Entrevista a la companyia Nexus Teatre Obres i ... - col·lectiu 1714

16 la planenca • núm. 30 • hivern 2008-09
Vacunes, quin fonament tenen?
ALEJANDRO MORENO
En temps no massa pretèrits una de les
principals causes de defunció arreu del
món ha estat les malalties infeccioses, en
l’actualitat ha baixat la mortalitat. Per
aquests motius la mortalitat ha baixat
en els països desenvolupats, gràcies a
diverses mesures sanitàries que des de
fa bastants anys es duen a terme. En
canvi en els països en vies de desenvolupament,
les malalties infeccioses són
encara una causa principal de mort.
Cal recordar l’elevada mortalitat que
provocava la pesta, la verola, la grip,
les quals provocaven una reducció de la
població, els qui sobrevivien habitualment
eres immunes i no la tornaven
a patir.
Hi ha diverses formes de combatre les
malalties infeccioses, des de l’origen
de la humanitat la primera manera
d’ésser immune és patint i sobrevivint la
malaltia (es tracta sobretot de malalties
víriques), habitualment qui pateix una
malaltia vírica, no la torna a patir, no fa
massa anys quan un nen emmalaltia de
xarampió, galteres, rubèola, varicel·la,
la mare procurava que els seus germans
la passessin al mateix temps, doncs era
millor passar-la en la infància que edat
adulta.
Altra eina per prevenir les malalties
infeccioses, és evitant els contactes amb
malalts i focus d’infecció i reservoris,
millorant la higiene personal, millor
conservació dels aliments amb frigorífics,
clavegueram, rentat de les mans,
cloració de les aigües de consum humà,
ús de preservatiu, ....
Altra eina, en cas de contagi, és l’ús
d’antibiòtics, per tractar malalties
bacterianes.
Altra manera de combatre les malalties
infeccioses és provocant un augment
d’immunitat de les persones, i així quan
el contacte es produeixi, la persona no
patirà la malaltia, ni la encomanarà a
ningú, això s’assoleix amb les vacunes.
Una vacuna pot estar formada per un
microorganisme, o una part d’ell o un
producte derivat d’ell amb capacitat
de provocar la producció d’anticossos
per part del organisme, sense perill pel
receptor, i que el prepara per una resposta
adequada davant un contagi real.
Els anticossos queden en la memòria
immunitària de la persona vacunada.
Sembla que sobre el 1000 abans de
Crist, a la Índia s’inoculava a persones
sanes material de les pústules de malalts
amb verola, es feia la variolització,
que era una malaltia menys agressiva.
L’any 1718 Mary Montagu, aristòcrata
anglesa, filla del consol a Turquia va
sobreviure la verola, i va observar que
les dones de la zona que es punxaven
amb objectes infectats amb verola de les
vaques, no patien la malaltia. Quan va
tornar a Anglaterra va inocular els seus
fills, i degut a la seva posició social ho
va divulgar, però la societat mèdica i la
l’església la van boicotejar.
La verola era una malaltia amb una
alta mortalitat, al voltant del 30% dels
malalts, tant era així que en algunes
societats esperaven a inscriure i posar
nom als seus fills fins que no sobrevivien
la verola.
En 1796 el metge Edward Jenner va
fer les mateixes observacions que Lady
Mary Montagu i va inocular a un nen
mostres de la pústula de la mà d’una
ramadera infectada amb el virus de la
verola d’una vaca, després el nen no va
emmalaltir. A començaments del segle
XIX, un metge espanyol poc conegut
ací, Balmis, va estendre per Amèrica,
Filipines, la Xina l’hàbit de la vacunació.
Arran de la vacunació universal, el
darrer cas de verola a Estats Units va
ésser el 1949 i l’últim del món el 1977 a
Somàlia, la verola ha estat eradicada, i ja
no cal vacunar, doncs no existeix.
En 1885, Louis Pasteur, va salvar la
vida a un nen que havia estat mossegat
per un gos rabiós inoculant-li material
dissecat procedent de teixits del sistema
nerviós de animals malalts. Prèviament
havia atenuat la seva virulència amb
diversos passis de cultius debilitantants
com el formol, i calor. Pasteur va
demostrar que es podien immunitzar
davant moltes malalties fent servir virus