Dossier de premsa - Temporada alta

MCBTH 

MCBTH 

Versió Versió lliure lliure de de de Macbeth Macbeth de de William William Shakespeare 

Shakespeare 

Direcció Direcció i i adaptació adaptació lliure: lliure: Àlex Rigola 

Una coproducció de 

EL EL EL CANAL CANAL – Centre d’Arts Escèniques de Salt / Girona 

Teatre Teatre Nacional Nacional de de Catalunya Catalunya (TNC) 

(TNC) 

EL CANAL Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona. Dept. Premsa i Comunicació – Bitò Produccions S.L. 

Albert Olivas Telf.: 972.40.20.04 albert@bitoproduccions.com. www.elcanalteatre.cat

A començament del segle XVII, probablement entre 1605 i 1606, William Shakespeare 

va escriure una de les seves peces més fosques i misterioses, Macbeth. Obra maleïda 

(dins el món del teatre es diu que esmentar-ne el títol provoca malastrugança), genial, 

sagnant, críptica…està considerada un dels textos cabdals de la historia del teatre. 

L’obra, adaptada i dirigida per Àlex Rigola, ens obre les portes de l’essència de la 

tragèdia, amb una acurada traducció a càrrec de Salvador Oliva, uns personatges 

interpretats per un repartiment magnífics de sis actors i actrius, i una certesa: res serà 

igual després de cometre una falta conscientment, res serà igual després de matar. 



MCB CB CBTH CB TH 

BANQUO 

Pel rellotge, 

podem dir que és de dia i, tanmateix, 

la foscor tapa el fanal viatger. 

MACDUFF 

¿És el domini de la nit, o el torbament del dia 

que fa que les tenebres colguin el rostre de la terra, 

quan, de fet, la llum viva l’hauria de besar? 

MALCOLM 

Una naturalesa 

que és bona i virtuosa es pot vinclar. 

BRUIXES 

El que és bonic és lleig 

i el que és lleig és bonic. 

DUNCAN 

Si jo fos el porter del dimoni, no donaria l’abast a fer girar la clau. 

LADY MACBETH 

El que està fet no es pot desfer. 

MACBETH 

Els fets contra natura 

engendren desgavells contra natura. 

.…............................................................................ 

L'ÈTICA, com a doctrina, és una branca de la filosofia que estudia la naturalesa del que 

es considera bo, adequat o moralment correcte. 

L'ètica general estableix els criteris per jutjar si una acció és bona o dolenta i per jutjar 

els motius i les conseqüències d'un acte. No es tracta de guanyar-se un saber per si 

mateix, sinó d'actuar amb la consciència d'una acció social responsable. 


Albert Olivas Telf.: 972.40.20.04 albert@bitoproduccions.com. www.elcanalteatre.cat 

ÀLEX RIGOLA

DINS DINS DINS EL EL CAP CAP DE DE MACBETH 

MACBETH 

Macbeth és una de les obres més breus i difícils de Shakespeare. «La brevetat de 

Macbeth és indestriable de la seva força d’irradiació», diu Mark Van Doren. «El fet que 

en aquesta obra s’ometin les escenes llegendàries de guerres escoceses més aviat va a 

favor de l’obra. Aquí menys és més». Diu Van Doren que Macbeth, «l’heroi d’aquesta 

tragèdia, és menys valuós com a persona que Hamlet, Otel·lo o Lear; i que Antoni, 

Coriolà o Timó d’Atenes. Potser no ens alegrarem de la seva caiguda, com deia el Dr. 

Johnson que havíem de fer, però tampoc sabem prou coses sobre ell i hem trobat ben 

poques virtuts per experimentar a la seva mort aquella tràgica sensació de pèrdua, feta 

necessària per ironies del destí que depassen la nostra comprensió. És ben cert que 

Macbeth ja ha lliurat la seva ànima abans de començar l’obra. Quan el veiem per 

primera vegada en escena, ja està immers en un pou de pors, les pors que finalment 

l’empenyeran al desfici fins a convertir-lo en una figura abominable. Unes pors que 

també el convertiran, als nostres ulls, en un gran poeta.» 

«El que és bonic és lleig i el que és lleig és bonic», diuen les bruixes de Macbeth al 

principi de la funció. Amb aquesta sentència, Shakespeare s’avança a les formulacions 

estètiques que faria Friedrich Nietzsche tres-cents anys després. Àlex Rigola ha 

transfigurat enginyosament les bruixes amb tres caretes de Mickey Mouse. És un dels 

recursos del director, recodificar el vestuari per acostar-nos els personatges a referents 

contemporanis. L’uniforme de l’exèrcit del rei d’Escòcia, per exemple, és la samarreta 

del Celtic de Glasgow. I el bosc d’Arden, una col·lecció d’avets de Nadal, que han estat 

col·locats amb intenció sobre l’espai escènic per Max Glaenzel. Disney, futbol, kitsch 

nadalenc són tres ingredients d’aquesta lletjor que contamina les nostres vides sense que 

ni ens n’adonem: «El que és bonic és lleig i el que és lleig és bonic.» 

El MCBTH que ens proposa Rigola flueix entre monòlegs. Aquí el diàleg no està posat 

mecànicament al servei d’un argument, sinó que és per obra de la paraula que ens 

imaginem l’acció. Hi ha un estatisme deliberat en l’actitud displicent amb què, per 



exemple, Alícia Pérez diu el monòleg de Lady Macbeth, asseguda en una butaca, cosint 

frases plenes de ressentiment i mala llet, perversament inaudibles. 

Rigola ha reduït el repartiment a sis actors, que es distribueixen bona part de la trentena 

de personatges que Shakespeare va fer encabir en aquesta obra. El director ha demanat 

als actors que es lliurin a la poesia del text. No hi ha assassinats espectaculars ni escenes 

de gran truculència. Queda lluny el Rigola de Santa Joana dels Escorxadors o Glenngary 

Glenrose, muntatges en què el director semblava més interessat a integrar en un sol 

espectacle llenguatges de diferents disciplines artístiques (dansa, vídeo, música en 

directe, etc.), que a servir un text de manera reverencial. És cert, però, que el concepte 

escenogràfic d’aquesta producció flirteja amb les arts visuals. «Es podria dir que l’espai 

escènic dissenyat per Max Glaenzel és com una instal·lació», afirma Àlex Rigola, «una 

instal·lació que et podries trobar en un museu d’art contemporani, no tant per la 

qualitat sinó per la tipologia». Les referències a Disney o al Celtic de Glasgow (rival del 

Barça a la Champions aquesta temporada) es poden entendre també com a recursos de 

distanciament que ens arriben a sobtar. Amb tot, és el discurs qui mana aquí. 

Potser és a partir de 2666 que Rigola descobreix la força que pot tenir la discursivitat. 

Aquest MCBTH ens presenta el text nu, pelat i laminat fins a l’essència, i uns actors que 

el diuen sense declamar, en la intimitat de la Sala Petita. Uns actors que canvien de 

personatge sense moure’s del sofà. En tenen prou de posar-se un casc o treure’s una 

careta per passar a encarnar una altra veu. 

Rigola ens adverteix que la segona part de l’espectacle, que és molt curta, demana una 

certa obertura mental a l’espectador, perquè ens llança a un espai que no està del tot 

definit. «No sabem si ens hem ficat en terra de ningú o en el cap del mateix Macbeth», 

diu Rigola. «En aquesta segona part, els personatges apareixen sobre una superfície 

blanca, amb una gran taca de sang. L’espectador haurà de fer servir la imaginació per 

treure’n les seves pròpies conclusions.» 



Per a Rigola, Macbeth és una obra que parla de la relació entre el desig i l’ètica, de la 

tensió entre el que voldríem fer i el que hem de fer. «Plantegem quina línia estem 

disposats a creuar per aconseguir el que volem, i què ens passa per dins quan travessem 

aquesta línia», diu Rigola. El director ens convida a entrar dins el cap de Macbeth en el 

moment que consuma aquesta transgressió. «En el moment en què has creuat segons 

quines línies ètiques i has tancat rere teu segons quines portes, et trobes com Macbeth, a 

qui de sobte se li presenta una nova perspectiva de vida. Sap que s’ha equivocat, però 

tampoc es pensa deixar matar, ha de continuar endavant, amb una mirada sobre els 

altres en la qual no hi ha grans passions. Al final d’aquesta segona part, que a penes 

dura vint minuts, podríem dir que Macbeth es mira les bruixes fins i tot amb una certa 

benevolència», explica Rigola. 

Al capdavall, de qui parlem quan parlem de Macbeth? Sembla que l’ètica hagi 

desaparegut dels nostres caps i de qui ens governa. No es veu en la vida política cap 

preocupació per haver mentit, sinó que acumulem una fal·làcia rere l’altra. No queda 

cap rastre d’ètica en persones que teòricament escullen aquesta professió per fer el món 

una mica millor. 

BERNAT PUIGTOBELLA 



Foto: David Ruano 

EL EL TRADUCTOR TRADUCTOR DIU 

DIU 

Macbeth és una de les tragèdies més famoses i representades de totes les que va escriure 

Shakespeare. La història és coneguda de tothom, fins i tot d’aquells que mai no han vist 

ni llegit l’obra. Se n’han fet diverses pel·lícules, així com filmacions que parteixen de 

determinats muntatges. Destaquen, sobretot, les dirigides per Orson Welles, Roman 

Polansky i Trevor Nun, aquesta última protagonitzada per Ian McKellen i Judy Dench. 

Akira Kurosava també en va fer una adaptació magistral, Tron de sang, tot i que sempre 

hi trobarem a faltar el text de Shakespeare, perquè, si bé el guió segueix la història, les 

paraules se n’aparten molt. I, finalment, caldria esmentar la versió de The BBC TV 

Shakespeare, dirigida per Jack Gold. 

