Descarrega PDF (14.98 MB) - Revista Alella

n o v e m b r e · d e s e m b r e · 2 0 0 4 · a n y 4 4 · 3 , 2 0 e u r o s
actualitat
Entrevista a Àlex Asensio,
regidor de Sostenibilitat
cultura
Publiquem l’obra guanyadora
de l’Alella a Guida Alzina
esports
La gespa artifical artificial ja ja és
una realitat al camp de futbol
Reciclem l’orgànica
270

Editorial
Urbanisme lògic
Els anys 60 i 70, darrers temps de la dictadura,
coincidiren amb una gran prosperitat econòmica, foren
els temps de l’anomenat desarrollismo. La manca
d’unes lleis, una cultura, i fins i tot d’una sensibilitat
urbanística, conduïren a la perpetració d’actuacions
amb efectes desastrosos sobre el territori. Va ser
l’època en què es va fer malbé bona part de la costa
catalana, convertint indrets paradisíacs en vulgars
conglomeracions urbanístiques.
A Alella, sense cap mena de planificació,
s’urbanitzaren les muntanyes i es crearen uns
veïnatges que, més tard i amb gran esforç, l’ajuntament
democràtic va haver d’assimilar.
Bé, tot això ja és història, sembla tanmateix que en
comprenem les causes... Han passat vàries dècades
i quan veiem com se segueixen fent les coses ens
preguntem si hem après la lliçó.
Aquests dies assistim a la integració d’un nou
barri, Can Vera, en la vida veïnal d’Alella, i quan els
primers pisos ja comencen a ser ocupats encara
s’arrossega un debat pendent. Per un cantó l’equip
de govern, que vol aprofitar la concessió de llicència a
Sorli Discau perquè inauguri una superfície comercial
de 900 metres quadrats, a canvi de 600 mil euros per
arranjar el passeig de la riera, argumentant a més,
que amb un establiment d’aquesta mena, bona part
dels consumidors alellencs no hauran de fer tants
quilòmetres per trobar ofertes similars en altres
municipis. I d’altra banda, el col·lectiu dels botiguers,
que veu amenaçada la viabilitat dels seus negocis i
avisen d’una possible desertització del casc antic.
Al marge de com es resolgui aquesta polèmica,
el que és cert és que hi ha un gran consens en un
fet clau: que novament s’ha perdut una oportunitat
per desenvolupar Alella cap un model que beneficiï el
conjunt dels seus habitants. Quina falta li feia a ningú
fer uns blocs de pisos cars a l’entrada del poble? I
encara, acceptant que s’haguessin de fer, no hi
haurien fórmules diferents de construir més adients a
la idiosincràsia d’Alella, que no pas aquestes moles de
totxos? No hauria estat molt més encertat construir
edificis amb balcons ajardinats, farcits de vegetació,
que s’integressin en el conjunt urbà aprofitant-ne la
llum i el paisatge? Recordem, un cop més, que aquesta
promoció es va fer gràcies a la requalificació que en el
seu moment va aprovar l’Ajuntament; aleshores, ens
podria explicar algú quin profit se n’ha obtingut a canvi
per al municipi o els seus habitants?
Endinsats de ple en el segle XXI, amb noves
generacions de joves més preparats, que de mica
en mica es van incorporant a tots els àmbits de la
vida social, esperem que tots els errors del passat
serveixin, si més no, per tal d’assolir cotes més altes
d’encert en les actuacions futures, algunes de les
quals ens esperen a la cantonada.
RAMON RUIZ BRUY, DIRECTOR
01 coberta
La portada d’aquest número, obra de la
dissenyadora Anna Ancochea, ens mostra
una Alella que recicla, fent clara referència
a l’imminent posta en funcionament de la
recollida de la fracció orgànica de la brossa.
05 cartes
06 del poble
· Carles Pérez, nou regidor
· Nova trobada Cerquem les Arrels
· Nadales solidàries en anglès
· Elaboren el Projecte Educatiu
· Els Diables fan un calendari
· Nou web de participació ciutadana
· Arrangen l’entrada de Mas Coll
· Assignen els pisos de La Vinya
· La Mostra Literària premia 4 alellencs
· Nou grup musical alellenc: Nûl
09 del ple
· Tot a punt per a la implantació de
la recollida selectiva i de la FORM
· Reurbanitzaran Font de Cera
· Aproven el concurs per construir la
piscina
· Alella contra la violència domèstica
11 actualitat
· Entrevista a Àlex Asensio, regidor
de Sostenibilitat
primera plana
· 25 anys de la Residència
Germans Aymar i Puig
· El catàleg d’arbres d’Alella
19 cultura
· La Setmana de la Ciència torna
a Alella
· Els Llimona, d’Alella al MNAC
· “Música en tres fases”, conte
guanyador del Guida Alzina
27 contraposats
· La polèmica de Sorli Discau a
Can Vera
28 personatges
· Cristina Minyana, cooperant de
Metges del Món
31 dossier
· La recollida selectiva de la fracció
orgànica de la brossa
41 món
Maria Simeón viatja a Sudàfrica
45 arrels
Les restes arqueològiques
d’Alella (quarta part)
47 magazín
58 esports
· Entrevista a Manel Domínguez,
Secretari de la Classe Optimist de
la Federació Catalana de Vela
· Inauguren la gespa artificial al
camp de futbol
· El CFS Alella surt de la zona de
descens
· El Serra Marina molt ben classificat
al rànquing de la Federació
· Ferran Ros afrontarà la copa
Catalana de BTT en la classe Elit
· Els motociclistes alellencs preparen
la temporada 2005
· El Bàsquet Alella en posicions
de descens
· Teia Hernàndez Campiona de
Catalunya
3

EDITA
Associació Cultural Revista Alella
PRESIDENTA
Maria Möller
ADREÇA
Aptat. 401 - 08328 - Alella
ADREÇA A INTERNET
www.revista.alella.com
CORREU ELECTRÒNIC
revista_alella@yahoo.es
TELÈFON
93 555 14 07
FAX
93 540 07 28
DIRECTOR
Ramon Ruiz Bruy
SOTS-DIRECTOR
Eudald Serra
REDACTOR EN CAP
Òscar Pallarès
REDACTORS
Albert Alabau
Ramon Anglada
Roser Bel
Laia de Bobes
Maria Castells
Gustavo Castro
Agnès Céspedes
Cristina Gaggioli
Jordi Galbany
Maria Majoral
Victòria Molina
Xavi Nadal
Eloi Perich
Víctor Roca
Monste Serra
COL·LABORADORS
Cayo Alegre
Cristina Armengol
Àlex Asensio
Sergi Bancells
Eduard Llauradó
Albert Manyà
Joan Oliveras
Fede Salas
Eulàlia Serrano
Jordi Serrano
CORRECCIÓ
Glòria Perich
DIRECCIÓ D’ART I MAQUETACIÓ
Laura Parra
Laia Verdú
PUBLICITAT
Núria Cornudella
PRODUCCIÓ
RRB
IMPRESSIÓ
Comgràfic
DIPÒSIT LEGAL
B-24.950-62
COL·LABORACIÓ
3,20 euros
Premi Tasis-Torrent 1989 de premsa
comarcal.
Fundada l’any 1960 per Eduard Serra i
Güell.
Dirigida per Esteve Riambau i Saurí de
1989 a 1994.
La revista Alella no es responsabilitza
necessàriament de les opinions que
continguin els articles signats.
Cartes al director
UN BON SERVEI
De vegades només ens fixem en
ells quan ens han posat una multa.
El cert és que molts cops pensem
que no hi haurem de parlar mai,
o només per anar a queixar-nos
–amb raó o sense- de que ens han
posat una multa.
Doncs bé, des de fa un parell
d’anys he hagut de dirigir-me a la
Policia Local d’Alella en més d’una
ocasió per sol·licitar els seus serveis
i la veritat és que l’atenció rebuda
ha estat sempre excel·lent.
Sense entrar en detalls que
no vénen al cas, he de dir que la
intervenció del Cap de la Policia
Local en un conflicte veïnal
que em trobo des de fa anys, ha
estat d’una gran professionalitat.
Des del primer moment em va
oferir la seva ajuda, comprensió
i col·laboració, intentant trobar
una sortida a un problema que
d’entrada no té fàcil solució. Tot
i així, les gestions realitzades (que
han estat moltes i molt encertades!)
i el seguiment continuat del cas
per part del Sotsinspector Joan
Carles Pindado i Salido, em
dóna la tranquil·litat i confiança
necessària per trobar la solució
més adequada al meu problema.
Voldria també des d’aquí, agrair la
intervenció en el cas dels agents nº
8 i nº 16.
En una altra ocasió i amb
motiu de la celebració d’una festa
de comiat dels alumnes de 6è curs
de l’Escola Fabra, que el passat
mes de juny deixaven l’escola i
començaven a l’institut, també
vaig necessitar la intervenció de
la Policia Local, (posar i treure
l’alarma de l’escola, organitzar les
mesures de prevenció necessàries
per l’actuació dels Diables
d’Alella... etc.) i també en aquest
cartes
Les cartes al director han de ser com a més breus millor i han d’anar signades i amb número de DNI. La revista Alella es reserva
el dret d’extractar-ne el contingut per motius d’espai. A més de fer ús del correu ordinari, també podeu fer-nos arribar
els vostres escrits a la següent adreça de correu electrònic: revista@alella.com
cas, el Cap de Policia va donar
tota mena de facilitats per tal de
que la festa fos un èxit.
Ja fa dies que volta una banda
de lladres de cases formada
principalment per gent que ve
de l’est que actuen amb molta
professionalitat. Davant d’aquestes
actuacions és bo saber-se protegir
i també és bo saber que pots
comptar amb la Policia Local. Ells
van ser qui fa un parell de mesos
em van avisar que tanqués bé les
portes i finestres ja que estaven
saltant les tanques dels jardins de
les cases.
A més a més, i per qüestions
quotidianes relacionades amb el
trànsit d’Alella (a l’hora d’anar
a portar el meu fill a l’IES), he
tingut l’oportunitat de parlar amb
altres agents de la nostra policia
local i voldria dir que el tracte
rebut ha estat sempre molt amable
i cordial.
Així que l’altre dia pensava
en ells, en els policies locals que
–a banda de posar multes- també
vetllen per la seguretat dels
ciutadans (no solament perseguint
els autors dels delictes, sinó
realitzant tasques de prevenció
com les que acabo d’anomenar).
Una seguretat que a vegades és
difícil d’aconseguir però que, sens
dubte, ajuda molt saber que aquí, a
Alella, la policia local fa molt bona
feina, i per això des d’aquestes
ratlles els ho vull agrair.
Gràcies Sr. Joan Carles
Pindado, a vostè i a tots els agents
del seu equip, que amb el seu
tracte respectuós, amb la seva
gran humanitat i professionalitat,
vetllen per la seguretat ciutadana
de tots els alellencs.
TERESA CARULLA
SÍNDIC D’ERRADES
Forma part de la saviesa popular
que els follets de la impremta
sempre estan alerta i, al mínim
descuit, et juguen una mala
passada. Si, a més tenim en
compte que els malvats follets
estan més revolucionats que mai
quan a les publicacions s’enceten
etapes noves i hi ha canvis de
maqueta, la seva feina s’acaba
notant.
D’aquesta manera hem de
demanar disculpes a lectors i
redactors per les errades amb
què s’han editat els dos números
anteriors de la revista.
A la pàgina 55 del número
268 hi havia el primer article de la
nova secció Natura del Magazín.
Per error, no hi sortien ni el nom
de l’autor, Jordi Serrano, ni el
mot “fitxa” allà on hi havia la fitxa
de l’animal. A la pàgina següent,
a la secció estació meteorològica,
hi apareixien les gràfiques de
màximes i mínimes però no els
mesos a què corresponien. La
gràfica de l’esquerra era la del
mes de maig, mentre que la de la
dreta corresponia al mes de juny.
A diverses pàgines del número
269 hi va aparèixer un misteriós
(encara estem buscant el follet
responsable per estirar-li les
orelles) salt de tipografies que va
fer ballar la vista de molts lectors
que es preguntaven si tenien
algun transtorn visual o bé les
lletres no estaven al seu lloc.
L’equip de la revista us vol er
saber que treballem per fer-ho
cada vegada millor i que esperem
tenir dominats (i tancats a pany
i forrellat!) els follets que tants
maldecaps ens han estat donant
darrerament.
5

6
del poble
Carles Pérez s’incorpora a l’equip
de govern i assumeix 4 regidories
La dimissió d’Antònia de
Gràcia el passat mes d’octubre
ha portat l’entrada de Carles
Pérez com a nou regidor,
assumint les àrees de Cultura i
Festes, a més de les de Promoció
Econòmica i Esports –fins ara
en mans de l’alcalde Andreu
Francisco i de Jaume Ponsa,
respectivament-. Pérez, que era
el número 7 a la llista conjunta
d’ERC i La Garnatxa, entra a
formar part de l’Ajuntament
Pérez en acabar el seu primer ple municipal.
després que Maria Àngels Prats
i Mercè Gallifa, les candidates
que ocupaven els números
5 i 6, hagin declinat aquesta
responsabilitat per motius
personals i professionals. El
nou regidor té 34 anys i és
Graduat Social, a més d’haver
cursat també un Màster en
Direcció de Recursos Humans
i un Postgrau en Gestió de la
Formació d’Empreses. Fa cinc
anys que viu a Alella.
ÒSCAR PALLARÈS
Nova trobada Cerquem les Arrels
Recuperar la història popular a través de les fonts orals. Reconstruir el
nostre passat més proper gràcies a la memòria dels avis de la població.
Aquesta és l’essència d’un projecte que ha omplert un buit en la migrada
historiografia local. Sota l’impuls de la biblioteca municipal Ferrer i
Guàrdia, el projecte Cerquem les Arrels ja fa més de cinc anys que tracta
amb cura temes tan diversos com el comerç, transports i comunicació,
els aqüífers i mines d’aigua, festes populars o la vida quotidiana durant
la Guerra Civil. L’última trobada, dites i malnoms, persegueix l’objectiu
de compilar aquestes particulars formes d’expressió dins d’àmbits tan
particulars com el de la pagesia. Però no tot acaba en la simple recollida
d’informació. La tradició oral només és la base d’un estudi històric acurat
on els lligams amb els processos generals del país es tenen molt en compte.
L’anàlisi de la documentació de l’arxiu municipal és també un dels elements
que acaben d’arrodonir les diverses trobades. Fins el moment, tres són
els volums de la col·lecció Recordant, resultat final de tot el projecte. Els
apèndixs, on destaquen veritables bases de dades com la del teatre alellenc,
i les fotografies inèdites són d’altres elements destacats.
Nadales solidàries en anglès
L’escola L.E.S idiomes s’adhereix un any més a la campanya Una
joguina un somriure, que promou l’Ajuntament amb la finalitat de
recollir joguines pels infants del poble amb menys recursos. Dins el
programa d’activitats de l’escola, la cantada de nadales o Christmas
Charols és una de les més tradicionals i, amb la intenció de fer-la més
participativa, l’any passat va iniciar-se una passejada pels carrers del
centre del poble. Els alumnes s’aturen davant d’alguns establiments
amb l’objectiu de recollir diners per a la campanya municipal i
finalitzen el recorregut a l’Ajuntament, on lliuren les guardioles
amb els donatius. La iniciativa, que es beneficia de la participació
dels pares i alguns botiguers, engresca la canalla a endinsar-se en
les tradicions de la cultura anglesa, alhora que els fa protagonistes
d’una campanya de sensibilització social.
Comença l’elaboració del Projecte
Educatiu de Ciutat
Les Golfes de Can Lleonart acolliran el proper 14 de gener a les
20 hores la presentació pública de l’inici dels treballs d’elaboració
del Projecte Educatiu de la vila, consistent en una sèrie d’estudis
destinats a conformar un panorama de l’educació al municipi
i a recollir propostes per a fomentar l’educació en tots els àmbits
ciutadans. A l’acte hi seran presents l’alcalde, Andreu Francisco,
el regidor d’Educació, Jaume Ponsa, el diputat de la Diputació de
Barcelona responsable de l’àrea d’Educació, Àngel Merino, a més
d’altres regidors i representants de diverses entitats del poble. El
Projecte Educatiu de Ciutat és un instrument de potenciació de
l’educació en tots els àmbits municipals sorgit d’una iniciativa de
l’Ajuntament de Barcelona i recollit després per la Diputació. Com
explica Jaume Ponsa, “en aquest projecte es tracta de tenir en compte
tots els aspectes de la ciutat que puguin tenir elements educatius
i pedagògics, i a partir d’aquests, s’elaboraran diferents accions
i tasques educatives que mirarem de dur a terme”. Aquest estudi
estarà dirigit de forma voluntària per la pedagoga Maria Majoral,
que supervisarà els diferents treballs, i es presentarà al mes de maig
en el transcurs de les Jornades Ferrer i Guàrdia.
Diables despullats al 2005
La Colla de Diables ha tirat
endavant una iniciativa que, si
bé està de moda des de fa pocs
anys, encara no havia fet realitat
ningú a Alella. Acaben d’editar
un calendari on, mes rere mes,
es poden veure alguns dels seus
integrants nus. Si pagueu els
6 euros que val el calendari, a
més de col·laborar amb la colla,
podreu gaudir de fotografies
ben atrevides combinades amb
d’altres més artístiques.
ÒSCAR PALLARÈS

Nou web de participació ciutadana
L’Ajuntament ha signat un conveni amb Localret, l’Institut Català
de Tecnologia i la Fundació Jaume Bofill per participar al projecte
“Consensus, ciutadans en xarxa”. Es tracta d’una eina tecnològica
dissenyada per facilitar i impulsar la informació i la participació
ciutadana a través d’Internet. Aquest web ha de servir per potenciar
els processos de participació ciutadana que organitzin les diferents
regidories, per donar-los a conèixer a un major nombre de ciutadans,
per facilitar la participació d’aquelles persones que no ho poden fer
presencialment, per recollir opinions, comentaris i propostes, etc.
La seva adreça és www.e-consensus.org/alella.
Renten la cara a l’entrada de Mas Coll
La zona verda ubicada a l’entrada de Mas Coll, a l’alçada del carrer La
Selva, ha estat recentment arranjada per l’Ajuntament, d’acord amb
un projecte que es va presentar als veïns i al qual van poder participar
aportant-hi les seves idees i suggeriments. S’ha fet un tractament de
Plaça tova amb una superfície plana de sauló i ara queda pendent
la ubicació de diferents espècies d’arbrat, emmarcat en un projecte
que ha d’elaborar el tècnic de Medi Ambient del Consell Comarcal.
Aquest nou parc, en consonància amb els noms dels carrers del
veïnat, portarà el nom de Plaça dels Països Catalans.
Primera llista d’admesos pels
habitatges de La Vinya
El Patronat Municipal de l’Habitatge ha donat a conèixer la llista
d’admesos i exclosos del procés d’adjudicació dels 16 habitatges
de protecció oficial del carrer La Vinya, amb les puntuacions
provisionals de cadascun dels candidats. Aquesta llista, tot i ser
ja orientativa d’aquelles persones que tenen més possibilitats
d’emportar-se un d’aquests habitatges –els adjudicataris seran els
16 primers per puntuació-, és susceptible encara de modificacions
en cas que es presentin al·legacions, el termini per a les quals està
establert fins el dia 22 de desembre.
Alella aplega quatre premis a la
Mostra Literària del Maresme
El lliurament de premis de la
21a edició de la Mostra va tenir
lloc el passat 13 de novembre a
Tordera amb un èxit significatiu
per al nostre municipi. La
representació alellenca, és a
dir, els premiats a la fase local
celebrada uns mesos enrera a
Alella, va recollir premis en
quatre categories. Al grup A (6 a
8 anys), Álvaro Arisó va obtenir
el 2on premi de prosa i al grup
C (12-14 anys) la vencedora en
poesia va ser Joana de Lorenzo.
Tots dos estudien a Alella.
L’alellenca Irina Gonzàlez va
fer-se amb el primer premi de
prosa dins la seva categoria, el
grup D, on hi participen nois
i noies d’entre 15 i 18 anys i la
millor obra en format de prosa
del grup E (autors de 19 anys
en endavant) va ser la del també
alellenc Bartomeu Majoral.
noticiari comercial
7
del poble
·Vetllant per la teva salut. El Centre Mèdic Alella ha obert les seves portes al
baixos del número 40 de la Riera Principal.
·Acollidor racó de tecnologia. Al carrer Gurri 6 hi trobareu Can Salvador, un
espai on adquirir electrodomèstics, cuines o aparells electrònics d’última
generació.
·Alella, posa’t guapa. El Centre d’Estètica Pilar Cañadó és a la vostra disposició
a la Rambla d’Àngel Guimerà, 24 Baixos amb un ampli ventall de tractaments.
·Cuina basca de qualitat. Això és el que trobareu a El Caserío, a la Riera Principal
numero 42. Hi fan menús per a totes les ocasions.
·Mens sana... Això és el que ens proposa el Centre d’Atenció Psicològica i
Psicoanàlisi de Josep Parcerisa, al carrer Rosaleda 41, 2on 1a.
·Conèixer món. L’agència de viatges Món Blanc ha canviat la seva adreça.
Podeu visitar les sevs noves instal·lacions al carrer de les Heures, 11.
·DVD’s i jocs de PS2. Aquests elements són els que us proporcionarà el caixer
del Vídeo Club Cinebank Alella des de la seva nova adreá a les Heures, 21.
·Dinars potents i sopars per a joves. Les dues grans apostes de la nova etapa
del restaurant La Nòria, al número 42 de la Riera Principal.
·Moda i complements. Això és el que trobareu a Sylvie, el nou espai de les
Galeries Alella, a Santa Madrona 6-8.
Bretolada al nou tancat de Can Sors
ÒSCAR PALLARÈS
Pocs dies després de la seva
instal·lació, uns brètols ja han
destrossat el nou tancat que
l’Ajuntament havia col·locat al
parc ubicat a Can Sors, entre
el carrer El Masnou i el carrer
Mediterrània, per evitar que
s’hi posessin els aficionats a
les motos, que a altes hores
de la matinada molestaven els
veïns i malmetien la vegetació.
L’Ajuntament també ha fet
instal·lar tancats al bosc de Cal
Baró, on igualment entraven
motocicletes, i al camí que surt
del carrer Vallespir, a Mas Coll. Un arbre arrencat de socarrel al parc.
Nou grup de música alellenc : NûL
El passat dia 3 de desembre es presentava en societat davant del públic del
Casal d’Alella el grup musical NûL, format pels alellencs Marc Marés (ex
Pops i Gig) i Albert Alabau, i pels masnovins Roland Baños (ex Típica
Reacció) i David Lluch (ex Pops i Gig). Quina és la seva oferta? Doncs
pop-rock de contundents bases rítmiques i atmosferes sòniques, tot ben
amanit per un so molt directe i afilat. Canten en català i en anglès, no
només a l’amor i al desamor, sinó a temes poc sovint explorats pel pop,
com poden ser la psicoanàlisi i els somnis. Presentant les cançons de
la que serà la seva primera maqueta, van demostrar amb el seu variat
repertori que el seu hàbitat és l’escenari. No us perdeu els seus propers
concerts! Per més informació, podeu escriure a nul2004@hotmail.com.

Tot a punt per a l’inici de la recollida
selectiva i de la FORM
Un dels principals protagonistes dels darrers plens ha estat la
recollida de la brossa, ja que amb la posada en marxa el proper 17
de gener de la recollida de la fracció orgànica, les diferents sessions
celebrades han servit per a formalitzar la contractació de l’empresa que
s’encarregarà d’aquest servei i per establir la taxa municipal que permeti
desenvolupar-lo. Concretament, al ple extraordinari del 2 de setembre
es va convocar el concurs i es van aprovar les bases per a contractar el
servei de recollida. Posteriorment, al ple del 28 d’octubre es va aprovar
l’ordenança fiscal reguladora de la taxa per a la recollida, tractament i
eliminació d’escombraries i altres residus sòlids urbans. En la nova taxa,
que en alguns casos s’ha incrementat consi-derablement, s’hi estipulen
bonificacions del 10% per aquells que recullin trimestralment les
bosses biodegradables per a la brossa orgànica, per aquells que tinguin
màquines compostadores a les seves llars, i per totes aquelles famílies
que acreditin l’entrada de residus en més de 6 ocasions a la deixalleria,
cosa que suposa que en la majoria dels casos es pot acabar pagant el
mateix que es pagava abans. Pel que fa a l’empresa que durà a terme
a partir d’ara la recollida de la brossa, al ple del 25 de novembre es va
decidir que sigui Mare Nostrum. Davant la igualtat de condicions amb
les altres dues empreses presentades, “els informes tècnics s’han decantat
pel preu ofertat per aquesta empresa perquè és el més econòmic”, va
comentar el regidor de Sostenibilitat, Àlex Asensio.
.
Reurbanitzaran Font de Cera
Amb l’aprovació el passat 30 de setembre
de la imposició de contribucions especials,
es fa un nou pas endavant en la realització
de les obres de complementació
i finalització de les infraestructures urbanístiques
del nucli de Font de Cera. Així
mateix, es va aprovar provisionalment la
distribució d’aquestes contribucions. El
cost de les obres és de 332.498,38 euros,
dels quals 249.373,75 es repartiran entre
els veïns d’aquest nucli d’acord a una
sèrie de condicionants tècnics, mentre
que 83.124,63 euros –un 25% del total-
els assumirà l’Ajuntament.
ÒSCAR PALLARÈS
El lamentable estat actual de
l’asfalt del carrer Cadí.
Fede Moraleda: “Un pressupost, encara que hi hagi gent que pensi que és una
cosa viva, marca la vida municipal, i en el mes deu vostès estan parlant de la
modificació que fa onze. La qual cosa vol dir que el pressupost no és que sigui viu,
sinó que és un tiovivo, si em permeten la broma”. (...)
Andreu Francisco: “Entenc la seva qualificació de tiovivo del pressupost, amb
onze modificacions. Suposo doncs que al 2002 devien pujar al Dragon Khan,
perquè en van fer catorze (de modificacions)”. (...)
Fede Moraleda: “Em sorprèn el protagonisme que se’m dóna per part de l’equip
les frases del ple
9
del ple
Ja hi ha les bases per a la construcció
de la piscina
La piscina municipal d’Alella podria ser en menys de tres anys
una realitat. Per tal que això sigui així, el ple dut a terme el
passat 25 de novembre va aprovar per unanimitat els plecs de
clàusules del projecte executiu de les obres i instal•lacions i la
seva execució, i de la gestió i explotació d’aquest servei, i en va
convocar el concurs per a la presentació de propostes.
Les clàusules especifiquen que la piscina tingui 2 vasos –de
25 x 12,5 m i de 10 x 5 m-, a més d’una sala de musculació i tres
sales d’activitats. Se n’estableix un cost de 2,7 milions d’euros,
dels quals l’ajuntament n’aportarà un màxim de 1,2 milions i
s’exigeix a les empreses que participin al concurs que ho facin
també amb un mínim de 1,2 milions.
Segons les condicions de l’empresa guanyadora, la concessió
es donarà per un temps d’entre 25 i 40 anys. Andreu Francisco va
explicar que a partir d’aquest moment s’obrien dos mesos perquè
les empreses licitin; després es calcula un període d’uns 12 o 15
mesos abans no comencin les obres i seguidament es donaran 18
mesos per a la construcció de la piscina.
L’Ajuntament ha estudiat la viabilitat d’ubicar la piscina al costat del polisportiu.
Tots contra la violència domèstica
Tots els grups municipals van mostrar-se d’acord de forma unànime
en l’aprovació del circuit d’atenció a les víctimes de la violència
domèstica, en el ple ordinari celebrat el 28 d’octubre. L’alcalde,
Andreu Francisco, va dir que l’objectiu d’aquest circuit és donar
una millor resposta quan la víctima es dirigeix a qualsevol de les
institucions que actuen en el seu àmbit i va felicitar totes les persones
que han treballat en l’elaboració d’aquest important document.
Política de parc d’atraccions (Ple Ordinari 28 d’octubre 2004. Punt 6. Modificació de Crèdit núm. 11/2004)
de govern. (...) Deu ser que algú no s’apunta les preguntes o que, com en els
toros, entren al trapo. Quan acabi l’any i s’hagin produït totes les modificacions de
crèdit, ja veuran si han estat menys de catorze, o si n’hi ha divuit i no onze. Ja ho
veurem en el seu moment. El que si li diré són les modificacions que s’han produït
i estudiaré les del 2002 per a contestar-li en un proper Ple. En tinc ganes”.
Andreu Francisco: “Jo també ho faré”.
Fede Moraleda: “Em sembla perfecte, així farà alguna cosa”.
Andreu Francisco: “És veritat que el meu temps és massa ociós”.

