(l'Avellaneda) - Tel. / fax 972 20 82 14 - Diari de Girona

Entrevista Pau Donés «Els músics patim un robatori constant» PÀ GI NA 5. Reportatge Copes plenes de paisatge Els ce -
lle rers expliquen l’evolució dels vins de la D.O. Empordà PÀGINES, 6, 7 i 8. Entrevista Stefano Maria Cingolani PÀGINA 9.
Mister
Sofà
Diari de Girona Entrevista
Un viatge al món
microscòpic
La fotògrafa gironina
Diumenge 13
d’abril de 2008
Dominical
Paula Vaquero mostra
imatges captades a
través del microscopi.
PÀGINES 2, 3 i 4
Ctra. Barcelona (l’Avellaneda) - Tel. / fax 972 20 82 14 - GIRONA

FOTO PORTADA: ANIOL RESCLOSA (UNA DE
LES IMATGES CAPTADES A TRAVÉS DEL
MICROSCOPI PER LA FOTÒGRAFA GIRONINA
PAULA VAQUERO)
13 d’abril de 2008
SUMARI
5 Entrevista
Pau Donés
El compositor i cantant de
Jarabe de Palo defensa el cànon
digital i assegura que els artistes
pateixen un «robatori constant».
6, 7 i 8 Reportatge
Paisatge a la copa
Els cellerers de l’Empordà
expliquen l’evolució que han
experimentat els últims anys els
vins de la Denominació.
9 Entrevista
S. M. Cingolani
L’historiador italià publica una
interessant i desmitificadora obra
sobre Jaume I, en la qual el
retrata com un «savi polític».
11 Artistes
de l’Empordà
Pere Noguera
14 Col·leccionisme
Carme Font
15 Salut
Abraçar-se és bo
Dominical
Passeig General Mendoza 2.
17002 GIRONA.
Telèfon: 972 20 20 66
Director
Jordi Xargayó
Cap de redacció
Alfons Petit
Disseny
Martí Ferrer
Administrador
Miquel Miró
Publicitat
Paco Martí
2 Dominical
Diumenge 13
d’abril de 2008
P aula
Vaquero (Girona, 1978) explora un
terreny fronterer entre l’anàlisi científica
i l’expressió artística. Partint del microscopi,
genera fotografies artístiques. Graduada
en fotografia científicotècnica a Terrassa per la
Fundació UPC, des del 2003 treballa com a fotògrafa
i dissenyadora gràfica. També imparteix
classes de fotografia. A la Sala d’Exposicions
La Punxa, del Col·legi d’Aparelladors i
Arquitectes Tècnics de Girona, poden veure la
seva exposició Micro-art. Fotografia a través
del microscopi, fins al 26 d’abril. Obert de dilluns
a dissabte, de 6 a 9 del vespre.
Què és el micro-art? Crec que la paraula l’aplico
jo per primera vegada en aquest context.
És la imatge feta amb el microscopi, i que té
un valor artístic.
Com és que fa aquesta mena de fotografia?
Vaig estudiar a Terrassa, a l’escola de la Fundació
Politècnica. És una carrera de tres anys,
amb un títol universitari. I al tercer any vaig
fer l’especialitat de fotografia científica. Jo vaig
ser la quarta promoció, i aquesta escola ha anat
renovant els plans d’estudi i ara no es fa aquesta
especialitat.
Què vol dir fotografia científica? És fer fo-
tografia tècnica per a investigadors, dedicada,
per exemple, a exposar el treball dels investigadors
de medicina. El meu treball de fi de carrera
va ser fer fotografia de microscopi electrònic,
i després, acolorir les imatges per a divulgació
científica, perquè les imatges siguin
més atractives.
El tipus d’acoloriment segueix unes pautes
en l’àmbit mèdic, o és només estètic?
Una mica les dues coses. Per diferenciar les
parts de la imatge, perquè s’entengui millor i
perquè sigui més maca, s’acoloreix.
Té utilitat mèdica? Sí, aquesta fotografia, en
la vessant mèdica, en la part d’investigació i
de recerca, té una utilitat mèdica. En l’àmbit
fotogràfic, hi ha les tècniques micro i macro.
Es fan reportatges mèdics per a hospitals, per
exemple.
I quin sistema de treballar segueix? Fas la
foto amb el microscopi i una càmera digital
acoplada. Una càmera digital. Abans es feia
servir una càmera analògica, i ara fem servir la
digital.
I quants augments són? En un microscopi
òptic, poden anar dels 10 als 100 augments. Si

PAULA Vaquero Barnadas Fotògrafa científica, exposa a la sala La Punxa de Girona
Un viatge al món microscòpic. És la proposta d’aquesta fotògrafa gironina. Veiem a l’exposició
que realitza parts del cos d’animals, com un esòfag de mamífer, una llengua. El quall d’una ovella.
Una dent. Però vistos a través del microscopi, i tractats digitalment, adquireixen la textura de
l’obra d’art. Ens evoquen formes i sentiments. El món a 20 o 10 augments. Un altre món.
Un viatge al món
microscòpic
es fa servir l’electrònic, pots arribar de 50 a
100.000 augments.
Després encara hi ha l’atòmic. Sí, aquest encara
és molt més ample. Però jo no l’he pogut
fer servir mai.
Què li agrada d’aquesta mena de fotografia.
Descobrir coses que normalment no veus
a simple vista. Quan mires el microscopi i veus
formes diferents. Veure des d’un altre punt de
vista, part del cos o objectes.
Què pot trobar la gent en aquesta exposició?
Són un seguit d’imatges abstractes, que
destaquen pels colors, pels contrastos. La gent
es pot parar, i cada imatge li suggereix coses
diferents. A cada peu de foto he posat el que
és. Aquesta exposició en concret, són teixits
biològics, i allò que em suggereixen a mi. Hi
ha una part de l’intestí gruixut, de l’intestí prim.
Un estómac, una llengua.
Són parts del cos d’animals? Sí. Hi ha estómacs
d’animals remugants. Deixant de banda
el teixit, busco més els sentiments que puguis
extreure tu en veure les imatges.
La seva tècnica seria una mica com fer qua-
TEXT: MOISÈS DEPABLO FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA
dres, no? Quan miro al microscopi, vaig buscant
les composicions de formes que siguin
atraients. Jo trobo un significant, aquesta imatge
em suggereix tal cosa, però a l’exposició he
vist que cadascú ho veu d’una forma diferent.
Li agradaria anar per aquest camí en l’àmbit
professional? Sí, la formació que tinc està
basada en la fotografia científica, però he vist
que m’he d’anar adaptant als canvis. Es fan coses
per encàrrec. També faig també disseny gràfic
i dono classes de fotografia. Es pot compaginar
les dues coses. El camp artístic m’agrada.
El pas a digital també ha estat una transformació
en aquesta mena de fotografia?
Mentre estudiava, ja vaig viure el canvi. No em
va costar massa adaptar-me. Després de plegar
jo, l’escola ja no ensenyava tècniques tradicionals.
Jo vaig estudiar revelat en blanc i negre,
ara això s’ha perdut.
Diuen els puristes que la fotografia digital
no té la màgia de la fotografia analògica, és
cert? No. Cada cosa té el seu encant. En blanc
i negre no veus la imatge fins que no la reveles.
Potser aquí el procés és més artificial. És
més elaborada. Són fotos tan treballades, que
semblen artificials. També en l’analògica es re-
toca. El digital et facilita molt la feina.
Però també és una oportunitat per al gran
públic, una persona que té bon ull, amb
bon material, és difícil competir amb ella,
no? Sí, a vegades no es diferencia la foto amateur
de la professional. Hi ha aficionats que tenen
molt bon nivell. Cal trobar un estil que et
diferenciï dels demés. Trobar coses afegides,
que no només sigui la tècnica. Potser a un aficionat
li surt bé una foto i ja està. És tenir tot
un treball, amb una mateixa línia. Quan algú
veu una foto teva, que ja et reconegui per l’estil.
Avui tot es retoca.
Quan veus una foto d’una model no és ben
bé la realitat, oi? Sí, (riu) jo crec que el cent
per cent d’allò que es publica es retoca. Però
són retocs mínims. Per ètica, moltes coses no
s’haurien de poder retocar.
Una cosa és canviar un enquadrament,
però parlem de modificar l’aspecte de les
persones. Sí, en fotografia científica no es pot
retocar per ètica. Perquè és ensenyar la realitat
tal i com és, per això jo li dono una visió
més artística. En la meva especialitat la llum
sempre ha de venir a 45 graus. Hi ha una sèrie
de regles perquè la imat- (Continua a la pàgina 4)
Entrevista
3 Dominical
Diumenge 13
d’abril de 2008

Entrevista
4 Dominical
Diumenge 13
d’abril de 2008
(Ve de la pàgina 3)
ble.
ge sigui al més objectiva possi-
Llavors a la seva exposició parteix d’un original,
i el transforma? Sí, he conservat l’essència
de les formes, i després he transformat
jo la foto.
I això que diuen que com més mires cap a
l’interior dels objectes, veus com univers;
és gairebé un concepte de poetes, no? Sí,
dins dels òrgans veus una ordenació natural,
hi ha una certa harmonia. La composició ja te
la trobes, i he aprofitat això, la bellesa de les
formes naturals, per expressar coses més personals.
Per descobrir el meu interior, l’he reflectit
en l’interior de les coses.
Què li diu la gent que veu l’exposició? En
general, agrada. Primer vaig fer les fotos en
mida petita, però vaig veure que li havia de donar
un format gros per destacar-ho més.
Està de moda el format gran en fotografia?
En el meu cas, en ser colors vius i teixits abstractes,
es veuen millor en format gran. Jo me-
’ls imagino en espais com menjadors, i queden
millor en gran format. Veus més el detall, són
detalls petits, i en fer-ho en gros, es capta molt
millor.
Ha pensat a fer fotografies de matèria en
canvi; com es degrada i es transforma, com
la fruita que es va podrint, per exemple?
De moment m’interessa la natura tal i com és.
Tot i que no ho descarto.
Hi ha referents a nivell d’aquest tipus de
fotografia? Hi ha una americana que es diu
Felice Frankel i una francesa que es diu France
Bourély. Les dues són investigadores i fotògrafes,
i a partir de les seves investigacions, han
publicat algun llibre de fotografies. Sent investigadores,
i dones, són un referent per a mi.
A Espanya hi ha algú important en aquest
camp, o es treballa poc? Tinc contactes amb
departaments de fotografia científica. A Madrid,
hi ha investigadors que la treballen: el Gabinete
de Fotografía Científica, amb Luis Monge.
Fan comentaris, intercanvien informació
entre els amants d’aquesta fotografia? A Internet
hi ha un fòrum que es diu fotociencia,
per a professionals del tema.
Té algun projecte per a més endavant? He
canviat el format, cap al format gran. He trobat
un sistema d’impressió més bo, amb més qualitat.
Ho vull consolidar, i treballar en línies similars
i anar evolucionant. Miraré en galeries
de Barcelona i portaré aquesta exposició a altres
llocs de Girona.
Enfront de la fotografia d’autor, n’hi ha una
d’industrial que la gent compra per un
preu molt assequible. Es pot competir contra
aquest tipus de fotografia? Sí, per què no?
Busco que la gent apreciï el valor de les imatges.
Busco gent que valori la imatge. De cada
obra només faig una única fotografia, i pintada
a sobre. Cada signatura és diferent, no pot
ser la firma sempre igual. Vaig estar buscant
tintes que anessin bé amb aquest tipus de suport
que he trobat. Ha de ser una tinta que duri
moltíssim i s’entengui bé, perquè el material és
alumini. Cada quadre és diferent per la firma.
I no descarto pintar al damunt de la fotografia.

PAU Donés Músic, líder de Jarabe de Palo
Pau Donés, compositor i cantant de Jarabe de Palo, es defensa de les crítiques que el seu és un
grup que es repeteix i assegura que el seu últim treball, «Adelantando», és «positiu». Sense pèls a
la llengua, el músic afincat a Barcelona es mostra decididament partidari del cànon digital.
“Els músics patim un
robatori constant”
U na
dècada després que La Flaca fes ballar
mig món, Jarabe de Palo continua
d’actualitat. Més enllà dels seus nous projectes
i les seves cançons amb rimes repetitives,
queda l’ànima i la veu del seu líder, Pau
Donés (Montanuy, Osca, 1966). Sense pèls a la
llengua a l’hora d’abordar temes de l’actualitat
política i social, el músic català defensa el seu
dret a continuar creient en la música, «en la de
veritat, no en aquella que es crea als realities
televisius». Per això es mostra positiu davant
dels esdeveniments. «Conservo la mateixa il·lusió
i les mateixes ganes que al principi», assegura
el màxim responsable de discos que han
aconseguit tant èxit com La Flaca (1996), Depende
(1998), De vuelta y vuelta (2001), Bonito
(2003) i 1 m2 (2004). Adelantando és l’últim
disc de la banda, per al qual han comptat amb
la col·laboració, entre d’altres, de La Mari, de
Chambao, Carlos Tarque, de M-Clan, La Schica,
Niccolò Fabi...
Les xifres parlen que hi ha una crisi en el
món de la música, de la falta de suport de
les discogràfiques i en canvi reapareix a la
televisió Operación Triunfo i milers i milers
de persones es presenten als seus càstings.
Prefereixo no fer cap comentari sobre
aquests programes, que més que buscar una
persona amb talent busquen un ninot amb qui
jugar.
Algú bo hi haurà, no? Segur que sí. El problema
ve després, quan aquesta persona s’hagi
d’enfrontar a aquesta realitat. Les oportunitats
que triomfi cada vegada són més escasses,
les discogràfiques es neguen ja a desemborsar
grans quantitats de diners per un producte d’un
dia... Programes com aquests només contribueixen
que la professió sigui vista com alguna
cosa superficial. I no ho és.
Si a tot això hi afegim el problema de la pirateria
i el polèmic cànon digital... Jo li dono
suport, és l’única arma que tenim els músics
per lluitar contra el robatori constant que patim.
I no em valen les excuses que els discos
són molt cars. La gent es gasta moltes peles per
comprar-se unes sabatilles d’esport de marca i
no fa el mateix amb la cultura. Si no ens defensem,
acabarem tots molt malament.
Il·lusió? La mateixa que quan vam començar
ja fa més de deu anys. Conservo les mateixes
ganes de treballar, de compondre cançons, de
pujar a un escenari. Enfront de l’adversitat opto
per tirar endavant.
Continua essent un tipus optimista, com
les seves lletres? Més que optimista, positiu.
D’aquí el títol del nou àlbum. Adelantando és
una forma de dir que, passi el que passi, podem
fer que les coses siguin millor, podem fer
que canviïn. Només hem de continuar endavant.
«Lluminós», «ple de vitalitat»... Em deixo algun
qualificatiu per explicar el seu últim
treball? Creatiu? És un adjectiu que valoro molt
perquè no és gens senzill sorprendre el públic.
Jo crec que aquesta és la clau de l’èxit de Jarabe
de Palo. Ens hem arriscat, hem parat quan
havíem de fer-ho i també ens han donat diver-
TEXT: V. SÁNCHEZ
ses estocades... i aquí estem, sobrevivint.
S’han envoltat, a més, d’un gran nombre
d’amics que li donen un toc especial, únic,
al disc. És veritat. Sembla que hi ha cançons
que he compost pensant en els artistes que han
cantat amb nosaltres però no és així. Jo creo i
després veig a qui li va millor cada tema. Però
reconec que el Déjame vivir que toco al costat
de La Mari de Chambao és ideal per a ella.
Cansat de l’etiqueta que són un grup que es
repeteix? Els que diuen això no tenen ni idea
de composició i gairebé m’atreviria a dir que
tampoc tenen molta cultura musical. Li dirien
el mateix a Bono, d’U2, pel seu Sunday Bloody
Sunday, o als Beatles pel seu Let it be? La veri-
tat és que ja no em molesta tant. Que cadascú
ens defineixi com millor li sembli.
De quina manera ho faria vostè? Som gent
senzilla que fem música mestissa, barreja d’estils
com el rock, el jazz, la bossa nova, el flamenc...
Som un grup camaleònic.
Cuba ha estat una font d’inspiració constant
per a molts artistes. De fet, un dels seus
grans èxits, La Flaca, li deu molt a aquest
país. Creu que canviarà alguna cosa allà
després de l’adéu de Fidel Castro? Simplement
espero que no empitjorin més les coses i
que els ianquis no converteixin l’illa en el puticlub
del Carib. No defenso Fidel, però cal estar
ben atents.
Entrevista
5 Dominical
Diumenge 13
d’abril de 2008
“
No em valen
les excuses
que els discos
són molt cars.
La gent es
gasta moltes
peles per
comprar-se
unes sabatilles
d’esport de
marca i no fa
el mateix amb
la cultura. Si
no ens
defensem,
acabarem
tots molt
malament.
“

