EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN - Diari de Girona

Reportatge
Els murals
del Nummunit
La carpa porta cada estiu a
la Devesa el millor art mural
de Girona. Aquest any és el
torn de Ralph Bernabei
PÀGINES 4, 5 i 6
Diari de Girona
Diumenge 26
de juliol de 2009
Dominical
Entrevista Albert Bosch «Sense la música seríem molt més insensibles». PÀGINA 7. Reportatge Cinquanta anys fent de
Barbie Icona generacional i de la cultura pop. PÀGINA 8. Reportatge Psicologia Les vacances, punt i a part. PÀGINA 9.
EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN
MONTFERRER
PRATS DE MOLLÓ
LA FOU
CORSAVI
(CORSAVY)
ARLES DE TEC
(ARLES SUR TECH)
PERPINYÀ
(PERPIGNAN)
DEL 21 DE MARÇ AL 30 DE NOVEMBRE DE LES 10 A LES 18 HORES
PÀRQUING - BEGUDES - RECORDS Tel. 0033/468 39 16 21 - FRANÇA
CERET
COLL D’ARES
ST. LAURENT
DE CERDAN
EL PERTÚS (LE PERTHUS)
COUSTOUGES MAÇANET DE CABRENYS

FOTOGRAFIA DE PORTADA: ANIOL RESCLOSA
(LA CARPA NUMMUNIT, A LA DEVESA DE GIRO-
NA, AMB EL MURAL DE RALPH BERNABEI AL
FONS)
26 de juliol de 2009
SUMARI
4, 5 i 6 Reportatge
Els murals
del Nummunit
La carpa porta a la Devesa,
des de l’estiu de l’any 2000,
el millor art mural de Girona.
Aquesta temporada, és el
torn de Ralph Bernabei
7 Entrevista
Albert Bosch
«Sense la música seríem
molt més insensibles»
8 Reportatge
50 anys fent de Barbie
Una exposició repassa
aquesta icona generacional
i de la cultura pop
9 Reportatge
Psicologia
Les vacances: recarregar
piles, punt i a part, aprendre
a portar la feina...
11 Artistes de l’Empordà
Lluís Krauel
13 Gastronomia
La clavellada
Dominical
Passeig General Mendoza 2.
17002 GIRONA.
Telèfon: 972 20 20 66
Director
Jordi Xargayó
Coordinació
Pili Turon
Disseny
Martí Ferrer
Administrador
Miquel Miró
Publicitat
Paco Martí
2 Dominical
Diumenge 26
de juliol de 2009
1
El circ
dels artistes
Les visions particulars del fotògraf Lluís Maimí, el pintor
Jordi Sàbat i el pintor i escultor Tano Pisano s’uneixen en
l’exposició «La màgia del circ», que es pot veure a Palafrugell
TEXT: PILI TURON FOTOGRAFIA: DdG
Un funàmbul palafrugellenc!» (el fotògraf
Lluís Maimí), «Un domador calellenc!» (el
pintor Jordi Sàbat) i «Un cap de pista italià!»
(el pintor i escultor Tano Pisano) són els
mestres de cerimònies d’un circ passat pel sedàs
de una visió artística particular, la d’aquests
tres creadors baixempordanesos –encara que
sigui d’adopció. Tres percepcions de «l’espectacle
més gran del món» concentrades dintre
de «La màgia del circ», un muntatge que el 18
de juliol es va instal·lar a la sala d’exposicions
La Galeria de Palafrugell –al centre cultural Can
Mario– i s’hi podrà veure fins al 23 d’agost. És
la unió de tres formes de treballar i d’entendre
l’art que, tal com es presenta a l’exposició, ha
tingut com a resultat «un circ galàctic i empordanès».
La concepció artística del món circense no
és res de nou –només un exemple, l’afirmació
«el pallasso és un poeta en acció» escrita per
Henry Miller en la seva novel·la El somriure al
peu de l’escala (1948)–, però amb aquesta proposta
mostra una altra cara: la vista per «la beneurada
trinitat» –també d’acord amb la mostra–
que formen Maimí, Sàbat i Pisano. La visió
del primer s’ha concretat en una sèrie de
fotografies en blanc i negre fetes als anys setanta;
el segon ha aportat pintures de caire surrealista
i intencions provocadores; i les creacions
del darrer tenen el gran pallasso Charlie
Rivel com a punt de referència, plasmat en
quadres i escultures.
El circ en blanc i negre de Lluís Maimí, «Retour
d’âge, anys 70s», recorda les actuacions i
la vida quotidiana dels integrants d’un circ que,
aquella dècada, va aixecar la seva carpa a Palafrugell.
Les imatges mostren el perfil de la lona que
aixoplugava l’espectacle als afores del poble,
la gàbia que mantenia aïllat el lleó de la companyia
–que també va immortalitzar travessant
un cercle de foc, llavors ja en ple espectacle–
i la pista central del circ durant la desfilada d’una
de les seves artistes enfilada a dalt d’un elefant
o el moment àlgid dels malabars d’una
foca, sostenint una pilota al seu morro en una
extraordinària demostració d’equilibri. Però,
amb la seva càmera, Lluís Maimí també va plasmar
el que succeïa més enllà de les bambolines
i fora dels focus, al campament nòmada
que acompanya tota carpa de circ. Emmarcada
per la porta d’una rulot es deixa veure una
trapezista esperant el moment de la seva actuació;
mentre que una altra encara s’està vestint
i maquillant per sortir a la pista, igual que
un pallasso en ple procés de preparació pocs
minuts abans de sortir a l’escenari.
COLOR, SURREALISME I EROTISME
El color, el surrealisme i l’erotisme dominen la
proposta de Jordi Sàbat –formada per obres
datades d’aquest mateix 2009–, que ha interpretat
diverses escenes clàssiques de l’activitat
d’un circ. Així, l’artista ha pintat una trapezista
desfilant damunt del llarguíssim nas d’un
clown («Pinocho») o una família sencera de funàmbuls
(«En la cuerda floja») caminant per
una corda, amenaçats pels afilats incisius de

3
tres taurons que neden a la piscina que substitueix
la pista del circ; un militar sense pantalons
i calçat amb sabates de taló vermelles («El
malabarista macabro») fent malabars amb set
calaveres, que fa girar per sobre del seu cap;
un peculiar llençador de ganivets («El lanzapollas
asesino»), que apunta una dona clavada en
una diana giratòria; o «La mujer perfecta», presentada
com una malabarista vestida amb roba
interior que s’esforça en fer equilibris amb una
enorme pila d’estris de cuina col·locada a sobre
del seu cap, una escombra, una planxa,
roba i un xumet a les seves mans i, per si no
fos prou, una criatura penjada d’un dels seus
braços. En el text que acompanya l’exposició,
Gerard Prohias considera que «les pintures de
Sàbat contenen la rodonesa d’un poema. Com
si fossin sonets, la seva perfecció formal no és
contradictòria amb el concepte alat de la història
que explica».
L’UDOL DE CHARLIE RIVEL
Finalment, Tano Pisano ha utilitzat dos llenguatges
artístics diferents –la pintura i l’escultura–
per introduir-se en la iconografia del circ.
Però, sobretot, el que fa Pisano és homenatjar
el famós udol de Charlie Rivel moldejant nombrosos
caps del pallasso que reprodueixen el
seu gest en el moment de fer el crit; es tracta
de ceràmiques cuites al taller de Joan Raventós.
Respecte a Tano Pisano, Prohias argumenta
que «només pel fet de ser italià, ja mereix l’honor
de ser cap de pista». I afegeix: «Un cap de
2
4
pista rivelià. Rivelià: un adjectiu que hauria d’existir.
Charlie Rivel –és a dir, Josep Andreu i Laserre–,
el pallasso nascut a Cubelles que va viure
entre 1896 i 1983 ha guiat Tano Pisano en la
seva immersió circense, influït pel cèlebre udol
5
d’una figura per sempre més lligada a un llarg
vestit vermell, una guitarra i una cadira. Un dels
elements clau de la màgia del circ que ha donat
lloc a l’exposició que ara es pot veure a Palafrugell.
Reportatge
3 Dominical
Diumenge 26
de juliol de 2009
Fotos:
1
Tres nens observen
la sèrie de quadres
de Jordi Sàbat,
exposats a
La Galeria de
Can Mario.
2
Els bustos de Charli
Rivel modelats per
Tano Pisano.
3
Algunes de
les fotografies de
Lluís Maimí que
recorden un circ instal·lat
a Palafrugell
als anys 70.
4
Una parella davant
les pintures de
Sàbat.
5
Dos dels retrats de
pallassos realitzats
per Pisano.

4 Dominical
Diumenge 26
de juliol de 2009
L ’asèptic
llenguatge del científic ens parlaria
del nummulit com d’un macroforaminífer
extingit, de closca calcària hialina
en forma de llentia, que va viure durant el
paleogen, és a dir, una època en la qual a Girona
encara no havien manat els socialistes.
Amb tot, la coseta convertida en pedra (inestable
i fatal pels anhels de perdurabilitat de la
història) era fins fa pocs anys a casa nostra matèria
de noctàmbuls més que no pas de paleontòlegs:
era el bar de copes de referència, el
cau subterrani on es podien guanyar les nits
(l’ignorant parla de perdre-les) sense deixar de
banda una dosi profilàctica de cultura destinada,
la majoria de vegades, a pal·liar els excessos
etílics. El Nummulit (Numu pels amics)
era aquell mític local del carrer del Nord que
comptava amb la presència regular i indiscriminada
d’escriptors, periodistes, estudiants,
ociosos professionals, anònims coneguts i fins
i tot polítics (que de dia el defenestraven), amb
la generositat pròpia de les mares abnegades
que perdonen als fills arrauixats coses imperdonables.
Qui més qui menys (d’entre els noctàmbuls
que guanyen nits) recorda els concerts impossibles
(calia entaforar músics i instruments
al fons del local), les exposicions quasi invisibles,
els recitals poètics, les presentacions íntimes
de llibres igualment íntims i, en darrera
instància, la pintura mural que et donava la
benvinguda (mai semblava la mateixa quan
entraves, fresc i expectant, que la que podies
contemplar quan sorties, una mica derrotat).
Es tractava d’un fris al·lucinogen que es renovava
amb certa freqüència i que era com un
paisatge interior que et recordava que les parets
d’un bar nocturn no només són fronteres
hermètiques sinó també aparadors on l’art s’hi
pot reconèixer.
Aquell «tros de paret pintada» va ser el punt
de partida d’una idea que ara arriba a la seva
desena materialització: mort (o assassinat) el
Nummulit original, el del carrer del Nord, el
de les nits d’hivern bastardes, el seu descendent
estacional (s’anomena Nummunit, per
respecte al pare) acull al cor de la Devesa, estiu
rere estiu des de fa una dècada, un altre
mural, molt més efímer, destinat a fer propera
la pintura d’alguns autors sobradament coneguts
i la d’uns altres no tan coneguts però igualment
bel·ligerants pel què fa a la contundència
de la seva proposta plàstica.
És una gran fusta que es presenta en forma
de repte per culpa dels metres quadrats que
ocupa i que acaba essent un espectador privilegiat
de la delicada terrassa que els gironins
aprofiten mentre no és desmantellada (sempre
massa aviat, just a temps per deixar respirar
als que s’ofeguen abans de Fires); és, finalment,
l’única efemèride regular dedicada a
potenciar un tipus de pintura radicalment democràtica
que envaeix l’espai d’oci públic reclamant
una presència que les institucions i els
negocis galerístics privats són completament
incapaços de proporcionar-li; és, ras i curt, la
festa de la pintura mural a la Devesa.
DELS MOSCARDÓ A RICARD CORTÉS
El tret de sortida (basat en una aposta segura)
el va donar l’any 2000 en Ramon Moscardó
amb un mural que retia homenatge indissimulat
a la mateixa devesa i, de manera molt
especial, als personatges que, a la manera dels
faunes i les nimfes clàssics, la converteixen durant
les càlides nits d’estiu en un bosc mitològic.
Més que d’una pintura es tractava d’un mirall
psicològic capaç de reflectir allò que la mirada
poc atenta (massa preocupada per les
aparences) és incapaç de copsar; el va seguir,
l’any següent, en Josep Moscardó: si l’arbrada
del primer podia semblar inversemblant, el
riuet Onyar convertit en port de transatlàntics
era tan impossible com il·luminador. Girona,
en mans dels artistes bessons, es transformava
en un lloc de possibilitats il·limitades, en
una ciutat amiga de la imaginació desbocada
capaç de veure en la semipenombra del seu
bosc allò que la diàfana llum del dia s’encarrega
d’amagar.
L’any 2002 va prendre el relleu artístic David
Danés versionant la celebèrrima «Maja» de
Goya, una pintura que té el mèrit (entre molts
altres) de ser la primera de la història de l’art
que mostra el pèl púbic d’una dona qualsevol
(potser la Duquessa d’Alba) amb actitud impúdica
i disponibilitat indissimulada; el fet que
la deslocalitzés a sota unes voltes que semblen
Els murals
del Nummunit
Des de l’any 2000 i fins a l’actualitat, la carpa del Nummunit
ha portat, estiu rere estiu, el millor art mural a la Devesa.
Gràcies a aquesta iniciativa, artistes com els germans Moscardó,
Perpinyà, Pep Camps, Irene Pascual o Roger Cortés, il·luminen
les nits d’oci gironines
2001 Josep Moscardó
2005 Perpinyà
2008 Roger Cortéss
TEXT: EUDALD CAMPS
2008 Roger Cortés

