La - Diari de Girona

Diari de Girona
Diumenge 6
de juny de 2010
Dominical
Entrevista Urs Ammon Promotor de la discoteca Malibú de Platja d’Aro, que celebra 30 anys. PÀGI NA 5 Reportatge La in -
sistent raó de ser de l’all PÀ GINA 8 Reportatge La Principal de Cassà de la Selva, cobla centenària PÀGINA 9
SUPLEMENT
✱
Reportatge
Les claus de l’evolució
Un llibre detalla la recerca
paleontològica al jaciment del
Camp dels Ninots, a Caldes
de Malavella. PÀGINES 2, 3 i 4
L’ART DEL DESCANS
MATALÀS
ANUK
encoixinat amb viscoelàstica
a partir de 240 €
Reportatge
Gironins al món
El capellà Cinto
Busquet fa set anys
que és a Roma i
abans n’havia
passat disset al
Japó. PÀGINES 6 i 7
Un pas cap a l’asfalt: El Range Rover Sport i el Discovery 4 incorporen importants novetats. PÀGINES 18 i 19
C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

FOTO PORTADA: CINTO BUSQUET EN AUDIÈN-
CIA AMB EL PAPA JOAN PAU II I «EL CAMP DELS
NINOTS. RASTRES DE L’EVOLUCIÓ».
6 de juny de 2010
SUMARI
5 Entrevista
Urs Ammon
Promotor de la discoteca
Malibú de Platja d’Aro, que
el cap de setmana vinent
celebrarà el trentè aniversari.
6 i 7 Reportatge
Gironins al món
El capellà de Girona
Cinto Busquets viu a Roma
des de fa set anys i, abans,
en va estar disset al Japó.
9 Reportatge
La Principal,
cobla centenària
La formació de Cassà de la
Selva es va estrenar el 1910,
va actuar a Madrid als anys
20 i a Buenos Aires el 1986.
10 Reportatge
Psicologia
Cada primavera torna l’operació
biquini, que correspon a un
augment de la preocupació de
les persones per l’aspecte físic.
11 Noms i llocs de l’art
Jordi Martoranno
Dominical
Passeig General Mendoza 2.
17002 GIRONA.
Telèfon: 972 20 20 66
Director
Jordi Xargayó
Cap de redacció
Alfons Petit
Administrador
Fèlix Noguera
Publicitat
Paco Martí
2 Dominical
Diumenge 6
de juny de 2010
1
Les claus de
l’evolució
Un llibre recull la investigació científica realitzada des de 2003 al
jaciment del Camp dels Ninots, a Caldes de Malavella, d’on s’han
recuperat rinoceronts, tapirs i bòvids de fa 3,5 milions d’anys
L a
presència d’un volcà, l’acumulació de
sediments i la formació d’un llac al seu
cràter, amb aigua de pluja o de surgències
de la terra, i l’emissió esporàdica de gasos
es corresponen als quatre elements bàsics –foc,
terra, aigua i aire– que han determinat les característiques
del Camp dels Ninots, un jaciment
situat a Caldes de Malavella d’on s’han
recuperat fòssils que aporten informació directa
sobre l’entorn biològic i climàtic del nordest
peninsular al Pliocè; és a dir, ara fa uns tres
milions i mig d’anys. La rellevància de les troballes
fetes en aquest camp, anomenat com les
pedres d’òpal arrodonides i de formes diverses
que s’hi escampen, ha generat una extensa
activitat complementària que inclou conferències,
visites guiades per al públic en general
i per a estudiants, tallers didàctics, exposicions
–entre les quals sobresurt la mostra itinerant
«Ara fa 3,5 milions d’anys, el Camp dels
Ninots» que s’acabarà instal·lant a Caldes– i ara
l’edició del llibre El Camp dels Ninots. Rastres
de l’evolució, coeditat per l’Institut Català de
Paleocologia Humana i Evolució Social
(IPHES) i l’Ajuntament de Caldes de Malavella.
Geòlegs, biòlegs, paleontòlegs, arqueòlegs
i altres experts intervenen en unes excavacions
que, com tantes altres coses a la vida, tenen el
seu origen en una troballa casual. A finals de
la dècada dels 90, durant uns treballs de camp
centrats en el vulcanisme i el termalisme, la geòloga
Montserrat Vehí va trobar fragments d’ossos
pertanyents a animals herbívors de grans
dimensions que el Laboratori de Prehistòria de
la Universitat de Girona va situar al Plistocè.
Llavors, en aquest laboratori, hi col·laboraven
dos dels actuals directors de les prospeccions
que s’hi realitzen des de fa set anys, Gerard
Campeny i Bruno Gómez –caldencs, igual que
Vehí–, que es van interessar pel material descobert
i més tard van acabar impulsant la recerca
des del Laboratori de Prehistòria de la
Universitat Ramon i Virgili; ara són investigadors
de l’IPHES.
Així, des del juny de 2003 s’hi duu a terme
un projecte que ha posat al descobert «un autèntic
tresor per a la paleontologia internacional,
ja que en els seus sediments podem llegir
els esdeveniments transcorreguts en el nostre
entorn just abans que els nostres avantpassats
l’ocupessin» –tal com s’afirmava en el lema d’un
cicle de conferències organitzat fa pocs anys a
Caldes. Uns esdeveniments que es poden resseguir
a partir de les restes de grans animals
TEXT: PILI TURON
com rinoceronts, bòvids, tapirs o cèrvids i d’altres
de més petits com rosegadors, rèptils, amfibis
o peixos; un conjunt testimonial que, durant
mil·lennis, ha estat amagat sota uns 25.000
metres quadrats de camps de conreu.
El llibre que s’acaba de presentar posa ordre
a tota aquesta activitat, n’explica la importància,
en contextualitza les troballes i apunta
què se’n pot esperar en el futur a través d’una
sèrie d’articles escrits per disset especialistes
de diferents disciplines científiques, que es
complementen amb una àmplia i aclaridora selecció
de fotografies i il·lustracions.
Però l’obra també es remunta fins a les primeres
ocupacions humanes d’Europa de la mà
del prestigiós arqueòleg i paleontòleg Eudald
Carbonell (Ribes de Freser, 1953), qui en el primer
capítol d’El Camp dels Ninots. Rastres de
l’evolució destaca els aspectes més rellevants
de les investigacions que codirigeix a Atapuerca.
Carbonell –vinculat a les excavacions
de Caldes de Malavella perquè van a càrrec
d’investigadors de l’IPHES que ell dirigeix– tanca
la seva aportació afirmant que el Camp dels
Ninots «ajuda a entendre l’evolució ambiental
i faunística que es va donar just abans de l’aparició
del gènere Homo a Europa» i assegura
que, per tant, «és un element clau per entendre
els esdeveniments posteriors». Perquè, tal
com s’explica al llibre, el fet que els elements
localitzats a Caldes se situïn just abans de
l’arribada dels primers éssers humans dóna pistes
sobre les causes que van contribuir a l’expansió
humana al continent europeu.
Tot seguit, el professor de la Institució Catalana
de Recerca i Estudis Avançats i responsable
de l’Àrea d’Investigació de l’IPHES, Jordi
Agustí, detalla el context cronològic i ambiental
del primer poblament humà d’Europa;
i Robert Sala en concreta la seqüència primitiva
del de les comarques de Girona.
UNA TRAMPA MORTAL
«El Camp dels Ninots és avui com un recull
d’instantànies del clima, del paisatge i dels animals
del Pliocè (talment ho és Pompeia de la
vida en l’edat imperial), de manera que ens
permet conèixer com era la vida en el passat i
les repercussions que van tenir els nombrosos
canvis que s’hi van produir». Així es descriu el
jaciment a la introducció d’El Camp dels Ninots.
Rastres de l’evolució, on també s’aclareix la
interacció dels quatre elements bàsics –foc,
terra, aigua i aire– que, fa més de tres milions
d’anys, van ser claus perquè al tombant dels

2
segles XX i XXI es disposi d’un jaciment d’aquestes
característiques.
El motiu s’ha de buscar en «una trampa mortal»
amb forma de llac, que es va crear al cràter
del volcà caldenc després de la seva erupció.
Una extensió d’aigua molt temptadora per als
animals de la zona, que s’hi acostaven a beure
o a menjar la vegetació del seu entorn i d’on
moltes vegades no aconseguien sortir perquè
hi queien morts intoxicats per les emanacions
verinoses que el volcà continuava expulsant.
Aquells cadàvers, resultat d’un «mecanisme maligne»
que els va causar una mort sobtada, són
els esquelets que ara s’hi troben i que –segons
els experts– «ens han deixat una imatge única
de com era la vida fa 3,5 milions d’anys a l’extrem
nord-oriental de la península Ibèrica».
Unes restes que, a més de ser excepcionals perquè
es corresponen a animals sencers, han arribat
fins als nostres dies en un excel·lent estat
de conservació gràcies a les característiques geològiques
del municipi –a les seves aigües termals.
El llibre també estableix els antecedents en
la recerca al Camp dels Ninots, informant que
el geòleg i enginyer de mines Lluís Marià Vidal
va ser el primer a parlar dels sediments l’any
1882, quan es va referir a «unes argiles lacustres
recolzades sobre materials volcànics
corresponents al Quaternari»; recollint aportacions
posteriors amb fites destacades el 1903,
el 1933, els anys 40 i principis dels 50; explicant
que les primeres datacions dels materials
són de 1964 i 1973 i arribant fins a les accions
efectuades a finals dels anys 90.
Però, ja centrant-se en les excavacions que
es van posar en marxa ara fa set anys, el treball
que Bruno Gómez i Gerard Campeny s’han encarregat
d’editar especifica la seqüència de les
troballes arqueològiques i palentològiques al
Camp dels Ninots.
La primera campanya es va iniciar al costat
d’on la casualitat va portar a trobar unes restes
òssies d’animals, però en aquesta ocasió deixant
la superfície i perforant cales en profunditat.
A aquesta intervenció n’hi va seguir una
segona a l’altre extrem del volcà, durant la qual
es van localitzar els primers ossos d’animal. Els
treballs posteriors al laboratori van revelar que
pertanyien a un bòvid de grans dimensions que
va viure a Europa fa uns 3,5 milions d’anys: l’Alephis
tigneresi, l’exemplar més present al jaci-
3
4
ment caldenc i corresponent a un dels primers
estadis del que acabarien essent bous, toros o
bisons. El maig de 2005 es van localitzar tortugues
aquàtiques i restes aïllades de rinoceront;
i al setembre es van detectar uns ossos que van
conduir fins a l’esquelet sencer d’un bòvid com
el de l’any anterior: el «més complet i ben conservat
del registre fòssil europeu» corresponent
a aquella espècie, d’acord amb una afirmació
del llibre.
Els primers ossos de rinoceront van aparèixer
el 2006 –a més d’un altre avantpassat dels
bous–, quan les prospeccions es van ubicar al
pati de l’antiga escola dels habitatges de Nostra
Senyora de la Llum –habitatges creats per
als treballadors de la ja desapareguda planta de
5
6
Reportatge
3 Dominical
Diumenge 6
de juny de 2010
Fotos:
1
Vista panoràmica
dels terrenys que
conformen el Camp
dels Ninots.
2
L’esquelet de
rinoceront trobat al
jaciment caldenc.
3
També s’han localitzat
petits vertebrats,
com aquest peix del
grup dels ciprínids.
4
Entre els amfibis,
destaca la presència
de granotes.
5
Una de les tortugues
recuperades,
senceres i en
connexió anatòmica.
6
Les empremtes de
fulla –la de la imatge
es correspon a una
lauràcia– són molt
nombroses.

4 Dominical
Diumenge 6
de juny de 2010
Fotos:
7
Arqueòlegs treballant
en la recuperació
d’un bòvid trobat
el 2005.
8
Els treballs al laboratori
de restauració
que es va instal·lar
a Caldes durant la
campanya d’excavació
realitzada l’any
passat.
9
Els responsables de
la recerca ofereixen
visites guiades al
jaciment, com la de
la imatge.
10
El llibre sobre el
projecte de recerca
científica al Camp
dels Ninots, coeditat
per l’IPHES i
l’Ajuntament de
Caldes de Malavella.
Fotografia:
«El Camp dels
Ninots. Rastres
de l’evolució»
7
8
Butano a Caldes–; en concret,
era un esquelet de l’espècie Stephanorius jeanvireti
al qual li faltaven les extremitats inferiors.
L’any següent es va decidir excavar a nivells
superiors per investigar períodes més moderns
i amb aquesta intervenció es van documentar
cinquanta eines paleolítiques que demostren
l’ocupació humana del Camp dels Ninots durant
la Prehistòria.
L’esquelet complet d’un tapir (Tapirus arvernensis)
va ser la troballa més rellevant de
la campanya realitzada la primavera de 2008,
mostrant un animal corpulent i d’aproximadament
un metre d’alçada; llavors també es
van extreure moltes restes articulades de peixos
d’aigua dolça, granotes, tortugues i empremtes
de fulles i troncs.
Amb l’acció desenvolupada el setembre de
2009 es va aconseguir completar una successió
estratigràfica de tota la cobertura del volcà,
cosa que ha de permetre conèixer l’evolució
climàtica i paisatgística des que es va crear
i fins que es va reomplir.
Així doncs, en aquest temps –i sense comptar
restes òssies aïllades–, a Caldes de Malavella
s’han recuperat un tapir sencer, gran part
de l’esquelet d’un rinoceront, dos bòvids complets
i la meitat davantera d’un tercer. L’investigador
del Centre Superior d’Investigacions
Científiques i del Museu Nacional de
Ciències Naturals de Madrid Jan van der Made
s’ha encarregat d’aclarir la importància d’aquestes
troballes en un capítol titulat «Els macrovertebrats
del Camp dels Ninots i el seu
context: canvis ambientals i estructura social»,
(Ve de la pàgina 3)
Can Tranquil
Can Salom
Línia ferroviària
Zona Esportiva
Habitatges Nostra
Senyora de la Llum
Can Pol
en el qual assenyala que els esquelets dels bòvids
destaquen perquè inclouen «el primer bòvid
gros d’Europa i un dels primers representants
d’un grup amb un comportament particular».
Jan van der Made també remarca l’abundància
de restes de rinoceronts, ja que
s’han recuperat restes aïllades com una costella
o un os del canell i un exemplar sencer
al qual només li falten les extremitats davanteres
i algunes parts del crani. Sobre aquest
últim, el científic explica que l’esquelet es correspon
a un animal jove, tot i ser de dimensions
grosses, que encara tenia les dents de
llet i li faltaven les del seny.
L’anàlisi tècnica, la documentació, la restauració
i la conservació de totes aquestes restes
paleontològiques són processos importants
en el conjunt del projecte de recerca científica.
Per al comú dels ciutadans, una via per
accedir a tot aquest treball és observar els motllos
i les reproduccions dels diferents exemplars,
que els investigadors fan per respondre
a la voluntat divulgativa de la seva activitat.
Fins aquests moments, l’Institut Català de Paleocologia
Humana i Evolució Social ha emmotllat
i reproduït quatre esquelets –els dos
bòvids, el tapir i el rinoceront localitzats al llarg
de les diferents campanyes arqueològiques.
A LA RECERCA D’EVIDÈNCIES HUMANES
Les proves de vida al Camp dels Ninots es limiten
a restes de fauna i de flora, però en
aquest jaciment també s’han trobat evidències
d’ocupació humana. De fet, els investigadors
de l’IPHES hi van començar a treballar amb
l’objectiu de localitzar un nou assentament ar-
9
Fàbrica Mas
10
Can Cateura
Can Fornaca
La Selva
Vichy Catalán
El volcà del
Camp dels Ninots
CALDES
DE MALAVELLA
caic a la Selva, comarca on l’Associació Arqueològica
de Girona ha documentat més de
120 assentaments prehistòrics des que va iniciar
la seva recerca als anys 70 –en canvi, no
s’hi ha trobat fauna.
Tant a la superfície actual del volcà del
Camp dels Ninots com en una de les cales fetes
al sector dels pisos del Butano –al nord del
cràter– s’han trobat restes d’indústria lítica que
demostren la presència humana al jaciment.
Ara bé, els investigadors aclareixen que es
tracta d’una quantitat insuficient per poder
arribar a alguna conclusió sobre els seus patrons
tecnològics o culturals; tot i que apunten
que s’ajusta als models típics de finals del
Paleolític, de manera que poden correspondre’s
a l’últim període cultural en què l’economia
encara era de subsistència i es basava
en la caça i la recol·lecció.