6 Dominical
Diumenge 13
d’abril de 2008
Copes plenes de
paisatge
Els elaboradors de vi de l’Empordà expliquen l’evolució que ha experimentat el sector en els
últims anys i aposten per continuar modernitzant les vinyes i els cellers i per incrementar encara
més la presència de les varietats autòctones de raïm en els productes que treuen al mercat.
1
D emano
als cellers que apostin per la singularitat.
Si ens hem de diferenciar dels
vins que es fan a Austràlia, o a l’Argentina,
que poden ser la nostra competència de futur,
ho hem de fer a base d’utilitzar les varietats
autòctones, que aquí donen el millor rendiment».
Ho deia el sommelier del restaurant El
Celler de Can Roca de Girona, Josep Roca, dilluns
d’aquesta setmana, davant de cellerers,
pagesos, enòlegs, sommeliers, propietaris de
restaurants, comercials... Roca va ser un del
conferenciants de la jornada «Vins de tramuntana»,
dedicada a la divulgació dels vins de la
Denominació d’Origen Empordà i impulsada
pel Consell Regulador de la mateixa D.O. «La
grandesa d’un vi és que pugui concentrar un
paisatge en una copa, i això a l’Empordà passa»,
va sentenciar el sommelier.
«Collites d’una excel·lent qualitat, l’emergència
de noves generacions al sector i la recuperació
d’espais que tradicionalment havien
estat vinyes són alguns dels factors positius que
avalen la bona feina que s’està duent a terme
els darrers anys». El Consell Regulador resumeix
d’aquesta manera l’evolució que han experimentat
en els últims anys els vins de la D.O.
Empordà, que inclou 35 municipis de l’Alt Empordà
i 13 del Baix Empordà, amb un total de
41 cellers i 418 viticultors inscrits. Després d’una
història llarga i en ocasions convulsa, el cert
és que el sector viticultor de l’Empordà travessa
un moment dolç, amb productes guardonats
en certàmens d’alt nivell, un creixent nivell de
professionalització i tecnificació, una modernització
important d’instal·lacions i camps de
TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA
conreu i l’aparició de nous elaboradors.
La renovació que es va produir fa un any i
mig en el Consell Regulador és l’altre factor que
va portar l’entitat a organitzar una jornada com
la de dilluns passat, poc habitual, i que va reunir
desenes de persones al Mas Marroch de Vilablareix:
«Era el moment de fer-ho», assegura
el president del Consell Regulador de la D.O.,
Josep Blanch. «Havíem de començar a Girona,
perquè la gent d’aquí és la que sempre ens ha
donat suport, però és evident que farem iniciatives
similars a Barcelona, per exemple, on
hi ha un mercat amb molta potencialitat». La
resposta a la trobada de Girona, amb molts assistents,
demostra segons ell que «els vins de
l’Empordà generen interès i expectació».
A més de conferències de Josep Roca i de
l’assessor tècnic del Consell Regulador, Simó
Serra, la jornada va consistir en el tast de vins
de 26 dels cellers de la D.O., en el qual es va
poder constatar la diversitat de productes que
s’hi elaboren, l’elevat nivell que en general s’està
aconseguint i la varietat de tipologies de cellers,
amb grans empreses, d’altres de familiars,
algunes amb llarga història i d’altres de molt recents,
cooperatives, etc.
Les varietats autòctones que defensa Josep
Roca són, en el cas dels vins negres, Samsó (carinyena)
i garnatxa negra, que són les recomanades
per la DO, tot i que també estan autoritzades
cabernet sauvignon, cabernet franc,
merlot, monastrell, ull de llebre, syrah i garnatxa
peluda. En el cas dels blancs, les varietats
de la zona (recomanades) són garnatxa
blanca o lledoner blanc, macabeu o viura i mos-
catell d’Alexandria, mentre que també estan autoritzades
chardonnay, gewurztraminer, malvasia,
moscatell de gra petit, picapoll blanc,
sauvignon blanc i xarel·lo.
L’ús d’una o altra varietat, afegit al tipus de
terra sobre el qual s’ha plantat la vinya, a la
temperatura, a les hores de sol, a la diferència
tèrmica entre dia i nit, a la pluviometria, a la
tramuntana, etc. influiran en el vi resultant, com
hi influirà també el tipus de verema, el procés
de vinificació, i un llarg conjunt de factors.
EL «TERROIR» DE L’EMPORDÀ
A grans trets, Simó Serra distingia entre tres tipologies
de terreny a la DO que afavoreixen
determinats tipus de vins: «A les zones on hi ha
pissarra (de Sant Climent Sescebes al cap de
Creus i a la zona de les Gavarres) s’hi fan vins
ben estructurats, amb un grau alcohòlic elevat,
un bon contingut de polifenols (tanins i matèria
colorant), molt de cos, grassos, de manera
que són suaus a la boca». Són zones excel·lents
per als vins negres, però també per al moscatell.
A les zones granítiques (de Maçanet de Cabrenys
a Sant Climent i de Santa Cristina a Castell
d’Aro), en canvi, «el grau alcohòlic dels vins
no és tan alt; continuen essent ben estructurats
i amb un ampli contingut fenòlic, però a més
són molt aromàtics». És una zona, segons Simó
Serra, molt bona per a vins fets amb garnatxa
i envellits en bóta. Finalment a la zona més planera
de la D.O., amb terres de sorres i argiles,
«s’hi fan negres amb menys graduació, vins
blancs i rosats, caves... En general són vins frescos,
lleugers, aromàtics». Queden encara tam-

2 3
bé terrenys calcaris, a la zona de Biure, Llers i
el Montgrí, si bé s’hi conserven poques vinyes.
Serra resumeix que «el granit i la pissarra és el
que hi ha més», i afegeix que la resta de condicions
climàtiques a la zona, amb una temperatura
mitjana entre 12,5 i 16 graus, una pluviometria
d’uns 600 mm/any i una bona quantitat
d’hores d’insolació, fan que sigui molt adequada
per a la producció de vins de qualitat.
De fet, recorda Serra, l’Empordà va arribar a
ser la primera zona productora de vi (en quantitat)
de l’Estat espanyol, si bé la plaga de la
fil·loxera, a finals del segle XIX, va enfonsar el
sector. Amb el temps, es van replantar les
vinyes, però la qualitat del vi no era la preocupació
principal dels elaboradors: «Durant una
bona temporada el vi de l’Emporda es venia a
majoristes». També hi havia «molts pagesos que
es feien el vi a casa, per al consum propi». Posteriorment
arribaria l’auge de les cooperatives:
«Les cooperatives van contribuir molt a la revifalla
del sector, però només hi havia tres o quatre
embotelladores, i al final s’acabava barrejant
el vi, tant si era molt bo com si no ho era
tant. En aquell temps només es feia una classe
de vi negre, una de rosat i una de blanc, i així
era molt complicat buscar la qualitat». L’evolucio
en els últims anys ha anat estretament relacionada
amb l’aparició de nous cellers, amb
un increment de la selecció, amb una diversificació
de l’oferta, fins arribar a un punt que
«l’assortit de vins és enorme».
De cara al futur, Simó Serra considera que
s’està en el bon camí, però ell, com Roca, defensa
una aposta pel que és autòcton: «Entenc
que la qualitat és aconseguir obtenir la màxima
expressió del que tens. I en el cas del vi,
passa per les varietats de raïm i pel terroir,
aquesta paraula francesa que es refereix tant al
terreny com al clima com a l’entorn, que al cap
i a la fi és el que dóna singularitat a un vi».
COOPERATIVES ACTIVES
Els canvis que s’han produït en l’elaboració del
vi a l’Empordà no han provocat, però, la desaparició
de totes les cooperatives. N’hi ha diverses
en funcionament, i a més es mostren
molt actives. És el cas de la de Garriguella, que
presideix Jordi Juan Boscà, per a qui l’evolució
d’aquestes entitats ha estat motivada perquè
«sempre hem estat comparant el que fèiem
nosaltres amb el que feien els altres». Així, afegeix
que «una de les claus dels canvis han estat
els cursos de tast de vins, que ens han permès
conèixer l’evolució tant dels gustos dels
clients potencials com dels altres elaboradors».
És en aquests cursos, per exemple, on es pot
comprovar «les varietats diferents de vins que
es fan en altres indrets d’Espanya i del món, i
fins a on pots arribar tu amb els teus mitjans».
Boscà defensa el paper del pagès en la producció
del vi i sosté que «per al vi, la cura de
la terra i el conreu de la vinya representen el
60%». Això no és obstacle perquè la cooperativa
hagi estat conscient de la necessitat d’evolucionar
en el procés d’elaboració del vi i d’adaptar-se
als canvis tecnològics del sector. A
més, la proliferació de cellers a l’Empordà no
ha afeblit la vocació col.lectiva dels cooperativistes
de Garriguella, que segons el seu presi-
4
5
6
dent «des del moment que tenen una visió més
àmplia i s’adonen d’on som, són els primers a
ser conscients de la necessitat que tenim de millorar,
i els primers que s’esforcen per afavorir
aquests canvis». L’evolució dels vins de la cooperativa,
alguns dels quals han obtingut reconeixements,
avalen aquest esforç.
Carles Tauler és l’enòleg del celler Oliveda,
de Capmany, un dels més antics de l’Empordà,
amb més de cent anys d’història i gestionat en
l’actualitat per la tercera generació de la mateixa
família. A Oliveda han estat, per tant, testimonis
privilegiats de l’evolució que ha experimentat
el sector: «Com tants altres, nosaltres
érem granelistes, enfocàvem la nostra producció
a la venda de vi a granel. Però amb el temps,
i especialment a partir de l’arribada d’Alfons
Freixa, es va treballar per una renovació de les
instal.lacions i dels processos d’elaboració del
vi a la recerca de la qualitat. En paral.lel, es va
apostar per enòlegs joves, es van renovar les
vinyes, es van conservar les velles que es consideraven
interessants, i tot plegat està donant
els seus fruits». Tot aquest procés de renovació
ha permès Oliveda situar-se entre els cellers
capdavanters de la D.O., amb vins molt reconeguts
i importants projectes de futur.
Carles Tauler comparteix el criteri de Josep
Roca i creu que a l’Empordà s’ha d’apostar per
les varietats de raïm autòctones, que són les
que permeten una oferta diferenciada: «Al principi
de la renovació del sector es va optar molt
per varietats foranes que donaven molt bon resultat,
però amb el temps ens hem adonat que
per exemple amb les ca- (Continua a la pàgina 8)
Reportatge
7 Dominical
Diumenge 13
d’abril de 2008
Fotos:
1
Diversos assistents a
la jornada «Vins de
Tramuntana» que es
va fer dilluns al Mas
Marroch de Vila -
blareix, entre ells
Agustí Ensesa, a
l’estand del celler
Vinyes dels Aspres.
2
Un dels assistents
tastant un vi.
3
Simó Serra, enòleg i
assessor tècnic del
Consell Regulador
de la D.O. Empordà
–a l’esquerra– i
Josep Roca, sommelier
del restaurant El
Celler de Can Roca
de Girona, en un
moment de la jornada,
durant la qual
van pronunciar sengles
conferències.
4
Una noia tastant un
vi.
5
Movent un vi a la
copa per apreciar-ne
millor l’aroma.
6
Josep Blanch, president
del Consell
Regulador de la
Denomi nació
d’Origen Em por dà.

Reportatge
8 Dominical
Diumenge 13
d’abril de 2008
Fotos:
7
Un altre dels estands
de la jornada deducada
als vins de
l’Em pordà.
8
Marià Pagès, responsable
del celler
Marià Pagès de
Capmany.
9
Jordi Juan Boscà,
president de la cooperativa
de
Garriguella.
10
Carles Tauler, enòleg
del celler Oliveda de
Capmany.
12
Marc Bournazeau,
l’exnotari de Per -
pinyà que ha muntat
a Sant Climent
Sescebes el celler
Terra Remota.
7
8 9 10 11
(Ve de la pàgina 7)
rinyenes i les garnatxes, que
són raïms d’aquí de tota la vida, també es poden
fer coses molt interessants». Malgrat això,
no descarten continuar usant varietats com el
cabernet, o el merlot, que «han ajudat molt a
millorar els vins de l’Empordà». La recuperació
del sector també ha passat per una imprescindible
renovació dels equipaments. En el cas
d’Oliveda, «s’ha invertit molt, s’ha canviat el ciment
per l’acer inoxidable, i sobretot s’ha treballat
molt en la traçabilitat i el control de qualitat
del vi, per tal que si mai hi ha cap problema
aquest sigui perfectament localitzable, per
poder-lo solucionar com més aviat millor».
Quan se li demana quin és el procés que segueix
un enòleg per crear un nou vi, Carles
Tauler assegura que es parteix del final per arribar
a l’origen: «Nosaltres estem permanentment
buscant idees, imaginant vins, fent tastos... I
per a una nova creació normalment parteixes
d’una idea de vi que t’has format, i a partir d’aquí
construeixes la seva elaboració a la inversa:
penses quin raïm seria l’adequat, quan
s’hauria de veremar, quan de temps s’hauria
d’estar a les bótes... I ho poses en marxa, tenint
en compte que pot ser un projecte que
doni fruits al cap de molts anys, i que pel camí
pots detectar errors, i pots fer proves, i introduir
canvis... S’ha de tenir molta paciència».
Tauler es mostra molt agraït als restauradors
de les comarques gironines perquè «han implicat
molt el vi, i el vi de l’Empordà en concret,
en la seva oferta, i això ens ha donat a conèixer
encara més, fins i tot a nivell internacio -
nal, i ens ha ampliat el mercat; això implica una
exigència més elevada per a nosaltres, perquè
hem de respondre a les expectatives creades,
però aquest és un repte apassionant».
VELLS I MODERNS
També té molta història, encara que les seves
dimensions són més reduïdes, el celler Marià
Pagès, de Capmany. Marià Pagès, el seu responsable,
explica que «de sempre hem tingut
tradició en l’elaboració de vi, si bé vam renovar
el celler l’any 1993 amb la intenció d’oferir
més varietat i més qualitat». Pagès és dels que
considera que la utilització de raïms forans ha
estat profitosa per al vi de l’Empordà: «Abans
pràcticament només teníem una varietat i mitja,
la carinyena i la garnatxa, però amb la incorporació
de nous raïms es van aconseguir
vins amb més color, més estructura, alguns més
suaus, més rodons, en definitiva». Pagès entén
que el canvi en els vins de l’Empordà ha estat
bàsicament per un canvi en la demanda i que
el futur del sector a la zona passa per «esforçarse
encara més. Hem de continuar endavant, ara
eixamplant tant la qualitat com la quantitat».
Sense gens de tradició, però amb les mateixes
ganes de fer bon vi, treballa des de l’any
2002 a Sant Climent Sescebes Marc Bournazeau,
un exnotari de Perpinyà que l’any 2000 va
decidir tancar el despatx per dedicar-se a l’elaboració
de vi. Primer ho va provar a França,
però no li va acabar de convèncer, i tenint en
compte les arrels familiars va mirar cap al sud.
L’any 2002 plantava les seves vinyes a Sant Climent
i l’any 2006 el seu celler, Terra Remota,
produïa els seus primers vins, un negre i un
blanc batejats en homenatge a Antonio Machado:
Camino 2006 i Caminante 2006. «Quan
vaig començar a fer vins, l’any 2000, ja mirava
cap a l’Empordà, perquè pensava que era una
zona idònia, però que li faltaven deu cellers de
la màxima qualitat», sostè Bournazeau. «El terroir
d’aquesta zona és fenomenal, amb el granit,
el sol, la proximitat del mar...», afegeix.
L’esforç que han fet els cellers de la D.O.
Empordà el noten els consumidors, en opinió
d’Agustí Ensesa, director de l’Escola de Tastavins
del Gironès i de Mestres Cellerers de Catalunya,
i col.laborador de Diari de Girona: «L’evolució
del vi de l’Empordà en els últims vint
anys ha estat tan positiva que s’ha posat a l’alçada
de qualsevol Denominació d’Origen de
Catalunya i de moltes de les que hi ha en el
conjunt de l’Estat espanyol». Ensesa creu, però,
que aquests vins empordanesos no tenen la
sortida que es mereixen al mercat, i n’atribueix
bona part de la culpa al sector de la restauració:
«Els restauradors no estimen prou la terra;
tothom es mostra molt entusiasmat amb els vins
que es fan aquí, però a l’hora de confeccionar
la carta dels restaurants no els hi posen. D’aquesta
manera, a l’arribar al restaurant es trenca
la cadena que comença amb el pagès i continua
amb els elaboradors, enòlegs...». Tot i admetre
que els vins de la DO Empordà són cada
cop més presents als restaurants de les comarques
gironines –«a Barcelona encara queda
molta més feina a fer», apunta–, Agustí Ensesa
considera que es mereixerien molt més suport.
I més tenint en compte que, al seu parer, la
qualitat d’aquests vins continuarà creixent en
els propers anys, perquè «s’està treballant molt
bé, i els cellers han sabut posar-se al dia en instal.lacions,
i en la preparació tècnica del seu
personal, i ho continuaran fent».
Josep Roca és copropietari d’un restaurant,
El Celler de Can Roca, que aposta decididament
pels vins de l’Empordà, tot i admetre que
«quan vam començar, només en teníem quatre
a la carta; les coses han canvia molt i ara en tenim
més de 40 i podem treure pit i fer promoció
amb orgull i sense prejudicis». Malgrat axò,
en la jornada de dilluns va demanar als elaboradors
que «siguin més vignerons que enòlegs,
perquè està molt bé fer vins nets, però sobretot
s’han de fer vins des de l’ànima». Per a Roca,
la gent jove que entra en aquest sector «ha de
contribuït a dignificar la feina de pagès».
A més de revindicar les varietats de raïm autòctones,
Roca defensa elaboracions també
pròpies, com la de la garnatxa de l’Empordà
–«no la diluïu ni la vengueu a qualsevol preu»,
demanava–, el vi novell –«un vi de festa, sense
més complicacions»– o el vi assecat a sol i serena.
«Està molt bé el que s’ha fet fins ara –resumia–,
però això només ha fet que començar;
des del 1975 fins ara s’ha canviat molt, però cal
constància perquè no sigui flor d’un dia».

