Antologia Les Metamorfosis d'Ovidi.pdf - ledaitindareu

ANTOLOGIA DE LES METAMORFOSIS D'OVIDI
Perquè jo, creu-me, si a tu també el pont et tingués,
et seguiria, esposa, i a mi també el pont em tindria.
Oh, tant de bo pogués jo els pobles restituir amb les paternes
arts, i alens infondre a la conformada terra.
Ara el gènere mortal resta en nosaltres dos
–així va semblar als altíssims– i dels homes com a exemples quedem.”
Havia dit, i ploraven; van decidir al celeste númen
suplicar i auxili buscar per mitjà de les sagrades ventures.
Cap demora hi ha: acudeixen a l'una a les cefísides 15 ones,
com si encara no fossin líquides, tallant així els seus guals coneguts.
D'allí, quan van arruixar licors presos d'ell
sobre les seves robes i cap, dobleguen els seus passos cap al santuari
de la sagrada deessa 16, que les seves cúspides d'indecent
molsa s’esblaimaven, i s'alçaven sense focs els seus altars.
Quan van tocar els esglaons del temple es postra cadascun
inclinat al terra, i atemorit besa la gelada roca,
i així van dir: “Si amb les pregàries justes els númens vençuts
s'entendreixen, si es doblega la ira dels déus,
digues, Temis, per quina art el minvament del gènere el nostre
és reparable, i presta ajuda, clementíssima, a aquests submergits estats.”
Va ser commoguda la deessa i la seva ventura va donar: “Retireu-vos
del temple i cobriu-vos el cap, i amolleu-vos els vostres cenyits vestits,
i llanceu els ossos de la vostra gran mare darrera de la vostra esquena.”
Van quedar suspesos llarg temps, i va trencar el silenci amb la seva veu
Pirra primera, i refusa obeir els mandats de la deessa,
i tant que la perdoni amb aterrida boca prega, com s'aterreix
de ferir, llançant els seus ossos, les maternes ombres.
Mentre repassen, per les cegues latències fosques,
les paraules de la ventura donada, i els hi donen voltes.
Després d'això el Prometida 17 a l’Epimetida 18 amb plàcides paraules
calma, i diu: “O fal·laç ens és la meva astúcia,
o –pietosos són i a cap abominació els oracles persuadeixen–
aquesta gran mare és la terra: ossos en el cos de la terra trobo
que hom diu pedres; se'ns ordena llançar-les darrera de la nostra esquena.”
Encara que la Titània 19 es va commoure per l'auguri del seu espòs,
la seva esperança, tanmateix, en dubte està: fins tal punt ambdós desconfien
de les celestes admonicions. Però, ¿quin mal farà intentar-ho?
Es retiren i cobreixen el seu cap i les túniques es desfermen,
i llancen les ordenades pedres darrera de les seves passes.
Les roques –¿qui ho creuria, si no estigués per testimoni l'antiguitat?–
van començar a deixar la seva duresa, i el seu rigor
a estovar, i amb el temps, toves, a prendre forma.
Després, quan van créixer i una naturalesa més tendra
els va arribar, semblant a ells, de manera que no sembla
la forma d'un humà, sinó, com de marbre començada,
no prou acabada, era molt semblant a les rudes estàtues.
Tanmateix la part d'elles que humida d'algun suc
i terrosa era, va ser tornada en cos.
El que sòlid és i doblegar-se no pot, es torna en ossos,
la que fa poc va ser vena, sota el mateix nom va quedar;