Abans de créixer en extensió,
cal fer actuacions de reciclatge urbà
Àlex Asensio, regidor de Sostenibilitat,
fa un repàs a alguns dels temes
d’actualitat en qüestió d’urbanisme,
habitatge, agricultura, medi ambient
i política municipal.
AGNÈS CÉSPEDES
La política no és del tot nova per a ell. Tot i que aquesta és
la seva primera legislatura com a regidor, Àlex Asensio ha
seguit durant molts anys l’esdevenir de la vida municipal
alellenca com a periodista, des de les pàgines d’aquesta
mateixa revista. Juntament amb Jaume Ponsa, va formar
part com a membre de La Garnatxa de la llista que aquest
col·lectiu ecologista va conformar amb ERC i que va
guanyar les passades eleccions municipals. Ara s’encarrega
d’una de les àrees més complexes i també polèmiques, la
que fa referència a la definició del territori.
DEFININT EL FUTUR DEL POBLE
Aquests dies es troba en marxa la revisió del Pla General
d’Ordenació Urbanística. En quina situació està?
Ara s’ha tancat la fase de participació ciutadana en el
que s’entén com a tallers de treball col·lectius supervisats
per tècnics, però roman obert el canal per fer arribar
suggeriments, idees i propostes a l’equip redactor a través
del registre de l’Ajuntament o mitjançant la web municipal.
Aquestes vies es mantindran al llarg de tota la revisió del Pla
General.
LAURA NADEU
11
actualitat

12
actualitat
Quines aportacions s’han fet fins ara?
Hem rebut 147 propostes emmarcades dins les tres
jornades de treball que es van fer sota els temes d’Habitatge,
equipaments i economia; Espais agrícoles i forestals i
Infraestructures, mobilitat i transports. Aquestes propostes
estan prioritzades segons el suport que han rebut i per
exemple, demanen més habitatge social, construir nous
equipaments, la creació d’una rotonda on hi ha el peatge –
del qual se’n presuposa la supressió-, la millora del transport
públic...
Quins són els eixos i condicions sota els quals es fa aquesta
revisió?
N’hi ha molts i cal debatre’ls. Però per exemple treballem
per a la protecció dels espais agrícoles i periurbans, la
preservació del territori pel que fa a la implantació de noves
infraestructures, el posar en valor els espais marginals del
municipi i també fer previsió de sòls d’acord a les possibilitats
de creixement. Volem també intentar aconseguir més taques
d’habitatge social i assequible.
ÒSCAR PALLARÈS
Es preveuen nous equipaments?
Hem de reflexionar sobre els equipaments culturals,
esportius i educatius que necessitem. Dels primers està
clar que cal una sala d’exposicions, un nou casal que sigui
un espai polivalent i una biblioteca en condicions; dels
escolars, s’ha d’ampliar l’Escola Fabra del Bosquet, alliberar
l’antiga Escola i preveure l’ampliació del futur centre de La
Serreta. Pel que fa als equipaments esportius hem d’estudiar
com queda el camp de futbol, un possible camp de rugbi,
les pistes d’atletisme...
Tindrem una zona industrial?
En el PGOU es preveu una zona de desenvolupament
econòmic amb capacitat per a l’activitat econòmica actual
d’Alella i per atraure algunes noves empreses. Haurà de ser en
un lloc ben comunicat i amb bones infraestructures viàries.
Creixerà molt Alella?
Actualment la població de dret és d’uns 8.900 habitants,
que en tres o quatre anys pujarà a 10.000 per totes les
promocions urbanístiques que hi ha en marxa. A més, amb
la previsió de parcel·les per construir, es podria definir, per
als propers 20 anys, una població d’unes 14.000-15.000
persones. Però abans de créixer en extensió, cal fer actuacions
de reciclatge urbà. Cal veure quines zones urbanes no estan
encara consolidades i treballar-hi.
Amb quines promocions d’habitatge social es compta?
L’única promoció que tenim funcionant com a tal és la del
carrer Les Heures, que són 8 habitatges de lloguer per un
termini de cinc anys per a joves menors de 30 anys. Després
estem pendents de l’adjudicació de 16 habitatges de venda
en règim general a preu taxat al carrer La Vinya, però jo
no considero que siguin habitatges socials, perquè tot i ser
un preu ajustat són inassequibles per als col·lectius més
desfavorits.
I quines estan projectades pel futur?
Després de diverses negociacions i d’una modificació
puntual vam aconseguir que a la promoció de Cal Doctor
hi hagi projectats 65 habitatges socials en lloc de 49, i que
en lloc de 70 i 90 m2 en tinguin entre 50 i 70 m2. Seran
en règim de lloguer i es destinaran a parelles i parelles amb
fills. Per més endavant ens agradaria aconseguir una nova
promoció que rondi també aquestes xifres, però caldrà
veure on i amb quines condicions.
PROJECTES EN MARXA
Quan podrem veure arranjada la superfície de la Riera més
avall de Can Lleonart?
En el darrer tram de l’anterior mandat es va sol·licitar a
tres arquitectes un projecte per a l’arranjament de la Riera
des de Can Lleonart fins al carrer Canonge. De les dues
propostes que van arribar, una proposava una superfície
uniforme multiús sense cap mena de mobiliari urbà, sense
carril bici ni cap element que seria interessant tenir en un
passeig i en el qual s’intuïa l’objectiu de mantenir-lo com
a aparcament; i l’altra proposava un tractament de sauló,
amb bancs al costat de Can Vera i mantenint els plataners
al costat de la carretera, juntament amb un carril bici, en
una idea que ens agrada més.
I l’aparcament?
Nosaltres entenem que l’aparcament s’ha de situar fora de
la Riera, i per tant, creiem que en tot cas s’ha de canviar

un dels sentits de la marxa i destinar-lo a estacionament
per a cotxes. No pot ser que el que ha de ser una gran
rambla verda tingui un terç de la seva superfície destinat als
vehicles. Hem d’aconseguir un gran espai on puguem fer-hi
activitats i instal·lar-hi, per exemple, la fira gastronòmica de
la Verema.
Quan es podrà tirar endavant aquesta actuació?
Estem negociant un conveni en el qual l’Ajuntament
es compromet a impulsar la modificació puntual del
Pla General en l’àmbit de Can Vera per a admetre un ús
comercial en una superfície de més de 300 m2 en aquest
nucli, a canvi que el propietari d’aquesta superfície –Sorli
Discau- pagui a l’Ajuntament un preu polític de 600.000
euros, cosa que permetrà dur a terme una primera fase de
l’avantprojecte proposat.
Val la pena, doncs, permetre la instal·lació d’aquesta gran
superfície comercial a canvi de l’arranjament de la Riera?
Clar que val la pena. Des del punt de vista del consumidor,
ara es podrà estalviar els 4-5 Km que havia de recórrer per
anar a les grans superfícies de Masnou o Badalona, on si hi
anaves ara t’hi trobaves mig Alella comprant; i des del punt
de vista polític, doncs s’aconseguiran els diners necessaris
per arreglar definitivament la superfície de la Riera.
I no hi havia cap altre camí?
Dues legislatures enrere, Sorli Discau ja va acordar uns
drets amb l’Institut Català de Finances –propietari de Can
Vera quan va fer fallida- per construir en aquella zona una
superfície comercial. Després de diversos moviments polítics
i immobiliaris, i en tirar endavant la promoció d’edificis,
Sorli Discau es va quedar amb 900 m2 de superfície
comercial i fins a una planta sencera d’aparcament de 70
places. Ara, nosaltres en traurem profit perquè ens hauran
de pagar per poder executar els seus drets sobre aquestes
superfícies. A més, segons un estudi de la Generalitat, a
Alella, per nombre d’habitants, li pertoquen dos centres
comercials mitjans que sumin fins a 1.500 m2, i de moment
només en tenim un de petit.
EL PERFIL
ÒSCAR PALLARÈS
Àlex Asensio Ferrer viu a Alella des que va néixer, ara fa 29 anys.
Va estudiar a les Escoles Fabra i més tard va fer el BUP i el COU
a les “barraques”, precursores de l’actual institut. Aconsellat
pels professors va decidir cursar els estudis de periodisme a la
Universitat Autònoma de Barcelona i, en acabat, va començar la
carrera d’història, que encara té pendent de finalitzar. Ha treballat de
periodista, entre d’altres feines, essent redactor d’aquesta revista
entre 1993 i 2003. Fruit del seu interès (i del d’altres persones)
per la política local i pel procés urbanístic que experimentava el
poble, va néixer La Garnatxa, amb la finalitat de vetllar pel medi
ambient i el territori. El gener de 2004, el col·lectiu va arribar a
un acord amb Esquerra Republicana, coalició que va vèncer en
les eleccions municipals. Des de llavors, Asensio està al càrrec
de l’Àrea de Sostenibilitat, integrada per les regidories de Medi
Ambient, Agricultura, Urbanisme i Habitatge.
Dins aquesta mateixa àrea, sembla també que aviat es
tirarà endavant la piscina.
Sí. Al darrer ple vam aprovar ja les bases administratives
i tècniques per a l’adjudicació del projecte constructiu
i d’explotació d’aquest equipament esportiu. En les
administratives s’hi especifica la fórmula de concessió, que
serà d’entre 25 i 40 anys, i els terminis. Volem que el projecte
de construcció se’ns presenti en dos mesos i que s’executi en
un període màxim de 18 mesos. I en les tècniques definim
una piscina de dos vasos –de 25 x 12 m i de 10 x 5 m–, una
sala de musculació i tres sales d’activitats.
Quant costarà al municipi?
L’aportació fixa de l’Ajuntament serà d’1,2 milions d’euros,
que se sumaran a la quantitat que aporti l’empresa o l’ens
concessionari, que no serà mai menys d’aquest mateixa
xifra. Amb tot, esperem que les obres puguin començar
abans de l’estiu.
ÒSCAR PALLARÈS
13
actualitat
El Passeig de la
Riera podria quedar
arranjat fruit de les
negociacions de
l’Ajuntament amb
Sorli Discau.

14
actualitat
Part de la zona
afectada per la nova
promoció a l’àmbit
de Can Calderó.
Després també hi ha en marxa la negociació per Can
Calderó. En quin punt es troba?
El conveni amb els propietaris està encara sobre la taula. Els
promotors estan apretant al màxim, però no aconseguiran
res més. Així mateix, no tenen en compte que podria sortir
una nova llei d’Urbanisme que canviés les coses.
Però com quedaria aquesta promoció?
En l’anterior legislatura es va fer una modificació del PGOU
per la qual es permetia a Can Calderó la construcció de
4.600 m2 de sostre en 4 blocs plurifamiliars i dos habitatges
unifamiliars, tot plegat a canvi d’un vial que enllacés la
Rambla Àngel Guimerà amb les escoles. En agafar nosaltres
el projecte, entenem que aquesta solució és catastròfica,
perquè dos dels blocs tapen la visió de la façana modernista
de la Vinícola i es redueix l’aparcament en un 60%, entre
d’altres aspectes. Per això hem negociat de nou, fent que els
blocs quedin per darrere de la Vinícola i ubicant el vial més
amunt. Això fa que passi per una part dels terrenys de Can
Serra, fet que hem aprofitat per negociar la cessió de 2.150
m2 per a l’escola amb aquests propietaris, així com una zona
verda, un espai per a equipaments, i uns 506.000 euros
per l’Ajuntament per destinar a la construcció d’habitatge
social. Can Serra, a canvi, hi guanya 2.200 m2 de sostre
per edificar en dos blocs dins la propietat de Can Calderó,
concentrant així la urbanització i esponjant els voltants.
ÒSCAR PALLARÈS
Les antigues Escoles Pies esdevindran un hotel de luxe. Ja
se sap quan?
El que sabem és que en el projecte constructiu s’escapça la
darrera planta, que es va fer als anys 50, i es pretén traslladar
la seva edificabilitat a la zona esportiva. El Pla Parcial que
estipula això va ser aprovat per l’anterior equip de govern
i a canvi l’Ajuntament només obté 300.000 euros en dos
pagaments dels quals se n’ha rebut ja un de 150.000 euros
per arranjar els accessos. A més, és un sòl que es defineix
com a equipaments privats, i no entenc com pot passar a ser
residencial, per molt que el defineixin com a hostelatge. No
sé com Urbanisme de la Generalitat, aleshores governada
per CiU, va permetre-ho sense que s’establissin les cessions
de territori pertinents.
De la Vall de Rials, hi ha alguna cosa nova a explicar?
La solució definitiva quedarà establerta dins el marc del Pla
General d’Ordenació Urbanística.
ELS PACTES POLÍTICS
Com valores el pacte de govern amb el PSC?
Bé. De moment ens hem entès molt bé. La valoració és
positiva, i estem d’acord tant en la forma com ells gestionen
les seves regidories com en la forma en què ERC-LG
gestionem les nostres.
Com a membre de La Garnatxa, et sents còmode dins la
coalició amb ERC?
Sí, sí, treballem molt bé junts. Se’ns respecta molt la nostra
llibertat personal, i això s’ha pogut percebre en alguns plens
quan els dos membres de La Garnatxa hem votat diferent,
o quan en algun tema supramunicipal en què ERC rep
directrius de partit nosaltres hem actuat segons les nostres
conviccions. Però l’entesa sobre el municipi és total.
Es mantindrà aquesta coalició?
Jo em vaig presentar per només quatre anys. Les coses s’estan
portant bé, però d’això caldrà parlar-ne més endavant quan
s’esgoti la legislatura i en fem una valoració. Però l’acord es
va fer, en principi, per només quatre anys.
Quina és la relació amb els partits de l’oposició?
- Amb mi, la relació que hi ha és la que es limita als plens,
les comissions informatives, les meses de contractació i
els patronats municipals. En aquest any i mig que porto
com a regidor, només un membre de l’oposició –en Lluís
Vilajosana del PSC quan encara no havia entrat a govern-
em va demanar per parlar amb mi sobre una qüestió, que
van ser els pressupostos del 2004.
De què et sents més satisfet de la teva experiència política
fins ara?
Fins ara de res. Faré balanç quan passin els quatre anys de
legislatura. Encara que, de moment, estic content d’haver
entrar en contacte amb els agents socials i de la connexió
establerta amb la ciutadania a través dels processos de
participació i les reunions veïnals.
I què és el que més et desagrada?
Doncs per una banda la falta de recursos municipals per dur a
terme els diferents projectes i també les resistències dins i fora
de casa –amb les altres administracions, per exemple- que s’han
de vèncer per a fer-los progressar. Després també em decep
la manca de col·laboració i implicació dels grups municipals,
així com la falta de cultura política de la gent, que avantposa
l’interès particular per sobre l’interès de la col·lectivitat.

25 anys de la Residència
Germans Aymar i Puig
La Residència reb un premi l’any del
seu vinticinquè aniversari.
VICTÒRIA MOLINA
El 25è aniversari de la Residència de la Fundació Germans
Aymar i Puig conclou els seus actes de celebració amb una
valoració molt positiva, tant pel nombre de participants com
pel suport i la bona acollida de les activitats organitzades.
La Fundació es va posar en marxa l’any 1947 complint
els designis dels germans Aymar i Puig, que cediren el
seu patrimoni amb l’objectiu que es construís una casa
d’ acollida per a les persones grans d’Alella en situació
de desempara social, dificultats físiques o disfuncions
cognitives. La Residència, per tant, es va crear per garantir
a aquest col·lectiu l’assistència i atenció necessàries per
mantenir una bona qualitat de vida.
Malgrat no poder-se inaugurar fins l’any 1979 a
causa de dificultats econòmiques i tècniques, l’obra social
dels Germans Aymar i Puig ha comptat sempre amb les
aportacions i col·laboracions de la gent del poble, a més del
suport d’institucions públiques i privades. A l’actualitat el
centre acull 60 residents, alguns dels quals són de poblacions
veïnes, i ha iniciat la seva expansió amb l’oferta de places
en règim de dia.
En aquests 25 anys, el programa d’activitats de la
Residència s’ha anat consolidant gràcies a l’esforç i el
treball d’un equip interdisciplinar que contempla en cada
una d’elles la promoció de principis com la dignitat, la
independència i l’autorealització dels seus residents. La
Festa de la Primavera, la Festa de la gent gran, el Nadal i
la Sortida a la platja són cites remarcables del calendari del
centre, que procura sempre integrar els avis a la vida del
poble.
La Residència ha establert un intercanvi de postals de
Nadal entre el avis i els infants de les escoles d’Alella, que
a més participen en un recital de nadales al mateix centre.
Aquesta activitat, sumada a la de ‘L’hora del conte’ en què
col·labora la Biblioteca municipal, respon a un innovador
programa intergeneracional, que observa els bons resultats
obtinguts de la convivència de la gent gran amb la mainada.
Els avis recuperen el seu paper actiu transmetent els valors,
les tradicions i la memòria d’un altre temps a la canalla, a
la vegada que els petits desperten en els avis un estímul que
incideix de forma beneficiosa en la seva qualitat de vida.
L’esperit d’innovació constant en la direcció de la
Residència Aymar i Puig és el que els ha dut enguany a
organitzar les I Jornades Professionals en l’Àmbit de
l’Atenció a l’Envelliment Institucionalitzat. L’acte, que
inaugurava el programa de la celebració dels 25 anys de la
Residència , va tenir lloc el 15 de juny a la Sala de Plens de
l’Ajuntament i va estar presidit per la Directora del Centre,
Sílvia Vázquez i Albert.
Tanmateix, va ser la Jornada de portes obertes del dia
3 de juliol la que va crear més expectació, amb la visita de
l’actriu Amparo Moreno, encarregada del pregó inicial de
la festa. La diada va gaudir de les actuacions de l’Escola de
Música Ressò, el Grup de Teatre ‘Pàmpol’ del Casal d’Alella,
la Coral de Can Gaza i la Colla Sardanista d’Alella.
L’acte institucional per celebrar els 25 anys es va reservar
pel 18 de setembre, comptant amb la presència de l’Alcalde
i el Patronat de la Residència, així com de Monsenyor Joan
Carreras i Planas, Bisbe Auxiliar de Barcelona. Al llarg
d’aquesta reunió al pati de la residència es va descobrir
una placa commemorativa i es van lliurar els premis del
I Concurs Fotogràfic de la Residència Germans Aymar i
Puig.
Com a punt final de la celebració el passat 23 d’octubre
va tenir lloc el lliurament de guardons a la II edició dels
premis ACRA (Associació Catalana de Recerca Assistencial),
amb la concessió d’un Premi Especial a la Residència
Germans Aymar i Puig per un treball de recerca sobre
l’Assitència al dolor. La cerimonia fou presidida per Anna
Simó, Consellera de Benestar i Família de la Generalitat,
i a l’acte hi assistí una representació del centre encapçalada
per la seva directora, que va comentar en declaracions fetes
a aquesta revista la gran satisfacció pel premi rebut. També
ens avançava que estan a l’espera de rebre notícies sobre un
concurs de Postals de Nadal en què participa la Residència.
Des d’aquí els desitgem molta sort !
15
actualitat
ARXIU
La popular Amparo
Moreno va animar
la Jornada de portes
obertes que va
tenir lloc a l’estiu.

17
actualitat
Neix el Catàleg d’arbres singulars,
unitats de vegetació i paisatge d’Alella
L’inventari supera la simple catalogació per valorar de forma global l’àmbit
natural i paisatgístic del municipi.
RAMON ANGLADA
“El catàleg és un inventari dels espais naturals i els arbres
singulars d’Alella que els diferents grups de treball han
valorat com a mereixedors d’un alt més gran de protecció”.
D’aquesta manera Jordi Serrano, tècnic de medi ambient
de la població, defineix la primera gran aportació realitzada
des de l’Observatori de la Sostenibilitat. La feina de biòlegs,
estudiants de ciències ambientals i tècnics agrícoles servirà
de punt de partida per assolir un coneixement més acurat
de la riquesa natural de la població i per fer propostes de
protecció concretes i fonamentades.
Aquest catàleg es converteix al mateix temps en un element
important a tenir en compte dins la revisió global del Pla
General. És el punt de partida que permet conèixer la
situació de les unitats vegetals del municipi. Aquesta fou
una de les premisses del projecte, juntament amb la idea de
publicar-ne una part, fitxes d’alguns exemplars, o la totalitat
de l’inventari. La riquesa de les dades compilades permetrà
realitzar una interessant tasca educativa i de sensibilització,
incloent, per exemple, rutes amb les escoles per conèixer
arbres destacats de la població, col·locar fitxes descriptives
al costat d’alguns exemplars o publicar una guia visual.
La recollida d’informació s’ha estructurat en base a dues
fitxes diferenciades. Pel que fa als arbres singulars, s’han
compilat dades com gènere, espècie, altitud, situació o
estat de conservació. Les unitats de vegetació han estat
identificades pel tipus de comunitat o dimensió. El valor
ecològic, paisatgístic, sociohistòric o la seva singularitat
han estat d’altres criteris valorats. El cas del Bosquet és
paradigmàtic, amb una importància ecològica minsa però
amb un pes sociohistòric molt destacat. Serrano ens descriu
de forma molt gràfica la feina realitzada dins d’aquest
apartat: “Hem fet com un mapa de cobertes de sòl. Com
si estiguéssim volant i veiéssim diverses taques de vegetació
amb característiques comunes: una pineda, alzinar, conreus
o herbassars”.
El catàleg no és simplement un inventari, ja que persegueix
uns objectius molt més amplis. La valoració de les diferents
unitats vegetals descrites i la caracterització paisatgística de
l’entorn de la població, considerant dins d’aquest apartat els
grans jardins d’Alella, destaquen al costat de la possibilitat
d’ampliar el grau de protecció d’algun dels exemplars
catalogats. L’alzinar, amb un 23,1 %, seguit de les pinedes
de pi pinyoner i els herbassars, s’han convertit en les unitats
predominants. El catàleg de jardins de 1994 s’ha revisat
i se n’han incorporat de nous com els de la Gaietana o
l’actual Escola Hamelin. Jardins d’interès com els de Cal
Governador, Can Cortés o La Miralda han estat novament
estudiats. Els elements lineals, com els plataners de la riera,
també s’han inclòs en aquest estudi.
Però sense cap mena de dubte el gran valor del catàleg
és la possibilitat d’aconseguir més protecció per l’entorn
natural de la població. Un cop realitzat l’inventari es poden
assolir dos nivells de preservació amb el decret 214/1987
de nou de juny sobre declaració d’arbres monumentals i el
decret 47/1988 d’onze de febrer sobre declaració d’arbres
d’interès comarcal i local. En l’actualitat, només l’alzina
de Can Rosselló, prop de Can Magarola, és considerada
com a arbre monumental. Les conclusions del catàleg no
incorporaran més exemplars dins d’aquesta categoria però
sí que ho faran dins la categoria d’arbres d’interès comarcal
i local. Ara per ara només el Pi bord gaudeix d’aquest status.
Des del municipi s’elevaran propostes però seran els tècnics
del Consell Comarcal els qui tindran l’última paraula.
El bell exemplar de
pebrer que es troba
al pati superior de
Can Gaza.
ÒSCAR PALLARÈS

Pssg. d’Antoni Borrell
Riera de la Coma Fosca
PROPERA PROMOCIÓ
conjunt residencial d’habitatges
amb piscina i zona comunitària
Nou vial
93 540 14 65

Setmana de la Ciència:
més activitats i més públic
La novena edició de l’esdeveniment aplega prop de 400 persones només a Alella
ÒSCAR PALLARÈS
Sembla que l’èxit de la Setmana de la Ciència no té aturador.
Si bé a nivell de Catalunya ja fa un parell d’anys que s’ha
estabilitzat tant el nombre d’activitats com el nombre de
municipis que hi participen, al nostre poble l’èxit assolit
és més gran cada any. L’oferta ha estat enguany encara més
diversa (s’han dut a terme un total de 17 activitats) i al
públic fidel de cada any s’hi han afegit nous afeccionats
que, sovint, repeteixen a diverses de les propostes.
Activitats cada dia
Si bé a nivell oficial la Setmana de la Ciència va començar
el dia 5 de novembre, a Alella el tret de sortida el va donar
Josep Fluixà un dia abans al Casal. El popular alellenc va
presentar un treballat DVD on ell mateix explicava allò
que cal conèixer sobre Félix Rodríguez de la Fuente amb
imatges de la sèrie El hombre y la tierra.
El dia 5 a les 7 de la tarda, el local social de Gent del
Masnou acollia una xerrada titulada Per què desapareixen les
platges del Maresme? La dinàmica del litoral. L’ambientòleg
d’Alella Jordi Serrano va ser l’encarregat de fer la ponència
i explicar al nombrós públic de quina manera es comporta
Prop de 400 persones gaudeixen d’alguna
de les 17 activitats celebrades a
Alella durant la Setmana de la Ciència
el mar i quins efectes té sobre la sorra de les platges, fent
especial atenció al cas del Maresme i l’efecte que tenen els
ports esportius.
El dissabte 6 tenia lloc l’activitat infantil de la Setmana
de la Ciència. Es tractava de la xerrada sobre constel·lacions
i mitologia que Salva Linares, matemàtic i membre de
l’Agrupació d’Astronomia d’Alella va fer per acostar aquesta
ciència a la canalla. Linares va fer gal·la d’una gran habilitat per
captar l’atenció de les criatures, que s’ho van passar d’allò més
bé. A continuació, l’artista Queralt Viladevall va prendre les
regnes de la jornada i va engrescar la mainada amb el seu taller
de pintura sobre constel·lacions. Aquella mateixa tarda i també
a Can Lleonart, va tenir lloc l’activitat més multitudinària
d’enguany: la presentació dels llibres Alella segle XX. 100 anys
d’alimentació, obra de l’alellenca Mireia Núñez de Prado i Les
receptes de la comarca, editat per la Xarxa de Biblioteques del
Maresme. En acabat es va fer una demostració de la més clàssica
de les receptes de casa nostra: les peres farcides.
La patinada
Minuts més tard va tenir lloc la “patinada” d’aquesta
Setmana de la Ciència. Amb bon criteri, la gent de La
Garnatxa va proposar al Cercle d’Amics de la Ciència,
entitat organitzadora, la realització d’una conferència sobre
els aliments transgènics. El Cercle va veure la proposta amb
molt bon ulls donada la transcendència de la qüestió i la
manca d’informació de què, en general, el públic disposa
sobre aquest tema. A la pràctica, la persona encarregada
de fer la xerrada, membre de la plataforma Transgènics
fora!, va fer una exposició totalment subjectiva, partidista
i sense cap mena de rigor científic, deixant sorprès un
públic majoritàriament integrat per persones amb estudis
científics. En definitiva, una activitat indigna de la Setmana
de la Ciència. Des de l’organització ja s’ha mostrat l’interès
per tornar a oferir als alellencs l’any vinent una conferència
sobre el tema amb el rigor que el públic es mereix.
Dies d’animalons...
El diumenge 7 va començar una sèrie de xerrades relacionades
totes elles amb els animals. La primera va ser la que va oferir
19
cultura
D’esquerra a dreta i
de dalt a baix:
Observació amb
telescopi a Can
Magarola. / Eulàlia
Serrano feu la
presentació del
Catàleg d’Arbrat.
/ Albert Martínez
durant la seva
exposició sobre
els felins. / Jordi
Galbany mostra
un collaret fet per
masaais. / Roger de
Marfà parla sobre
els fòssils. / Infants
a Can Lleonart
durant el taller de
pintura.
ÒSCAR PALLARÈS