2006 Maria Àngels Feliu
2007 Pep Camps 2006 Maria Àngels Feliu 2007 Pep Camps
2007 Pep Camps
2002 David Danés
2007 Pep Camps
2008 Roger Cortéss
les de la rambla de la Llibertat, li proporciona
l’aixopluc que la seva nuesa reclama.
Res a veure, en tot cas, la proposta de Danés
amb la celebració pictòrica d’Irene Pascual:
la gironina va fer servir l’escena que cada
nit s’escenifica davant del mural com a excusa
per parlar del gest pictòric i de l’energia essencial
continguda en el color; més enllà del
tema escollit, la proposta de Pascual s’imposava
pels seus ritmes musicals i pel vigor d’una
composició basada en el diàleg entre colors
freds i càlids, entre espai d’acció i repòs.
L’EXCEPCIÓ
L’excepció a la regla la va protagonitzar, els
anys 2004 i 2005, Josep Perpinyà. Primer en
solitari i després conjuntament amb Bosch Martí,
l’artista va fer allò que millor sap: convertir
la cara visible de la ciutat, el fris de cases que
s’arrengleren sobre l’Onyar, en un calidoscopi
on el color i les formes geomètriques escenifiquen
la seva particular dansa. Que fos l’escollit
en dues edicions és sobradament justificat:
pocs artistes com ell han dirigit la mirada
de manera sistemàtica a una estructura arquitectònica
condicionada pel seu desdoblament
aquàtic; ningú com ell ha fet de la variació d’un
únic tema la substància del seu plantejament
artístic. La incorporació, l’any següent, de
Bosch Martí, cal llegir-la en aquest sentit: el seu
mural era tan viu que ni tan sols li pertanyia
en exclusivitat. Qui sap si per culpa d’això, de
la formalització severa imposada per Perpinyà,
el 2006 va evitar qualsevol ortodòxia compositiva
i es va entregar al deliri lunar de Maria
Àngels Feliu: el seu món, fet de roques amb
forma de formatge Emmental, de gats furtius,
ocellots inclassificables i personatges amb actituds
absurdes, resultava una escenografia òptima,
en especial, a altes hores de la nit.
Pep Camps, en canvi, va imposar un punt
d’inflexió. L’artista utilitzava uns versos de Joan
Vinyoli com a porta d’entrada pel món pictòric
que acabava d’inventar: «Sempre de nit, confusament,
/ cremen els mots, neixen imatges;
/ maduren cels, aurores, platges, / tot es fa símbol
transparent. […] Dret en el cor de la tenebra,
/ sóc esperança, moviment / cap a la llum,
veu que celebra». El nostre Orfeu de ressonàncies
rilkeanes es transformava en un mural
on la tradició occidental realitzava el seu
particular maridatge amb altres mirades menys
contaminades. En la seva proposta tot hi tenia
6
cabuda: des d’una sanefa colorista i desenfadada,
passant per la imatge apocalíptica d’unes
màquines de guerra, fins a la clàssica Vanitas
i els seus negres averanys.
En tot cas, la màxima negror la va aconseguir,
l’any 2008, Roger Cortés. A mig camí entre
les cèlebres cronofotografies de Marey i les
antropomoetries d’Yves Klein, el mural de Cortés
establia un diàleg inquietant amb l’espai
d’oci nocturn gràcies, en gran mesura, al seu
tenebrisme i a la total absència d’amabilitat. Si
fins aquell moment s’havien imposat propostes
més o menys desenfadades (amb l’excepció
de Pep Camps), molt cromàtiques i essencialment
teatrals, el nou mural responia a plantejaments
netament pictòrics, és a dir, que ja
no era una suma de fragments sinó una peça
unitària que dialogava amb l’espai sense cap
mena de servilisme o de jerarquització funcional.
Arribats a aquest punt, la irrupció en
l’escena d’enguany de l’artista Ralph Bernabei
s’evidencia com una conseqüència lògica d’aquest
procés d’emancipació...
2003 Irene Pascual
Reportatge
5 Dominical
Diumenge 26
de juliol de 2009

6 Dominical
Diumenge 26
de juliol de 2009
ANIOL RESCLOSA
El gest
prometeic
de Ralph
Bernabei
El mural d’enguany és
obra de l’artista d’origen
novaiorquès Ralph Bernabei.
Es tracta d’un poderós fris
caracteritzat per la reducció
cromàtica
Q ui
vagi a la carpa del Nummunit aquest
estiu compartirà l’espai amb un gran
mural vermell (i blanc en un del seus
extrems) de l’artista Ralph Bernabei. Es tracta
d’un enorme camp pictòric que, tot i les seves
inusuals coordenades, es manté fidel a allò que
caracteritza l’obra d’aquest novaiorquès instal·lat
des de fa anys a Colera. És a dir: des dels
seus orígens, la seva pintura s’ha vist marcada
per un procés dialèctic polaritzat entre la profunditat
existencial dels camps de color i l’energia
elèctrica del traç nerviós; tota la pintura
de l’italoamercià es manté extremadament
coherent a la seva estructura profunda de dià-
leg obert però evoluciona en els seus matisos
i, especialment, en la intensitat i el protagonisme
de les veus que intervenen en la conversa
plàstica. La sobrietat cromàtica, en aquest
sentit, és una marca de la casa que es tradueix
en la utilització de blancs i negres purs, de vermells
lluminosos i d’una subtil gama de veixos
que farien la funció de baix ciontinu en relació
a l’orquestració general.
Amb tot, i més enllà del que ja sabem de
Bernabei (un dels grans pintors de casa nostra),
destaca el gest prometeic que ha sabut
transmetre al mural d’enguany. Ens referim a
la remota dignitat del sacrilegi protagonitzat
per Prometeu que tan bé van veure els grecs i
que, de fet, van saber constituir com un signe
diferencial de la cultura occidental en relació
a la resta de tradicions místiques. Per entendre’ns:
si bé és cert que a tot arreu hi ha mites
amb figures sacrílegues, solament els grecs van
entendre la revolta metafísica de Prometeu com
un gest filantròpic modèlic que calia preservar
en la dignitat de la seva memòria; malgrat Prometeu
pateix d'una manera dramàtica les conseqüències
del seu gest altiu, mai considera
digne demanar perdó, ans al contrari, pensa
que mentre es mantingui ferm en la seva resistència
estarà justificada la grandesa de la seva
revolta. No cal dir que, per nosaltres, Prometeu
és l'arquetip de tot aquell qui, interrogantse
pel sentit dels límits imposats a l'home, no
dubta de la conveniència d'anar sempre més
enllà de tot horitzó de sentit.
Per això, la imatge de Ralph Bernabei pintant
molt per sobre de l’escala humana és prometeica:
perquè no només no accepta els límits
tradicionals sinó que accepta la descontextualització
del seu treball com una forma genuïna
de sumar sentit a la seva particular aventura
plàstica. El mural del Nummunit de 2009
deixa el llistó perillosament alt...