Macbeth és una obra negra i misteriosa: conté molts elements que apareixen sovint a les 

pel·lícules de terror: tempestes, aparicions de bruixes, traïdors, assassinats d’homes 

justos, d’una dona i de dos nens. Hi ha dues guerres, una lluita final cos a cos i, sobretot, 

molta sang. Però sovint no s’interpreta com una obra de terror, sinó com un estudi 



sobre l’ambició humana o sobre el fracàs d’aquesta ambició. 1 Ara bé, per poca atenció 

que posem al text, ens adonarem que, si la interpretem d’aquesta manera, n’obtenim 

una lectura bastant reduccionista. Si el tema principal de Macbeth fos el de l’ambició, 

¿quin paper hi tindrien les bruixes? Si l’ambició ja és una passió connatural a la 

naturalesa humana, Shakespeare no tenia cap necessitat de donar un paper tan 

important a les bruixes. I són elles que ocupen l’escena inicial del primer acte: situades 

en una esplanada d’Escòcia, diuen unes paraules a primera vista incomprensibles, 

després pronuncien un encanteri i, finalment, desapareixen diluint-se en l’aire. ¿Quina 

necessitat hi hauria del recurs d’aquests elements ultraterrenals per tractar el tema de 

l’ambició? Certament que l’ambició apareix tan bon punt entra Lady Macbeth a escena, 

i també en un dels primer soliloquis del protagonista. Però, tot i així, no la podem 

considerar com el motor de l’obra. Les bruixes, en canvi, sí. Parem-hi una mica 


Les bruixes, anomenades també «germanes del fat», parlen en vers, en el mateix metre 

de les cançons infantils, el tetràmetre trocaic o bé, per a nosaltres, l’heptasíl·lab, que 

1 Vegeu, per exemple, un dels estudis que han marcat època: A. Bradley, Shakespearean tragedy, 

Macnillan and company, Ltd., Londres, 1904. 



aquí també és el metre dels encanteris. A les paraules que diuen aquestes dones, hi ha 

diverses paradoxes. Diuen que es tornaran a trobar: «quan ja sigui perdut i guanyat el 

combat». Ara bé, un combat no pot ser perdut i guanyat alhora. Si ho interpretem de 

manera que el combat que uns perdran serà considerat per altres com una victòria, 

podem extreure’n una mica de sentit; però, tot i això, no queda explícit quins són els 

uns i quins els altres, ni si la victòria i la derrota afecta un mateix bàndol. La paradoxa 

següent és pràcticament impossible de traduir en tots els seus sentits. L’original diu: Fair 

is foul and foul is fair, on veiem un paral·lelisme, un quiasme i una quàdruple 

al·literació d’efes inicials; però són els conceptes que fan que aquesta frase sigui 

pràcticament introduïble, i no pas els elements fonètics. Fair és la substantivació d’un 

adjectiu que significa coses diverses, però bàsicament dues: «bell» i «just». I foul a més a 

més de «lleig» significa «fastigós» en sentit literal i també en un sentit figurat que apunta 

cap a la reprovació moral. La frase, doncs, amb una impressionant economia de mitjans, 

proposa justament la tergiversació de l’ordre moral. «Tot allò que és bell i just és també 

lleig i fastigós. I viceversa: tot allò que és lleig i fastigós és també bell i just.» Així, doncs, 

la naturalesa de les paradoxes, les tergiversacions, les invocacions i el fet que les bruixes 

es reuneixin quan hi hagi pluja, llamps i trons, són indicis inequívocs de la presència del 

mal. No és cap sobreinterpretació, em sembla, si partim de la base que aquests 

personatges que apareixen a l’escena inicial de l’obra, són la personificació del mal. I, a 

més a més, prestem atenció al fet que elles diguin que es trobaran amb Macbeth, podem 

arribar a la conclusió que són elles, doncs, que decideixen la captura. I són elles també 

les que intervenen en la seva vida anunciant-li les profecies que li anuncien. I són 

aquestes profecies que, juntament amb la seva dona, l’empenyeran cap a l’assassinat del 

rei. És per això que deia més amunt que les bruixes i no pas l’ambició són el veritable 

motor de l’obra. 

¿Com intervé, doncs, el mal, a Macbeth? Podríem dir que el mal, personificat amb les 

tres bruixes, entra en el món per posseir Macbeth, per destruir l’ordre establert i, 

finalment, per destruir-lo a ell mateix. I encara que el mal, al final, no resulti vencedor; 

ja haurà estat capaç de provocar sofriment, devastacions i mort, que no tan sols afectaran 

unes poques persones, sinó també tot un país. L’obra ja comença i acaba amb una de les 

follies més recurrents de la història de la humanitat: la guerra. Al començament és una 

guerra entre Noruega i Escòcia. I al final, entre Anglaterra i Escòcia. 

A la segona escena, entra un sergent ensangonat que relata el valor de Macbeth, capaç 

d’actes tan sanguinaris contra un soldat enemic, com és ara el de descosir-lo del melic 



fins a la gola i penjar el seu cap sobre els merlets. (I, 2) A la primera escena, les bruixes 

simplement esmenten Macbeth. En aquesta segona escena, veiem Macbeth a través del 

prisma del sergent. Penso que la innecessària i sanguinària violència que Macbeth 

exerceix contra un soldat enemic, és a l’obra perquè ens adonem que no és estrany que 

les bruixes escullin Macbeth com el seu instrument. No vull dir que Macbeth sigui ja, des 

del primer moment que se’ns parla d’ell, a l’escena segona, un home malèfic. No és 

això, si pensem que, quan hi ha guerra, els homes cometen moltes barbaritats que no 

cometrien mai en temps de pau. La guerra ja és essencialment la manifestació més 

patent de la maldat humana. Macbeth serà un bon instrument de les bruixes perquè, en 

la guerra, s’hi troba bé; i la guerra li permet desplegar la brutalitat disfressada de 

valentia. De fet, és la valentia el tret que més li atribueixen tots els que parlen d’ell. I és 

la valentia el que complau més al rei d’Escòcia, Duncan, el qual, per aquesta mateixa raó 

anuncia que li vol donar el títol de baró de Cawdor, títol que, fins aquell moment, havia 

ostentat un noble que resulta ser un traïdor a la causa del seu país, Escòcia. 


A la tercera escena del primer acte, que s’inicia amb la primera aparició de Macbeth a 

l’escenari, sembla com si Shakespeare ens hagués volgut mostrar que aquest home ja 



hagués caigut sota el poder de les bruixes abans de veure-les. La primera frase que 

pronuncia és un eco d’elles. Diu: So fair and foul a day I’ve never seen. «Un dia tan 

bonic i tan lleig, no l’havia vist mai». Macbeth pot referir-se al fet que el dia es bonic 

perquè ha guanyat una batalla, i és lleig perquè (suposem-ho, tal com han fet molts 

directors de l’obra) està ennuvolat. Però el que compta aquí, més que el sentit exacte de 

la frase, és l’eco del que diuen les bruixes al començament de la primera escena. 

Immediatament després, hi apareixen les germanes del fat i saluden Macbeth com a 

senyor de Glamis, que és el títol que ostenta; després, com a senyor de Cawdor i, 

finalment, com rei. A Banquo li profetitzen que serà pare de reis, tot i que ell no ho 

serà. Quan les bruixes s’han esvaït en l’aire, entren Ross i Agnus, dos nobles escocesos, 

que li anuncien que ha estat anomenat senyor de Cawdor. És en aquest moment que 

Macbeth i Banquo veuen que les bruixes tenen el poder de profecia. Això els inquieta, 

però Macbeth, per sobre de la inquietud, pensa que les bruixes l’han saludat també com 

a rei. 

L’incident més important de l’escena quarta és el nomenament del primogènit del rei, 

Malcom, príncep de Cumberland, que és el títol que ostenta el futur rei d’Escòcia. 

Sembla, doncs, que les bruixes ja no tenen raó. Macbeth no ha estat nomenat successor 

del rei. Tenint en compte que la monarquia no era hereditària, a Escòcia, Macbeth, que 

era parent del rei Duncan, podia tenir pretensions a la corona, sobretot després del que 

li havien dit les germanes del fat. El nomenament de Malcom, doncs, és el gran obstacle 

a les esperances de Macbeth, que diu en un apart: 

Príncep de Cumberland! Aquest és un graó 

que, si no el salto, em farà ensopegar: 

el tinc enmig del meu camí. 

Estrelles, amagueu el vostre foc! 

Que cap llum pugui veure els meus negres desitjos. 

Que els ulls es tanquin quan les mans actuïn; 

però que es faci allò que, un cop ja fet, 

els ulls no gosen contemplar. 

(I, 4) 



Aquestes paraules ens aporten un element important de la personalitat de Macbeth: tan 

aviat com sent la temptació de «saltar el graó», en sent l’horror. Dit d’una altra manera: 

el pensament de l’assassinat no li ha anul·lat la consciència moral. Macbeth sap que els 

seus desitjos són negres i que els seus ulls no poden contemplar el resultat de l’acte que 

desitja fer. I, aquesta consciència, no la perdrà mai, ni tan sols quan s’adona que s’ha 

llançat al camí de l’assassinat i no pot sinó continuar matant. 


A l’escena cinquena, una de les millors de tota l’obra, veiem lady Macbeth llegint la carta 

del seu marit. I el primer pensament que li ve després de llegir-la és el temor que 

l’assassinat no es pugui dur a terme per falta de valentia. Heus aquí, doncs, que la 

mateixa esposa d’aquell que en el combat es comporta d’una manera tan valerosa, 

d’aquell que fa poc ha descosit un home del melic a la gola, pensa que ell no tindrà valor 

per cometre l’assassinat del rei: 

Glamis ja ho ets, i Cawdor, i seràs 

el que se t’ha promès. Però tinc por 

del teu caràcter; el veig massa ple 



d’una llet feta de tendresa humana, 

perquè et deixi agafar el camí més curt. 

Vols ser gran; d’ambició, no te’n falta; 

et falta la maldat que l’ha d’acompanyar. 

El que vols en alçada, voldries obtenir-ho 

sense fer cap baixesa. Voldries jugar net, 

però guanyant allò que no et pertany. 

Gran Glamis, vols guanyar-te allò que clama: 

«Has de fer això, si em vols tenir», 

i, «això», tens més temor de fer-ho 

que desig de no fer-ho. 

(I, 5) 

Qui realment té el valor de fer-ho és ella: 

Doncs vine aquí, de pressa 

perquè et pugui vessar el meu coratge a l’orella 

i castigar amb la valentia dels meus llavis 

tot el que t’impedeix arribar al cèrcol d’or, 

amb què el fat i una ajuda ultraterrena 

et volen veure coronat. 

(I, 5) 

La invocació al mal, que segueix aquestes paraules és extraordinària. Lady Macbeth no 

ha trobat les germanes del fat, però el seu desig intens és estar posseïda pels ministres del 

crim: 



Veniu, 

esperits que animeu els pensaments de mort, 

arranqueu la tendresa del meu sexe; 

des del cap fins als peus, ompliu-me totalment 

de la més espantosa crueltat; 

espesseïu la meva sang; barreu el pas 

a tot remordiment; que ni un alè de pietat 

sacsegi els meus propòsits, ni cap treva de pau 

s’interposi entre ells i els seus efectes! 

Veniu fins als meus pits de dona, 

i transformeu la meva llet en fel; vosaltres, 

ministres de l’assassinat, veniu del lloc 

on les vostres substàncies invisibles 

serveixen la maldat de la naturalesa. 

Vine, nit densa i embolcalla’m amb el fum 

més negre de l’infern, perquè el meu esmolat punyal 

no pugui veure les ferides que farà, 

ni el cel pugui espiar entre els mantells nocturns 

per cridar: «Atura’t, atura’t!» 

(I, 5) 

A l’escena sisena, Duncan arriba al castell dels Macbeth, on els que desitges la seva mort i 

la duen a terme, el reben amb una hipocresia inaudita. I a la setena escena, sentim un 

admirable duel verbal entre Macbeth i la seva dona. De fet, veiem de quina manera ella li 

«vessa el coratge a l’orella». L’assassinat està a punt d’acomplir-se. 