20
cultura
D’esquerra a dreta i
de dalt a baix:
Núria Garriga
parla de l’impacte
ambiental de les
carreteres. / Josep
Losantos explica
per què volen els
avions. / Ramon
Coll narra llegendes
al Castell de
Burriac. / Salva
Linares i els mites
astronòmics. /
Jordi Serrano raona
el perquè de la
desaparició de les
platges. / Xavi Redon
treu de dubtes
al públic pel què fa
a la televisió digital
terrestre.
ÒSCAR PALLARÈS
a Can Lleonart el químic Bernat Bertomeu titulada Està
disposada la societat a prescindir de l’experimentació amb
animals? Bertomeu va explicar en què consisteix la seva
feina en un laboratori d’assaig i va exposar quins són els
experiments que es duen a terme amb animals i quina és la
legislació existent al respecte; durant tota la conferència va
tenir lloc un bell debat entre el públic assistent i el ponent.
Un dia més tard prenia el torn la biòloga d’Alella
Eulàlia Serrano per explicar la seva experiència amb una
petita colònia de camaleons africans al Peloponès, en una
interessantíssima xerrada de títol El món dels colors: els
camaleons.
Sense deixar el món animal, el dimarts al Casal de Joves
de Teià, el geòleg alellenc Roger de Marfà va explicar a
un públic força nombrós un munt de curiositats sobre el
món dels fòssils. En acabat, els assistents van poder gaudir
d’algunes de les peces de la seva col·lecció particular.
El dia 10 els gran felins van prendre Les Golfes de Can
Lleonart. Albert Martínez va fer-hi una xerrada audiovisual
en què va intercalar les seves explicacions amb el visionat de
bellíssim material videogràfic que il·lustrava a la perfecció
cadascun dels eixos de la seva xerrada.
Altres temes
El dijous 11 va tocar el torn a un dels clàssics de la Setmana
de la Ciència i col·laborador d’aquesta revista. Al local de
Gent del Masnou, el biòleg Jordi Galbany va relatar les seves
experiències amb algunes tribus maasai a Kènia i a Tanzània
en una dinàmica ponència que es va complementar al final
amb una petita mostra d’objectes procedents dels massais.
El dia següent, la biòloga Núria Garriga va oferir la seva
conferència Les altres víctimes de la carretera. L’impacte
ambiental de la xarxa viària. Els assistents van poder
gaudir dels interessants resultats d’un treball que estudia
la mort d’animals a diferents carreteres de Catalunya per
determinar-ne les causes, conèixer el comportament de la
fauna i cercar solucions que evitin el problema.
Dissabte al matí havia de tenir lloc una caminada per
conèixer el Torrent de Can Pufarré però l’estat del mateix
Any rere any la Setmana de la Ciència
es referma a la nostra població amb una
oferta cada cop més àmplia
(amb gran presència de verdisses) hauria dificultat tant la
feina que els components de La Garnatxa, organitzadora de
l’activitat, van decidir canviar-la per un agradable passeig
per la cornisa, entre Els Figerals i el Turó del Galzeran, en
què els participants van poder gaudir de la visió d’un bon
nombre d’aus i espècies vegetals.
Aquella mateixa tarda, l’enginyer i pilot Josep Losantos va
omplir Can Lleonart amb la seva conferència Per què volen
els avions. De manera més didàctica i amena impossible,
Losantos va delectar el públic amb les seves explicacions;
complicadíssimes lliçons de física es van convertir en idees
molt visuals que permetien entendre sense problemes
cadascun dels mecanisme que permeten als avions fer els
seus viatges.
El vespre quedava reservat a l’astronomia. Una jornada
en tres activitats que va aplegar més de 60 persones. En
primer lloc es va fer el lliurament dels premis del 1er
Concurs de Relat Curt d’Astronomia –al proper número de
la revista podreu llegir la història guanyadora de la categoria
d’adults-. En acabat, Salva Linares va fer una divertida
xerrada sobre cúmuls d’estrelles i galàxies, elements que
una mica més tard els assistents van poder veure a través
dels telescopis de l’AAA.
I per acabar...
Diumenge dia 14 l’arqueòleg Ramon Coll pujà amb una
expedició d’unes 30 persones fins al Castell de Burriac,
on explicà un munt d’històries i llegendes que han passat
de generació en generació a la nostra comarca i que tenen
la fortificació com a protagonista. Una trobada fantàstica
en un matí assolellat que va acabar amb un somriure als
llavis dels participants. Aquella mateixa tarda l’Ajuntament
va presentar l’Estudi d’Arbrat Viari d’Alella que ha fet el
Consell Comarcal i, a continuació, el Catàleg d’Arbres
Monumentals d’Alella, del quan podeu trobar més
informació a la pàgina 18 d’aquesta revista.
En acabat, l’enginyer de telecomunicacions Xavier
Redon va tancar la setmana de la Ciència amb la seva
conferència sobre la televisió digital terrestre que, des de fa
uns mesos, està disponible al nostre poble.

Els Llimona, d’Alella al MNAC
El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) va presentar aquesta tardor una
exposició sobre l’escultor Josep Llimona i el seu germà, el pintor Joan Llimona.
Aquests artistes importants del Modernisme provenien d’Alella.
MONTSE SERRA
Josep Llimona tenia quinze anys quan va guanyar la beca
Pensió Fortuny, atorgada per l’Ajuntament de Barcelona,
per formar-se com a escultor a Roma. Com que era menor
d’edat, el seu pare va accedir a que Joan, el germà major,
l’acompanyés. Joan, que llavors estava acabant
la carrera d’arquitectura, estava destinat
a dirigir la fàbrica tèxtil de la família. I
és que el pare d’aquests joves artistes,
com a fadrí que era, havia deixat la
casa pairal d’Alella per marxar a
Barcelona a fer fortuna. Els seus
fills ja van néixer a ciutat, però la
família provenia d’Alella.
Segons explica Josep
Pla en el retrat que va
escriure de l’escultor
Josep Llimona (vol. 19
dins “Tres senyors”),
el cognom Llimona
és molt rar i de les dues
branques establertes a Barcelona,
la família dels artistes prové d’Alella. Els Llimona
eren propietaris de la magnífica finca situada a la Coma
Clara amb el carrer Marià Estrada, “una deliciosa i clara
masia del segle XVII”, diu Pla. I continua: “El dels Llimona
és el cas típic de moltes cases del segle dinou. L’hereu es
queda a la masia i el fadristern s’estableix a la ciutat. (...)
El fadristern Llimona, d’Alella, fa el seu camí, a Barcelona.
La branca dels hereus s’extingeix. Una pubilla Llimona es
casa amb un Estrada. El 1880, Alella era molt lluny de
Barcelona. La petita població pagesa era pobra i magra. Els
Llimona desapareixen d’Alella deixant només un record
incert, que amb el pas del temps s’esborrarà”. De fet, el
record és incert però viu, ja que la casa avui es continua
anomenant Can Llimona. Curiosament, és propietat de
tres arquitectes, que l’han tornat a vincular amb el món
de la creació.
No es coneix que Josep i Joan Llimona tinguessin una
relació directa amb el poble. De retorn del viatge iniciàtic
italià, Joan Llimona (1860-1926) es dedicarà a la pintura,
aprofundint en temes de caràcter religiós (arran d’una
malaltia es torna profundament creient) i d’altres que van
del naturalisme al simbolisme, amb dones contemplatives.
Una pintura més intimista, amb contrallums, en una
atmosfera de recolliment i silenci.
Ambdós germans van tenir trajectòries artístiques
paral·leles. Al 1893 van fundar el Cercle Artístic de Sant
Lluc juntament amb altres artistes i van presidir l’entitat
en diferents períodes. Josep Llimona, a més, va tenir una
actitud activa en diverses iniciatives culturals i va
arribar a presidir la Junta de Museus.
Josep Llimona (1864-1934) va
aconseguir la medalla d’or d’escultura
a l’Exposició Universal del 1888 per
l’estàtua eqüestre Ramon Berenguer
el Gran. En l’època de maduresa, les
seves figures femenines van esdevenir
el paradigma d’un llenguatge
plàstic innovador i de gran bellesa
formal. Les dones que representa
són evanescents i somniadores,
tractades amb una gran sensibilitat,
que exterioritzen un
estat d’ànim. Segurament la seva
obra més famosa i popular és
Desconsol, de 1907, instal·lada
originalment al Parc de la Ciutadella de Barcelona.
Avui es manté una rèplica de Desconsol davant el pati
d’armes del parc, enmig d’un estany. L’obra original forma
part de les col·leccions del MNAC, al Palau Nacional
de Montjuïc. Des del dia 16 de desembre aquest museu
exposa totes les seves col·leccions, des del Romànic fins als
anys quaranta. Mil anys d’història de l’art català, on no
pot faltar Desconsol ni altres escultures de Josep Llimona.
Segons la comissària de l’exposició, Mercè Doñate, “els seus
indiscutibles mèrits l’han situat al capdavant de l’escultura
catalana del seu temps”.
21
cultura
Josep Llimona,
Desconsol, 1907.
Joan Llimona,
Tornant del tros,
1896.
ARXIU

22
cultura
Música en tres fases
Us presentem l’obra guanyadora de l’edició 2004
del premi literari Alella a Guida Alzina.
Un conte de la jove autora barcelonina Maria Sanz.
- Sembla ser que ha refrescat, no, Dave?
- Sí, això sembla.
La Michelle va romandre en silenci uns instants.
- Escolta, per què sempre acceleres les passes? Que potser
se t’escapa el tren?!
- No. Senzillament estic cansat, i tinc ganes d’arribar a casa.
- Ah, a casa. I què fas, a casa?
El Dave va meditar la resposta. Va mirar la Michelle de cua d’ull
i es va convèncer a ell mateix que ella mai no ho entendria. Si no
el va entendre quan sortien com a parella, que ni tan sols va voler
escoltar les seves excuses, com podia entendre’l ara que tan sols
eren companys de feina? Va optar per simplificar la resposta.
- Escolto música, em relaxo...
- Música! Mai no havíem parlat d’aquest tema, i no sé qui
ho diria, tenint en compte totes les passejades que fem: tenint
en compte que anem i tornem junts cada dia de l’oficina, que
treballem cinc dies a la setmana i que tenim feina durant onze
mesos, estem parlant d’un total aproximat de 440 passejades, és
a dir, converses.
- Michelle, fins i tot fora de l’oficina fas de comptable?
- Mira, què vols que t’hi digui? Als uns els dóna per la música i
per fumar (va dir, referint-se a la cigarreta que sostenia a la mà)...
i als altres pels càlculs.
La Michelle es va quedar en silenci novament, mirant l’horitzó
que s’estenia als seus peus. El seu carrer era llarguíssim i ventós.
- Que vagi bé, Dave. Gaudeix de la música.
- Bon cap de setmana, Michelle.
El Dave desitjava arribar al seu apartament. No sabia quantes
hores podia arribar a passar tancat entre aquelles quatre parets.
Se les havia apropiat completament, no només pel fet d’haver
aconseguit pagar el lloguer amb una certa puntualitat, sinó perquè
les havia decorat de tal manera que tot mínim espai havia estat
acuradament triat i retallat per ell.
Tan detingudament les havia creat que se les sabia de
memòria: podia, a ulls clucs, dir on hi havia una fotografia, distingir
un pentagrama d’una pàgina escrita a mà i un retall d’un diari.
L’habitació tenia pocs mobles, però estava completament
plena: plena d’una música que s’escolava entre les petites
escletxes de la finestra i que vessava pel marc de la porta inundant
la resta de l’apartament.
Es tractava d’un conjunt de melodies que li havien brindat una
total dependència. De vegades li semblava que l’ofegaven, tot i
que sempre hi havia una part d’ell que no podia evitar caure en la
temptació i prémer el “PLAY”.
Malgrat tot, li costava identificar quina era aquella part d’ell que
el movia a sentir la música, a retallar diaris, a enganxar fotografies
per tot arreu... De vegades tenia la sensació que aquell seu impuls
només responia a una raó de ser: tot allò formava una harmonia
que li donava pistes sobre ell mateix. Li semblava que tot allò
havia estat creat com a senyal exclusivament per a ell: les cançons
que l’havien acompanyat des que era petit i li mostraven el camí,
com si juguessin el paper d’àngel de la guarda. “No t’equivoquis,
Dave”, sentia a cada instant.
Quan s’estirava al llit, fumant, mirant només al seu voltant,
inspeccionant mil·límetre a mil·límetre tota aquella teranyina que
el tenia capturat, dedicava exclusivament la seva atenció al que
l’aparell de música li cantava. S’havia donat el cas fins i tot que
deixés de fumar per no haver de buscar el cendrer, ja que el soroll
de la burilla apagant-se li semblava groller... ”com podia gosar
aquell soroll sobreposar-se al so de la melodia?”, es preguntava.
Eren quarts de vuit, i així mateix se sentia, però escrit amb
“B”: buit, incomplet, inacabat... en definitiva, es perdia entre els
antònims del mot “sencer”.
Escoltant música passava per dos fases que se succeïen una i
una altra vegada: primer s’endinsava en una etapa de neguit, volia
que la música anés més ràpid encara, sentir tres o més cançons
a la vegada, res no era prou... però després s’hi recreava, passava
a formar part de la partitura, a nedar entre les cinc ratlles del
pentagrama per, finalment, acabar sucumbint a la composició,
esvanint-se, adormint-se.
En aquell instant, encara a la primera fase, aquell dia escoltava
Norwegian Wood, completament detestable. Era, de fet, una
fotografia expressada en notes musicals sobre el seu passat: li
recordava la noia pèl-roja que va conèixer en una manifestació.
Es deia Kate. Potser podria dir “es diu Kate”, en present, però el
cert és que no sabia si seguia viva o no... i d’alguna manera l’havia
condemnat a morir entre un munt de records caducs. Vers per
vers, aquella cançó li tirava en cara el dia que va passar al pis de
Notthing Hill de la Kate.

I once had a girl, or should I say, she once had me.
She showed me her room, isn’t it good, Norwegian wood?
Se sentia molt orgullosa d’aquell espai tan seu. Li va demanar
què li semblava l’habitació endevinant la resposta pels gestos
que ell feia. A tothom li encantava, i ell no seria qui trenqués la
tradició.
She asked me to stay and she told me to sit anywhere,
So I looked around and I noticed there wasn’t a chair.
I sat on a rug, biding my time, drinking her wine.
La Kate li va oferir vi. El va fer asseure en una catifa, de manera
improvisada per tal de saciar les seves ganes de gaudir de la
companyia que ell li brindava.
We talked until two and then she said, it’s time for bed.
She told me she worked in the morning and started to laugh.
I told her I didn’t and crawled off to sleep in the bath.
Allò que el va seduir va ser la seva manera de riure. La Kate se
sabia riure de la vida, d’aquells trets de la quotidianitat que qualsevol
ésser avorreix... menys ella. Qui, si no ella, riu de treballar al matí
després d’una nit com la que estaven passant junts? Ja eren les
dues tocades de la matinada quan van decidir anar a dormir. Va
ser memorable el moment d’anar de quatre grapes fins al bany, on
van adormir-se.
And when I awoke I was alone, this bird had flown.
So I lit a fire, isn’t it good, Norwegian wood.
Despertar-se sol, però, ja va ser una altra cosa. Ella no hi era...
(li venien al cap les paraules que la Kate havia pronunciat entre
rialles: “treballo al matí”) i s’adonava, des del més profund de la
seva solitud, que estava sol, i que ella era un ocell que cercava la
llibertat: havia volat.
Va encendre una cigarreta, i va procurar afrontar la situació.
DAVID ROMAN
Recordava perfectament el moment... Ell, assegut a terra, amb
les cames recollides i el cap enfonsat entre els genolls, tan sols
aixecant-lo per fer una calada de la cigarreta quan la desesperació el
podia. Lamentable, tot plegat. Va ser aquell dia que es va prometre
a ell mateix no caure en l’error de deixar-se seduir.
Amb aquests mateixos pensaments acabava la cançó. Els
instruments anaven emmudint progressivament... Ja li havien fet
prou mal, ja podien callar.
Segona fase: canvi de cançó i canvi d’estat d’ànim. Com el
vell proverbi diu, “després de la tempesta, arriba la calma”: se
submergia en el pentagrama i es deixava seduir per la melodia.
Passaven els temps, les pulsacions, i perdia el nord drogant-se
a través de quelcom tan inofensiu com la música. En aquesta
mateixa fase aprofitava per apropiar-se les cançons. Uns dies més
tard, sentint Nowhere man, s’identificava plenament amb aquell
home d’ enlloc: aquell individu que havia emergit del més insípid
no-res i que acabaria fonent-se en un no-res igualment insípid. I per
què? Perquè venia d’enlloc. Aquella cançó no era com pròpiament
es diria, “la cançó de la seva vida”, ja que ni reflectia la seva vida,
ni al llarg de la seva vida havia estat la que més li havia agradat...
Però sí que era una clara imatge del seu present més cru: ell, al cap
i a la fi, també era un home d’enlloc. Seia a la seva terra del no-res
i feia els seus plans d’enlloc... per a ningú.
He’s a real nowhere man,
Sitting in his nowhere land,
Making all his nowhere plans for nobody.
Tret de la música i aquelles quatre parets, no tenia res: ni
tan sols punt de vista. Caminava sense rumb. Possiblement
necessitava una veu que li digués, “escolta, si et plau, Home
d’enlloc, no saps què t’estàs perdent... Home d’enlloc, el món és
al teu comandament”. Sortir d’aquella falsa bombolla que havia
creat i donar-li un gir a la seva vida tan sols era qüestió de ser
conscient que, amb voluntat i decisió, es pot fer un gir de noranta
graus.
Doesn’t have a point of view,
Knows not where he’s going to,
Isn’t he a bit like you and me?
Nowhere man, please listen,
You don’t know what you’re missing,
Nowhere man, the world is at your command.
Però no. Ell és completament cec, només veu allò que vol veure.
I una veu li pregunta “Home d’enlloc, em pots veure del tot?”. No
sap cap a on va, es troba desorientat... I, amb tot, no pot fer-hi
res, tan sols no amoïnar-se i no precipitar-se, confiar la seva sort a
algú altre que li doni la mà, que l’ajudi a sortir d’aquesta situació.
He’s as blind as he can be,
Just sees what he wants to see,
Nowhere man, can you see me at all?
Doesn’t have a point of view,
Knows not where he’s going to,
Isn’t he a bit like you and me?
Nowhere man, don’t worry,
Take your time, don’t hurry,
Leave it all till somebody else
Lend you a hand.
Ell era aquell home d’enlloc. Aquell mateix individu que
semblava provenir del més insípid no-res i que acabaria anant a
raure al més hostil no-res, possiblement a causa de no haver sabut
23
cultura

24
cultura
trobar la persona que li fes veure el que s’estava perdent, la persona
que respectaria el temps que es donés a ell mateix, la persona
que li donaria la mà i l’ajudaria a sortir de la falsa bombolla on fins
aleshores havia viscut. Només així podria sortir del no-res sense
caure bruscament i xocar amb la crua realitat. No obstant, era difícil
que sentís la veu que li havia de plantejar aquestes qüestions i ferli
entendre el món des d’un altre punt de vista tenint en compte
que les úniques veus que compartien l’habitació amb ell eren
les dels Beatles. Com podia negar-los l’entrada a la seva cambra
quan havien donat la volta al món, escolant-se pels més inhòspits
racons? Les seves músiques i lletres no hi entenien d’edats, de
sexes, ni de fronteres. En elles molta gent tenia l’oportunitat de
veure-s’hi reflectida, d’apoderar-se d’algun vers o, fins i tot, els més
agosarats s’apropiaven d’alguna cançó en concret. Però el Dave
encara anava més lluny. Creia que aquelles peces no eren res més
que la seva vida expressada en un altre idioma, en música. Com
podia ser, si no, que Norwegian Wood fos tan fidel al seu passat?
I si això era poc, com s’explicava que Nowhere man fos el mirall
de la seva actual situació? Només s’explicava la situació d’una
manera: pensant que hi havia un missatge com a rerafons d’una
altra cançó , en forma d’un codi que només ell podia entendre, que
li revelaria el futur. Com passava a El Malalt Imaginari de Molière,
el doctor era el mal i la medecina. En el seu cas, el rol del doctor li
era concedit a la música, però la situació era la mateixa.
Tot això pensava l’Home d’enlloc, assegut a la seva terra
d’enlloc, fent els seus plans d’enlloc per a ningú.
He’s a real nowhere man,
Sitting in his nowhere land,
Making all his nowhere plans
For nobody
Van passar molts dies en què el Dave meditava sobre les lletres
de les cançons dels Beatles. Rellegia les parets de la seva cambra i
veia els Beatles per tot arreu. Sabia que en algun lloc trobaria aquella
cançó que li mostraria cap a on dur les seves passes i que el durien a
la persona que li donaria la mà i l’ajudaria a refer la seva vida.
I cada dia era igual que l’anterior, un ídem, una repetició. Podia
“predir” el futur de tan bé que coneixia el passat: es llevaria a les
set i el primer que veuria serien les agulles del rellotge, marcant
l’hora. Anant cap a l’oficina trobaria la Michelle, somrient, a la
cantonada del seu llarguíssim carrer. Li diria “hola!” com sempre.
Arribarien puntuals (la Michelle sempre arribava a l’hora). Entrarien
a l’oficina i la Diane, la noia de recepció, li diria al Dave que el
veia magnífic, en plena forma... i a la Michelle li preguntaria, un
cop més, on s’havia comprat aquella “lovely skirt”. El Sr. Thomas
arribaria a les onze, amb un cafè a la mà dient que l’empresa queia
en picat, que com no fessin millor els seus respectius treballs faria
una renovació del personal complerta. Al break de l’hora de dinar,
la Susy se li aproparia per tal d’explicar-li les seves penes amoroses
i criticaria el seu marit, entre plors, a la vegada que mastegaria un
greixós donut.
Abans de plegar, la dona de la neteja li diria que estava cansada
de demanar que es freguessin els peus a la catifa del rebedor i que
no entressin els paraigües fins als seus respectius despatxos, i els
recordaria que era molt dur entrar a treballar a les sis per la misèria
que cobrava.
En acomiadar-se de tothom, veuria novament la Michelle,
quieta al costat de la porta de l’oficina, fent-li algun comentari
sobre la meteorologia. S’acomiadarien davant del seu llarguíssim i
ventós carrer, i ell aniria cap a casa, sol, per lliurar-se a la companyia
de la música.
Era el tercer dia del mes de febrer. Feia tres mesos que
la Michelle li havia dit, des de la cantonada que portava al seu
llarguíssim i ventós carrer, que havia refrescat. Els canvis de
temperatura s’apreciaven de seguida al carrer de la Michelle,
perquè hi feia sempre molt de vent, i el vent anticipava les
oscil·lacions tèrmiques, igual que alguna de les cançons dels
Beatles, que segur que també anticipava el seu futur. Aquell 3
de febrer el Dave passava per davant del llarguíssim carrer que
portava a la porta de la Michelle. Havia vist aquell carrer ja abans, i
sempre el portava cap a ella.
The long and winding road
DAVID ROMAN

That leads to your door
Will never disappear
I’ve seen that road before
It always leads me her
Lead me to you door
En aquelles hores de la ventosa i salvatge nit es veien gotes de
pluja a terra. Era la rosada, mostrant l’arribada del dia. Tota aquella
escena li recordava les llàgrimes que un dia ell mateix va vessar,
per la Michelle, en aquell mateix carrer. Eren un recordatori del
mal que ja havia viscut? Per què quedar-se allà, al mig del carrer?
The wild and windy night
That the rain washed away
Has left a pool of tears
Crying for the day
Why leave me standing here
Let me know the way
Al Dave no li feia por estar sol. Molts cops hi havia estat, i havia
plorat, ho reconeixia. Ara bé, ella mai no esbrinaria mai com havia
arribat a provar diferents maneres... d’oblidar-la.
Many times I’ve been alone
And many times I’ve cried
Any way you’ll never know
The many ways I’ve tried
I s’adonava, ara que
tornava a romandre quiet, al
llarguíssim i ventós carrer,
que tot havia estat en va. Un
cop ella ja l’havia deixat, allà,
esperant. Malgrat tot, ell creia
en les segones oportunitats, i
volia que aquesta vegada ella
el portés fins a la seva porta.
But still they lead me back
To the long winding road
You left me standing here
A long long time ago
Don’t leave me waiting here
Lead me to your door
Es va adonar que els dos
adjectius que millor definien
el carrer de la Michelle eren
els d’una altra de les cèlebres
cançons dels Beatles: The
long and winding road. Sí, era
un carrer llarg, tan llarg com el
dia que van posar punt i final a
la relació. I ventós, tan ventós
com el dia que van començar
a sortir. S’adonava que aquella
cançó, per algun motiu,
no tenia final. Era perquè
els Beatles no sabien com
acabar-la? No. Possiblement
hi havia tants carrers llargs i
ventosos arreu del món com
parelles que havien acabat les
seves respectives relacions,
i precisament la cançó plasmava aquesta sensació universal: et
trobes abatut, desolat, enmig d’un carrer que et porta records,
esperant que et porti a la seva porta.” Així mateix es trobava el
Dave. Mirava fixament la porta de la Michelle, com si pretengués
obrir-la amb la mirada. Potser, la seva part més innocent creia que
ella apareixeria i el faria entrar, com abans solia fer. Però “abans”
quedava enrere, i ara s’havia d’amoïnar per la situació actual:
sentia els darrers versos de la cançó ressonant dins la seva ment:
“no em deixis aquí, porta’m a la teva porta”. Se li glaçaven les
mans, i ja no sabia distingir si era de l’angoixa, o del fred que feia
a les sis del matí al carrer. Li costava contenir les llàgrimes, tot i
que darrerament molt menys, ja que el record havia pactat amb el
dolor. Havia condemnat a l’oblit, en defensa pròpia, gran part de
moments que havia viscut amb la Michelle. No obstant, en forma
de pel·lícula, tots li retornaven a la ment en aquell instant. La cançó
tenia un final obert; per tant, el seu futur estava per escriure. Algú
li donava una oportunitat, algú creia en ell.
Finalment arribava a la tercera fase: vencia la música. Premia el
“STOP” i refeia la seva vida. Tenia dues possibilitats, la qual cosa
li feia veure que el futur és obert, i per això hi ha cançons que no
tenen un final específic, com la vida, i com tot.
25
cultura
DAVID ROMAN