STEFANO MARIA Cingolani Historiador, publica «Jaume I. Història i mite»
La seva aproximació a la figura del rei Conqueridor està considerada com una de les més interessants
en aquests temps en què, arran de la commemoració dels 800 anys del seu naixement,
proliferen les publicacions sobre Jaume I. Cingolani no amaga que sovint va contracorrent.
S tefano
Maria Cingolani (Roma, 1956) és
un historiador medievalista italià, doctor
en Filologia Romànica a la Universitat La
Sapienza de Roma, encara que està estretament
reacionat amb Catalunya, on resideix llargues
temporades des de fa quinze anys i ha
exercit de professor visitant a la Universitat de
Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra. No
té problemes per anomenar les coses pel seu
nom i està convençut que la història sempre
es manipula. Diu que alguns utilitzen les seves
paraules, perquè donen suport a certes tesis
ideològiques: «Ciutadans de Catalunya va
penjar una entrevista meva a la seva pàgina
web». El fet d’anar contracorrent no és una disposició
natural, sinó que li arriba a través de
la investigació: «Em poso en un tema i acabo
donant-li la volta». Especialista, entre altres temes,
en la literatura catalana i en historiografia
catalana dels segles X al XIV, ha escrit, entre
d’altres, Joan Roís de Corella. La importancia
de dir-se honest (1997, premi Joan Fuster
d'assaig), Bernat Desclot i les dues redaccions
de la crònica (2006), La memòria dels reis. Les
quatre grans cròniques (2006), i Jaume I. Història
i mite (2007), i és el responsable d’una
una edició crítica de Lo somni, de Bernat Metge
(2006).
La seva biografia de Jaume I ha sorprès pel
seu enfocament innovador. On és el germen
d’aquest volum? Vaig començar a repensar
els materials i fonts diverses del Llibre
dels Feyts. La meva idea principal era la d’elaborar
un volum que arribés a un públic ampli,
no especialista, però que fos fruit d’una investigació.
No volia renunciar a la complexitat
per la divulgació ni a la divulgació per la
complexitat del tema.
Manipula Jaume I la història en la seva autobiografia?
Tothom manipula la història. Jaume
I és un dels primers reis que té un pensament
històric. Reconstrueix la seva història personal
a partir d’alguns punts de referència, com
la seva família, per introduir-se a ell mateix. És
curiós que parli poc del seu pare i del seu avi
Alfons, que amb el temps es convertirà en el
seu punt de referència per ser el primer rei de
la Corona d’Aragó. Jaume I està en un moment
en el qual ha de canviar els equilibris de poder
i executar un altre tipus d’autoritat respecte
als seus referents. Estava obsessionat a superar
els exemples dels seus avantpassats.
Amaga dades al Llibre dels Feyts que podrien
resultar-li perjudicials? En les cròniques
de l’època se solia parlar de guerra. En
aquest sentit, oculta el seu fracàs amb els musulmans
en la temptativa de reconquistar Peníscola
el 1225 o encobreix la pèrdua de Provença
el 1246. Esmenta alguns daltabaixos que
després utilitzarà per mostrar-se més fort. Un
altre dels punts que falsifica és la història referent
a la conquesta de Mallorca. Explica que
es va ordir en un sopar que va mantenir amb
uns quants nobles, quan en realitat se sap que
es tenia planejada des de feia un any.
Com comunicaven els reis, en aquest cas
Jaume I, el seu poder al poble? Usava el
prestigi dirigint-se als seus súbdits com una figura
modèlica, amb una autoritat moral per
damunt dels altres que sempre buscava solucions
que convinguessin a tothom. Ell pretenia
dirigir les forces, encara que no ho aconseguís
massa perquè va lluitar contra els nobles
fins a l’últim dia. Els reis comunicaven llavors
amb la seva presència. Per aquesta raó,
Jaume I va passar gran part de la seva vida movent-se
pel regne. En aquesta època, els mitjans
de masses com les cartes reials estaven ja
presents de manera embrionària. Va escriure
per exemple al Papa, al rei de França i al de
Castella (els seus competidors) per comunicar-los
que havia conquerit Mallorca.
En quin sentit era aquest monarca un Mes-
“Jaume I era
en realitat un
savi polític”
TEXT: M. ELENA VALLÈS FOTOGRAFIA: SEBASTIÀ LLOMPART
sies? El rei parla d’ell mateix com a Messies,
com a nou fundador de la corona, en un sentit
desproveït de religiositat. S’autoconsiderava
com el portador d’un nou destí per al poble.
Utilitza el llenguatge bíblic, que era la base
de la seva cultura, com a metàfora en lloc de
dir que era el führer o l’emperador, perquè
aquestes dues paraules no estaven en el seu
bagatge. En aquest sentit, s’identifica amb la
figura de Jesús per ressaltar la seva providencialitat.
Es tractava d’una manera lingüística
per expressar la seva diferència.
Tenia aquest sobirà una consciència pancatalanista?
Jaume I no podia ser pancatalanista
perquè Catalunya com a tal existia des
de feia molt poc temps. El concepte de nacionalisme
és posterior. Jaume I era per a mi
un rei d’Espanya que es tenia a ell mateix com
un dels més prestigiosos.
D’Espanya? Es va autoanomenar en algun
moment com a rei d’Espanya? Hi ha una referència
que se li acosta. Quan va sortir del
Concili de Lió, l’any 1274, va dir aquestes paraules:
«Amb el que he dit avui tota Espanya
està honorada».
Per què aquest regent és una figura tan polèmica
en la nostra era? Perquè segons l’utilitzis
tens un rei o un altre. La història té una
finalitat política i segons les exigències ideològiques
que hi hagi al darrere es presenta la
narració d’una manera o d’una altra.
Ha tingut problemes amb aquesta obra?
Algú ha dit que sóc un aprofitat de l’estrebada
dels 800 anys del naixement de Jaume I.
Li agrada anar contracorrent? No, però
sempre acabo anant-hi. I a vegades he pagat
car per això. No ho faig amb voluntat. Em poso
a estudiar un tema i li dono la volta.
Deixant el mite de banda, com era el veritable
rei? Jaume I era en realitat un savi polític
i un ser complex, contradictori, que tenia
dubtes i por de tots aquells que eren més forts
que ell. Havia de ser força atractiu, però aquest
era un defecte de família. Es diu que era alt,
potser ros, robust. Se sap que tenia cinc o sis
amants.
Brad Pitt al cinema? No, Viggo Mortensen.
Encara que crec que serà Jude Law l’elegit.
Entrevista
9 Dominical
Diumenge 13
d’abril de 2008
“
Jaume I no
podia ser
pancatalanista
perquè
Catalunya
com a tal
existia des de
feia molt poc
temps. El
concepte de
nacionalisme
és posterior.
Jaume I era
per a mi un rei
d’Espanya que
es tenia a ell
mateix com un
dels més
prestigiosos.
“

Establiments
antics
10 Dominical
Diumenge 13
d’abril de 2008
Història
Una petita taverna
que era també
restaurant es
va convertir en
local d’hostatgeria
i, més tard,
en hotel a Llafranc.
La Guerra
Civil no va afectar
el negoci i, a
la post guerra, la
gent rica de Barcelona
va descobrir
la Costa
Brava, fet que
va propiciar
l’augment de la
clientela. Des
d’aleshores, i
amb el turisme
de qualitat, l’establiment
s’ha
anat mantenint,
malgrat alguns
alts i baixos en
el sector. La família
sempre ha
portat l’hotel.
Origen
1933.
Fundador
Josep Negra
i Corretger.
Propietària
actual
Berta Negra
i Ferrer.
Treballadors
25/30.
Activitat
Hotel i restaurant.
Hotel Terramar Palafrugell
L’hotel va començar com una petita taverna i restaurant en
l’època en la qual els palafrugellencs començaven a estiuejar a
Llafranc i a Calella; la pensió completa costava 16 pessetes.
L ’hotel
Terramar de Llafranc va néixer l’any
1933, quan Josep Negra i Corretger va agafar
el negoci de mans de Clara Capella,
que tenia una taverna i restaurant al capdamunt
del passeig Cipsela, i el va reconvertir també en
restaurant i i va posar només tres habitacions.
Josep Negra va posar a l’entrada de la casa un
petit taulell, una nevera de gel i, al fons, en un
pati, un tendal perquè s’hi pogués cuinar quan
plovia. A la part de dalt hi havia tres habitacions
i en cadascuna hi havia una palangana i una gerra
d’aigua neta. La pensió completa era de 16
pessetes diàries i el menú dels diumenges constava
d’entremesos variats, canelons, una llagos -
ta, pollastre rostit, pastisseria i fruita del temps,
cafè i copa. Tot plegat, per unes sis pessetes.
L’any 1934 Josep Negra va llogar un gran pati
que hi havia al costat, amb tres habitacions més.
Hi va posar una dutxa amb aigua de pou i de
la resta en va fer una pista de ball amb tot de
llotges el voltant, on s’hi ballava els dissabtes i
per la festa major de Santa Rosa. El 18 de juliol
de 1936, en ple estiu, va esclatar la Guerra Civil.
El dia 20, amb la casa plena de gent, va arribar
un camió amb milicians i a punta de fusell
van fer entrar tothom dins del local i es van dedicar
a destrossar tot el que van trobar.
ÈPOCA DAURADA
A la postguerra, Josep Negra, que no va tancar
l’establiment durant el conflicte, va reiniciar amb
més força les activitats turístiques. Amb l’inici
de la II Guerra Mundial va començar una era
d’estraperlo. En aquells anys hi havia molt diner
negre i la gent rica sortia per gastar-lo. Els
fabricants de Sabadell i Terrassa van «descobrir»
la Costa Brava i van arribar en massa a Llafranc,
on gastaven autèntiques fortunes en torres particulars
i estades d’estiu.
Tota aquella allau de clients rics va donar una
gran empenta al Terramar. Es varen tornar a fer
els grans balls d’abans de la guerra, que duraven
fins ben entrada la matinada, i la família Negra
va poder tirar endavant el somni d’engrandir
l’hotel. A mitjan dels anys quaranta, un cop
acabada la Guerra Mundial, van començar a arribar
els primers turistes estrangers, que van quedar
meravellats de les atencions de la gent del
TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU
país i dels preus tan barats, al marge de sol, les
platges i tot el paisatge en general.
Des de feia ja algun temps el fill de Josep Negra,
Josep Negra i Escuder, treballava al costat
del seu pare i va ser ell qui el va convèncer per
comprar tot allò que tenien llogat i engran dir el
negoci. Cada any es van anar fent reformes, i
van millorar els serveis de l’hotel. Així va continuar
tot durant els anys daurats del turisme estatal
i estranger. Des de 1960 a 1970, cada temporada
arribava a Llafranc un turisme molt bo
que, de vegades, no anava a l’hotel a dormir,
però sí al restaurant a menjar o a prendre una
copa a la terrassa del bar. Ven ser anys de molts
beneficis, fins que, a partir de 1978 i ja ben entrada
la democràcia, es va començar a intuir un
canvi en el tipus de clientela
Entre els anys 1970 i 1980, la filla de Josep
Negra, Berta Negra, i la segona esposa del seu
pare, Pilar Landeira, van ser qui portaven l’hotel,
que es va anar modernitzant i es va convertir
en el que és actualment. La succesió de
l’establiment està en mans dels fills de Berta Negra,
Enric i Raül Vigas i Negra.