ALBERT Bosch Vilalta Coordinador de la Jove Orquestra de Figueres
Un dels esdeveniments estrella de la Jove Orquestra de Figueres és el Curs de formació orquestral
i música de cambra que, del 7 a l’11 de setembre, té lloc a Cartellà. Els joves matriculats
posaran en solfa coneixements i tècniques amb els professors. Parlem amb el coordinador
“Sense la música seríem
molt més insensibles”
A lbert
Bosch és un gironí de l’any 1966,
professor de violí i viola, coordinador de
la Jove Orquestra de Figueres, director
de la Jove Orquestra de Cassà, i enguany director
de la recent Jove Orquestra del Gironès.
Amb la Jove Orquestra de Figueres (JOF), fa
que joves de casa nostra, i del país, formin part
d’una orquestra amb tots els ets i uts. Per matricular-se
al curs d’estiu, entrin a www.joveorquestradefigueres.cat.
El límit d’inscripció és el
31 de juliol. També dirigeix el grup Música Antiga
de Girona, especialitzat en repertori barroc
gironí, que rescata sons i ritmes fins ara oblidats.
Com va sorgir la idea de fer una Jove Orquestra
a Figueres? Fa vint-i-dos anys, Joventuts
Musicals de Figueres va reunir a les escoles
de música de la ciutat per formar una jove
orquestra integrada per alumnes de corda fregada,
vent i piano. En aquells moment s'hi van
apuntar més de 50 joves estudiants de música
de Figueres i rodalies, i es va contractar un
equip musical per dirigir-la, en el qual hi era
jo. Més endavant, la JOF va esdevenir una associació
independent, amb un equip de mares
i pares al capdavant de les gestions administratives.
A Figueres li calen més infraestructures
musicals? Crec que sí. Falta un auditori per a
actes d’aforaments mitjans, o sia, d’unes dimensions
menors a les del teatre El Jardí. I cal
amb urgència una casa de cultura o seu d’entitats,
no només d’àmbit musical.
M’han explicat que tenen gent, fins i tot, de
les comarques de Barcelona. Això vol dir
que és un èxit, oi? Sí, tot i que sempre voldríem
poder aplegar més gent de la comarca.
Però podem estar contents, ja que l’Alt Empordà
és una de les comarques catalanes amb
més orquestres de cambra per habitant de tot
Catalunya...
I es pot fer compatible la Jove Orquestra i
estudiar alhora? Ho dic pels nois i les noies
No només ha de ser compatible, sinó que ha
de ser indispensable. En la actualitat no es pot
entendre l’aprenentatge d’un instrument sense
la pràctica orquestral que, en definitiva, vol dir
tocar l’instrument en grup i preparar-se pel que
un músic es trobarà en la seva futura vida musical.
A part d’això, no cal dir que és un gran
estímul per a l’estudiant de música.
Del 7 a l’11 de setembre imparteixen un
curs de Formació Orquestral i música de
cambra, a Cartellà, al Gironès: faci’ns cinc
cèntims del curs, què hi podem trobar?
Aquesta és la divuitena edició. Es tracta d’un
curs d’aprenentatge orquestral intensiu adreçat
a joves instrumentistes d’instruments simfònics.
El fet d’estar els estudiants una setmana junts,
i només dedicats a la música, permet aprofundir
i aprofitar millor els conceptes que es treballen.
Els resultats musicals solen sorprendre
a l’acabar el curs.
Qualsevol persona s’hi pot apuntar, hi ha
un nivell mínim per formar part de l’orquestra,
o una edat determinada? Les edats
estan compreses entre els 10 i els 20 anys i els
nivells van del grau elemental al superior. Això
TEXT: MOISÈS DEPABLO FOTO: MARC MARTÍ
implica, evidentment, fer diversos grups orquestrals
perquè cada músic es trobi amb instrumentistes
del seu nivell i edat.
Per què sempre es diu que a casa nostra
anem endarrerits en matèria musical? Perquè
ens comparem amb altres països, sobretot
de centreeuropa, i és aquí on veiem una enorme
diferència pel que fa al consum i al nivell
de cultura musical de la població.
Què podem fer per combatre aquest retard?
És un fet cultural històric i que és molt
difícil de canviar. Potser el clima mediterrani
convidi més a sortir a fora que no a quedarse
a casa a fer música. La música «simfònica» o
«de cambra», demana un procés d’atenció i introspecció
que sembla difícil d’encaixar dins
l’oferta d’oci que ofereix la societat actual. Potser
aquest sigui el problema, considerar-la només
com a oci, i no una disciplina de millora
personal. Per això és important integrar-la en
l’ensenyament de primària amb tots els avantatges
psicomotrius que comporta.
Segueix sent una assignatura «maria» en
l’àmbit escolar, però a les activitats ex-
traescolars es podrien promocionar molt
més, està d’acord? Si m’ho preguntes a mi,
jo sempre et diré que sí.
Algun record o anècdota de la trajectòria
de la JOF? La veritat és que una orquestra de
cambra no és pròdiga en aventures de muntanya.
Potser alguns dels espais on hem actuat:
cementiris, al carrer, sota paraigües durant una
inauguració, etc...
Completi la frase: sense la música seríem...
Molt més insensibles.
Digui’m, què hi troba a la música denominada
clàssica? A mi, personalment, m’agrada
tota la música. Les relacions amb ella, com a
tothom, pertanyen a l’àmbit personal i són difícils
de definir. La música estimula els biorritmes,
et porta a llocs on t’agradaria anar i a llocs
on no t’agradaria, però que sempre saps que
pots tornar. També em fa creure que podem
ser millors com a persones...
Recorda un moment sublim que hagi viscut,
relacionat amb la música clàssica? Alguns
concerts als quals he assistit com a públic.
Entrevista
7 Dominical
Diumenge 26
de juliol de 2009
“
En l’actualitat,
no es pot
entendre
l’aprenentatge
d’un
instrument
sense la
pràctica
orquestral,
que en
definitiva
vol dir tocar
l’instrument
en grup i
preparar-se
per al que
un músic es
trobarà en la
seva futura
vida musical.
A part d’això,
no cal dir
que és un
gran estímul
per a
l’estudiant
de música
“

Reportatge
8 Dominical
Diumenge 26
de juliol de 2009
C inquanta
anys, un armari ple de roba
dels millors dissenyadors, milers d’objectes
i complements fabricats en exclusiva,
una figura i una cara més pròpies d’una
jove aspirant a model que d’una dona madura,
inspiració d’artistes i fotògrafs, una llegenda
al voltant de la seva vida «privada», i tota
una icona d’una certa cultura de l’estètica pop.
Ni la més vanitosa de les estrelles de Hollywood
somiaria poder viure així en el seu 50è
aniversari. És la Barbie; una joguina que va deixar
de ser-ho per convertir-se en imatge i referència
de l’entorn de cada època en què ha
viscut. Tant és així, que ara una exposició a la
Sala Vinçon de Barcelona mostra un breu repàs
del que ha estat la vida i la mutació de la
Barbie des dels seus inicis fins a l’actualitat; dècada
a dècada.
50 anys
fent de Barbie
Va néixer com una joguina, però mig segle de vida
l’han convertit en tota una icona generacional i de la cultura
més pop i «fashion». És la Barbie, i està d’aniversari
Exclusius models de col·leccionista, fotografies
inspirades en la seva figura, mobles
i objectes amb ella i el seu món com a eix
central del disseny, una reproducció a mida
humana, i una mostra de la seva capacitat
d’adaptació a les tendències de cada dècada
conformen la mostra que commemora els
50 anys de vida de la Barbie. Convertida en
imatge de referència de diverses generacions,
la seva figura ha estat inspiració i centre
de l’obra de nombrosos artistes. I, valentse
d’aquesta iconoclasta capacitat, els seus
creadors i admiradors l’han convertit en
constant i renovada icona dels moviments
estètics de referència durant el darrer mig
segle. A Catalunya se la va veure entrar per
primer cop com a Barbie Superstar, encara
inspirada en els jocs retallables de moda per
TEXT I FOTOGRAFIA: RAFA GARRIDO
a nenes dels 50 i 60. Però també ha lluït al
més pur estil psicodèlic dels 70, a imatge
dels mites musicals dels 80 –mítica és la Barbie
Cher, que reprodueix l’estètica de la cantant
en ple èxit vuitanter–, com la moderna
noia de finals del segle XX, o com la ja autoproclamada
segell d’una època que celebra
els 50 anys envoltada d’admiradors. Criticada
sovint per la seva estètica desproporcionadament
prima i mostrada com un
mal referent superficial per a les noies més
influenciables, la Barbie s’ha convertit, en
canvi, en icona de tota una estètica creada
per a ella i copiada per tants artistes. I és
que la Barbie, 50 anys després d’aterrar, segueix
divertint les més petites de la casa i,
també, inspirant els més mitòmans artistes
de tots els camps. Una llegenda de plàstic.