L’equip de govern té intenció de fer una modificació
puntual al pla general que permetria a l’empresa
Sorli Discau obrir una superfície comercial de 800m2
a Can Vera. A canvi, l’Ajuntament obtindria 600 mil euros
per invertir en l’arranjament del Passeig de la Riera.
“millorarà i es complementarà l’oferta comercial” “Ens estem carregant el comerç tradicional”
ANDREU FRANCISCO, ALCALDE D’ALELLA
L’actual govern s’ha plantejat modificar la normativa per permetre
obrir un supermercat de fins a 799 m2 a Can Vera. Per explicar el
perquè, vull fer-vos unes quantes reflexions. Un estudi encarregat
per l’Ajuntament l’any 2000 revelava, entre d’altres coses respecte
als hàbits de compra d’aliments del alellencs, que 2 euros de cada 3
euros es gasten fora del municipi, i que només les persones amb una
renda mensual inferior a 900 euros inverteixen aquesta proporció;
això indica que el 75% dels ciutadans fan aquesta despesa fora
d’Alella, principalment al Masnou. D’una altra banda la Generalitat
tenia previst per al comerç d’Alella per al període 2001-2004 un
creixement de comerç alimentari de fins a 1.597 m2 en format
“d’establiment comercial mitjà”, és a dir, d’establiments entre 400 i
799 m2. Dit tot això, em faig tres preguntes obertament:
Per què tenim 65 habitatges i més de 2.700 m2 de locals
comercials a Can Vera? Per tot un seguit de fets, jo diria despropòsits,
que han fet que uns quants hagin guanyat molts diners i que l’únic
que no ha guanyat res fins ara és el poble d’Alella.
Què té actualment i què pot fer Sorli Discau a Can Vera si
aquest govern no hi fa res? Aquesta empresa és propietària d’uns
1200 m2 de superfície comercial i una planta d’aparcament per a
69 vehicles. En les condicions actuals poden obrir fins a 4 locals
comercials contigus de fins a
300 m2 cadascun.
Què hi guanya Alella
permetent a Sorli Discau que
obri un supermercat de menys
de 799 m2? Una millor oferta
comercial, complementària
de l’actual, que permetrà que
molta gent que en l’actualitat
compra fora d’Alella és quedi
al nostre poble. A més, aquesta
empresa aportaria 600 mil
euros al projecte d’urbanització
del sobre de la riera des de
Can Lleonart fins al Canonge,
convertint la riera en el passeig
que tots volem.
La Plaça d’Antoni Pujadas podria acollir
una superfície comercial de 800 m2. ÒSCAR PALLARÈS
contraposats
VIKI RUIZ, COMERCIANT
Viure en un poble no vol dir només dormir-hi, sinó que cal
comprometre’s a fer-hi més coses, com comprar-hi, i aquí a Alella
hi tenim prou oferta per fer-ho. Això, però, està clar que necessita
de polítiques per promoure el comerç. En el seu moment ja es va
discutir molt el tema de Can Vera i es va arribar a un acord entre
totes les forces polítiques. I ara, l’única cosa que li demanem al
senyor alcalde és que respecti aquell acord, en què es deia de no
posar grans superfícies al poble que poguessin malmetre el petit
comerç tradicional local.
Es justifiquen dient que aquest supermercat portarà gent al comerç
del poble, però jo crec que més aviat és al revés. Això fa molts anys
que passa en diferents llocs i en sabem la repercussió: el comerç local
s’enfonsa. Ens estem carregant el comerç tradicional. Les persones
que depenen de la seva botiga, per sostenir la seva família crec que
a partir d’ara ho tindran molt difícil. I això no només afecta a la
butxaca del botiguer, sinó també a la vida social del poble, ja que les
activitats que s’hi realitzen, els actes culturals que s’organitzen, tot
allò que passa al nostre entorn es dóna a conèixer a través del boca a
boca que es fa a les botigues del nucli urbà. A més, les botigues són el
comerç de proximitat, pel qual no cal agafar el cotxe i l’atenció que
s’hi dóna és totalment personalitzada i acollidora amb els clients.
És veritat que Sorli Discau havia comprat els tres locals que ara
pretén unificar en un, i si bé tenien el dret a obrir-los per separat, el
que es tracta és que se’ls obligui
a fer complir la normativa. A
27
més, com a compensació diuen
que donaran 600 mil Euros per
arreglar la Riera, però tinguem
present que ningú regala res.
Només demanem que hagin
de respectar les normes del
joc com hem de fer tots. No
veig molt bé això de donar
avantatges a canvi de duros. I si
l’argument és que Sorli Discau
paga l’enjardinament de la
Riera, doncs sí, és veritat, amb
això no hi podem competir
els botiguers, però el preu que
pagarem tots plegats, a la llarga,
és molt car.

FOTO: JORDI FARRÚS

La Cristina acaba d’arribar de Kosovo quan l’entrevistem.
Hi ha estat coordinant un projecte de Metges del Món,
una ONG que “treballa perquè l’accés a la salut sigui un
dret per a totes les persones”; de fet, Metges del Món és una
mena de cosina de Metges Sense Fronteres però, a diferència
d’aquesta, que se centra en intervenir on hi ha conflictes,
Metges del Món fa desenvolupament a llarg termini en àrees
necessitades pels motius que sigui.
La Cristina va començar a col·laborar-hi com a voluntària
l’any 1996, però en certa manera es pot dir que la relació
amb aquesta institució li ve de família, perquè compta
amb el precedent de la seva germana Gisel·la, que hi havia
col·laborat. “M’hi vaig ficar per ella”, ens explica: “El primer
cop que jo vaig sortir ella estava a Colòmbia, treballant amb
el Comitè Internacional de la Creu Roja”; després la vida
la va dur per camins més convencionals, però la Cristina
ja havia agafat el relleu. Així, aquella primera sortida, l’any
1999, a Albània, no va ser l’última. A continuació va estar
treballant a Mèxic durant un temps per a una empresa
relacionada amb Internet (res a veure amb la cooperació
amb ONGs)... Però el 2001 havia deixat aquella feina,
havia tornat aquí i s’havia embrancat en un altre projecte
amb Metges del Món, al Pakistan. Des d’aleshores la seva
implicació amb l’organització s’ha anat incrementant i ha
participat en un projecte rere l’altre: Kosovo, Síria i l’Iraq
després de la guerra, ara fa un any; i enguany Iran i altre cop
Kosovo...
La Tina —així és com l’anomenen a casa i els amics—
no és metge, sinó llicenciada en Econòmiques. Al principi
treballava com a administradora: s’ocupava dels contractes,
de les compres, de fer el seguiment de la comptabilitat
(molt important en les ONG, perquè han de garantir
sempre la transparència en tots els procediments). Més
endavant va dedicar-se a la logística: havia de crear la cadena
d’aprovisionament perquè els projectes poguessin funcionar,
i això abastava des del material mèdic fins a l’habitatge dels
cooperants... A Síria i l’Iraq va passar a ser coordinadora, una
feina de gestió més àmplia, equivalent a la de cap de missió,
i aquesta és la que continua fent; una de les seves tasques és
identificar els projectes i determinar sobre el terreny, amb
el suport dels metges i de les institucions del país, quines
necessitats hi ha i quines intervencions es poden fer.
A l’Iran, per exemple, va anar-hi a fer l’avaluació inicial
tota sola després del terratrèmol, a mitjans de gener.
Naturalment, hi havia necessitats d’estructures temporals,
però analitzant l’estructura sanitària permanent del país va
veure que la resta estava molt ben organitzada. “Adaptes les
coses treballant amb les institucions d’allà”, explica, i afegeix:
“Cal que ells també s’hi impliquin, que hi posin una part,
per garantir que el projecte tirarà endavant”. Per això parlen
de cooperar, de projectes de cooperació, i no simplement
d’ajuda.
Viatjant d’aquesta manera, la Cristina se sorprèn dels
contrastos del món. “De vegades hi ha diferències molt
marcades i et sorprenen els costums però, d’altra banda, a
nivell individual crec que tots els homes tenim un patró
molt igual”, reflexiona. Dificultats? No se’n queixa, però
reconeix que de vegades n’ha patit: “No ho vaig passar
bé al Pakistan, perquè hi ha molt rebuig a l’occidental,
estava sola a la capital, hi havia restriccions de moviments
per seguretat,... En arribar el ramadà vaig perdre molt de
pes, vaig enganxar una bactèria i després vaig haver d’estar
dos mesos en tractament a l’hospital...” Menjar és molt
important, explica: “Quan sóc allà em cuido molt, m’obligo
a menjar encara que tingui molta feina”. I els idiomes? La
Cristina sap anglès i francès, però quasi sempre treballa amb
traductors; hi ha gent que està més temps en una mateixa
zona (metges, per exemple, que es passen un parell d’anys o
tres en un país) i poden aprendre la llengua del país, però
ella té destins més variats i hi fa estades més curtes. “També
depèn de com estiguis, i no tant de l’idioma en si; el persa,
per exemple, té una fonètica molt semblant a la del castellà i
sempre se sorprenien perquè repetia molt bé les paraules que
m’ensenyaven, i això t’encoratja a parlar més...”
I la por? “En tens més abans de marxar a un país
conflictiu que quan hi ets; allà les normes de seguretat són
extremes i t’informes molt. El pitjor que et pot passar, de
fet, és que et relaxis massa; en el dia a dia, puntualment
pots passar moments de por si, per exemple, et trobes
amb un tiroteig a 10 metres, però la resta del dia vius
tranquil·la; la clau és controlar molt els moviments i fer
només els imprescindibles”, comenta, i afegeix que els
periodistes “ajuden molt”. Altres inconvenients? Que tot
això és bastant incompatible amb fer una vida personal
normal, però de moment no sembla que això l’amoïni
gaire. “Sóc bastant de pensar en les coses a curt termini”,
diu; “d’una banda, penso que no estaré tota la vida fent
això. De l’altra, sempre tens la sensació que reps molt més
del que dones i que aprens molt, no només de la feina, sinó
també de tu mateix. Potser el dia que deixi d’aprendre serà
el moment de fer un canvi...”
Des de fa dos anys, l’estada més llarga que aquesta
alellenca ha fet a Alella ha estat d’un mes i mig. I la més
curta, de dues setmanes. El proper destí encara no el sap.
“Aviat tornaré a sortir, però no sé on. M’ho he de pensar; ja
m’han passat vacants, i suposo que la setmana que ve... He
fet molt món islàmic, últimament, i crec que hauria de fer
un canvi”. Bona sort!
personatges
Als ulls de
qualsevol persona
que faci una vida
relativament
normal, que visqui
a Alella i que
treballi cada dia al
mateix lloc i amb
un horari fix, la
Cristina Miñana
deu semblar tota
una aventurera.
La tasca que
fa ella, però, a
diferència de la
dels aventurers
de les novel·les,
en general
improvisadors i
individualistes, té
molt de planificació
i de treballar per
aportar millores a
aquest món tan
complicat en què
vivim.
Cristina Miñana cooperant de Metges del Món
29

Reciclatge de la fracció orgànica de la brossa
- La recollida de l’orgànica s’implanta a Alella
- Sala de mostres
- La campanya informativa arriba a totes les cases
- Quines deixalles produïm i què n’hem de fer?
- Algunes dades sobre les deixalles i la seva gestió
- El compostatge casolà, una solució excel·lent
- La recollida de l’orgànica a altres municipis
- II Jornades sobre territori i medi ambient
31
dossier

32
dossier
La recollida de l’orgànica s’implanta a Alella
Aquesta carpa
ha recorregut els diferents
barris amb
l’objectiu d’informar
els ciutadans.
ELI SOLSONA
El 17 de gener es donarà el tret de sortida al reciclatge de
la brossa orgànica amb l’objectiu de reduir el volum de
residu urbà que es porta a la incineradora de Mataró. Per
poder dur a terme aquest reciclatge de forma correcta i
adequada, l’ajuntament ha repartit un cubell i dos paquets
de bosses biodegradables a cada llar perquè els ciutadans
puguin separar la brossa orgànica del rebuig. Una vegada
separada, la brossa orgànica s’haurà de llençar en un dels
190 contenidors que s’instal·laran a 130 punts del municipi.
Els nous contenidors seran de color marró i es col·locaran
ÒSCAR PALLARÈS
al costat dels actuals contenidors per al vidre, paper, plàstic
i rebuig.
Aquesta serà la norma a tot el municipi excepte al barri
del Rost on, com ja és tradicional, la recollida es farà porta a
porta perquè la poca amplada i el pendent dels seus carrers
dificulten l’accessibilitat als camions de la brossa. Al Rost
la recollida de la brossa s’havia fet indiscriminadament,
sense separar l’orgànica del rebuig. A partir del 17 de
gener, els veïns ja hauran de separar entre ambdós tipus
de brossa. Exceptuant aquest cas concret, un cas que no
és extrapolable a la resta del municipi, i segons afirma el
regidor de Medi Ambient, Àlex Asensio, després d’analitzar
els diferents models de recollida selectiva que hi ha instaurats
a la comarca, el consistori ha optat per aplicar el model
de “contenidor al carrer” perquè “és el model més adequat
per un tipus de municipi com Alella” i, també, “perquè es
tracta de fer el reciclatge intentant canviar els hàbits dels
ciutadans el mínim possible”.
Una de les iniciatives que durà a terme l’ajuntament
per conscienciar i motivar els veïns, serà premiar amb
una rebaixa sobre les taxes d’escombraries aquells alellencs
que facin correctament el reciclatge de la brossa orgànica.
Segons afirma Asensio, “entenem que tothom qui respongui
a les crides que es fan des de l’ajuntament és gent que està
col·laborant amb la recollida” i “és gent a qui se li farà la
rebaixa a la taxa d’escombraries”.
De fet, al 2005 s’apujarà la taxa per fer front a l’augment
del cost de la recollida, però, amb el sistema de bonificacions,
alguns veïns podran arribar a pagar menys del que estan
pagant actualment. Pel simple fet d’anar a recollir les bosses
compostables gratuïtes 3 o 4 vegades l’any a un punt de
distribució muntat per l’Ajuntament, els contribuents
s’estalviaran un 10% de la taxa. Aquelles famílies que, a
més, portin materials a la deixalleria més de 5 vegades l’any
s’estalviaran un altre 10% de la taxa. I si hi van més de 10
cops, l’estalvi serà del 20%. A part, tots aquells que demostrin
a l’Ajuntament que tenen un compostador funcional a casa
seva, tindran una rebaixa d’un 20% més. En definitiva, és
possible arribar-se a estalviar fins un 50% de la taxa. Al
ple municipal d’octubre, el grup d’IC-V va mostrar el seu
malestar per un sistema de bonificacions “que beneficia un
sector molt reduït de la població i que ens sembla totalment
injust”, segons paraules de Fede Moraleda.
Per tal d’informar la ciutadania de quan començarà el
reciclatge de l’orgànica i de com s’haurà de fer, el consistori
ha preparat un conjunt d’activitats i reunions. Així, durant
el mes de novembre es van anar succeint les reunions
informatives amb els diferents barris del municipi. Allà
es donava als assistents tota la informació necessària i se’ls
lliurava un cubell per a la recollida de l’orgànica (a escollir
entre dues mides diferents). Un cop acabades les reunions,
es va instal·lar un punt d’informació mòbil a diferents punts
del poble per tal de captar aquelles persones que no havien
assistit a les reunions, de cara a informar-les i lliurar-los el
seu cubell. Per completar la informació als ciutadans, del
12 al 16 de gener es podrà visitar l’exposició “Orgànica” i el
tret de sortida definitiu per a la recollida de l’orgànica està
previst pel 17 de gener.

Sala de mostres
33
dossier
Com valora la implantació de la recollida de la brossa orgànica?
RAMON ANGLÈS. Metge jubilat
És una iniciativa magnífica però em fa l’efecte
que serà difícil que es faci. Amb aquestes coses
comences amb entusiasme però després...
malament. Tot el que sigui separar matèria
orgànica, que és la que es pot podrir, de la resta
de deixalles, ho trobo un pas encertat.
MARIA LLUÏSA CANALS. Mestressa de casa
Estic totalment a favor de la recollida orgànica i
de seleccionar-ho amb cura tot, però francament
trobo tot això una mica exagerat. Penso que hi
ha petites coses que podrien anar a la brossa
normal sense la necessitat de fer-ne cap tria.
ANTONIETA BARNILS. Jubilada
Crec que és bo tot el que vagi bé per la natura. Ho
trobo una cosa molt positiva. Diu que s’hauran
d’utilitzar unes bosses petites especials, no?
Crec que ens ho haurien d’explicar més bé, a
la gent gran.
MÒNICA BIARNÉS. Llicenciada en direcció i administració d’empreses.
Crec que està molt bé. Tot el que sigui fer
prendre consciència a la gent en l’aspecte
del medi ambient és positiu. El que no sé és
si la gent ho farà, això és el que costarà més.
Crec que s’hauria d’haver informat la gent més
intensivament.
RAMON PUIG. Auxiliar de geriatria
Entenc que hem de prendre consciència que la
brossa s’ha de seleccionar. Comportarà a nivell
familiar un enrenou, serà un inconvenient a la
cuina. Crec, però, que a nivell de poble facilitarà
molt la feina i estarà tot més ben organitzat.
JOSEP GUÀRDIA. Professor
Crec que és una operació correcta i molt
encertada. També crec que la informació que
ens ha arribat és bona.
MARTA GIRALT. Professora
LAIA PETRA. Estudiant
Sempre que s’introdueix una cosa nova costa
assimilar-la als teus hàbits quotidians, però en
tot cas crec que és un bon inici que val la pena
tenir en compte. Jo crec que arriba una mica
tard, en especial en un poble on cada dia es
llencen grans quantitats de brossa de jardí.
Ho trobo perfecte. Com més ens involucrem
en aquestes coses, molt millor. A veure si
entre tots es pot aconseguir protegir una mica
el planeta, que ja toca. Perquè, al cap i a la fi,
vivim tots aquí.
LLUÍS POLO. Treballador de la brigada municipal
Bé, a mi em sembla força bé tot aquest procés.
Jo crec que s’ha fet una bona campanya
d’informació de com separar l’orgànica, tot i
que no he anat a cap reunió.
JORDI SIMEON. Estudiant
Crec que abans de demanar-ho als particulars
que generen una quantitat de matèria orgànica
insignificant s’ha d’exigir també als que en
produeixen més. En el cas d’Alella, al sector de la
restauració o a les escoles. Per fer això, suposo
que primer s’ha de generar la consciència i per
això es comença pels particulars.
CHANTAL DOMÍNGUEZ. Mestressa de casa.
És una cosa més a fer. Els que estem una
mica conscienciats ja ho fèiem amb el plàstic,
el cartró o el vidre i ara tindrem l’oportunitat
amb l’orgànica. Crec que encara hi ha dubtes
concrets amb coses com els bolquers o les
cigarretes.
MARTÍ GARCIA. Neteja urbana
És una cosa molt interessant però serà necessari
educar la gent. La gent s’ha d’educar i no ara
amb dos dies. Espero que arribi un moment on
en què tothom n’hagi pres consciència. Aquests
contenidors tan petits que ens posaran crec
que portaran molts problemes.

34
dossier
La campanya informativa
arriba a totes les cases
Patrícia Rovira,
responsable de
l’empresa que ha
gestionat el procés
informatiu, durant
la presentació de
la campanya a Can
Lleonart..
AGNÈS CÉSPEDES
La recollida selectiva, i concretament de la fracció orgànica
de la brossa, és un procés que necessita d’una llarga campanya
per a fer arribar la informació del seu funcionament als veïns
i veïnes que l’hauran de dur a terme. Per aquest motiu, la
regidoria de Medi Ambient, amb el suport de l’empresa de
comunicació Talp, ha estat desenvolupant, des d’aquesta
tardor, una sèrie d’accions de comunicació.
La campanya es compon de tres fases: una fase informativa,
una fase de sensibilització i una fase de valoració i reforç.
La primera fase es va iniciar el 21 d’octubre i té com a
objectiu principal fer arribar a tots els veïns i veïnes d’Alella
la informació del nou model de gestió i recollida selectiva
de la vila, resoldre dubtes i contestar aquelles preguntes que
hi hagi entorn del nou sistema. A més, dins aquesta fase
també s’està repartint el material que l’Ajuntament lliura
gratuïtament per facilitar aquesta recollida, consistent en
un cubell marró i dos paquets de bosses compostables.
Aquest procés es va desenvolupar, primer, amb una sèrie de
reunions veïnals en les quals es va convocar fins a 16 barris
de la població, reunint en alguns casos fins a 50 persones,
i va seguir després amb un punt informatiu itinerant que
va visitar també diferents nuclis de la vila, des d’Alella
Parc fins al Canonge o Can Teixidó, i també diversos dies
al Mercat i la Plaça de l’Ajuntament, i que distribuïa el
material a aquelles persones que no havien anat a recollirlo
a la reunió informativa prèvia. En el moment de tancar
aquesta edició de la revista Alella s’iniciava la darrera acció
dins aquesta fase, que consisteix en el repartiment del
material i el lliurament de fulletons informatius porta a
porta, directament a les llars dels alellencs. Cal dir que,
paral·lelament a aquestes tasques informatives, s’han estat
duent a terme també diferents tallers i xerrades a les escoles
del poble per tal de conscienciar els més petits de la casa.
Patrícia Rovira, responsable de l’empresa TALP en
la campanya d’informació sobre la recollida de la fracció
orgànica a Alella, explica que “les reunions amb els veïns
són molt útils perquè permeten donar-los la informació
directament”. En aquest sentit, Rovira comenta que
les preguntes més freqüents dels alellencs i alellenques
tractaven, per exemple, “d’on s’ubicarà el contenidor marró
per a la brossa orgànica i amb quina freqüència es buidarà”,
o bé “s’interessaven per què se’n farà de la brossa que es
reculli”. Un altre dels dubtes més habituals entre els veïns
que s’han dirigit als informadors d’aquesta campanya ha
estat “què és orgànic i què no”, segons Patrícia Rovira, que
apunta que hi ha molts dubtes sobre alguns elements com
les closques d’ou, el marro del cafè o les clofolles dels fruits
secs.
Pel que fa a la fase de sensibilització, consisteix en fer
comprendre als ciutadans per què és
necessari separar la fracció orgànica
OSCAR PALLARÈS i els beneficis que aquesta acció
reporta per al medi ambient i fins
i tot per a l’economia municipal,
ja que a la llarga suposarà un
estalvi més gran en l’eliminació de
residus. En aquest cas està prevista
l’organització d’una exposició
temàtica que es podrà visitar del 12
al 16 de gener i la celebració d’una
gran festa d’inici de la recollida,
que es farà el diumenge 16 de gener
mateix, i que donarà pas a que el
dilluns 17 comenci pròpiament
la recollida selectiva de la brossa
orgànica. A partir d’aquest moment
es realitzaria també progressivament
la fase d’avaluació i reforç que
vetllarà pels resultats de la recollida,
n’analitzarà la incidència i reforçarà,
si és necessari, els nous hàbits de la
població.