Q uan
el vaig conèixer, Pere Noguera era
un jove ceramista de la Bisbal, molt dotat,
que es trobava en el moment just de
fer un gran salt, és a dir, de passar de l’ofici al
món de la idea, de trencar amb els conceptes
artesans de la feina ben feta, per aventurar-se
en el domini de l’art/concepte, de les poètiques
pobres i efímeres representades al país principalment
per l’obra pionera de Joan Brossa, en
paral·lel als esdeveniments que feien del Tint
de Banyoles el bressol de l’art conceptual català.
Però deia: «No sóc un conceptual pur, perquè
el meu treball sempre és matèric i té concomitàncies
amb la pintura o l’arquitectura. El
concepte marca substancialment el meu treball
però hi arribo de manera palpable, és a dir, tracto
no solament de produir idees, tracto, per sobre
de tot, de fer-les sentir».
La seva persona no ha perdut res del vigor
ni de la rapidesa, ni del cap clar de l’home esportiu
que va ser de jove ni de la seva extraordinària
discreció. La seva obra segueix sent tan
radical i compromesa com aleshores i no ha
perdut res tampoc d’aquell frescor de la descoberta
que li permetia meravellar-se davant
dels fets quotidians i donar-los la volta. A més
conserva intacte aquell esperit mig burleta mig
sorneguer que tan desconcertava tothom.
La seva obra s’ha anat desplegant en tan diverses
formes que resulta impossible resumirla
aquí. Una de les primeres accions que li vaig
veure es relacionava amb l’ecologia, de la qual
encara gairebé ningú en parlava, no pas una
de les enfangades que l’han fet famós: era una
instal·lació de caràcter reivindicatiu. Posava de
manifest que l’antic estany de la Bisbal havia
esdevingut un bassal brut, mig soterrat i ple de
5
Pere Noguera
Les instal·lacions i espais poètics d’un ceramista que va saber fer el salt de l’ofici a la idea.
deixalles, a causa de les extraccions de fang tan
dràstiques i salvatges que s’hi feien. Irònicament,
al bell mig del fangal, una barca de joguina.
No cal cercar cap explicació racional ni cap
fil conductor. Només experimentar sensacions,
trobar associacions d’idees que la ment de l’individu
capta, segons la seva sensibilitat i conei -
xe ments. Jo diria que Pere Noguera pren com
a punt de partida un fet, a primera vista insignificant,
per proposar una reflexió de gran
abast.
En referència a la indústria del tap, va fer una
instal·lació amb el títol Instruccions d’ús i d’abús.
A la recerca de la màxima autenticitat va
anar a cercar en una fàbrica desafectada, des
de l’escorça de l’alzina surera, arrencada per
mans d’expert, fins els comptadors, les claus de
la corrent elèctrica, el bolquet o l’estrany artefacte
de fusta que homologava les saques. Com
a explicació, cap paraula, Noguera es val exclusivament
de la imatge, de manera que un vídeo
mostrava el complicat funcionament de la
màquina que classificava els taps segons la
grandària. El resultat era un munt de taps d’ampolla,
a punt per al comerç.
No és una obra menor haver convertit una
fàbrica de tints fora muralla, un casalot del segle
XVI que era una ruïna, en un espai de tre-
1
2
3
TEXT: MARIA LLUÏSA BORRÀS
ball. En una recent entrevista deia: «La casa, una
vegada neta, es va anar fent amb mi, em va permetre
construir els espais i viure l’experiència
interior exterior de manera que l’entorn s’hi descobria
a partir de la intuïció de cada moment.
Vaig organitzar els meus codis de vida, de reflexió,
de mirada cap endins. Era un aïllament
però també una finestra».
Darrerament les instal·lacions han esdevingut
grans espais. A l’enorme Tinglado del Port
de Tarragona hi va recrear tot un barri, el barri
del Serrallo, tocant a mar, i el va transformar en
un «espai flotant». A partir d’una acurada observació
i valent-se d’una ampli dispositiu de
ganxos metàl·lics de subjecció, va aconseguir
4
que els objectes –mobiliari, estris de pesca i demés–
desafiessin les lleis de gravetat. Els va fer
«surar», posant en qüestió l’ordre establert i generant
un nou diàleg entre gravitació i flotació,
una altra percepció de la realitat, eminentment
poètica.
Pere Noguera, artista singular que treu del
seu context habitual les coses més pròximes,
més insignificants i quotidianes, proposa una
lectura poètica i una reflexió, com hereu de la
corrent tan catalana, representada pel Salvat-
Papasseit, que va escriure Res no és mesquí, cap
hora és isarda o pel Joan Brossa, que d’aquells
objectes que la societat de consum rebutja en
feia poemes.
Artistes de
l’Empordà
11 Dominical
Diumenge 13
d’abril de 2008
Fotos:
Sobre aquestes
línies, a dalt, instal·lació
de Pere
Noguera a la sala
Espais de Girona
(1999); a baix,
«Petó de paret»
(1998), al Museu
Comarcal de la
Garrotxa.
1
Fragment de la
instal·lació «Joc
animals» (2007).
2
Acció «Plats i
culleres» (2005).
3
Vitrina de la instal·lació
«Edifici
Mundial» (2004).
4
«Marbre de
taula» (2004).
5
Pere Noguera.

12 Dominical
Diumenge 13
d’abril de 2008
Agustí
Ensesa
Bonet
Escola de
Tastavins
del Gironès
El vi
Cadac
2005
Definitivament els vins de l’Empordà
s’estan situant entre els
millors de Catalunya. El Cadac és
un vi negre de criança, amb 12 mesos
en bótes de roure francès Allier.
Elaborat amb Cabernet Sauvignon
i un 20% de Garnatxa negra. De color
cirera fosca amb aroma potent
i agradable que recorda la fruita
madura i notes de la seva criança.
En boca és potent, equilibrat i amb
notes minerals que marquen el terreny
on han estat conreades les
vinyes. Presentació moderna i minimalista,
molt adient per a un vi
d’un celler jove i modern. Recomanat
per a carns vermelles, estofats
i caça. Preu aprox.: 25 euros.
El celler elaborador: Martín Faixó
està situat al centre neuràlgic del
Cap de Creus, lloc enigmàtic i amb
un microclima específic. És una
il.lusió i l’obra de Rafael Martín i
Carme Faixó, coneguts en el món
de la restauració a Cadaqués. El celler
està a cavall dels termes municipals
de Roses, Cadaqués i Port de
la Selva. Per a més informa ció:
www.cellermartinfaixo.com.
Carxofes com flors
Hi va haver un temps en el qual era estrany el llibre
de cuina que no s’ocupés de la decoració
de les taules, amb especials referències a la col·locació
d’un centre floral. S’indicaven detalls com l’altura
que havia de tenir per no molestar els comensals
i el tipus de flors, poc oloroses o completament
inodores, per no perjudicar les aromes del menjar
i els vins. No eren temps de menjar flors de floristeria
ni de jardí. Avui abunden els plats florals o, almenys,
aquells en els quals els pètals de determinades
flors són un ingredient més; per a mi, la primera
vegada va ser una amanida deliciosa presentada
per Carme Ruscalleda a l’inoblidable Certamen
d’Alta Cuina de Vitòria, potser el millor dels esdeveniments
gastronòmics que s’han fet a Espanya.
Abans, però tampoc massa abans, havien arribat
a certs usos culinaris les flors de carbassó, flors de
la planta mascle, que a banda de quedar molt maques
eren susceptibles d’albergar molt interessants
farcits. Però, en qualsevol cas, flors se n’han menjat
sempre... encara que no tinguessin massa aspec -
te floral; parlo del que fa molts anys vaig anomenar
«flors de botiga de verdures», és a dir, coliflor,
bròquil i, és clar, carxofes, que després de tot no
són més que inflorescències d’una planta de la família
dels cards. Les carxofes han conegut una interessant
i magnífica evolució culinària. Fa anys, no
era precisament agradable veure menjar carxofes
atenint-se a les llavors vigents normes d’urbanitat a
la taula; se servien sense eliminar les seves fulles
més dures, les exteriors, i la gent anava esfullant literalment
cada peça i llepant, en sentit literal, aquestes
fulles coriàcies per deixar finalment, a una banda
del plat, les seves tristes restes pansides.
Encara que Ángel Muro detalla ben bé dues dotzenes
de receptes per a les carxofes, la forma més
habitual de cuinar-les era coure-les, normalment
massa. En això del punt de cocció de les verdures
hem progressat força, per més que de tant en tant
apareguin al plat unes carxofes gairebé tan dures
com les fulles a les quals fèiem referència. A més,
El Pedregal és un innovador restaurant situat en ple centre històric del Barri Vell
de Girona, a prop de l’església de Sant Fèlix.
Iris Rojas i Joan Muñoz ens obren les portes d’aquest íntim i acollidor racó, en
els espais interiors del qual es viu una barreja de peces del passat amb la màgia
de tocs avanguardistes que marca la decoració.
El xef, Josep López Gausa, ens proposa una acurada cuina mediterrània, de sabors
i textures diferents, elaborada amb productes frescos del mercat, i productes
de collita pròpia, com l’oli.
El bacallà, cuinat i elaborat en diferents formes (amb formatge d’Idiazabal, amb
ceba confitada...) és un dels plats recomanats, adient per a paladars exigents.
I per acompanyar aquests exquisits menjars, un magnífic celler de vins i caves,
seleccionats pel sommelier del restaurant.
Cal destacar el magnífic menú diari, a 15 euros.
El Pedregal, innovació gastronòmica en un marc incomparable per gaudir de
moments entranyables.
CAIUS APICIUS GASTRòNOM
era –caldria dir és?– moneda habitual que aquestes
carxofes arribessin al comensal amb un gust lleuge
rament allimonat, fruit del costum de fregar-les
amb llimona, o afegir-li el seu suc, per evitar que,
al contacte amb l’aire, s’oxidessin i s’ennegrissin.
No cal. Si no volen que s’enfosqueixin, evitin que
tinguin contacte amb l’aire; oblidin la llimona i vagin-les
posant en una cassola amb aigua, a la boca
de la qual ajustaran un colador del mateix diàmetre,
que impedirà que les carxofes pugin a la superfície
i intimin massa amb l’oxigen aeri, boníssim
per respirar, però molt perjudicial per al bon aspecte
de les carxofes.
A mi m’encanten les carxofes fregides. Però no a
l’estil d’Ángel Muro, que les sotmetia a un procés
previ d’arrebossat en ou i farina, sinó despullades,
tallades en quarts, o en meitats si són petites, o –per
a mi, millor– tallades en làmines en sentit horitzontal.
Però perquè la carxofa accentuï el seu caràcter
floral no hi ha res com fregir-les senceres. Bé;
gairebé senceres. Vostès suprimeixin l’accessori, és
a dir, aquestes fulles externes i, en aquest cas, la
tija. Facin un tall horitzontal més o menys a la meitat
de la seva altura, o una mica més alt. Finalment,
procedeixin a forçar una mica l’obertura de les fulles,
de manera que no quedin tan tancades com
vénen. Tinguin moderadament calent en una paella
una generosa quantitat d’oli d’oliva i vagin posant,
tal qual, les carxofes, amb la part oberta cap
a baix. Facin-les breument, cosa d’un minut o minut
i mig: no s’han de daurar, sinó mantenir el seu
color verd. Girin-les i facin-les a tot estirar dos minuts
més per l’altre costat, vigilant sempre que l’oli
no estigui massa calent i alteri el color de les nostres
flors. Aprofitin aquesta fase per, amb dues forquilles,
forçar més l’obertura de les fulles, els pètals,
fent-les adoptar una figura que recorda la d’un
clavell rebentat. Escorrin-les molt bé, posin-les sobre
paper absorbent... i a la taula. I aquí tenen unes
carxofes amb més aspecte floral que l’habitual, i
amb el seu gust perfectament nítid.
Restaurant El Pedregal, art gastronòmic al cor del Barri Vell de Girona
C/ Pou Rodó, 22 - Tel. 972 20 19 54 - GIRONA

La cuina dels perfums
L’augment generalitzat del nivell de vida a Occident ha permès incorporar espècies «exòtiques».
D e
fet totes les espècies són «exòtiques», si
donem a aquest terme el significat de distant
–baldament, però, el concepte d’exotisme
deixi anar un tuf racista–. La cuina occidental,
dels romans i passant per l’Edat Mitjana,
ha fet un ús molt més generós que en l’actualitat
de les espècies, uns aromatitzants amb
un alt valor estratègic i econòmic que, històricament,
estaven controlats pels àrabs: com s’escau
avui amb el petroli. El desig de Cristòfol
Colom, justament, era arribar a les fonts de producció
d’aquests béns caríssims i preciosos directament,
sense passar per intermediaris que
en fixaven els preus.
L’augment generalitzat del nivell de vida a
Occident ha fet que les espècies més «exòtiques»
i rares ara també s’hagin incorporat a la
cuina, especialment la d’autor.
Comencem per la galanga, Languas galanga
i altres (Galanga menor, Galanga kempfèria,
ec.). Espècia ben coneguda en la cuina catalana
medieval sota el nom de garangal. És una
rizoma de diverses plantes. Es troba a trossos,
secs o frescos o mòlta. S’empra molt en la cuina
tailandesa, de Malàisia i Indonèsia, on no
sol mancar mai a cap plat.
El pebre de Jamaica (Pimenta dioica) són
les baies d’un arbre tropical molt aromàtic; recorda
el clau, la canyella i la nou moscada.
S’empra en els països escandinaus per a les conserves
de peix. És una espècia mot recomanable,
fins i tot per a la carn, els llegums, les patates,
les verdures, etc.
Les cubebes (Piper cubeba) és una espècia
molt coneguda en la nostra cuina i rebosteria
medieval, on se sol anomenar en plural. Així,
al Libre de Sent Soví s’inclou en algun plat, o
beguda, com una considerada afrodisíaca feta
amb rovells d’ou, que feia les delícies del «gol
afre eclesiàstic» (un gurmet del s. XIV) i també
de la princesa Carmesina, al Tirant lo Blanc,
que en bevia abans de la brega amorosa amb
el cavaller bretó. Sri Lanka n’és el seu origen.
En forma de baies amb una cueta, o en pols.
Picant i amargant: tot un descobriment. Usades
en la cuina índia, de Ceilan, Indonèsia, etc...
Sol formar part del ras el hanut del Marroc, bar -
reja d’espècies també considerada afrodisíaca.
La citronel·la és una de les herbes o espècies
més de moda, i apareix en tota mena de
plats dels cuiners creadors; es caracteritza pel
seu perfum i les seves notes refrescants i cítriques
(Cymbopogon citratus). És una herba tropical
que, com indica el seu nom, té un per-
Heus aquí una de les receptes de més
èxit de la refinada cuina xinesa, que
guanya si es fa amb marisc fresc i de
qualitat. Si és congelat, cal descongelar-lo
correctament, deixant-lo tot un dia a la nevera.
Vaig aprendre a fer aquesta recepta
(Hongs Hao Daxia és el seu nom en xinès)
en una família de Shandong, a la costa est
de la Xina. És un plat de festa, que no es fa
pas cada dia. Com en gairebé tots els plats
xinesos a base de peix o marisc, hi apareix
el gingebre que, enfront del peix –considerat
d’humor fred–, és considerat càlid, i així
es produeix un equilibri entre el ying i el yang.
Elaboració
Netegeu els llagostins traient-ne el cap i la
closca. Amb una incisió, traieu-ne el budell
negre. Esbandiu-los i assequeu-los bé.
– En un bol, barregeu-hi la clara d’ou amb el
vi xinès, sal i la Maizena, procurant que no
facin grumolls. Poseu-hi els llagostins i deixeu-los
macerant uns 10 minuts (aquesta
operació és opcional)
– Piqueu bé, amb el ganivet, la ceba tendra
(o el porro) i una bona rodella de gingebre.
fum que recorda la llimona. S’empra en fresc o
en forma de pols, sereh en indonesi. Bàsica en
les cuines de Tailàndia, Indonèsia, etc. Es pot
cultivar en un test.
L’assafètida, de nom poc agradable i pudent
per a nosaltres (Ferula asafoetida) és una espècia
típicament índia, en forma de pols, gra o
a trossos. És una mena de goma resinosa procedent
de la rizoma d’una planta que s’assembla
al fonoll. Té, com dèiem, un gust pudent,
llevat que no es fregeixi. Emprada en les cuines
orientals, així com al Magrib i en les cuines
àrabs. A l’Índia guarneix tota mena de plats i
salses.
El sumac (Rhus coriaria) és un arbust de l’Orient
Mitjà, que produeix unes espigues i baies.
Emprat generosament en la cuina turca (sumak)
i de les zones properes de tot l’Orient, incloent
Ingredients
La recepta
Llagostins amb salsa
● Mig quilo de llagostins.
● 1 ceba tendra
(o 1 porro).
● Gingebre fresc
(1,5 grams, aproximadament).
● 1 xicra (tassa
petita) de brou de
pollastre o de peix
(o bé concentrat).
● 1 raig de vinagre.
● Salsa de soja
(uns 5 grams, o 2
cullerades).
● 1 pols de sucre.
● Mitja culleradeta
de weijing (glutamat).
● Oli vegetal.
– Marinada:
● 1 clara d’ou.
● Mitja cullerada
de Maizena.
● 1 cullerada de
vi xinès (o xerès).
● Sal.
Ho podeu deixar a rodelles, que retirareu del
wok al moment de servir-ho.
– Poseu un wok al foc amb oli abundant i féuhi
fregir lleugerament els llagostins, un cop
una mica escorreguts de la pasta (si n’hi heu
posat). Fregiu-les uns 2 minuts, o una mica
menys, i poseu-los damunt paper absorbent.
– Aprofiteu una mica d’oli de fregir-los, escor
regut, i en el mateix wok hi feu daurar el
picat de ceba i gingebre mig minut, aproxi-
Xipre. Aroma suau, astringent; se sol combinar
amb sèsam, farigola, etc. Citat ja en els repertoris
mèdics de la nostra Edat Mitjana.
El tamarinde (Tamarindus indica) és un arbust
oriünd de l’Àfrica tropical, amb uns llegums
amb una polpa acídula, base d’un refresc
que es fa al Carib; s’empra també a l’Índia. Té
un característic gust agredolç. A l’Índia es posa
als curris, i a Anglaterra a la popular salsa Worcester,
d’origen indi i una de les més famoses
del món. S’empra també a Jamaica, i ara es troba
aquí fàcilment. No recordeu la cançó que
fa, precisament, «pulpa de tamarindo»?
De fet, totes les espècies i herbes esmentades
es poden trobar als nostres mercats i en botigues
especialitzades, ja que l’afluència migratòria
les ha fet viatjar fins aquí, d’una forma
assequible.
madament. Tireu-hi el sucre, la salsa de soja,
vi, weijing, brou, vinagre i féu-hi donar uns
tombs. Afegiu-hi els llagostins i féu-hi donar
uns tombs, uns 5 minuts. Serviu-ho tot seguit.
Notes
Podeu substituir els llagostins per gambes
grosses i, fins i tot, per escamarlans. Aquest
plat el podeu servir amb arròs blanc o arròs
fregit. Si no disposeu d’un wok, podeu emprar
una paella. Admet nombroses variants:
– Podeu lligar la salsa amb una mica més de
Maizena barrejada amb aigua o amb aigua
i oli de sèsam.
– Podeu afegir-hi bitxo fresc o bitxo sec, si
us agrada picant.
– Si no teniu vinagre xinès, empreu vinagre
de vi blanc o de sidra.
– A part del bitxo, hi podeu afegir pebrot verd
o vermell tallat a trossets d’uns 2 centimetres,
aproximadament. També s’hi pot afegir
all.
– En comptes d’oli es pot emprar, com fan
també a la Xina, llard, i el brou pot ser de pollastre
o de carn.
DdeG
Gastronomia
13 Dominical
Diumenge 13
d’abril de 2008
Jaume
Fàbrega
«Bona Vida»
http://blocs.mes -
vilaweb.cat/jau -
mefabrega

