Cultura 20040625 - aaeet.com

musica
La importància de l'argument i el llibret en les
òperes de Puccini (I)
El gran fracàs que significà
la seva segona òpera, Edgar
—la primera havia estat
Le Villi—, donà a Puccini
una visió ben clara de la
importància d'un bon llibret
per a una òpera, fet que el
convertí en un home terriblement
difícil per als escriptors.
Mai no estava satisfet
dels llibrets que li oferien i
exigia constants modificacions
perquè tot s'adigués
amb les seves previsions i
amb la seva lògica.
Per tal de no cometre més
l'error d'Edgar, Puccini treballava
simultàniament amb
vuit col·laboradors —incloent-hi
ell mateix i l'editor Ricordi—
per convertir la
novel·la Prevost d'Exiles,
d'Abbé Antoine François, en
el llibret per a l'òpera Manon
Lescaut. Aquesta fou la
primera òpera en què Puccini
escollí l'argument, tot i
que Ricordi intentà canviarlo
perquè tenia por que es
comparés amb l'argument
de Manon, de Massenet.
Al voltant de la tardor del
1889, Puccini parlà del projecte
amb Ruggiero Leoncavallo.
Pretenien fer una òpera
a l'estil de Carmen, de
Bizet, però l'esbós no acabà
de convèncer Puccini. Més
tard, ja entrat l'any 1890,
24
Puccini encarregà al prestigiós
escenògraf Marco Praga
que n'escrivís el llibret i
que el poeta Dominico Oliva
hi col·laborés.
En un principi, tant Ricordi
com Puccini acceptaren
l'esbós que Praga els ensenyà,
però al cap d'uns
quants mesos Puccini no es
trobava a gust amb la concepció
i distribució dels actes
—que eren gairebé idèntics
als de la versió de
Massenet. Per tant, va demanar
que n'eliminessin el
segon, que el substituïssin
pel tercer i que en aquest
hi desenvolupessin una situació
dramàtica apassionada.
En un principi Oliva
es disposà a fer-ho, però al
final ho va deixar estar,
cansat com estava de tants
canvis.
Llavors els llibretistes Luigi
Illica i Giuseppe Giacosa
—contractats per Ricordi—
continuaren i finalitzaren
el treball —això sí: amb més
d'un maldecap a causa de
les exigències de Puccini.
Una vegada acabat el llibret,
es reuniren tots els
participants a Milà per decidir
qui figuraria com a autor
del llibret, i la proposta
evidentment va ser: o tots
o cap. Mai no es posaren
d'acord.
L'estrena —que demostrà la
importància d'un bon llibret—
fou un gran èxit i ben
aviat traspassà les fronteres
italianes. Puccini, però, encara
no n'estava satisfet del
tot i Giuseppe Adami va haver
d'afegir-hi alguns versos
aprofitant que s'havia de representar
per commemorar
els trenta anys de la Scala,
de Milà.
Després de Manon Lescaut,
Ricordi va solucionar el problema
dels llibretistes tot
oferint a Puccini un equip
de llibretistes format per
Luigi Illica, que treballava els
diàlegs, i Giuseppe Giacosa,
que treballava els versos. El
primer resultat d'aquesta cooperació
fou La Bohème,
extreta de la novel·la Scènes
de la vie de Bohème,
de Henry Muger.
Poques vegades hi ha hagut
en la història de l'òpera
una adaptació tan allunyada,
en esperit, del text literari.
Puccini, òbviament,
exigia contínues modificacions,
tot afegint-hi, reestructurant-hi
i eliminant-ne
escenes i actes sencers,
cosa que moltes vegades
provocava que els llibretistes
es desesperessin. Fou
tan laboriós i complicat escriure
el text que Illica, Giacosa,
Puccini i fins i tot Ricordi
hi treballaren més de
dos anys. Després a Puccini
només li quedaren vuit
mesos per escriure'n la música.
S'ha de reconèixer que les
modificacions introduïdes
donaren com a resultat un
dels llibrets més preciosos
i més ben desenvolupats
de la història de l'òpera. En
realitat, tots els episodis de
l'òpera es col·locaren en
llocs concrets amb la finalitat
de crear una continuïtat
en la narració que no
es troba en la novel·la de
Muger.
En la novel·la els personatges
principals són Schaunard,
Rodolphe, Marcel,
Colline, Musetta, Mimí i
Francine, que mor tísica
com la Mimí però que no
Marc Moncusí
apareix en l'òpera. La història
d'amor que en l'òpera
s'atribueix a Rodolfo i Mimí
no prové de la novel·la. La
Mimí de la novel·la mor tísica,
però en un hospital, i
Rodolphe no ho sap fins al
cap d'uns quants dies. Sense
cap mena de dubte, a
Puccini no li agradava
aquest final i amb els llibretistes
en cercà un de més
apropiat a les seves exigències.
Després de tantes i tantes
modificacions trobem que
les úniques escenes de
l'òpera que realment corresponen
a la Mimí de la
novel·la són les del segon
acte, ja que les del primer
acte i les del tercer són
creacions dels llibretistes.
Les del darrer acte sí que
corresponen a la història de
Francine.
Quan Puccini va descobrir
—gràcies a Fontano, el llibretista
de Le Villi i Edgar—
La Tosca, de Sardau, escrigué
a Ricordi i li proposà
que arreglés el tema dels
drets d'autor per treballar en
aquest nou projecte. Tot i
així, no se'n sortí perquè,
d'una banda, Ricordi encara
no confiava gaire en el
jove Puccini —que fins llavors
només havia escrit
dues òperes i amb poc
èxit—, i de l'altra, l'escriptor
Sardau no considerà oportú
que un compositor encara
desconegut disposés de
l'obra. Mentrestant Puccini
treballava en Manon Lescaut
i La Bohème.
Al cap d'uns quants anys, Ricordi,
com que l'entusiasme
inicial de Puccini per La
Tosca s'havia apaivagat, va
fer arranjar-la a Alberto