Quines deixalles produïm i què n’hem de fer?
JORDI SERRANO
Diàriament, cada habitant d’Alella produeix una mitjana
d’1,91 Kg de residus, xifra molt superior a la mitjana de
Catalunya (1,63 Kg/hab/dia). D’aquests residus, una bona
part són potencialment reciclables, tot i que sovint no
sabem quins són o com s’han de reciclar. En aquest article
intentarem deixar-ho ben clar.
Paper i cartró
S’ha de dipositar en els iglús blaus que trobem en 37 punts
del municipi. S’hi inclouen tot tipus de papers (oficina,
embolicar, papereria,…) i cartrons (paquets, caixes,…)
sempre i quan estiguin nets i, si pot ser, sense grapes, pinces
o altres elements metàl·lics, que encareixen el tractament
posterior. El cartró cal llençar-lo plegat per optimitzar la
capacitat de l’iglú. El que es recull es duu a una planta de
tractament on en fan paper reciclat.
Vidre
L’iglú verd és per recollir el vidre, però no s’hi poden tirar
tots els tipus de vidre: només s’accepta el vidre d’ampolla,
de pots i de flascons. No s’hi han de llençar ni vidres plans
(finestres, per exemple) ni miralls. Sempre cal treure els taps
abans de dipositar-los en algun dels 36 iglús verds d’Alella.
Un cop recollit, el vidre es tracta per a fer nous recipients
d’aquest material.
Envasos i embalatges
Els iglús grocs són per a envasos i embalatges, coneguts per
tothom com a plàstics. Són les llaunes, els brics i la majoria
de plàstics. Quan els introduïm als contenidors han d’estar
nets, ja que normalment porten restes de menjars o sucs.
Amb el seu reciclatge es poden produir nous envasos i
embalatges, estalviant molts recursos. A Alella el reciclatge
d’envasos i embalatges va començar el 1999 i actualment hi
ha 33 contenidors.
La recollida i el tractament d’aquests tres tipus de
productes la gestiona el Consell Comarcal. L’Ajuntament
tan sols pot suggerir els punts on ubicar els contenidors,
intentant que estiguin en llocs estratègics per a donar el
màxim de cobertura a tota la població.
Matèria orgànica
Properament, el 17 de gener, s’iniciarà la recollida selectiva
d’aquesta fracció dels residus, que representa més del 35%
en pes de les nostres deixalles. Aquesta recollida es farà
en uns contenidors marrons que s’ubicaran al costat dels
actuals contenidors per al rebuig. En bosses compostables
caldrà llençar-hi les restes del menjar (carn, peix, verdura,
pa sec, closques,…) però també restes d’infusions o de
jardineria (en petites quantitats), paper de cuina si està brut
de menjar o oli i taps de suro. Els excrements d’animals,
bolquers o restes d’higiene femenina no s’han de llençar en
aquests contenidors per qüestions de sanitat, ni tampoc la
pols d’escombrar, burilles de cigarret, cendres o restes de
la llar de foc, que farien malbé el procés de compostatge.
Caldrà treure les bosses a partir de les vuit del vespre per
evitar que el sol acceleri la seva descomposició i així evitar
possibles males olors. Els contenidors es buidaran tres dies
a la setmana durant l’any i quatre a l’estiu, i la matèria
orgànica es durà a la planta de compostatge de Granollers,
on se’n farà adob natural, conegut com a compost.
Altres residus reciclables
Hi ha una sèrie de residus que no pertanyen a cap de
les categories anteriors però també es poden reciclar a la
deixalleria: runes, restes vegetals de jardineria, mobles,
electrodomèstics, aparells informàtics, olis usats minerals o
vegetals (altament contaminants si es buiden a les aigüeres),
pneumàtics, ferralla, roba, restes d’impressores, pintures,
fluorescents,... Tots aquests materials es tractaran per
separat en les plantes corresponents per a fer-ne de nous.
La deixalleria és gratuïta per a particulars. Els comerços i els
grans productors han de pagar una taxa per a poder utilitzarla,
ja que hi aporten quantitats molt majors de materials. La
deixalleria està mancomunada amb El Masnou i Teià, i es
troba al camí del mig entre El Masnou i Premià.
També són reciclables els medicaments i les piles usades,
que es recullen a les farmàcies i als establiments que en
venen, respectivament.
Des de l’Ajuntament s’ofereix un servei de recollida de
mobles i voluminosos prèvia concertació telefònica dels
particulars. Aquests materials es duran a la deixalleria per
al seu reciclatge.
Elements no reciclables
Els elements que no es poden reciclar en cap de les categories
anteriors s’han de llençar als contenidors de rebuig de
color verd. Si la recollida selectiva es fa correctament, en
aquest contenidor hi aniran a parar molt pocs productes:
cendres, burilles, paper encerat o plastificat, bolquers, restes
d’higiene femenina, pols d’escombrar i molt poca cosa més.
El que es recull en els 236 contenidors de rebuig d’Alella
es porta al Centre Integral de Valorització de Residus, a
Mataró, per incinerar-ho. Una petita part del rebuig es
porta a abocadors controlats.
35
dossier

36
dossier
Algunes dades sobre les deixalles i la seva gestió
Els carrers del
poble veuran
augmentar aviat
de quatre a cinc el
nombre de tipus de
contenidors.
JORDI SERRANO
Cada any a Alella generem més de 6.300 tones de residus,
gran part de les quals, més de 5.200 tones, es tracten com a
rebuig, i poc més de 1.000 tones es recullen als contenidors
de recollida selectiva del carrer o a la deixalleria. Per tant,
tan sols reciclem el 16% dels nostres residus.
Si obríssim una bossa ens quedaríem astorats en veure
que aproximadament el 80% en pes dels residus són
reciclables: entre un 35 i un 40% de la bossa és matèria
orgànica; un 20% és paper i cartró; un 15%, envasos; i un
10%, vidre.
No reciclar aquestes fraccions és perjudicial, no només
pel medi ambient sinó també per a les nostres butxaques:
amb cada tona que portem a incinerar estem cremant
gran quantitat de materials que podrien ser reutilitzats
o reciclats, malbaratant molts recursos que es podrien
reaprofitar. Econòmicament, cremar tots aquests materials
és insostenible.
En el moment de posar en funcionament la incineradora
de Mataró cada municipi va adquirir o se li van concedir
unes capacitats d’aportació, és a dir, unes quantitats
màximes que cada any podien cremar a la planta. Aquesta
capacitat anava en funció, sobretot, de la població de cada
municipi. Però què ha passat? Doncs que amb el temps,
la població d’Alella ha crescut considerablement, així
com les quantitats de rebuig produïdes, i les capacitats
contractades inicialment han quedat insuficients. Així,
l’any 2003 es va dur a la incineradora un 37,5% més de
les tones contractades (1.965 tones). Les previsions per al
2004 situen aquest excedent en 2.150 tones, més del 40%
de la capacitat contractada.
Aquesta situació encara fa més por si l’analitzem des
del punt de vista econòmic. Recollir i tractar cada tona de
rebuig a la planta de Mataró costava l’any 2003 uns 50.5
euros per tona. Això vol dir, per tant, que l’any passat,
incinerar les 3.277 tones contractades va costar més de
165.000 euros. Els excedents a 2003 anaven més “barats”:
cada tona excedentària costava 47,94 euros i així el total
d’excedents del 2003 va sortir per uns 93.000 euros. Per
tant, la recollida i tractament del rebuig va suposar uns
260.000 euros.
El mes de gener de 2004 va entrar en vigor el Cànon
d’Abocament, pel qual cada tona excedentària de rebuig es
grava amb 10 euros, que afegits als costos de recollida i
tractament, dóna com a resultat uns 60,7 euros per tona
excedentària. Per tant, els excedents de 2004 costaran prop
de 130.000 euros. El cost d’incinerar les tones contractades
s’ha apujat fins gairebé els 52 euros, per la qual cosa s’estima
que costaran un total de 166.000 euros. Així doncs, aquest
servei costarà enguany gairebé 300.000 euros.
Per acabar-ho d’arrodonir, a mitjans de 2005 cada
tona aportada a la incineradora també serà gravada amb
el Cànon d’Incineració, en principi de 5 euros/tona. Feu
vosaltres mateixos els càlculs. És insostenible, oi? I més si es
pensa que el 80% del que es
OSCAR PALLARÈS
crema es pot reciclar!
Amb la recollida selectiva
de la fracció orgànica i amb
la campanya de compostatge
casolà es pretén reduir
part de l’excedent aportat
a Mataró i, de retruc,
incrementar els resultats de
la recollida selectiva de les
altres fraccions. Si aquestes
recollides funcionen correctament,
pot ser que es
retornin part dels diners
que costa aquesta gestió. Per
tant, com més reciclem, més
estalviarem; a més de l’estalvi
que suposarà no tractar tant
de rebuig, es pot obtenir un
benefici en fer una recollida
selectiva adequada.

El compostatge casolà, una solució excel·lent
AGNÈS CÉSPEDES / ÒSCAR PALLARÈS
El compostatge és un procés natural de descomposició
a través del qual les restes orgàniques es transformen
en compost sense consum d’energia i sense aplicació de
productes químics. La matèria orgànica fresca, aplicada
sobre el sòl en quantitats importants, pot tenir efectes
negatius tant per al sòl com per a les plantes. No
obstant, la matèria orgànica madura, és a dir, el compost,
proporciona molts avantatges, a part de ser un fertilitzant
molt eficaç.
Com es fa el compost?
Bàsicament es fa a base d’apilar la matèria orgànica en el
que anomenem pila de compostatge. Sobretot per raons
estètiques i d’efectivitat, en comptes d’una pila es sol
utilitzar un compostador, a l’interior del qual s’aboquen
les restes de matèria orgànica.
La tasca de descomposició corre a càrrec de diversos
microorganismes (bacteris i fongs, principalment) i
d’uns éssers vius que anomenem detritius (cucs, insectes,
aràcnids...). El compostador s’instal·la directament
sobre el sòl i, des del moment que s’hi aboquen les
primeres restes, comença el procés de descomposició. Els
organismes que duen a terme el procés descompositiu
requereixen unes condicions de treball concretes per a
una màxima eficiència. En primer lloc els cal oxigen ja
que, en absència d’aquest, es produeixen males olors i
el procés és molt lent. Per aquesta raó és recomanable
barrejar matèria verda (restes de cuina en general i gespa,
flors i fulles verdes) amb matèria llenyosa (fulles seques,
poda triturada, palla, herba seca, encenalls...) de manera
que es facilita la presència d’oxigen entre els residus.
Remoure la pila un cop per setmana és totalment
aconsellable. És també important mantenir la tapa del
compostador tancada de manera que s’evita l’evaporació
d’aigua així com que la pila es mulli quan plou; d’aquesta
manera es manté el nivell d’humitat adequat. Cal que la
pila no estigui seca, però tampoc xopa.
Els materials abocats van disminuïnt el seu volum
a poc a poc i deixen espai perquè poguem abocar-hi
al damunt les restes que anem generant. És important
deixar-se aconsellar per un professional que ens
recomanarà el compostador de les dimensions que
s’adaptin a les nostres necessitats. Quan han passat 6
mesos, les primeres restes abocades, les que hi ha a la
base del compostador, ja poden ser utilitzades com a
adob; aleshores es poden extreure per la porta que hi ha
a la part baixa del mateix.
37
dossier
Ara tinc un jardí autosuficient
Mariví Pasqual és una veïna de Nova Alella molt afeccionada a la
jardineria i la botànica. Des de fa dos anys té un compostador a
casa seva, que li genera adob per als seus 800m2 de jardí.
- Com es va decidir a adquirir un compostador?
- Feia anys que ho havia vist en una revista francesa. Aquí no ho
havia conegut, però fa uns dos anys que ho vaig trobar en una
botiga de subministres de Barcelona i me’n vaig informar.
- I n’esta satisfeta?
- N’estic encantada. No trec escombraries al carrer, aquí es podreix
tot i n’obtinc un compost fantàstic que puc reutilitzar per adobar
els arbres fruiters, l‘hortet i les plantes ornamentals.
- Què hi llença?
- Tot allò vegetal que genero a casa: les fulles, les petites podes,
gespa, restes de verdures, les peles de fruita... excepte els troncs
dels rosers, que són molt llenyosos i no es descomponen.
-Triga molt aquest procés?
- Uns mesos. Però també venen uns bacteris en sobres que
acceleren la descomposició. El que he llençat ara ho tindré com a
adob a la primavera.
- Fa algun tipus de pudor?
- No, pràcticament res. És una olor molt vegetal, com si et
passegessis per un bosc humit.
- És difícil utilitzar-lo?
- Un cop el tens muntat, que només hi has d’anar abocant les fulles
i residus orgànics. La galleda que m’ha donat l‘Ajuntament per a
l’orgànica la tinc a la cuina i la vaig buidant al compostador.
- L’adob que en treu, el pot fer servir per a totes les plantes?
- Sí, i tant. Jo ho faig servir per a tot. És adob orgànic, el mateix
que es pugui comprar en sacs al Garden. A més, és àcid i té ferro i
altres minerals, que va molt bé per als nostres sòls calcaris.
-Quant pot costar?
- Depèn molt del tamany, però no és massa i jo en dos anys ho he
amortitzat de sobres. Abans gastava molts diners en sacs d’adob
i ara me’ls estalvio.
ÒSCAR PALLARÈS

38
dossier
Premià de Mar i Vilassar de Mar,
dos models de recollida
AGNÈS CÉSPEDES
La recollida selectiva i, en concret, la recollida de la fracció
orgànica, no es du a terme de la mateixa manera a tots els
pobles i ciutats. Tot i que la Llei 6/1993 implica una sèrie
de normatives bàsiques a complir, hi ha alguns aspectes que
són susceptibles de variar d’acord a les característiques del
municipi i al model de gestió que apliqui cada ajuntament.
Com a exemple de dos modes diferents de formalitzar la
recollida de la brossa orgànica tenim, molt a prop d’Alella,
els exemples de Premià de Mar i Vilassar de Mar.
A Premià de Mar les escombraries orgàniques es recullen
des del 31 de maig responent a un model molt semblant al
que es seguirà a Alella. A Premià aquest tipus de brossa es
recull a les illes de contenidors que hi ha als carrers de la
vila en els contenidors marrons destinats a aquesta finalitat.
Els veïns i veïnes disposen de petits cubells marrons que
tenen a casa seva i que han de buidar en aquest altre. La
campanya de comunicació que es va desenvolupar per tal
de donar a conèixer com es faria aquest tipus de recollida va
consistir en reunions informatives per barris, en la ubicació
El cas de Mollet
de punts informatius en dues cèntriques places del poble,
i en una fase final en què es va repartir el cubell i bosses
compostables porta a porta.
A Vilassar de Mar ja tenen més experiència amb la
recollida de la fracció orgànica. En aquest municipi es va
posar en marxa primer, una experiència pilot al mes de
maig del 2003 al nucli antic, i es va estendre a tota la vila al
novembre del 2003. Es desenvolupa segons el model porta
a porta que fa que totes les fraccions de la brossa es recullin
directament a cadascuna de les cases del poble seguint un
calendari establert segons el dia de la setmana. Així, els dilluns
i dijous es recullen els envasos, els dimarts el paper i cartró,
els dimecres, divendres i diumenges, la brossa orgànica i el
dissabte al matí el vidre i al vespre el rebuig, dins un horari
que s’emmarca entre les 20 i les 22 hores. Aquest sistema, en
ser tan estricte en horaris, ha comportat moltes dificultats
d’implantació i algunes polèmiques amb els veïns, però tot
i així fa que es recicli més del 60% de la brossa i ha fet
mereixedor Vilassar de Mar del premi de Recollida Selectiva
i Residus 2003 de la Generalitat de Catalunya.
EULÀLIA SERRANO
A Mollet del Vallès la recollida selectiva de la fracció orgànica es va implantar fa tres anys. El model de recollida pel qual
es va optar va ser el de situar contenidors al carrer i que cada ciutadà hi hagués de llençar el rebuig orgànic en bosses
compostables. Tota la matèria orgànica recollida va a la planta de compostatge de Granollers, i el rebuig es porta a
l’abocador de Vacarisses.
La fase informativa de la campanya es va fer visitant tots els ciutadans, habitatge per habitatge, per informar-los i durlos
un cubell per tenir a la cuina. Els contenidors de carrer de residus orgànics estan situats al costat dels de rebuig, mentre
que la resta de contenidors de recollida selectiva es troben en àrees de recollida diferents.
Inicialment la resposta ciutadana va ser bona, però amb el pas del temps la gent ha perdut força l’hàbit de separar la
matèria orgànica i els nivells de recollida han disminuït força, fet que ha mogut l’Ajuntament a prescindir de les bosses
compostables i a fer una altra campanya informativa porta a porta per tornar a demanar la col·laboració dels habitants.
Actualment la situació de la recollida selectiva de matèria orgànica a Mollet és correcta segons el tècnic de medi
ambient, ja que la mitjana que es recull és d’aproximadament uns 74 grams per habitant i dia, quan l’ideal és d’uns 120-
150 grams per habitant i dia. Tot i així, es recull prop d’un 14% d’impropis a la bossa de matèria orgànica.

II Jornades sobre territori
i medi ambient de La Garnatxa
AGNÈS CÉSPEDES / VÍCTOR ROCA
Què és exactament la sostenibilitat? En què consisteix
la recollida selectiva de brossa i quins beneficis té aquest
sistema al nostre poble? Quina és la gestió dels residus
municipals a Catalunya? Aquestes preguntes i moltes més
es van respondre el dia 27 de novembre a Can Lleonart en
el marc de les II Jornades sobre territori i medi ambient
organitzades per La Garnatxa. Els alellencs van poder
gaudir d’un seguit de xerrades i entendre la importància i
la complexitat de la gestió de residus als municipis.
La primera xerrada, titulada “Sostenible? La gestió
dels residus municipals a Catalunya”, va anar a càrrec de
Jordi Colomer, ambientòleg i tècnic de Medi Ambient de
Vilassar de Mar. Colomer va remarcar la importància de
la posada en marxa de la recollida selectiva de la brossa
orgànica i va apuntar que la consciència del ciutadà és
primordial pel desenvolupament i l’èxit d’aquest procés de
recollida. L’ambientòleg va criticar fortament la cultura de
“l’usar i llençar” i va explicar la llei d’envasos que impera
a Catalunya on, segons ell, es privatitzen els beneficis i
es socialitzen els costos. Colomer va voler comentar les
possibles estratègies de tractament final dels residus i el
grau de nocivitat de cadascuna d’elles i com ha de ser
la recollida selectiva ideal, quins diferents models de
recollida selectiva hi ha i quins percentatges efectius tenen
cadascuna d’aquestes tipologies. Per concloure l’acte,
l’ambientòleg donà les claus per solucionar el problema
ambiental existent, les quals, segons ell, passen, entre
d’altres coses, per reduir el consum d’envasos, el consum
d’energia i la regularització
del mercat.
A continuació, i
després d’un esmorzar a la
terrassa de Can Lleonart,
va prendre la paraula el
periodista i ecologista Jordi
Bigas amb una xerrada que
portà per títol “Els residus
domèstics: la cara lletja de
la llar”. Bigas va fer una
reflexió sobre els residus
que generem amb el
simple fet d’agafar el cotxe
o fins i tot quan comprem
un producte o un altre
depenent de l’envàs que
porta cadascun. Tot i el
pessimisme ecològic que es
denotava a la sala, Bigas va destacar que s’han fet molts
progressos en matèria ecològica, però no els suficients per
arribar a una sostenibilitat quasi total. El conferenciant
també destacà el moviment ecologista com una lliçó
de democràcia, on tothom té unes responsabilitats i
on existeix un mecanisme de participació i, sobretot,
d’informació.
Després d’una dinar popular, va ser l’ambientòleg
Ignasi Puig, expert en fiscalitat ambiental qui va afrontar
un tema tan complex i alhora tan bàsic com exposa el
títol de la seva ponència: Fiscalitat ambiental: taxes i
bonificacions aplicades a la gestió de residus. Puig, que
és autor del llibre Fiscalitat Ambiental Local, va fer una
reflexió sobre els costos que suposa la recollida, gestió
i tractament dels residus d’un municipi i els impostos
necessaris per a cobrir aquestes despeses.
Finalment, es va realitzar un taller de compostatge
casolà que va ser tot un èxit de participació. Més de 60
persones van assistir a aquest últim acte de les Jornades
Mediambientals que va durar prop de dues hores i que
va servir per informar, de manera molt pràctica, de
com es pot fer compost a casa per reutilitzar-lo per als
propis jardins i plantes. La majoria dels assistents van
mostrar molt d’interès i van plantejar diversos dubtes i
preguntes.
En acabar els actes oberts al públic, però dins el marc
de les Jornades, Can Lleonart va acollir una reunió de la
Xarxa Maresme i dels diferents col·lectius que en formen
part, entre els quals hi ha l’alellenc La Garnatxa.
39
dossier
El nombrós públic
escolta atentament
Ignasi Puig durant
la seva xerrada
sobre fiscalitat
ambiental.

L’experiència de viatjar a Sud-àfrica
per construir-hi una escola
“Finalment va arribar el gran moment,
vam anar cap a l’obra. Era un solar bastant
gran on la parròquia volia construir
una mena de complex educatiu”.
MARIA SIMEON
Quan vaig arribar a la República de Sud-àfrica no tenia gaire
idea del que allà m’esperava. Sabia dels problemes racials
que havien patit, sabia que no era un país pobre (de fet és
un dels més rics d’Àfrica) però poca cosa més. També sabia
que en un poblat del nord s’hi volia construir una escola
per a disminuïts psíquics, ja que era aquest projecte el que
m’havia portat fins allà. No és que no m’hagués informat;
de fet, amb Clam per la Dignitat, la ONG amb la qual
viatjava, havíem fet un munt de reunions per organitzar
el viatge i parlar del país, fins i tot ens havíem fet un mini
diccionari Venda-Català / Català-Venda (Venda és la
llengua que es parla a la Northern Province) però tot i això
em costava fer-me una imatge de com seria la meva vida
durant el mes que viuria en aquell país.
Ara crec que és pràcticament impossible fer-se una
imatge del país i no només pel tòpic de que no es pot
generalitzar, sinó perquè els contrastos allà eren tan
exagerats que és impensable intentar resumir-los. Suposo
que és precisament per aquests contrastos, la pobresa i la
riquesa vivint tan properes, que Johanesburg, la capital
financera del país i destí d’arribada del meu avió, és, segons
el ministeri d’assumptes exteriors, la ciutat més perillosa del
món.
Evidentment, d’això a l’aeroport no te n’adones, però va
haver-n’hi prou d’agafar l’autopista cap a Louis Trichardt,
capital de la Northern Province a unes sis hores de
Johanesburg, per començar a descobrir-ho. Allà vaig veure
des de cotxes de luxe fins a furgonetes que feien de taxis
plenes de gent, o vianants empenyent carros de supermercat
per la cuneta de la carretera. Això sí, es tractava d’una
carretera de tres carrils per sentit, perfectament asfaltada i
amb uns peatges no especialment econòmics.
En arribar a Louis Trichardt, ens vam instal·lar a la
parròquia. Érem nou persones de Barcelona convivint amb
quatre capellans (un belga, un sud-africà, un irlandès i un
senegalès) i dues monges de la Índia, així que vam haver
d’acostumar-nos a parlar anglès entre nosaltres perquè hi
hagués un mínim de comunicació. El primer sopar va ser
gairebé estressant; hi havia tantes coses per explicar, tantes
coses per preguntar, i portàvem tantes hores sense dormir!
Finalment va arribar el gran moment, vam anar cap
a l’obra. Era un solar bastant gran on la parròquia volia
construir una mena de complex educatiu. A Sud-àfrica
s’està fent una important inversió en l’escolarització dels
nens, ja que des del govern sempre s’ha pres la postura de
41
món

42
món
tirar endavant per abandonar l’allargada ombra de
l’apartheid i la millor manera d’aconseguir-ho és que
en la propera generació tothom hagi crescut amb les
mateixes possibilitats. Però les escoles governamentals
no poden oferir una atenció especial a aquells nens que
ho necessiten, per això es volia construir aquesta escola a
Madombitza, a més d’un taller per a formació de joves i
un orfenat per a nens afectats de Sida. L’obra estava més
avançada del que esperàvem: s’havien fet els fonaments
dels sis edificis que formarien l’escola i ara “només”
faltava aixecar les parets d’un aulari i del menjador; amb
els diners que teníem només ens podíem permetre acabar
dues construccions.
Després vam anar a l’escola on rebien classes els nens,
cosa que els va fer moltíssima il·lusió. Van sortir tots
corrents a rebre’ns. Jo estava una mica descol·locada perquè
no havia parlat mai amb cap persona disminuïda ni tampoc
havia estat en minoria pel que fa referència a la raça. Però
per ells semblava tot tan natural que de seguida em vaig
acostumar a la situació.
Després dels primers dies per situar-nos i conèixer la
gent i els llocs on hauríem de treballar vam començar
la feina pròpiament dita. Ens vam dividir en dos grups:
d’una banda, la comissió educativa, que estaria amb els
nens a l’escola vella per ajudar els professors en les tasques
diàries i ensenyar-los activitats que desenvolupessin la
motricitat fina i que, per tant, ajudessin a la concentració i
al desenvolupament mental; de l’altra, la comissió tècnica,
encarregada de l’obra i en la qual jo treballava. Aquesta
divisió no era rígida; cada grup coneixia i, si podia,
participava en les tasques de l’altre, ja que no es pot oblidar
que no estàvem fent la nostra escola sinó l’escola dels nens.
Volíem que els nens es fessin seva la nova escola fins i tot
abans que existís, i és per això que els vam portar a veure
l’obra un parell de vegades.
A l’obra vam haver de treballar moltíssim. Si haig de ser
sincera, vaig treballar molt més del que m’esperava treballar en
el meu més de vacances. El problema va ser que es van ajuntar
un constructor inexpert amb tres estudiants d’arquitectura,
o sigui, tots teníem moltíssimes ganes de treballar però molt
poca idea de com anava el tema. En Walter, el constructor,
era una de les apostes Clam per la Dignitat, ja que es tractava
d’un constructor negre. A Sud-àfrica als negres, tot i ser
majoria, els és difícil accedir a un lloc de treball amb una certa
responsabilitat, ja que encara són els blancs els que controlen
el mercat i no els contracten. Això els limita i els priva de
l’experiència necessària per a prosperar. Com que era la primera

obra de responsabilitat d’en Walter (i la nostra primera obra
en general) vam demanar al senyor Fernandes, un constructor
experimentat i, òbviament, blanc, que ens ajudés.
El senyor Fernandes va ser una de les persones que més
em va impactar de Sud-àfrica: tot i ser d’origen portuguès
havia viscut a l’Àfrica tota la seva vida i ens va explicar un
munt de coses sobre Sud-àfrica, l’Aperheid, etc. Ens va
ajudar en la construcció sense cobrar res però, en canvi,
era capaç d’afirmar que els negres eren inferiors als blancs
mentre la dona de fer feines, que era negra, estava fregant
a la mateixa habitació. Suposo que és difícil oblidar tants
anys d’opressió i marginació de la població negra i que, tot
i la teòrica abolició de l’apertheid el 1994, encara queda
molt de racisme a Sud-àfrica. Els blancs tenen por que els
negres els prenguin el que tenen i els negres encara tenen
molt arrelada la seva condició d’inferioritat.
Però bé, tornant a la feina, cada dia ens organitzàvem
millor i al final vam aconseguir tenir les tardes lliures
per anar a veure les comunitats! Vam gaudir moltíssim;
anéssim on anéssim començaven a sortir nens de tot arreu
perseguint el cotxe. Evidentment ells no sortien per jugar
amb nosaltres, i al principi, aquesta sensació de Rei Mag em
feia sentir una mica malament. Malament perquè no pots
donar-los ni el caramel que et demanen i malament per
la ingenuïtat que ens caracteritza als blancs, que pensem
que per donar un caramel i marxar corrents els arreglarem
la vida. Segurament ningú pot arreglar tot un país, però
el que no tenim en compte és que podem empitjorar-lo
si l’acostumem a viure de caritats, sobretot si es tracta de
caritats ridícules com aquesta.
Era molt divertit passar-se la tarda jugant amb nens de
totes les edats, veure els més petits com s’esforçaven per dirte
alguna cosa en anglès o com es reien de nosaltres perquè
no teníem ni idea dels seus jocs més bàsics.
En fi, que va valer la pena, vaig aprendre un munt
d’arquitectura, vaig veure uns paisatges impressionants i
fins i tot vaig poder anar un parell de dies de safari! Sí,
sí, enfilada en un cotxe de lloguer que de tant en tant no
arrencava i amb unes finestres que no tancaven, anava pel
mig de la sabana veient elefants i lleons! Però el millor
de tot van ser les persones, les que venien amb mi des de
Catalunya i, sobretot, les que vaig conèixer a Sud-àfrica,
que em van ensenyar una nova manera de veure i valorar
la vida. Aquesta experiència m’ha donat la oportunitat de
col·laborar en un projecte que ajudarà a nens i nenes que
per les seves possibilitats no trauran els seus pares de la
pobresa ni podran mantenir-se mai, però que pel simple
fet de ser persones es mereixen una educació i un tracte tan
respectuós i digne com tots nosaltres.
43
món