Col.leccionisme
14 Dominical
Diumenge 13
d’abril de 2008
Xavier
Romero
Dinamització filatèlica
La ripollenca Carme Font fa més de trenta anys que està al capdavant del Cercle Filatèlic i Numismàtic.
N o
és gens habitual en el món del col·leccionisme
que una dona dirigeixi una entitat,
i de fet ja és difícil trobar membres
femenins a les directives. Però a Ripoll hi ha un
cas únic a tot l’Estat espanyol: una dona, Carme
Font i Feixas, presideix el Cercle Filatèlic i
Numismàtic des de l’any 1977, i ha projectat
tant la seva entitat com altres aspectes de la vida
social i històrica local molt més enllà de la demarcació.
Curiosament, entre les moltes anècdotes
que explica, aquesta dona emprenedora
va assumir el càrrec de manera eventual, per
només 15 dies, en marxar per raons de feina
l’anterior president i fundador, Francesc Pujolà.
Els companys de junta li van demanar llavors
que hi continués, i així fins ara.
Carme Font és bàsicament una aficionada a
la filatèlia; està casada amb el professor Valentí
Dalmau, un dels seus millors col·laboradors
i també directiu de l’entitat, i té dos fills, un dels
quals, l’Agustí, és un reconegut historiador i arxiver.
«Vaig interessar-me pels segells des de
molt joveneta i de forma casual. Teníem al
col·legi Vedruna, de les Carmelites de la Caritat
de Ripoll, una germana que recollia segells
usats per a les missions, i aquest fet va despertar
en mi la passió per les estampetes que van enganxades
a les cartes. Posteriorment vaig tenir
la sort d’ésser assessorada pel doctor Julian Maroto,
durant tants anys president de la Societat
Filatèlica Gironina, i a qui li estic molt agraïda,
i pel polifacètic Josep Bronsoms. A banda i per
a diverses publicacions també he comptat amb
la col.laboració de la ninotaire Pilarín Vallés,
qui de la manera més didàctica possible ha dibuixat
també nens amb segells», explica.
La seva predilecció ha estat, doncs, des de
sempre, el segell usat, que ha estudiat i conreat
a través de temàtiques tan diverses com
aquestes: Maximofilia (de cinema, havent sortit
la seva col.lecció en un catàleg a Miami,
EUA); Història Postal de Ripoll i comarca; Olimpiada
de Barcelona’92; Antàrtida i Medicina. A
banda del terreny filatèlic posseeix col.leccions
de postals antigues, de punts de llibre, de rajo
les d’època, i unes 500 peces de diversa manu
factura relacionades amb el caganer nadalenc.
Quant a exposicions personals, ha participat
recentment a l’Exfilna de Palma de Mallorca, i
al Vè Campionat Català, celebrat fa poc a Tordera.
És o ha estat vocal de joventut de la federació
catalana, i de la UEFO, l’associació de
filatèlica olímpica, a més de formar part de la
Comissió del Comte Guifré, entre d’altres.
La demostrada estimació pel seu Ripoll natal,
ha portat Carme Font a col.laborar amb la
resta d’entitats de la localitat i amb l’Ajuntament,
com ara en l’Any Abat Oliva, que es commemora
aquesta temporada; Verdaguer; artesanies
locals, i altres efemérides. Com agraïment a la
tasca difusora del Cercle, l’any 1996 l’Agrupació
Sardanista, en el seu 50è aniversari, els va
dedicar una sardana escrita per Tomàs Gil Membrado
i titulada Filatèlics ripollencs.
PROMOURE RIPOLL
Carme Font i els seus companys del Cercle han
escampat la imatge de Ripoll per tot arreu, mitjançant
tres segells –any 1978, la Biblia i Guifré
el Pilós; any 1990, arma de foc del segle XVII
dins de la sèrie artesanies de ferro; i any 1994,
segell de Nadal, reflectint una obra d’Esteve
Bové–; prop d’uns cinquanta matasegells, postals
màximes, sobres, i medalles commemoratives
de totes les exposicions celebrades; enguany,
s’arriba a la 37a edició. Han col.laborat
igualment amb altres localitats com Sant Joan
de les Abadesses, Llívia, o Montesquieu; i la fita
important d’enguany serà l’exposició del mil.lenari
de l’Abat Oliva, que comptarà amb la presentació
d’un segell al.legòric, la visita del prior
de Cuixà, i la mostra de correu colombòfil, amb
la tramesa de missatges de pau amb coloms.
Segons la presidenta del Cercle, «actualment
hi ha noves tendències i mitjans audiovisuals a
dojo, però veig un canvi en la filatèlia; els col.legis
s’han adonat de la importància i l’ajuda de
la imatge del segell; Correus, per la seva ban-
da, no hi ajuda gaire, i el segell usat és difícil
d’aconseguir. Hem de ser conscients que l’afició
ha anat a menys, però el seu col·leccionisme
sempre perdurarà; són canvis cíclics i generacionals.
La filatèlia representa tot el que circula
a les cartes per a abonament previ de la
correspondència, i Correus tard o d’ho ra haurà
d’acceptar altres agències, com ja passa en
el transport en general. Sempre tindrem d’una
manera o altra efectes de franqueig».

E ls
Abraçar-se és bo
Els estudis asseguren que les abraçades sinceres tenen múltiples i beneficioses funcions.
estudis assenyalen que l’abraçada calo -
rosa i amigable té múltiples i beneficioses
funcions. Per exemple, se sap que una
abraçada ben donada pot reduir l’estrès i, sobretot,
ajuda a combatre els sentiments de soledat
o aïllament. Abraçar o ser abraçat simbolitza
alguna cosa més que un gest. Qui abraça
de veritat comparteix l’alegria d’una trobada.
Qui es veu abraçat, se sent acollit, compartit,
amb una major relació humana. Per això molts
polítics ho utilitzen com a argument. I en totes
les latituds. Segons els especialistes, aquesta
abraçada té un per què: redueix la tensió arterial
i dissipa els sentiments d’enuig, aïllament i
soledat. És bo abraçar-se. Hi ha un llenguatge
del gest, en el qual el tacte hi ocupa un lloc privilegiat.
Tocar i sentir-se tocat forma part de la
relació humana i millora el tracte amb la família
i amb els amics.
No és una cosa nova. Les primeres abraçades
marquen. Les estadístiques assenyalen que
els nadons que són abraçats per les seves mares
almenys durant 20 minuts immediatament
després del part, ploren menys, dormen millor
i mengen més que els altres. El doctor Wet Vorster,
psiquiatre infantil del Mount Gold Hospital
(Plymouth, Anglaterra), ha fet un estudi sobre
unes 600 mares i nadons que demostra la importància
del contacte físic entre la mare i el
nadó per al benestar d’aquest últim. La primera
mitja hora després del part és un període especial
perquè, segons el doctor Vorster, durant
aquests trenta minuts els nadons estan en un
estat d’«intensa alerta que els porta a ser especialment
sensibles a les carícies de la mare».
Una de les grans especialistes en aquestes
qüestions és Lia Barbery, autora d’El lenguaje
de los abrazos, terapeuta i especialista entre altres
coses en fòbies i en ansietat. Des de Tenerife
intenta difondre aquest nou i tan antic
missatge de l’abraçada. Per a Lia Barbery, l’abraçada
implica una metàfora, com si exigís
que cadascú de nosaltres ens preguntéssim com
i de quina manera s’abraça un a la vida. És una
posició filosòfica, perquè en definitiva el que
Lia proposa és una reflexió sobre com abordem
la relació de la nostra existència enfront
de les propostes que la vida ens posa al davant.
«Aquesta és la diferència –comenta–. És la disjuntiva
entre viure tancats en les estructures que
nosaltres mateixos creem, o cultivar una actitud
positiva, receptiva i oberta. Deixar de banda
la queixa estèril i fomentar la presa de responsabilitat
de la nostra vida. Jo crec que es
podria resumir a deixar de construir murs i començar
a construir ponts d’abraçades pels quals
circulin lliurement les emocions».
Quins avals científics té la teràpia de l’abraçada?
Serien incomptables i cada vegada
s’investiga més. En resum, podem dir que s’estimula
la producció d’oxitocina, hormona alliberada
pel cervell en diverses situacions, entre
d’altres en el moment del part, en la lactància
i també en l’acte de l’abraçada. Aquesta hormona
considerada com la del comportament
de l’afecció i l’afecte explica científicament l’autèntica
sensació de benestar que s’experimenta
en el moment de l’abraçada, ja que actua com
a antiestrès baixant els nivells de cortisol, el que
redueix l’ansietat i la sensibilitat al dolor. El contacte-abraçada
reforça l’amistat i el sentit de pertinença
al gènere, el que es pot entendre com
un mecanisme adaptatiu enfront dels perills circumstancials.
Qui es pot beneficiar especialment d’aquesta
teràpia de l’abraçada? Caldria girar la
pregunta. A qui no beneficia? No crec que hi
hagi persona o col·lectiu que no resulti beneficiat
per una comunicació autèntica i franca.
L’abraçada és el llenguatge del cor que, sense
paraules, comunica emocions i sentiments. I un
detall important: les abraçades ni es donen ni
es reben. Es comparteixen.
Hi ha edats per a l’abraçada? Hi ha edats en
les quals les abraçades i els contactes físics adequats
i amorosos són molt més necessaris, per
la major fragilitat que es té. Evidentment, parlo
de la infància i la tercera edat. Hi ha també
estudis que demostren que els nens que han
crescut amb carències de contacte físic amorós,
presenten dificultats en el moment del rendiment
escolar i d’inserció social. També els
més grans que senten aquesta abraçada tenen
una millor qualitat de vida i una més elevada
defensa immunitària.
Quins aspectes de la personalitat es poden
beneficiar més de la teràpia de l’abraçada?
Molts, i seria prolix enumerar-los tots. Però en
principi, l’abraçada ens rescata de la soledat i
l’aïllament. Per descomptat, potencia l’autoestima
i ens exercita en l’empatia. La comunicació
afectiva amb nosaltres i amb l’altre, creix;
estimula la gratitud, desperta la creativitat, torna
l’alegria, el bon humor, brinda reconeixement
al nostre «nen interior» i afavoreix les respostes
assertives. Seria un immens catàleg.
Hi ha molèsties o malalties que es «curin»
amb l’abraçada? Entenc la teràpia de l’abraçada
com una eina meravellosa que ens ha regalat
la naturalesa. Caldria recomanar-la a tota
aquella persona que tingui baixa autoestima,
que se senti estressada, victimitzada per la vida,
falta d’afecte, amb dificultats per establir xarxes
socials, o per expressar les seves emocions.
És bo per a tothom.
Ens abracem poc? Sí. Ens hauríem d’abraçar
més. Encara que cal tenir clar que a part de la
quantitat cal tenir en compte, sobretot, la qualitat.
Hauríem de ser sibarites de l’abraçada.
Quant i quan hem de practicar l’abraçada?
Moltes vegades les paraules o bé estan de més
o no trobem les adequades. L’abraçada en a -
quests casos sol ser una eina idònia pel seu alt
contingut d’autenticitat i capacitat de transmetre
més enllà de les paraules. En situacions de
gran tristesa o alegria, en moments d’expressar
compassió, protecció o empatia, són ideals les
abraçades. Són les encarregades normalment
de donar les benvingudes i també els comiats.
Una altra de les seves peculiaritats és la de no
tenir data de caducitat. Amb això vull dir que
n’hi ha prou de tancar els ulls i evocar un episodi
del passat, en el qual l’abraçada hagi estat
protagonista, per tornar-lo a vivenciar i gairebé
sentir novament la seva escalforeta. Amb
abraçades es teixeixen abrics per a l’ànima.
Es pot aprendre a abraçar? Faci’ns una classe.
Els tallers que imparteixo estan dissenyats
a «mida», segons els objectius i pel grup destinatari.
Treballo amb col·lectius molt dispars,
que van des de joves d’instituts, grups de gent
gran, malalts de Parkinson, sords... Les necessitats
i demandes varien radicalment. La seva
durada és d’entre hora i mitja i quatre hores.
Pot tractar-se d’una sola jornada o un programa
amb trobades setmanals al llarg d’alguns
mesos. S’estableixen una sèrie de normes comuns
a totes les trobades, com deixar clar que
les abraçades són asexuades, ha de primar en
tot moment el respecte, l’empatia, la participació
voluntària, el maneig assertiu del no, és a
dir el dret al no que tots tenim, i que això no
impliqui la desqualificació de l’altre. Es treballa
en grups que poden oscil·lar entre les 12 i
35 persones, que poden o no conèixer-se prèviament.
Resulten ideals els treballs en llocs
oberts, en contacte amb la naturalesa.
Salut
15 Dominical
Diumenge 13
d’abril de 2008
Ramón
Sánchez
Ocaña
ALERGOGIR
CENTRE D’AL·LÈRGIA i ASMA
➞ Adults i nens
➞ Proves d’al·lèrgia
➞ Proves funcionals respiratòries
➞ Al·lèrgia a medicaments
➞ Al·lèrgia a aliments
➞ Urticàries i angioedemes
➞ Dermatitis de contacte
➞ Dermatitis professionals
➞ Proves del parxe
➞ Dermatitis atòpica
C/ Juli Garreta, 9, 4t - 17002 GIRONA - Tel. 972 22 19 20
MARTÍ FERRER