URS Ammon Promotor de la discoteca Malibú, de Platja d’Aro
El proper dissabte, 12 de juny, a la mitjanit, la discoteca Malibú de Platja d’Aro celebra la festa
del seus 30 anys, amb un programa que, entre d’altres, porta un espectacle de la Fura dels Baus
amb l’objectiu de seguir demostrant per què Malibú té tanta fama pel que fa a festes.
“He conegut els pares
i els fills de nit”
E l
suís Urs Ammon (Solothurn, 1947) va
venir a Platja d’Aro fa més de 40 anys convidat
per un amic pintor. I, camí d’Eivissa,
es va quedar a casa nostra. Ell i els seus
equips humans successius han convertit la discoteca
Malibú de Platja d’Aro en un clàssic de
la nit a la Costa Brava. Un clàssic, valorat per
les seves festes, que celebra 30 anys el proper
dissabte, amb una festa exclusiva. Anteriorment,
fan un sopar a base de pica-pica. Tot amb
aforament limitat, un dels secrets, diu, del seu
èxit.
Com se li va acudir obrir una discoteca a
Platja d’Aro? Vaig estar aquí la primera vegada
el 1968, pel pintor Manel Bea, que em va
convidar. Tenia una casa a Castell d’Aro. Jo no
estava vinculat a aquest món. Estudiava i en un
viatge posterior, camí d’Eivissa, anys després,
vaig anar a saludar els amics i em van oferir dur
una discoteca de s’Agaró, es deia Hollywood.
Em vaig quedar l’estiu, llogant la discoteca.
Com era l’ambient de la nit quan va començar?
(s’ho pensa) Abans, la gent es quedava
més temps a Platja d’Aro. Un mes sencer.
I la gent del país, tot l’estiu. Arribaven per Sant
Joan i es quedaven fins setembre. Nosaltres fa
anys que tenim, sobretot, la gent del país. Tot
i que a l’agost hi ha més colors i gent de més
països, tenim clientela de la comarca o de Barcelona.
Pot haver conegut el pare o el fill, que també
hi va. Sí (riu). He conegut els pares i els fills
de nit. Ara manen els fills.
I què li diuen els pares? (riu) Demanen un
VIP per al fill.
I l’ambient, què s’ha perdut respecte a
abans? He tingut la sort de conèixer l’ambient
de fa més de 40 anys. Aquell ambient era molt
maco. Hi havia molt de color. La gent de la província,
de Barcelona, els turistes estrangers. Hi
havia molta festa, molta alegria. Molta qualitat.
Els carrers eren plens des de primera hora. La
gent era més sana. La gent es vestia bé per sortir
i començava molt aviat la nit. A les 7 de la
tarda anaves a prendre l’aperitiu. I a dos quarts
d’11 ja estaves a la discoteca.
I què s’ha guanyat? El ventall de la música
s’ha ampliat molt. La nit dóna molta vida a la
costa, mou molta gent. La nit és un bon lloc per
fer contactes interessants. És un ambient que
convida a conèixer gent. La gent és més lliure
o més atrevida.
Quin secret té Malibú per aguantar 30 anys
com a discoteca? Hem tingut altibaixos. La discoteca
és més aviat petita, hem tractat de tenir
un tracte personal i correcte. Tenim fama de fer
les millors festes de la zona. Hem fet nits especials,
amb disfresses i decoració. I això ens
ha donat un nom de seriositat. Creiem que és
molt important que no estigui massificada. Les
noies aprecien un mínim de comportament i
de qualitat per part dels homes. Tenim, fins i
tot, una persona que vigila els lavabos; això
dóna molta imatge. Agrada al client.
La gent beu ara més que abans? Crec que
abans es bevia més que ara. Els francesos, els
belgues, la gent del país, demanaven més be-
TEXT: MOISÈS DEPABLO FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA
guda. Però les borratxeres tenien un costat més
sa, més divertit. Potser ara es barregen amb el
problema de les drogues.
Recorda alguna anècdota de l’època? La
Guàrdia Civil era molt diferent de la policia d’ara.
Si anaves begut, et paraven i et feien anar a
casa, apa, vés a dormir! Ara, els controls estan
justificats. Anys enrere, celebràvem la Fira d’Abril.
Cada any es feia una festa, amb decoració,
ambient, amb pica-pica. I amb show d’algun
grup de ball. Fa anys que s’ha perdut.
I alguna sorpresa? Em va sorprendre l’estil de
vida. Semblava que aquí menjaven i bevien tot
el dia. I pensava: quan treballen? Tot l’estiu vénen
aquí? Això xoca quan véns d’un país més
disciplinat. Em feia molta gràcia la paraula «Rodríguez»,
els homes que es quedaven treballant
a casa i enviaven la família a estiuejar. Llavors
deien que Barcelona estava plena de «Rodríguez»
i la Costa Brava plena de les senyores de
«Rodríguez».
Acaben de fer una reforma, quines novetats
tenen? L’interior és més actual. Més modern.
Tenim un privée; que abans no hi era.
Com una zona VIP, que hem fet per demanda
de la clientela. La gent pot prendre’s una ampolla,
amb la seva pròpia barra. Pel que fa a
decoració, hi ha un equip molt bo. Gent molt
competitiva. Hi ha bona selecció.
És important tenir un bon nivell de segu-
retat? Sí, tenim diversos porters a la pròpia porta.
I a baix, a la sala. És important que siguin
persones dialogants, que sàpiguen parlar amb
una persona que pugui anar passada, per tranquil·litzar-la.
Treballen molt bé, són bons professionals.
Continuen venint centreeuropeus; per què
es diu que cerquen nous destins? Es noten
a faltar d’Alemanya, Holanda, Bèlgica. Els primers
gairebé no vénen, és una llàstima perquè
eren un bon turisme, de bon nivell. Vénen
molts francesos.
Com es podria fer per recuperar part d’aquest
turisme? És complicat, el sol i la platja
no és suficient, és un model antic. I l’atractiu
del canvi de moneda s’ha perdut. Cal dir que
els caps de setmana cada vegada són millors,
déu n’hi do la gent que bé. No ens podem queixar.
Creu que els europeus del nord encara aspiren
a tenir una casa aquí? Crec que sí. A
molta gent del nord d’Europa li fa molta il·lusió
tenir una casa aquí. Cada vegada hi ha més
gent que es retira aquí, sobretot a Gran Canària.
També hi ha molts alemanys, suïssos, belgues
que tenen casa a les urbanitzacions properes
a Platja d’Aro.
Vol afegir alguna cosa més? Que vingui la
gent a Platja d’Aro. Hem d’intentar donar-li més
glamur, tots hi sortirem guanyant.
Entrevista
5 Dominical
Diumenge 6
de juny de 2010
“
Hem volgut
tenir un tracte
correcte.
Tenim fama
de com fer
les millors
festes a la
zona.
Hem fet nits
especials,
amb
disfresses
i decoració.
I això ens
ha donat
un nom de
seriositat.
Creiem
que és molt
important
que no estigui
massificada.
“
“
El sol i la platja
no és suficient,
és un model
antic.
I l’atractiu
del canvi
de moneda
s’ha perdut.
“

6 Dominical
Diumenge 6
de juny de 2010
Tòquio
JAPÓ
DISTÀNCIA A GIRONA:
10.326 quilòmetres.
SUPERFÍCIE:
2.187 km².
POBLACIÓ:
12.790.000 habitants.
DENSITAT:
5.847 hab./km².
MONEDA:
Ien (1 euro = 112,08 ien).
IDIOMA OFICIAL:
Japonès.
QUÈ ÉS EL QUE MÉS LI HA
AGRADAT DE TÒQUIO
A CINTO BUSQUET:
La sensibilitat i la delicadesa
dels japonesos.
I EL QUE MENYS:
La societat japonesa en
general està massa condicionada
per ritmes de
treball que a vegades
són massa feixucs.
Fotos:
1
Cinto Busquet amb
un capellà xinès i
una religiosa índia,
estudiants a la Uni -
versitat Urbaniana,
on el sacerdot gironí
fa classes; el campus
és a tocar de la
Basílica de Sant
Pere del Vaticà (al
darrere a la imatge).
2
Amb el venerable
Shodo Habukawa,
monjo budista del
Mont Koya.
3
Amb l’imam Allal
Bachar Al Idrissi, de
Marbella, i un noi
peruà malalt de càncer,
a la plaça de
Sant Pere del Vaticà.
4
Amb Nichiko Ni wa -
no, president de la
Rissho Kosei-kai, i la
seva esposa, a la
seu central d’aquesta
associació budista,
a Tòquio.
5
Al Parc de la Pau de
Nagasaki.
6
Amb l’arquebisbe de
Nagasaki, Mitsuaki
Taka mi, celebrant
l’Eu caristia a la
tomba de Sant Pere.
CINTO Busquet Capellà de Girona, de 48 anys, en fa 7 que és a Roma i n’ha viscut 17 al Japó
El protagonista del segon reportatge d’aquesta série va canviar el cor de la ciutat de Girona pel
«cor japonès», que assegura haver arribat a entendre. Després de residir disset anys al Japó, on
va ser ordenat capellà, ara en fa set que és a Roma, dedicat a afavorir el diàleg entre religions.
S empre
he cregut, i crec encara, que només
en la relació amb els altres podem
entendre’ns a nosaltres mateixos, i que
ens hem de deixar interpel·lar sense reserves
pels altres per poder, almenys en part, superar
els nostres límits. Tan sols d’aquesta manera,
fins i tot els defectes es poden convertir, com
per encant, en qualitats que ens permeten d’oferir-nos
als altres en la nostra unicitat». El capellà
gironí Cinto Busquet escriu aquestes línies
al principi del seu llibre A l’Orient, a l’Occident.
A la recerca d’un sentit (Editorial Mediterrània,
2006), un volum de reflexions estre -
tament relacionat amb la seva peripècia vital.
Una peripècia vital prou intensa, per cert, perquè
Busquet, llicenciat en Bioquímica i en Filologia
Catalana per la Universitat Autònoma
de Barcelona, i en Teologia per la Universitat
Sophia de Tòquio, és un especialista en teologia
de les religions i en budisme que ha viscut
a Itàlia, Suïssa, Irlanda i el Japó. Com escriu en
el pròleg del llibre Joan Rigol, expresident del
Parlament de Catalunya, «en aquest projecte de
vida, Cinto Busquet troba companys de viatge
arreu. Des de la Girona natal fins al Japó, va
descobrint amics, germans. Amb tots ells estableix
un diàleg viu, respectuós, sincer. És la
gran aventura de la comunicació interpersonal,
la del diàleg en l’esperit. Cal començar la caminada
des del voler “conèixer” sincerament
l’altre, amb mirada neta, descobrint-hi la rique -
sa dels seus valors. De conèixer cal passar a
“comprendre”; és a dir, a enriquir la pròpia mirada
amb la mirada de l’altre. I, així, arribar a
la fita de “compartir” fraternalment. A cada trobada
de persones, de cultures, de civilitzacions,
l’entorn ens convida a seguir aquest procés. És
un teixit de relacions ple d’humanitat».
Cinto Busquet, cinquè fill del matrimoni format
per Jaume Busquet –l’estanquer de la Rambla
de Girona durant més de cinquanta anys–
i Marisa Paredes, té 48 anys. Nascut a Girona,
va viure a la ciutat –al carrer Albereda primer
i a la plaça Diputació després– fins als 23 anys,
quan, acabats els estudis universitaris de Filologia
Catalana i bioquímica (va simultaniejar
les dues carreres), Déu el va portar per un altre
camí: «Va ser una crida de Déu que vaig anar
percebent a través de diverses circumstàncies
i el meu compromís com a cristià durant els
meus anys d’universitat. Acabant les dues carreres
a Bellaterra tenia bones perspectives laborals
obertes davant meu, però el cor m’empenyia
molt més enllà». Seguint aquesta crida,
va marxar de Girona: «Els dos primers anys fora
de Catalunya (del 1984 al 1986) els vaig passar
a Loppiano (Toscana, Ità lia) i a Montet (Friburg,
Suïssa), fent una expe riència d’estudi i de treball
amb joves d’arreu del món, en un programa
de formació cristiana proposat pel Moviment
dels Focolars, una associació internacional
catòlica en la qual participen cristians d’altres
confessions i col·laboren persones d’altres
religions i persones sense conviccions religioses
però amb exigències espirituals».
TÒQUIO, NAGASAKI, ROMA
Un cop acabat aquest període de formació, li
va arribar l’oportunitat de comprometre’s definitivament
amb aquesta nova vida, i la va accep
tar. De manera radical, a més: «Em van proposar
anar al Japó, i vaig acabar vivint dotze
anys a Tòquio i cinc a Nagasaki». Els inicis de
la seva estada al Japó, Busquet els va dedicar
bàsicament a aprendre japonès; i després «vaig
fer els estudis de teologia i vaig ser ordenat capellà
ara fa nou anys». L’experiència de Cinto
Busquet al Japó es va acabar fa set anys, quan
va ser traslladat a Roma, on resideix actualment:
«Se’m va demanar d’especialitzar-me acadèmicament
en l’àmbit de la teologia de les religions,
i vaig aprofundir sobretot la coneixença del budisme,
religió que ja coneixia força bé gràcies
a l’experiència de diàleg interreligiós feta al
Japó. Actualment, estic ensenyant a la Universitat
Urbaniana, una universitat que està al costat
mateix de la plaça de Sant Pere del Vaticà,
en un lloc preciós de Roma».
El procés d’aclimatació al Japó va ser com-
Diàleg
entre religions
1
2
plicat, per a Busquet, però es mostra molt satis
fet dels resultats: «Per aprendre la llengua,
per exemple, vaig haver-m’hi de dedicar dos
anys de ple al començament. Els primers sis
mesos, entre l’escola i l’estudi personal, hi dedicava
unes nou hores al dia. De mica en mica,
vaig anar aprenent els costums i entenent com
m’havia de moure i interpretar les coses. No
n’hi havia prou de saber parlar japonès. Calia
entendre el “cor japonès”». Amb l’expressió «cor
japonès» es refereix a «la manera de sentir i d’expressar-se
dels japonesos: amb molta delicadesa,
poques paraules, molt respectuosos, intuïtius».
Per enten dre’l, insisteix, es fa impres -
cindible conèixer l’idioma: «Els dos primers
anys m’hi vaig dedicar com a primera activitat.
Si no es fa així, no hi ha manera d’aprendre’l
per a un occiden tal. Al tercer any, vaig comen -
çar els estudis de filosofia i de teologia a la Uni-
TEXT: ALFONS PETIT
4
3
versitat Sophia de Tòquio, tot en japonès, i això
va fer que l’hagués d’aprendre bé. Va ser un
es forç gran, però va valer la pena. La sensibilitat
japonesa és molt diferent, i, per tant, de
“vessades” en vaig fer moltes, sobretot els primers
anys, però de mica en mica vaig anar
aprenent com havia de moure’m. He rebut molt
en els disset anys al Japó. Hi tinc bons amics,
no només cristians, sinó tam bé moltes persones
budistes o sense cap religió amb les quals
s’ha establert una relació molt profunda».
Per la seva experiència, Cinto Busquet assegura
que a Occident «l’Orient encara és força
desconegut, o almenys només conegut superficialment»,
i afegeix que «jo n’he apreses moltes,
de coses, tant a Tòquio com a Nagasaki».
Encara que precisa que «són dues ciutats molt
diferents; Nagasaki és molt més petita, només
té uns quatre-cents mil habitants, i per això per