Tot aquest primer acte funciona com un mecanisme perfecte; gira a l’entorn de 

Macbeth, de com el veuen els que el coneixen (i la manera com el veuen el sergent 

ensangonat i Ross, a l’escena segona no té res a veure amb la manera com el veu la seva 



dona) i de com actua ell a l’escena tercera, amb les bruixes i amb Banquo. També veiem 

com el mal s’introdueix a l’esperit de Macbeth i de lady Macbeth; i sobretot veiem com 

la consciència moral d’ell es manté viva, tot i que la pulsió cap a l’assassinat guanyarà la 

batalla. 

El destí de Macbeth és el de caminar cap a la seva destrucció passant pel camí del mal. Es 

veu empès cap a cometre nous assassinats i, al final, quan ha descobert que les profecies 

de les bruixes eren equívoques i falses, treu totes les forces que fins aquell moment tenia 

més o menys ocultes i lluita per morir matant. Ni tan sols l’anunci de la mort de Lady 

Macbeth li provoca una expressió de pena. Lady Macbeth se suïcida perquè ha enfollit. I 

potser no estaria malament de pensar que és el remordiment el que li fa veure que té les 

mans tacades i que li fan pudor de sang i, per més que es renti, la sang no se’n va, ni, 

segons les seves mateixes paraules «tots els bàlsams d’Aràbia no podran perfumar 

aquesta petita mà». Lady Macbeth no tan sols ha perdut el coratge que havia tingut, sinó 

que també ha perdut la raó. Quan Seyton comunica a Macbeth que la reina ha mort, en 

lloc de lamentar-se d’aquest fet, es posa a reflexionar sobre la vida, i ho fa amb unes 

paraules que devien provocar l’admiració de tots els filòsofs existencialistes del segle 

passat: 

Tant de bo s’hagués mort més endavant, 

sempre hi ha temps per un anunci com aquest. 

Demà i demà i demà, de dia en dia, 

avança miserablement a petits passos 

fins a l’última síl·laba dels registres del temps, 

on els nostres ahirs han mostrat als beneits 

el camí de la pols i de la mort. 

Apaga’t, doncs, apaga’t, flama breu! 

La vida no és res més que una ombra que camina, 

un pobre actor que es mou enrigidit 

i consumeix el temps que està en escena 

i que, després, ja no se’l sent mai més; 



és un conte explicat per un dement 

ple de soroll i fúria i sense cap sentit. 

(V, 5) 

Especialment commovedores són les paraules que l’impulsen a lluitar. Diu que tant li és 

fugir com quedar-se i que ja comença a estar «cansat del sol». La decisió final és, doncs, 

morir matant. Però és Macduff que el venç i que apareix, triomfant, a l’última escena, 

amb el cap de Macbeth a les mans. 

La tragèdia de Macbeth, doncs, no és la tragèdia d’un home que cau de la felicitat a la 

desgràcia com a conseqüència d’haver comès un error moral, una hamartia. És tot el 

contrari: és la part de bondat de la seva consciència allò que li causa el sofriment perquè 

ha de suportar les inevitables conseqüències d’estar posseït pel mal. 

Si aquesta interpretació no està del tot desencaminada, és impressionant l’impacte que 

havia de provocar a començaments del segle XVII en un país cristià, encara que 

segurament havia de ser un impacte silenciós per raons de censura i de por. El 

cristianisme ensenya que l’home té lliure albir i, com que Déu no vol evitar l’home obri 

el mal, permet que passi allò que prohibeix; però a qui obra el mal, se li obren les portes 

de l’infern. Ara bé: Macbeth no té una voluntat lliure, sinó esclavitzada, i, en 

conseqüència ni té lliure albir ni hauria de ser castigat. Amb això podem entreveure la 

possibilitat que la tragèdia de Macbeth pugui ser interpretada d’una manera que entra 

en conflicte amb l’exegesi cristiana. No sóc el primer de fer-ho. Crec que Nietzsche i 

Bloom fan el mateix: 

«Les accions de Macbeth són una mena de caiguda cap endavant [...] Si Nietzsche (com 

Freud darrere d’ell) tenia bones raons per creure que som viscuts, pensats i moguts per 

voluntats i forces que no són les nostres. Shakespeare se li va anticipar en aquesta 

convicció.» 2 

L’enorme atracció d’aquesta obra, doncs, és la submersió dins el mal així com la nostra 

terrorífica simpatia cap al protagonista, perquè, malgrat la maldat dels actes de Macbeth, 

la seva consciència permet que tothom s’hi pugui sentir identificat. A mesura que anem 

llegint, veiem fins a quin punt Macbeth ha estat llençat cap a la seva pròpia destrucció, 

2 Harold Bloom, The invention of the human, Fourth Estate Limited, Londres, 1999, pàg. 522. 



sense que puguem dir que sigui culpable de la seva follia. «Culpable» és un concepte 

moral que, en aquesta obra, queda polvoritzat. Macbeth ens obliga a posar en dubte les 

ideologies i les institucions (religioses o polítiques) que jutgen amb tanta facilitat i d’una 

manera tan irresponsable les conductes humanes. L’imperi del mal, tal com hem vist 

darrerament en la nova confrontació mundial, són sempre els altres. I és aquest tipus de 

judici moral el que Macbeth ens convida a posar en dubte. 




II 

Tal com han dit diversos autors, especialment Frank Kermode, que fa un anàlisi 

exemplar del llenguatge de Shakespeare, hi ha molt sovint una sèrie de temes que 

apareixen a base de repeticions. El més evident, a Macbeth, és el de la sang, que surt 

gairebé a cada pàgina de l’obra, però amb sentits diferents: sang com símbol de la 

descendència o de la legitimitat de la corona; però també com a símbol de la violència, o 

de la valentia. O al revés, la falta de sang al rostre, com a símbol de la covardia. Sang 

també com a guariment de la terra, com quan Caithness diu «vessarem per guarir la 

nostra terra / tota la nostra sang». Altres temes s’entreteixeixen amb aquest: el de 

l’homenia com a qualitat que s’identifica amb el coratge, el de la destrucció del temps, el 

dels equívocs, com és ara les profecies de les germanes del fat quan asseguren a Macbeth 

que ningú nascut de dona el podrà vèncer o que fins que el bosc de Birnam no s’acosti a 

Dunsinane no serà vençut. El tema de l’equívoc apareix també amb el porter quan, 

després de l’assassinat, truquen a la porta i es veu a si mateix com a porter de l’infern. La 

fosca apareix també, lligat a la presència del mal. Segons Kermode, durant el període de 

redacció de les grans tragèdies, aquestes xarxes conceptuals semblen ser fonamentals als 

procediments de Shakespeare: És possible que, a Shakespeare, aquestes constel·lacions

de mots se li imposessin ja a les primeres fases de creació de les obres, perquè les usa 

intencionadament i conscientment. És un ús que mostra més deliberació que no pas els 

arguments: «En aquests ecos i repeticions, tan diferents de les repeticions de la vella 

retòrica, ens acostem als interessos més fondos de Shakespeare. No els podem assignar 

cap sentit limitat» 3 En realitat aquest joc tan extraordinari de formes i conceptes 

tenyeixen els esdeveniments dels arguments, creen determinades atmosferes, sota les 

quals es va desenvolupant l’acció de cada obra i es crea en l’espectador o en el lector 

estats d’ànims relacionats en les seves experiències passades. Dit amb altres paraules: 

segons sigui més o menys rica l’experiència del lector, les xarxes de formes i de 

conceptes creades per Shakespeare atreu els elements crucials d’aquesta experiència, i és 

també per això que, cada lectura que fem de Shakespeare sembla la lectura d’un llibre 

nou. 



III 

La font més important de Macbeth, i segurament l’única, procedeix de les Cròniques de 

Holinshed. La comparació d’aquestes cròniques amb el text de Shakespeare és 

interessant en el sentit que ell devia considerar necessari pel bon funcionament de l’obra 

allò que hi va afegir, i, per altra banda, devia considerar superflu tot el que hi va ometre. 

Holinshed tracta de la usurpació de Macbeth i de l’assassinat del rei Duff a càrrec de 

Donwald i la seva dona, i Shakespeare va transferir l’assassinat a la persona de Macbeth. 

Aquesta sola transferència ja ens indica fins a quin punt va voler lligar la usurpació i 

l’assassinat en una relació de causa-efecte. Una altra diferència interessant és la següent: 

el rei és més jove a les Cròniques i està descrit com un governant més feble. El fet que 

Shakespeare el representi més vell i el fet de passar per alt la seva feblesa van dirigits a 

agreujar la culpabilitat de Macbeth. 

Shakespeare intensifica en una sola campanya militar les tres de Holinshed: la rebel·lió 

de Macdowald, la derrota de Sweno i la del seu germà Canut. A més a més, la 

proclamació del Príncep de Cumberland com a hereu de Duncan és a les Cròniques un 

acte molt més arbitrari que a l’obra. Macbeth tenia moltes raons per esdevenir Rei. Les 

possibles excuses de Macbeth, doncs, queden, a l’obra molt minimitzades. També 

3 Frank Kermode, Shakespeare’s language, Allen Lane, the Penguin Press, 2000; pàgs 215-6.

caldria esmentar el fet que Banquo deixi de ser còmplice de l’assassinat de Duncan, que 

era un assassinat bàsicament polític. A totes aquestes raons per augmentar la culpabilitat 

de Macbeth, s’hi ha d’afegir el fet que la integritat de Banquo s’havia de salvaguardar, 

perquè era tingut com un dels ascendents de James 1, monarca regnant, i Macbeth, a 

més a més, era tingut com a assassí d’un altre d’aquests ascendents. Però potser el canvi 

tècnic més representatiu és l’omissió dels deu anys de bon govern de Macbeth que 

trobem a les Cròniques entre l’assassinat de Duncan i Banquo. És evident que aquests 

deu anys haurien arruïnat tot el procés moral de Macbeth i n’haurien trencat la 

continuïtat. Aquí no hem d’oblidar, doncs, que aquesta omissió posa de manifest una de 

les intencions més importants del dramaturg. 

Els personatges de les bruixes, o germanes del Fat li podien haver estat suggerides també 

per les Cròniques, on tenim bruixes que ajuden els nobles a conspirar contra el Rei. I 

finalment, per no esmentar sinó els canvis que semblen més significatius, cal precisar 

que l’escena del somnambulisme i la del suïcidi de Lady Macbeth són invenció de 

Shakespeare, i és precisament la mort de Lady Macbeth l’estímul que arrenca d’ell el 

famós discurs, ja citat més amunt. 




Pel que fa a la data de composició i primera representació de l’obra, s’ha de dir que cal 

situar-la entre 1605 i 1606. El testimoni escrit de la primera representació la situa al 20 

d’abril de 1611; però hi ha també la certesa que l’obra ja s’havia representat almenys 

quatre anys abans. Entre algunes obres coetànies, trobem, per exemple, Lingua, 

publicada al 1607. Mostra ecos del Macbeth, concretament de l’acte II, escena 1, així 

com una escena que és clarament una paròdia de l’escena del somnambulisme de Lady 

Macbeth. 

Macbeth també conté referències a fets que són posteriors a l’accés al poder de James I. 