16 Dominical
Diumenge 13
d’abril de 2008
Dove Pro Age, per a
pells madures.
Atopic Extrem
d’OTC, gel de bany.
Orange Epilady by
Russell Hobbs.
Rexona Girl, per a
les més joves.
Rexona Algodón
evita la humitat.
Compte enrere
S’apropa l’estiu i cal començar a pensar en el biquini: la cosmètica i la
constància poden ajudar a reduir centímetres i a lluir una pell llisa i suau.
ANNA ESTARTÚS
ELÀSTICA. La gamma refermant de
Dove estimula el drenatge i l’elasticitat
(a partir de 4,85€).
PER AL BUST. Sbelt Bust,
de Tongil, un tractament
refermant i remodelador (47€).
A LA DUTXA. Les esponges
Calypso ajuden a mantenir la pell
perfecta (a partir de 2€).
ATAC TOTAL. Lipozone
ajuda a posar fi a la cel·lulitis
ràpidament (a partir de 13,50€).
JOVE MÉS TEMPS. Lait
ADN40 Corporel, d’A.Möller, manté
la joventut de la pell (15,50€).
ANTI-EDAT. Strixa
és una nova generació
per al cos (a partir de

aderm-MD
ó de cremes
e 69€).
MOLT SUAU. Pell per menjarse-la
amb la línia Moringa de The
Body Shop (a partir de 3,50€).
BENESTAR FÍSIC. Bamboo
Massage, de Gerard’s, reactiva la
circulació (a partir de 27,50€).
ESPECÍFICS.
Cel·lulitis dura o tova? Skeyndor
té la solució. (36/32 euros).
MATALÀS HR + VISCOELÀSTICA
TEMPO
Amb nucli anatòmic de dues densitats
per a una més gran adaptació al cos.
NATURAL. Body Elixir Shape
Reducer, d’Alqvimia: moldeja el
cos (50,25€).
NUCLI ANATÒMIC
DE DUES DENSITATS
REESTRUCTURANT.
Eluage Corps, d’Avène, tonifica,
allisa i hidrata la pell (23,90€).
REDUIR. Vital-Robert té la
fórmula per posar fi a la pell de
taronja (a partir de 12€).
· Bloc perfilat d’alta densitat HR amb canals de ventilació
per a una més gran fermesa i capacitat de suport.
· Plaques de material viscoelàstic situades en les zones
de més pressió per a una millor adaptació del matalàs
al cos i una més gran sensació de comfort.
— ENCOIXINAT MULTIAGULLA
— DOBLE FIBRA DE POLIÈSTER
— POLIURETÀ COMFORT
— NUCLI ERGONÒMIC HR
(AMB ZONES DE DESCANS)
— POLIURETÀ COMFORT
— DOBLE FIBRA DE POLIÈSTER
— ENCOIXINAT MULTIAGULLA
DOBLE CARA DE DESCANS
La composició interior del model TEMPO és totalment
simètrica, de manera que el matalàs ofereix la mateixa
qualitat de descans en ambdues cares, sent
completament reversible.
DES DE DINTRE. Affinex
de Santé millora la silueta des
de l’interior (a partir de 16€).
Tendencies
17 Dominical
Diumenge 13
d’abril de 2008
C/ Rutlla, 11 - Tel. i Fax 972 20 34 23
17002 GIRONA
C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43
17002 GIRONA
Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98
17800 OLOT

Música
18 Dominical
Diumenge 13
d’abril de 2008
Els 5 més
venuts
ESPANYA
1 = Allenrok
Estopa
2 ▲ 2 son multitud
Fito & Cala -
ma ro
3 = Back to
black Amy Wine -
house
4 ▲ Mentiroso
mentiroso Iván
Ferreiro
5 ▼ Reencuen -
tro Camarón de
la Isla
REGNE UNIT
1 ▲ Accelerate
REM
2 ▼ Rockferry
Duffy
3 ▲ Spirit Leona
Lewis
4 ▲ All the right
reasons Nickel -
back
5 = Dreaming
out load One
Republic
ESTATS
UNITS
1 ▲ Day26
Day26
2 ▲ Pretty Odd
Pa nic at the
Disco
3 ▲ Saturday
nights & Sunday
mornings Coun -
ting Crows
4 ▼ Welcome to
the Dollhouse
Danity Kane
5 ▼ Now 27
Diversos
Una gal·lesa
al cim
La cantant Duffy, que es va donar a conèixer l’any 2003 en la
versió d’«Operación Triunfo» del seu país, ha situat «Rockferry»,
el seu àlbum de debut, al capdamunt de les llistes britàniques.
D uffy
s’ha convertit en la gran revelació
del pop britànic de 2008 amb el seu àlbum
de debut, Rockferry, una col·lecció
de deu cançons influïdes pel soul clàssic amb
la qual aquesta jove cantant ha conquistat els
primers llocs de les llistes del seu país. Rockferry
s’ha publicat recentment a l’Estat espanyol,
precedit per Mercy, el single que li ha servit
a Duffy per obrir-se camí a mig món i que
ha estat número u durant un mes al Regne
Unit. Aimee Anne Duffy, gal·lesa de 23 anys,
ha aconseguit l’èxit seguint la sendera oberta
per Amy Winehouse a una nova generació
d’intèrprets femenines que tenen com a referència
els clàssics dels anys seixanta.
Sobre Rockferry planegen les ombres de la
cantant Dusty Springfield –comparació recurrent
quan es parla de Duffy–, del productor
Phil Spector –l’inventor del cèlebre «mur de
so»–, les composicions i arranjaments de Burt
Bacharach –el pare del pop adult– i els grups
femenins del segell Tamla Motown. La fórmula
no és original, però la sàvia barreja de tots
aquests ingredients ha conquistat el públic i
ha aconseguit l’aprovació d’una crítica àvida
TEXT: CARLOS GOSCH
de nous artistes.
Duffy ha estat acompanyada
en aquesta
aventura per Bernard
Butler, l’exguitarrista
del grup Suede, que
produeix i firma al costat
de la cantant quatre
cançons de l’àlbum, entre
elles la que dóna títol
al disc, un tema d’alta
intensitat que va servir
de presentació a la
jove gal·lesa, i Serious,
un altre dels ganxos de
Rockferry.
Mercy ha sonat durant
les últimes setmanes
com a avançament
de l’àlbum a Espanya,
on el single, que va arribar
acompanyat per un
vídeo d’imatge retro, es
va col·locar en el segon
lloc de la llista de vendes
en la seva primera
setmana. La cantant ja
té a punt un nou senzill,
Warwick Avenue,
signat per Duffy i els
músics Jimmy Hogharts
i Eg White, dos dels
principals col·laboradors
del disc.
Duffy va emprendre
el seu trajecte cap a la
fama després de donarse
a conèixer el 2003 en
la versió gal·lesa d’Operación Triunfo. Des
d’aleshores, els seus passos han estat guiats
amb eficàcia per la seva representant, Jeanette
Lee, copropietària del prestigiós segell independent
Rough Trade. Va ser ella qui va posar
en contacte Duffy amb Bernard Butler, un
dels músics més inquiets del pop britànic, que
a banda dels seus treballs amb Suede té publicats
dos discos en solitari i una infinitat de
col·laboracions.
La cantant ha estat inclosa en el grup de «les
noves Amys», però la seva personalitat i la seva
imatge ofereixen moltes menys arestes que les
de la turmentada diva del soul. També la seva
veu és molt més «blanca» que la de Winehouse,
amb qui comparteix, això sí, el seu pas per
la ja cèlebre acadèmia d’art BRIT School de
Londres, que va tenir entre les seves alumnes
altres estrelles de la nova fornada com Katie
Melua, Adele, Leona Lewis i Kate Nash.
Amb tantes referències sonant en les seves
cançons, les comparacions en parlar de Duffy
semblen inevitables, cosa que demostra que
amb el primer disc és més senzill aconseguir
l’èxit que trobar un estil propi.
Novetats
Simple Plan: «Simple Plan»
Després de dos anys de silenci, el grup canadenc
Simple Plan torna a la càrrega amb el seu tercer àlbum
d’estudi, que han batejat Simple Plan, un disc
«urbà» en el qual combinen punk, rock i pop i que
ha trigat gairebé tres anys a gestar-se. «La gravació
del disc ens ha portat moltíssim temps perquè
no ens conformàvem a sonar igual que en els dos
discos anteriors, així que hem polit cadascuna de
les cançons. Quan graves un disc en dos mesos no
pots treure el millor tu», explica Pierre Bouvier, solista
de Simple Plan. Segons ell, el que pretenien
amb aquest disc era «fer una cosa gran però amb
aparença senzilla. Això és el més difícil».
Shotta: «Sangre»
Ignacio González Rodríguez, més conegut en el
món del rap com Shotta, publica el seu segon àlbum
d’estudi en solitari, Sangre, després d’arrasar
amb el seu maxi/single Los raperos nunca mueren
(2007) que el va portar al capdamunt de les llistes
de vendes espanyoles. En col·laboració amb el productor
Big Hozone, responsable de les bases d’Un
tipo cualquiera (2006) de Toteking, Shotta llança un
disc que considera «més madur», però sobretot
«més tranquil i relaxat» que el primer (La Selva).
Pepe «El Marismeño»
El cantant andalús Pepe «El Marismeño», antic
component del grup Los Marismeños, assegura
que amb l’edició del seu segon disc en solitari es
troba en la «plenitud» de la seva carrera artística.
El sevillà creu a més que l’àlbum Cambio de vida
«ha vingut a consolidar els 25 anys que porto sobre
els escenaris». La seva etapa en solitari, diu,
«és una cosa nova, però el segon disc m’està donant
l’oportunitat de mostrar-li al públic el que porto
a dins i està tenint l’acceptació que esperava».
Bandes sonores
Las hermanas Bolena
Paul Cantelon
Varèse Sarabande
Aquesta superproducció
ens
trasllada a una
època en la qual
la supervivència
de les dones depenia,
en bona
part, del seu matrimoni.
És un
thriller històric,
on l’amor, la traïció
i la intriga
marquen el guió. Inicialment la banda sonora la va
compondre Edward Shearmur, però el seu treball
va ser rebutjat quan la cinta ja es trobava en fase
de postproducció, i Paul Cantelon se’n va haver de
fer càrrec a correcuita. Cantelon és un pianista de
prestigi, fidel als postulats de l’escola britànica, que
no té masa experiència en aquest camp. Tenint en
compte això, el resultat és prou interessant. Ha fet
una banda sonora variada, elegant i emocional.
Destaca el seu tema central, romàntic i sofisticat,
en el qual brillen el piano i la resta d’instruments de
corda. A la partitura també hi ha moments foscos i
amenaçants, i passatges més tràgics. Lluís Poch
La mosca de Girona s’ha tornat boja i ara ja vola contenta en llibertat
DEIXA’T SEDUIR PER LA MAGIA DE LA VERITABLE MOSCA DE GIRONA
Gràcies a tots els gironins per FER-LA VOLAR
Punts de venda a llibreries i quioscos de girona. També podeu comprar l’Auca de Sant Narcís a la Llibreria Carlemany,
a la Llibreria 22, a Can Geli, a la Papereria d’Aro de Fontajau i a la botiga Records del Barri Vell (Pont de la Princesa). Per tan sols 3 euros amb mosca inclosa.

El asesinato de Jesse...
Directors: Andrew Dominik.
Intèrprets: Brad Pitt, Casey
Affleck.
Distribuïdora: Warner.
Durada: 160 minuts.
Una de les sorpreses més
agradables d’aquest any, un
western que reflexiona, amb
un alè poètic desarmant, sobre
la fràgil línia que separa
els mites dels perdedors. Affleck
demostra que el talent fa miliar per a la interpretació
se’l va quedar tot ell. P. P.
American Gangster
Director: Ridley Scott.
Intèrprets: Denzel Washington,
Russell Crowe.
Distribuïdora: Universal.
Durada: 157 minuts.
Scott es basa en fets reals
per a una radiografia criminal
que demostra ofici i està
ben filmada, però no aconsegueix
superar l’estadi de
germana pobre de les pel·lícules
de Scorsese. El millor
són les aportacions de Washington i Crowe, la
recreació de l’època i algunes solucions visuals
que mostren la millor cara del cineasta. P. P.
Encantada
DVD
Director: Kevin Lima.
Intèrprets: Amy Adams, Susan
Sarandon.
Distribuïdora: Disney.
Durada: 107 minuts.
Disney barreja animació i
imatge real per parodiar
amb més gràcia de l’esperada
els seus propis contes de
fades. És un musical ple de
troballes, amb una excel·lent
partitura d’Alan Menken i una excel·lent actriu
protagonista, Amy Adams. P. P. D
Bandes sonores
BSO Almodóvar
Diversos
EMI
Igual que altres
directors com
Quentin Tarantino
o Martin Scorsese,
Pedro Almodóvar
té molta
cura de les bandes
sonores de
les seves pel· -
lícules. Tot i que
la música original
sempre hi juga
un paper important, el director manxec omple les
seves cintes de cançons, que integra com a part
activa de la narració. I és que Almodóvar considera
les cançons com un element dramàtic tan important
com els diàlegs. Aquest doble CD reuneix
29 dels temes que han format part de les bandes
sonores de les seves pel·lícules. Cançons com Cucurrucucú
paloma, de Caetano Veloso; Lo dudo,
de Los Panchos; Puro teatro, de La Lupe; Espérame
en el cielo, de Mina; Piensa en mi, de Luz Casal;
En el último trago, de Chavela Vargas; o Resistiré,
del Dúo Dinámico, són només un petit exemple
del que s’hi pot trobar. Lluís Poch
La mirada del
còmic
L’actor Ben Stiller es torna a posar al darrere de la càmera a
«Tropic Thunder», un film sobre uns actors que mentre roden
una pel·lícula bèl·lica es veuen obligats a lluitar com a soldats.
es del seu debut en la direcció amb el
curtmetratge Elvis Stories i fins la seva
conversió definitiva en rei de la comèdia
amb Algo pasa con Mary, Ben Stiller estava
forjant una trajectòria com a realitzador,
com a mínim, curiosa. Reality Bites, el seu salt
als metratges convencionals, continua sent el
seu pitjor treball, tot i que se li ha de reconèixer
que ha quedat com a símbol d’una determinada
generació. El primer toc d’alerta del
seu talent real el va donar amb Un loco a domicilio,
una de les millors i més injustament
menyspreades animalades de Jim Carrey. Però
és Zoolander, brillant paròdia de la profunda
imbecil·litat que pot arribar a envoltar el món
dels i les models, la cinta que demostra que
Stiller, més enllà del seu discutible criteri a
l’hora de seleccionar els seus projectes com a
actor, té un do,
també com a
guionista, per
riure’s de les
paradoxes generades
pel
món de la
imatge. Ara
tor na a la càr -
rega amb una comèdia igualment prometedora:
Tropic Thunder.
La cinta, escrita pel mateix Stiller, Etan Cohen
(un dels creadors de Beavis i Butt-Head;
no confondre amb un dels germans Coen) i
el també intèrpret Justin Theroux, versa sobre
un grup d’actors que, mentre es troben rodant
un film sobre un conflicte bèl·lic fictici, es
TEXT: PEP PRIETO
veuen obligats a lluitar com a soldats en un
de veritat. La gràcia de l’invent és que entre
aquests intèrprets hi ha personalitats molt heterogènies,
com la d’un guanyador de tres Oscars
que es canvia el color de la pell per poder
encarnar personatges afroamericans (!),
una estrella vinguda a menys i aficionada a
l’histrionisme i consumats actors teatrals que
no acaben de discernir en realitat i ficció.
Una altra paràbola, en definitiva, de les interioritats
de la societat de l’espectacle que
promet unes bones dosis d’hilaritat gràcies a
la presència de Stiller, per descomptat, i també
de Nick Nolte, Jack Black, Robert Downey
Jr., Steve Coogan –protagonista de 24 hour
party people–, Brandon T. Jackson, Bill Hader,
Jay Baruchel i Danny R. McBride.
Tropic Thunder comptarà, a més, amb apa-
Actors de nivell
Nick Nolte, Jack Black, Robert Downey Jr.,
Tobey Maguire, Matthew McConaughey i fins i
tot Tom Cruise formen part del repartiment.
ricions especials de Justin Theroux, Matthew
McConaughey –en un paper inicialment pensat
per a Owen Wilson, que va haver de prescindir-ne
després d’una temptativa de suïcidi–,
Tobey Maguire i ni més ni menys que Tom
Cruise, que hi sortirà molt maquillat, calb i
amb panxa. Perquè després siguin que aquest
senyor no té sentit de l’humor.
Cinema
19 Dominical
Diumenge 13
d’abril de 2008
GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e llibreria22@llibreria22.net www.llibreria22.net