Les restes arqueològiques d’Alella (IV).
Els jaciments prehistòrics (2ª part)
L’arqueòleg Ramon Coll ens explica en aquesta ocasió el jaciment de la
necòpolis de Mar i Muntanya així com el del dipòsit d’aigua.
RAMON COLL
Urbanització “Mar i Muntanya” (núm. 3)
La necròpolis de Mar i Muntanya es trobava situada en la
parcel·la núm. 99 de la urbanització del mateix nom, que
està en la part baixa del municipi d’Alella, gairebé a tocar
del Masnou. Sembla que en la parcel·la núm. 98 s’hi veien
algunes restes, que no foren recollides. Fou descoberta l’any
1947, quan es rebaixaven terres en un marge, amb motiu
de la construcció de la mateixa urbanització.
Es pogueren recollir restes de tres esquelets, que es
trobaven junts en una fossa, una mena de cova artificial
de forma troncocònica (fig. 1), que feia 4 metres de
llargada. Acompanyant les despulles humanes també
s’hi trobà quelcom de fauna, incloent-hi una petxina del
tipus Glycimeris glycimeris. Es recuperaren igualment
alguns fragments de ceràmica espatulada, entre les quals
destacava una gran tina. Es tracta d’una tina de forma
ovoide, de fons convex i boca ampla, llisa, amb 4 tetons
horitzontals plans (fig. 2), dins de la qual s’havia enterrat
un nen.
Com en el cas de Can Cues, aquestes restes no pogueren
ser investigades científicament. Només la presència del
professor Joan Maluquer de Motes, que estiuejava al
Masnou i fou avisat de la troballa, permeté una mínima
documentació del jaciment (MALUQUER 1947-48, 269-
272). Posteriorment, altres autors s’hi han referit, sovint en
contextos més amplis (p.e., GALERA 1949, 119-120, o
CUYÀS 1976, 40).
Posteriorment, i a partir de l’any 2000, un equip
d’antropòlegs i arqueòlegs (del qual forma part l’autor
d’aquestes ratlles) ha volgut procedir a la revisió de les restes
humanes, faunístiques i materials, tant de la necròpolis de
Can Cues com de la de Mar i Muntanya. Ha estat necessari
revisar els fons dels museus de Nàutica del Masnou i de
Can Magarola d’Alella, així com també rescatar les restes
òssies, majoritàriament dipositades a l’ossera del cementiri
d’Alella. De moment ja s’han publicat alguns avançaments
d’aquests estudis, que afecten essencialment les restes
humanes de Mar i Muntanya (GARRIGA i altres 2003,
105-111). Podem avançar que els individus enterrats no
van ser tres, com es va suposar inicialment, sinó com a
mínim nou, la qual cosa ha fet augmentar significativament
el nombre d’inhumats. Està previst també realitzar estudis
relacionats amb la dieta alimentària i altres aspectes de la
vida quotidiana dels inhumats a Mar i Muntanya, així com
també de la seva cultura material.
Aquesta necròpolis correspon a un moment històric que cal
datar entre el Bronze Inicial i el Bronze Mitjà (1800-1500/1200
aC), essent doncs una mica posterior a la de Can Cues.
Dipòsit d’aigua (núm. 4)
En aquest lloc, situat entre els termes de Teià i Alella, dalt
de la serralada, en construir un dipòsit d’aigua dins la
propietat del comte d’Alba de Liste a finals de 1968, el Sr.
Ramon Valls va trobar-hi una sèrie de restes arqueològiques.
Essencialment consistien en una sitja (o potser un fons
de cabana?), que presentava les parets corbades i un sòl
horitzontal. El primer nivell, que tenia una profunditat
d’aproximadament dos pams, era de terra conreada; el
segon, més profund, presentava alguna pedra i un bocí
de tovot “pastat amb fang i palla de fanals”, cru; el tercer
nivell, d’un pam de potència, contenia carbons i alguns
fragments de ceràmica, que es descriu com elaborada a mà,
polimentada amb espàtula i de tonalitat molt fosca. Destaca
una vora exvasada, pentinada (G. 1969, 2).
Tot i que les descripcions no són massa precises, no seria
impossible que aquests materials poguessin pertànyer a
algun moment indeterminat de la I Edat del Ferro (entorn
de 1100-600 aC).
45
arrels
Cripta Sepulcral
“Mar i muntanya”
Reconstrucció ideal
(segons Maluquer,
1947-48, retocat)
RAMON COLL

46
arrels
BIBLIOGRAFIA
ELS JACIMENTS PREHISTÒRICS I i II
ÀLVAREZ 1980:
J. Àlvarez: El poblament prehistòric de la Vall de Sant
Mateu. Premià Informa, 6. Premià de Mar, 1980, pàg. 21-
23.
BALIL 1953:
A. Balil: La arqueologia de la Maresma. Archivo Español de
Arqueología, núm. XXVI, pàg. 169-174. Madrid, 1953.
COLL 2004:
R. Coll: Història arqueològica de Premià. Ed. El Clavell.
Premià de Mar, 2004.
CUYÀS 1976:
J.M. Cuyàs: Història de Badalona. Vol. II. Badalona, 1976.
G. 1969:
C.G.: Troballes. Teyá. Boletín parroquial, 65. Teià, 2-II-
1969, pàg. 2.
GALERA 1949:
Ll. Galera: La intensitat arqueològica d’un triangle
llevantí: Alella, Masnou, Teià. MVSEV. Mataró, 1949, pàg.
118-121.
GALERA 1956:
Ll. Galera: Masnou, a VIII Reunión de la Comisaría
Provincial de Excavaciones Arqueológicas de Barcelona.
Madrid, 1956, pàg. 73-75, làm. 16.
GALERA 1984:
Ll. Galera: Megalitisme del Maresme. Butlletí AECC, 17.
Premià de Mar, 1984, pàg. 6.
GALERA-ARTÉS 1975:
Ll. Galera i S. Artés: Notes històriques de la parròquia de
Sant Feliu d’Alella. Alella (2a ed.), 1975.
GARRIGA i altres, 2003
N. Garriga, J. Galbany, M. Majoral, R. Coll i J. Fluxà:
Estudio de los
restos humanos calcolíticos de “Mar i Muntanya”, Alella
(Barcelona). XIII
Congreso de la SEAB. J.E. Egocheaga (ed.): Biología de
poblaciones humanas:
diversidad, tiempo, espacio. Oviedo, 2003, pàg. 105-111.
MALUQUER 1947-48:
J. Maluquer: Cripta sepulcral de la urbanización “Mar y
Montaña” de Alella. Ampurias, IX-X. Barcelona, 1947-48,
pàg. 269-272.
MUÑOZ 1965:
A.M. Muñoz: La cultura neolítica catalana de los
“Sepulcros de Fosa”. Barcelona, 1965.
RIBAS 1934:
M. Ribas: Origen i fets històrics de Mataró. Imp.
Minerva. Mataró, 1934 (hi ha reedició: L’Aixernador eds.
Argentona, 1995).
RIBAS 1952:
M. Ribas: El poblament d’Ilduro. Estudi arqueològic i
topogràfic des dels temps prehistòrics fins a la destrucció
d’Iluro. IEC. Barcelona, 1952.
SERRA RÀFOLS 1942:
J. de C. Serra Ràfols: El poblamiento de la Maresme o
Costa de Levante en la época anterronmana. Ampurias,
IV, pàg. 69-110. Barcelona, 1942.
SERRA RÀFOLS 1956:
J. de C. Serra Ràfols: El hallazgo sepulcral de Can Cues.
VIII Reunión de la Comisaría Provincial de Excavaciones
Arqueológicas de Barcelona. Madrid, 1956, pàg. 77-79.
TARRADELL 1982:
M. Tarradell: Les arrels de Catalunya

cine
EL FANTASMA DE LA ÓPERA
DIRECTOR
JOEL SCHUMACHER
REPARTIMENT
MINNIE DRIVER,
EMMY ROSSUM
I GERARD BUTLER
discos
JARABE DE PALO
Un metro cuadrado
DRO-WEST, 2004
VÍCTOR ROCA
El passat dia 8 de novembre va
sortir a la venda el cinquè disc de
Jarabe de Palo titulat “1m2”. La
banda de Pau Donés torna a la
càrrega amb un disc que ell mateix
defineix com “una col·lecció de
cançons”, les quals no tenen un
eix argumental definit en el disc.
En aquest treball, la banda catalana
MARIA CASTELLS
La tradició catalana de la tarda de
Nadal o Sant Esteve és fer una
sortida familiar anant al teatre, a
un concert o fins i tot al cinema.
Aquesta pel·lícula musical és una
bona opció per l’entreteniment.
El directori Joel Schumacher
(Batman & Robin, Última Llamada,
Tigerland,...) ha portat, amb l’ajuda
del creador de tants musicals
emblemàtics Andrew Lloyd Webber
un dels grans musicals a la gran
pantalla amb tots els luxes. Aquest
clàssic dels teatres de Broadway i
del West End de Londres compte
amb un equip artístic on les més
conegudes són Miranda Richardson
i Minnie Driver, sense oblidar els
tres protagonistes que són Emmy
Rossum, Gerard Butler i Patrick
Wilson. Indispensable veure-la en la
versió original, ja que en la doblada
les cançons també estan en castellà,
una cosa incomprensible.
torna a l’essència de les cançons
que els van fer ser reconeguts com
una de les bandes de música més
importants en llengua castellana.
D’entre les onze cançons, n’hi ha
dos especialment captivadores,
com són “Mi diario personal” i
“Cry (if you don’t mind)”, especials
per la lletra i el rerefons que se’n
desprèn. En aquesta última cançó,
Jarabe de Palo compta amb la
col·laboració de la cantant Chrissie
Hynde, la cantant del mític grup
de rock The Pretenders. També hi
trobem altres col·laboracions com
la de Jorge Drexler en la cançó
“El café de la Morena” i la de
Lucrecia. Aquest últim treball de
Jarabe és totalment fresc i trenca
amb els dos discs anteriors de
la banda, per fugir, potser, de les
crítiques rebudes “per fer sempre
el mateix”.
LOS INCREIBLES
DIRECTOR
BRAD BIRD
VEUS
SAMUEL L. JACKSON,
HOLLY HUNTER,
I JASON LEE
temps lliure
ED HARCOURT
Strangers
SONY MUSIC, 2004
JUANES
Mi Sangre
SURCO-UNIVERSAL, 2004
47
magazín
MARIA CASTELLS
L’època de Nadal és la més adient
per estrenes de macro produccions
destinades bàsicament a un públic
infantil. Des dels diferents episodis
de les aventures de Harry Potter,
passant per el “hermano oso” fins
arribar a les típiques comèdies de
família, aquesta època de turrons,
neules i nadales és una bona opció
per fer grans recaptacions. Aquest
any cal destacar la ja estrenada
Los Increibles. Totalment fabulosa.
Els estudis Pixar tornen a deleitarnos
amb una animació tirant a la
perfecció, amb un guió esplèndid i
amb una pel·lícula que tant petits com
grans es divertiran. És la història d’un
súperheroi ja retirat que, juntament
amb la seva família carregada de
curioses capacitats físiques, intenta
combatre contra el mal. Destacar en
la versió original les veus de Samuel
L. Jackson, Holly Hunter i Jason
Lee.
ALBERT ALABAU
Any i mig després de l’aclamat
From every Sphere, torna aquest
multinstrumentista britànic amb un
disc imprescindible per tot amant de
la bona música, Strangers. Obra fosca
i brillant a la vegada, i sempre molt
intensa, passa d’atmosferes sòniques
a himnes pop amb una naturalitat
insultant. Ho té tot: re-gistre vocal
ampli i preciosista, sensibilitat, lletres
profundes, habi-litat per la melodia així
com per l’experimentació... Ha nascut
el Ru-fus Wainwright britànic.
AGNÈS CÉSPEDES
El cantautor colombià recupera el
pop melòdic amb les essències
llatines més tradicionals per al seu
nou disc, que tot i no assolir el nivell
de l’anterior treball, Un día normal,
és un bon compendi de balades i
temes de crítica social. Totalment
recomanable per als seguidors
d’aquest músic de Medellín i
amants de melodies sinceres i
plenes de sentiment. Mereixedor
del Premi Ondas 2004 al millor
artista llatí.

llibres
EIN LA CONRERIA – SANT MATEU
- CÉLLECS
Guia del Parc de la Serralada Litoral
PÒRTIC, 2004
AGNÈS CÉSPEDES
El Parc Serralada Litoral, del qual
aquest mateix any se n’ha aprovat
el Pla Especial, esdevé el centre
d’aquesta guia editada per Pòrtic,
que ens convida a fer una passejada
i sortir d’excursió per conèixer
aquest espai tan proper però alhora
també tan desconegut per molts
maresmencs. El llibre consta de tres
apartats: en el primer, se’ns explica
les diferents característiques
geogràfiques i biològiques del parc,
així com els principals fets històrics
i llegendes que s’hi relacionen; en
el segon s’hi exposen les fitxes
dels 14 pobles del Baix Maresme
i del Vallès Oriental que conformen
el Consorci que gestiona aquest
espai natural, entre els quals hi ha
Alella; finalment, en l’últim apartat,
s’hi proposa uns seguit d’itineraris
–un total de 14- per fer dins els
límits d’aquest paratge, ja sigui a
peu o en bicicleta, i dels quals se
n’especifica el quilometratge, el
desnivell, la durada aproximada
i la cartografia a consultar, al
mateix temps que se’n descriu
detalladament el recorregut. Tot
plegat conforma aquest volum
com un element de suport molt
aconsellable per quan sortim a les
muntanyes que tenim més a prop.
temps lliure
MELISSA PANARELLO
Cent cops de raspall abans d’anar a dormir
COLUMNA, 2004
RAMON ANGLADA
La recerca de l’amor veritable, el descobriment del propi cos i els dubtes
davant d’un món cada cop més voraç. Tot això és present als diaris personals
d’una jove de setze anys que comença a conèixer la duresa del món dels
adults. És en aquest procés d’abandó de la infantesa quan el descobriment
del sexe o les drogues passen a ocupar un lloc preeminent. Cent Cops s’ha
convertit en un veritable fenomen editorial a Itàlia, on ha aixecat gran polèmica,
en especial pels atacs rebuts per l’ortodòxia catòlica. Proper a l’atmosfera
creada per Bertolucci a Bellesa robada, aquest llibre és una eina per conèixer
els adolescents molt més útil que qualsevol manual d’autoajuda per pares
amb sentiment de culpabilitat.
ANTONIO TABUCCHI
Tristano es mor
EDICIONS 62, 2004
RAMON ANGLADA
Tot un procés vital explicat al llarg de les últimes setmanes de vida d’una
persona. Converses que es converteixen en imatges i que ens fan enfrontar
amb les nostres pors més amagades. Tabucchi ens sorprèn amb una obra
molt propera a la reflexió filosòfica del tot allunyada de les trames trepidants
d’obres anteriors com El cap perdut de Damasceno Monteiro. Tristano dóna
moltes lliçons, potser la més interessant és la negació de la història dels grans
esdeveniments. Ell és l’exemple més clar que els veritables protagonistes
dels processos històrics són les persones anònimes, gent que són la memòria
històrica del seu país.
OCTAVI FRANCH
El darrer tauró*
MAIKALILI, 2003
ALBERT MANYÀ
Presentat al nostre poble pel mateix autor durant el Correllengua 2004, el llibre
combina la ciència-ficció i la història contemporània. A un ritme trepidant, l’obra
se situa en un futur immediat (2011) i en uns Països Catalans independents
que volen jutjar l’últim general franquista viu. Octavi Franch presenta un relat
molt ben trenat, amb un munt de personatges ben caracteritzats i llicències
imaginatives gracioses. Més enllà de l’acció -amb atemptats, segrestos,
persecussions, magnicidis i tortures-, la història dibuixa els veïns com molts
pensen i pocs gosen a dir. En conseqüència, un llibre indicat per a simpatitzants
de la causa nacional.
CARME RIERA
La meitat de l’ànima*
PROA, 2004
ALBERT MANYÀ
Guanyadora del premi Sant Jordi 2003, l’obra mostra l’angoixa de l’autora per
la incertesa de la seva família. Escrita en primera persona, des de les primeres
pàgines l’escriptora mallorquina presenta un doble repte: amb el seu passat
i amb el lector. Sense arribar a l’estil periodístic que impregna Soldados de
Salamina, el llibre va descabdellant la investigació de forma que la història va
creixent en emoció. El dubte entre novel·la o autobiografia no sorgeix per les
dades que descobreix, sinó pel gruix sentimental que transmet el relat. Les
escenes transcorren a un ritme adient, i amb descripcions admirables dels
personatges, les èpoques i els llocs.
49
magazín

50
magazín pets enlaire
“Forofs” desinteressats
ELOI PERICH I SERRA
Després dels meus darrers “Pets”, que seguien una línia anímica inhabitual
en aquesta secció, el meu amic i redactor en cap de la revista em va enviar
un correu on em demanava que m’afanyés a escriure un altre “Pets Enlaire”
ben “catxondo” per a aquest número, que havia de sortir abans de Nadal.
Més tard, la tarda del gloriós 20-N, vam parlar per telèfon per decidir on faríem
veure que miràvem el partit i em va tornar a insistir en la necessitat de tenir la
redacció el més aviat possible, posant-me ahir com a data límit per a lliurar-la.
”jo vaig tenir un mal moment i la torpesa
de dir-li que escriuria sobre la conversa
que estàvem mantenint. Parlàvem de què
faríem al vespre i de si volia venir a casa a
veure el Barça-Mardid amb més amics”
I jo vaig tenir un mal moment i la torpesa de dir-li que escriuria sobre la
conversa que estàvem mantenint. Parlàvem de què faríem al vespre i de si
volia venir a casa a veure el Barça-Madrid amb més amics. Aleshores em va
dir que sabia de sobres que ell no suporta veure futbol, i que jo tampoc em
caracteritzo per la meva passió pilotera. I li vaig recordar que, temps enrere,
m’havia dit que l’única excepció era un Barça-Madrid amb bona companyia i
menjant coca de recapte.
“La condició exacta era la coca de recapte, la bona companyia i un Barça-
Madrid a la final de la Copa d’Europa!“ em va replicar.
I li vaig tornar: “Predona, és culpa meva, et tenia classificat per error a la llista
dels que veurien un Barça-Madrid amb bona companyia i coca de recapte i no
a la dels que veurien un Barça-Madrid de final de Copa d’Europa amb bona
companyia i coca de recapte.”
Aleshores em va dir: “Hauràs de crear una llista nova.”
-No, en sou una cinquantena.
-Exagerat!
-Bé, quaranta-set, i amb tu quaranta-vuit.
-Ah, ja em semblava que no n’hi podia haver tants. Però d’amics que estarien
només disposats a veure una final de Copa d’Europa entre el Barça i el Madrid,
amb bona companyia, coca de recapte i que siguin fans dels dIRE sTRAITS,
quants n’hi tens, a la llista?
-Et confesso que aquesta llista l’hauria de crear i tu en series el primer
component.
-Doncs ja m’hi pots apuntar.
tira còmica
DAVID ROMAN
Sí, tenim unes converses altament trascendents, el meu amic i jo. De forma
habitual.
Finalment van venir ell i dos bons amics més, i vaig haver de crear una nova
llista d’amics que es passen tot el partit d’esquena a la tele i amb el volum
de l’aparell gairebé al mínim, mentre mengen coca de recapte, gaudeixen de
bona companyia i s’assabenten del resultat impressionant al final del partit.
Això no és seriós!
Cal Javi i en Diego, que no van venir a no veure el partit,
amb l’Eva, que tampoc no va venir,
i la Marta, que sí que ho va fer, i amb un record per a l’Òscar,
en Xavi i la Idòia,
25 de novembre de 2004
SERGI BANCELLS

a ull nu
Lepus, la llebre del cel
JORDI GALBANY
La llebre, Lepus en llatí és una nova
constel·lació poc coneguda però molt
fàcil de localitzar i recordar.
Aquest conjunt d’estrelles de
brillantor moderada es troba just
sota una de les constel·lacions més
conegudes, el caçador gegant Orió.
La llebre, doncs, és una constel·lació
que des de l’Hemisferi Nord només
es pot observar a l’hivern. Des de la
zona equatorial i l’hemisferi sud es
pot veure durant períodes més llargs
de temps.
La mitologia clàssica explica poques
coses de la llebre, tal i com succeeix
amb la resta de constel·lacions que
representen animals salvatges –molt
freqüents a la mitologia clàssica -
. Tot i això no costa gaire imaginar
que la llebre sigui una possible presa
d’Orió, que es troba just a sobre seu
i va acompanyat amb els seus dos
gossos, les constel·lacions properes
del Ca Major i el Ca Menor.
NÚRIA GARRIGA
Entre els dies 13 i 19 de Novembre
va tenir lloc la pluja d’estels de les
Leònides, un fenomen que es repeteix
cada any per les mateixes dates. De
fet, al llarg de l’any tenen lloc diverses
pluges d’estels, que reben diferents
noms segons la constel·lació on es
troba el punt radiant, o, dit d’una altre
manera, d’on semblen sortir els estels
fugaços. Per exemple: les Leònides
surten de la constel·lació del Lleó (Leo),
i les Gemínides de la constel·lació dels
bessons (Geminis).
Qualsevol nit de l’any es poden
observar estels fugaços, que no són
més que meteors - partícules de pols
que hi ha al nostre Sistema Solar -
que en entrar a l’atmosfera terrestre
s’escalfen degut al fregament i es
cremen donant lloc a les traces
característiques al cel.
En certes dates, però, el nombre de
meteorits augmenta considerablement,
i ho anomenem pluja d’estels o
A nivell astronòmic, la llebre presenta
un interès modest; cal destacar la
presència d’un estel variable, és a
dir, que la seva lluminositat varia al
llarg del temps.
Potser, l’objecte que més en destaca
és el cúmul globular M79. Aquest
objecte va ser descobert el
1780 per Pierre Méchain,
qui tot seguit va informar
el seu amic Charles
Messier d’aquesta zona
nebulosa. Messier va
decidir incloure-la al seu
propi catàleg d’objectes
no estel·lars aquell
mateix any, i és
per això que
el cúmul
g l o b u l a r
s’anomena
M79.
El 1784, William Herschel va poder
observar els estels que formaven
l’objecte i es va adonar que realment
de meteors. L’origen d’aquestes
partícules es troba en els cometes -
cossos compostos de gel i pols - que
presenten una òrbita al voltant del
sol amb una gran excentricitat. Quan
un cometa es troba molt a prop del
Sol la seva part gelada es sublima
parcialment, alliberant pols que queda
atrapada a la seva òrbita. En el moment
que les òrbites de la Terra i del cometa
coincideixen, part dels fragments de
pols que aquest ha alliberat entren en
contacte amb l’atmosfera donant lloc
a una pluja d’estels. El fenomen pot
durar uns quants dies, que és el temps
que triga la Terra en creuar l’òrbita del
cometa.
El cometa que genera les Leònides
és el Temple-Tuttle. La intensitat que
tenen és molt variable, habitualment
molt baixa, amb uns 10 meteors per
hora. Tot i així, en un període de 33
anys, coincidint amb el pas del cometa
a prop del sol, la seva intensitat pot
arribar fins a 100.000 estels fugaços
pluja d’estels
entorn
era un cúmul globular. Aquest cúmul
té una estructura molt compacta i
és fàcilment observable amb petits
telescopis, i fins i tot amb prismàtics si
hi ha bones condicions atmosfèriques
i no hi ha contaminació lumínica,
ja que té una
per hora, observats l’any 1833, o més
de 150.000 l’any 1966.
La pluja d’estels més coneguda és la de
les Persèides, també anomenada les
llàgrimes de Sant Llorenç. És coneguda
per la seva intensitat moderadament
alta i per tenir lloc a l’estiu, entre el 25
de Juliol i el 18 d’Agost, època de l’any
més propensa a fer activitats a l’aire
lliure de nit, i per tant contemplada per
molta gent.
Generalment, les pluges d’estels s’han
associat a la superstició. En el passat
les pluges d’estels eren indicadores
de malastrugança, i s’associaven a
alguna catàstrofe o a la fi del Món,
perquè semblava talment com si el
cel els caigués a sobre. Així mateix, a
l’entorn cinematogràfic també s’han
associat les pluges de meteors amb
fenòmens destructius. Un gran nombre
de pel·lícules, com ara “La Guerra
dels Móns” han relacionat una pluja
d’estels amb l’imminent destrucció de
la Terra per part d’exèrcits invasors de
51
magazín
ALBERT VALLVÉ
m a g n i t u d
aparent de
7,7.
Cal destacar
també la seva
posició al
cel; si bé és
cert que
normalment els
cúmuls globulars
es troben en zones
properes al centre de
la galàxia, aquest es
troba proper a l’equador
galàctic, a una distància de
més de 40.000 anys llum. La seva
mida és de més de 100 anys llum de
diàmetre.
l’espai. Avui en dia, però, molta gent
associa el fet de veure un estel fugaç
amb la bona sort o l’acompliment
d’algun desig.
Representació de la
pluja d’estels de 1833. ÒSCAR PALLARÈS

Aprecïi la diferència.
Vins i caves de la DO Alella
Oficines: Felip II, 143 · 08327 Barcelona · Tel. 93 352 74 56 · Fax 93 352 43 39
Bodegues: Vall de Rials, s/n · 08328 Alella

natura
El garrofer
MERCÈ GALBANY
El garrofer, arbre ben conegut a
les nostres contrades, pertany a la
família de les Cesalpiniàcies. Aquesta
família botànica inclou unes 2200
espècies pròpies sobretot de les
terres tropicals i subtropicals, encara
que el garrofer és propi de la Conca
Mediterrània. És un arbre inconfusible
pel seu port majestuós, la robustesa
dels seus troncs nuosos, i les seves
copes arrodonides, denses i fosques,
sempre verdes. Pot assolir com a
màxim uns 10 metres d’alçada, té
el tronc irregular, curt i gruixut, i les
branques també força gruixudes
i més o menys horitzonals. Les
fulles, que es mantenen tot l’any,
són compostes, formades per un
nombre parell de folíols arrodonits,
d’un color verd llustrós per sobre,
més pàl·lides per sota, i amb la
nervadura ben marcada. Les flors
s’agrupen en una mena de ramells,
i poden ser femenines o masculines
(o a vegades hermafrodites o estèrils),
però cada arbre només en té
d’un tipus, per tant hi ha garrofers
mascles i garrofers femelles.
Els garrofers femelles són els que
més es cultiven perquè produeixen
les garrofes, que en són els fruits,
mentre que de garrofers mascles
se’n cultiva almenys un en cada
camp per afavorir la fecundació
dels garrofers femelles mitjançant
el pol·len, i així doncs, assegurar la
producció de garrofes. Floreixen a
entorn
Garrofer situat a una zona verda
de la Rambla Fontcalda. ÒSCAR PALLARÈS
partir de juliol o agost i fins al gener, i
les garrofes maduren un any després.
Les garrofes són llegums que poden
arribar a fer fins a 25 cm. de llargada,
una mica aplanades i corbades, carnoses
i negroses quan maduren. A
l’interior tenen entre 5 i 15 llavors
brunes, llises, brillants i molt dures.
El garrofer actualment el trobem
distribuït per tota la regió Mediterrània,
sempre a prop del mar
perquè no tolera les glaçades. A
Catalunya forma part de la vegetació
natural des del Garraf cap al sud,
al llarg de tot el litoral tarragoní,
en les màquies baixes formades
per garrics, margallons, ullastres i
llentiscles. També és molt comú
a la terra baixa valenciana, a les
fitxa
màquies mallorquines, a Andalusia i
a Extremadura.
De tota manera, com que és un
arbre cultivat des de molt antic, és
difícil precisar-ne els límits naturals;
alguns autors fins i tot dubten
que sigui autòcton de les nostres
terres, i pensen que és originari de
la Mediterrània oriental, que ens ha
arribat aquí a través del seu cultiu, i
que després s’ha estès a la vegetació
natural.
El garrofer no es cultiva només
com a arbre ornamental, sinó que
existeixen altres raons per al seu
cultiu: l’escorça i les fulles són riques
en uns compostos anomenats tanins,
que s’usen per l’adobat del cuir i, en
medicina popular, com a astringents
Noms comuns: garrofer, garrover (cast.: algarrobo, algarrobero, algarrobera; eusk.: algarrobo; gall.: alfarrobeira). També a
vegades anomenat “pa de Sant Joan”, doncs es diu que les garrofes van ser l’únic aliment de Sant Joan Baptista durant la
vida en el desert.
Nom científic: Ceratonia siliqua (Linnaeus, 1753). El nom Ceratonia ve del mot grec Kerátion, que vol dir “mitja lluna”, que
alhora deriva de Kéras, que vol dir “banya”, i que fa referència a la forma corbada de les garrofes.
Alçada: fins a 10 metres.
Fulles: compostes, formades per un nombre parell de folíols arrodonits, d’un verd fosc brillant.
Flors: unisexuals (masculines i femenines en diferents arbres), a vegades hermafrodites o estèrils.
Fruits: garrofa: llegum llarga, de fins a 25 cm, carnosa i negrosa en la maduresa, amb 5-15 llavors dures i brillants a l’interior.
Les seves llavors són els “quilats” originals (derivat del mot àrab Karats), usades antigament per pesar joies i medicaments;
d’elles ha rebut el nom la unitat de pes de metalls preciosos que actualment utilitzem.
53
magazín
i per combatre la diarrea; de les
llavors se n’extreu una substància
mucilaginosa, la goma de garrofí,
que té aplicacions en la indústria
cosmètica, farmacèutica i alimentària
com a espessidor, estabilitzant i
emulsionant; de l’em-brió se n’obté
una farina molt nutritiva que s’utilitza
en l’elaboració de pinsos i de
productes dietètics. Les garrofes són
molt nutritives i han estat consumides
per l’home en èpoques de manca
d’aliments. Amb la polpa de la garrofa,
que conté fins a un 40% de sucres, es
fan imitacions de xocolata i cafè d’un
alt valor nutricional. Aquesta polpa
s’usa extensament en pastisseria i
per elaborar begudes alcohòliques
per fermentació.
Les garrofes també s’han usat molt
com a aliment per al bestiar, ja fossin
porcs, ases o mules, directament o
en forma de pinso. A més, la fusta
del garrofer és molt valorada en
ebenisteria, a part de servir per fer
bon carbó i per fabricar diversos
utensilis.
Malgrat totes les utilitats del garrofer,
en els darrers anys el seu conreu
a Catalunya i a la resta de l’Estat
Espanyol està en plena regressió per
la davallada del preu de la garrofa i
per la importació massiva de garrofes
del Nord d’Àfrica. Sembla ser que,
malgrat les subvencions de la Unió
Europea per mantenir-ne el conreu,
aquest està essent substituït per
d’altres de més productius, com la
vinya, l’olivera o els cítrics. En algunes
zones de l’Estat, com per exemple a
Andalusia, continua essent un arbre
molt apreciat, i com a resposta a l’esmentada
davallada es penalitza el fet
d’arrencar garrofers.
Detall de les garrofes.

