer veure que és el millor tant per
tu com pel malalt.
Creu doncs, que encara hi ha molta feina a fer pel que fa a
la concepció social de l’Alzheimer. Per on creu que haurien
d’anar els nostres esforços per a millorar aquesta situació?
Hi ha molta feina a fer. Abans de tot crec que la societat
d’ara s’atreveix a jutjar sense saber realment què se sent quan
L. ARIAS
et toca viure una d’aquestes situacions, encara que no sigui
l’Alzheimer. En general ens atrevim a opinar molt fàcilment
perquè no ho hem viscut. Ens cal posar-nos més a la pell dels
altres. Crec que això ho podem canviar a base d’informació.
Ja trobo bé que facin maratons i que dediquin espais per
televisió a problemes com l’Alzheimer, però malauradament
els espais cedits són massa pocs. A la gent li interessa veure
el Gran Hermano i això és el que ven. Hi ha moltíssims problemes
però no ens agrada veure’ls. És molt més fàcil veureho
tot de color de rosa. Hi ha poc respecte i fan falta més informació,
educació i conscienciació. A nivell polític administratiu
les ajudes són mínimes. Per això sorgeixen les associacions.
La unió fa la força, i una família no pot fer gran cosa,
però moltes famílies tenen més oportunitats de millorar la
situació.
"Arriba un punt en què
la malaltia demana
unes atencions que a
casa no pots oferir-li"
35valors