A mb
l’arribada de les anhelades vacances
d’estiu, sovint en la persona apareixen
dos plantejaments a considerar. El primer
és el de com hem arribat a les vacances, amb
quines condicions personals (fatigats, cansats,
fastiguejats o, per contra, positius i amb bones
sensacions). El segon plantejament hauria de
dependre invariablement del primer, en especial
en el cas que les condicions amb què arribem
siguin «justetes»; parlem de reformular o reconsiderar
com estem plantejant la nostra situació
personal i, en especial, la situació laboral
i la salut vinculada a les fonts d’estrès.
El cos humà (psique i cos) no pot perpetuarse
com una màquina inesgotable, que rendirà
sempre per sobre o al màxim nivell de revolucions.
Necessita repós i desconnexió de forma
periòdica i quan notem que arribem cada cop
més justos d’empenta, ganes i energia a les fites
proposades, llavors correm el perill de caure
en la síndrome de burnout («estar cremat»).
És veritat que des de la psicologia s’han popularitzat
tot un seguit de termes nous, que cada
cop formen part important del nostre argot quotidià
i s’incorporen de forma habitual en la nostra
forma de parlar. També és veritat, però, que
les tendències socials i d’estils de vida van canviant
i van apareguent noves complicacions en
l’espècie humana que mai abans havien estat
presents. Aquesta síndrome n’és un exemple.
La raça humana evoluciona, i amb aquesta progressió
eliminem problemes cada cop més primaris
i necessitats més bàsiques queden resoltes
(menjar, salut...); però en aquest joc evolutiu
cap a la progressió de les condicions de l’espècie,
van apareguent noves complicacions lligades
a necessitats més vinculades a la realització
i satisfacció personal, com la qualitat de
vida i del temps de què es disposa. Així doncs,
encarem aquest tema, el burnout, amb la voluntat
que serveixi per reflexionar sobre la forma
amb què decidirem viure la nostra vida a
partir del proper setembre.
Els riscos o «factors de risc» psicosocials han
estat definits per l'Organització Internacional del
Treball com «les interaccions entre el contingut,
l'organització i la gestió del treball i les condicions
ambientals, d'una banda, i les funcions i
necessitats dels treballadors, per l'altra». Aquestes
interaccions entre el treball, el medi ambient
i les condicions d'organització, i les capacitats
del treballador podrien exercir una influència
nociva en la salut a través de les seves percepcions
i experiències. Aquests problemes, d'origen
psicosocial, per la freqüència i la incidència
amb la qual es presenten, tenen greus repercussions
sobre la salut de l'individu.
Els factors que incideixen més en aquests
processos són múltiples i variats: la notable intensificació
de tasques i ritmes de treball, l'empitjorament
de les condicions laborals, la falta
de reconeixement social de la tasca del treballador,
la incorporació de les noves tecnologies,
la pèrdua de valors, la problemàtica social, la
competitivitat i necessitat d’especialització constant,
els canvis en les condicions laborals i en
la seguretat laboral... Ara bé, a qui afecta amb
major mesura aquesta conjuntura analitzada anteriorment?
Evidentment, com sempre, parlem
de subjectes amb major risc per la seva vulnerabilitat
més elevada. Qui? Com s’identifiquen?
En funció de la sensibilitat a notar estrès i a no
saber-lo controlar de forma adient.
ESTRÈS
L'estrès ha estat identificat com un dels riscos
emergents més importants en el panorama laboral
actual. L'estrès laboral pot definir-se com
un conjunt de reaccions emocionals, cognitives,
fisiològiques i del comportament, davant certs
aspectes nocius del contingut, l'organització o
l'entorn de treball. És un estat que es caracteritza
per alts nivells d'excitació i angoixa, amb
una freqüent sensació de no poder plantar cara
a la situació. Però l'estrès no només està en funció
de les demandes de l'entorn, sinó que depèn
en gran mesura de la percepció d'aquestes
demandes i de la seva capacitat per a adaptarse
a elles. La persona amb aquest perfil, que vivencia
l’estrès amb major intensitat i que no sap
apartar-se’n, es troba en majors possibilitats (si
la situació laboral no acompanya) de trobarse
en situació de burnout (i de retruc veure’s
afectat en altres àrees de la vida).
«BURNOUT»
El burnout o síndrome d'estar «cremat» és una
situació d'insatisfacció laboral en la qual el tre-
Les vacances
punt i a part
TEXT: JORDI BARRIS I SANTIAGO BATLLE (*)
ballador es «crema». Per les seves característiques,
el burnout és el problema de salut laboral
més característic del treballador orientat als
altres, ja que es dóna en professionals que mantenen
una relació constant i directa amb altres
persones i que han dedicat molt d'esforç al seu
treball. Les expectatives d'aquests professionals,
que al principi eren vocacionals,
una manera d'ajudar als altres i de
millorar les seves condicions de
vida, en alguns casos es converteixen
en l'origen dels seus fracassos.
Aquesta situació provoca un
desgast en el professorat que acaba
per percebre exigències inassolibles
en la seva tasca docent.
La síndrome de burnout està
constituïda per: una sensació d'esgotament
emocional; desinterès
cap a les persones en el tracte professional;
un sentiment d'improductivitat
com a conseqüència de
la manca d'èxit a nivell professional.
El treballador que la pateix
passa per quatre fases en la seva
vida laboral: entusiasme, caracteritzat per les
elevades expectatives laborals; estancament,
produït per no poder complir les expectatives
inicials; frustració, en la qual comencen a sorgir
els problemes emocionals, físics i conductuals.
Aquesta fase és el nucli principal del burnout;
apatia, constitueix el mecanisme de defensa
enfront la frustració.
Alguns experts consideren el burnout com
una de les possibles respostes a l'impacte acumulatiu
de l'estrès laboral crònic. No obstant
això, altres autors pensen que es tracta de l'estadi
final d'un procés d'adaptació o d'inadaptació
entre les demandes i els recursos del subjecte.
Esgotament progressiu, desmotivació pel
treball i canvis sobtats de l'estat d'ànim amb sentiments
de tristesa, pena, angoixa, malestar psíquic
acompanyat de malenconia, pessimisme i
insubstancialitat. La llista resumeix els símptomes
que el psiquiatre Herbert Freundenberger
va trobar el 1974 en els treballadors d'una clínica
per a toxicòmans. Aquest quadre el va batejar
com la síndrome de burnout o del «cremat
pel treball». Estudiada en l'entorn sanitari, i classificada
en un primer moment com a exclusiva
d'aquest grup, més endavant es va posar de manifest
que qualsevol treballador se'n pot veure
afectat. Malgrat tot, els experts continuen assenyalant
els professionals sanitaris, a més dels
professors, com a persones d'alt risc. Aquesta
forma d'estrès crònic que es desenvolupa en
contexts laborals, afecta, segons diversos estudis,
uns 43 milions de treballadors a la UE. A
més, es calcula que té un cost directe de 20.000
milions d'euros en el conjunt europeu per absentisme
laboral i disminució de la producció.
La síndrome es desenvolupa de forma progressiva.
El primer indici és l'estrès; el subjecte
es veu desbordat pel treball. Més tard, apareixen
símptomes com tensió, fatiga, irritabilitat i
nerviosisme per acabar amb trastorns conductuals
i de relació en l'àmbit laboral i familiar. I
encara que totes les persones estan exposades
als factors que n'afavoreixen l'aparició, només
les més vulnerables desenvolupen la síndrome.
Les dades assenyalen com a individus de més
risc: els homes, els estudis indiquen que el sexe
femení suporta millor les circumstàncies desfavorables;
els joves, a causa de la falta d'estratègies
d'adaptació i afrontament; les persones amb
alta sensibilitat emocional, autoexigents, idealistes
i perfeccionistes, que es dediquen en cos
i ànima al treball; els individus que es marquen
objectius ambiciosos a curt termini.
Aquells que no disposen d'estratègies de fuga
enfront del treball, de manera que aquest interfereix
en la seva vida privada. La síndrome
registra una menor incidència entre les persones
amb relacions personals estretes.
La síndrome, en l'etapa final, produeix un esgotament
emocional i psíquic tan gran que apareix
la despersonalització. En aquestes condicions
sorgeixen símptomes psicosomàtics, com
ara fatiga crònica, insomni, cefalees o trastorns
gastrointestinals; símptomes emocionals (irritabilitat,
frustració, depressió, ansietat, impaciència
o allunyament afectiu); i símptomes conductuals,
com ara abús de drogues (legals o il·legals),
absentisme laboral, conflictes interpersonals
i laborals, inseguretat, disminució del rendiment
i episodis violents.
ABORDATGE TERAPÈUTIC
Un cop diagnosticat, la teràpia s'orienta cap a
dos nivells: individual i de grup. Entre les més
usades, es troben: generals, dirigides a millorar
l'estat físic mitjançant exercici, una alimentació
adequada i l'eliminació d'hàbits autodestructius;
fisiològiques, per reduir el malestar emocional
i físic associat a l'estrès, amb tècniques de relaxació;
cognitives, que ajuden a reorganitzar la
forma de percebre situacions estressants, a identificar
pensaments irracionals i a canviar-los;
conductuals, que persegueixen instruir la persona
perquè manifesti els seus sentiments, desigs
i necessitats; entrenar-la en habilitats socials;
ajudar-la a identificar problemes i a resoldre'ls
i corregir comportaments i actituds.
CONCLUSIONS
L’estrès laboral o la síndrome de burnout són
causa d'absentisme laboral. D'altra banda, la
coincidència d'alguns dels efectes que presenten
sobre l'organisme no és casual. El treballador
es troba indefens enfront de la situació que
ha de resoldre: angoixa en el cas d'estrès, frustració
en el cas del burnout. La solució passa
per una necessària «nova» política de reorganització
personal. Recordem allò que l’individu no
és una màquina i que, per tant, té unes necessitats
amb si mateix que ha de satisfer obligatòriament.
Aquesta política de reorganització
passarà per canvis d’actitud personal sobre com
afronta les vissicituds de la feina, com gestiona
els seus espais lliures, com aprofita el temps fora
de la feina, com sap aparcar la feina i parcialitzar-la
(perquè no englobi la resta de parcel·les
de la seva vida), com es relaciona amb el seu
entorn i desconnecta, sobre com viu les dinàmiques
dins de l’organització de treball, com es
relaciona amb els caps a la feina i els companys
o assumeix els seus càrrecs directius, com prioritza
on està l’important en la seva vida...
Canvis trascendentals en ocasions, però que
ens han de permetre situar en primera línea on
és l’important per a cadascú i no prioritzar allò
que no ens fa tan feliços com pensàvem. El nostre
estil de vida occidental ens ha canviat certs
paràmetres del que cal perseguir a la vida, però
és una decisió personal de cadascú assumir-los
o mantenir-se (fins on es pugui) al marge.
Reportatge
9 Dominical
Diumenge 26
de juliol de 2009
(*) Psicòlegs clínics
infanto-juvenils i
d’adults. Heia Psicologia,
col.laboradors
de Serveis Mèdics Girona,
GEM Olot i
Hospital de Figueres
(www.heiapsicologia.com)
ADRIÀ

Reportatge
10 Dominical
Diumenge 26
de juliol de 2009
Fotos:
A sobre d’aquestes
línies, el cartell promocional
de la famosa
pel·lícula d’Alfred
Hitchcock.
1
Una de les escenes
més conegudes del
cinema, la persecució
d’una avioneta
fumigadora al fals
agent de la CIA.
2, 3 i 4
Els dos protagonistes
de la pel·lícula,
Cary Grant i Eve
Marie Saint, separats
i compartint escena
en una de les seves
múltiples discussions
al film.
50 anys de la síntesi del
geni de Hitchcok
«Perseguit per la mort», protagonitzat per Cary Grant i Eve Marie Saint, es va estrenar fa mig segle
F als
culpable, rossa gèlida, «McGuffin», humor,
amor, acció i, per descomptat, suspens
es reuneixen a Perseguit per la mort,
una autèntica festa de síntesis dissenyada per
Alfred Hitchcock que va culminar en una llegendària
persecució entre els quatre presidents
de la muntanya Rushmore.
Rodada entre dues de les seves pel·lícules
més greus –Vertigen (D’entre els morts) i Psicosi–
i estrenada el 17 de juliol de 1959, el divertiment
de Perseguit per la mort va tenir una
gestació que va ser en si mateixa un embolic
digne del mateix Hitchcock.
Reunit amb el guionista Ernest Lehman, el
director britànic tornava a les ordres de la Metro
Goldwyn Meyer per adaptar una novel·la
titulada The wreck of the Marie Deare.
Lehman i «Hitch» van congeniar entre ells
però no tant amb la història, pel que van decidir
escriure un guió completament diferent i
original. «Què li direm a la Metro?», va preguntar
el guionista. «No li ho direm», va respondre
el director de Rebeca (1940).
Les 65 primeres pàgines d'aquest guió van
ser tan brillants que l'estudi va oferir un pressupost
inicial de 3 milions de dòlars de l'època,
un senyal de confiança tenint en compte
que Vertigen, un any abans, havia estat un cop
comercial.
«Quan escrius un guió per a Hitchcock no
escrius el teu guió. Escrius com si tu fossis
Hitchcock», explicava Lehman. I així no va deixar
cap clau del mestre fora de «la seva» història,
per a la qual el cineasta només exigia un
requisit: que inclogués una persecució per les
cares presidencials de la muntanya Rushmore.
Hitchcock va resumir davant el guionista: «No
estem fent una pel·lícula, Ernie. Estem fent un
òrgan com el dels teatres. Toques un acord i
l'audiència riurà. Toques un altre i se sorprendrà».
Acord número u: un «McGuffin» –detonant
casual de l'argument– amb nom i cognoms. George
Kaplan era l'inexistent agent de la CIA amb
el qual és confós un executiu publicitari que
acumula dos divorcis per portar una vida «massa
avorrida». En pocs dies estarà corrent sota
una avioneta fumigadora, en una altra escena
per a l'eternitat.
Per encarnar aquest heroi per accident,
Hitchcock va recórrer, per quarta i última vegada,
a Cary Grant, que amb 55 anys aportava
encara dinamisme, elegància i humor sofisticat
a la cinta.
Acord número dos: la rossa hitchcockiana.
Encara «vidu» per la marxa de Grace Kelly a les
seves tasques com a princesa de Mònaco, el director
va extreure de la càndida Eve Marie Saint
una interpretació volcànica com l'ambigua Eve
Kendall, la dona que deia «mai parlo d'amor
amb l'estómac buit», quan en els seus llavis es
podia llegir «mai faig l'amor amb l'estómac buit».
Una vegada més, Hitchcock jugava al gat i
el ratolí amb la censura.
Acord número tres: el còctel de gèneres. El
mag del suspens enriquia la tensió d'aquest
«pastís de vida» que per a ell era el cinema amb
ingredients de plats més dolços que el thriller.
Perseguit per la mort conté grans dosis d'alta
comèdia, embolic romàntic –«podries portar
un home a la ruïna sense proposar-t’ho, així
que deixa de proposar-t’ho», li diu Grant a
Saint– i acció frenètica per la geografia nordamericana:
de Nova York a Chicago i d'aquí a
Dakota del Sud.
A més, algunes variacions del mestre ben reconeixibles:
una policia que deixa el ciutadà
TEXT: MATEO SANCHO CARDIEL
1
2 3
4
desemparat per la seva ineptitud, la figura de
la mare –aquesta vegada més còmica que terrorífica–
i un malvat amb doble lectura: un fantàstic
James Mason amb un sequaç de tendències
homosexuals, interpretat per Martin Landau.
LA BANDA SONORA
Com a fil melòdic, a més, una banda sonora de
Bernard Herrman, que assoliria la seva culminació
un any més tard amb els violins esquinçats
de Psicosi (1960) i que compactava, in-
tensificava i abrillantava el perfecte mecanisme
d'entreteniment teixit per Hitchcock i Lehman.
Per acabar, per descomptat, la batuta d'un
ventrut director d'orquestra que va saber crear
suspens en un ambient anticlímax com el desert
de Califòrnia, va rodar clandestinament des
d'una camioneta de venda de moquetes a la
seu de l'ONU i va tancar una de les seves pel·lícules
favorites amb la metàfora fàl·lica d'un tren
«penetrant» un túnel.
Final feliç, sempre segons Hitchcock.

