Ara farà cent anys

Ara farà cent anys
Ara farà cent anys, el sis d’abril de l’any 1914, Prat de la Riba
s’acollia al decret de reforma administrativa que havia firmat Dato i
creava la Mancomunitat de Catalunya centralitzant així les funcions
de les quatre Diputacions Provincials i n’esdevenia el primer
president. Aquesta nova institució política, tot i que amb escassos
recursos econòmics, fou transcendent en la recuperació simbòlica
de l’autogovern de Catalunya i endegà la construcció pràctica i
política d’una nova etapa del catalanisme. El mèrit de la
Mancomunitat de Prat de la Riba rau en l’esforç educatiu i cultural.
La creació de l’institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de
Catalunya, l’Escola de Bibliotecàries, l’Escola Superior d’Agricultura,
la Universitat Industrial, l’Escola del Treball són consecucions d’una
estratègia de vertebració del país que també endegà projectes
d’obres públiques fonamentals i serveis d’assistència social. Des de
llavors, malgrat els atacs al nostre poble sigui amb repressió
política, coerció mediàtica, prohibició cultural, o persecució
lingüística, i malgrat la peripècia històrica a què ha hagut
d’enfrontar-se, la nació catalana no sols ha resistit sinó que ha
madurat, s’ha enfortit, s’ha fet sàvia i tenaç, perquè s’ha anat
arrelant en aquesta terra feta de mar i de muntanyes i de paisatges
variats i irrepetibles. El nostre país divers de valls discretes, és a dir,
de rius rampelluts que, acostumats a no tenir, ho donen tot de sobte
i que, en mandrejar, ens han llegat unes valls de pas, s’ha dissenyat
com una terra d’acollida per a bèsties i persones; una terra
d’estacions diferenciades que convida a la feina i al gaudi; una terra
benèvola i transparent que no reserva fortunes ni tresors en el
subsòl i que només ofereix beneficis a qui la conrea amb respecte i

la rega amb la suor del front; una terra que s’esgarrifa en detectar la
llavor insolidària i gasiva; una terra que s’emboira de tristor en veure
rancor i rancúnia pels racons; una terra que es vanta del tarannà i
els costums dels grans, però que no s’hi encaparra amb gota de
nostàlgia perquè també se l’endú, enamoradissa com és, el ball i la
gresca del jovent; i finalment, o en primer lloc, una terra, sobretot,
esperançada perquè veu fruitar la llavor de grans homes i de grans
dones que, amb capteniment edificant, han llaurat amb seny les
ments més tendres. Oh aquells i aquelles que han sabut sembrar
amb amor tossut els camps del demà. Els mestres, benedicció de
benediccions de la pàtria! Una nació no és sinó amb rigor. Però què
és un mestre? No ho són pas tots els que tenen alumnes. El
magisteri no és una atribució formal. El mestre assoleix l’autoritat
moral a pols, en una lluita pel prestigi que sols amb sinceritat es
confronta entre el coneixement i l’emoció, entre la veritat i la
necessitat, entre la generositat i la utilitat. Quants professors no heu
tingut, i quants pocs mestres!
Amb tot, no cal fer cap elogi del mestre de debò, perquè està fet
d’una pasta diferent. En la percepció de l’home íntegre la
celebració, l’homenatge i els llorers, esdevenen sols una anècdota,
un afegitó accidental. En el fons del fons, el mestre de debò sap que
la recompensa és la gema, per petita que sigui, que brosta en la
branca vincladissa. No compta tant la flaire densa d’un pomell
esplèndid, sinó el fet que alguna cosa, per insignificant que sigui,
continuï i perduri, perquè el cicle del coneixement i de la vida, és a
dir, de l’amor desinteressat i sincer no cessi, es renovi i torni a florir.
El Sr. Roig va néixer en aquell moment en què la Mancomunitat tot
just es gestava, va néixer concretament l’onze de març del catorze,
en el que s’ha convingut a dir-ne segona revolució industrial, poc

després del tombant de segle, però que per alguns historiadors és
quan s’inicia la cronologia de la contemporaneïtat. Efectivament,
1914 seria el punt d’inflexió entre l’antic règim i la modernitat: la
gran guerra ja no enfronta dues nacions sinó moltes, deixa de ser
un conflicte estricte entre tropes i agredeix sense pietat per primera
vegada la societat civil amb multitud de morts; els exèrcits es
professionalitzen i ja no seran mai més comandats únicament per
aristòcrates ineptes i arrogants, l‘únic mèrit dels quals és pertànyer
a llinatges privilegiats; apareixen organitzacions de masses amb
aspiracions polítiques; les dones i els obrers reivindiquen el seu
paper en les decisions laborals i socials; la tecnologia –i molt
especialment l’aprofitament de l’energia elèctrica– accelera els
processos de producció; la velocitat s’imposa arreu, en tots els
àmbits; els transports escurcen les distàncies. I la ciència avança
com mai ho havia fet fins aleshores: en química i biologia, però
també en física i medicina. El nostre país viu el conflicte des d’una
neutralitat aparentment beneficiosa. Un miratge de bonança perquè
per Barcelona hi transiten el cosmopolitisme, la vida nocturna,
l’espionatge i el contraespionatge, l’absenta, l’heroïna –tan covarda
com poc heroica, tan inhumana com poc èpica–, l’enriquiment fàcil i,
per tant, la dilapidació de fortunes. En acabar el conflicte mundial
Catalunya en paga un preu altíssim. La crisi econòmica atura el
procés de modernització i els ciutadans veuen estroncades les
llibertats, en imposar-se una primera dictadura militar ignorant i
antidemocràtica. Seguiran noves vindicacions, nous partits i, amb
les utopies revolucionàries, el destronament borbònic i la instauració
de la República: el futur esperançat. Però sols és un somni efímer,
sobresaltat pel pitjor dels malsons: la guerra. Bombes, destrucció,
fam i excessos de tota mena preludien la pitjor etapa: una segona