54
magazín
estació meteorològica
sostenibilitat
EULÀLIA SERRANO
Una acció molt quotidiana: obrir una
llauna de refresc i beure… Una acció
bastant poc respectuosa amb el
medi ambient… Per què?
Quan beus un refresc envasat en
una llauna estàs contribuïnt de
manera desinteressada (i sovint
desconeguda) a la tala i deforestació
dels boscos de l’Amazònia. Com?
Per què?
Les llaunes dels refrescos són fetes
d’alumini, que és un metall que s’obtè
de la bauxita. Hi ha pocs jaciments de
bauxita al món, i un dels més grans
de tots es troba en subsòl amazònic,
més concretament en àrees
entorn
JOAN OLIVERAS
El setembre passat les temperatures mitjanes van situar-se quatre graus per
sota de les registrades durant l’agost. Així, la mínima mitjana es va situar en
els 17ºC, i el valor màxim mitjà va ser de 25,1ºC. Això sí, la darrera setmana
del mes, i sense que coincidís amb cap xàfec, el mercuri va baixar fins als
13ºC, força lluny dels 29ºC registrats els dies 10 i 11. En total, van caure
63,80 litres de precipitació en set jornades, 40 litres més que durant el mes
precedent. El mes d’octubre va coincidir amb l’arribada real de la tardor,
meteorològicament parlant. Malgrat que els aiguats van ser menors (van
màximes i mínimes de setembre
Quina llauna!!!
pertanyents a Brasil i a Veneçuela.
Les empreses que es dediquen a
fabricar aquestes llaunes talen els
boscos que hi ha sobre el jaciment
per poder-ne extreure el mineral, fet
que comporta una gran degradació
de l’entorn. Però no és només
l’extracció en si el que és perjudicial,
recollir-se només 19,5 litres de pluja repartits en 7 dies), el termòmetre va
baixar fins als 9ºC a finals de mes. El dia 31 es va registrar també la màxima
més baixa del mes, de 15,5ºC. Amb tot, la mínima mitjana va ser de 14,5ºC
i la màxima mitjana de 21,8ºC. La temperatura més alta va assolir-se el dia
20, amb 27ºC. Aquest ascens sobtat de nou graus en només tres dies de
diferència es pot apreciar clarament al gràfic, on la punxa no deixa lloc a
cap dubte. Tanmateix, la pujada va ser un fet puntual i els termòmetres van
continuar caient fins a finals de mes, tal i com correspon a aquesta època
de l’any.
màximes i mínimes d’octubre
és també tot allò que comporta: les
fàbriques on es transforma la bauxita
en alumini també es situen a la zona
i per poder arribar tant al jaciment
“Les empreses que es dediquen a fabricar
llaunes de refresc talen boscos amazònics
que hi ha sobre un dels jaciments més
grans del món de bauxita, matèria primera
necessària per a fer llaunes”
com a les fàbriques cal una extensa
xarxa de camins i pistes forestals
força transitats per camions i gran
màquinària. A més, hi ha l’acumulació
de les aigües residuals del procés i la
manera d’obtenir l’energia necessària
per a cada un dels processos, per
mitjà de l’habilitació de centrals
elèctriques i/o la producció i crema
de carbó vegetal a partir dels arbres
talats.
La de la bauxita no és l’única
explotació minera que hi ha a
l’Amazones, i per descomptat
aquest no és l’únic problema que
té el bosc en qüestió. Però potser
amb el petit gest de demanar els
refrescos en ampolla en comptes
de fer-ho en llauna podem fer
alguna petita cosa per conservar
l’Amazònia.

farmaciola
Teràpies
complementàries
ROSER BEL
L’homeopatia, les flors de Bach, el
Reiki, el Yoga, l’acupuntura xinesa,
l’aromateràpia, la musicoteràpia...
són tractaments coneguts també
com a teràpies complementàries o
alternatives.
Tot i no haver-se fet massa estudis
sobre aquest tipus de teràpies i no
estar avalades per les autoritats
sanitàries, és cert que fent-ne un
bon ús, ajuden en la millora de
l’estat de salut i en l’estat d’ànim
del pacient. Aquestes teràpies,
però, no es troben lliures de risc,
ja que es donen casos d’efectes
secundaris, de possibles al·lèrgies
als seus components o de contraindicacions.
Als anys 90 s’inicià una important
empenta d’aquestes teràpies complementàries,
i avui dia són cada
vegada més conegudes i emprades.
L’ús de l’adjectiu “alternatives”
per a la definició d’aquestes teràpies
indica una exclusió de la
medicina convencional (avalada
per la ciència), mentre que el
terme “complementàries” indica
que formen un complement, una
ajuda a la medicina tradicional,
tot i ser uns tractaments poc
convencionals.
És cert que es poden alleugerir
els símptomes, però la promesa
d’una curació total d’una malaltia
o afectació crònica és impensable,
i és per això que és important ser
crítics a l’hora d’escollir una teràpia
complementèria.
Actualment, a causa de la gran
proliferació de professionals
d’aquestes teràpies i al major
ús que se’n fa, és necessari ferne
una regulació estricta, que
controli la qualitat dels productes
i la formació dels professionals
per a oferir una total garantia a
aquelles persones que desitgin
fer-ne ús, així com una major i
més exhaustiva informació sobre
els seus efectes, informació que
només es podrà veure ampliada
amb nous estudis sobre les
teràpies complementaries.
pedagogia
El diàleg
ment i salut
55
magazín
MARIA MAJORAL
Hi ha una dita àrab que diu: “abans de parlar hauríem de valorar si el que tenim intenció de dir és més valuós que
la pau del silenci”. Amb això no voldríem pas trencar la febre del diàleg tan de moda avui en dia a Catalunya, sinó
animar tothom a fer-ho millor, començant per fer un exercici que a tots ens costa: ESCOLTAR.
Si pretenem parlar, dialogar o discutir sobre un tema, hem de tenir en compte, primer de tot, que ho farem
amb una altra persona, amb idees i opinions pròpies, i potser diferents a les nostres. Encetarem un procés
comunicatiu que implica els dos participants. En aquest procés, és tan actiu el que parla com el que escolta, i
només amb interès i respecte mutu podrà esdevenir realment un diàleg.
Parlant de dites, n’hi ha una altra que diu: “pregunta’t per què tenim dues orelles i només una boca”. Si
escoltéssim més, valoraríem les aportacions i enriquiment que l’altre ens pot oferir. I si escoltant descobrim
que no estem d’acord amb els seus punts de vista, no cal espantar-se, ja que tots som diferents, i en aquest
cas, més que por, s’ha de veure una oportunitat per l’enriquiment. Quan hi ha por o ens violenta la desavinença,
es tendeix a deixar d’escoltar, a rebatre de forma impulsiva utilitzant el torn de l’altre com a un moment per
preparar-se el que direm per contradir, arribant en casos extrems a la baralla o a la ignorància de l’altre, i aquí ja
no hi ha diàleg.
El diàleg real i elegant és el que parteix de l’interès pel nostre interlocutor, de les ganes de compartir opinions
i construir-ne de noves conjuntament, del respecte a les opinions de l’altre encara que siguin diferents de les
pròpies. I com en tota negociació, el diàleg és productiu quan tots els participants hi surten guanyant.
Cal evitar, doncs, el diàleg unidireccional, que resulta combatiu, on es pretén únicament guanyar al nostre rival
i ens fa sentir com a agressió tot el que pot ser diferent a la nostra manera de pensar. La comunicació efectiva
és la que es dóna en un espai comú de comunicació compartida, on tots els participants són indispensables per
accedir a un coneixement ampli i ric d’un mateix tema. És l’única manera d’exposar les nostres opinions d’una
forma seriosa i serena, estant oberts a recollir els elements idonis per fer-la encara més sàvia.
el divan
Els tractaments “Psi...”
JOSEP PARCERISA
Cada vegada és més freqüent, i més normal, sentir a dir que algú ha començat un tractament “psi...”, però no és segur
que sapiguem de què es tracta ni en què consisteix; segueix havent-hi molts tòpics, prejudicis i poca informació. Des
d’aquí voldria, de manera molt resumida, esquematitzar els principals enfocaments que es fan davant dels malestars
psíquics.
Podem establir una primera divisió: d’una banda els plantejaments mèdics de l’altra els psicològics. Des de la medicina
es tracta el subjecte com un organisme, i per tant es proposen solucions químiques per intentar restaurar el suposat
benestar anterior. Es pot sentir a dir “ha agafat” una depressió, com es diu ha agafat la grip. Es pensa en una causa
externa a la persona, com si fos un virus que cal eliminar i davant el qual la persona no hi pot fer res. Des del punt
de vista de la medicina, es tracta de fer callar el símptoma, sense tenir en compte que, en cas d’aconseguir-ho,
segurament reapareixerà en una altra forma. El que s’hauria de fer, no obstant, és provar d’entendre aquest símptoma
i aprendre a interpretar-lo.
Des dels plantejaments psicològics la persona no es tracta només com un organisme, i es fa servir la paraula, la
paraula del subjecte. Però aquí hem d’establir una altra divisió entre la Psicologia (en les seves diferents propostes): la
Psicoanàlisi. La Psicologia prova de donar sentit al símptoma des d’un punt de vista racional, des d’un saber instaurat,
analitzant només la part conscient del pacient, com si descobrir una aparent causa conscient fos suficient per suprimir
el símptoma.
El plantejament psicoanalític va més enllà i busca la causa en l’inconscient del subjecte, en allò que sovint va contra la
mateixa persona, sense que ella mateixa en sigui conscient ni ho hagi escollit. Parlem en aquest cas d’una causa a la
qual no es pot arribar només des de la consciència perquè ningú, d’entrada, la sap reconèixer, sinó que caldrà construirla.
Però aquest no és l’únic, ni tan sols el principal objectiu de la Psicoanàlisi, sinó que el tractament s’encararà a conduir el
subjecte a l’encontre de la veritat que resideix en el seu desig inconscient, diferent d’allò que la persona conscientment
creu que vol. Es tracta doncs d’un doble objectiu: d’una banda eliminar el símptoma i de l’altra alliberar el desig. Això
és el que fa de la Psicoanàlisi una ètica.

crònica parroquial
La sobrietat d’un poble enmig del desert
GUILLEM BROSSA
Del dia 4 fins al dia 30 de juliol he viscut immergit en la vida quotidiana del desert
més sec del món. Avisat del risc de deshidratació, vaig anar amb compte de veure
aigua abans que el cos m’ho demanés. He viscut en un antic poble anomenat Chiu
Chiu, un oasi enmig d’una terra aspra i seca al nord de Xile. Allà va arribar Almagro
a principis del segle XVI, i molt aviat els espanyols hi van fer construir una església
que encara avui és el temple parroquial.
El motiu del meu viatge va ser supervisar durant uns dies la construcció de la
Murtra de Santa Maria del Silencio, a la qual la nostra parròquia d’Alella ha destinat
alguns ajuts. Aprofitant la meva estada allà, el rector de la parròquia local de Sant
Francesc d’Asissi, que té a la seva atenció pastoral dos pobles més i és rector del
Santuario de Ayquina, em va demanar que presidís l’Eucaristia de la festa de la
Mare de Déu del Carmen, patrona de tot el país. Va ser per a mi una experiència
molt impactant, per l’antiguitat del lloc, l’alegria de la gent, la processó per tot el
poble, els balls religiosos i el dinar en una sala per a tot el poble. La taula presidencial
estava decorada amb flors i hi havia una gran quantitat de “pisangalla”, o el que
nosaltres anomenem “crispetes”. Tot molt sorprenent, antic i auster. Gairebé no
he fet turisme perquè la vida quotidiana de Chiu Chiu és tant diferent, que ja era
conèixer un món nou per a mi. Un poble amable, certament.
Baptismes: Claudia Galiano Ramírez (2 d’octubre), Maria Isabel Rosell Delgado
(16 d’octubre), Héctor Taboada Martínez (16 d’octubre), Júlia Sabater Asensio (16
d’octubre), Aleix Sánchez Asensio (16 d’octubre), Nuria Vilaró Comas (23 d’octubre).
Casaments: Juan Montserrat Del Arco amb Sonia Blasco Fernández (25 setembre),
José Manuel Santiago Calvo amb Ingrid Reichard (9 d’octubre), Joaquim Piquer
Rincón amb Noemí Calderón Cervantes (9 d’octubre), Manel Alguacil Flores amb
Maria Dolors Gramun Solano (15 d’octubre), Pierre-Yves Duquesnoy amb Aurèlia
Fernández Riera (30 d’octubre), Àngel Agustí Garcia amb Olimpia Nofuentes Guillén
(20 novembre), i 7 parelles de fora. Enterraments: Josep Camps Reverté (4 juliol),
Ceferina Piñas Ceballos (5 d’octubre), Pere Martí Grangé (9 d’octubre).
encenall
entitats racó poètic
ADANA
hi havia una vegada
Cavalls
RAMON RUIZ
A principis de la dècada dels seixanta a
Alella hi havia més animals de transport
que no pas vehicles a motor. Però d’una
forma imperceptible, no conscient, en
pocs anys aquesta diferència es va
anar invertint, fins a la practica invasió
de cotxes i motocicletes que vivim en
l’actualitat.
El transport del raïm de les vinyes
cap als cellers es feia fins aleshores
majoritàriament en carros estirats per
cavalls. Al Sindicat Alella Vinícola cada
any per la verema llogaven un cavall
negre, molt fort, amb una taca blanca al
front, que anomenaven l’arrieta o rieta
(Ho escric així, fonèticament, perquè
ignoro exactament el significat de la
paraula). Era de Can Pau Arenas. Quan
arribava un carro al peu de la costa que
puja paral·lela al celler, aquest animal
s’enganxava al capdavant per ajudar a
estirar el carro fins a dalt a les premses.
Un cop fet el viatge, tornava avall i
esperava que arribés un altre carro.
Quan era petit m’havia passat hores
fascinat observant aquest cavall i com
es desenvolupava aquesta operació
que acabo d’explicar. Amb sort, en
algun dels moments en què el cavall
LÍDIA ESTERUELAS
De nou s’acosten les festes de Nadal. Com cada any els carrers s’omplen de llums multicolors, tothom està carregat
de bons desigs, d’il·lusió, estem més predisposats a comunicar-nos amb els altres... Per aquestes dates la natura
ens regala un paisatge esplèndid de cims nevats, arbres de branques sense fulles, nits de fred i boira, i gebrada de
matinada. Tot convida a estar-se a casa al caliu d’un bon foc i a gaudir de la companyia dels éssers estimats, entre els
quals hi ha les nostres mascotes. Durant les festes nadalenques molts pares i mares del món regalen als seus fills el
gosset que tant han desitjat al llarg de l’any. L’arribada a la llar del nou membre de la família sempre és un motiu de
joia. Tan bufó amb les seves orelletes i els ulls tan petitonets, llàstima que creixin, oi? Però ho fan… i llavors, què? La
resposta enceta el drama per molts gossos, perquè un bon grapat de gossos són abandonats passades les festes.
L’alegria dels primers mesos es veu trencada quan l’animalet comença a fer de les seves com qualsevol nen que vol
jugar i que ha d’ explorar el seu entorn per fer-lo seu i sentir-se segur. Sé que molts de vosaltres direu que no es pot
comparar un nen amb un gos, però els que gaudiu d’una mascota a casa m’entendreu… perquè tant els cadells com els
infants són éssers indefensos que depenen en tot de nosaltres, i la nostra responsabilitat és fer que creixin feliços.
Ensenyem als nostres fills a respectar tot el que és viu. Si tenim un animal amb nosaltres que sigui amb els consens de
tota la família. Si decidiu tenir un gos, penseu que a les gosseres n’hi ha que us estan esperant. No feu el joc al negoci
de la venda d’animals: un amic mai no es compra. I, sobretot, no abandoneu cap gos . Entre tots fem que aquestes
festes de Nadal siguin de veritat unes bones festes.
ADANA us desitja Bones Festes i un feliç any 2005!!!
Des d’aquesta nova secció pretenem donar veu a les entitats del poble. Si teniu coses a dir, escriviu-nos a revista_alella@yahoo.es.
57
magazín
Un Bell Real, a mig
camí dels 90 anys!
Vaig fent el meu camí, més lentament,
les passes són més curtes i insegures,
però el que cal és mantenir la ment
desperta, com qui emprèn una aventura.
Jo crec que això és el que em passa a mi,
el pes dels anys em va afectant les cames;
després, en deixondir-me al matí
avivo de costum les noves flames
i el foc encès és ple de meravelles.
El cap és realment la bella mostra
de totes les neurones tan novelles
que van nodrint el cor com una aposta.
I es fa per voluntat, per no dir adéu,
doncs, realment, és un regal de Déu!
EUDARD LLAURADÓ I MESTRE
ALELLA RECULL D’IMATGES
descansava, l’home que el menava
em deixava donar-li alguna garrofa o
un grapat de palla.
I sense deixar estar els cavalls, un altre
record em ve a la memòria, aquest
associat a una olor. Al carrer del mig,
on encara ara hi ha la forja d’en Damàs
Badia, en Masso, era on es ferraven
els cavalls. L’olor d’ungla cremada
s’escampava per tot el poble, i era el
senyal olfactiu que ens feia saber a la
quitxalla que en Masso estava ferrant
un cavall. Així que flairàvem aquesta
olor característica, que fa tants anys
que no sento, però que tinc ben
present i reconeixeria tot seguit si la
tornés a sentir, els nens corríem cap al
taller, on ens congregàvem asseguts
a la vorera de davant per contemplar
fascinats com es procedia a canviar
les ferradures dels cavalls.

58
esports
entrevista
“VEURE ELS NOSTRES REGATISTES AMB EL CAT
A LES VELES VA SER MOLT EMOCIONANT”
L’alellenc Manel Domínguez, Secretari de la Classe Optimist de la Federació Catalana de Vela,
principal impulsor del Catalonia International Optimist Trophy, trofeu Alella.
RAMON ANGLADA
Quan parla del mar s’apassiona. Ens diu que els somnis amb treball i constància
es poden fer realitat. I ens ho diu convençut després de l’èxit del Catalonia
International Optimist Trophy. Per primer cop una selecció catalana d’optimist
s’ha enfrontat internacionalment a la selecció nord-americana aconseguint una
victòria contundent. El poble d’Alella, amb el patrocini del trofeu, ha format
part destacada d’aquest esdeveniment esportiu d’abast internacional.
- Quins motius us impulsaren a realitzar aquesta regata internacional?
- La principal raó va ser esportiva: promoure la vela infantil catalana a nivell
mundial. Catalunya és l’autonomia que té més nens regatistes d’Espanya. Un
altre motiu va ser-ne la de projecció de Catalunya, destacant la seva llengua i
la seva cultura; fer país, en podríem dir. El tercer motiu va ser sumar-nos a la
política de la Secretaria General de l’Esport respecte les seleccions esportives
catalanes. Sota aquests tres paràmetres calia buscar un gran contrincant, el
millor possible. El club més important de la costa est americana és el Sant
Petersburg Yacht Club a Florida, al costat de Tampa, ja que la majoria d’olímpics
nord-americans es formen allà. Vaig proposar-los la idea d’un enfrontament
Catalunya – Estats Units. Van tenir una reunió de capitans de flota de la costa
est i van dir-nos que els encantava la idea.
Domínguez, a la terrassa del local de la
Revista Alella.
ÒSCAR PALLARÈS
- Quan temps heu treballat per tenir enllestit aquest projecte?
- Un any. Va començar l’agost de 2003 i vam acabar l’agost de 2004.
- La idea i la feina són de la pròpia Federació Catalana de Vela?
- És feina de la Secretaria de la Classe Optimist. La Federació Catalana
de Vela té diverses secretaries i la de la classe optimist és la més important
perquè és la que té més regatistes. L’optimist és el futur perquè és el primer
pas. Tots els nens que fan el bateig de mar al llarg de l’any a les escoles ho fan
en aquesta categoria. Els nostres olímpics neixen de la política de l’optimist.
El Maresme, en especial El Masnou, és un nucli nàutic de nivell mundial. La
Secretaria de la Classe Optimist, de la qual jo en sóc el secretari, té la seva
autonomia, els seus estatuts i la seva independència, però forma part de la
Federació Catalana de Vela. El secretari de classe és votat per tots els capitans
de flota de tots els clubs nàutics de Catalunya i després ratificat en el seu
càrrec per la junta directiva de la Federació.
- Veus aquesta regata internacional amistosa com un primer pas per
aconseguir una selecció catalana de vela competint de forma oficial en
les diverses categories?
- És evident. Crec que hem d’estar tranquils en aquest tema. Els tècnics
hem de fer el que fem, projectar la nostra selecció. L’objectiu és començar de
forma amistosa amb un Catalunya – Estats Units per intentar que això es vagi
normalitzant. Que els nostres regatistes competissin amb el CAT a les veles
era molt emocionant, però molt. Era un primer pas, si vols humil, però aquests
nens que competien poden ser olímpics d’aquí vuit o deu anys.
- La vela catalana estaria preparada per competir amb garanties a
nivell internacional?
- Si nosaltres féssim la selecció catalana tindríem una selecció olímpica
de primer nivell, tot i que els canaris són també una gran potència nàutica.
Catalunya ha estat històricament molt important; el segon club nàutic
d’Espanya és el Reial Club Nàutic de Tarragona i després els clubs del
Maresme i de Barcelona. Hi ha un cultiu extraordinari a Catalunya però en
l’actualitat Andalusia i Galícia estan dedicant molts diners a la vela. Catalunya
en aquests moments no està avançant perquè pressupostàriament no és
possible. S’ha de donar un cop fort perquè aquesta referència que hem sigut
durant anys no la perdem.
- Com ens explicaries a grans trets què és l’optimist?
L’optimist és un esport de petits herois que el mar i el vent converteixen en
persones extraordinàries. Tots els nens que fan optimist tenen un contacte amb
la natura en l’estat més pur. Després de les matemàtiques és l’esport que més
activa la ment. Els nens estan moltes hores dins el mar entrenant i es formen
amb humilitat perquè al mar no hi ha líders. Es formen en estratègia, han de
calcular coses com les corrents o la posició de la vela respecte el vent. Passen
l’estona calculant, tot i que no se n’adonen, fent exercicis matemàtics. Tot això
amb una autonomia tremenda perquè estan vetllant per la seva supervivència,
ja que el mar és un element hostil. Un nen quan acaba aquest procés iniciat cap
els set o vuit anys és un nen diferent. Nens formats en el mar, en el vent, en la
natura en estat pur. L’optimist és la formació per excel·lència.