I fins i tot hi ha indicis que ens permeten de suposar que la primera representació es va 

fer davant del Rei i del seu convidat, Christian IV de Dinamarca, segurament el 7 d’agost 

de 1606. 

SALVADOR OLIVA 

Pròleg a l’edició de Macbeth. Barcelona, Vicens Vives, 1988. 



SINOPSI SINOPSI 

SINOPSI 

Els generals escocesos Macbeth i Banquo tornen victoriosos d'una batalla contra les 

tropes noruegues. En un erm es troben amb tres bruixes que profetizen que Macbeth 

serà Senyor de Cawdor i Rei d'Escòcia i que l'estirp de Banquo regnarà a Escòcia. El Rei 

d'Escòcia, Duncan executa al Senyor de Cawdor per traïció i el lliura el senyoriu a 

Macbeth. 

Macbeth veient que el destí anunciat per les bruixes es va complint i animat per la seva 

esposa, assassina Duncan quan aquest s'allotja al seu castell. Els fills del Rei, Malcolm i 

Donalbain fugen espantats cap a Anglaterra i Irlanda respectivament pel que la sospita 

del regicidi recau en ells. Macbeth, com a parent més pròxim, és nomenat Rei 

d'Escòcia. 

Perquè no es compleixi la profecia de les bruixes respecte a Banquo, Macbeth envia 

sicaris per matar Banquo i el seu fill Fleance. Banquo mor, però el noi aconsegueix 

escapar. 

Macbeth té cada vegada més al·lucinacions i el fantasma de Banquo se li apareix. 

Espantat, consulta les bruixes i aquestes li diuen que es guardi de Macduff, Senyor de 

Fife; que cap home parit per dona podrà mai vèncer a Macbeth; i que el seu poder es 

mantindrà fins que el bosc de Birnam entri a Dunsinane. Macbeth fa assassinar la dona 

i els fills de Macduff. Aquest mentrestant ha partit cap a Anglaterra per a unir-se a 

Malcom, legítim hereu de la corona escocesa, i han reclutat un exèrcit de 10000 homes 

per a entrar a Escòcia. 

El sentiment de culpabilitat torna boja Lady Macbeth que acaba traient-se la vida. 

L'exèrcit de Malcom talla arbres del bosc de Birnam i escudats rera d'ells, els homes 

entren a Dunsinane. Macduff, que havia estat tret del ventre de la seva mare abans 

d'hora, acaba amb la vida de Macbeth. Malcom és proclamat Rei d'Escòcia. 



FITXA FITXA ARTÍSTICA 

AUTOR 

WILLIAM WILLIAM SHAKEASPEARE 

SHAKEASPEARE 

TRADUCCIÓ 

SALVADOR SALVADOR OLIVA 

OLIVA 

DIRECCIÓ I ADAPTACIÓ LLIURE 

ÀLEX ÀLEX RIGOLA 

RIGOLA 

INTÈRPRETS 

JOAN JOAN CARRERAS 

CARRERAS 

ORIOL ORIOL GUINART 

GUINART 

MÍRIAM MÍRIAM ISCLA 

ISCLA 

LLUÍS LLUÍS MARCO 

MARCO 

ALÍCIA ALÍCIA PÉREZ 

PÉREZ 

MARC MARC RODRÍGUEZ 

RODRÍGUEZ 

ESCENOGRAFIA 

MAX MAX GLAENZEL 

GLAENZEL 

IL·LUMINACIÓ 

AUGUST AUGUST AUGUST VILADOMAT 

VILADOMAT 



VESTUARI 

BRAIN&BEAST 

BRAIN&BEAST 



SO 

IGOR IGOR PINTO 

PINTO 

AJUDANTA DE DIRECCIÓ 

GEORGINA GEORGINA OLIVA 

OLIVA 

ASSISTENT DE DIRECCIÓ 

CARLOS CARLOS CARLOS BR BRIONES BR IONES 

ALUMNE EN PRÀCTIQUES INSTITUT DEL TEATRE 

MIQUEL MIQUEL ÀNGEL ÀNGEL FERNÁND FERNÁNDEZ 

FERNÁND EZ 

ENTRENAMENT COS 

ANNA ANNA RUBIROLA 

RUBIROLA 

FOTOGRAFIA 

DAVID DAVID RUANO 

RUANO 

COORDINACIÓ TÈCNICA 

GANECHA GANECHA GIL 

GIL 

REGIDORIA 

MARIA MARIA MIRALDA 

MIRALDA

SASTRESSA 

ROSER ROSER PUIGDEVALL 

PUIGDEVALL 

TÈCNIC IL LUMINACIÓ 

GANECHA GANECHA GIL 

GIL 

TÈCNIC SO 

ROGER ROGER ÁBALOS 

ÁBALOS 

MAQUINARIA 

KIKU KIKU KIKU MARTÍNEZ 

MARTÍNEZ 

PRODUCCIÓ EXECUTIVA 

NATI NATI SARRIÁ 

SARRIÁ 

DIRECCIÓ DE PRODUCCIÓ 

JOSEP JOSEP DOMENECH 

DOMENECH 

Una coproducció d’EL CANAL- Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona i TNC Teatre 

Nacional de Catalunya. 



QUI QUI ÉS ÉS QUI QUI A A MACBETH 

MACBETH 

Joan Joan Carreras 

Carreras 

Macbeth 

Lluís Lluís Marco 

Marco 

Duncan 

Alícia Alícia Pérez 

Pérez 

Lady Macbeth 

Míriam Míriam Iscla 

Iscla 

Macduff 



Oriol Oriol Guinart 

Guinart 

Malcolm 

Marc Marc Rodríguez 

Rodríguez 

Banquo 



Posterior gira per Catalunya, Estat Espanyol i Europa. 

Durada Durada de de de l’espectacle: l’espectacle: 1h 55 min amb un descans 

Una coproducció d’EL CANAL- Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona i TNC Teatre 

Nacional de Catalunya. 

www.elcanalteatre.com www.tnc,cat 

EL CANAL Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona. Integrat 

per: 

ESTRENA ESTRENA A 

EL CANAL (Coma Cros) 

Dijous, divendres i dissabte 4, 5 i 6 d’octubre a 

les 21h 

Teatre Teatre Teatre Nacional Nacional Nacional de de de Catalunya Catalunya 

Catalunya 

Sala Petita 

De l’11 d’octubre al 18 de novembre de 2012 

Dimecres i divendres a les 20 h 

Dijous a les 17 h 

Dissabte a les 21.30 h 

Diumenge a les 18 h 





ÀLEX ÀLEX RIGOLA 

RIGOLA 

Director 

Director 

CURRÍCULUMS 

CURRÍCULUMS 

Neix a Barcelona el 1969. Des del maig del 2010 és el director 

de la secció de teatre de la Biennal de Venècia i director 

resident a EL CANAL, Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona. 

Ha estat director del Teatre Lliure entre el 2003 i el 2011. 

Durant el període 2003-2010, els muntatges d’Àlex Rigola han girat per França, Itàlia, 

Alemanya, Portugal, Espanya, Rússia, Bòsnia Hercegovina, Polònia, Romania, Xile, 

Veneçuela, Colòmbia, Taiwan i Austràlia. 

DRAMATÚRGIA DRAMATÚRGIA I I DIRECCIONS 

DIRECCIONS 

2012 2012 2012 Coriolà. Dir. Àlex Rigola. EL CANAL-Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona i 

Teatre Lliure. 2011 2011 Labcanal Havanera: Argelès sur mer. Director. Temporada Alta i El 

Canal. 20 2011 20 

11 Tragèdia. Director. Festival Grec 2011. Bitò Produccions i Àlex Rigola. 2011 2011 

2011 

The end. Director. . Teatre Lliure. 2010 2010 Gata sobre teulada de zinc calenta de Tennessee 

Williams. Director. Teatre Lliure i Centro Dramático Nacional. 2009 Nixon-Frost de 

Peter Morgan. Director. Teatre Lliure. 2008 2008 Días mejores de Richard Dresser. Teatro de 

La Abadía. 2008 2008 2008 Rock’n’Roll de Tom Stoppard. Teatre Lliure. 2008 2008 El buñuelo de 

Hamlet de Luis Buñuel i Pepín Bello. Expo Zaragoza 2008. 2007 2007 2666 de Roberto 

Bolaño. Director. Teatre Lliure. 2007 L’holandès errant de R. Wagner. Gran Teatre del 

Liceu i Teatro Real. 2006 Nit just abans dels boscos de B-M. Koltès. Temporada Alta i 

Teatre Lliure.2006 2006 Arbhust de Paco Zarzoso. Teatre Lliure – Festival de Barcelona Grec 

2006. 2006 2006 Largo viaje hacia la noche d’Eugene O’Neill. Teatro de La Abadía 2005-06 

2005 2005 European House (pròleg d’un Hamlet sense paraules). Festival Temporada Alta. 



2005 2005 2005 Ricard III, de William Shakespeare. Festival de Teatro Clásico de Almagro i Teatre 

Lliure. 2004 2004 Santa Joana dels Escorxadors de Bertolt Brecht. Festival Grec 2004 i Teatre 

Lliure. 2003 Glengarry Glen Ross de David Mamet. Teatre Lliure. 2003 Cancionero de 

Palacio del s- XVII. Direcció musical de Carles Magraner. Festival Castell de Peralada. 

2002 2002 Juli Cèsar de W. Shakespeare. Teatre Lliure. 2002 Ubú d’Alfred Jarry. Teatro de la 

Abadía. 2001 Woyzeck de G. Büchner. Festival Grec i Teatre Romea. 2001 2001 Titus Andrònic 

de W. Shakespeare. Festival Grec i Temporada Teatre Lliure . 2001 Suzuki I i II d’Alexei 

Chipenko. Teatre Lliure. 2001 Les variacions Goldberg de George Tabori. Teatre Nacional 

de Catalunya (Sala Tallers). 2000 Un cop baix de Richard Dresser. Sitges Teatre 

Internacional (STI) i Sala Beckett. Premi de la Crítica a la Millor Direcció.2000 2000 Un Cop 

Baix de Richard Dresser. Sitges Teatre Internacional (STI) i Sala Beckett. Premi de la 

crítica a millor direcció. 1998 Troianes d’Eurípides. STI. 1997 Kafka: El procés de 

Franz Kafka. STI i Teatre Adrià Gual. 1996 Camí de Wolokolamsk de Heiner Müller a 

l’homenatge a Heiner Müller fet al Teatre Artenbrut. 

