ANTOLOGIA DE LES METAMORFOSIS D'OVIDI 84 L’Aqueront és, igual que el Flegetont que se cita més endavant , un dels cinc rius infernals. 85 Èreb és en grec el lloc de la foscor, altre nom del Tàrtar. 86 Riu de l’Epir i d’Etòlia. 87 <strong>Les</strong> filles de l’Aqueloo es converteixen en sirenes, que eren éssers alats, amb el rostre de dona i el cos d'au, dotades d'una veu melodiosa capaç d'encantar als homes.
ANTOLOGIA DE LES METAMORFOSIS D'OVIDI ARETUSA – LLIBRE V La benefactora Ceres, ja tranquil·la amb el retorn de la seva filla, vol saber quina va ser la causa de la teva fugida, Aretusa, i per què ets ara una font. <strong>Les</strong> ones van guardar silenci mentre la seva deessa, traient el cap enmig de l'estany i assecant-se amb la mà els verds cabells, va començar a contar els antics amors del riu de l'Èlide. "Jo", va dir, "era una de les nimfes d’Acaia: cap recorria els boscos amb més passió que jo, cap estenia les xarxes amb més passió. Però encara que mai vaig aspirar a tenir fama de bella, encara que valenta és el que era, malgrat tot tenia fama de bella. No m'agradava que lloessin el meu aspecte, i on unes altres solen alegrar-se, jo, amb camperola ingenuïtat, m'avergonyia de la bellesa del meu cos i pensava que agradar era un crim. Recordo que un dia, fatigada, tornava del bosc de l’Estínfal 88: feia calor, i a la forta calor s'afegia el cansament. Vaig arribar a un riu les aigües del qual corrien sense un sol remolí, sense un murmuri, transparents fins el mateix fons, tant que es podien contar tots els còdols del seu jaç, i gairebé hauries cregut que no es movien. Pàl·lids salzes i pollancres que havien crescut espontàniament, nodrits per l'aigua donaven ombra a les seves escarpades ribes. Em vaig atracar, i primer em vaig banyar les plantes dels peus, després em vaig ficar fins el genoll, i no contenta amb això em vaig despullar, vaig penjar les meves subtils vestidures d'un tort salze i em vaig ficar nua en l'aigua. Mentre fendia les aigües i me les tirava damunt, lliscant-me entre les ones de mil maneres, i les sacsejava estenent els braços, vaig escoltar no sé quin murmuri entre els remolins i espantada vaig pujar a la riba més propera. 'On corres Aretusa?', va dir l’Alfeu d'entre les seves ones. ‘On vas?’, va tornar a repetir amb veu ronca. Així com estava, despullada, em vaig donar a la fuga: el meu vestit estava en l'altra riba. Ell m’acorrala i s'excita encara més, i en estar nua li semblo més amatent. Jo corro i ell em segueix de prop embravit, com fugen les colomes de l'au de presa amb ales tremoloses, igual que l'au de presa persegueix a les espantades colomes. Vaig poder córrer fins Orcòmenos, fins Psòfide i fins el Cilene, fins les valls del Ménal, el gèlid Erimant i l'Èlide però ell era tan veloç com jo. Jo, no obstant això, inferior en forces, no podia córrer per més temps i ell aguantava el llarg esforç. No obstant, vaig seguir corrent per camps i per boscos coberts d'arbres, per penyes i riscos, per on ni tan sols havia camins. Tenia el sol a la meva esquena: vaig veure una llarga ombra davant dels meus peus, o tal vegada fos la por que em feia veure-la; però el que sí és cert és que el so dels seus peus em aterria, i que la seva respiració esbufegava en la cinta que recollia els meus cabells. Esgotada per la fugida, 'oh Dictina 89, m'atrapa!' vaig dir, 'Ajuda a la teva escudera, a qui tantes vegades vas encarregar que dugués el teu arc i el carcaix amb les teves fletxes'' La deessa es compadí, i apartant un núvol d'un espès banc de nuvolots, la va tirar sobre mi. Oculta per la boira, Alfeu em busca i cerca al voltant del núvol, sense saber on estic; dues vegades, desconcertat envolta el lloc on em trobo, i dues vegades em crida 'Aretusa!' Quin podia ser, pobre de mi, el meu estat d'ànim en aquell moment? No era per ventura el d'una ovella que escolta grunyir als llops al voltant del corral d'altes parets, o el de la llebre que, amagada en un arbust, veu el musell hostil dels gossos i no s'atreveix a fer el més mínim moviment? Però ell no se n'anava; en efecte, no veia cap petjada dels meus peus que s'allunyés, així que vigilava el núvol i el lloc. Una suor freda recorre els meus membres assetjats dintre del núvol, i de tot el meu cos comencen a caure gotes blavenques; allí on moc el peu es forma un toll, dels meus cabells adolla rosada, i en menys temps del que estic emprant en contar-lo em converteixo en aigua. Però el riu va reconèixer les estimades aigües, i abandonant la forma humana que havia assumit va tornar a convertir-se en les seves pròpies ones per a poder barrejar-se amb mi. La deessa de Delos va obrir un pas en el sòl, i submergida en fosques cavernes vaig ser arrossegada fins la illa de Ortígia, que m'és grata per prendre el seu nom de la deessa, i allí vaig sortir per primera vegada a l'aire de la superfície." Fins aquí el relat de Aretusa. 88 Muntanya d’Arcàdia. 89 Diana.
Change language