- Com rebatries l’argument que destaca que la vela és un esport
elitista reservat a una capa social determinada?
- La vela a Espanya és estatus social mentre que a França és cultura. Per
què passa això? A partir de la pèrdua de la Batalla de Trafalgar perdem la
nostra força nàutica. Amb la Dictadura Franquista s’anul·laren durant quatre
anys tots els processos de vela. Tot i estar envoltats de mar, Espanya hi dóna
l’esquena i perd la cultura marítima. Crec que s’ha de defensar que la vela és
cultura. És més car navegar que anar a esquiar? No, un optimist de segona
mà per començar val uns vuit-cents euros. Navegar és barat però, com tot a la
vida, també es pot navegar de luxe i gastar-te molts diners amb un optimist.
S’han d’enderrocar aquests tòpics. Els nens catalans que naveguen formen
part de famílies de classe mitjana o mitjana-baixa, tot i que també n’hi ha
de mitjana-alta, però tothom conviu de forma esplèndida i es mouen amb el
mateix pressupost.
- Es trien els Estats Units com a seu de la regata. Com es coordina
tot aquest procés?
- Teníem una idea i vam mirar al mapa del món on col·locar-la. Austràlia,
Nova Zelanda i els Estats Units són els llocs clau de la vela mundial. Vaig
entrar a internet per mirar quins eren els clubs nàutics americans amb més
medalles i vaig veure que el Sant Petersburg Yacht Club és un dels millors.
Al mateix temps vaig veure que en aquesta ciutat hi ha un museu Dalí creat
per catalans. Aleshores vaig considerar que també podíem parlar de catalans
universals i incloure la nostre cultura com a part important del projecte. El
següent pas va ser entrevistar-me amb els directius del Sant Petersburg. Els
vaig parlar de Catalunya, d’Alella, del que significa per nosaltres la selecció
catalana, els nostres trofeus olímpics,... Hi ha tants punts de referència que
la idea els va encantar. Finalment vam començar a treballar, a buscar dates,
a triar els equips, a buscar l’estructura i a escollir els hotels. Al llarg de tot un
any s’ha realitzat aquesta feina.
- Els nord-americans coneixien el significat de Catalunya?
- No, ho has d’explicar. Has d’explicar fins i tot què és el Barça. De cop i
volta t’adones que no ets el melic del món. Jo explicava què era Catalunya,
perquè ens dèiem CAT i no Espanya, què implicava la nostra llengua i la nostra
història. En els sopars de gala una part del discurs era explicar tot això. Un cop
ho has explicat la gent ho entén i ho respecta.
“L’optimist és un esport de petits herois
que el mar i el vent converteixen en persones
extraordinàries.”
- Tot era a punt per començar la regata i de cop us vau haver
d’enfrontar amb un element del tot imprevist...
- Sí, quan vam arribar a Sant Petersburg procedents d’Orlando faltaven 3
dies i mig per l’arribada de l’huracà Francis, veritable monstre natural de força
cinc. El comitè organitzador va dir-me amb tristesa que en qüestió de dies
arribava l’huracà. Ja no podíem sortir perquè estaven tancant l’aeroport i les
carreteres de Florida estaven plenes de milers de persones fugint. Havíem
caigut en un parany. A Catalunya teníem pares amb la pell de gallina en veure
les imatges de l’huracà per televisió. Tot i el perill, l’hotel on estàvem era
de classe E, amb capacitat per resistir aquest tipus de fenòmens naturals.
Vam estar trenta-sis hores tancats. L’hotel estava ple de gent que tenia les
cases de fusta. Tot ésser viu era allà dins, fins i tot gossos, tortugues,... Va
ser una experiència molt especial. Finalment ens la vam jugar avançant tota
la regata.
- Com va anar la competició?
- El que era una regata de dissabte i diumenge es va convertir en una
regata de divendres. Amb vint-i-quatre hores vam desfer tot el que teníem,
entrevista
59
esports
Una bella imatge que mostra embarcacions
americanes i catalanes navegant a l’uníson ARXIU
vam fer la regata i vam salvar el trofeu. Els catalans vam guanyar els tres
primers llocs. El museu Dalí es va comportar esplèndidament i va ser allà on
vam fer el lliurament de premis.
- Què destacaries de l’àrea del Golf de Mèxic com a camp de
regates?
- El vent. Nosaltres a la Mediterrània tenim vents poc estables. A més
dels vents estables, els clubs nord-americans tenen un luxe que no tenim
nosaltres i, sobretot, la professionalitat. Estan molt implicats en la raó de la
seva existència, que és ser molt bons olímpicament.
- Destacaries el paper d’algun dels joves esportistes o entrenadors
catalans?
- L’entrenador que va venir finalment va ser el Ramon Aixemeno, el
seleccionador català. Dos dels guanyadors són fruit de la feina començada
quan tenien sis o set anys. Cal destacar l’esforç de tots els regatistes, però els
germans David i Santi Mas van obtenir les dues primeres posicions. El Miquel
Llargués, tercer classificat, serà una figura important molt aviat. Sense cap
mena de dubte aquí tenim el futur de la vela catalana.
- Com es va decidir incorporar a aquest projecte el poble d’Alella?
- Per què jo sóc d’Alella. Em semblava que el nostre poble tenia molt
potencial. Quan vam crear el lema: Alella, terra de vinyes, art i cultura teníem
clar que es tractava d’una proposta de qualitat. Darrere de la part física del
campionat trobem Alella i la seva potencialitat. Sempre que en tenia l’oportunitat
explicava la qualitat dels nostres vins. L’ajuntament i especialment l’Alcalde
Andreu Francisco van rebre molt bé la nostra proposta i ens han finançat el
trofeu, obra de l’escultora alellenca Fili Plaza.
- Podries avançar-nos algun nou projecte de futur?
- La il·lusió que tenim ara és el Catalunya – Xina al camp de regates olímpic de
Beijing 2008. L’altre gran somni és muntar amb ells per primera vegada al món
un preolímpic de classe optimist pocs mesos abans que comencin els jocs.
- A tall de conclusió, quina seria la teva valoració de l’experiència?
- He après que les coses són possibles, que si tens una idea és pot convertir
en realitat. Només cal que donis un primer pas i tinguis en compte que no
serà fàcil. Els somnis es poden convertir en realitat si tens la visió, la força
necessària i ets capaç d’aguantar qualsevol cosa, fins i tot l’huracà Francis.

FUTBOL
notícies
61
esports
ALELLA VIU UNA JORNADA HISTÒRICA
AMB LA INAUGURACIÓ DE LA GESPA ARTIFICIAL
AL MUNICIPAL
Amb el nou terreny de joc, el CF Alella confia
que els equips base es veuran beneficiats.
XAVI NADAL
El dia 8 de desembre del 2004 a
les 11 del matí s’inicià una nova
etapa en la història d’Alella amb
la inauguració oficial, després
del descobriment d’una placa
commemorativa, de les obres de
col·locació de la gespa artificial
al Camp Municipal d’Esports. La
presentació dels jugadors de les sis
categories del futbol base i un partit
entre el primer equip i una selecció
de futbolistes que en els darrers
30 anys han defensat la samarreta
verda del CF Alella van ser el colofó
d’una jornada inoblidable.
La gran festa també va servir
per a celebrar la remodelació dels
vestidors, de les grades -
s’han ubicat nous seients a la zona
de la llotja-, de la megafonia i del
marcador. Tot plegat, una actuació
amb un pressupost de 354.838 euros
i un període d’execució de poc més
de dos mesos que els operaris van
apurar fins a les darreres hores per
a deixar enllestit un escenari que fa
goig de veure.
AGRAIR LA PACIÈNCIA
El president dels verds, Manel
Ruiz, es va mostrar molt agraït pel
suport i la paciència demostrada en
els darrers mesos pels jugadors,
entrenadors i pares dels nens que
han hagut de “suportar” estoicament
el trasllat momentani a d’altres
camps de joc. A més, va donar les
gràcies a la directiva del Masnou i
a l’Escola Fabra per la cessió de les
seves instal·lacions per a efectuar les
sessions d’entrenament i disputar
els partits oficials.
Ruiz va avançar que el club vol
organitzar dos partits amistosos
abans que finalitzi el campionat
de lliga amb equips de categoria
superior. Els rivals serien el Masnou,
de la Primera Catalana, i el Barcelona
C, de la Tercera Divisió.
El màxim mandatari del futbol
alellenc es va mostrar reticent a fixarse
objectius concrets a llarg termini.
Si més no, va augurar que amb la
nova superfície del terreny de joc el
primer equip té moltes possibilitats
de consolidar-se a la categoria i que
la formació dels esportistes del sis
equips base –benjamins, alevins,
infantils, cadets i dos juvenils- se’n
veurà beneficiat.
INSTAL·LATS A LA ZONA MITJANA
El Calella serà el proper 19 de desembre
el primer rival que disputarà un partit
oficial al remodelat camp municipal
en la que serà la catorzena jornada de
lliga de la Primera Territorial grup 2. A
hores d’ara, i després de disputar-se
dotze encontres, els alellencs ocupen
la novena posició amb 18 punts fruit
de cinc victòries, tres empats i quatre
Una imatge del primer partit jugat
sobre la gespa artificial.
L’alcalde, Andreu Francisco, descobreix una
placa en el moment de la inauguració.
derrotes. Han marcat divuit gols i
n’han rebut setze.
A casa, el CF Alella ha disputat
sis encontres que l’han enfrontat
al Singuerlín (2 a 1), Carmelo (1 a
1), la Catalana (2 a 2), Cirera (2 a 0),
Martinenc (1 a 2) i Bufalà (4 a 2), en
el que va ser el darrer partit jugat a
“l’exili daurat” del Masnou.
Com a visitant, els alellencs han
jugat contra la Unificació Bellvitge
(0 a 1), Cerdanyola (3 a 2), Alzamora
(3 a 1), Hebrón Taxonera (0 a 0), PB
UDAF ( 2 a 1) i Fontetas (0 a 1).
Amb aquests resultats i el bon
joc desplegat durant bona fase de
JOSEP MONTALVO
la competició, els deixebles de
Joan Esteve no hauran de tenir
cap problema per assegurar-se la
salvació jornades abans que acabi la
temporada.
I UN EQUIP FEMENÍ?
Un grup de noies afeccionades al
futbol tenen intenció de fer créixer la
família del CF Alella amb la creació
d’un equip femení i estan tractant
de persuadir noies a partir de 14
anys perquè s’engresquin en el seu
projecte. Aquelles que hi estiguin
interessades cal que truquin al 686
75 60 52 i demanin per la Montse.
JOSEP MONTALVO

FUTBOL DE SALA
ATLETISME
Els germans David i Daniel Campo, Edgar Olivares i Xavi Tarafa es troben
molt ben classificats a la llista dels millors atletes catalans, cadascú en
les seves disciplines. Tots ells obtenen bons resultats a les diferents
curses en què prenen part.
XAVI NADAL
Tres corredors del Serra Marina Alella
estan despuntant aquest any dins
el panorama atlètic català segons
es desprèn del rànquing publicat
recentment per la Federació Catalana
d’Atletisme. En categoria juvenil,
David Campo és tercer als 3.000
metres amb una millor marca de 9
minuts i 12 segons. A més, ocupa la
desena posició en els 2.000 obstacles
i 5.000 metres i la quinzena en els
1.500. El seu germà Daniel és novè
als 5.000 (17 minuts i 28 segons) i
19è als 800 metres. L’alellenc Èdgar
Olivares va tercer als 10.000 metres
amb un crono de 37 minuts i 58
segons i vuitè als 5.000 metres.
Xavi Tarafa és el gran protagonista
del fons després de córrer la Marató
de Florència amb 2 hores 58 minuts
i 35 segons i la prova de muntanya
de Collserola de la mateix distància
amb 4 hores i 42 minuts. L’aventura
estrangera la completa Roger Forcat
que va completar la Marató de Nova
York amb 3 hores i 49 minuts. Per
la seva part, Elias Barrenechea es
va haver de retirar a la Mitja de La
Havana per una indigestió.
Els alellencs van ocupar les
primeres posicions a la cursa de
Sils puntuable pel circuit català
de fons. David Campo (juvenil),
Dani Campo (júnior) i Joaquim Saiz
(màster de més de 60 anys) varen
pujar al lloc més alt del podi. Èdgar
Olivares (segon júnior), Josep
Villagrasa i Dani Sugrañes van
completar la participació del Serra
Marina.
Al cros de Vidreres, els germans
Campo van ocupar la cinquena
posició a les seves categories.
Mentre, David Campo va quedar
onzè a la 81a edició de la Jean
Bouin i Èdgar Olivares 15è a la de
promeses.
esports
“El guió de gairebé tots els partits és calcat: els alellenc ofereixen unes primeres parts de cine i,
a la represa de l’encontre, el rival s’escapa”.
XAVI NADAL
El Club Futbol Sala Alella-Insiscon, dirigit pel tàndem Pedro López - Juan Carlos
León, ja ha començat a redreçar el seu rumb a la Primera Divisió Estatal “A”.
Disputades onze jornades, es troba situat a la dotzena posició, fora de la zona
de descens, amb set punts fruit de dues victòries, un empat i vuit derrotes.
Una mitjana de quatre pals en els darrers partits, divuit dobles penals
fallats i massa gols en contra en els últims minuts, quan l’enfrontament està
igualat, són les claus que expliquen que l’Alella no hagi remuntat el vol del tot,
segon diu el responsable del cos tècnic, Juan Carlos León.
El guió de gairebé tots els partits és calcat: els alellencs ofereixen unes
primeres parts de cine i en més d’una ocasió es retiren als vestidors amb el
marcador a favor. A la represa de l’encontre, el rival s’escapa, l’Alella remunta,
però, finalment la falta d’experiència i la pressió d’estar situats a la part baixa
de la classificació provoca que no puguin aguantar el resultat. A tot això cal
notícies
EL CFS ALELLA AIXECA EL VOL FORA DE
CASA I SURT DE LA ZONA DE DESCENS
sumar-hi el desencert en els llançaments dels dobles penals i la fal·lera de fer
punteria amb els pals de les porteries. En l’aspecte més positiu, León valora
el fitxatge del porter Oto i que l’esquadra alellenca sigui la cinquena màxima
golejadora, destacant l’encert de cara a porteria de Travé i Garcia.
Pel que fa a la competició, els maresmencs van aconseguir la primera
victòria de la categoria coincidint amb el seu primer desplaçament oficial fora
de Catalunya en batre a Mallorca l’Atlètic Sineu per 3 a 7. La mala fortuna
–quatre dobles penals errats i diversos pals- va ser la clau en la derrota contra
els illencs Montescón per 2 a 3. La segona victòria, també a domicili, es va
produir a la pista de l’Olímpic La Floresta per 3 a 4.
La resta d’encontres s’han saldat amb derrotes ajustades: 10 a 6 a la pista
del Montcada i 7 a 6 a la de l’Èpic Terrassa, a més del 5 a 7 contra les Escoles
Pies a casa, on s’han deixat escapar tots els punts. “L’accident” del darrer
partit contra el Corbera (0 a 12) trenca les estadístiques.
EL ‘RÀNQUING’ D’ATLETISME DE LA
FEDERACIÓ CATALANA ‘PARLA ALELLENC’
63
Xavi Tarafa durant la celebració
d’una cursa recent. ARXIU

64
esports notícies
FERRAN ROS APOSTA
PER LA COPA CATALANA DE BTT
BTT
Ros renunciarà a la classe Màster 30 per competir en la classe Elit, de més alt nivell.
XAVI NADAL
El biker Ferran Ros afrontarà la
propera temporada amb l’objectiu de
finalitzar entre els vint primers a la
Copa Catalana Internacional de BTT,
puntuable pel rànquing de la Unió
Ciclista Internacional (UCI), i realitzar
un bon paper a l’Open Provincial
de Barcelona de BTT. L’alellenc ha
anunciat que renuncia a competir a
la classe Màster 30 i prefereix fer-ho
a l’Elit per a enfrontar-se amb rivals
de més nivell.
Ferran Ros no ha pogut tenir
enguany una temporada gaire
reeixida, ja que a l’abril va patir una
lesió que el va obligar a aparcar la
bicicleta. Per això és comprensible
que només pogués finalitzar en la
posició 79è de la Copa Catalana,
amb 63 punts després d’haver-se
disputat l’onzena prova que va tenir
lloc a Prats de Lluçanès. Ros espera
MOTOCICLISME
que la malastrugança no l’acompanyi
a la temporada 2005 i que de març
a octubre pugui batre’s amb els
millors bikers de la categoria.
Pel que fa a l’Open Provincial
de Barcelona de BTT, després de la
quarta prova de Carme (l’Anoia) el
corredor del Bikeromanes va quedar
situat en el 25è lloc de la general
amb 128 punts. En competicions
més amateurs, l’alellenc va ser
segon a les curses de Vallromanes
i Alella.
Amb Ros es tanca un triangle
magistral de bikers d’Alella que es
completa amb Pablo Moreno i Albert
Fiter. Els tres alellencs han anunciat
que començaran el 2005 amb ganes
de menjar-se el món. L’espectacle,
doncs, està garantit amb la Copa
Catalana de BTT, les curses de snow
bike i el Circuit Català de Duatló de
muntanya.
Ferran Ros seguit de prop per un company
d’equip.
ELS PILOTS ALELLENCS PREPAREN LA TEMPORADA
2005 EN DIVERSES DISCIPLINES
Martínez correrà en supermotard, enduro i
dirt track i Monreal en resistència.
L’equip Alella Motors guanya el Català de
Resistència sobre Terra.
ÒSCAR PALLARÈS
El polifacètic pilot alellenc David Martínez ha acabat la temporada disputant
algunes curses en vàries disciplines mentre espera amb ganes l’inici de la
nova temporada. Un dels seus darrers bons resultats va ser el tercer lloc
assolit a l’última cursa del Campionat de Catalunya d’Enduro en la categoria
Sènior 125, sobre la seva Honda CRF 250 de 4 temps. Una altra de les seves
fites va ser la col•laboració que va fer amb l’equip Alella Motors d’Oriol
Brutau que ha competit al Català de resistència sobre terra amb motos de
ARXIU
marxes. Martínez va participar al costat del pilot habitual de la màquina,
Albert Mussull, a la derrera prova del certamen i el segon lloc assolit va
permetre a l’equip fer-se amb el campionat. Val a dir que la moto de l’equip
alellenc no ha guanyat cap cursa en tot el duríssim campionat, però que la
seva constància i regularitat han estat factors clau a l’hora de proclamar-se
campions de Catalunya. Pel que fa a Martínez, també cal dir que ha participat
en en alguns trials de motos clàssiques i que, en el moment de tancar
aquesta edició, es trobava a punt per córrer una prova de motocròs a Teià.
De cara a la temporada vinent, ja té en ment alguns nous projectes. Mentre
aquests es concreten, tot sembla indicar que participarà als Campionats
de Catalunya de Dirt Track i de Supermotard (amb una 450 de 4 temps) i
a algunes curses del Català d’Enduro i també del de Trams Cronometrats
(sobre una 250 4 temps).
Per la seva banda Àlvaro Monreal està treballant a la recerca del pressupost
necessari que li permetria afrontar el Campionat d’Espanya de Resistència.
Monreal preveu integrar-se en l’equip amb què va córrer les 24H a l’estiu i
compta amb la possibilitat de fer bons resultats sobre una Kawasaki de 1000
cc de la categoria superproducció.

BÀSQUET
Els alellencs han perdut la majoria dels partits que han jugat.
VÍCTOR ROCA
Després d’onze jornades de lliga el
C.B. Alella està en llocs de descens
directe com a conseqüència d’acabar
perdent la majoria de partits que ha
jugat. Sense un dels seus puntals a
la pista, en Francesc Tugas – lesionat
des del primer partit de la temporada
– l’equip ha encadenat una derrota
rere una altra. De les últimes vuit
jornades l’equip només ha guanyat
dos dels partits jugats i, actualment,
ocupa la penúltima posició de la
categoria EBA del grup C.
HÍPICA
A la tercera jornada de la lliga,
l’Alella s’enfrontà al Mazda Viacar
– Roser al pavelló municipal Abelardo
Vera i, després d’un partit molt
ajustat, l’equip alellenc s’imposà per
un ínfim 75 a 74. En aquest partit el
jugador local més destacat va ser en
Juan Carmona amb 20 punts, seguit
d’en Sergi Merino que en va fer 18.
A la jornada següent, l’equip d’Alella
viatjà a les Illes Balears on s’enfrontà
al Grupotel.com de Muro. En aquell
partit, els visitants s’imposaren amb
un altre ajustat 73 – 76 i destacà un
L’amazona d’Alella segona a l’Open d’Espanya.
XAVI NADAL
La medalla d’or en el Campionat de Catalunya de Menors de Doma Clàssica, la
classificació pel Campionat d’Europa i la medalla d’argent a l’Open d’Espanya per
equips són les actuacions més remarcables que ha realitzat aquesta temporada
l’amazona Teia Hernández.
Les instal·lacions de l’Open Sports Club Prat van acollir el 29 i 30 de maig el
Campionat de Catalunya, on l’alellenca va guanyar l’or en la categoria de joves
genets muntant el Pilatus, un cavall de sis anys d’origen holandès.
La localitat francesa de Saumur va ser del 30 d’abril fins el 2 de maig la seu del
Prix Saint Georges, concurs classificatori pel Campionat d’Europa. L’amazona no
va tenir cap problema per a obtenir el passaport a la competició europea després
d’ocupar el 16è lloc i esdevenir la primera representant estatal. Una malaltia del
cavall, però, va impedir que l’alellenca participés a l’esdeveniment continental.
Teia Hernández va brillar al Concurs Nacional B de Doma Clàssica que va
tenir lloc al Reial Club de Polo de Barcelona els dies 3 i 4 d’abril, on va ocupar
el primer lloc de la classificació en les dues jornades en la categoria de joves
genets muntant el Pilatus. En el seu debut muntant el Rafumel, un poltre de
quatre anys, Teia va fer un tercer i un quart lloc al nacional B de l’Open Sports
Club Prat el 24 i 25 de maig.
A Vallromanes, Teia va obtenir dos primers llocs amb Rafumel i també
va pujar dalt de tot del caixó muntant el Pilatus. D’altra banda, l’alellenca va
guanyar el concurs de l’Equus Catalonia de Girona amb el cavall Chinchoso, de
la categoria morfològic 5 anys.
notícies
esports
EL CLUB BÀSQUET ALELLA EN POSICIONS DE
DESCENS DESPRÉS D’ONZE JORNADES DE LLIGA
altre jugador franquícia de l’equip del
nostre poble, l’Òscar Gil amb 24 punts
anotats. A partir d’aquella victòria,
l’equip alellenc només ha col·leccionat
derrotes però arribant als minuts
finals de cada enfrontament amb
possibilitats d’alçar-se amb la victòria.
La mala sort unes vegades i d’altres
la manca d’efectivitat dels jugadors
importants en els darrers minuts
han portat aquesta sèrie negativa de
derrotes a l’Alella. Tot i això, en el derbi
maresmenc de la sisena jornada que
enfrontà al Romauto – U.E. Mataró
TEIA HERNÁNDEZ GUANYA EL CAMPIONAT
DE CATALUNYA DE DOMA CLÀSSICA
amb l’Alella a la capital de la comarca
va ser l’únic partit on hi va haver
una clara diferència al marcador. Els
mataronins es van imposar per 20
punts; 67 – 47 en un partit de pocs
punts i on la defensa del Mataró
s’imposà en tot moment a la de
l’Alella. Amb només dues victòries i
a 5 punts de la salvació, aquesta està
sent una de les temporades més
dures per al C.B. Alella des que està
a la lliga EBA, i serà complicat – que
no impossible – arribar aconseguir el
seu objectiu: la permanència.
Hernàndez és una de les millors especialistes
de Catalunya. ARXIU
65

ARISA I SÁNCHEZ, AL CAMPIONAT
NACIONAL INFANTIL DE TAEKWONDO
TAEKWONDO
Els joves taekwondoques alellencs aspiren a
repetir els podis de l’edició passada.
XAVI NADAL
El 13è Campionat de Catalunya
Infantil del desembre és la
primera competició important
de la temporada on participaran
alumnes de la secció de taekwondo
de l’Escola d’Iniciació Esportiva
d’Alella. Paula Arisa (deu anys i
cinturó taronja) i Adrià Sánchez (nou
anys i cinturó blau) prenen part a la
competició nacional amb la voluntat
de, com a mínim, repetir els podis
de l’anterior edició, en la qual Paula
Arisa va endur-se el triomf en la
categoria de menys de 28 quilos
i Adrià Sánchez va penjar-se la
medalla de bronze en la de menys
de 31 quilos.
El monitor de l’escola, Julio
Sánchez, va mostrar la seva
satisfacció per l’empenta que han
demostrat tenir els seus deixebles
RUGBI
El grup benjamí (de 5 a 9 anys) que practica
taekwondo a l’escola d’iniciació.
esports
LA GESPA ARTIFICIAL DEL CAMP MUNICIPAL
FACILITA LA CREACIÓ D’UNA ESCOLA DE RUGBI
El C.R. Alella, un dels beneficiats per la gespa.
XAVI NADAL
La col·locació de gespa artificial al
camp municipal beneficiarà de retruc
el Club de Rugbi Alella. Per una
part, els alellencs podran entrenar a
casa i, per l’altra, l’entitat esportiva
comptarà amb una escola de rugbi
després d’onze anys d’existència.
El president del C.R. Alella, Jordi
Solé, assegura que l’Ajuntament els
permetrà l’ús de les instal·lacions
esportives a partir del 8 de desembre
“tot just quan ens trobem a principis
de temporada” i el seu estat de
forma per afrontar una competició
amb la condició que el club creï una
escola de rugbi. “Som els primers
interessats en formar els nens de
la nostra població i, a més, podrem
dir que l’entitat tindrà quelcom seu
després dels onze anys que han
passat des de la seva fundació”,
afirma Solé.
El màxim responsable del C.R.
Alella va agrair la bona disposició
d’exjugadors de l’entitat que després
de conèixer la notícia es van oferir
notícies
ARXIU
dura i amb rivals de gran nivell.
Sánchez afirma que el campionat
català serà una bona pedra de
a col·laborar en les tasques de
formació i de divulgació de l’escola.
De cara a la propera temporada, Solé
va dir que es plantegen disposar d’un
monitor en plantilla per tal de donar
un caire més professional al club i
captar nous jugadors.
En la vessant esportiva, el C.R.
Alella podria continuar entrenant a
la Vall d’Hebron, donat que el camp
municipal d’esports no fa les mesures
mínimes requerides per la federació
per a disputar els partits oficials, és a
dir, 50 metres d’amplada.
Quant a la competició de la segona
divisió catalana, els alellencs estan
fent una primera volta molt fluixa.
67
toc per a saber l’estat actual de
les promeses alellenques de
cara a properes cites esportives.
A part dels atletes en categoria
infantil, el monitor reconeix que és
pràcticament impossible esperar
grans resultats dels alumnes més
adults, donat que s’enfronten a rivals
que practiquen l’esport en gimnasos
i amb clara vocació competitiva.
Sánchez destacà el boom que
viu l’esport del taekwondo a Alella,
fet que fins i tot ha sorprès al propi
entrenador. Setanta alumnes han
començat el curs 2004-2005 a
l’Escola d’Iniciació Esportiva d’Alella,
trenta dels quals pertanyen al nivell
de 5 a 8 anys. A més, l’entrenador
de club, Julio Sánchez, també difon
els seus coneixements entre uns 25
nens d’entre 4 i 7 anys de l’escola
Hamelin.
A hores d’ara són penúltims amb
només una victòria de cinc partits,
l’aconseguida en el primer encontre
de lliga contra l’INEFC Lleida per 18
a 14. La resta de resultats han estat:
Alella 5, R.C. Cornellà/Bouyg. Inmob.
(B) 17; Atlètic Vic/Crancs 40, Alella
7; C.N. Poble Nou/Enginyers (B) 22,
Alella 19; Alella 10, Gòtics R.C. (B)
17.
Malgrat la delicada situació en
la classificació i quan només falta
tancar la primera fase al camp del
cuer C.R. Parets, Solé creu que
l’equip remuntarà posicions pel bon
joc dels darrers encontres i el clima
de cordialitat que es viu al vestidor.