Antologia Les Metamorfosis d'Ovidi.pdf - ledaitindareu

ANTOLOGIA DE LES METAMORFOSIS D'OVIDI
i el que de les seves pires resta descansa en una sola urna.”
61 Babilònia, on Semíramis fou reina.
ELS LLOCS INFERNALS – LLIBRE IV
Hi ha una via en declivi, enfosquida pel funest teix: duu, a través de muts silencis, a les infernals
seus; l’Estígia boires exhala, inerta, i les ombres recents descendeixen allí i espectres que han
complert amb els seus sepulcres: la pal·lidesa i l'hivern posseeixen àmpliament aquests llocs
espinosos i les ànimes noves ignoren per on és el camí que duu a l’estígia ciutat, on es troba el
terrible palau del negre Dis 62.
Mil entrades té la immensa ciutat, i obertes per tots costats les seves portes, i com els mars de tota la
terra els rius, així totes les ànimes el lloc aquest acull, i per a cap poble resulta petit, no sent
l’arribada de cap multitud. Vaguen exànimes, sense cos i sense ossos, les ombres, i una part el
fòrum freqüenten, altra la morada del rei de l’abisme, una part algunes arts, imitacions de la seva
antiga vida, exerceixen, a altra part una condemna i el càstig turmenten.
Suporta anar allí, deixada la seva seu celeste –tanta era la força dels seus odis i de la seva ira–, la
Satúrnia Juno; un cop hi va entrar i, oprimit pel seu sagrat cos, va gemegar el llindar, les seves tres
cares Cèrber 63 va treure i tres lladrucs alhora va donar; ella crida a les germanes 64, de la Nit
engendrades, greus i implacables deesses: davant les portes de la presó, tancades amb acer, estaven
assegudes, i dels seus cabells pentinaven negres serps. Tot d’una que la van reconèixer entre la
boirina, es van posar dempeus les deesses; Seu Maleïda nom aquell lloc: les seves entranyes oferia
Títius 65 per a ser estripades, i sobre nou jouades s'estenia; per tu, Tàntal 66, cap aigua pot ser beguda,
i quan t’atraques fuig aquest arbre; o encalces o empenys la roca que ha de retornar, Sísif 67; es gira
Ixió 68 i a ell mateix es persegueix i fuig, i les que van gosar preparar la mort dels seus cosins, les
Bèlides 69 tornen a buscar assídues ones que perdran.
Després que una mirada feréstec la Saturnia els llançà a tots, especialment a Ixió, girant els ulls cap
a Sísif: “Per què dels dos germans”, diu, “només aquest pateix perpetus càstigs? A Atamant, el
superb, un ric palau l’acull amb la seva esposa, qui sempre m'ha menyspreat”, i exposa les causes
del seu odi i el seu camí i què vol: el que voldria era que el casal de Cadme no seguís en peus i que,
a Atamant, l’arrosseguessin al crim les germanes. Govern, promeses, súpliques confon en un, i
exhorta a les deesses: així, havent dit això Juno, Tisífone 70, amb els seus blancs cabells, com estava,
torbats, els va moure i va rebutjar de la seva cara les serps que la destorbaven i així: “no de llargs
embuts menester és”, va dir, “fet considera tot el que ordenes; l’odiós regne abandona i torna't a les
aures d'un cel millor.”
Alegre torna Juno, a la qual, disposant-se a entrar en el cel, amb plogudes aigües va llustrar la
Taumantíade Iris 71. I sense demora Tisífone, la importuna, humitejada de sang pren una torxa, i de
sang vermellosa es posa el mantell, i amb una torta serp es cenyeix, i surt de la casa. El Dol
l'acompanya al seu pas i la Paüra i el Terror i amb tremolós rostre la Insània. En el llindar s'havia
apostat: els brancals de l’Eoli 72 es conta que van tremolar, i les portes d’auró s’esblaimaren, i del
lloc fuig el Sol.
Davant aquests prodigis, aterrida l'esposa, aterrit va quedar Atamant, i del seu sostre a sortir
s'afanyaven: es va oposar la infausta Erinis i l'entrada va assetjar, i distenent els seus braços, junyits
de viperins nusos, la seva cabellera va sacsejar: mogudes van sonar les serps, i part jeuen pels seus
muscles, part, al voltant dels seus pits relliscades, xiulades donen i sèrum vomiten i les seves
llengües vibren. D'aquí dues serps arrabassà, del mig dels seus cabells, i amb la seva calamitosa mà,
les que havia arrabassat, les va llançar; i elles el pit d’Ino, i el d’Atamant, recorren i els insuflen
greus alens, i cap ferida als seus membres fan: la seva ment és la que sent els sinistres cops. Havia
portat amb ell també portents de fluent verí, de la boca de Cèrber escumes, i sucs d’Equidna, i
desvaris erràtics, i de la cega ment oblits, i crim i llàgrimes i ràbia i de la sagnia l'amor, tot mòlt