Q uan
Lluís Krauel
Un advocat laboralista que va triar la pintura, una activitat que realitza en terres empordaneses
li pregunto pels començaments, em
diu que dibuixa des dels dos anys però
que va estudiar dret i que es va establir
com a advocat laboralista a Barcelona. Mentre
feia la carrera de Dret es va inscriure a l’escola
d’Arts i Oficis del carrer Ciutat de Balaguer. A
més, va fer un parell d’anys a Sant Lluc per treballar
amb model nu. Em diu que pintava sense
parar però no tenia cap interès a exposar la
seva obra.
La veritat és que sento una gran simpatia per
tots aquells professionals que deixen una feina
segura, en la qual han assolit èxits i cert prestigi,
per dedicar-se a l’art. Krauel, el 1989 va deixar
el despatx laboralista, va decidir viure a
l’Empordà i lliurar-se plenament a l’art. Primer
a Camallera. Dos anys després va trobar un
mena de nau/garatge amb un costat obert al
bosc, a la veïna Gaüses suficientment gran per
ser reconvertida en una imaginativa i agradable
vivenda/taller.
La primera vegada que vaig veure la seva pintura
va ser a la Nau Côclea de Camallera, l’espai
d’exposicions miraculosament viu gràcies a
Clara Galí. Eren pintures de gran format en les
quals pul·lulaven tota mena de sers i objectes
diminuts que, vistos de lluny formaven una textura
i semblaven pintures abstractes. El presentava
l’amic Quico Rivas que havia deixat Sevilla
per instal·lar-se a l’Empordà i que poc després
ja no seria d’aquest món. Quico Rivas parlava
dels Còdexs Gaüsas i deia que l’observació
de prop de la impecable factura descobria
una legió de petits éssers, signes ideogrames i
«garabatillos». Una observació atenta podia descobrir,
en aquell entramat, un ocell, una copa
de vi, un cérvol, un campanar, un arbre, meticulosament
alienats d’esquerra a dreta i en paral·leles
de dalt a baix.
Manté l’espai a Camallera on la seva dona hi
té la redacció d’una publicació sobre l’Empordà
molt coneguda i al pis de sobre instal·la el
taller, raonablement gran i ple de llum, que li
permet realitzar pintures de gran format, per-
TEXT: MARIA LLUÏSA BORRÀS FOTOGRAFIA: JOSÉ LUIS GARCÍA ABRIL
2
3 4
què a Gaüses fa, de preferència, obra sobre paper.
El més espectacular són, sense dubte, els olis
de gran format que apleguen tot un món d’objectes
i personatges dissimulats per una superfície
monocroma; però els papers que treballa
contínuament, sobre una taula gran que té a
casa, són d’una sensibilitat molt especial i representen
una aportació molt valuosa per al seu
art.
És un home afable, cordial però de poques
paraules, d’un mig somriure acollidor i de la
mirada directa. Bon observador, li agrada passejar
pel bosc a la deriva, anar reconeixent els
ocells dels que sap un munt de coses i «caçar
algun bolet si s’escau».
La veritat és que la seva pintura és un mirall
on es reflecteix un món secret, que amb una
pinzellada d’humor i una altra de poesia, se situa
a mig camí entre la fantasia i la realitat.
1
Artistes de
l’Empordà
11 Dominical
Diumenge 26
de juliol de 2009
Maria
Lluïsa
Borràs
Fotos:
1
Lluís Krauel
pintant al seu
espai de treball
a Gaüses.
2, 3 i 4
Alguns exemples
de la seva producció.

12 Dominical
Diumenge 26
de juliol de 2009
Agustí
Ensesa
Bonet
Escola de
Tastavins
del Gironès
El vi
Declaració
d’Empúries
Per iniciativa de la DO Empordá
el passat divendres dia 17 i amb
l’adhesió de les principals institucions
polítiques, econòmiques i docents
gironines, se signà a les ruïnes
d'Empúries el compromís d'impulsar
la promoció dels vins de
l'Empordà i millorar la seva projecció
dintre i fora de les terres gironines.
Demano als meus amables lectors
que posin en pràctica el que jo
ja fa temps que faig: quan vaig a un
restaurant i em pregunten per la
beguda contesto: vi de l'Empordà.
Només hauran de triar blanc, rosat
o negre. És la millor i més pràctica
manera d'adherir-se a la Declaració
d'Empúries. agustiensesa@yahoo.es.
I que surti fàcilment
En la, diguem, austera Espanya dels 50, quan la televisió
era només un somni, un dels personatges
d'historieta més populars era l'entranyable Carpanta,
obsessionat pel menjar o, més ben dit, per la falta de
menjar, i la seva major il·lusió era poder-se cruspir un
pollastre rostit. Avui, el mestre Josep Escobar hauria
d'atribuir a un hipotètic personatge una ànsia ben diferent...
encara que igualment relacionada amb el
menjar, només que, en aquest cas, el problema no
seria aconseguir-ne sinó desfer-se del sobrant.
Si la societat espanyola de mitjan segle passat era
famolenca, la de principis d'aquest sembla, més aviat,
una societat restreta, en la qual el menjar s’ha substituït
per una obsessió per l'estètica i la salut; vaja, el
cos «deu». Si acceptem, com sembla lògic, que la publicitat
és un reflex de la societat a la qual es dirigeix,
veurem que avui, aquí i en tot l’anomenat «primer
món» –quin serà ara el segon?–, preocupa moltíssim
l'estat físic i, dins d'ell, el relatiu a l'alimentació i a la
bona forma. Si s’hi fixen, a la televisió apareixen més
anuncis de productes que preconitzen «una alimentació
sana» que de colònies en Nadal. Succeeix que
les perspectives que ofereix aquesta vida «sana» no
són precisament atractives: cal treballar fins a l'extenuació
al gimnàs a la recerca d'aquestes metafòriques
«rajoles de xocolata» –metafòriques, perquè les altres,
les de veritat, ni provar-les–, a més de beure's una
pila de litres d'aigua –aigua!– al dia i menjar, com els
grills, quantitats ingents d'enciam, a poder ser sense
més amaniment que una gota d'oli i, per descomptat,
sense sal, amb la qual cosa cometem el disbarat
conceptual de dir amanida a una cosa que manca de
l'element que li dóna nom: la sal.
La nostra dieta té conseqüències poc desitjables en
el nostre aparell digestiu. Comencem amb l'acidesa
d'estómac, malestar per al qual s'anuncia una variada
bateria de medicaments. Un altre problema: l'aerofàgia.
Cal veure quants productes apareixen a la
tele assegurant que són un remei eficaç per evitar o
eliminar aquests gasos que tant molesten l'afectat...
o, en cas d'expulsió per les vies naturals, als qui l’envolten.
CAIUS APICIUS GASTRòNOM
Però la palma se l’emporten els productes dirigits
a aquest eufemisme tan bonic que és «facilitar» –o regularitzar–
el trànsit intestinal». Aquí, pel que sembla,
gairebé ningú evacua per les bones, de manera que
cal proporcionar-li ajudes per vèncer això tan molest
que coneixem per restrenyiment. Per cert, per a viatgers:
restret, en francès, es diu «constipé», així que
compte amb el que diuen en una farmàcia del país
veí si el que volen és un remei per a un lleu refredat.
Tranquils: aquí tenen vostès el bombardeig publicitari.
La cosa més suau, els anuncis de iogurts amb
bífidus actiu –hi ha bífidus passius?– o un altre bacteri
que cuidi la flora intestinal i, alhora, fomenti els
moviments interns encaminats a desfer-nos amb facilitat
del sobrant. Si no fos suficient, aquí tenen vostès
l'amplíssima gamma de cereals rics en fibra, a més
de servir per incrementar els ingressos dels descendents
d'H.K. Kellog té, pel que sembla, la virtut de
regularitzar en un parell de setmanes l'eliminació de
residus digestius, presos amb regularitat com esmorzar...
i fins i tot, ens aconsellen ara, com sopar. Normal:
sopant només això, poc caldrà evacuar.
Si tot això falla, estiguin atents als anuncis de laxants
apotecaris a la manera clàssica, des d'una infusió
que hauran de prendre amb regularitat fins a
unes píndoles o un xarop en casos de contumàcia.
Per a casos molt urgents i tenaços, pot aparèixer d'uns
conegudíssims supositoris de glicerina que normalment
precipiten l'evacuació. I, com a últim recurs, s'anuncien
uns ènemes de butxaca o, millor, de bossa,
que tota ciutadana restreta ha de portar quan viatja.
Fa uns quants anys, a les festes de la localitat navarresa
d’Ujué, on la màxima especialitat gastronòmica
són les «migas», el rector, abans de començar el
banquet col·lectiu, va demanar permís per beneir la
taula, i ho va fer així: «Senyor, et donem gràcies pels
aliments que menjarem. Fes que ens entrin amb felicitat,
i ens surtin amb facilitat». No sé què haurà estat
d'aquell capellà, si encara viu o no; però, per descomptat,
va demostrar que un rector de poble pot tenir
una visió de futur i una capacitat d'anticipació que
li hauria d’envejar tota la classe política.

