Antologia Les Metamorfosis d'Ovidi.pdf - ledaitindareu

ANTOLOGIA DE LES METAMORFOSIS D'OVIDI
tenalles, mentre ella protestava, invocava sense parar el nom del pare i tractava de parlar, i la hi va
tallar, ferotgement, amb l’espasa. L'arrel de la llengua es belluga dins la boca, aquesta ha caigut a
terra i murmura palpitant damunt el sòl, tacat de sang, salta com la cua d'una colobra mutilada, que
es mou i cerca en la seva agonia les petjades del cos a què pertanyia. Diuen que després d'aquest
acte cruel —jo no m'atreveixo a creure-ho— Tereu encara va assaciar repetidament el seu desig en
aquell cos torturat.
Després de tot això, té la sang freda de tornar a casa amb Procne. Aquesta, en veure arribar l’espòs,
li demana on és la seva germana, i ell comença a gemegar hipòcritament i li explica que ha mort,
amb una història inventada; les llàgrimes que vessava ho feien tot creïble. Procne s'arrenca de les
espatlles els vels que hi duia, guarnits amb una ampla franja d'or resplendent, es posa un vestit
negre, prepara un sepulcre buit i fa ritus fúnebres en honor dels suposats manes de la seva germana;
plora per ella, però no per la causa per la qual calia plorar. El déu 136 havia recorregut els dotze
signes i havia passat un any però què podia fer Filomela? Uns guàrdies li impedien fugir, l’estable
on es trobava era envoltat de murs massissos de pedra i la seva boca muda no podia denunciar el fet.
Però el dolor desenvolupa l'enginy i l’astúcia ve a ajudar-nos en els moments difícils. Sagaçment,
va penjar un ordit d'un teler dels bàrbars i va denunciar el crim entreteixint unes lletres purpúries
enmig dels fils blancs; un cop acabada la tela, la va confiar a una dona i li va demanar per gestos
que la portés a la seva mestressa; la dona va portar l’encàrrec a Procne, sense saber de què es
tractava. L'esposa del cruel tirà va desembolicar la peça de roba, va llegir la història llastimosa de
les dissorts de la seva germana i —és increïble que pogués fer-ho— no va dir res, el dolor li va fer
tenir la boca tancada; la seva llengua buscava paraules amb què expressar la indignació que sentia,
però no en trobava, i tampoc no podia plorar. Va lliurar-se completament a planejar la venjança,
barrejant els límits del bé i del mal.
Eren els dies en què les joves sítones 137 solen celebrar els ritus triennals en honor de Bacus. La nit
és testimoni d'aquests misteris sagrats. De nit el Ròdope ressona amb la dringadissa aguda del
bronze; 138 de nit la reina va sortir del seu palau, guarnida com s'escau per celebrar els ritus del déu i
amb les armes 139 a la mà per a l'orgia. Tenia el cap cobert de pàmpols, una pell de cérvol li penjava
del cantó esquerre i una javelina lleugera li descansava damunt l’espatlla. Procne es va llançar
enmig del bosc, seguida d'una munió de companyes; l’agitaven les fúries del seu dolor, però feia
veure que tu les hi havies inspirat. Udolant i cridant «euhe!», va arribar a l'estable recòndit, va
esberlar les portes i en va treure la germana. Quan la va tenir fora, la va revestir amb les insígnies de
Bacus; li va cobrir el rostre amb fulles d'heura i la va conduir, atònita, dins els murs del seu palau.
Quan Filomela va adonar-se que havia entrat en aquella casa abominable, la infeliç va sentir
esgarrifances i tot el seu rostre va empal·lidir. Procne la va portar a un lloc adient i li va treure els
guarniments del ritual, deixant al descobert el rostre avergonyit de la seva infortunada germana; va
tractar d’abraçar-la, però l'altra no s'atrevia ni a mirar-la a la cara, perquè se sentia com una rival de
la germana. Amb els ulls clavats a terra, volia jurar i posar els déus per testimonis que l'honra li
havia estat arrabassada per la força, però no tenia veu i només podia fer gestos. Procne s'inflama, no
pot contenir la còlera, i, desaprovant el plor de la germana, li diu: «No és ara moment de llàgrimes,
sinó d’espases, o de qualsevol cosa més poderosa encara, si és que en coneixes alguna. Jo estic
disposada a cometre qualsevol disbarat, tant si es tracta de calar foc a aquest palau i de llançar
Tereu, el culpable dels teus mals, enmig de les flames, com si cal arrencar-li amb l'espasa la llengua,
els ulls i el membre amb què t'ha deshonrat, o bé treure-li l’ànima criminal ferint-lo mil vegades.
Estic preparada per a qualsevol excés, però encara no estic segura de com ha de ser». Mentre
Procne deia aquestes coses, va arribar Itis i es va acostar a la seva mare. El noi li va donar la
inspiració d'allò que calia fer. Se'l va mirar amb ulls despietats i va dir: «Ah, com t'assembles al teu
pare!». Sense afegir res més, es prepara per a un crim esfereïdor i bull de còlera per dins.
Tanmateix, quan el fill es va acostar per saludar la mare i li va envoltar el coll amb els bracets,
mentre li feia petons i li feia carícies pròpies dels nens, la mare es va commoure, certament; la seva
còlera es va alleujar i va començar a esvair-se i els ulls, sense voler, se li van omplir de llàgrimes.