5
6
a un gironí potser seria de més bon viure».
Des del 2003, Cinto Busquet resideix a Roma,
la capital d’Itàlia: «Visc a Grottaferrata, als afores
de Roma, molt a prop del Centre Internacional
del Moviment dels Focolars (www.focolare.org),
que es troba a Rocca di Papa, i del
Centre Mariàpolis de Castel Gandolfo, un centre
internacional de Congressos dels focolars.
Com a feina, col·laboro en aquests dos centres
com a capellà, i a més ensenyo a la Pontifícia
Univer sitat Urbaniana. M’he especialitzat en el
camp de la Teologia de les Religions, i aquest
any he fet cursos de Teologia Fonamental i de
Teologia de la Inculturació (relació de Fe i Cultura,
evangelització de les cultures, etc.)». En
un seu dia normal, en general, «combino l’ensenyament
a la Universitat amb altres serveis
lligats al meu ministeri com a capellà. Em vénen
a trobar també força persones i col·labo ro
en congressos i convenis internacionals. Hi ha
el temps dedicat a la pregària i a la medi tació;
i hi ha el temps dedicat a llegir o a escriure» (a
més del llibre esmentat abans, Busquet és autor
també del recull de poemes Caminant endins
(Edimurtra, 2006)). Cinto Busquet destaca
també de Roma que «tinc ocasió d’estar en
contacte amb gent d’arreu del món. És una ciutat
on es pot experimentar molt concretament
la universalitat de l’Església i entrar en contacte
directe amb persones de totes les cultures».
Convençut que és prou coneguda pels gironins,
no gosa destacar-ne cap aspecte: «No crec
que en pugui dir res de nou perquè la major
part dels gironins crec que ja hi deu haver estat,
almenys un cop. Amb els italians, en general,
els catalans ens hi trobem molt a gust».
MOLT LLIGAT A GIRONA
El seu coneixement del Japó i d’Itàlia l’ha anat
fent Cinto Busquet a mesura que hi anava treballant,
perquè a causa de la seva activitat no
ha pogut dedicar gaires caps de setmana a «fer
turisme»: «Els caps de setmana els tinc més aviat
ocupats. Sigui al Japó o a Itàlia, he anat coneixent
els diversos llocs a mesura que he hagut
7 8
9
10
d’anar voltant per la tasca que tinc encomanada».
Precisament per la intensitat d’aquesta tasca
–la distància era un factor afegit quan residia
al Japó–, les visites de Cinto Busquet a Girona
no són especialment nombroses: «Quan
vivia al Japó, de mitjana ho vaig fer un cop cada
dos o tres anys, lligat gairebé sempre amb alguna
estada a Itàlia acompanyant grups de japonesos.
Ara des de Roma ho tinc més fàcil,
però tampoc tant, un o dos cops a l’any». Des
que és a Roma també ha tornat un parell de vegades
al Japó per passar-hi algunes setmanes
«per motius d’activitats de tipus interreligió».
Malgrat les poc nombroses visites a Girona des
que viu a fora, assegura que es continua sentint
molt lligat a la ciutat, i gens penedit d’haver-ne
marxat: «Hi tinc família i molts amics, i
és a Girona on tinc les arrels. Quan parlo català,
em diuen que l’accent gironí no l’he per-
dut. Tanmateix, són més de vint-i-cinc anys que
en visc fora i em sento més aviat ciutadà del
món en aquest tombant de la meva vida».
Aquest ciutadà del món, tot i no tornar sovint
a casa sí que manté un contacte habitual
amb familiars i amics, aprofitant en bona part
els avenços tecnològics: «Disposem del telèfon,
l’Skype, el correu electrònic... No ens podem
queixar de mitjans a disposició. Amb els pares
ens sentim sovint per telèfon; amb germans –un
d’ells, Quim, regenta en l’actualitat l’estanc de
la Rambla–, nebots i amics, més aviat ens escrivim».
En canvi, no està gaire al cas del què
passa a la ciutat ni a la demarcació: «Algun cop
fullejo el diari per Internet, però poc. Els de
casa a vegades alguna cosa em diuen, també».
Cinto Busquet ha detectat en els darrers anys
a Roma un creixent coneixement sobre Girona:
«Des que hi ha vol directe Roma-Girona,
puc dir tranquil·lament que sóc de Girona a força
gent que viu aquí, sense necessitat d’haver
de donar altres explicacions. Sobre Catalunya,
en general, les coses han canviat molt respecte
al primer cop que vaig venir a Itàlia, l’any
1976. Ara es pot dir que ets català i no cal donar
més explicacions a la major part d’italians».
«Ara per ara no sembla que sigui el que Déu
vol», diu quan se li pregunta si preveu tornar a
Girona. I sobre si li agradaria viure en algun altre
indret respon que «quan es viu amb un sentit
fort d’una missió rebuda, s’està sempre obert
als camins que Déu va indicant. Per tant, veurem
el que Déu voldrà més endavant». De moment,
aquests camins l’han portat a conèixer
en persona el Papa Benet XVI. El 12 d’abril,
concretament: «El Papa es trobava a Castel Gandolfo
uns dies i un bisbe brasiler amic meu que
l’anava a visitar em va convidar a acompanyarlo.
És per això que vaig tenir l’ocasió de saludar-lo
personalment. Quan el Papa va saber
que era català, em va parlar de la seva propera
visita a Catalunya el 7 de novembre en ocasió
de la consagració del Temple de la Sagrada
Família. Vaig poder, doncs, constatar com
ho té present i com ho considera significatiu».
Gironins
al món
7 Dominical
Diumenge 6
de juny de 2010
Roma
ITÀLIA
DISTÀNCIA DE GIRONA:
799 kilòmetres.
SUPERFÍCIE:
1.285 km².
POBLACIÓ:
2.741.086 habitants.
(2009).
DENSITAT:
2.133,1 hab./km².
MONEDA:
Euro.
IDIOMA OFICIAL:
Italià.
QUÈ ÉS EL QUE MÉS LI HA
AGRADAT DE ROMA
A CINTO BUSQUET:
La creativitat i l’originalitat
del caràcter italià. Són un
poble d’artistes.
I EL QUE MENYS:
D’alguns italians, que són
massa aproximatius i poc
seriosos a vegades.
QUÈ ÉS EL QUE MÉS TROBA A
FALTAR DE GIRONA:
Girona com a ciutat crec
que té una mida ideal, ni
gaire petita ni gaire grossa.
Et pots moure fàcilment
i anar a peu a un
munt de llocs, i trobar
gent coneguda pel
carrer. Això no passa en
ciutats grans com Tòquio
o com Roma.
I EL QUE MENYS:
No sabria dir què.
Fotos:
7
Impartint una conferència
a l’associació
Rissho Ko sei-kai, el
se tembre de 2009,
sobre el diàleg entre
budistes i cristians.
8
Celebrant l’eucaristia
al camp d’extermini
de Dachau amb
joves italians.
9
Amb el cardenal
Paul Poupard i
budistes japonesos
a la Universitat
Urbaniana.
10
Al Parc de la Pau
d’Hiroshima, amb
amics budistes.
Amb la col·laboració de