Lectures
20 Dominical
Diumenge 13
d’abril de 2008
Josep M.
Llauger
Nicoterapeuta
jml@grn.cat
Miguel
Pérez
Capella
Expresident
de l’Audiència
de Girona
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista
L a
Inspiració
i creativitat
musa, o més ben dit les muses, divinitats
gregues del cant i de la dansa, filles de
Zeus, invocades pels poetes de Grècia i
Roma, han arribat fins a nosaltres amb aquell
alè romàntic i un xic nostàlgic de les coses més
antigues. La cultura popular encara les té vives
en el record i tots hem sentit més d’una vegada
el comentari d’algun creador esperant o comentant
el flux inspiratiu de les muses.
La inspiració sempre ha anat lligada a poetes
i escriptors, a pintors i també molt especialment
als compositors musicals. Quan parlem d’inspiració
tots sabem de què parlem perquè d’una
o altra manera tots hem gaudit en moments
determinats d’aquell estat especial de consciència
en la que tenim accés a una nova percepció
de les coses, de la vida. És quan la sensibilitat
s’acreix i s’obren portes insospitades,
portals daurats que ens donen accés a una nova
llum, a una plenitud insospitada, a una rauxa
creativa que ens permet reflectir un bocí dels
mons dels déus aquí a baix, a la terra. De vegades
hom ho viu com una exaltació emocional
que encén un foc nou dins la consciència,
d’altres és com si caigués un vel dels ulls i mirant
el de sempre veiéssim, no obstant, allò que
mai no havíem vist. En realitat si quelcom defineix
l’artista és justament això, que veu allò
que la resta dels mortals no veu, i així a través
de la seva obra ajuda als altres a accedir també
a nous mons, a noves realitats i a noves percepcions.
La filosofia hermètica sosté que la inspiració és el
resultat d’una especial integració psicològica i que
només quan els aspectes físic, emocional i mental de
la persona estan en harmonia, tècnicament en diu aliniats,
li és possible a la consciència mitjançant aquesta
autoexpansió, accedir a nivells de creativitat inexhaurible,
com si connectéssim amb la font de tota creativitat.
És clar que actualment alguns creadors més intel·lectuals
rebutgen la vigència d’aquests conceptes
segurament per les reminiscències místiques i religioses
que contenen. No oblidem que, segons les diverses
doctrines religioses, fou Déu qui inspirà els llibres
sagrats de les religions que coneixem. No obstant
aquestes persones que rebutgen el terme inspiració
no els fa res parlar de creativitat puix que consideren
un terme més actual. En realitat és fàcil veure
que ens referim a la mateixa capacitat humana, o
al mateix procés si ho contemplem de forma més dinàmica.
Potser sí que podríem considerar la inspiració com
aquell primer esclat que converteix la consciència en
receptora de quelcom nou, i després la creativitat com
aquella habilitat per organitzar els propis recursos de
JOSEP M. LLAUGER
pensament i d’acció, d’emoció i d’intuïció, d’iniciativa
i agosarament, per tal de crear quelcom que estigui
en ressonància amb la inspiració rebuda. La psicologia
actual ha esmerçat molts esforços per esbrinar-ne
els secrets, els mecanismes ocults que fan que
una persona expressi aquesta riquesa creativa en diversos
àmbits de la seva vida.
Paradoxalment la creativitat pot sorgir en moments
d’integració com els que esmentàvem, moments exultants
de plenitud, escassos i fugissers, o també en moments
d’extrem sofriment i solitud. El que sembla clar
és que difícilment sorgirà en la quotidianitat mediocre,
en la normativa massificadora. La inspiració, o la
creativitat, és el premi que els déus reserven per als
agosarats, per als que no renuncien a la lucidesa, per
als rebels que es mantenen fidels a ells mateixos.
Totes les tècniques que s’han desenvolupat actualment
per potenciar la creativitat personal insisteixen
en aquests aspectes. Descobrir i ser fidel a la pròpia
singularitat, conrear una curiositat sempre renovada,
i ser capaç de traspassar els límits dels valors convencionals,
tot sovint mediocres i alienadors.
Tenint en compte tot això no és difícil imaginar que
les persones inspirades i creatives seguiran sent, com
fins ara, més aviat escasses.
Després del Carboni 14
R esulta
difícil comptar, pel nombre, les vegades
que a l’Antic Testament es profetitza, directament
o indirectament, com morirà i ressuscitarà
el Messies, el fill de Déu, anunciat pels profetes.
En el Nou Testament, Jesús de Nazaret afirma que
ell és «el fill de l’home», el Messies anunciat pels profetes,
i així mateix prediu una i una altra vegada com
morirà i ressuscitarà al tercer dia: versicles 17, 18 i 19
del capítol 20 de l’evangeli Sant Mateu.
D’altra banda, al museu de Berlín existeix un evangeli
apòcrif –que no significa que sigui fals– amb cites
desconegudes de Jesús: són quinze pàgines de
papir, escrites pels cristians coptes, al segle I o II, després
de Crist.
Les seves principals frases són: «El coneixement i
no la fe condueixen a la salvació». «He vençut el món,
així doncs, no deixeu que el món us venci. Tots nosaltres
serem cossos místics, els nostres ulls s’obriran
en totes les direccions». «Vàrem veure els cels i es van
MIGUEL PÉREZ CAPELLA
obrir. Els guardians havien abandonat el seu lloc i
vam veure com el nostre salvador, travessava els cels».
«Aquells que estan prop meu estan prop del foc».
«Aquells que estan lluny meu estan lluny de la vida».
«Beneït sigui aquell que mengi amb mi en el regne
dels cels». «Tu ets el foc que brillarà sobre la terra».
«Estic ansiós de tu, creu meva, i tu estàs ansiosa de
mi».
Se suposa que a més dels quatre evangelis, acceptats
per l’església, denominats «Evangelis sinòctics»,
han d’existir almenys altres sis o set llibres que
també tracten de la vida de Jesús i dels seus apòstols.
L’últim d’ells, l’evangeli de Sant Mateu, va ser descobert
l’any 1945, a Egipte, on el que això escriu ha estat
diverses vegades, a part d’haver estat també amb
«els esenis».
Va estar Jesús, amb els esenis, durant algun temps,
a les grutes de Qumran? Va ser Jesús un eseni? Però
això ja és una altra història.
Gironins del segle
XIX
Laureà
Pla
Dalmau
XAVIER CARMANIU
uan tenia un moment de
Qtranquil·litat, i la quietud
s’ensenyoria del seu despatx,
prenia unes quartilles que tenia
a punt per a aquests casos, les
disposava al centre de la taula,
agafava la ploma i, encara vestint
la bata blanca, començava a
escriure amb la mateixa plenitud
que un cirurgià afronta una delicada
operació. En aquell precís
instant es produia la transformació,
una metamorfosi invisible,
el metge es convertia en poeta.
Ja no era aquell escriure rutinari
de receptes i fórmules magistrals.
Ara, la ploma esgarrapava
el paper amb la suavitat d’una
carícia.
Laureà Pla Dalmau va néixer a
Agullana el 1886. Després de fer
els primers estudis va cursar el
Batxillerat a Girona, ciutat on va
tornar una vegada es va haver llicenciat
en Medicina. Però abans
de convertir-se en facultatiu, durant
la primera etapa gironina ja
va iniciar-se en el món cultural,
publicant articles i participant en
concursos literaris que, a l’estil
dels jocs florals de Barcelona,
proliferaven arreu del territori.
Aquesta implicació amb els
cercles culturals gironins va augmentar
molt més quan ja era
metge amb consulta pròpia, situada,
per cert, al carrer Bonaventura
Carreras Peralta. El 1910,
per exemple, va formar part del
nuclic fundador de Catalanitat,
un setmanari que s’autodefinia
com a «nacionalista i republicà» i
que dirigia l’escriptor Miquel de
Palol.
De mica en mica, Laureà Pla
Dalmau, a més de continuar dedicant-se
al món de les lletres –el
1918, per exemple, va estrenar
l’obra teatral Sacrilegi– també es
va interessar per la política i va
col·laborar en la creació del Centre
Nacionalista Republicà de Girona;
que a partir de 1931 s’incorporaria
a una nova formació:
Esquerra Republicana de Catalunya
(ERC). Amb la proclamació
de la Segona República,
aquesta implicació es va fer més
evident i, el 1932, va ser ponent
de l’Estatut de Núria i va ser escollit
diputat al Parlament de Catalunya.
El 1939, amb la victòria franquista,
es va haver d’exiliar a
França, on va residir fins el 1948.
Tot seguit va tornar a terres gironines,
i es va establir a Palamós,
on va continuar escrivint.
D’aquesta etapa es pot destacar
la poesia A Girona, una sentida
composició que recull, en part,
els seus sentiments fruit dels
traumàtics anys de la guerra i la
repressió.
Laureà Pla Dalmau va morir a
Girona el 1969, quan tenia vuitanta-tres
anys. El seu fill, Francesc
Dalmau Norat –que fou militant
d’ERC, metge i represalitat
com el seu pare– arribaria a ser
alcalde de Palamós quan Catalunya
va recuperar la democràcia.

E ls
El gironí de les
mil cares
L’actor Nanu Ferrari participa en la sèrie documental de TV3 «Els diaris de Pascal» i al mateix
temps dóna vida a una cinquantena de personatges en diferents espectacles d’animació.
diaris de Pascal és una de les grans
apostes de TV3 per a aquesta temporada.
Aquesta sèrie documental, que cada
dilluns presenta la memòria dramatitzada
dels anys trenta a Catalunya, compta amb un
gironí entre el repartiment: Nanu Ferrari, que
dóna vida a Jaume (foto de la dreta), el majordom
de l’hotel on s’allotja el protagonista,
Pascal Danglà.
Tot i que aquest majordom és un «personatge
de repartiment», com matisa el mateix
Ferrari, apareix a quasi tots els capítols (vuit)
d’aquesta producció. La intervenció d’en Jaume,
a més, té especial rellevància per al protagonista
i, de fet, es convertirà en «el seu
confident». Aquest majordom barceloní «està
assabentat de tot el que passa a la ciutat» i és
qui convenç Pascal que «no se’n torni a França».
Entre els dos personatges s’acaba establint
una «relació estreta»... i l’actor gironí ja
no vol avançar més esdeveniments.
«Per a mi és un repte –explica–, perquè és
el primer personatge seriós que faig a la televisió.
Estic molt content, perquè tot el rodatge
ha estat una experiència molt maca i
perquè la majoria dels actors d’Els diaris de
Pascal són cares noves».
Nanu Ferrari va néixer a Banyoles, però ja
fa uns anys que viu a Lloret de Mar: «Em sento
lloretenc al 100%, adoro Lloret!», remarca.
La seva vida ha estat de tot menys avorrida:
va viure quinze anys als Estats Units, part dels
quals se’ls va passar treballant a Hollywood,
tot i que quan va començar quasi no parlava
ni anglès. D’aquesta època recorda amb
TEXT: ANNA ESTARTÚS FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA
especial emoció que «Quentin Tarantino em
va dirigir en un capítol d’una sèrie de la Disney,
va ser una experiència inoblidable!», o
que va compartir cartell amb el músic Ray
Char les a Las aventuras de Super Dave, «una
pel·lícula molt boja» dirigida per Peter Mac-
Donald.
Quan va tornar de fer les Amèriques,
Ferrari diu que es va trobar «com un estranger
a la meva terra», i s’adona que li costa
molt més «aconseguir objectius professionals
aquí que a fora». A Madrid, per exemple, va
trobar totes les portes tancades. A Catalunya
ha tingut més sort: «El primer que ha de fer
qualsevol que vulgui intentar ser actor és
anar a TV3 i presentar-se al departament de
càstings», afirma. Això és el que va fer ell i,
abans de donar vida al Jaume d’Els diaris de
Pascal, ja havia fet «alguna col·laboració» a
El cor del a ciutat i també ha tingut «un petit
paper» a La Ratjada, una minisèrie d’intriga
ambientada a Lloret que TV3 ha d’estrenar
MONTFERRER
PRATS DE MOLLÓ
en una data encara per concretar.
Ferrari també es va presentar l’any passat
als càstings del programa de TVE El rey de la
comedia que es van fer a Girona, caracteritzat
com una ballarina vestida de color rosa
(foto de l’esquerra). «El personatge els va encantar,
i vaig passar a la següent fase». Però
aleshores li van demanar que «fes de mi mateix,
i això és complicat: a mi m’agrada caracteritzar-me».
I se’n va anar cap a casa. Això
sí, satisfet: «Hi vaig anar per divertir-me, i ho
vaig fer».
Nanu Ferrari ho té clar: a ell, el que li agrada
és inventar-se personatges. De fet, no costa
massa veure’l per Lloret fent animació de
carrer per a una coneguda discoteca, o participant
en espectacles per a mainada, casaments
o comiats de soltera pel seu compte
o amb el grup Tots Trempats. Hi ha un personatge
per a cada ocasió (en té cinquanta!).
Parla d’ells en tercera persona i afirma que
«no puc triar quin m’agrada més». De tota manera,
explica que a la gent li agrada molt el
personatge «Passejant el Gruby», un senyor
que porta un gos invisible; encara que també
tenen èxit «El violinista manco», «El retratista
d’època» o «El doctor Sacamela». «Són
com els meus fills, i n’he de mantenir cinquanta!»,
diu, rient.
Abans d’acomiadar-se, Nanu Ferrari confessa
que a Girona ha vist un penjoll amb un
cor de brillantets que «segur que li encantarà»
a la ballarina de rosa. «Li aniré a comprar
i li regalaré pel seu aniversari», afegeix. Segur
que estarà contentíssima.
EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN
LA FOU
CORSAVI
(CORSAVY)
ARLES DE TEC CERET
(ARLES SUR TECH)
COLL D’ARES
ST. LAURENT
DE CERDAN
COUSTOUGES MAÇANET
DE CABRENYS
PERPINYÀ
(PERPIGNAN)
EL PERTÚS (LE PERTHUS)
Televisió
21 Dominical
Diumenge 13
d’abril de 2008
DEL 21 DE MARÇ AL 30 DE NOVEMBRE DE LES 10 A LES 18 HORES
PÀRQUING - BEGUDES - RECORDS Tel. 0033/468 39 16 21 - FRANÇA
FIGUERES