PREMIS PREMIS I I MENCIONS 

MENCIONS 

2009 2009 Premi Max al Millor Espectacle Teatral i a la Millor Escenografia per 2666. 2008 

2008 

Premi Internacional Terenci Moix de las Arts Escèniques 2008 per 2666. 2008 2008 Premi 

Qwerty 2008 a la Millor Adaptació d’una novel·la a un altre format per 2666. 2007 2007 Premi 

de la Crítica al Millor Espectacle Teatral, Millor Dramatúrgia i Millor Escenografia per 

2666. 2006 Premi Notodo al Millor Muntatge d’Arts Escèniques per Largo viaje hacia 

la noche. 2003 2003 Premi Enderrock al Millor Espectacle Musical per Cançons d’amor i 

droga. 2001 2001 Premi José Luis Alonso per a joves directors de l’ADE (Asociación de 

Directores de Escena), premi Butaca 2001 al Millor Director de Teatre i al Millor 

Muntatge Teatral; premi de la Crítica a la Millor Direcció per Titus Andrònic. 2000 

2000 

Premi de la Crítica a la Millor Direcció per Un cop baix. 1999 1999 Premi de la Crítica a la 

Millor Direcció per La màquina d’aigua. 



JOAN JOAN CARRERAS 

CARRERAS 

Actor 

Actor 

Actor de caràcter, versàtil i molt seductor, Joan Carreras està 

present a tots els espectacles d’Àlex Rigola. 

Format a l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Ha 

treballat amb diversos directors importants. 

TEATRE 

TEATRE 

2012 2012 Coriolà. Dir. Àlex Rigola. EL CANAL-Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona i 

Teatre Lliure. 2011 2011 La Ciutat. Dir. Víctor Muñoz. Sala Beckett. 2011 2011 Tragèdia. Dir. Àlex 

Rigola (Festival Grec de Barcelona 2011 i Bitò Produccions). 2011 2011 The end, d’Àlex 

Rigola, Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2010 Gata sobre la teulada de zinc calenta de 

Tennessee Williams. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure i Centro Dramático Nacional. 2009 

2009 

Nixon-Frost, Dir. Àlex Rigola. . Teatre Lliure. 2009 2009 2009 El dúo de la Africana, Dir. Xavier 

Albertí i Lluïsa Cunillé. 2008 2008 El buñuelo de Hamlet, de Luis Buñuel i Pepín Bello. Dir. 

Àlex Rigola. Expo Zaragoza 2008. 2008 2008 Dia de partir de David Plana. Dir. Rafel Duran. 

2008 2008 Rock’n’Roll, de Tom Stoppard. Dir. Àlex Rigola. 2007 2007-2008 2007 

2008 2008 La torre de La 

Défense, de Copi. Dir. Marcial di Fonzo Bo. 2006 2006 2006 2006 Nixon-Frost de Peter Morgan, Dir. 

Àlex Rigola. 2006----2007 2006 2006 2006 2007 2007 2007 Otel·lo, Dir. Carlota Subirós. 2006 2006 2006 2006 Arbusht, Dir. Àlex Rigola. 

Teatre Lliure – Festival de Barcelona Grec. 2005 2005 2005 2005 Santa Joana dels escorxadors de Bertolt 

Brecht, Dir. Àlex Rigola. Festival Grec 2004 i Teatre Lliure. 2004 2004 Juli Cèsar (segona 

temporada), Dir. Àlex Rigola. 2004 2004 Nits blanques. Dir. Carlota Subirós. 2004 2004 2666 de 

Roberto Bolaño. 2003 L’excés de Neil LaBute. Dir. Magda Puyo. 2003 2003 L’escola de dones. 

Dir. Carles Alfaro. 2003 2003 2003 2003 Glengarry Glen Ross de David Mamet. Dir. Àlex Rigola. Teatre 

Lliure.2002 2002 2002 La filla del Mar. Dir. Josep Maria Mestres. 2002 2002 El somni d’una nit d’estiu. 

Dir. Àngel Llàcer. 2001 2001 Woyzeck de G. Büchner. Dir. Àlex Rigola. Festival Grec i Teatre 

Romea. 2001 2001 Titus Andrònic de W. Shakespeare. Dir. Àlex Rigola. Festival Grec i 

Temporada Teatre Lliure. 2001 2001 Suzuki, d’Alexei Chipenko. Dir. Àlex Rigola. Teatre 

Lliure. 2000 2000 El coronel ocell. Dir. Rafel Duran. 1999 1999 La tienda de los horrores d’Alan 

Menken i Howard Ashman. Dir. Victor Conde. 1999 999 Molt soroll per no res de W. 

Shakespeare. Dir. Ferran Madico. 1999 1999 Les dones sàvies de Molière. Dir. Rosa Novell. 



1998 1998 1998 Galatea de J. M. de Sagarra. Dir. Ariel García Valdés. 1998 1998 Els dos bessons 

venecians de C. Goldoni. Dir. Toni Caffiero. 1997 Mala Sang. Dir. David Plana. 

TELEVISIÓ 

TELEVISIÓ 

Ha participat a Infidels a TV3, Zoo a Tv3, Porca Misèria a TV3, De Moda i Temps de 

silenci, a TV3. 



ORIOL ORIOL GUINART 

GUINART 

Actor 

Actor 

TEATRE 

TEATRE 

2012 2012 Coriolà. Dir. Àlex Rigola. EL CANAL-Centre d’Arts 

Escèniques Salt/Girona i Teatre Lliure. 2011 2011 Llum de guàrdia 

(Ghostlight) de Sergi Pompermayer i Julio Manrique, direcció 

de Julio Manrique al Teatre Romea. 

2010 2010 L'hort dels cirerers d'Anton Txèkhov, direcció de Julio Manrique. 

2010 2010 Coses que dèiem avui de Neil LaBute, direcció de Julio Manrique a la Sala Beckett. 

2009 2009 Nixon-Frost de Peter Morgan, direcció d'Àlex Rigola al Teatre Lliure. 

2008 2008 Rock'n'roll de Tom Stoppard, direcció d'Àlex Rigola al Teatre Lliure. 

2008 2008 El rei Lear de William Shakespeare, direcció d'Oriol Broggi a la Biblioteca de 

Catalunya. 2007 2007 Lúcid, escrita i dirigida per Rafael Spregelburd a la Sala Beckett. 2007 

Primera historia d’Esther, Teatre Nacional de Catalunya. 2006 Natura morta, 

Tantarantana Teatre. 2005 Tenim un problema. Villarroel. 2005 2005 El diable compartit. 

Tantarantana Teatre. 2005 2005 Les aventures extraordinàries d’en Massagran de Josep Mª 

Folch i Torres. Director: Joan Castells. TNC. 2004 2004 Copi i Ocaña, al purgatori, 

Tantarantana Teatre. 2004 2004 Eva Perón. Director: Jordi Prat i Coll. Teatre Lliure. 2003 

2003 

Dies Meravellosos. Director: Roberto Romei. TNC. 2003 2003 Romeu i Julieta. Director: Josep 

Maria Mestres. Teatre Lliure. 



ALÍCIA ALÍCIA ALÍCIA PÉREZ 

PÉREZ 

Actriu 

Actriu 

TEATRE 

TEATRE 


Escèniques Salt/Girona i Teatre Lliure. 2011 Tragèdia. Dir. Àlex 

Rigola. Festival Grec de Barcelona 2011 i Bitò Produccions. 2011 2011 Dues dones que ballen. 

Dir. Xavier Albertí. El Canal i Teatre Lliure. 2010 Vida Privada. Dir.Xavier Albertí. 

Teatre Lliure. 2008 2008 2666. Dir. Alex Rigola. Teatre Lliure 2007-2010. Teatro Matadero. 

2009 2009 Aquí s’aprèn poca cosa Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2009 2009 El duo de la Africana. 

Dir. Xavier Albertí. Teatre Lliure 2007. CDN i Teatro Maria Guerrero. 2007 2007 Otel·lo. Dir. 

Carlota Subirós. Teatre Lliure 2006. Teatro Español. 2007 2007 Arbusht. Dir. Àlex Rigola. 

Teatre Lliure. 2007 2007 European house. Dir. Àlex Rigola. Gira 2005. Teatre Lliure 2006. 

Teatro Español. 2007 2007 Ricard III. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure 2005. Gira 2005/06. 

Teatro Español. 2004 2004-05 2004 

05 05-06 05 06 Santa Joana dels escorxadors. Dir. Alex Rigola. Teatre Lliure. 

20 2003 20 

03 03 Antígona. Dir. Ramón Simó. Teatre Lliure.2003 2003 El Maestro y Margarita. Dir. Xicu 

Massó. Teatre Lliure. 2003 2003 Liliom. Dir. Carlota Subirós. Sala Beckett.2002 2002 2002-04 2002 04 Juli Cèsar.... 

Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2002 Troilo i Cressida. Dir. Xavier Albertí. Teatre Lliure. 2002 2002 

Orgía. Dir. Xavier Albertí. Teatre Lliure. 2002 2002 Titus Andrònic. Dir. Àlex Rigola. Gira 2002. 2001 2001 I 

mai no ens separarem. Dir. Carlota Subirós. Teatre Malic. 2001 Más extraño que el paraíso. Dir. 

Xavier Albertí. Sala Muntaner. 2001 2001 El gat negre. Dir. Xavier Albertí. Teatre Malic. 2000 2000 Ànsia. 

Dir. Xavier Albertí. Sala Muntaner. 2000 2000 Passatge Gutemberg. Dir. Xavier Albertí. Teatre 

Tantarantana.1999 1999 Ària del diumenge. Dir. Carlota Subirós. Teatre Nacional de 

Catalunya. 1999 999 Dotze Treballs. Dir. Xavier Albertí. Teatre Malic.1999 1999 Dies de Festa. Dir. 

Carlota Subirós. Sala Beckett. 1998 La núvia de Hamlet. Dir. Carles Salas. CIA DE DANSA 

BÚBULUS (Grec´98 ). 1995 1995 Hamlet. Dir. Xavier Albertí. Teatre Malic. 1994 1994 1994 Hedda 

Gabler. Dir. Xavier Albertí (Teatre La Cuina de l’Institut del Teatre). 

AUDIOVISUAL 

AUDIOVISUAL 

Ha participat a La Riera (TV3), Insensibles de J. Carlos Moreno, Ángel y demonio 

(CUATRO), Felipe y Letizia (TELE-5), Operación Malaya (TVE), La que se avecina 



(TELE-5), 23F: El día más difícil del Rey (TVE), El porvenir es largo (TVE), Hospital 

Central (TELE-5), La Via Augusta (TV3), Mar de fons (TV3), Nit bus (Salto de Eje), Lo 

cartanyà (TV3), Máxima pena (Salto de Eje), 07:58:13 curtmetratge UPF. 



MARC MARC RODRÍGUEZ 

RODRÍGUEZ 

Actor 

Actor 

TEATRE 

TEATRE 


Escèniques Salt/Girona i Teatre Lliure. 2011 2011 Llum de guàrdia. Dramatúrgia Sergi 

Pompermayer i Julio Manrique. Dir. Julio Manrique. Teatre Romea. 2011 2011 The End. 

Direcció i dramatúrgia d’Àlex Rigola. Teatre lliure. 2011 2011 L'Arquitecte de David Greig. 

Dir. Julio Manrique. Teatre Lliure. 2010 2010 American Buffalo de David Mamet. Dir. Julio 

Manrique. Teatre Lliure. 2009 Hamlet de William Shakespeare. Dir. Oriol Broggi. Prod. 