Reportatge
8 Dominical
Diumenge 6
de juny de 2010
J ulio
Camba (1884-1962), mestre de periodistes
i un dels grans escriptors del segle
XX, va viatjar molt, va menjar meravellosament
i va beure molt bé. Coneixedor dels
grans vins francesos, devot de les carns, la caça
i les tòfones, va analitzar plats i cuines de manera
divertida, amb el seu inimitable estil humorístic.
Els seus articles sobre cuina, digestió,
assimilació, gola i antropofàgia són tan bons
com els que va dedicar a la política o a qualsevol
altra cosa que animés el seu gran talent.
La casa de Lúculo o el arte de comer és una
obra mestra de la cuina, el llibre que a qualsevol
li hauria agradat escriure sobre el menjar.
En la jerarquia que fa Ben Schott dels gastrònoms
hi figuren aquests, els gurmets, que són
aquells que, a més de gaudir de la bona taula,
posseeixen cultura de vins i menjar; els epicuris;
els gormands, el més gran plaer dels quals
és menjar; els golafres. Lucius Licini Lúcul, que
va inspirar Camba per al títol del seu llibre, té
cabuda en totes i cadascuna de les categories,
tenint en compte que els seus banquets nocturns
de la seva enlluernadora vila de la muntanya
Pincius comptaven amb entremesos, primers
i segons plats, per acabar amb un segon
sopar i les postres. I en cada tanda se servien
deu plats, vins de nards, de Cumas, de Sorrento,
de Xipre i de Falern. Tant era que hi hagués
convidats. D’ell és conegut que un bon dia, sense
convidats i quan se li havia servit un sopar
modest, es va queixar amargament al seu majordom:
«No sabies que avui Lúcul sopa amb
Lúcul?». Cònsol, partidari de Sila, vencedor a la
Tercera Guerra Mitridàtica, es va retirar amb un
gran botí després d’haver omplert Roma de riqueses.
A partir d’aquest moment es va dedicar
als plaers: les llagostes de Procida, el caviar,
l’onagre (petit ase silvestre), el garum i les llamprees
antropòfagues. I a tantes coses més, que
al que ell feia, fins i tot sent-ho, no se li’n pot
dir precisament mandra.
El gallec Julio Camba era un devot de la cuina
francesa, però es comportava com un anglès
i va escriure amb la gràcia dels millors humoristes
britànics. La pluja de Camba és fina,
com el txirimiri. Als seus textos hi ha ironies
que no només produeixen somriures, sinó també
alguna riallada. La cuina espanyola que va
conèixer estava, com ell mateix va deixar escrit,
plena d’all i de preocupacions religioses.
«L’all serveix igual per espantar bruixes que estrangers».
Precisament, en una nova edició de
La Casa de Lúculo, a càrrec de Reino de Cordelia,
l’editor Eduardo Riestra explica com un
dels sòlids pilars en els quals es fonamenta la
seva simpatia per Camba és la seva aversió a
l’all.
GUST I OLOR «INSUPORTABLES»
No hi ha milers d’aliòfobs a Espanya, però l’aliofòbia,
això sí, compta amb fidels adeptes. Josep
Pla (1897-1981), per exemple, no va sentir
el tradicionalisme de l’all, com ell mateix es va
encarregar de recalcar en un altre dels grans llibres
gastronòmics que s’han escrit a l’Estat espanyol,
El que hem menjat. És més, Pla sempre
es va oposar als excessos de l’all a la cuina
del país. I ho argumentava de la següent manera:
tots els aliments cuinats amb all, per poc
que se te’n vagi la mà, tindran gust fonamentalment
d’all. Li deixo la paraula al magnífic escriptor
empordanès: «Aquest gust i aquesta olor
són, en primer lloc, insuportables. En segon
lloc, arribar a uns resultats tan simplificats i sumaris
que la carn i el peix no tinguin més que
gust a all em sembla excessiu i d’una primarietat
indignant. La cuina és un art –i m’hauran
de perdonar la insistència, que considero decisiva–
destinat a subratllar, a descobrir, a personalitzar
els matisos dels aliments, tant des del
punt de vista del paladar com de l’olfacte. L’all,
destruint, arrasant com arrasa els matisos dels
elements alimentaris, per suplantar-los amb
l’exhalació i el gust que projecta la seva força
expansiva, equival a convertir la cuina en la negació
d’ella mateixa. L’all ho arrasa tot. La cuina
de l’all no té més que un comú denominador
que impera en solitari: l’all».
Herodot relata a Història que a la piràmide
de Gizeh hi ha una inscripció gravada que recorda
com cada matí es repartia un all entre els
obrers amb la finalitat d’injectar-los força. L’all,
que els Croats van introduir a Europa, té grans
virtuts, però també inconvenients. De fet, els
romans el van excloure de les cuines patrícies
per evitar el mal alè després de la ingestió.
Però és veritat que no hi ha cuina cristiana
La insistent
raó de ser
de l’all
Josep Pla i Julio Camba, dos dels grans escriptors del segle XX,
van coincidir a lamentar l’ús excessiu en la cuina espanyola
d’un condiment capaç de produir autèntics estralls gastronòmics
sense all. I molt menys cuina mediterrània.
Alain Ducasse, un dels cuiners més prestigiosos,
té la millor de les consideracions sobre l’all,
que qualifica de patriarca de l’alimentació. Però
reconeix que cal dominar-lo perquè la seva utilització
no produeixi estralls en altres aliments.
«Acusat de causar mal alè i de desqualificar als
plats als quals acompanya, en realitat pateix
una injustícia flagrant, ja que exigeix una manera
d’ús particular i un enfocament delicat. Encara
que és un producte de fort caràcter que
toca una partitura intensa i sostinguda, només
TEXT: LUIS M. ALONSO
demana que se’l
suavitzi, per revelar
millor el caràcter
d’una preparació.
Deu el seu
gust i la seva olor
a un oli essencial
molt volàtil que es
desprèn al pelar o
aixafar les dents»,
va escriure en el
seu Diccionari de
l’amant de la cuina.
En fi, principalment,
estic amb
Camba i amb Pla.
L’all, excessiu en
les preparacions
ibèriques, desnaturalitza
i fins i tot
arrasa els aliments,
fins a tal punt que
uns bolets, per posar
un exemple,
sacrifiquen el seu
perfum i la seva
frescor al gust pesat
i repetitiu del
maleït all. No obstant
això, hi continua
havent qui
s’entesta a enterrar
els bolets en muntanyes
d’all. Un
creu que menja alguna
cosa diferent
i és igual que si
mengés, una i altra
vegada, el mateix.
Fregit, l’all desprèn
una aroma
acre que fa malbé
els aliments si no
s’usa amb precaució.
Una forma força
civilitzada de
conciliar l’all amb
les carns o el peix
és confitant-lo en
oli d’oliva o, també,
en greix d’oca
L’all vell, encara que redueix els riscos coronaris,
és, d’altra banda, un ingredient de lentes
i pesades digestions i, després d’haver-ne
menjat en abundància, es poden matar mosques
a distància amb l’alè. No, no m’agrada l’all,
com no els agradava a Camba i a Pla, encara
que hi ha certs plats on la seva presència no
només és que estigui justificada, sinó que és
imprescindible: resulta impossible el pil-pil sense
alls i la sopa castellana tampoc no tindria raó
de ser. En aquests, almenys, continuaré suportant
la seva insistent raó de ser.

1
E l
La Principal
cobla centenària
La formació de Cassà de la Selva es va estrenar el març de 1910, va actuar a Madrid durant la
dictadura de Primo de Rivera i a Buenos Aires per commemorar l’aniversari del seu Casal Català
2010 és un any especial per a la cobla
La Principal de Cassà, ja que compleix un
segle des de la seva fundació. La seva primera
actuació va tenir lloc el 27 de març de
1910, al llavors Centre Republicà de Cassà i actual
Cercle Recreatiu; una efemèride que es va
commemorar el 28 de març de 2010 amb una
audició de sardanes a la plaça de la Coma. El
poble, però, continua celebrant l’aniversari de
la cobla: d’una banda, l’Arxiu Municipal de Cassà
de la Selva li ha dedicat la seva darrera publicació
i, de l’altra, l’Ajuntament ha editat unes
samarretes al·lusives amb motiu de la Festa Major
–que es tanca aquest cap de setmana– en
les quals es llegeix el lema «Cassà Musical 2010».
La Principal és una peça destacada de la història
sardanística cassanenca, que a la segona
meitat del segle XIX ja comptava amb dues cobles,
Els Vinyets i Els Llauners, que el 1894 es
van fusionar en La Unió. L’últim número de
Plecs de l’Arxiu Municipal de Cassà –publicat
al maig i escrit per Carles Malagrida– fa un repàs
exhaustiu de les cobles locals, centrant-se
en la centenària La Principal. El document recorre
la trajectòria d’aquesta formació, recordant
els fets més destacats des de la seva creació
a principis del segle XX, quan la integraven
Ramon Rossell, Josep Barceló, Robert Rich,
Lluís Julià, Francesc Ferrer, Recared Oliveras,
Miquel Roca, Emili Figueras, Enric Gruart, Francesc
Gruart i Ricard Gruart –responsable de la
direcció artística.
El seu prestigi es va anar consolidant durant
la segona dècada del segle passat, actuant diverses
vegades a València el 1920 o a Madrid
el 7 de gener de 1924 contractada pel Centre
Català d’aquesta ciutat, on La Principal va interpretar
La Santa Espina ignorant la prohibi-
TEXT: PILI TURON
2 3 4
5
ció de la dictadura de Primo de Rivera. El 1925,
la cobla cassanenca va ser la primera a radiar
una sardana, cosa que va fer en directe a través
de Radio Madrid.
La Guerra Civil va estroncar la seva activitat
que, després d’aquest parèntesi, es va tornar a
posar en marxa el 1943 dirigida pel cassanenc
Joaquim Poll. El seu bagatge va anar creixent,
va superar la dècada dels 70 –període poc fructífer
per a les cobles– i es va plantar a la meitat
dels 80 amb una fita destacable ja que, el
1986, el Casal Català a l’Argentina va escollir La
Principal per commemorar el seu aniversari i
va viatjar a Sud-amèrica acompanyant una delegació
encapçalada per Jordi Pujol.
El Cap d’Any de 1987, La Principal de Cassà
va oferir a Lloret de Mar la seva darrera actua-
ció abans d’un impàs de 23 anys en què es va
anomenar Cobla Orquestra Selvamar, degut a
un problema entre els hereus de la marca «La
Principal» i els integrants de l’orquestra. La formació
es va haver d’adaptar als canvis tecnològics
i el 2003 va decidir deixar les sessions de
ball, tornant als seus orígens exclusivament sardanístics.
La commemoració del seu primer segle
d’història ha estat un fet decisiu per al retorn
de La Principal com a tal i el febrer de 2010
va tornar a pujar a l’escenari amb aquest nom,
que ha passat a ser propietat de l’Ajuntament
de Cassà. La formació actual compta amb Josep
Maria Mascarell, Nicolau Ejarque, Lluís Bofill,
Ferran Roure, Esteve Sallés, David Muñoz,
Ivan Barceló, Ricard Hospital, Raül Sánchez,
Jordi Santandreu i Alexa Ruscalleda.
Reportatge
9 Dominical
Diumenge 6
de juny de 2010
Fotos:
1
La formació actual
de La Principal de
Cassà. Foto: Josep
M. Fusté.
2
A València, amb la
banda municipal, el
1925. Foto: Carles
Malagrida.
3
La cobla a Arbúcies,
el juny de 1957.
Foto: Joaquim
Massa.
4
L’orquestra
Montgrins, el 1919,
amb el cassanenc
Ramon Rossell,
un dels músics
fundacionals
de La Principal.
5
Formació de
La Principal de
Cassà als anys vint.
Foto: Valentí
Fargnoli (AMCS).

Reportatge
10 Dominical
Diumenge 6
de juny de 2010
(*) Psicòlegs clínics
infanto-juvenils i
d’adults. Heia Psicologia,
col.laboradors
de Clínica Quirúrgica
Onyar, GEM Olot i
Hospital de Figueres
(www.heiapsicologia.com)
Operació biquini
Cada primavera es detecta un increment de la preocupació de les persones pel seu aspecte físic
C ada
primavera es detecta un increment
del nombre de matriculacions en gimnasos
privats i de l’afluència als poliesportius
municipals: arriba el bon temps i amb
ell la preocupació per recuperar un aspecte físic
que ressalti els nostres punts forts i oculti o
faci desaparèixer aquells dels que menys podem
presumir. En alguns casos, la preocupació
arriba a convertir-se en autèntica obsessió.
Aquesta servitud cap a la nostra presència
física és en realitat permanent, encara que s’accentuï
a l’estiu perquè ens mostrem amb menys
roba i perquè platja i piscina delaten els quilos
de més (o que ens pensem que tenim de més).
Tots som conscients de la importància del
nostre aspecte exterior en les relacions amb els
altres i fins i tot en la nostra autoestima. Però,
podem obviar tanta imposició provinent de la
publicitat, el cine, la TV, la moda,..., viure al
marge d’aquesta dictadura estètica i sentir-nos
satisfets amb el nostre aspecte per poc afavorit
que sigui? Avui en dia, la tendència a globalitzar
i homogeneïtzar ho dificulta. Això afavoreix
la proliferació de manies i obsessions,
en aquest cas sobre el físic i el culte al cos, que
es poden traduir en la imposició de dietes salvatges,
exercici poc adequat, mesures poc sanes
per acostar-se a la imatge ideal, tendència
a trastorns alimentaris i tot sovint, evitació de
situacions compromeses (platja, piscina...). Resultaria
inacabable enumerar les conseqüències
que poden portar els pensaments irracionals
sobre el culte al cos: des dels inconvenients
més trivials fins als desenllaços més dramàtics
(trastorns alimentaris i vigorèxia).
Però, què passa si ens agrada agradar i transmetre
una bona imatge, però alhora, no accep -
tem participar d’aquesta obsessió frustrant per
assolir unes metes que no podem aconseguir?
El que la majoria de nosaltres pretenem és, simplement,
mostrar un físic que parli bé de nosaltres,
explotant al màxim els nostres propis
recursos i, en definitiva, agradar als altres, però
sense que això signifiqui sotmetre’ns a cap tirania
o perjudicar la nostra salut. Una bona opció
seria concebre el tema com un joc lúcid i
creatiu, en el qual cadascú converteix el seu
cos en un embolcall el més suggeridor possible
i alhora coherent amb la imatge que tenim
de nosaltres mateixos. Totes les alternatives són
possibles, però les més compassives amb el
nostre equilibri emocional seran les que a partir
de l’exercici de la nostra llibertat i sistema
de valors ens possibilitin una presència física
que aconsegueix que ens sentim a gust en el
nostre cos. I viure sense obsessions ni traumes
sobre això. No oblidem que una bona part de
l’atractiu que comuniquem depèn de com ens
veiem a nosaltres mateixos.
ÉS MÉS FÀCIL PER ALS GUAPOS I GUAPES?
Els estudis indiquen que les persones físicament
atractives són considerades més persuasives
i tenen més possibilitats de trobar parella.
Són més recolzades socialment i normalment
funcionen millor amb el llenguatge no
verbal. A més, és habitual que es trobin més
ben adaptades en el medi on viuen, que resultin
més desitjables per als altres, que produeixin
una millor impressió inicial i que siguin percebudes
com més competents, més sanes i fins
i tot menys propenses a desenvolupar malalties
mentals. I, per rematar-ho, se les veu com
més dotades en l’àmbit de les relacions sentimentals.
Tot això (així de crua és la realitat) es
basa en la premissa «tot el que és bell és bo».
Segons aquest principi, s’ha après a catalogar
les persones com a bones segons les pautes
que han anat transmetent els mitjans de comunicació,
sobretot el cinema, on s’estableixen
predeterminadament les cares que corresponen
al bo i al dolent de la pel·lícula. Un concepte
essencial és l’autoimatge corporal o percepció
de les qualitats i atributs físics d’un mateix.
La insatisfacció reflecteix la discrepància
TEXT: JORDI BARRIS I SANTIAGO BATLLE (*)
entre els atributs físics autopercebuts i els estàndards
socials que el subjecte ha interioritzat.
L’atractiu físic és font d’influències socials,
que gairebé sempre operen a favor de la persona
que compleix els cànons de bellesa. Hi
ha estudis que conclouen que els jurats dels Estats
Units són més benèvols amb els incul pats
d’assetjament sexual quan són homes atrac tius
i la víctima és poc afavorida. L’atractiu també
afavoreix l’accés a diversos escenaris socials i
professionals: la política, la TV i el cine, la moda
i la publicitat, les relacions públiques... Quant
a lideratge, normalment es considera que una
persona bella té més èxit i més habilitats socials
i és més ambiciosa i competent.
Però, alerta, aquests estudis, malgrat ser reals,
funcionen com estereotips que la gent té
per funcionar de forma preconcebuda; sempre
hi ha un nivell de realitat en el qual les persones
influents, importants, reconegudes i amb
un important impacte social no tenen perquè
correspondre a allò preconcebut.
Comparar-se amb ideals elevats pot ser devastador,
ja que pot conduir a sentiments de
poca vàlua personal i al desenvolupament de
ADRIÀ
desordres alimentaris. I la imatge que es té d’un
mateix depèn de les modes i les circumstàncies
socials. No són iguals els cànons de bellesa dels
anys 40 que els actuals. La influència serà més
gran sobre persones més insegures, o amb gran
sentit del ridícul, i sobre les més susceptibles a
la pressió cultural. Les persones que s’apropen
més als seus propis models de bellesa presenten
nivells d’autoestima més grans i manifesten
sentiments més positius sobre si mateixes.
DIFERÈNCIES DE GÈNERE
La majoria de les dones volen estar més primes.
Aquesta discrepància en l’autoimatge és al darrere
de trastorns alimentaris com l’anorèxia o
la bulímia. I molts homes volen un pes diferent
del que tenen; alguns estan descontents amb
la seva musculació i volen una constitució més
atlètica, d’altres simplement somien aprimarse.
També se sap que les dones presenten discrepàncies
més grans que els homes entre el
seu aspecte ideal i el real pel que fa a musculatura,
pell, pes... La insatisfacció amb el cos
augmentaria després dels vint anys en les dones
i en els homes encara no s’ha determinat.
A les dones obeses se les veu menys atractives
i desitjables com a parella i es considera que
posseeixen menys habilitats sexuals. Per això,
poden ser percebudes amb menys possibilitats
de mantenir una parella estable, i fins i tot d’experimentar
desig sexual. Al seu torn, els obesos
són considerats menys atractius en l’àmbit
sexual i menys desitjats com a parella.
Per acabar, s’ha de concloure que l’atractiu
físic és un muntatge social determinat culturalment
que varia segons patrons d’estètica i tendències
que dicta la moda que, al seu torn, influeixen
sobre l’establiment de relacions socials
i els judicis sobre la pròpia imatge corporal. Les
persones amb més sentit del ridícul o menys
criteri són més susceptibles a la comparació social
i a la influència dels estereotips estètics.
És convenient que tots tinguem un ideal de
bellesa realista. El bronzejat, les postures físiques
que adoptem, la manera de relacionarnos
amb els altres, la mirada o mantenir un pes
adequat són essencials a l’hora de determinar
el nivell de bellesa de les persones. L’atractiu
físic influeix en les relacions interpersonals i en
la formació de l’autoimatge. Per tant, la base
de l’autoestima de les persones i el condicionament
és tal que pot determinar l’actitud davant
de la vida o posar-ne en perill la qualitat.
Però no oblidem que:
– Els models de bellesa vigents responen
més a criteris mercantilistes que a models de
salut i benestar. No acceptem un model únic:
significaria negar la diversitat i l’especificitat de
les persones, com també les etapes de la vida.
– Construïm el nostre propi model a partir
del coneixement del nostre cos.
– Acceptem-nos com som i canviem del nostre
aspecte només el que no ens agrada. Siguem
el nostre millor amic, valorant com som i sentint
l’orgull de ser únics.
– Subratllar l’orgull de ser qui som referma
la seguretat que permet una actitud positiva i
vitalista que, al seu torn, actua com un imant
que atreu relacions d’igual índole. El nostre
atractiu no es mesura per comparació.
– Mirant de fora cap a dins estarem mediatitzats
per la imatge que se’ns proposa i només
aconseguirem desvalorar-nos i anar al darrere
d’un model que mai assolirem, amb tot el que
això suposa de frustració i negació personal.
– Analitzem amb criteris personals el prototip
que ens proposa la moda per al nostre sexe
i edat i prenguem d’aquest model només el que
ens pot resultar útil per millorar la nostra qualitat
de vida i fer-la més saludable.
– Plantegem-nos metes possibles. Explotem
els nostres recursos per aconseguir un físic
agradable i atractiu, però no oblidem que agradar-nos
a nosaltres mateixos és tan important,
o més, que agradar els altres.