dictadura despietada i cruel, que quan es veu les orelles i supera
l’aïllament internacional fa veure que s’endolceix, però mentre ens
deixa ballar sardanes –constrenyiment de la nostra identitat
nacional, fruit d’una concepció edulcorada que pretén reduir el
catalanisme en l’expressió inofensiva del folklore regional–, mentre
permet balls de bastons i tímides caramelles, al mateix temps,
continua afusellant cada setmana al Camp de la Bota aquells que
considera desafectes. Mentrestant a l’exterior del país esclata una
altra guerra mundial. I a l’interior sobreviu com pot la societat
engavanyada en una postguerra que sembla no tenir final. Seran
anys de grisor mental i uniformada fins que no esclata la
recuperació dels anys seixanta. No cal rabejar-s’hi perquè tots
recordeu ben bé el dia a dia en blanc i negre, els impulsos
adolescents, les primeres fulles d’afaitar, el primer gallejar, la
primera cervesa… 1914-2014: un segle de vivències, de canvis,
d’acceleracions vertiginoses, de reptes, temences, incerteses.
Sortosament, en mirar enrere i fer balanç, recordem els bons
moments. Però també és humà que de tant en tant se’ns apareguin
instants amargs. De fet, cadascú se sap els calfreds, les angúnies,
el dolor... Tornem al carrer Sant Sebastià. Què recordeu del
col·legi? Anècdotes de tota mena, disciplina, incomprensions i
afectes. De tot una mica, molt probablement. Però aturem-nos-hi.
En evocar el Sr. Roig no hi palpeu un referent sòlid, no hi veieu una
imatge amiga, no hi sentiu una tonada amable?
Els alumnes del Sr. Roig deveu recordar –a mi em passa– un munt
de coses que us va ensenyar: idees, fórmules, raonaments,
l’esplèndida cal·ligrafia a la pissarra, els dibuixos amb què feia
lluminosos els problemes matemàtics, triangles i circumferències
perfectes, millorant així els manuals eixuts i sense il·lustracions, les

pràctiques al laboratori de química, les classes de trigonometria a
l’aire lliure, al pati de la Sibèria… i potser alguns també recordeu
converses d‘altra mena, com per exemple, comentaris sobre música
clàssica. Jo era llavors alumne del Conservatori de Música i em va
revelar la consideració i l’estimació que sentia per la seva mare,
concertista de piano. ¿No us feia l’efecte que el Sr. Roig estava al
dia dels avenços de la ciència i dels reptes futurs? ¿Oi que se’ns
apareixia com l’única veu a l’escola que ens obria les portes al món
científic? I ens hi convidava, als nouvinguts, amb la delicada
convicció i amb la generosa voluntat de qui activa la fascinació que
ell mateix devia experimentar en passar aquell llindar meravellós
que s’ofereix de bat a bat a l’intel·lecte per primera vegada.
Fascinació per al coneixement científic, però potser, definitivament,
el millor del Sr. Roig ha estat el poder de fer planar, entre la munió
d’aquella colla de trapelles de ments inquietes, la música
tranquil·litzadora del sentit comú. Mestre del seny, del relat ordenat,
de la claredat, de la pulcritud en l’argumentació, model del raonar i
de l’enraonar... no debades ens hem fet enraonant i parant l’orella,
nosaltres.
Sense venir a tomb, amb raó o sense jo xerrava pels descosits, a
classe. El Sr. Roig, a vegades feia veure que no em veia, perquè
molt probablement estava tip de dir-me que callés. Permeteu-me
que aprofiti aquesta oportunitat com a reparació. He de demanar-li
perdó, per totes les vegades que no podia parar de xerrar. Sóc
conscient que hauria d’haver-me reprimit, però en descàrrec meu
també voldria afegir, en podeu estar segurs d’això, que no vaig
perdre’m mai ni un alè de les seves lliçons, del seu sentit comú, de
la seva lucidesa. Com n’estic convençut que la nombrosa presència
de persones congregades avui testifiquen a bastament una actitud

semblant de tants i tants alumnes de llavors i, com no podia ser
altrament, plena d’admiració i d’afecte. Perdoneu-me, doncs, Sr.
Roig. Disculpeu novament el meu excés de xerrera i no m’ho
tingueu en compte en l’avaluació final. Moltes gràcies preceptor
dilecte, savi instructor, professor aciençat. Gràcies mestre.
Sant Cugat, 11 de març de 2014
Jaume Comas i Gras, Barcelona 1948