Laperla29. 2009 Días mejores de Richard Dresser. Dir. Àlex Rigola. Teatro de la Abadía i 

Teatre Lliure. 2008 La forma de les coses de Neil Labute. Dir. Julio Manrique. Teatre 

Lliure. 2006 2006 En pólvora d’Àngel Guimerà. Dir. Sergi Belbel. Teatre Nacional Catalunya. 

2004 2004 2004 Els boscos de D. Mamet. Dir. Julio Manrique. Sala Beckett. 2004 2004 Obra vista de Jordi 

Prat. Dir. Jordi Prat. Sala Beckett. 2004 2004 El miedo y la música de J. Manrique. Dir. Julio 

Manrique. 2004 Hamlet-Machine de H. Müller. Dir. Carme Portacelli. Shakespeare Fest. 

2003 2003 Romeu i Julieta de W. Shakespeare. Dir. J.M. Mestres. Teatre Lliure. 2003 2003 El retorn 

al desert de Bernard-Marie Koltès. Dir. Carme Portacelli. Teatre Lliure. 2003 2003 2003 Juli Cèsar 

de W. Shakespeare. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2002 2002 Sallinger de Bernard-Marie 

Koltès. Dir. Carme Portacelli. Mercat de les Flors. 2002 2002 La dama enamorada de Puig i 

Ferrater. Dir. Rafel Duran – TNC. 2001 Una vida al teatre de D. Mamet. Dir. Rafel 

Duran. GREC 2001. 2001 Caça de rates de P. Turrini. Dir. Lourdes Barba. Sala Beckett. 

2000 2000 Titus Andrònic de Shakespeare. Dir. Àlex Rigola. GREC 2000 i Teatre Lliure. 2000 

2000 

Cara de foc de M.V. Mayenburg (lectura dramatitzada). Dir. M.V. Mayenburg. 2000 

2000 

L'Inspector de N. Gogol. Dir. Joan Raja. Artenbrut. 1997 1997 Valencia de P. Zarzoso. Dir. 

Rafel Duran. GREC 97. 

TELEVISIÓ 

TELEVISIÓ 

Ha participat a les series Kubala, Moreno, Manchón (TV3), Meublé (Telefilm de TV3), 

14 d'abril, Macià contra Companys (Telefilm, TV3), Morir en tres actes (Telefilm de 

TV3), Polònia (TV3), Ermessenda (TV3), Zoo (TV3), MIR (Tele 5), RIS (Tele 5), El 



pulso (Telefilm de Tele 5), Porca misèria (TV3), Rapados (Telefilm), Delta (Telefilm), 

Majoria absoluta (TV3), Jet Lag (TV3), Pagats per riure (Canal 33), 7 de notícies (TV3), 

Freetown (Telefilm) i Nissaga. L'Herència (TV3). 

CINE 

CINE 

Ha participat a Los niños salvajes, Dictado, El Kaserón, RoadSpain, Tu vida en 65 

minutos i Salvador. 

CURTMETRATGES 

CURTMETRATGES 

Ha participat a Amics - Dir. Mar Coll, 2011. 

PREMIS 

PREMIS 

2008 2008 Premi d’Interpretació de la Crítica Teatral de Barcelona per l’obra La forma de les 

coses. 



MAX MAX GLAENZEL 

GLAENZEL 

Esce Escenògraf Esce 

nògraf 

Es va formar a l’escola La Massana de Barcelona i va començar la seva activitat com a 

escenògraf el 1997, amb mestres de l’escena com ara Àlex Rigola, Sergi Belbel o David 

Selvas. 

ESCENOGRAFIA 

ESCENOGRAFIA 

ESCENOGRAFIA 


Teatre Lliure. 2011 Una vella coneguda olor de Josep Maria Benet i Jornet. Dir. Sergi 

Belbel. Teatre Nacional de Catalunya. 2011 Woyzeck de Georg Büchner. Dir. Gerardo 

Vera. Teatro María Guerrero.2011 2011 Les tres germanes d’Anton Tchekhov. Dir. Carlota 

Subirós. Teatre Lliure. 2011 Pedra de tartera de Maria Barbal. Teatre Nacional de 

Catalunya. 2011 2011 L’arquitecte de David Greig. Dir. Julio Manrique. Teatre Lliure. 2010 

2010 

Agost. Dir. Sergi Belbel. TNC. 2010 Gata sobre teulada de zinc calenta de Tennessee 

Williams. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2010 2010 2010 La gavina d’Anton Tchekhov. Dir. David 

Selvas. Villarroel. 2009 2009 El ball d’Irène Némirovsky. Adaptació i posada en escena: Sergi 

Belbel. TNC. 2009 Alícia, un viatge al país de les meravelles. Dir. Carlota Subirós. Teatre 

Lliure. 2009 Nixon-Frost de Peter Morgan. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2009 

2009 

L’Inspector de Nikolai Gogol. Dir. Sergi Belbel. TNC. 2008 2008 Guns childs and video games 

de Nao Albert i Marcel Borràs. Teatre Lliure. 2008 Play with a tiger de Doris Lessing. 

Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2008 Rock’n’rol de Tom Stoppard. Dir. Àlex Rigola. 

Teatre Lliure. 2008 2008 Rodoreda, un retrat imaginari. Dir. Carlota Subirós. Festival Grec. 

2008 2008 Goldberg. Dir. Ferran Carvajal. Mercat de les flors. 2008 2008 Rimuski de Roger Bernat i 

Ignasi Duarte. Dir. Roger Bernat. 2008 2008 Oncle Vània d’Anton Tchekhov. Dir. Carles 

Alfaro. Teatro María Guerrero. 2007 2007 Après moi, le déluge de Lluïsa Cunillé. Dir. Carlota 

Subirós. Teatre Lliure. 2007 2007 Saló primavera de Lluïsa Cunillé. Dir. Lurdes Barba. Sala 

Muntaner. 2007 La toscana de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. 2007 2007 El perseguidor, a 

partir del conte de Julio Cortázar. Dir. Lurdes Barba. Sala Muntaner. 2007 2007 2666 de 

Roberto Bolaño i adaptació de Pablo Ley i Àlex Rigola. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 

2007 2007 Sex n’drugs n’Johan Cruyff de Josep Julien. 2007 2007 2007 Viatges a la felicitat Teatre 

Nacional de Catalunya. 2007 Tornar a casa de Harold Pinter. Dir. Ferran Madico. CAER. 



2006 2006 2006 Dimonis de Lars Norén. Dir. Lurdes Barba. Sala Beckett. 2006 En pólvora d’Àngel 

Guimerà. Dir. Sergi Belbel. TNC. 2006 Otel·lo de William Shakespeare. Dir. Carlota 

Subirós. Teatre Lliure.2006 2006 Carnaval de Jordi Galceran. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 

2006 2006 Els estiuejants de Maksim Gorki. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2006 Largo 

viaje hacia la noche d’Eugène O’neill. Dir. Àlex Rigola. Teatro de la Abadía. 2005 Les 

falses confidències de Marivaux. Dir. Sergi Belbel. TNC. 2005 2005 Amor fe esperança. Dir. 

Carlota Subirós. Festival Grec-Mercat de les flors. 2005 2005 Occisió de Lluïsa Cunillé. Dir. 

Lurdes Barba. Teatre Lliure. 2005 The country de Martin Crimp. Dir. Toni Casares. Sala 

Beckett. 2004 Ròmul el Gran de Fiedrich Dürrenmatt. Dir. Carles Alfaro. TNC.2004 2004 

Copi i ocaña, al purgatori de Marc Rosich. Dir. Julio Alvárez. Teatre Tantarantana. 2004 

2004 

El beso de la mujer araña de Manuel Puig. Dir. Manel Dueso. Teatro Muñoz Seca. 2004 

2004 

Tape de Stephen Belber. Dir. Marta Angelat. Sala Muntaner. 2004 Forasters de Sergi 

Belbel. Dir. Sergi Belbel. TNC. Diktat d’Enzo Cormann. Lurdes Barba. Teatre 

Tantarantana. 2004 Amnèsia de fuga de Roger Bernat. Dir. Roger Bernat. Teatre Ovidi 

Montllor. 2004 Fortuna accidental de Manel Dueso. Dir. Manel Dueso. Villarroel Teatre. 

2004 2004 Plou a Barcelona de Pau Miró. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2004 2004 Teatre sense 

animals de Jean-Michel Ribes. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 2004 Barcelona mapa 

d'ombres de Lluïsa Cunillé. Dir. Lurdes Barba. Sala Beckett. 2003 2003 2003 Les llàgrimes 

amargues de Petra von Kant de Rainer W. Fassbinder. Dir. Manel Dueso. Sala Muntaner. 

2003 2003 Primera plana de Ben Hecht i Charles Macarthur. Dir. Sergi Belbel. TNC. 2003 2003 

Como en las mejores familias d'Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri. Dir. Manel Dueso. 2003 

2003 

Il viaggio a Reims de Gioachino Rossini. Dir. Sergi Belbel. Direcció musical de Jesús 

López Cobos. Gran teatre del Liceu. 2003 2003 L'habitació del nen de J. M. Benet i Jornet. 

Dir. Sergi Belbel. Teatre Lliure. 2002 

2002El cas Gaspard Meyer de Jean-Yves Picq. Dir. Toni 

Casares. Sala Beckett. 2002 2002 Dissabte, diumenge i dilluns d'Eduardo de Filippo. Sergi 

Belbel. TNC. 2002 El club de la corbata de Fabrice Roger-Lacan. Dir. Pep Antón Gómez. 

Teatre Romea. 2002 2002 Moll oest de Bernard Marie Koltes. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea 

i Teatre Grec. 2002 2002 Vindrà algú de Jon Fosse. Dir. Antonio Simón. Sala Beckett. 2002 El 

perro del hortelano de Lope de Vega. Dir. Magüi Mira. 2001 2001 2001 La dona i el detectiu de 

Mercè Sarrias i Toni Casares. Sala Beckett. 2001 2001 2001 Mort accidental d’un anarquista de 

Dario Fo. Dir. Pere Planella. Teatre de Calaix. 200 2001 200 

1 Madre (el drama padre) de Enrique 

Jardiel Poncela. Dir. Sergi Belbel. Centro Dramático Nacional. 2001 2001 La dona incompleta 

de David Plana. Dir. Sergi Belbel. Sala Beckett. 2001 Estiu de Edward Bond. Dir. Manel 

Dueso. TNC. 2001 Eso a un hijo no se le hace de J. M. Benet i Jornet. Dir. M. Tamzin 

Townsend. 2001 Excuses de Joel Joan i Jordi Sánchez. Dir. Pep Antón Gómez. 2001 Suite 



de Carles Batlle. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2000 2000 Històries d'amor de Toni Cabré. 

Dir. Toni Casares. TNC. 2000 Taurons de David Mamet. Dir. Ferran Madico. Teatre 

Villarroel. 2000 2000 El temps de Planck de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 

2000 2000 Fragments d’una carta de comiat llegits per geòlegs de Normand Chaurette. Sergi 

Belbel. Centre Dramàtic del Vallès. 1999 Sopa de radio d’Oriol Grau. Col·lectiu de 

teatre necessari Trono Villegas. 1999 1999 Penjats de Tim Firth. Dir. Tamzin Townsend. 