L a
simplicitat de les pintures només és aparent:
poden semblar una mena de retícules
d’inequívoc regust orgànic, membranes
que la voluntat de l’artista ha aturat en un
moment precís del seu creixement il·limitat, o
simples rastres que algun ésser dotat de moviment
ha deixat amb les seves extremitats primitives
en un paisatge d’aparença lunar o, potser
millor, de perfils prehistòrics, de ressonàncies
cosmològiques... Amb tot, Jordi Martoranno
(Girona, 1965) fa explícites unes preocupacions
que troben en l’univers el seu referent
més immediat. L’artista cita Stephen Hawking:
«La llavor còsmica original a partir de la
qual es desenvolupà el nostre univers resulta
ser una nou diminuta».
Ni més ni menys: «Potser, per comprendre
com funciona l’univers –explica Martoranno–,
hem d’obser var d’una manera molt detallada
el comportament de la natura, així com ho
feien antigament. Potser podem arribar a comprendre
la formació del cosmos a partir de la
percepció simbòlica i l’estudi científic d’una
llavor». O, com diria Hawking: «Estem avesats
a la idea que els esdeveniments estan causats
per altres esde veniments anteriors, els quals a
la seva vega da estan causats per esdeveniments
encara anteriors. Hi ha una cadena de causalitats
que s’estira cap al passat, però suposem
que aquesta cadena tingués un començament
de manera que hi hagués un primer esdeveniment.
Quina fou la causa? És possible que l’univers
comencés en una gran explosió, un moment
en què tot l’univers i tot el que conté estava
comprimit en un punt de densitat de matèria
infinita. […] Aquest estat fou anomenat
àtom primordial pel sacerdot científic George
Lamaître. Aquest estat l’anomenem actualment
el Big Bang».
Les pintures de Jordi Martoranno contenen
sempre –o molt sovint– un àtom primordial en
procés expansiu que, malgrat remetre’ns als
grans problemes de la física i de la cosmologia,
s’expressen des d’una dimensió radicalment
humana. És a dir: les grans teories es concreten
gràcies a una pràctica pictòrica que té
molt més de poètica que no pas d’heroica. De
fet, Martotanno –com el desaparegut Hernàndez
Pijuan, amb qui comparteix sensibilitat
plàstica– sap que l’art no ha de pretendre dirho
tot sinó, senzillament, ser un contenidor de
l’inefable, de tot allò que el llenguatge ordinari
no és capaç d’abastar. És aquell famós diàleg
entre allò visible i allò invisible que proposava
el nostre Ramon Llull: entre aquests dos
pols trobem el marc hermenèutic de la nostra
comprensió del món, de les coses del món i
de nosaltres mateixos en relació al món; aquest
«territori» intermedi –que assenyala per dalt i
per baix els límits del coneixement– es constitueix
com el fonament de tota experiència individual
i el lloc on el nostre Jo permanentment
desplaçat pot seguir buscant-se.
Martoranno treballa en un antic pis a tocar
de la Rambla de la Llibertat de Girona que es
divideix en dos espais ben diferenciats. Una
part, despullada i amb aparença de cenobi,
sembla pensada expressament per permetreli
realitzar, a nivell mental, aquestes reflexions
cosmològiques que, si no fos per la metàfora
de la llavor, sempre semblarien desmesurades;
l’altra, il·luminada per potents focus hal·lògens
i molt més espaiosa, és la de la pràctica de la
pintura: és en aquest espai on l’univers mental
es concreta i on l’especulació abstracta cedeix
la veu als colors i als seus rastres, a les superfícies
pacientment patinades i al gest recursiu
d’un home que ha fet de la simplicitat
complexa del seu art una metàfora afinada de
la mesura humana.
La mesura
humana
El gironí Jordi Martoranno utilitza la simplicitat complexa del
seu art per expressar unes preocupacions d’abast universal
EUDALD CAMPS
EUDALD CAMPS
EUDALD CAMPS
Noms i llocs de
l’art a Girona
11 Dominical
Diumenge 6
de juny de 2010
Eudald
Camps
Crític d’art

Establiments
antics
12 Dominical
Diumenge 6
de juny de 2010
Història
L’empresa va
iniciar la seva
activitat com a
torneria de fusta
a les Planes
d’Hostoles i va
continuar després
a Anglès.
Primer es fabricaven
bitlles
per a les fàbriques
tèxtils,
però més tard
s’hi van afegir
les agulles d’estendre
roba,
que ja no es van
deixar de fabricar
mai fins
l’any 2008, quan
es va deixar
aquesta activitat.
Ara, l’empresa
és distribuïdora.
Origen
1910
Fundador
Josep Tarrés
i Vidal
Propietari
actual
Josep Tarrés
i Cerarols
Treballadors
10
Activitat
Abans: Fabricació
d’agulles
d’estendre roba.
Ara: Compra,
venda i distribució
d’articles de
plàstic per a la
llar.
J osep
Indústries Tarrés Anglès
Va ser la primera fàbrica d’agulles de fusta d’estendre roba del
país i en produïa milions a l’any que exportava a tot el món.
Ara l’empresa es dedica a la distribució d’estris per a la llar
Tarrés i Vidal va començar a aprendre
l’ofici de torner a l’empresa Isidro
Arnau de les Planes d’Hostoles i el 1905
es va posar a treballar al taller de sants El Arte
Cristiano, d’Olot. Posteriorment, va treballar
a la torneria Joan Casadesús d’Arbúcies, on
es fabricaven bitlles i rodets per a la indústria
tèxtil, però el 1910 es va establir pel seu
compte al molí d’en Pristic de les Planes i el
1918 Miquel Esteba i Bayer va sol·licitar la
seva col·laboració per a muntar una torneria
a Anglès, amb el seu fill Martí Esteba i Colomer.
La societat va durar poc temps, gairebé uns
dos anys i, aleshores, Josep Tarrés va posar
la seva pròpia torneria al carrer de Ponent
de la mateixa vila, al costat del bar Espinet.
La idea inicial era orientar la torneria a la fabricació
de bitlles i rodets per a la indústria
tèxtil però, posteriorment, l’especialització i
la feina el van encaminar a fabricar mànecs
curts per a eines, paraments de fusta per a la
llar o també qualsevol element de fusta que
pogués sorgir.
A causa de l’encàrrec d’una comanda de
1.000 salers de fusta, que havien d’anar plens
d’agulles d’estendre roba, es va iniciar aquesta
activitat a l’empresa. Es van fer les primeres
pinces pensades per sostenir la roba mentre
s’eixugava, una activitat que va continuar
endavant.
Durant la Guerra Civil, l’empresa va ser
col·lectivitzada pels comitès i se’n va dir Torneria
de Madera La Igualdad. També van empresonar
Josep Tarrès i Vidal perquè era empresari.
AGULLES D’ESTENDRE A TOT EL MÓN
Un cop acabada la Guerra Civil es va tornar
a posar en marxa el negoci. Al costat de Josep
Tarrès, van començar a treballar-hi el seu
fill gran Miquel Tarrès i Cerarols i, més tard,
el segon fill, Josep. Aquest treballava com a
mecànic a l’empresa Clapés i Costa, situada
al carrer de Ponent. Quan Josep Tarrés i Cerarols
va acabar el servei militar, que va fer
a Madrid, també va entrar a formar part del
negoci familiar per potenciar l’apartat de mecànica.
TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU
El 1947 es va tornar a la producció d’agulles
d’estendre roba, activitat que ja no es va
deixar i que es va convertir en el producte
que va caracteritzar l’empresa, però sense
deixar la fabricació de mànecs de fusta curts
per a eines o altres comandes com pistoles,
també de fusta, que s’enviaven als Estats
Units. Amb el pas dels anys es va ampliar el
negoci. Del carrer de Ponent es va passar al
Verneda i temps més tard a la seu actual, que
es troba al Pla d’Avall.
La producció de mànecs de fusta i estris de
torneria va anar baixant, mentre augmenta-
va la d’agulles d’estendre roba. Es va crear
maquinària pròpia i això va convertir l’empresa
en líder estatal.
La competència dels mercats orientals va
fer que Indústries Tarrés, ja amb Lluís Tarrés
i Turon al capdavant, es plantegés canviar
l’activitat per la de comercialització i distribució
de productes per a la llar.
El dia 11 de novembre de l’any 2008 va sortir
l’última agulla d’estendre roba de la fàbrica,
en la qual cada any, en els seus bons
temps, s’hi manipulaven 1.000 tones de fusta.