22 Dominical
Diumenge 13
d’abril de 2008
Els més vistos
(del 2 al 8
d’abril)
Catalunya
CSI: Reducir a cenizas
Dilluns 7 d’abril,
Tele 5. 1.112.000
espectadors
(35,7%).
Aída
Diumenge 6 d’abril,
Tele 5. 944.000
espectadors
(30,8%).
CSI: Migas de chicle
Dilluns 7 d’abril,
Tele 5. 870.000
espectadors
(36,2%).
Operación Triunfo
(proves de selecció)
Dilluns 7 d’abril,
Tele 5. 840.000
espectadors
(26,4%).
Polònia
Dijous 3 d’abril,
TV3. 833.000
espectadors (27%).
Espanya
Aída
Diumenge 6 d’abril,
Tele 5. 5.805.000
espectadors (30%).
CSI: Reducir a cenizas
Dilluns 7 d’abril,
Tele 5. 5.308.000
espectadors
(28,4%).
Sin tetas no hay
paraíso
Dimecres 2 d’abril,
Tele 5. 4.795.000
espectadors (28%).
Fórmula 1
Diumenge 6 d’abril,
Tele 5. 4.483.000
espectadors
(45,1%).
Copa de la Uefa:
Bayern Munich -
Getafe
Dijous 3 d’abril,
Antena 3. 4.452.000
espectadors
(28,3%).
Dilluns 14 d’abril
12.10
18.30
21.45
22.15
22.15
00.30
K3
El xou dels espies
L’aparició de curses il·legals de monuments
ha fet que en Victor i l’Anita s’hagin
vist obligats a retornar la Torre Eiffel, el Big
Ben i l’Estàtua de la Llibertat a la Terra. Però
la Doctora Doctora l’ha fet encara més
grossa i s’ha endut el Banc d’Anglaterra!
Podran atrapar-la amb el Taj Mahal?
Antena 3
¿Quién quiere ser millonario?
Carlos Sobera presenta un dels concursos
més clàssics de la televisió: cinquanta
preguntes amb quatre respostes possibles,
molta emoció i molts diners en joc.
TV3
Els diaris de Pascal
Fa quasi un any que es va proclamar la
República, enmig de l’eufòria popular. Ha
estat una etapa d’esperança i il·lusió. El
Govern català, presidit per Macià, ha iniciat
nous projectes i l’Estatut de Núria ben
aviat viatjarà a Madrid per ser aprovat.
Però ja es veuen a venir els problemes... i
les decepcions.
Cuatro
Tienes talento
Una vetllada molt especial del programa,
en la qual Núria Roca donarà pas a una
emissió que no deixarà ningú indiferent i
que arribarà carregada de sorpreses.
Tele 5
CSI
Quan una anciana apareix assassinada,
els CSI investiguen un veí i un nebot com
a possibles sospitosos. Però a mitja investigació,
Grissom rep una rèplica en miniatura
de l’escena del crim, i això el fa
canviar d’opinió. Mentrestant, Greg s’enfronta
a un possible judici per la mort accidental
de l’adolescent que va atropellar
quan intentava evitar un atac a un home.
33
Cànon Visions
Un retrat de la Guerra Civil amb lletra minúscula.
Diàlegs entre absents s’endinsa
en l’univers de la quotidianitat del conflicte
a través de dos punts de vista: la propaganda
i la correspondència. La primera
explica cadascun dels grans esdeveniments
de la guerra, i la segona fa el paper
de la veu del poble i del dia a dia.
Dimarts 15 d’abril
12.25
17.15
18.30
22.00
01.25
K3
Rei
Avui és el dia del reconeixement del rei i
en Xiroi es mor de ganes de donar-li el seu
regal: una cua! Però per si això fos poc, a
Sota acaba d’arribar el Gran Circ dels Napiüts!
I el número principal el farà en Bob
Filat. Ara, que si en Russell s’hi presenta
amb la cua, potser li donaran feina...
Tele 5
Yo soy Bea
Álvaro accepta la humiliació de Diego i comença
a treballar com a cambrer a Bulevar
21. Bea no entén perquè el jove se sotmet
d’aquesta manera i comença a sospitar
que rere de tot plegat hi ha una estratègia
d’Álvaro. I per a la resta de la plantilla
resulta impactant que l’exdirector de
la revista els serveixi ara l’esmorzar, i no
saben com tractar-lo.
TV3
Possessió
Roland Michell és un catedràtic de literatura
americà que vol fer-se un lloc dins del
món acadèmic britànic. Descobreix per
atzar unes cartes d’amor escrites per un
poeta de l’època victoriana, i li sembla que
no van dirigides a la seva dona, sinó a una
escriptora. Roland demana ajuda a Maud
Bailey, una experta en la vida de l’escriptora
en qüestió. Tots dos aniran descobrint
els detalls d’una vella història d’amor secreta
per la qual se sentiran cada vegada
més fascinats.
TVE-1
Tengo una pregunta para usted
Lorenzo Milá torna a conduir aquest programa
en el qual els ciutadans formulen
preguntes al convidat que, en aquest cas,
serà el seleccionador espanyol de futbol,
Luis Aragonés.
LaSexta
Los Soprano
Torna la sèrie convertida en autèntic fenomen
social que explica les vivència d’una
família de la màfia italiana instal·lada a
New Jersey. En el primer capítol de la nova
entrega, un ós salvatge irromp a casa de
Carmela, que es veurà obligada a trucar
el seu exmarit perquè l’ajudi. Mentrestant,
Tony s’adona que comença a sentir alguna
cosa per la doctora Melfie.
Dimecres 16 d’abril
✔ Bolera amb 12 pistes.
✔ Promocions cada dia de la setmana.
✔ Festes d’aniversari.
✔ Parc infantil temàtic de 600 m2.
✔ Festes infantils d’aniversari amb animació i «festa dance».
✔ Entrades per hores: els nens estan vigilats per monitors
i els pares gaudeixen d’una estona de tranquil·litat.
✔ Tornejos d’empresa i grups.
Camí dels Carlins s/n - 17190 SALT - Tel. +34 972 43 92 03
✔ Matinals especials per a escoles i grups.
www.espaibowling.com Obrim cada dia!
18.30
21.30
21.35
22.05
23.40
TV3
L’última primavera
L’any 1936, un poblet costaner de Cornualles
viu força allunyat dels grans esdeveniments
que sacsegen Europa. Janet
i Ursula són dues dones grans, germanes,
que viuen soles. Un dia, després
d’una tempesta, la seva vida tranquil·la es
veurà alterada per la presència d’un nàufrag,
a qui recullen. Es tracta d’un jove polonès
que no parla anglès, però les dues
germanes aniran descobrint detalls del
seu passat i la seva personalitat, i també
recuperaran sentiments oblidats.
Tele 5
Copa del Rei: Getafe - València
Els valencianistes afronten la final com a
única possibilitat de salvar la temporada
davant d’un Getafe que s’ha convertit en
la revelació d’aquest any.
La2
Mujeres desesperadas
Una parella de gais arriba a Wisteria Lane,
i Susan intentarà fer-se amiga seva. Mentrestant,
les veïnes intenten preparar una
festa per a Bree, però davant les negatives
d’ella, Andrew ho prepara tot amb alguna
sorpresa inesperada. Lynette intenta
recuperar la seva vida sexual amb Tom,
però ell és reticent a fer l’amor amb ella si
no porta perruca. I Eddie es trobarà amb
un problema inesperat.
33
(S)avis
El programa es desplaça fins a Lleó, on viu
des de fa un temps –i des d’on enyora Catalunya–Fabian
Estapé. L’economista mediàtic
i polèmic per excel·lència és entrevistat
pel seu «descobridor», mediàticament
parlant, i bon coneixedor del personatge,
Josep Cuní.
Cuatro
Cuenta atrás
La Unitat 7 de la Policia Judicial haurà de
treballar a contrarrellotge per evitar la mort
de l’avi de Rocío. Un avi arriba amb furgoneta
fins a l’entrada d’un camí. Agafa
una escopeta i comença a caminar. Elegeix
un lloc, s’asseu i es prepara per suicidar-se.
Set hores abans, Rocío descobreix
que el seu avi ha desaparegut.

Dijous 17 d’abril
11.35
18.30
23.00
00.15
02.00
33
Jardineria del segle XXI
Aquesta sèrie compta amb la participació
de professionals paisatgistes de diferents
llocs del món i presenta les últimes novetats
en jardins. Cada capítol fa un
recorregut per un jardí diferent i cada creador
combina el respecte a la seva cultura
i i les seves tradicions amb la topografia
del lloc sobre el qual actua.
TV3
Duel a Diablo
Jess Remsberg és un explorador de la cavalleria
nord-americana que rescata Ellen
Grange dels apatxes, però es troba que
ella li demana quedar-se amb els indis.
Jess la retorna al seu marit, que apallissa
la dona per la seva actitud cap als segrestadors.
Ella fuig i hi torna altre cop.
Remsberg es baralla amb un company
seu en la disputa per una cabellera índia
molt preuada. Tots dos acompanyen el regiment
de cavalleria quan és atacat pels
apatxes, amb qui Ellen ha tornat.
LaSexta
The Unit
S’estrena la tercera temporada d’aquest
drama d’acció centrat en les operacions
que un grup de militars nord-americans
fan al seu país, pel qual arrisquen cada
dia les seves vides en missions d’infiltració
secretes a tot el món.
Cuatro
Maestros del terror
Ellen viu amb el seu xicot en una casa aïllada
al mig de la muntanya. Una nit, Ellen
va amb el seu cotxe per una de les carreteretes
de la zona i xoca amb un cotxe que
es troba de sobte aturat. Quan Ellen baixa
del cotxe per veure què ha passat, trobarà
un rastre de sang que s’endinsa al
bosc: ella el segueix i es trobarà amb un
ésser que intenta matar-la. Però ella demostrarà
que no és una presa fàcil, ni tan
sols per a aquesta terrorífica criatura.
TV3
El color de la venjança
Eddie Burns és un policia d’homicidis retirat.
Quan la seva germana Cassie desapareix
sense deixar rastre, Eddie torna a
la feina per perseguir el misteriós Charlie
Strom, un sàdic que el farà endinsar-se en
el món de les drogues i la pornografia.
Divendres 18 d’abril
12.55
20.55
21.45
22.55
K3
La màgica Do-Re-Mi
La Flor ja és tota una experta gatejant. Avui
precisament ha de passar la pròxima revisió
mèdica, que consisteix, ni més ni
menys, que a gatejar. Sembla que ho té
fàcil, oi, per aprovar? De vegades, però,
hi ha imprevistos que s’han de solucionar....
LaSexta
Robin Hood
Un grup de nois que jugava a ser Robin
Hood troba Sir Guy al bosc fent proves
amb una armadura invencible. En ser descoberts,
tres són capturats, però un aconsegueix
escapar i explicar-li què ha passat
a Robin Hood. Tot seguit (21.55h), la
cadena emetrà la pel·lícula Robin Hood,
el magnífico, un film d’aventures fluix però
entretingut protagonitzat per Patrick Bergin
i Uma Thurman.
TV3
Batman Begins
Al petit Bruce Wayne li feien por els ratpenats,
fins al punt que una nit va demanar
als seus pares marxar d’un espectacle
on sortien personatges disfressats d’aquest
animal. Un cop al carrer, un assassí
va matar els pares i Bruce va quedar
traumatitzat per la culpa. Anys més tard,
turmentat pel desig de venjança, marxa
de la seva ciutat, Gotham, i viatja per tot el
món buscant maneres de lluitar contra la
injustícia. Finalment troba un home misteriós
que l’instrueix en el domini de tot un
seguit de disciplines físiques i mentals que
el convertiran en un ésser poderós i invencible:
Batman.
33
El documental
En Licu fa més de 7 anys que viu a Roma.
Treballa en diferents feines més de dotze
hores al dia. Li ha arribat l’hora de casarse.
D’acord amb la tradició, el matrimoni
és acordat. Les vacances que fa més de
dos anys que no té les farà servir per fer
tots els tràmits i casar-se a Bangladesh. El
documental recorre el trajecte físic i emocional
d’en Licu i la seva promesa des dels
preparatius a Itàlia fins a la tornada de la
parella un cop casada.
Dissabte 19 d’abril
14.55
15.40
21.30
22.15
22.30
LaSexta
Padre de familia
Peter fa servir els cèntims de Meg per
comprar-se un tanc i ella decideix buscarse
una feina a la nova gran botiga de la
ciutat. Després que la nova obertura deixi
fora de negoci totes les botigues de
Quahog i absorbeixi tota l’energia disponible,
Brian i Stewie s’alien per salvar la
ciutat de l’enorme multinacional.
TV3
L’imperi del sol
Un nen anglès viu amb la seva família a
Shanghai. Quan els japonesos ocupen la
Xina durant la Segona Guerra Mundial, separen
el noi dels seus pares i l’internen en
un camp de concentració, on s’haurà
d’espavilar per sobreviure i aprendrà a ferse
gran tot sol.
Cuatro
Nada x aquí
Els mags del programa visiten a Califòrnia
el museu privat de John Gaughan, cèlebre
restaurador i constructor d’aparells
de màgia amb el qual faran un recorregut
per les peces més importants de la seva
col·lecció: material màgic de Houdini, autòmates
de Robert Houdin i un llarg etcètera.
33
El regal de la Sílvia
Sílvia és una adolescent que se suïcida.
Abans, però, deixa clar en el seu videodiari
que vol donar el seus òrgans. Carlos,
un home de mitjana edat, rep el cor de la
Sílvia. Inés, cega de naixement, les seves
còrnies. I Mateo, un jove solitari, el fetge.
Tres persones anònimes que reben el regal
de la Sílvia. El video-diari de l’adolescent
i la nova vida d’Inés, Mateo i Carlos,
desvelen els motius que la van portar a
suïcidar-se.
TVE-1
Yo estuve allí
Carolina Ferre presenta aquest programa
que desaprofita el seu plantejament i es
fa llarg. La idea és bona i la combinació
entre personatges coneguts, anònims, actuacions
musicals i recuperació de fites
socials de la història recent d’Espanya podria
donar un resultat molt més bo. Javier
Cansado (de Faemino y Cansado) posa
(o intenta posar, el pobre) el contrapunt
humorístic i lúcid a la vetllada, sense aconseguir
aixecar el ritme.
Guia TV
23 Dominical
Diumenge 13
d’abril de 2008
Recomanem
Un rei per
a quatre
reines
Dilluns 14.
TV3, 18.30h.
Dan Kehoe, un
aventurer sense
escrúpols, intenta
aconseguir
l’or que els quatre
germans
McDade, que
han estat ajusticiats,
amagaven
al seu ranxo.
Allà encara
viuen les quatre
vídues dels bandits,
que queden
fascinades
per l’atractiu de
Dan. Tot i que no
és una gran
pel·lícula, resulta
molt curiós el
seu còctel d’humor
cínic i erotisme.
Any
1956.
País
Estats Units.
Director
Raoul Walsh.
Intèrprets
Clark Gable,
Eleanor Parker,
Jo Van Fleet.

Aprimar-se definitivament d’una manera
natural, ràpida i duradora.
La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode natural
utilitzat a França des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals,
Holovital aconsegueix reduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seu
benestar general i el seu control d’ansietat.
Holovital
El centre de tractaments naturals
Holovital va ser creat el
1994 a Barcelona per Ana
Geli. A través d’un mètode completament
natural utilitzat a França des
de fa quinze anys en més de 55 centres
i basat en antigues tècniques
orientals, Holovital aconsegueix reduir
el sobrepès.
Des de setembre de 2003 Holovital
s’ha establert a la ciutat de Girona,
al carrer Pare Maria Claret,
14 2n 2a, des de l’abril de 2005
també els ofereixen les seves instal·lacions,
on Patricia Ribera i el seu
equip ja han solucionat el problema
de sobrepès de molts homes i dones.
El mètode
És un mètode molt antic en les societats
orientals, que hem adaptat al
sistema alimentari d’Occident. És un
tractament tàctil, basat en antigues
tècniques orientals que consisteix en
lleugeres pressions digitals sobre
punts concrets del cos; no s’utilitzen
ni agulles ni medicaments ni aparells.
Activem els punts reflexos d’un òrgan
i regulem el funcionalment de tot
l’organisme mitjançant aquests
punts.
Amb aquestes sessions, s’aconsegueix
treure la gana, l’ansietat i regular
l’organisme perquè realitzi millor
totes les seves funcions. Durant el
tractament millora la pell, el cabell,
les ungles, la persona dorm millor, es
normalitzen els paràmetres de colesterol
i de glucosa, si estan alterats,
i en els casos de menopausa es redueixen
notablement les sufocacions,
així com els dolors articulars.
Com a complement a la digitopuntura,
és necessari seguir una die-
Patricia Ribera Riera
Directora
ta sana que cobreixi totes les necessitats
nutritives amb el mínim aport
de greixos.
Una dieta que, com que es treuen
l’ansietat i la gana, no costa gens de
seguir, sense carències, rumiada perquè
la persona mantingui un to anímic
òptim. Es proporciona una llista
d’aliments naturals de la dieta mediterrània
que inclouen fruita, verdura,
carn i peix; tot triat i combinat en funció
del tipus de pacient.
Els resultats
Depenent de cada cas el pacient
pot sotmetre’s a un tractament curt
(de 4 a 6 setmanes) en el qual és possible
perdre entre 8 i 10 quilos, o un
de llarg (de 9 setmanes) en el qual es
poden rebaixar de 15 a 18 quilos,
sempre seguit d’una fase de manteniment
de 3 setmanes, que tenen
com a finalitat estabilitzar el pes adquirit.
Finalitzat el procés, vostè podrà
tornar a menjar normalment sense
guanyar pes.
És un tractament que poden se-
guir dones (fins i tot aquelles que es
troben en període postpart –sempre
i quan no estiguin alletant–), homes i
nens a partir dels 18 anys d’edat, sense
contraindicacions. Amb dietes
adaptades a persones amb diabetis o
vegetarianes.
APRIMAMENT
Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.
APRIMAMENT
Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals
Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaç
i durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.
Es tracta d’un mètode que té en
compte el binomi cos-ment, ajudant
els pacients a incrementar la seva
autoestima, el benestar general i el
control d’ansietat. Per a Holovital, el
més important és la salut de la persona.
A Holovital Aprimament, els resultats
són ràpids i duradors. Les nostres
tècniques són saludables. Ajudem
a portar un control sobre el cos,
• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes
• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada
basada en principis energètics.
☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87
C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA
Primera
visita
gratuïta
i, el que és més important, a trobar-se
més dinàmic i amb més ganes
de viure.
Holovital té les seves instal·lacions
situades al c/ Pare Maria
Claret, 14 2n 2a. Aquesta és
una bona opció per a aquelles
persones que es vulguin aprimar
sense passar-ho malament ni patir
gana, i a la vegada gaudir d’un
bon estat de salut i optimisme.