Antologia Les Metamorfosis d'Ovidi.pdf - ledaitindareu

ANTOLOGIA DE LES METAMORFOSIS D'OVIDI
PROCNE I FILOMELA – LLIBRE VI
S'hi apleguen els homes principals dels voltants; les ciutats veïnes demanen als seus reis de portarhi
paraules de consol: Argos, Esparta, Micenes, governada pels descendents de Pèlops, Calidó, que
encara no era objecte de la còlera ferotge de Diana 122, la fèrtil Orcomen, Corint, cèlebre pel seu
bronze, la guerrera Messene, Patres, l’humil Cleones, Pilos, ciutat de Neleu, Trezè, que encara no
havia estat governada per Piteu 123, totes les restants ciutats que queden tancades per l'istme que
separa els dos mars 124 i les que queden situades fora, mirant des de l'istme que separa els dos
mars 125. Qui ho hauria pogut creure? Només mancaves tu, Atenes. La guerra t’impedia de complir
aquest deure; tropes estrangeres, arribades per mar, omplien d'espant les muralles mopsòpies 126.
Tereu de Tràcia, amb l'ajuda de tropes de reforç, les havia fet fugir i el seu nom havia esdevingut
il·lustre amb la victòria. Pandíon va voler establir lligams amb aquest home tan poderós per les
seves riqueses i pels seus soldats, i que a més era descendent del gran Gradiu 127, i li va donar
Procne per esposa. Ni Juno, protectora dels matrimonis, ni Himeneu 128, ni les Gràcies 129 no van
beneir aquell llit nupcial; les Eumènides 130 van portar les torxes, que havien pres d'un funeral;
també les Eumènides van guarnir el tàlem i un duc, ocell de mal averany, es va posar en el sostre i
va deturar-se damunt la cambra nupcial. Amb aquest presagi es van unir Procne i Tereu, i amb un
presagi igual van ser pares. La Tràcia, evidentment, els va felicitar i ells mateixos van donar gràcies
als déus i van ordenar que fossin festius el dia en què la filla de l’il·lustre Pandíon havia estat
donada al rei i el del naixement d'Itis. 131 Fins a tal punt som incapaços de veure allò que ens convé!
El Tità 132 havia portat ja cinc tardors en la repetició del seu curs anual quan Procne, falaguera, va
dir al seu marit: «Si m'estimes, deixa'm que vagi a visitar la meva germana o que la meva germana
vingui aquí. Hauràs de prometre al teu sogre que ella tornarà poc temps després. Deixar-me veure la
germana seria com fer-me un gran regal». Tereu ordena de fer salpar un vaixell i, menat per la vela i
els rems, entra al port de Cècrops i arriba al litoral del Pireu. 133
Tan aviat com va trobar-se amb el sogre, es van donar la mà i van començar a parlar desitjant-se el
millor. Ja havia començat a explicar el motiu de la vinguda, a referir l'encàrrec de la dona, i havia
donat paraula que si la noia se n'anava tornaria ben aviat, quan vet aquí que va aparèixer Filomela,
resplendent per la riquesa del seu abillament, però més resplendent encara per la seva bellesa, tal
com sovint hem sentit a dir que les nàiades i les dríades van pels boscos; aquestes, però, sense uns
vestits ni uns ornaments semblants als de Filomela. Tereu, en veure la noia, va inflamar-se com les
espigues seques quan algú posa foc a sota, o com es crema la fullaraca i l'herba dipositada als
pallers. L'aspecte de la noia era digne de provocar una reacció així, ben cert, però a ell l’esperonava
també el seu temperament lasciu; i és que la gent d'aquelles regions és propensa a deixar-se portar
per les passions de Venus; aquest foc que caracteritzava la seva raça i ell mateix cremava dins seu.
Va sentir l'impuls de corrompre les companyes que tenien cura d'ella i la fidelitat de la seva dida, de
seduir la noia mateixa amb rics presents, encara que hagués de gastar totes les riqueses del seu
regne, o de raptar-la i defensar-la, després de raptada, amb una guerra cruel. No hi ha res a què no
s'atreveixi qui és presa d'un amor desenfrenat, el seu cor no pot contenir les flames que té a dins. Ja
no pot suportar més l'espera i amb paraules plenes de passió repeteix l’encàrrec de Procne; tracta
d'aconseguir el que desitja, fent-la servir de pretext. L’amor el feia parlar amb facilitat i, cada cop
que li demanava més del que semblava just, deia que així ho volia Procne. Va arribar a plorar, fent
veure que li ho havia encomanat Procne. Oh déus! quina nit més negra tenen a dins els cors dels
homes! L'esforç que posava Tereu a consumar el seu crim el feia semblar un espòs virtuós, i amb el
seu delicte només aconseguia lloances. Però què podem dir quan també Filomela té el mateix desig
i, envoltant afectuosament les espatlles del pare amb els braços, li demana que pel seu bé —quan,
en realitat, és en contra del seu bé— la deixi anar a visitar la germana? Tereu la mira i l'acaricia ja
per endavant amb els ulls; quan observa els petons que fa al seu pare i els braços que li té al voltant
del coll, tot això l'esperona i serveix de teia i d'aliment a la seva folla passió; cada vegada que ella
abraça el pare, voldria ésser ell el pare; perquè això no el faria desistir del seu crim. El pare és