E ls
nostres jardins, i fins i tot els descampats,
solen tenir l’ornament d’un nesprer,
que a vegades hi ha caigut de forma quasi
espontània ja que les seves grosses llavors
germinen fàcilment. De totes maneres, aquests
nesprers que trobem a l’assolellada Catalunya
Nord i al sud, arreu, s’han de considerar més
aviat plantes decoratives –que ho són ja que no
perden les seves grans fulles–, ja que els seus
fruits solen ser esquifits i de poc calibre.
El nespro, nyspro o nespra del Japó no s’ha
de confondre amb la nespra o nespla silvestre,
que és el fruit del nesprer (Mespilus germanica),
de color marró i que cal fer madurar amb
palla. Quan es cull, és astringent. Però un cop
madurat, i ben tou, és una fruita d’un gust molt
agradable. Era cultivat pels pagesos per al propi
consum. El meu pare, a pagès, sempre en
tenia una provisió i els empeltava al bosc. L’arbre
pot arribar a fer més de 6 metres, però el
normal és que sigui més petit. Fa unes flors flairoses
i el fruit es cull a la tardor o es posen en
passa i es poden menjar pels volts de Nadal. És
una fruita que valdria la pena redescobrir; fa
l’efecte d’una fruita «exòtica».
L’altre nesprer del qual parlem ara, productor
de la fruita primaveral, com el seu nom botànic
indica (Eriobotrya japonica) procedeix del
Japó –si bé és originari de la Xina–, però està
extremadament difós entre nosaltres com a arbre
decoratiu en tota mena de patis i jardins. A
València ja es documenta des del 1821.
Però com a fruita de taula mereix ser molt
més difós; sobretot perquè podem disposar dels
grossos i deliciosos nyispros de Callosa d’en
Sarrià, que gaudeixen d’una Denominació d’Origen
Potegida, atorgada l’any 1991 (DOP Callosa
d’en Sarrià).
La seva zona de producció abasta els llocs de
la Vila Joiosa, Tàrbena, Altea, Benidorn, Banimantell,
El Campello, Guadalest, la Núcia, Polop,
Sella, Benifato, Bolulla –la Marina, especialment.
Se’n cultiven diverses varietats, molt
millorades pel que fa a calibre, gust, suc, etcètera,
a les de jardí: Magdal, Algerie, Golden, Nadal,
Tanaka, etc. El fet d’aquesta especialització
de Callosa d’en Sarrià en la producció d’aquesta
fruita es deu a què la hi va introduir el
botànic d’aquesta població Joan Baptista Berenguer
Ronda, al segle XII; posteriorment a la
seva introducció a França, tot que penso, justament
per aquest veïnatge, a Catalunya ja devia
existir.
ELS PRINCIPALS PRODUCTORS
El Japó en continua essent el principal productor,
així com l’Índia, el Magrib (Algèria,
Marroc), Itàlia, Turquia, Grècia, el Líban, Israel,
Andalusia, etc. També se’n cultiven a la vall del
Palància, a Castelló. Es cultiva també amb èxit
a Califòrnia i Florida, l’Amèrica central i Amèrica
del sud.
El nespro, ben madur, és una fruita primaveral
perfumada i d’un gust deliciós, i al qual,
opino, no prestem l’atenció deguda. Cal comprar-lo
mirant que no tingui macadures o taques
marrons. Cosa que sol ser una mica difícil
perquè fins i tot els que es venen ja envasats,
en barquetes, en solen presentar. Es conserva
alguns dies, sense necessitat de posarlo
a la nevera. Es menja estirant la cua superior
o peçó i arrancant tires de pells cap avall, pelant-lo
com un plàtan.
Se’n poden fer tartes i pastissos, confitures,
melmelades i també se’n troben conservats en
almívar, tot i que encara aquí això no és gaie
Les coques, a Mallorca, es fan a totes les
cases i forns. Amb aquesta recepta, he
adaptat la popular i deliciosa coca d’albercocs
als nespros.
Elaboració
– Pasteu tots els ingredients. Després, la
pasta es va agafant a bocins i es va estirant,
com si es castigués; és a dir, la pasta s'ha
de rompre.
– La poseu en una llauna, deixant-la del gruix
d'un dit i la deixeu estufar en un lloc tebi
El nespro
del Japó
a la nostra taula
És una fruita primaveral perfumada i d’un gust deliciós
amb la qual es poden fer pastissos, confitures i melmelades
corrent. Es poden utilitzar per fer gelats i sorbets,
batuts, així com tota mena de pastissos,
tartes, smoothies, etc.
És una fruita molt saludable a la qual se li
atribueixen propietats digestives, terapèuti-
Coca de nespres
Ingredients
● 1/2 kg de farina.
● 100 g de saïm,
aproximadment.
● 1 patata mitjana.
La recepta
● 100 g de sucre
● 30 g de llevat
(opcional)
● 1 llauna de nespres
en almívar
● canyella
(unes 2 hores). Es nota perquè fa unes bombolletes.
– Hi col·loqueu la meitat de nespros escor -
ques, bones per a la bellesa i també afrodisíaques.
No obstant, aquests virtuts, com en tots
els casos, s’han de mirar amb precaució. El principal
és que siguin madurs, bons i que ens agradin!
reguts i l’enforneu a 175º durant una mitja
hora.
Notes
– Als nespros, abans de posar-la al forn, hi
podeu posar una mica de sucre o de
canyella en pols.
– També ho podeu fer amb nespres fresques,
partides per la meitat. En aquest cas, convé
regar-les amb una mica d’almívar (sucre, aigua,
suc de llimona) o posar-hi un bon pols
de sucre.
Gastronomia
13 Dominical
Diumenge 6
de juny de 2010
Jaume
Fàbrega
«Bona Vida»
http://blocs.mes -
vilaweb.cat/jau -
mefabrega
http://jaumefabre
ga.blogspot.com

14 Dominical
Diumenge 6
de juny de 2010
Agustí
Ensesa
Bonet
Escola de
Tastavins
del Gironès,
amb la
col.laboració
de l'alumna
Gisela Solà
Xavier
Romero
Presentem un altre vi que s’introdueix al mercat
com a producte d’agricultura ecològica.
Aquest Aquarel·lo és de color maduixa rosada,
atractiu i brillant. Bon potencial aromàtic de
fruites silvestres, maduixetes i groselles fresques
amb tocs vegetals. El caramel de maduixa és el
primer record que em porta a l’entrar a la boca,
té temperament i un caràcter vibrant que li atorga
el copatge de les varietats amb les quals ha
E l
El vi
Aquarel·lo Rosé
2009
24 de febrer aparegué el primer facial d’una
sèrie de quatre dedicada als instruments
musicals. Tot començant pel saxofon tenor,
posteriorment s’estan emetent la trompeta,
la trompa i el bombardí. Aquesta ve a ser una
atenció més envers la temàtica en general, que
cada cop compta amb més practicants, quan durant
els primers temps de la filatèlia la majoria
dels aficionats es decantava pels segells de les
sèries bàsiques, com qui diu les úniques que
apareixien als correus d’arreu del món.
La temàtica es presta, per altra banda, a desenvolupar
col·leccions monogràfiques que poden
arribar al més alt nivell, i així ho podem
comprovar a les exposicions de competició, on
s’arriben a aconseguir puntuacions d’or, en la línia
de la filatèlica clàssica de tota la vida.
Tal com ve informant el Servei Filatèlic del
nostre país a través d’uns díptics senzills però
ben presentats i expressats en les quatre llengües
oficials, en el cas concret dels instruments
musicals diu que el saxofon deu el seu nom a
l’inventor i fabricant d’instruments belga Antoine-Joseph
Sax, conegut com a Adolphe Sax. La
seva obsessió per superar les imperfeccions que
va notar en el so del clarinet el va dur, cap al
1840, a inventar aquest altre instrument enquadrat
en la família de vent-fusta, amb la intenció
d’aconseguir la força del metall i les qualitats de
la fusta. Hi ha el saxofon o saxo, fet de llautó,
que consta d’una embocadura amb una canya
simple equivalent a la del clarinet; les ones sonores
són produïdes per una canya oscil·lant que
aporta notes diferents obrint i tancant claus.
Va ser introduït en la música orquestral pel
compositor francès Jules Massenet en algunes
de les seves òperes. El saxo, com altres instruments
musicals, també ha patit evolucions amb
el temps i va arribar a assolir una notable popularitat
a partir dels anys vint del segle XX, amb
el jazz i la música clàssica. Entre els instruments
de llengüeta simple hi ha el clarinet, el clarí, la
gaita de canya i els bordons, a més del saxofon
–soprano, alt, baríton o tenor, segons el so–.
La segona peça de la sèrie està dedicada a la
trompeta, instrument de la família de vent-metall,
fabricat amb un aliatge de metall. La trompeta
té una embocadura en forma de tassa, amb
un tub de diàmetre reduït, cilíndric aproximadament
en els seus primers tres quarts, que s’obre
més endavant per acabar en un pavelló de
dimensions mitjanes. El seu so es produeix gràcies
a la vibració dels llavis, que ocasiona un flux
Col·leccionisme
estat elaborat: Garnatxa i Syrah. És fàcil de beure.
La primera sensació que ens dóna és de dolçor
i té un pas de boca suau i lleuger, amb un
rere gust una mica aspre que el fa ideal per a
maridar amb plats freds. Excel·lent amb amanides
d’encenalls de pollastre amb vinagreta de
fruits del bosc. Preu aproximat: 7 euros.
El celler elaborador: Mas Oller pertany a la
D.O. Empordà, ja que després de l’ampliació
Instruments
musicals
El Correu espanyol emet una sèrie de quatre segells dedicats
a la música que ha començat amb el saxofon i continuarà
amb la trompeta, la trompa i el bomardí
d’aire en bufar l’intèrpret. La trompeta té tres pistons
i, quan es premen, cada un augmenta la
longitud dels tubs per reduir la tonalitat de la
nota. La trompeta de pistons, des que el compositor
Halévy la va utilitzar l’any 1835 per a la
seva òpera La jueva, s’ha utilitzat per a gairebé
tots els estils musicals. El seu origen, com el de
la flauta, es remunta a la mateixa història de la
humanitat.
Un altra vessant, tot i que més elitista, d’aquesta
temàtica és la dels mateixos instruments.
A Cassà de la Selva aquests dies, i amb motiu de
la festa major, s’està retent homenatge al centenari
de La Principal i, entre altres coses, hi ha
una exposició mostrant els instruments d’una cobla
sencera, cedits per músics i col·leccionistes,
a més a més de divers material imprès com ara
partitures, fotografies i altres documents.
dels límits de la D.O. es
va permetre incorporar
cellers del Baix Empordà.
Situat al terme de Torrent,
amb vistes a les muralles
de Pals i a les illes Medes.
Té 12 hectàrees de vinya,
de les quals en surten vins
blancs, rosats i negres,
tots de collita ecològica.
Vinculat a la firma Can Ràfols
dels Caus del Penedès.
Carles Esteve, el seu
propietari, ha replantat
vinyes en la que havia estat la millor finca vinícola
de la zona de Pals. És un celler molt modern
que mereix una visita. Per a més informació:
mas_oller@yahoo.es.
Gironins del segle XIX
Esteve
Fàbregas Sala
o li sembla que aquest home podria ser-
Nvir per alguna cosa més que per alliçonar
els novicis?
– Que no és una tasca prou digna aquesta?
– Oi tant! Però, la seva manera d’escoltar, de
proclamar la paraula de Déu i de donar savis
i rectes consells haurien d’escampar-se
més enllà de les aules.
Esteve Fàbregas Sala va néixer a Olot el 1774
i, quan només tenia 15 anys, el 1789, va ingressar
a l'orde dels frares caputxins com a
novici. Una vegada dins aquesta institució
religiosa va començar el seu procés de formació.
Per aquesta raó va fer estades als convents
que els caputxins tenien a Tortosa i a
Vilanova i la Geltrú. Quan va ser el moment
de fer els vots i esdevenir frare a tots els efectes,
va triar com a nom de religió Esteve d'Olot,
i així ha passat a la història.
Inicialment, els seus superiors el van encaminar
cap a l'exercici de la docència i durant
uns quants anys va treballar com a professor
en els centres educatius de l'orde. Tot
i això, però, les seves habilitats comunicatives
i els seu capteniment el van acabar portant
a dedicar-se a la predicació popular i a
la direcció espiritual. Aquestes tasques li van
donar un cert renom, fins al punt que es va
guanyar fama de sant i col·loquialment era
conegut com l'Apòstol de l'Empordà.
Esteve d'Olot va haver de viure un període
complicat de la història de Catalunya,
marcat per les guerres amb França, l'ocupació
napoleònica i el regnat tirànic de Ferran
VII. Precisament, el comportament del monarca
va provocar que, el 1820, un grup de
militars progressistes volgués imposar un
canvi en la manera de governar del rei. Així
va néixer el Trienni Liberal, durant el qual
les institucions religioses i els seus membres
van ser perseguits perquè no volien acatar
la Constitució de 1812, que permetia la llibertat
de culte i deixava l'educació en mans
de l'Estat. Eren temps convulsos i el caputxí
de la Garrotxa es va exiliar a França i no
en va tornar fins al 1823, quan el rei va recuperar
el seu poder absolut i va començar
la repressió contra els
liberals. Aleshores, Esteve
d'Olot es va instal·lar
al convent de Vic
on va coincidir amb
Joaquima de Vedruna.
Plegats van fundar la
Congregació de les
Germanes Carmelites
de la Caritat. Això passava
el 1826 i dos anys
més tard, les Carmeli-
tes començaven a dedicar-se
a l'ensenyament
com fan ara.
Això passava just
quan moria Esteve
d'Olot, era el 1828 i tenia
54 anys.
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista

Cap a Sud-àfrica
6
1
A partir de divendres que ve, dia 11 de juny, el país africà es convertirà en el
centre d’atenció del futbol mundial, però més enllà de l’«esport rei», aquesta
pot ser una molt bona excusa per escollir el sud del continent negre per anar
de vacances; o simplement per inspirar-s’hi a l’hora de vestir aquest estiu
3
5
TEXT: ANA RODRÍGUEZ
2
4
7
8
9
Tendències
15 Dominical
Diumenge 6
de juny de 2010
1
Bossa estil sac,
Armand Basi
2
Barret, Goorin.
3
Brusa, Kookaï.
4
Armilla, Naf Naf.
5
Shorts, Naf Naf.
6
Penjoll, Naf Naf.
7
Xancletes, Fit
Flop.
8
Samarretes,
Bershka.
9
Ballarines,
Pretty
Ballerinas.