Teatre Villarroel. 1999 Això guixa de Joan Oliver i Pere Quart. Dir. Pere Planella. 1999 

La sang de Sergi Belbel. 1999 El gos del tinent de J. M. Benet i Jornet. Dir. Toni Casares. 

1999 1999 Rumors de Neil Simon. Dir. Sergi Belbel. 1998 Àfrica 30 de Mercè Sarrias. Dir. 

Toni Casares. Sala Beckett. 1997 1997 Sóc lletja de Jordi Sanchez i Sergi Belbel. Dir. Sergi 

Belbel. Companyia de Teatre Kràmpack. 19 1994 19 

94 Kràmpack de Jordi Sanchez. Dir. Josep Mª 

Mestres. Companyia de teatre l'Idiota. 1993 Yvonne, princesa de Borgonya de Witold 

Gombrowicz. Dir. Josep Mª Mestres. Companyia de teatre Rebeca de Winter. 



AUGUST AUGUST VILADOMAT 

VILADOMAT 

Il·luminació 

Il·luminació 

2012 2012 Mequinensa. Direcció: Xicu Masó 2011 2011 Petits crims conjugals. Direcció: Xicu Masó. 

2011 2011 Mi Alma en otra parte Direcció: Xicu Masó. 2010 2010 El Somni del Crepuscle Direcció: 

Joan Solana. 2010 Lectures a 4 Bandes. Associació Dramaturgs de Girona, 8 obres. 2010 

2010 

Nada nuevo que contar, Pocapuc Teatre. 2010 Concert tempestiu, Cor de teatre. 2010 

2010 

Tot, Mentidera teatre. 2009 2009 L'home dels coixins. Direcció: Xicu Masó. 2009 2009 2009 2009 Lectures 

Dramatitzades, Catalan Days Festival, New York. Direcció: Carlota Subirós. 2009 2009 2009 2009 Ulls de 

Bruixa. Direcció: Joan Solana. 2009 2009 2009 2009 Alaska i altres deserts. Direcció: Xicu Masó. 

Il·luminació nominada als premis Butaca. 2009 Tots soms Pops. Direcció: Albert Olivas. 

Premi Caixa Manlleu. 2009 2009 Novembres. Direcció: Pere Puig. 2008 2008 L'home perseguit. 

Direcció: Xavier Pujolràs. 2008 2008 Iety. Direcció: Sílvia Escuder. 2008 El despatx. Direcció: 

Xavier Pujolràs. 2008 2008 Petó públic, Mentidera Teatre. Direcció: Rosa Maria Sardà. 2007 

L’última habitació. Direcció: Xavier Pujolràs. 2007 2007 2007 2007 Tres versions de la vida. Direcció: 

Xicu Masó. 2007 007 L’Aigua, producció IMCET, Terrassa. Direcció: Xicu Masó. 2007 2007 2007 2007 Fum, 

Fum, Fum, Teatrebrik. Direcció: Miquel Torrent. 2007 Bondat, La Planeta. Direcció: 

Pere Puig. 2006 2006 El Somni d’una nit d’estiu. Direcció: Xavier Ausellé. 2006 2006 La Strada, 

producció IMCET, Terrassa. Direcció: Xicu Masó. 2006 2006 2006 2006 Temps Mort, Ironeia 

Produccions. Direcció: Joan Solana. 

2006 2006 2006 2006 True West, La Troca Produccions. Direcció: David Selvas. 2006 Lúcid, producció 

La Planeta i Sala La Becket. Direcció: Rafael Spegelburd. 2005 2005 Radiografia, Babaus 

Teatre. 2005 2005 2005 2005 Els últims 5 anys. Direcció: Cristina Cervià. 2005 Cuina selecta. Direcció: 

Jordi Coromina. 2005 Les conquestes de l’Albert, producció Teatre Municipal de 

Banyoles. 2005 2005 2005 2005 Sr. Klein, producció La Planeta. Direcció: Xavier Pujolràs. 2004 

2004 

Backroom, 4 Produccions. Direcció: Xavier Pujolràs. 2004 John & Joe, Aloges Teatre. 

Direcció: Miquel Torrent. 2004 2004 Despertar-se, Teatrebrik. Direcció: Jordi Sala. Premi 

Visionat de la Diputació de Girona. 2004 Sota el bosc làctic, Atot. Direcció: Cristina 

Cervià. 2004 2004 2004 2004 Deserts. Direcció: Miquel Torrent. 2004 Trobada entre Àngels Margarit i 

Andrés Corchero. 2004 2004 Persistència de la memòria, Joan Carles Martínez. 2003 2003 2003 Rient 

cap a la foscor, Atot. Direcció: Sílvia Ferrandis. 2003 Sota el til·ler, Centre Dramàtic del 

Vallès. Direcció: Xicu Masó. 2003 2003 2003 2003 Pervertimento, Diguem-ne Teatre. Direcció: Xicu 

Masó. Segon Premi Concurs de Teatre Amateur de Manlleu. 2003 Després de la pluja, 

Teatrebrik. Direcció: Jaume Ribera. Premi Visionat de la Diputació de Girona. 2003 

2003 



Songs de Cabaret, Cor de Teatre. Direcció: Xicu Masó i David Costa. Il·luminació i 

tècnic. 2002 2002 Palestina, Pocapuc Teatre. Direcció: Joan Solana. Il·luminació i tècnic. 

2001 2001 Ull clínic, Teatre d’Art de Banyoles. Direcció: Miquel Torrent. Il·luminació i tècnic 

a Festa de l’esperit d’estiu, Goc i Amagoc, espectacle de carrer. Il·luminació i tècnic. 

Il Il·luminador Il 

luminador de de companyia companyia 

companyia 

2003 2003-2011 2003 2011 Coordinador tècnic, il il·luminació il 

luminació i i tècnic tècnic de de llums llums amb amb amb la la Companyia Companyia Companyia de 

de 

dansa dansa dansa Mal Mal Mal Mal Pelo Pelo Pelo Pelo pels següents espectacles: Cain&Cain com a il·luminador i cap tècnic. 

Todos los nombres com a il·luminador i programador de seqüències. Swimming Horse, 

retrospectiva dels 20 anys de la companyia. Com a il·luminador. Centre d’Art Santa 

Mònica, Barcelona, He visto Caballos, il·luminador formant equip amb Ramon Rey. 

Testimoni de Llops, il·luminador formant equip amb Ramon Rey. Atlas (antes de llegar 

a barataria) i Bach, estrenats a l’Espai Lliure, Barcelona. Gira per Espanya, Europa, 

Orient Mitja i Canadà. On remplacé les cops, il·luminador. Estrenat al Fòrum 2004, 

Barcelona. El llenguatge secret de les dones. Espectacle inaugural de les Jornades del 

Fòrum de les Dones dins el Fòrum 2004, Barcelona. Trobada entre Fustin i Malpelo. 

Il·luminador. Estrenat al Teatre de Salt dins el Festival Temporada Alta 2004, Girona. 

Testimoni de Llops, il·luminador. Gira per Espanya i Europa. Atrás los ojos, Bach, gira 

per Espanya, França i Itàlia. An (el silenci), Grec 2003, Mercat de les Flors, Barcelona. 

Il·luminació formant equip amb Ramon Re. An (el silenci), gira per Espanya, França, 

Anglaterra i Itàlia. L’animal a l’esquena, gira per Espanya i Itàlia. 

2009 2009 Fundació de l’empresa PUNT PUNT DE DE FUGA FUGA LOGÍSTICA LOGÍSTICA TÈCNICA TÈCNICA D'ESPECTACLES 

D'ESPECTACLES 

S.L. S.L., S.L. juntament amb Marc Paneque, Lluís Robirola i Lluís Nadal. 

Elaboració Elaboració d’estudis d’estudis tècnic tècnics tècnic s per a projectes d’equipaments d’equipaments teatrals teatrals 

2007 2007 Auditori Auditori Ateneu Ateneu de de Banyoles. Banyoles. Estudi tècnic amb col·laboració de Guillermo 

Gongora (espai escènic) i R. Ros i G. Mas (so). La La Factoria Factoria Factoria de de Banyoles. Banyoles. Avantprojecte 

tècnic amb col·laboració de Jordi Soler; relacions entre Ajuntament i empreses externes, 



des de compres fins a la instal·lació d’equips. . Sala Sala Polivalent Polivalent Cassà Cassà de de la la Selva. 

Selva. 

Avantprojecte tècnic amb col·laboració de Jordi Soler. 



CÉSAR CÉSAR OLIVA OLIVA (BRAIN (BRAIN (BRAIN & & & BEAST) 

BEAST) 

Vestuari Vestuari 

Vestuari 

CÉSAR OLIVAR, després d’una trajectòria de 30 anys en el disseny de vestuari escènic i 

amb treballs destacats a l’antic Teatre Lliure, el desaparegut Centre Dramàtic de la 

Generalitat i el Teatre Nacional de Catalunya (entre d’altres teatres i companyies, 

s’associa amb ÀNGEL VILDA, dissenyador de moda amb la seva pròpia marca 

comercialitzada i amb presència continuada a les Passarel·les Gaudí i Circuit 

(Barcelona), Espacio Cibeles (Madrid) i Salón Redez-vous (Paris). 

Ja com a tàndem professional han dissenyat el vestuari de De repente el último verano, 

dirigida per José Luís Sáiz per el Centre Dramàtic Nacional; Arcadia, dirigida per 

Ramon Simó; El dia del profeta dirigida per Rosa Novell; Mort de dama, amb direcció 

de Rafel Durán i que va ser Premi Butaca i Premi de la Crítica Teatral al Millor Disseny 

de Vestuari; Antílops, de Magda Puyo al TNC i La dona justa, dirigida per Fernando 

Bernués al Teatre Borràs de Barcelona. 

Des de 2010, i al costat de Verónica Raposo, creen la firma de moda Brain and Beast, 

amb presència a les quatre darrereres edicions de la passarel·la 080 Barcelona Fashion 

Week i la voluntat fundacional d’oferir un producte 100% made in Barcelona. 



IGOR IGOR PINTO 

PINTO 

So So 

So 

DISSENYADOR DISSENYADOR DE DE SO 

SO 


Teatre Lliure. 2012 2012 Quit. Dir. Lluís Pasqual. Fabià Puigserver. 2011 2011 The End. Dir. Àlex 

Rigola. Espai Lliure. 2010 2010 Gata sobre teulada de zinc calenta. Dir. Alex Rigola. Lliure de 

Gràcia. 2009 2009 El buñuelo de Hamlet. Dir. Àlex Rigola. Expo Saragossa. 2008 2008 Rock’n’roll. 

Dir. Àlex Rigola. Fabià Puigserver. 2007 2007 Traïció. Dir. Carles Alfaro. Fabià Puigserver. 

2007 2007 Piturrino fa de music. Dir. Carles Santos. Fabià Puigserver. 2007 Conte d’hivern. 