La clavellada
escrita o rajada
La cuina moderna ha reintroduït aquest peix en receptes força imaginatives, amanides incloses
E n
alguns indrets
de la Costa Brava
i de Mallorca,
la bastina (i també, a
Llançà, «peix bastí») és
un nom genèric per
als peixos sense escata
o Rajidae (rajades),
sovint de difícil comercialització
i no
sempre massa apreciats,
però al nord de
la Costa Brava sol designar
una clavellada
grossa. Però, si la bastina
es pot referir a tota
mena de rajades, de
Blanes fins al Maresme
n'indica només
una classe, normalment
la que té per
nom oficial rajada estrellada
(Raja asterias),
que pot arribar als 70
centímetres; antigament
abundant a la
Selva, on es capturava
amb palangres i tresmalls.
A la Costa Brava central –però ja també a l’Escala,
on se’n fa un suquet només amb alls i tomàquet,
a l’estil de l’all cremat– se’n diu escrita;
altres noms són grisol, llisol, rajada de boca
grossa, rajada vera (nom intercanviable...), rajada
escrita, etc. Una altra rajada és la clavellada
(Raja clavata), dita també (vegeu les repeticions!)
bastina, rajada vera, bastina clavejada,
clavell, rajada (Balears), rajada punxosa. De fet,
és la rajada més coneguda, i una de les més
grosses, ja que pot atènyer els 90 centímetres:
al nord de la Costa Brava i a la costa del Maresme
se sol anomenar bastina. En francès és
«raie bouclée», «raya de clavos» en espanyol,
«thornback ray» en anglès («skate», no obstant,és
el nom d'ús culinari), «razza chiodata» en italià,
«arrai-zabala» en basc i clavelada en occità (Provença).
La rajada de miralls (Raja miraletus) és
també comuna, i arriba als 60 centímetres; té
unes taques que semblen falsos ulls. Per això
se’n diu també rajada de taques, mirall, rajada
de Sant Pere (recordem les taques del gall de
Sant Pere), rajada vestida, rajada vestideta, i noves
confusions, rajada vera (quina no ho és?),
Tant a la Selva com al Maresme, la bastina
no designa el peix sense escata de
forma genèrica sinó la rajada, dita també
escrita o clavellada, que se sol cuinar en
forma de suquet de patates i allioli. També
l’escrita, clavellada o rajada –que tots aquests
noms té– es fa en suquet amb salsa d’alls i tomàquet,
com a l’Escala. O fregida o en «borrida»
com a les Balears. Aquesta borrida de
rajada és d’Eivissa, i n hi ha dues versions:
una força seca, en què s’hi posa peix i patates
a rodelles per capes, una picada d’all, julivert,
ous durs, galeta d’Inca i una copeta de
pastís o Ricard –com la bullinada de la Catalunya
Nord o la Borrida de Seta; a Eivissa hi
havia pescadors d’aquella procedència i del
Llenguadoc i Provença– i l’altra més sucosa
clavellada i clavellada mirall. En francès és «raie
miroir», en espanyol «raya de espejos» i en italià
«razza quatrocchi». Gastronòmicament, és
considerada inferior a les anteriors. Hi ha d' altres
rajades, com la blanca, la d'anells, la dolça,
la de boca rosa, la peluda, ondulada, tacada,
vestida:és a dir, que si bé hi ha diferències
gastronòmiques entre les unes i les altres, els
pescadors, segons els indrets,els atorguen noms
similars.
A L’ESTIL DE LA COSTA BRAVA
A l'estil de la Costa Brava es pot fer un suquet
de clavellada amb patates i allioli (ingredient
que no se sol afegir al peix d’escata, segons
diuen alguns pescadors; regla que, no obstant,
d’altres no tenen en compte).
A Seta i a Eivissa hi ha la borrida de rajada,
que també pot portar allioli (o si més no ou cru,
o bé una picada amb rovell d’ou, en altres versions).
De la rajada també se’n pot menjar el fetge,
com s'escau amb el rap. La seva part cartilaginosa
de les aletes, serveix per lligar la salsa.
Ingredients
● 1 kg de rajada
ben fresca
● 1 kg de patates
● sal
● aigua
● 1 tomàquet
La recepta
Borria de rajada
mitjà
● 1 ceba mitjana
● picada:
mitja cabeça
d’alls, unes branquetes
de julivert i
50 grams d’ametlles
i amb una picada, amb patates o sense.
Elaboració
Poseu una olla o cassola al foc i hi feu un sofregit
de la ceba i la tomata. Hi afegiu les patates
tallades a rodelles i 1 litre escàs d’aigua;
al cap de 10 minuts, hi tireu la rajada a tros-
Ni a Espanya ni a Euskadi la rajada no és massa
apreciada; a Andalusia, no obstant, es guisa
d'una forma exquisida –amb taronja agra–;es
creu que, llevat dels mesos d'hivern, «té la
menstruació» i no es pot menjar; a Euskadi, els
pescadors li donen noms despectius («gastaka»).
Aquests suposats defectes es deuen al fet
que la seva carn pot amarguejar, per la qual
cosa cal rentar-la o escaldar-la o, com a les Balears,
macerar-la amb sal, llimona, etc. Si és ben
fresca –única condició que exigeix– no cal.
En la cuina francesa la «raie» és molt apreciada,
sobretot en la famosa recepta de «raie au
beurre noir».
En les cuines del Magrib no consta el seu ús,
entre altres coses perquè seguint principis bíblics
–concretades en les lleis kasher dels jueus,
en algun cas seguides pels islàmics–, aquest
peix sense escata és, molt explícitament, condemnat
(com el rap, l’anguila, l’esturió, el congre,
etc.).
La cuina moderna d’autor ha reintroduït la
rajada, en receptes força imaginatives, incloent
les amanides.
sos. Tasteu-hi de sal. Feu la picada, tireu-la a
la cassola i acabeu-hi de deixar coure uns 10
o 15 minuts.
Notes
– Hi ha diverses variants de la recepta: s’hi
pot afegir una culleradeta de pebre vermell o
negre, es pot afegir ous dur (el rovell) a la picada,
galeta d’Inca, pa torrat o fregit, etc.; les
ametlles es poden fregir.
– Hi ha receptes que també mantenen semblances
a l’original de Sèta afegint-hi, al final,
un ou batut amb oli o un allioli.
– Hi ha qui acostuma a marinar la rajada a talls
amb sal durant una hora (o fins a 3) o afegirhi
suc de llimona (o els dos ingredients) donar-hi
un bull previ, etc.
Gastronomia
13 Dominical
Diumenge 26
de juliol de 2009
Jaume
Fàbrega
«Bona Vida»
http://blocs.mes -
vilaweb.cat/jau -
mefabrega

Establiments
antics
14 Dominical
Diumenge 26
de juliol de 2009
Història
La casa va començar
com a
taverna, on de
tant en tant es
feia una mica
de menjar per
als treballadors
de la vila quan
anaven o venien
de la feina. Durant
la Guerra
Civil no van tancar,
però l’any
1939 les tropes
de Franco els
van saquejar el
negoci. Els anys
del turisme van
ajudar a una recuperació
i es
va seguir com a
taverna i casa
de venda de
vins. Actualment,
es venen
vins a granel i
també de marca
embotellats, així
com whiskys i licors
de tota
mena
Origen
1920
Fundador
Benito Morera
i Massot
Propietari
actual
Joan Morera
i Moliner
Treballadors
Règim familiar
Activitat
Venda de vins a
granel, embotellats
i licors
Casa Morera Palamós
Era una antiga taverna de la vila marinera que ara s’ha convertit
en un celler de venda de vins a granel i al detall. A la casa es
cuinava per als camàlics, pescadors i altres treballadors
B enito
Morera i Massot havia nascut a Palamós
i de ben jove, a l’any 1920, va posar
una taverna al carrer Nou de la vila.
Palamós, en aquells anys era una població eminentment
marinera, que vivia de la pesca, per
una banda i, per l’altra, dels treballs portuaris.
El trànsit del port comportava uns moviments
força importants, tant per la càrrega de suro
cap a altres indrets com per la descàrrega de
molts productes bàsics importats des de fora,
necessaris per a la vida del país.
Benito Morera a la seva taverna venia vi a
granel per als camàlics i descarregadors del
port, per als pescadors i per alguna gent del
camp dels llocs veïns, així com per als obrers
de les fàbriques que llavors hi havia a la vila.
De forma excepcional, de vegades cuinava alguna
cosa per a ells, però el més normal era
despatxar vi per a les mestresses de casa o vendre
gots de vi per la parròquia. Hi havia hores
diferents per a la venda de vi a les dones i per
al consum personal dels homes. Benito obria
a les set del matí i no tancava fins a les deu o
les onze de la nit. Els festius també estava obert,
però anys més tard es va tancar els diumenges
a la tarda.
Durant la Guerra Civil, Palamós –com ja és
sabut per tothom–, va ser una de les poblacions
més castigades de les comarques de Girona.
Els avions feixistes van descarregar tones i més
tones de bombes sobre la vila per anul·lar el
port i destruir les fàbriques. Queien obusos al
costat de la taverna i sobre la fàbrica Vincke,
però la casa dels Morera no la van tocar. Benito
Morera estava casat amb Francisca Menció i
el seu fill, Benito Morera i menció va haver d’anar
a lluitar al front.
DE TAVERNA A BOTIGA
El 1939, Benito Morera i Menció va tornar del
front i es va trobar la taverna-celler saquejada
per les tropes franquistes. Això va obligar la família
a començar de nou.
Durant la contesa havien regit l’establiment
els seus pares, però Benito Morera i Massot va
morir i la seva vídua, Francisca Menció, va portar
la casa de vins a començament dels anys
cinquanta –que va seguir funcionant com a taverna.
TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU
A la mort de Francina, entre els anys 1963 i
1964, es va fer càrrec del negoci Benito Morera
i Menció i la seva dona Maria Rosa Moliner
i Baltà. Ambdós compaginaven la feina al
celler amb la de les seves respectives professions:
ell la de professor de batxillerat i ella de
la llevadora i practicant.
Van ser anys de molta feina perquè va començar
a arribar a Palamós un turisme de qua-
litat, de tipus familiar, que portava força moviment
econòmic a la vila. Van sorgir els apartaments
i les cases de segona residència que van
comportar un augment de vendes de vi tant a
granel com embotellat, així com de licors –tots
embotellats– per als turistes.
L’any 1980 va començar a ajudar una mica la
seva mare Joan Morera i Moliner, fins que
aquesta, Maria Rosa Moliner i Baltà, es va jubilar
el 1987. Llavors Joan Morera es va quedar
al capdavant de tota l’empresa ja convertida en
botiga de venda de vins i sense taverna.
Joan Morera està casat amb Telma Romaní i
Girona, que també despatxa a l’establiment palamosí.
El que sí ha canviat és el tipus de venda.
Es continua amb el granel, però ara es ven
més vi embotellat de les grans marques del país
i de fora i, també, licors embotellats de tot tipus.
Al celler hi ha cent marques diferents de vins
i altres tantes de caves, així com whiskys i molts
licors. El vi de Roses que va donar certa fama
al celler ara no es ven perquè la cooperativa
va tancar fa uns anys.

