Descarrega PDF (16 MB) - Revista Alella

Catalunya i jo
SALVADOR BONADA
Sempre m’he sentit català, però no com una reivindicació i una
lluita, sinó com una cosa certa, inqüestionable, natural. Ni tan sols
ho dubtava, viure en un entorn espanyol i conviure amb el castellà
ho vivia com a natural, sense qüestionar-ho, i no és natural. Potser
va ser el canvi de mil·lenni, no ho sé, el cert és que sempre m’ha
agradat la història i vaig començar a aprofundir en la de Catalunya.
No en sabia gaire, tenia la idea que anava parella amb la d’Espanya.
El cert és que en sabia molt més que la mitjana, però en volia
saber més, i això ho he d’agrair en gran mesura a l’escola, una
escola religiosa, sí, però en la que sempre hi havia parlat en català
normalment i on m’havien ensenyat a estimar Catalunya i a ser català
com una cosa natural, no reivindicativa. Vaig anar descobrint
les fal·làcies del relat interessat que
ens han inculcat de la nostra història.
Vaig anar descobrint els intents
d’enterrar-la, de desposseir-nos-en,
d’apropiar-se’n gran part, i va anar
creixent en mi una sensació incòmoda,
una rancúnia i un antagonisme
que no havia sentit abans.
No la sentia com a natural aquesta
sensació, era una sensació conscient,
però dintre meu alguna cosa
em deia que no era la correcta, que
no era la natural, que el desig de llibertat
i de deslliurar-me no era fruit
d’aquesta rancúnia que conscient i
justificadament vivia.
Vaig seguir aprofundint en la
nostra història, i mentre aquesta
rancúnia havia deixat de créixer,
anava sorgint una altra sensació,
molt més agradable, un orgull que
ha anat creixent fent fora la ràbia
justificada d’aquell que descobreix
la voluntat ferma i decidida d’un Estat
per anorrear la meva identitat, el
meu poble, la meva Nació, la meva
Pàtria. El convenciment d’aquest
Estat invasor que som propietat
seva, que pot fer el que li plagui, que
ha d’eliminar com sigui la nostra
identitat i sentiment de Nació perquè
si no ho fa, el seu discurs nacional, el que ha creat per justificar
la dominació de molts pobles subjectes al seu poder, s’esfondra.
Es desfà com un castell de sorra davant les onades.
Una història diferent
Vaig anar descobrint una història diferent. La història que coneixem
de tot el món es basa principalment en el relat dels fets
d’uns “Estats” centrats en les figures dels seus reis i governants
diversos, en les elits dominants, en el seu poder absolut i els seus
èxits militars davant altres estats encarnats en altres reis i altres
DOSSIER
Salvador Bonada, membre de Patriotes per la Devolució, reflexiona sobre el camí
que hauríem de seguir els catalans a partir d’ara.
Constitucions de 1702 de les Corts de Felip IV.
elits dominants. Vaig descobrir que encara que també tinguéssim
nobles que manaven, elits i reis que ens governaven, la nostra història
l’havia escrit la nació al costat del seu rei i senyor. Espereu,
no era rei i senyor, era comte, mai van tenir la necessitat d’intitular-se
rei, sempre va ser comte de Barcelona, i no va ser senyor
nostre, va ser governant, i ho feia al costat i del braç de la nació.
Les dues veus, la del comte i la del poble estaven parelles, cap era
més que l’altra. És per això que no era sobirà de Catalunya per ser
rei, comte, duc o emperador, ho era com a príncep dels Catalans
(Princeps Cataloniae) un primer o principal entre iguals. No era
un títol nobiliari, era un càrrec de l’Estat, acceptat i reconegut per
la Nació en tant que jurés, acatés i defensés les lleis i llibertats de
Catalunya. Totes les conquestes i expansions catalanes no van ser
d’assimilació i annexió de territoris
i pobles, va ser creació de nous regnes,
respecte als pobles i territoris
conquerits, exceptuant les accions
de guerra per causes evidents, creació
de nous estats a imatge i semblança
del principat de Catalunya,
a voltes millorant l’original, com el
cas de València.
Entre aquests estats, i d’altres
sota l’àrea d’influència catalana, hi
havia un gran intercanvi comercial,
de riquesa; al ser tots autònoms en
el seu govern generaven riquesa per
ells mateixos. I aquest intercanvi
de mercaderies i comercial portava
aparellat un moviment lliure de
persones, un intercanvi de coneixements,
de cultura, de costums,
de vida. Trobem tradicions comunes
en tots aquests llocs, costums,
cuina, llegendes, contes, de tot.
Ens trobem amb un espai de lliure
comerç, d’intercanvi, de cultura
comuna, de floriment de les arts, de
les ciències, etc. En ple segle XIII,
XIV, XV, hi ha a la Mediterrània un
autèntic mercat comú, un espai de
lliure circulació i intercanvi, un espai
que abasta la Catalunya Tota:
Principat de Catalunya, València,
Mallorca, Còrsega, Sardenya, Sicília, Nàpols, etc. A més de territoris
veïns, França, la resta d’Itàlia, incloent els Estats Pontificis
amb papes també catalans, Nord d’Àfrica. Fins i tot Bizanci, amb
qui hi teníem una estreta relació, L’últim baluard de la muralla de
Constantinoble, que va seguir resistint un cop ocupada la ciutat,
era defensat per tropes catalanes sota comandament català. En
aquest espai no és estrany que es produís un renaixement de la
cultura occidental. L’intercanvi aporta coneixement; el respecte,
complicitat; i el creixement econòmic, recursos i temps per al creixement
cultural i intel·lectual.
39