Dir. Ferran Madico. Teatre Grec. 2006 2006 La nit just abans dels boscos. Dir. Àlex Rigola. 

Fabià Puigserver. 2006 Dia de partit. Dir. Rafael Duran. Espai Lliure. 2006 2006 Last Chance. 

Dir. Carol Lopez. Teatre Bartrina/Espai Lliure. 2005 2005 El bosc de farucàrum. Gran Teatre 

del Liceu/Teatre Lliure. Dir. Jordi Fondevila i Manuel Valdivieso. Fabià Puigserver. 2005 

2005 

V.O.S. Carol López. Espai Lliure. 2005 2005 2005 Un matrimoni de Boston. Dir. Josep Maria 

Mestres. Espai Lliure. 2004 Estètic paradise. Dir. Carol Lopez. Sala Becket. 2004 2004 2004 Sis 

personatges en busca d’autor. Dir. Joan Ollé. Fabià Puigserver. 2003 2003 Lear d’Eduard 

Bond. Dir. Carme Portaceli. Teatre Grec/Fabià Puigserver. 2003 2003 Vermeer, Orquestra de 

Cambra del Teatre Lliure. Lliure de Gràcia. 2003 2003 2003 Jazz a Europa avui, Orquestra de 

Cambra del Teatre Lliure. Fabià Puigserver. 2003 2003 Romeu i Julieta. Dir. Josep Maria 

Mestres. Fabià Puigserver. 2003 2003 Ellington Stravinsky. Dir. Lluís Vidal i Josep Pons. Fabià 

Puigserver. 2002 2002 Juli Cèsar. Dir. Àlex Rigola. Lliure de Gràcia. 2002 2002 Univers Miles Davis. 

Dir. Lluís Vidal. Fabià Puigserver. 2002 Regals. Dir. Quim Lecina. Liceu/Teatre Lliure. 

Fabià Puigserver. 2002 2002 Cendres a les cendres. Dir. Antonio Simón. Espai lliure. 2002 

Víctor o els nens al poder. Dir. Joan Ollé. Fabià Puigserver. 2001 2001 Suzuki I i II. Àlex 

Rigola. Teatre Fabià Puigserver. 1999 1999 Una joventut europea. Dir. Roger Bernat. General 

elèctrica. 



TÈCNIC TÈCNIC DE DE SO SO SO I I AUDIOVISUALS 

AUDIOVISUALS 

AUDIOVISUALS 

Des de l’any 2002 a l’actualitat, Cap d’audiovisuals al Teatre Lliure . 

Del 2001 al 2002, tècnic de so al Teatre Lliure. 

Del 1996 al 2001, tècnic freelance, treballant en gires, companyies de teatre i empreses 

de lloguer; entre d’altres espectacles destaquen: Tot esperant Godot, (Lluís Pasqual, 

Teatre Lliure), Fashion Feeling Music (Josep Maria Mestres, Teatre Lliure), Criatures 

(tdeteatre), Tricicle 20 (El Tricicle), V.O.S (Carol López) i sonoritzant concerts, 

conferències, actes, recitals, etc. 



WILLIAM WILLIAM SHAKESPEARE 

SHAKESPEARE 

William Shakespeare és un dramaturg i poeta anglès. Va ser el tercer dels vuit fills de 

John Shakespeare, un adinerat comerciant i polític local, i Mary Arden, que va patir 

persecucions religioses derivades de la seva confessió catòlica. 

Shakespeare és el suposat autor de 37 obres dramàtiques: 13 comèdies, 10 tragèdies, 9 

drames històrics, 4 romanços, 154 sonets, 2 poemes mitològics, un llibre de versos i una 

elegia funerària. En col·laboració amb John Fletcher va escriure 2 drames més i se li 

atribueixen uns altres 3 que s’han perdut. 

Molts el consideren el dramaturg més gran de tots els temps. Les seves obres es 

representen més vegades i en major nombre de nacions que les de qualsevol altre 

escriptor. 

Les obres de Shakespeare han estat traduïdes a les principals llengües i les seves obres 

dramàtiques continuen representant-se per tot el món. 

La primera vegada que tenim notícies de Shakespeare com a actor i autor és el 1592, en 

un escrit pòstum del dramaturg Robert Grenne. Grenne fa referència a Shakespeare en 

les frases: "Cor de tigre embolcallat en pell d'actor.", i "Es pensa que és l'únic 

sacsejaescenes (Shake-scenes) del país." És una al·lusió a l'obra Enric VI, amb la qual 

Shakespeare va tenir un èxit formidable. Mentre els teatres van estar tancats per la pesta 

va escriure dos poemes llargs, barrocs i eròtics: Venus i Adonis i El rapte de Lucrècia. 

També va escriure dues comèdies d'enginy i elegància artificiosos: Penes d'amor 

perdudes i Els dos gentilhomes de Verona. 

Amb la reobertura dels teatres el 1594, Shakespeare s’associa a la companyia de Lord 

Chamberlain. Era una època en què faltaven autors, la qual cosa va ser una gran 

oportunitat per a William. En poc més de dos anys escriuria Romeo i Julieta, El somni 



d'una nit d'estiu, Ricard II, El mercader de Venècia i La feréstega domada. Amb totes 

aquestes obres inaugura un estil dramàtic nou: un estil poètic, refinat i enginyós, en el 

qual la musicalitat del vers gairebé és tan important com l'acció mateixa. 

És també un temps en què els anys d'optimisme nacional són substituïts per una era de 

cinisme i de rigidesa burocràtica, ambient que Shakespeare criticarà. L'autor es burla de 

grans valors com ara l'honor, la dignitat, l'amor, el respecte..., cosa que coincideix amb 

l'esperit de l'època, però que no suposa una adopció del to desenganyat i escèptic dels 

altres dramaturgs. Així, Shakespeare optarà per escriure comèdies romàntiques on 

l'amor i l'enginy triomfen sobre els perills que els sotgen. Fins i tot l'humor canvia d'estil: 

desapareixen les bromes obscenes i són substituïdes per un enginy més líric i més 

reflexiu. 

Les obres que Shakespeare escriu a principis del segle XVII reflecteixen un estat d'ànim 

perplex, un humor molt "negre" i una falta de claredat estranya, tant en el tema com en 

l'estructura, com si el dramaturg hagués perdut parcialment el control dels seus recursos 

habituals. 

Quan mor la reina Elisabet, Jaume I, el nou rei, adopta la companyia de Shakespeare 

com a "Companyia del Rei". És a partir d'aleshores que el seu art entra en un període 

intens dominat per la visió tràgica, cosa que és palesa a Macbeth, Otel·lo, El rei Lear, 

Timó d'Atenes, Antoni i Cleopatra i també a Macbeth. Macbeth Macbeth Macbeth 

El 1608, l'autor Richard Burbage obté la llicència per actuar en un espai tancat. 

Shakespeare no segueix el camí marcat pels seus contemporanis pel que fa als estils nous 

que aquest canvi afavoreix. En lloc dels drames realistes i sàtires urbanes de moda, 

comença a cultivar un nou gènere, el romanç: barreja de tragèdia, comèdia i drama líric, 

copiant efectes habituals de les mascarades luxoses de la cort, com ara coreografies, 

balls, maquinària que permet elevacions, aparicions, etc. Cimbelí, Conte d'hivern i La 

tempesta són obres que presenten situacions romàntiques. 

Fins el segle XVIII, Shakespeare va ser considerat un geni difícil. A partir del segle XIX, 

les seves obres van rebre el reconeixement que mereixien al món sencer. Quasi totes les 

seves obres continuen representant-se i són una font d’inspiració per a nombrosos 

experiments teatrals, ja que comuniquen un profund coneixement de la naturalesa 

humana, exemplificat en la perfecta caracterització dels seus variadíssims personatges. 



La seva habilitat en l’ús del llenguatge poètic i dels recursos dramàtics, capaç de crear 

una unitat estètica a partir d’una multiplicitat d’expressions i accions, el destaquen dins 

dels grans autors de la literatura universal. 



EL CANAL

EL EL CANAL CANAL- CANAL CENTRE D’ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA 

SALT/GIRONA 

El El CANAL CANAL-Centre CANAL CANAL Centre d’Arts d’Arts Escèniques Escèniques Escèniques Salt/Girona Salt/Girona és un centre nacional de producció i 

de creació escènica que forma part de la xarxa de centres públics conjuntament amb el 

Teatre Nacional de Catalunya, el Teatre Lliure i els Centres d’Arts Escèniques de Reus i 

de Terrassa. L’Ajuntament de Salt, l’Ajuntament de Girona, la Diputació de Girona i el 

Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya són les institucions conveniades 

que han engegat el centre. 

Des dels seus inicis, els objectius objectius que persegueix el Centre són: produir i coproduir 

espectacles de primera línia des de l’àrea urbana de Girona, però amb la voluntat que 

tinguin una exhibició posterior el més àmplia possible. Aquests espectacles són sobretot 

de teatre, i molt especialment de teatre de text; el Centre treballa conjuntament amb el 

Temporada Alta-Festival de Tardor de Catalunya, i aquesta col·laboració ha de servir als 

creadors del nostre país com a espai natural de trobada amb creadors estrangers, així 

com també de trampolí per accedir a programacions de fora del nostre país; el Canal vol 

ser un lloc de treball també per a les noves generacions de creadors que van sorgint a 

Catalunya; el Centre vol col·laborar a difondre i a fer créixer l’autoria catalana; 

col·laborar a teixir conjuntament amb el TNC, el Teatre Lliure, el Mercat de les Flors i 

els Centres d’Arts Escèniques de Reus i de Terrassa, la nova xarxa de producció teatral 

pública de Catalunya; treballar conjuntament amb els teatres del Servei Metropolità de 

Teatres i Auditoris (Teatre Municipal de Girona, Teatre de Salt, Sala La Planeta i 

Auditori de Girona), tant per aconseguir una millor programació com per arribar a un 

públic més ampli. 

EL EL CANAL CANAL Centre Centre d’Arts d’Arts Escèniques Escèniques Salt/Girona Salt/Girona produeix cada temporada un mínim 

de quatre espectacles que es gestionen des del Centre amb la col·laboració de diversos 

coproductors (Teatre Lliure, Teatro Español de Madrid, Festival Grec...), la qual cosa 

permet, a banda de poder fer propostes amb més mitjans, garantir-ne l’exhibició i 



posterior gira. També cada temporada els Centres de Creació de Reus, Terrassa i 

Salt/Girona presenten una coproducció conjunta. 

La La seu seu d’EL d’EL CANAL CANAL-Centre CANAL Centre d’Arts d’Arts d’Arts Escèniques Escèniques Escèniques de de Salt/Girona 

Salt/Girona, Salt/Girona la Factoria Cultural de la 

Coma-Cros, s’inaugurarà, coincidint amb el Festival Temporada Alta, amb l’espectacle 

Macbeth. A la Coma-Cros, EL CANAL hi té espais d’assaig, magatzems, oficines i un 

espai d’exhibició modulable.

Dossier de premsa - Temporada alta

Create successful ePaper yourself

Delete template?

Save as template?