Antologia Les Metamorfosis d'Ovidi.pdf - ledaitindareu

ANTOLOGIA DE LES METAMORFOSIS D'OVIDI
JACINT – LLIBRE X
També a tu, descendent d’Amiclas, 182 t’hauria col·locat Febos en el cel si el destí funest li hagués
donat la possibilitat de fer-ho. Tanmateix, ets immortal de l’única manera com podies ser-ho; i cada
cop que la primavera fa fora l’hivern i el signe d’Àries succeeix els Peixos plujosos, tu reneixes i les
teves flors creixen enmig de l’herba verda. El meu pare et va estimar més que a qualsevol altre i
Delfos, 183 centre del món, va restar sense el seu déu tutelar, mentre ell freqüentava el riu Eurotas i
Esparta, la ciutat sense muralles; no mostrava cap interès en la lira ni en les fletxes; sense pensar en
ell mateix, no es refusava mai a portar-te les xarxes, a subjectar-te els gossos o a acompanyar-te pels
cims de muntanyes abruptes; la teva companyia constant alimentava el foc que sentia. El Tità 184 es
trobava ja gairebé a mig camí entre la propera nit i la passada, a una distància igual de l’una i de
l’altra; es treuen la roba i, amb el cos brillant d’oli greixós, 185 es disposen a competir en el
llançament del disc. Febos va ser e! primer a brandar-lo i a enviar-lo lluny a través dels aires del cel,
trencant amb el seu pes els núvols que trobava pel camí. Molta estona després, l’objecte pesant va
caure damunt la terra ferma, mostrant, a la vegada, la força ¡ l’habilitat del déu. A l’instant, el jove
del Tènaros, 186 empès per la passió del joc, va afanyar-se imprudentment a agafar el disc, però la
dura superfície de la terra va repel·lir el disc caigut del cel i el va projectar contra el teu rostre,
Jacint. El déu mateix va empal·lidir tant com el noi i va recollir el cos en caure; adés tractava de
reanimar-lo, adés d’eixugar-li les terribles ferides, o de mantenir-li amb herbes la vida que se li
escapava. Res no poden les seves arts; 187 era una ferida incurable. Com quan en un jardí ben regat
algú trepitja violetes, cascalls o lliris de llengües punxegudes de color safrà, aquestes plantes es
marceixen de seguida i deixen caure el cap pansit sense poder mantenir-se dretes i amb la flor
mirant a terra; així s’inclinava el rostre del jove en morir; el coll mateix, mancat de força, era un pes
inert ¡ queia damunt l’espatlla “Te’n vas, ebàlida, 188 sostret a l’inici de la joventut”, va dir Febos;
“veig la teva ferida ¡ jo en sóc el culpable. Tu ets el meu dolor i la víctima del meu crim; la
inscripció de la teva tomba dirà que la meva mà t’ha matat; jo sóc el causant de la teva mort. ¿Quin
delicte he comès, però? Tret que algú pugui dir que jugar és un delicte, tret que algú pugui dir que
és un delicte estimar. Tant de bo pogués morir amb tu, com mereixo! Però, ja que estic subjecte en
això a les lleis del destí, seràs sempre amb mi ¡ la meva boca no deixarà de recordar-te. Per tu la
meva mà tocarà la lira, en honor teu faré les meves cançons; et transformaràs en una flor d’un
gènere nou i duràs escrits en tu els meus gemecs. Arribarà un dia en què un heroi coratjós et farà
companyia en aquesta flor ¡ el seu nom podrà ser llegit en els mateixos pètals”. 189
Mentre la boca d’Apol·lo, coneixedora de la veritat, anava proferint aquestes paraules, vet aquí que
la sang, que s’havia escampat per terra ¡ havia tacat l’herba, va deixar de ser sang; va aparèixer una
flor més resplendent que la porpra de Tir i que semblava un lliri per la forma, si no fos perquè
aquesta era de color vermell, el lliri platejat. Febos no en va tenir prou amb això — era, certament,
el causant d’aquella distinció— i el mateix va escriure els seus propis gemecs en els pètals; la flor
porta inscrit “ai, ai” ¡ ha conservat aquestes lletres tristes. Esparta no s’avergonyeix d’haver
engendrat Jacint ¡ les festes en el seu honor es mantenen encara avui en dia cada any tornen les
Jacintes, que són celebrades segons el costum dels avantpassats amb una gran fastuositat.
182 Jacint era fill o descendent d’Amiclas, heroi epònim de la ciutat d’Amicles, propera a Esparta.
183 Es creia que aquesta ciutat, consagrada a Febos Apol·lo, era el melic, o centre, del món.
184 El Sol.
185 En tots els exercicis atlètics els participants s’untaven el cos amb oli d’oliva.
186 Muntanya propera a Esparta.
187 Recordem que Apol·lo era déu de la medicina.
188 Espartà. La denominació prové d’Èbal, rei d’Esparta.
189 L’heroi és Àiax, de qui Ovidi parlarà en el llibre XIII. Hom creia que les primeres lletres de seu