Cinema
16 Dominical
Diumenge 6
de juny de 2010
Aprenent
d’assassina
D es
Ashton Kutcher i Katherine Heigl protagonitzen «Killers»,
la darrera pel·lícula dirigida per Robert Luketic, que va
adreçada al públic adolescent i que s’estrenarà a l’agost
de Mentiras arriesgadas fins a l’esperada
Noche y día, són nombroses les
pel·lícules centrades en ciutadans normals
i corrents que entren en un món d’emocions
fortes en adonar-se que la persona
que tenen a prop menteix sobre la seva veritable
identitat. Són títols que acostumen a incidir
en el costat còmic de la situació sense
renunciar a una faceta més espectacular per
atraure les audiències adolescents. Killers, que
s’estrenarà el proper mes d’agost, reuneix tots
aquests ingredients: una parella protagonista
que agradarà als degustadors de la comercialitat
indissimulada (Ashton Kutcher i Katherine
Heigl), una vistosa combinació entre
acció i humor
(aquest últim,
vist el tràiler, tirant
a gruixut) i
un equip tècnic
prou decent que
garanteixi uns
mínims de solvència
visual. Tot
plegat no és estrany venint d’un mercenari
com el director Robert Luketic, que es va donar
a conèixer amb comèdies prototípiques
del cinema nord-americà actual (Una rubia
muy legal, El chico de tu vida, La madre del
novio) i va triomfar a les taquilles amb dos títols,
21: Blackjack i La cruda realidad, l’últim
dels quals ja comptava amb la Heigl de
protagonista.
Killers gira al voltant de Jen, una noia que,
després d’anys de fracassos sentimentals, creu
TASSES CERÀMICA AMB MOTIUS GAUDÍ, MIRÓ… REPRODUCCIÓ FIGURES KLIMT, DALÍ…
TEXT: PEP PRIETO
haver trobat en Spencer el seu príncep blau.
Spencer és guapo, atent, carismàtic i afirma
tenir una feina prou estable com per tenir tot
el temps del món per fer-se el romàntic. Però,
naturalment, les aparences enganyen. Spencer
és, en realitat, un antic assassí a sou que
és perseguit pels seus companys de feina. Durant
les seves primeres vacances plegats, Jen
no triga a destapar la veritable feina del seu
company sentimental. Però, enlloc de fugir
per cames (l’únic repunt d’originalitat de l’argument),
la noia decideix fer-li costat i aprendre
l’ofici per plantar cara als seus perseguidors.
Produïda pel mateix Kutcher, Killers basa
El repartiment
Tom Selleck encapçala el planter d’actors
que acompanya els protagonistes, i que inclou
Catherine O’Hara, Rob Riggle o Martin Mull
Ara ens trobareu a
bona part del seu atractiu en els típics gags
d’equívocs sexuals i en unes escenes d’acció
que aparenten assemblar-se més a les de determinades
sèries B dels 80 que a les de Mentiras
arriesgadas, per exemple. La parella protagonista
apareix molt ben acompanyada per
Catherine O’Hara, Rob Riggle, Martin Mull,
Casey Wilson, Katheryn Winnick, Sharan Masfield
i un Tom Selleck que, com és habitual
en ell, es cruspirà sense gaires problemes els
seus companys de repartiment.
Shutter Island
Director: John Hillcoat.
Intèrprets: Martin Scorsese.
Distribuïdora: Vértice.
Durada: 138 minuts.
Scorsese s’endinsa en l’inquietant
univers literari de
Dennis Lehane i li surt un
«thriller» que, tot i funcionar
a partir d’un engranatge
narratiu que pot semblar trillat,
ratlla la perfecció en el seu joc de miralls que
porta a una veritat absolutament esfereïdora. La
cinta està plena de moments memorables, com la
manifesta incomoditat de l’entorn quan els agents
del FBI arriben a l’illa (i que s’entén en veure la resolució
de la trama), la tensió que acompanya el
descens de DiCaprio a les cel·les i, sobretot, l’agosarada
visualització del trauma que detona la
història. P. P.
Loca obsesión
Director: Phil Traill.
Intèrprets: Sandra Bullock,
Bradley Cooper.
Distribuïdora: Fox.
Durada: 99 minuts.
Vet aquí la paradoxa: el mateix
any que la Bullock
guanya l’Oscar a la millor
actriu, s’ha endut el «razzie»
per aquesta nefasta comèdia
que pretén riure’s dels romanticisme del gènere
però acaba convertida, en si mateixa, en una
vergonyosa caricatura. El pitjor del cas és que el
film disposa de bones comparses (com Cooper o
Thomas Haden Church), però la Bullock, amb la
seva impresentable histèria còmica, aconsegueix
enfonsar qualsevol repunt prometedor. P. P.
An education
DVD
Director: Lone Scherfig.
Intèrprets: Peter Sarsgaard,
Carey Mulligan.
Distribuïdora: Sony.
Durada: 95 minuts.
La història d’una adolescent
de 16 anys que, a l’inquiet
Londres dels anys 60, comença
a descuidar el seu
futur acadèmic quan és introduïda
en un món de luxe i
viatges. Escrita pel magnífic novel·lista Nick
Hornby i plena de càrregues de profunditat contra
la hipocresia de determinats estaments, An education
suposa el naixement d’una estrella (Carey
Mulligan) i l’esplèndida desfilada de secundaris
de la talla d’Emma Thompson, Alfred Molina, Rosamund
Pikee, Dominic Cooper i Olivia Williams.
P.P.
Algo pasa en Hollywood
Director: Barry Levinson.
Intèrprets: Robert De Niro,
Robin Wright-Penn.
Distribuïdora: Emon.
Durada: 107 minuts.
Una sàtira de les «diferències
creatives» tan habituals
en el Hollywood actual que
Levinson resol amb més
lleugeresa que mordacitat, tot i que s’ha d’admetre
que distreu i sap treure punta a algunes situacions.
El millor del film és la presència de Bruce
Willis i la conya al voltant de la seva llarga barba,
al costat d’un brillant planter de secundaris i «cameos»
que inclou Moon Bloodgood, Kristen Stewart,
Sean Penn, Stanley Tucci, John Turturro, Catherine
Keener i Michael Wincott. P.P.
Ferreteries Velles, 8 - Girona - Tel. 972 41 16 81 - uregal@grupnorfeu.es

Novetats
Arcade Fire: «The Suburbs»
The Arcade Fire acaba de confirmar la publicació
del seu tercer disc, que es titularà The Suburbs
i sortirà a la venda a l’agost. De moment,
al seu web ja es poden escoltar fragments de
dues de les cançons que inclourà aquest àlbum:
el que dóna nom al CD The Suburbs i Month of
May. Des del mateix espai a Internet també es
poden encarregar el disc i material extra, com
ara vinils i edicions limitades. Els dos anteriors
discos d’estudi dels canadencs The Arcade Fire
són Neon Bible (2007) i Funeral (2005).
La Mala: «Dirty Bailarina»
Dirty Bailarina, el nou disc de La Mala Rodríguez,
condensa en 12 cançons un món futur imaginari
que gira entorn d'una ballarina que reuneix el
místic i «el brut de veritat», un àlbum del qual se
sent més que satisfeta i que li permet afirmar:
«no m'assemblo a ningú, tinc el meu propi gust».
A Dirty Bailarina, La Mala recrea un món de ciència-ficció
inspirat en Blade Runner i la seva protagonista
és una ballarina bruta, algú que «no té
por perquè la por és una cosa obsoleta».
Liam Gallagher crea Beady Eye
El nou grup d’un dels germans díscols d’Oasis,
Liam Gallagher, ja té nom: Beady Eye. Després
de la seva darrera baralla amb Noel, Oasis va
anunciar la seva disolució l’agost passat i Liam
no ha perdut el temps, es va posar a treballar
amb bona part dels antics integrants de la banda
i ja són a l’estudi amb Steve Lillywhite, productor
d’U2, The Rolling Stone o Peter Gabriel,
entre d’altres. Segons informa New Musical Express,
Beady Eye –en la imatge, la seva primera
foto a l’estudi– prepara algun single i podria
començar a fer concerts a l’octubre.
Waters recupera «The Wall»
Roger Waters ha decidit recuperar l’emblemàtic
The Wall de Pink Floyd, un muntatge que portarà
l’any que ve a Barcelona (el 19 de març al Palau
Sant Jordi, quatre dies després que a Madrid).
D’aquesta manera, el baixista i cofundador
de la banda britànica segueix la línia que va
iniciar fa tres anys tornant a posar d’actualitat
The Dark Side Of The Moon. Les entrades encara
no estan a la venda.
Art, amics i
Calamaro
L a
L’últim disc de l’exlíder de Los Rodríguez, «On the rock»,
compta amb les col·laboracions de músics com El Cigala,
Niño Josele, Enrique Bunbury o «El Langui»
combinació entre art i amics només es
pot celebrar», assegura el cantant Andrés
Calamaro, qui s’ha envoltat de col·laboradors
com El Cigala, Niño Josele, Juan Manuel
Montilla «El Langui», Enrique Bunbury, Vicentico
i René Pérez de Calle 13 per gravar el seu
nou àlbum, On the rock.
Del conjunt d’artistes que apareixen en el seu
últim treball –que es va publicar dimarts–, Calamaro
assegura que es va quedar meravellat
amb «la força» del polifacètic «El Langui», líder
de la formació madrilenya La Excepción, que
rapeja al bolero Te extraño. «El vaig conèixer la
nit abans de gravar i, quan portava escoltantlo
una hora, em vaig quedar amb la boca oberta
perquè desborda energia i és, en definitiva,
un exemple meravellós per a tothom», confessa
el músic de Buenos Aires.
Al disc On the rock, El Cigala i el Niño Josele
formen una societat flamenca a Barcos, mentre
que Vicentico intervé a la cúmbia Tres Marías;
René, de Calle 13, apareix a Insoportablemente
Cruel; i Enrique Bunbury canta a Te solté
la rienda, en homenatge a José Alfredo Jiménez.
I és que aquest no és un disc per al lluïment
personal de l’antic integrant de Los Rodríguez,
que atorga gran part del resultat final del producte
a la banda que l’acompanya als seus directes,
capitanejada per Candy Caramelo i flan-
Moble, decoració
i regal
SANT FELIU DE GUÍXOLS Verdaguer, 23
S’AGARÓ Avda. de Platja d’Aro, 216
Telèfon: 972 322 324 - Fax 972 822 550
GIRONA Plaça Salvador Espriu, 9
Telèfon 872 081 968
TEXT: JAVIER FERNÁNDEZ JÓDAR
quejada pel bateria José «Niño» Bruno i el guitarrista
Diego García. «Entre tots trobem l’origen,
el sentit i el destí d’aquest disc. Els volia
involucrar a tots en el procés i així va ser», explica
Calamaro.
L’autor d’El Salmón no s’explica «l’existència»
del debat sorgit sobre els drets d’autor i es pregunta
«des de quan es discuteix el dret d’un treballador».
«Als artistes se’ns tracta d’usurers i interessats
per defensar la propietat intel·lectual.
No obstant això, la gent està aferrada a la propietat
privada», argumenta el cantant.
El músic argentí va voler aclarir que mai ha
gravat un disc «per guanyar diners» sinó que el
que ha buscat sempre és «existir a través de la
música», motiu pel qual considera que els creadors
no han d’estar «sota sospita de res».
El músic porteny, que passarà a la història
per haver descrit Maradona com «un home enganxat
a una pilota de cuir», no es pot resistir
durant l’entrevista a parlar de futbol, amb el començament
de la fase final de la Copa del Món
de Sud-àfrica a la cantonada. El seu compatriota
del FC Barcelona Leo Messi podria convertirse
en la nova inspiració per al cantant, qui va
prometre dedicar en el futur «algunes rimes» a
l’astre, que tindrà la difícil tasca de guanyar el
Mundial per a una nació que ja somia a aixecar
la copa a la Plaza de Mayo de Buenos Aires.
Jordi i Glòria
Música
17 Dominical
Diumenge 6
de juny de 2010
Els 5 més
venuts
ESPANYA
1 = My World 2.0
Justin Bieber
2 ▲ Exile On
Main St. The
Rolling Stones
3 ▲ Picnic extraterrestre
Iván
Ferreiro
4 ▲ B.S.O.
Phineas & Ferb
Diversos
5 = No hay im -
posibles Cha -
yanne
REGNE UNIT
1 ▲ Immersion
Pendulum
2 ▲ Crazy Love
Michael Bublé
3 ▲ Glee The
Music Vol. 3
Glee Cast
4 ▲ The House
Katie Melua
5 ▼ Exile on
Main St. The
Rolling Stones
ESTATS
UNITS
1 ▲ Glee The
Music Vol. 3
Diversos
2 ▲ Exile on
Main St. The
Rolling Stones
3 ▲ Brothers
The Black Keys
4 ▲ My World
2.0 Justin Bieber
5 ▲ Distant
Relatives Nas &
Damian Marley
Obert a partir
de les 6 del matí!
MERCAT MUNICIPAL
Plaça del Lleó, parada 106
Tel. i fax 972 21 90 22
GIRONA

SUMARI
6 de juny de 2010
La novetat
Eficiència dièsel
L’exitós tot terreny de Volvo, l’XC60,
rep un novedós motor de benzina
2.0 GTDi que rendeix 203 cavalls
La presentació
Actualització de gamma
El «pick-up» L200 de Mitsubishi
es renta la cara amb millores
estètiques i un nou motor
Celrà
Vilamalla
Palamós
SUPLEMENT
Blanes
Olot
Ripoll
MOTOR
Vic
GIRONA
Suplement de Diari de Girona.
Director: Jordi Xargayó i Teixidor.
Coordinador: Àlex Chenoix.
Disseny: Joan Montaner.
Redacció, Distribució i Publicitat:
Passeig Gral. Mendoza, 2. 17002
Girona.
Tel. 972 20 20 66 Correu electrònic:
motor.diaridegirona@epi.es
Fax 972 20 20 05
Un pas cap a
l’asfalt
Land Rover ja fa anys que s’ha posicionat
com la marca de referència
entre els tot terreny. Les seves qualitats
al damunt de fang, terra, sorra
o neu han estat reconegudes en
nombroses proves. Tot i això, cada cop són
menys els clients de la marca que aposten
pels viatjes fora de l’asfalt i la firma va decidir
millorar les seves habilitats en carretera.
En aquesta gamma 2010, una de les novetats
és el motor TD V6 3.0 de 245 cavalls,
que els dos models poden muntar. Aquest
bloc es basa en el conegut 2.7 TDV6, però
equipa un doble turbo en paral·lel que en millora
notablement les prestacions. D’altra
Diari de Girona
Tant el Range Rover Sport com el Discovery 4
incorporen importants novetats i milloren les
seves habilitats al damunt de l’asfalt
banda, el Range Rover Sport incorpora el
potent motor de benzina V8 de 5 litres Supercharged,
que rendeix 510 CV, i un parell
de 625 Nm.
Més gran, més estable
El model més aventurer dels dos, el Discovery
4, augmenta la seva batalla per millorar
el seu centre de gravetat i també incor-
pora discs de fre de més grans. Per l’asfalt,
la marca ha efectuat canvis a les ròtules
dels eixos, s’ha millorat el centre del
balanceig de la suspensió i el centre de
gravetat del vehicle, i es munta una barra
estabilitzadora més rígida i de major mida.
Amb tot això es redueixen les inèrcies que
es generen quan el vehicle, de grans dimensions
i pes, canvia el seu recolzament,

