Antologia Les Metamorfosis d'Ovidi.pdf - ledaitindareu

ANTOLOGIA DE LES METAMORFOSIS D'OVIDI
ORFEU I EURÍDICE – LLIBRE X
Des d'allí, embolicat en el seu mantell color safrà, Himeneu es va allunyar pel cel immens i es va
dirigir a la terra dels cícons 175, on en va era invocat per la veu d’Orfeu. Perquè ell va acudir, sí, però
sense les paraules rituals, sense alegria en el rostre ni presagis feliços; fins i tot la torxa que duia
espurnejà fins el final amb un fum que feia plorar els ulls, i encara que l'agitessin no va produir cap
flama. El desenllaç va ser encara més greu que l'auspici; en efecte, un dia, quan la jovençana 176
passejava per un prat acompanyada per un grup de nàiades, va morir en ser mossegada en el taló per
una serp. Després d'haver-la plorat tot el possible sobre la terra, i per a no deixar d'intentar-ho també
entre les ombres, el poeta del Ròdope 177 es va atrevir a descendir fins l’Estigi a través de la porta
del Ténaro 178, i entre munions incorpòries, entre els fantasmes dels que havien rebut sepultura, va
anar a presentar-se davant Persèfone i el senyor de l’enutjós regne de les ombres. Tanyent les cordes
per a acompanyar el seu cant, va dir així: «Oh déus del món subterrani, al qual venim a caure tots
els que naixem mortals, si puc, si em permeteu que digui la veritat deixant de costat els embuts
d'una boca fal·laç, jo no he baixat fins aquí per a veure el fosc Tàrtar ni per a encadenar els tres
colls eriçats de serps del monstre medusi 179; la raó de la meva vinguda és la meva esposa, en qui un
escurçó, en ser trepitjat, va inocular el seu verí, arrabassant-li així els seus joves anys. Hauria volgut
poder suportar-lo i no negaré que ho vaig intentar: però l'Amor va vèncer. És aquest un déu ben
conegut en el món de la superfície: desconec si ho és també aquí. Però espero que ho sigui, i si és
cert el que es diu de l'antic rapte 180 també a vosaltres us va unir l'amor.
Per aquests llocs on rema la por, per aquesta foscor interminable pels silencis d'aquest vast regne, jo
us suplico que torneu a teixir els fils del precipitat destí d’Eurídice! Totes les coses, tots ens devem
a vosaltres i tots, després d'una breu demora, ens apressem, més tard o mes prest, cap a una mateixa
seu. Aquí ens dirigim tots, aquest és el nostre últim estatge i vosaltres exerciu sobre el gènere humà
el més llarg dels dominis. També ella, quan hagi complert plenament els anys que li corresponen,
quedarà en el vostre poder: el que us demano com a favor és que em concediu el seu goig. Perquè si
els fats em neguen aquesta gràcia per a la meva consort, jo, per descomptat no voldré tornar: podreu
alegrar-vos amb la mort dels dos.»
Mentre ell deia aquestes coses, acompanyant les paraules amb el tany de les cordes, les ànimes
exànimes ploraven: Tàntal no intentava arribar a l'aigua que li defugia, la roda de Ixió es va quedar
immòbil, els voltors no van seguir estripant el fetge 181, les nétes de Belo van deixar buides els seus
atuells, i tu, Sísif, et vas asseure sobre la teva pedra.
Diuen que llavors per primera vegada les llàgrimes van banyar les galtes de les Eumènides,
vençudes pel cant, i ni la consort reial ni el rei dels abismes van poder respondre que no a les seves
súpliques, i van cridar a Eurídice. Ella es trobava entre les ombres nouvingudes, i es va aproximar
amb pas lent a causa de la ferida. Orfeu del Ròdope la va rebre juntament amb l'ordre de no tornar
la vista endarrere fins que hagués abandonat les valls de l’Avern, o en cas contrari el do quedaria
sense efecte.
A través de muts paratges silenciosos es van encaminar per una sendera empinada, abrupta,
tenebrosa, coberta per una densa boira fosca. I ja no estaven lluny del marge de la superfície de la
terra: ell, temorós que ella no estigués, ansiós per veure-la, va tornar cap a endarrere la mirada, ple
d'amor. Immediatament ella torna a caure, i tendint els braços lluita per aferrar-se i ser aferrada,
però la infeliç no agafa sinó l'aire fugisser. I morint per segona vegada, no es va lamentar del seu
espòs (doncs de què podia lamentar-se, sinó de ser estimada?), i pronunciant un últim «adéu», que
ja tot just va arribar a les oïdes d'ell, va tornar a caure de nou al mateix lloc. Orfeu es va quedar
paralitzat davant aquesta segona mort de la seva esposa, igual que aquell que va veure, ple de terror,
els tres colls del gos, el del mig agafat per una cadena, i que no va perdre la por sinó amb la seva
pròpia naturalesa, ja que una roca va ocupar tot el seu cos; o com Olé, que es va atribuir el delicte i
va voler passar per culpable, i tu, desgraciada Letea, massa envanida per la teva bellesa: vau ser una
vegada cors units, i ara sou pedres que sosté l'humit Ida.