Gironins del segle
XIX
Quirze
Adrobau Boix
n aneu pare Adrobau amb tots aquests
Opapers? - A la impremta.
- Que publiqueu un altre llibre?
- M’he estat rellegint el Directorio i n’he preparat
un edició més reduïda...
- Sou ben bé un apòstol del Sagrat Cor, pare
Adrobau.
- Fill meu, només faig el que sé fer.
Quirze Adrobau Boix va néixer a la localitat
selvatana d’Arbúcies però hi ha dubtes sobre
la data exacta, ja que segons documents
conservats a l’Arxiu Diocesà de Girona es
produí el 1805 mentre que el Diccionari
d’Història Eclesiàstica de Catalunya sosté que
fou el 1814. Sigui com sigui, Adrobau va ingressar
a l’orde dels carmelites el 1830 i el 28
de maig de l’any següent fou ordenat capellà.
El 1835 va patir en primera persona les
conseqüències de l’anomenada desamortització
de Mendizábal. El ministre d’Hisenda
Juan Álvarez Mendizábal va ordenar l’exclaustració
de les ordes religioses i l’expropiació
dels seus béns, anomenats de «mans
mortes», ja que estaven infrautilitzats. L’objectiu
era subhastar les propietats perquè l’Estat
sanegés les seves arques. Ara bé, l’operació
no va ser tan profitosa com havia previst
el polític i, a més, els beneficiats de tot
plegat van ser els membres de les classes adinerades
malgrat que el govern pretenia que
la mesura promogués als petits propietaris.
Una de les conseqüències més directes de
la desamortització fou que molts religiosos
van quedar força desemparats perquè les seves
congregacions van deixar de funcionar.
Aquest fou el cas de Quirze Adrobau Boix
que va reorientar la seva vocació religiosa.
Instal·lat a Olot, es va dedicar a propagar la
devoció del Sagrat Cor tant mitjançant la prèdica
com a través d’escrits. En aquest sentit
va publicar un compendi de «Prácticas piadosas
en honor del Sagrado Corazón de Jesús»
i un «Directorio práctico para los congregantes
y coros angelicales en obsequio
del Sagrado Corazón de
Jesús», pensat per orientar
de manera pedagògica
tots els devots que
volguessin aprofundir
en la seva fe.
Aquest text va tenir
tant èxit que, després
d’aparèixer per primera
vegada el 1865, es va reeditar
en dues ocasions.
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista
XAVIER CARMANIU
Patricia Ribera Riera
Directora
Una el 1871, després
d’haver-lo revisat i ampliat
, i una altra de més
resumida el 1879. Quirze
Adrobau Boix va
morir quatre anys més
tard, el 1883, a Olot.
Quaranta anys
de la Lluna
La gran fita de l’Apol·lo XI i els tres astronautes nord-americans
E l
dia 20 de juliol de 1969 trepitjava per
primer cop l’ésser humà el satèl·lit terrestre
Lluna. Aquella fita marcà un abans
i un després en la cursa espacial, i es convertí
innegablement en un dels esdeveniments més
transcendentals de la història. El viatge que realitzarien
els cosmonautes nord-americans
Armstrong, Aldrin i Collins a bord de l’aeronau
Apol·lo XI, restà immortalitzat mitjançant la retransmissió
televisiva en directe, i a través de
molts altres documents –sobres filatelitzats, fotografies,
signatures…–, els quals han estat recollits
pels col·leccionistes durant aquests quaranta
anys. Un d’aquells petits documents és
aquest amb què acompanyem l’article, en forma
d’un sobre de primer dia, amb un segell de
10 centaus, un matasegell de l’esmentada data
d’allunatge, un altre del dia d’emissió del facial
i una il·lustració confeccionada en seda, que
mostra els tres tripulants i el seu passeig per la
superfície del satèl·lit.
Com que pel que fa a la commemoració del
succés els mitjans ja se n’estan fent prou ressò
durant aquests dies, nosaltres voldríem comentar
aquí el que representa la varietat del
col·leccionisme filatèlic coneguda com a Astrofilatèlia.
Aquesta està estretament lligada i,
de fet, en el seu moment nasqué com a una
subtemàtica de l’aerofilatèlia; ambdues integren
un apartat concret que competeix molt
dignament amb les vessants clàssiques als campionats
nacionals i internacionals.
Cada temàtica important i versàtil es veu repartida
en molt diverses disciplines per tal de
facilitar la tasca dels especialistes; així doncs,
en aerofilatèlia podem veure-hi temes com els
avions –comercials, de guerra, d’esbarjo–, he-
licòpters, dirigibles, globus, paracaigudisme,
colombofília –coloms missatgers– i algunes
més. L’astrofilatèlia, com diem, ja assolí personalitat
pròpia però ineludiblement seguint lligada
amb la seva matriu.
La generació de material és important i assequible,
començant pels efectes filatèlics de
l’ex-Unió Soviètica, com sabeu precursora de
la conquesta espacial, que va poder presumir
d’haver aportat el primer astronauta en la persona
de Iuri Gagarin, qui completà una òrbita
al voltant de la Terra tripulant el Vostok 1, i posant
també en òrbita, l’octubre de 1957, l’Sputnik,
el primer satèl·lit artificial.
AFICIONATS GIRONINS
Tanmateix, i amb la seva posterior preponderància,
els EUA generarien arran dels seus múltiples
projectes i viatges espaials un sens fi de
documentació que a hores d’ara, malgrat algun
tràgic accident patit esporàdicament, fa les delícies
dels col·leccionistes del ram, que poden
accedir amb una relativa facilitat a milers d’efectes,
preferentment filatèlics. En un nivell
molt més superior, a les contrades gironines
podem comptar amb la dedicació de destacats
aficionats com fou Josep Bronsoms, i també
Joan Cargol (Zeppelins primordialment) i Joan
Buxó (Concorde).
A banda, hi trobem així mateix les referències
d’altres països enganxats també a aquestes
aventures, entre els quals l’Estat espanyol
amb les experiències dels satèl·lits no tripulats,
i amb les seves destacades estacions de seguiment,
comla de Fresnedillas, una de les tres a
tot el món que controlà el primer viatge a la
Lluna.
APRIMAMENT
Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals
Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaç
i durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.
• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes
• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada
basada en principis energètics.
☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87
C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA
Primera
visita
gratuïta
Col.leccionisme
Història
15 Dominical
Diumenge 26
de juliol de 2009
Xavier
Romero

16 Dominical
Diumenge 26
de juliol de 2009
L’Índia:
1
Bikini bandeau,
Basmar by
Montse
Bassons.
2
Vestit estampat,
French
Connection.
3
Bossa amb
incrustacions i
brodats, Aïta.
4
Collaret, French
Connection.
5
Sandàlia amb
serrells, Levi’s.
El Carib:
6
Bikini de
cortineta, Reef.
7
Vestit llarg,
Mango.
8
Bossa de ràfia,
Marks &
Spencer.
9
Braçalet,
www.laredoute.
es.
10
Tovallola, Vans.
És temps de
vacances i de
fer la maleta
Quatre destins i quatre estils diferents; arriba el
moment dels viatges i de fer-ho cabre tot en una bossa
1 2
4
ANA RODRÍGUEZ
5
3
6
8
9

7
10
17
19
14
11
16
20
15
L’ART DEL DESCANS
Tendències
17 Dominical
Diumenge 26
de juliol de 2009
La Costa Blava:
11
Vestit d’inspiració
fifties, French
Connection.
12
Barret d’ala
ampla, Marks &
Spencer.
13
Ulleres de sol,
Dsquared.
14
Bikini sense aro,
Venca.
15
Clutch, Miss
Selfridge.
Grècia:
16
Bikini amb
volants, Marks &
Spencer.
17
Barret borsalino,
www.laredoute.
es.
18
Vestit de punt,
Custo
Barcelona.
19
Penjoll d’or blanc
i brillants negres,
Rabat.
20
Bossa de pell,
Lupo.
C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT
13
18
12

Música
18 Dominical
Diumenge 26
de juliol de 2009
Els 5 més
venuts
ESPANYA
1 ▲ King of Pop
Michael Jackson
2 ▼ Y. Bebe
3 = Operación
Triunfo 2009
Operación Triunfo
2009
4 = Lines, vines
and trying time
Jonas Brothers
5 = The
Collection
Michael Jackson
REGNE UNIT
1 = The
Essential
Michael Jackson
2=Florence &
The Machine
Lungs
3 ▲ Thriller
Michael Jackson
4 ▲ The Motown
Years Michael
Jackson &
Jackson Five
5 ▲ The Fame
Lady Gaga
ESTATS
UNITS
1 ▲ Black summers’night
Maxwell
2 ▲ Hannah
Montana 3
Soundtrack
3 ▼ Now 31
Various artists
4 ▲ Nothing personal
All Time
Low
5 = The E.N.D.
The Black Eyed
Peas
Astronomia
U na
cosina germana del fetitxisme és la
responsable que els fans de Los Planetas
hagin comprat Principios Básicos de
Astronomia, alguna cosa més que un simple
recopilatori de la banda granadina gràcies a
un còmic de Juanjo Sáez (Barcelona, 1972).
Aquest dibuixant i il·lustrador –col·laborador
habitual de la revista musical Rock de Lux–ha
assumit un dels encàrrecs professionals que
el deuen haver fet més feliç perquè ell mateix
és un fan declarat del grup, tal com confessa
a les primeres vinyetes del llibre: «Les seves
lletres m’han influït i m’han acompanyat en
moments de ruptura i canvi (...) Aquells moments
en què vas passejant amb el walkman
(ara amb l’Ipod) i vas relacionant, en la teva
ment, la lletra amb la teva vida. I així et sembla
molt més intensa. Per a mi, això són Los
Planetas».
Principios Básicos de Astronomía és un títol
adequat per repassar els quinze anys de
carrera del grup liderat per Jota i Florent, els
únics supervivents de la formació que va debutar
el 1994 amb Super 8. Aquest repàs, però,
no sembla massa justificat tenint en compte
que només fa cinc anys de la publicació del
seu últim recopilatori (la caixa Singles. 1993-
2004) i que el 1999 ja n’havien editat un altre
(Canciones para una orquesta química). Segons
ha transcendit les últimes setmanes, la
raó original tindria a veure amb un llançament
discogràfic a Mèxic que per ara no s’ha produït.
Com és habitual, fins i tot algun membre
del grup ha qüestionat públicament la necessitat
de comercialitzar un material com aquest.
Però si musicalment no aporta res de nou
als seguidors de Los Planetas –excepte per
l’últim dels 19 temes inclosos al CD, Soy un
pobre granaíno, que seria un avançament del
bàsica
Un còmic, CD i DVD repassa els quinze anys de Los Planetas
TEXT: PILI TURON
nou disc anunciat per a finals d’any i que confirma
la continuïtat de l’exploració flamenca
iniciada a La leyenda del espacio (2007)–, la
proposta té un gran alicient en el còmic de
Sáez.
EDICIÓ LIMITADA
El 7 de juliol es va posar a la venda una edició
limitada en triple format: un llibre-còmic
de 48 pàgines, el CD esmentat i un DVD amb
els 22 videoclips enregistrats per la banda.
Aquest últim treball s’obre amb uns rudimentaris
clips –vistos amb ulls d’ara– de dos temes
del seu primer disc, Qué puedo hacer i
Nuevas sensaciones; i es tanca amb els corresponents
al seu últim àlbum, Alegrías del
incendio –censurat a Youtube per considerar
que la seva càrrega sexual era massa forta– i
un kitsch Reunión en la cumbre.
A diferència del disc i del DVD, el còmic no
és cap resum sinó la percepció del seu autor
respecte a les cançons de Los Planetas; perquè,
com aclareix en el pròleg, la base és «una
mateixa melodia, una mateixa lletra, però suficientment
ambigua, poètica o poc audible
(com en el cas de Los Planetas) perquè ens
transporti a un món de referències i records
totalment personals». I aquest és l’univers que
Juanjo Sáez ha plasmat a Principios Básicos de
Astronomía, el seu cinquè llibre després de
Dentro del sombreo, Buenos tiempos para la
muerte, Viviendo del cuento i El Arte, conversaciones
imaginarias con mi madre. A part
d’haver creat el seu propi estudi, entre els seus
treballs hi ha portades de discos de música
electrònica i cartells de festivals, a més d’haver
participat en una exposició retrospectiva
del disseny espanyol del segle XX al Museu
d’Art Contemporani Reina Sofía.
Novetats
El segell discogràfic Island
Records celebra 50 anys
Un dels segells discogràfics més importants de la
història de la música, Island Records, celebra el seu
cinquantè aniversari amb l’edició d’un llibre i un triple
disc compacte: els dos primers inclouen una
selecció del millor dels treball que ha publicat al
llarg d’aquest temps, entre els quals hi ha produccions
d’artistes com Bob Marley, U2, Tom Waits, PJ
Harvey, Portishead, Pulp, Amy Winehouse, Frankie
Goes to Hollywood o Grace Jones, entre d’altres;
mentre que en el tercer disc vells i nous artistes d’aquest
segell versionen clàssics editats per Island.
Primavera Club 2009
La versió hivernal del festival d’estiu Primavera
Sound, el Primavera Club, ja té els primers grups
confirmats. Aquestes primeres confirmacions per a
la quarta edició de l’Estrella Damm Primavera Club,
que se celebrarà de manera simultània a Barcelona
i a Madrid entre el 9 i el 13 de desembre, són Will
Johnson & Jason Molina, Cass McCombs, Jeffrey
Lewis & The Junkyard, The Black Heart Procession,
Health, Port O’Brien, Cymbals Eat Guitars, Deer Tick
y Wave Machines. Els abonaments conjunts per als
dos festivals ja estan a la venda.
The Cure a París en DVD
El concert que The Cure va oferir el 12 de març de
2008 a París, dins l'etapa europea del 4Tour, s’editarà
l'any que ve en DVD i Blu-Ray. Es tracta de la
millor actuació que va oferir el grup britànic durant
la llarguíssima gira mundial que va començar abans
del llançament de 4:13 Dream. En el Festival de Cinema
de Viena, es va passar una versió reduïda d'aquest
concert de 90 minuts només amb grans èxits.
Bandes sonores
Harry Potter y el misterio del
príncipe
Nicholas Hooper
New Line
Nicholas Hooper
repeteix
com a compositor
d’aquesta
nova entrega
de Harry Potter
després de
l’acceptable
treball que va
compondre
per al film anterior.
És evident
que no resisteix cap comparació amb les partitures
que van escriure, primer, John Williams i, després,
Patrick Doyle, però això no vol dir que sigui una
mala banda sonora. Hooper, que només recupera el
tema original de Williams que identifica el personatge,
ha fet un score funcional amb noves melodies
que no tenen la personalitat tan marcada com les que
van fer Doyle i Williams. El músic no acaba de captar
i transmetre la màgia de la majoria de partitures
de la sèrie i per tant no és d’estranyar que ja s’estigui
anunciant, en alguns fòrums d’Internet, el retorn
de Williams per a la propera pel·lícula. Ll. Poch
Deixa’t seduir de nou per la màgia i l’elegància de la MOSCA DE GIRONA
Fes-la volar amb llibertat. T’està esperant. Apa, per GIRONA i per A TOTS. Som-hi, gironins.
DEIXA’T PORTAR PER LES SENSACIONS INTENSAMENT I VOLA AMB ELLA EN TOTAL LLIBERTAT.
PUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (Hortes, 20), JAN COL·LECCIÓ (Ferreries Velles, 11), i també als ja habituals LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI i LLIBRERIA 22.
Recordeu que ara també podeu gaudir intensament amb l’Auca per tan sols 3 euros i amb la mosca inclosa.