frena o accelera. Finalment, el Discorvery 4
ha rebut uns frens de majors dimensions (de
360 i 350 mm) per millorar la seguretat.
Luxe i tecnologia
De la seva banda, el més luxós de la família,
el Range Rover Sport, ja era un vehicle molt
hàbil en carretera; tot i això també ha rebut
unes quantes modificacions per superar-se.
La seva aproximació cap a l’asfalt se sustenta,
sobretot, en les seves novetats a la suspensió
i tecnològiques. Per evitar els balancejos,
la firma anglesa ha incorporat canvis a
les seves barres estabilitzadores actives, a
la suspensió adaptativa i al sistema Dynamic
LAND ROVER
4 RANGE
Mode, que adapta el compritament del motor
i del xassís segons les circumstàncies de la
conducció.
L’Sport també fa gala d’un actualitzat Sistema
de control dinàmic adaptatiu que es combina
amb el control actiu de marxa; això s’encarrega
d’optimitzar la suspensió en funció del
Diari de Girona
ROVER
tipus de conducció que es vulgui realitzar. Una
altra de les modalitats del modes és el Terrain
Response amb un nou programa dinàmic de
carretera. Aquest programa, com els ja coneguts
per a off-road, adapta i optimitza diversos
sistemes del vehicle per assegurar la millor dinàmica
a la carretera. Per acabar, l’equipament
Motor
19 Dominical
Diumenge 6
de juny de 2010
DISCOVERY 4. Millores
estètiques i d'equipament. La
gamma rep el motor TDV6 3.0 de 245
cavalls i manté el conegut TDV8.
L’interior s'ha redissenyat
completament amb materials de major
qualitat i acabats tous que milloren la
percepció general.
d’aquest model més luxós té gairebé tots els
opcionals que es desitgi. Un dels elements més
pràctics és un joc de cinc càmeres de vídeo que
controlen tots els angles del vehicle i permeten
al conductor tenir la millor visibilitat en encreuaments
complicats o a l’hora d’aparcar.
DdG

Motor
20 Dominical
Diumenge 6
de juny de 2010
Minimalista
El disseny interior
del Volvo segueix
les línies minimalistes
de la marca i
amb uns materials
que el situen entre
els millors del segment
en aquest
apartat.
El nou motor GTDi (motor de gasolina
turboalimentat amb injecció
directa) de dos litres i quatre
cilindres és la principal novetat
en la exitosa XC60. Un propulsor
desenvolupat per Volvo Car Corporation
que està cridat a marcar el ritme
de la tenologia motriu a la firma nòrdica
amb un bon rendiment. Una característica
vital per a les actuals generacions
de blocs motrius que se sustenten en la
reducció de consums i emissions de
CO 2 . La nova tecnologia de turboalimentació
desenvolupada per la firma
sueca, la injecció directa i els arbres de
lleves dobles i variables generen una
combinació exclusiva de baix consum
de combustible, baixes emissions i alt
rendiment en una àmplia gamma de revolucions,
tot això en un format especialment
compacte.
Aquesta unitat 2.0 GTDi és capaç de
generar 203 CV malgrat la seva mida
compacta i la seva cilindrada. Desenvolupa
un parell de 300 Nm ja des de les
1.750 rpm, garantint la força necessària
per empènyer el vehicle.
Manual o Powershift
El motor s'ofereix en combinació amb la
transmissió automàtica de sis velocitats
Powershift de Volvo o amb una caixa de
canvis manual de sis velocitats. Aques-
AUTOS
Actualització
motriu
La gamma del Volvo XC60 es rejuveneix
amb un nou motor dièsel de dos litres
que ofereix 203 CV i 300 Nm
Diari de Girona
ta innovadora caixa automàtica de doble
embragatge i sis velocitats, combina
l'eficàcia i la dinàmica de conducció d'una
transmissió manual amb la facilitat
d'ús d'una transmissió automàtica. Les
TONI
activacions dels embragatges estan coordinades
perquè no es produeixi cap interrupció
del parell durant el canvi de
marxes. D'aquesta manera s'aconsegueix
tant la facilitat i el moviment permanent
d'una transmissió automàtica
convencional com el rendiment d'una
transmissió manual.
Reforç gasolina
El 2.0 GTDi arriba com un complement
perfecte per a la gamma de motoritzacions
gasolina del XC60, composta fins
ara, pel propulsor turboalimentat de 6 cilindres
T6, que genera una potència de
285 CV.
L'oferta es completa amb altres dues
alternatives turbodièsel de cinc cilindres:
el D5, que rendeix 185 CV i el 2.4D, qu
genera 163 CV. En tots els models s'inclou
el sistema de tracció integral amb
tracció instantània «Instant Traction» de
sèrie. Com és habitual en tots els models
de la firma nòrdica, s'ofereixen tres
línies d'ambient interior, sota les denominacions
Kinetic, Momentum i Summum.
DdG
COMPRAVENDA DE VEHICLES NOUS, D’OCASIÓ I KM 0 - VEHICLES SENSE CARNET
FINANÇAMENT A LA SEVA MIDA, SENSE ENTRADA I GARANTIA FINS A 12 MESOS
FORD KA
1.300
AA. DA. CC
ANY 98
2.300 €
MINI 1000
ANY 89
6.000 €
PEUGEOT
205 GTI
AA. DA. CC
ANY 93
3.500 €
PEUGEOT
205 RALLIE
COMPETICIÓ
2.900 €
SEAT
AROSA 1.0
DA
ANY 99
1.500 €
PEUGEOT
306 1.9 D
BREAK
AA. DA. CC. ABS
ANY 00
3.400 €
NISSAN
PATROL 6 CIL.
AA. DA
ANY 92
3.600 €
PEUGEOT
PATNER 1.9 D
AA. DA
ANY 06
6.000 €
CONSULTAR
Polígon CAN ILLUS - Ctra. C-63, km 33 (Ctra. Anglès-Sta. Coloma, davant gasolinera) - 17441 BRUNYOLA
Tel. - Fax 972 42 32 65 - Tel. mòbil 608 43 00 84 - www.autostoni.com - e-mail:toni@autostoni.com

Versatilitat millorada
E
ls «pick-up» sempre han estat un
vehicle per a qualsevol tipus d’ús;
des d’ajudar en les tasques laborals,
per a l’oci o, fins i tot, com una alternativa
als tot terreny. Un marc en el
qual el Mitsubishi L200, quatre anys
després del seu llançament oficial a Europa,
és una de les principals referències.
Ara, el model japonès s'actualitza
amb nombrosos canvis i una nova mecànica
dièsel, a la vegada que manté
el seu versàtil concepte i un disseny
força atractiu i personal.
Una de les novetats més importants
del nou L200 és l’actualització
que rep el seu disseny en gairebé tots
els apartats. Exteriorment, la imatge del
nou L200 guanya en agressivitat i en
robustesa gràcies a un nou frontal de
nova factura, amb traços més horit-
Mitsubishi actualitza el seu «pick-up» L200
amb unes quantes millores estètiques, més
equipament i un motor TD de 178 CV
zontals que aporten major estabilitat i
fortalesa, fet al qual també contribueixen
les noves òptiques davanteres de
doble far, la nova graella davantera cromada,
el nou para-xocs amb protector
inferior platejat i els embellidors cromats
per als fars antiboira.
La part posterior del Mitsubishi també
ha estat revisada i ara compta amb
una nova zona de càrrega de major
amplitud. La caixa de les versions de
Doble Cabina és 180 mm més llarga i
ara ofereixen una longitud total de
1.505 mm per a l’equipatge. A més la
zona superior de la caixa és horitzontal,
eliminant la línia descendent del
model anterior i guanyant així 55 mm
d'altura al final del vehicle. Aquesta característica
aporta un major volum de
càrrega alhora que li confereix més robustesa
al conjunt.
La variant de Cabina Simple es dirigeix
principalment cap a l'ús comercial
i de treball, tant des del punt de vista
de disseny com de la seva funcionalitat
(finestreta del darrere amb reixeta
protectora, banqueta de 3 seients,
etc..) i disposa de la caixa de càrrega
Diari de Girona
més llarga (2,22 m.).
Habitacle més ampli i confortable
Igualment que la part exterior, l'interior
ha rebut una actualització en profunditat
que influeix tant en la funcionalitat
com en la qualitat percebuda amb la
vista i el tacte de tots els seus components.
Així doncs, i segons les versions, l'habitacle
mostra diverses novetats com
la seva taula de control amb fons negre,
els seients davanters millorats i
amb noves tapisseries, més còmodes,
amb major subjecció per al cos i una
consola central redissenyada amb un
nou recolzabraços.
També s'ha posat al dia la palanca
del fre de mà, que té un disseny completament
diferent. La resta de canvis
Motor
21 Dominical
Diumenge 6
de juny de 2010
es troben en el volant multifunció i la
part central del tauler de control de color
platejat amb comandaments circulars
de la climatització amb fons negre.
La nova gamma L200 disposa d'una
nova planta motriu exclusiva per a
la versió Motion, es tracta d'un dièsel
d'injecció directa Common-Rail amb
Turbo de geometria variable que ofereix
178 CV a 4.000 rpm i 400 Nm de
parell motor entre 2.000 i 2.850 rpm.
Amb aquesta nova planta motriu,
tant l'acceleració com les recuperacions
i la velocitat màxima han millorat
notablement. A més, ja que té un pes
inferior a la resta de vehicles del segment,
la relació entre pes i potència és
excel·lent i això li atorga unes qualitats
dinàmiques prou bones.
Per a la resta de versions es manté
la mecànica dièsel 2.5 DI-D de 136
CV a 4.000 rpm i 314 Nm de parell a
2.000 rpm, amb algunes característiques
millorades, sent ara molt més silenciósa
i amb menys vibracions que
la seva predecessora. DdG

22 Publicitat
Diumenge 6
de juny de 2010

AUTO GIRONA S.A.
Ctra. N-II, núm. 16 - 17458 Fornells de la Selva - Tel. 972 21 55 65 / 972 40 19 51
Publicitat 23
Diumenge 6
de juny de 2010

Aprimar-se definitivament d’una manera
natural, ràpida i duradora.
La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode natural
utilitzat a França des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals,
Holovital aconsegueix reduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seu
benestar general i el seu control d’ansietat.
Holovital
El centre de tractaments naturals
Holovital va ser creat el
1994 a Barcelona per Ana
Geli. A través d’un mètode completament
natural utilitzat a França des
de fa quinze anys en més de 55 centres
i basat en antigues tècniques
orientals, Holovital aconsegueix reduir
el sobrepès.
Des de setembre de 2003 Holovital
s’ha establert a la ciutat de Girona,
al carrer Pare Maria Claret,
14 2n 2a, des de l’abril de 2005
també els ofereixen les seves instal·lacions,
on Patricia Ribera i el seu
equip ja han solucionat el problema
de sobrepès de molts homes i dones.
El mètode
És un mètode molt antic en les societats
orientals, que hem adaptat al
sistema alimentari d’Occident. És un
tractament tàctil, basat en antigues
tècniques orientals que consisteix en
lleugeres pressions digitals sobre
punts concrets del cos; no s’utilitzen
ni agulles ni medicaments ni aparells.
Activem els punts reflexos d’un òrgan
i regulem el funcionalment de tot
l’organisme mitjançant aquests
punts.
Amb aquestes sessions, s’aconsegueix
treure la gana, l’ansietat i regular
l’organisme perquè realitzi millor
totes les seves funcions. Durant el
tractament millora la pell, el cabell,
les ungles, la persona dorm millor, es
normalitzen els paràmetres de colesterol
i de glucosa, si estan alterats,
i en els casos de menopausa es redueixen
notablement les sufocacions,
així com els dolors articulars.
Com a complement a la digitopuntura,
és necessari seguir una die-
Patricia Ribera Riera
Directora
ta sana que cobreixi totes les necessitats
nutritives amb el mínim aport
de greixos.
Una dieta que, com que es treuen
l’ansietat i la gana, no costa gens de
seguir, sense carències, rumiada perquè
la persona mantingui un to anímic
òptim. Es proporciona una llista
d’aliments naturals de la dieta mediterrània
que inclouen fruita, verdura,
carn i peix; tot triat i combinat en funció
del tipus de pacient.
Els resultats
Depenent de cada cas el pacient
pot sotmetre’s a un tractament curt
(de 4 a 6 setmanes) en el qual és possible
perdre entre 8 i 10 quilos, o un
de llarg (de 9 setmanes) en el qual es
poden rebaixar de 15 a 18 quilos,
sempre seguit d’una fase de manteniment
de 3 setmanes, que tenen
com a finalitat estabilitzar el pes adquirit.
Finalitzat el procés, vostè podrà
tornar a menjar normalment sense
guanyar pes.
És un tractament que poden se-
guir dones (fins i tot aquelles que es
troben en període postpart –sempre
i quan no estiguin alletant–), homes i
nens a partir dels 18 anys d’edat, sense
contraindicacions. Amb dietes
adaptades a persones amb diabetis o
vegetarianes.
APRIMAMENT
Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.
APRIMAMENT
Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals
Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaç
i durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.
Es tracta d’un mètode que té en
compte el binomi cos-ment, ajudant
els pacients a incrementar la seva
autoestima, el benestar general i el
control d’ansietat. Per a Holovital, el
més important és la salut de la persona.
A Holovital Aprimament, els resultats
són ràpids i duradors. Les nostres
tècniques són saludables. Ajudem
a portar un control sobre el cos,
• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes
• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada
basada en principis energètics.
☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87
C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA
Primera
visita
gratuïta
i, el que és més important, a trobar-se
més dinàmic i amb més ganes
de viure.
Holovital té les seves instal·lacions
situades al c/ Pare Maria
Claret, 14 2n 2a. Aquesta és
una bona opció per a aquelles
persones que es vulguin aprimar
sense passar-ho malament ni patir
gana, i a la vegada gaudir d’un
bon estat de salut i optimisme.