El periodisme televisiu busca la llàgrima fàcil - Diario de Ibiza

2 Mola
REPORTATGE
pesat abric de color vi del que
pengen, al menys, quinze corbates.
Amb la màquina de cosir
que té a casa per poder crear les
prendes surrealistes que necessita
pels seus espectacles Celia porta
dies cosint corbates a l’abric. «És
per a un espectacle que estic preparant
sobre la violència contra
les dones. La corbata identifica
molt bé a l’home i la rigidesa de
l’abric també és una metàfora
d’aquestes relacions», comenta
Celia, actriu de teatre que es va
enamorar del clown a un curs d’Eric
de Bont i va decidir quedarse
a l’illa, on a més d’als seus espectacles
treballa com a secretària
de l’escola de clown. «Pero
som una secretària pallassa. Se’m
cauen les coses, he de fotocopiar
les coses cinc vegades…»,
explica amb una rialla buscant la
roba dins el carret.
«La meua clown, La Ceci, és
molt maternal, vol ser mare i les
coses li surten com li surten»,
explica posant-se un vestit de
flors que li va regalar una amiga,
unes sabates marrons que va
comprar al merct de Sant Jordi,
una jaqueteta de la charity shop
de Càritas i un capell de vellut negre
que algun dia va ser nou. El
darrer toc, el nas, se’l deixa pel final,
per quan ja no hagi de parlar
seriosament.
El nas que porta Piero Partigianoni
li va regalar David, que va
veure que el del seu amic estava
destrossat. «Veus per què sempre
n’he de portar dos?», pregunta a
l’aire David. Piero, que vesteix, si
fa no fa, com David, porta a Eivissa
tres anys i ha passat del vestuari de
pallasso de circ a la composició a
pedaços del seu personatge de
clown. Va arribar a Eivissa fa només
tres anys des de Roma, on treballava
a un circ i participava a
una sèrie infantil sobre Pinotxo. Va
venir per fer un curs, va descobrir
que el que feia «era superficial, pla,
no tenia ànima i no arribava al
cor», i després només va tornar a
Itàlia per avisar la seua família i el
seu cap que es quedava a Eivissa.
Ara, juntament amb David i altres
amics, forma la companyia Clownidoscopio
(amb la que tenen en
marxa ara l’obra ‘Yurú en busca
del fuego’) i, a més, dona classes
de clown.
Un bagul vell i fet calç
«M’agrada aquesta vessant pedagògica»,
afirma Piero, que guarda
el vestuari i l’atrezzo a un bagul
«molt vell i fet calç». «De vegades
li he de passar un drap, obrir-lo,
treure les coses i posar-les al sol
perque els doni l’aire», explica
amb un somriure Piero, que ha
aconseguit vestir-se quasi igual
que David amb peces completament
diferents. Mirant tot el que
els tres van deixant a la maleta de
David, recorda aquells vestits per-
fectes que li cosien al circ. «Però
també eren superficials, plans i
sense ànima», afirma l’italià que,
igual que Cecilia i David, troba la
roba i els elements que fa servir als
seus espectacles a Càritas, els
mercats de Sant Jordi i Cala Llenya.
Celia confessa que canvia molt
del que troba amb la seua màqui-
DIARIO de IBIZA
na de cosir i que, de vegades, aprofita
les escapades a Barcelona per
comprar atrezzo a les botigues de
festa i per demanar a una costurera
de Vic ajuda per alguna de les
creacions més complicades.
Celia penja l’abric-corbata, la
peça més curiosa del seu fons
d’armari de clown, d’un garrover
DIMECRES
28 DE SETEMBRE DE 2011
Vestir el cos, despullar l’ànima
Celia Ruiz, David Novell i Piero Partigianoni, clowns, guarden a maletes velles i baguls coberts de pols la roba i els
objectes que empren pels seus espectacles, en els que asseguren que despullen la seua ànima. Els mercats de Sant
Jordi i Cala Llenya i la botiga de Càritas són els llocs on acostumen a trobar les peces que formen el seu vestuari, format
per peces de colors llampants, massa grans, massa petites, massa velles, massa oblidades…
VE DE LA PÀGINA ANTERIOR
David Novell, Celia Ruiz i Piero Partigianoni, a l’escola de clown darrera la maleta de David. LORENA PORTERO
Celia Ruiz explica que La Ceci,
el clown al que dóna vida,
és coqueta i sempre «intenta
anar mona, encara que
no sempre aconsegueix
els resultats desitjats»
Piero Partigianoni feia
de pallasso a un circ abans
d’arribar a Eivissa,
on va descobrir que el que feia
«era superficial, pla, sense
ànima i no tocava el cor»
del jardí de l’escola. David necessita
un temps per triar-ne una
de les moltíssimes que omplin les
seues maletes velles. Finalment
es queda amb una gàbia de pardals
en la que es fica «quan el
clown necessita límits». Això sí,
confessa que li posa alguns barrots
comestibles per si vol llibertat.
La gàbia no li cap a cap
maleta. «És que els clowns no necessitam
un armari, necessitam
un magatzem», ironitza ficat ja de
ple en el seu personatge que,
quan es troba amb el de Piero, comença
a desbarrar. Com dos
nens entremaliats lluny dels pares,
comencen a treure coses de
la maleta. Piero toca l’acordió,
David toca el tambor amb unes
maces fetes amb calcetins vermells,
Piero converteix una planxa
vella en un transatlàntic…
Un cor una mica trencat
Celia, l’única que encara porta el
nas vermell penjant del coll riu
amb ganes. Tots tres estan a punt
d’estrenar, amb altres set companys,
l’obra ‘De piojos y manzanas’,
un projecte liderat per Eric
de Bont que s’havia d’estrenar a
Can Ventosa i que s’ha ajornat
degut a un problema de salut del
mestre holandès. «És un clown
amb tant de cor, i que l’ha emprat
tant, que se li ha trencat una miqueta»,
comenta Celia amb carinyo.
«Encara que ja està millor
esperarem a que estigui recuperat
del tot per reprendre aquest
projecte, inspirat pels nens i adolescents
amb càncer i les seues
famílies», indica la secretària de
l’escola de clown, que detalla que
‘De piojos y manzanas’ conta la
història de tres amics que queden
sempre al mateix lloc i la relació
dels quals canvia el dia que
arriba un nou amic al grup.
Mentre Celia acaba de posarse
bé el nas de pallassa i el capell,
Piero i David estan ja en una altra