Gran Torino
DVD
Director: Clint Eastwood.
Intèrprets: Clint Eastwood,
Christopher Carley.
Distribuïdora: Warner.
Durada: 116 minuts.
La mestria d’Eastwood es
defineix en pel·lícules com
aquesta, en què agafa un
punt de partida poc prometedor
(en altres mans, seria tendenciós fins a extrems
insuportables) i n’extreu un emotiu drama
urbà sobre la superació dels vells fantasmes d’Amèrica.
Tan senzilla com efectiva, aporta també
una de les seves millors interpretacions. P. P.
Mi vida es una ruina
Director: Bernie Goldmann.
Intèrprets: Aaron Eckhart,
Elizabeth Banks.
Distribuïdora: Filmax.
Durada: 93 minuts.
Codirigida per la guionista
Melisa Wallack, aquesta comèdia
negra versa sobre la
vulgaritat de l’individu modern,
que claudica davant
una vida que no és la seva. No és cap prodigi d’inventiva,
però funciona a un nivell acceptable i ofereix
una mirada gens complaent als seus histriònics
personatges. Entre els secundaris destaca
una Jessica Alba, que fins i tot aconsegueix semblar
una actriu. P. P.
La sombra del poder
Director: Kevin McDonald.
Intèrprets: Russell Crowe,
Ben Affleck.
Distribuïdora: Universal.
Durada: 127 minuts.
Un notable i entretingut thriller
polític que, malgrat la
seva impossible visió d’un
idealisme pràcticament extingit
en l’ofici periodístic, resulta una indagació
sòlida, apassionada, sobre el vincle entre poder i
informació. Les escenes de suspens són esplèndides,
recupera la millor forma de Crowe i també
disposa d’intèrprets igualment eficaços com Helen
Mirren, Jeff Daniels i Rachel McAdams. P. P.
Bandes sonores
Enemigos públicos
Elliot Goldenthal
Decca
No s’ha prodigat
gaire
aquesta dècada
Elliot Goldenthali
és un a
llàstima, perquè
el músic de
Nova York va
ser un dels
grans innovadors
de la músicacinematogràfica
durant els 90. El seu retorn arriba de la mà del
realitzador Michael Mann, un director amb qui ja havia
treballat a Heat, film protagonitzat per Robert de
Niro i Al Pacino. Aquesta pel·lícula narra la història del
carismàtic gàngster John Dillinger i la seva banda, els
lladres de bancs més buscats per la policia i l’FBI als
anys 30. El treball de Goldenthal és exquisit tot i que
queda eclipsat en aquest CD, on predominen les cançons
de Billie Holiday, del bluesman Otis Taylor i de
Diana Krall, que versiona el clàssic Bye bye blackbird.
L’score és d’un gran dramatisme, contingut en
alguns passatges i pessimista en d’altres. Ll. Poch.
Scorsese
& DiCaprio
El director i l’actor repeteixen la seva col·laboració a
«Shutter Island», una barreja de «thriller» i drama psicològic
que se suma a «Gangs of New York», «El aviador» i «Infiltrados»
L es
males llengües apunten que el cinema
de Martin Scorsese s’ha domesticat
coincidint amb la seva lucrativa col·laboració
amb l’actor Leonardo DiCaprio, però
els seus treballs conjunts, si bé és veritat que
no tenen la força d’algunes de les seves obres
dels anys 80 i 90, continuen essent sòlids, compromesos
i gens convencionals. De fet, Scorsese
no ha parat de demostrar al llarg de la
seva trajectòria que la comercialitat no està
renyida amb la solvència, i el cert és que en
aquest sentit Gangs
of New York, El avia-
dor i, sobretot, Infiltrados,
eren productes
absolutament
modèlics. La seva
quarta col·laboració,
Shutter Island, és realment
prometedora:
a banda d’adaptar una magnífica novel·la de
Dennis Lehane, autor de Mystic River i Adios,
pequeña, adios, aquesta barreja de thriller i
drama psicològic fa pinta de recuperar l’Scorsese
més inquietant, el que va saber convertir
els plantejaments més aviat convencionals
d’El cabo del miedo en una experiència irrespirable.
La cinta està ambientada el 1954. El protagonista
de la història és l’agent de policia Marshal
Teddy Daniels, que és enviat juntament
amb el seu company Chuck Aule a l’hospital
TEXT: PEP PRIETO
psiquiàtric de Shutter Island, prop de Boston,
per investigar la misteriosa desaparició d’una
pacient. El cas no cau a les seves mans per casualitat,
ja que Daniels volia tornar a l’illa per
motius personals des de fa molt temps. Aparentment
es tracta d’un cas de fuga, però
l’hermetisme del personal sanitari i l’aparició
d’unes enigmàtiques cintes el porten a pensar
que la praxis de l’hospital no és precisament
exemplar. La vida de la pacient desapareguda
i la seva pròpia s’acaben confonent, fins al
El repartiment
Mark Ruffalo encapçala un brillant planter
de secundaris que també inclou Emily
Mortimer, Ben Kingsley o Max von Sydow
punt que Daniels haurà d’afrontar un veritable
descens als inferns, just a la línia que separa
la raó de la bogeria. DiCaprio promet tot
un recital interpretatiu en aquesta pel·lícula,
on, com és habitual en Scorsese, destaca un
brillant planter de secundaris encapçalat per
Mark Ruffalo, Emily Mortimer, Michelle Williams,
Ben Kingsley, Max von Sydow, Patricia
Clarkson, Elias Koteas, John Carroll Lynch,
Ted Levine i Jackie Earle Haley, el Rorschach
de la recent adaptació cinematogràfica de
Watchmen.
Cinema
19 Dominical
Diumenge 26
de juliol de 2009
GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e llibreria22@llibreria22.net www.llibreria22.net

Aprimar-se definitivament d’una manera
natural, ràpida i duradora.
La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode natural
utilitzat a França des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals,
Holovital aconsegueix reduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seu
benestar general i el seu control d’ansietat.
Holovital
El centre de tractaments naturals
Holovital va ser creat el
1994 a Barcelona per Ana
Geli. A través d’un mètode completament
natural utilitzat a França des
de fa quinze anys en més de 55 centres
i basat en antigues tècniques
orientals, Holovital aconsegueix reduir
el sobrepès.
Des de setembre de 2003 Holovital
s’ha establert a la ciutat de Girona,
al carrer Pare Maria Claret,
14 2n 2a, des de l’abril de 2005
també els ofereixen les seves instal·lacions,
on Patricia Ribera i el seu
equip ja han solucionat el problema
de sobrepès de molts homes i dones.
El mètode
És un mètode molt antic en les societats
orientals, que hem adaptat al
sistema alimentari d’Occident. És un
tractament tàctil, basat en antigues
tècniques orientals que consisteix en
lleugeres pressions digitals sobre
punts concrets del cos; no s’utilitzen
ni agulles ni medicaments ni aparells.
Activem els punts reflexos d’un òrgan
i regulem el funcionalment de tot
l’organisme mitjançant aquests
punts.
Amb aquestes sessions, s’aconsegueix
treure la gana, l’ansietat i regular
l’organisme perquè realitzi millor
totes les seves funcions. Durant el
tractament millora la pell, el cabell,
les ungles, la persona dorm millor, es
normalitzen els paràmetres de colesterol
i de glucosa, si estan alterats,
i en els casos de menopausa es redueixen
notablement les sufocacions,
així com els dolors articulars.
Com a complement a la digitopuntura,
és necessari seguir una die-
Patricia Ribera Riera
Directora
ta sana que cobreixi totes les necessitats
nutritives amb el mínim aport
de greixos.
Una dieta que, com que es treuen
l’ansietat i la gana, no costa gens de
seguir, sense carències, rumiada perquè
la persona mantingui un to anímic
òptim. Es proporciona una llista
d’aliments naturals de la dieta mediterrània
que inclouen fruita, verdura,
carn i peix; tot triat i combinat en funció
del tipus de pacient.
Els resultats
Depenent de cada cas el pacient
pot sotmetre’s a un tractament curt
(de 4 a 6 setmanes) en el qual és possible
perdre entre 8 i 10 quilos, o un
de llarg (de 9 setmanes) en el qual es
poden rebaixar de 15 a 18 quilos,
sempre seguit d’una fase de manteniment
de 3 setmanes, que tenen
com a finalitat estabilitzar el pes adquirit.
Finalitzat el procés, vostè podrà
tornar a menjar normalment sense
guanyar pes.
És un tractament que poden se-
guir dones (fins i tot aquelles que es
troben en període postpart –sempre
i quan no estiguin alletant–), homes i
nens a partir dels 18 anys d’edat, sense
contraindicacions. Amb dietes
adaptades a persones amb diabetis o
vegetarianes.
APRIMAMENT
Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.
APRIMAMENT
Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals
Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaç
i durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.
Es tracta d’un mètode que té en
compte el binomi cos-ment, ajudant
els pacients a incrementar la seva
autoestima, el benestar general i el
control d’ansietat. Per a Holovital, el
més important és la salut de la persona.
A Holovital Aprimament, els resultats
són ràpids i duradors. Les nostres
tècniques són saludables. Ajudem
a portar un control sobre el cos,
• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes
• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada
basada en principis energètics.
☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87
C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA
Primera
visita
gratuïta
i, el que és més important, a trobar-se
més dinàmic i amb més ganes
de viure.
Holovital té les seves instal·lacions
situades al c/ Pare Maria
Claret, 14 2n 2a. Aquesta és
una bona opció per a aquelles
persones que es vulguin aprimar
sense passar-ho malament ni patir
gana, i a la vegada gaudir d’un
bon estat de salut i optimisme.