El periodisme televisiu busca la llàgrima fàcil - Diario de Ibiza

Mola
DIMECRES, 28 DE SETEMBRE DE 2011
David Novell agafa una de les
seues maletes velles. «Als clowns
ens agraden les coses velles, molt
velles», justifica. Descorda les sivelles
i l’obre, buscant un dels
seus estilismes d’espectacle: una
Pisos patera
Conviure amb una desena de persones en
vivendes de reduïdes dimensions és una realitat a
Formentera 7
«El periodisme televisiu
busca la llàgrima fàcil»
Irene Torres del Mar va treballar cinc anys com a
reportera a TVE 8
La maleta del clown
Un abric de corbates,
una gàbia per tancar-se,
un rellotge que sempre
marca les dotze i vint,
uns calçons massa curts,
uns altres massa amples,
una flor gegant i sabates
deslligades formen
l’armari d’un clown.
Marta Torres
SANT JOSEP
FOTOS DE LORENA PORTERO
camisa taronja massa petita, uns
calçons de tweed massa amples i
massa curts, una gorra de llana,
uns tirants vermells, uns calcetins
també taronges i unes sabates
negres. Tresca entre el munt de
roba i objectes buscant el més
important. Sembla que ho troba.
Dins d’una capseta de fusta decorada
amb petxines es troba l’esència
del seu clown: el nas vermell.
Bé, dos nassos vermells.
«Un és el d’assaig i l’altre el dels espectacles»,
justifica David, de 36
anys, abans de desaparèixer darrere
del nas vermell brillant dels
dies de festa. Res no torna a ser
igual. David s’esfuma i el seu
clown, aquell que va descobrir ara
fa onze anys, el que el va atrapar
i el que s’ha convertit en el seu
modus vivendi, ocupa el seu lloc.
«És transparent, vulnerable», l’ha
definit David fa uns minuts. «Amb
el clown et vas treient capes de
protecció fins que et quedes completament
nu», afirma David, que
assegura que ell i el seu clown són
com el doctor Jeckyll i míster
Hyde. «Pero acabes sent molt més
temps Hyde», assenyala.
Cecilia Ruiz ho porta tot dins un
carret de supermercat convertit en
un cotxet de bebè. Tot excepte un
PASSA A LA PÀGINA SEGÜENT
Els papers de Salamanca 4 El soroll de les coses petites 4 Mira que et veig 5 Enganxats.com 5

2 Mola
REPORTATGE
pesat abric de color vi del que
pengen, al menys, quinze corbates.
Amb la màquina de cosir
que té a casa per poder crear les
prendes surrealistes que necessita
pels seus espectacles Celia porta
dies cosint corbates a l’abric. «És
per a un espectacle que estic preparant
sobre la violència contra
les dones. La corbata identifica
molt bé a l’home i la rigidesa de
l’abric també és una metàfora
d’aquestes relacions», comenta
Celia, actriu de teatre que es va
enamorar del clown a un curs d’Eric
de Bont i va decidir quedarse
a l’illa, on a més d’als seus espectacles
treballa com a secretària
de l’escola de clown. «Pero
som una secretària pallassa. Se’m
cauen les coses, he de fotocopiar
les coses cinc vegades…»,
explica amb una rialla buscant la
roba dins el carret.
«La meua clown, La Ceci, és
molt maternal, vol ser mare i les
coses li surten com li surten»,
explica posant-se un vestit de
flors que li va regalar una amiga,
unes sabates marrons que va
comprar al merct de Sant Jordi,
una jaqueteta de la charity shop
de Càritas i un capell de vellut negre
que algun dia va ser nou. El
darrer toc, el nas, se’l deixa pel final,
per quan ja no hagi de parlar
seriosament.
El nas que porta Piero Partigianoni
li va regalar David, que va
veure que el del seu amic estava
destrossat. «Veus per què sempre
n’he de portar dos?», pregunta a
l’aire David. Piero, que vesteix, si
fa no fa, com David, porta a Eivissa
tres anys i ha passat del vestuari de
pallasso de circ a la composició a
pedaços del seu personatge de
clown. Va arribar a Eivissa fa només
tres anys des de Roma, on treballava
a un circ i participava a
una sèrie infantil sobre Pinotxo. Va
venir per fer un curs, va descobrir
que el que feia «era superficial, pla,
no tenia ànima i no arribava al
cor», i després només va tornar a
Itàlia per avisar la seua família i el
seu cap que es quedava a Eivissa.
Ara, juntament amb David i altres
amics, forma la companyia Clownidoscopio
(amb la que tenen en
marxa ara l’obra ‘Yurú en busca
del fuego’) i, a més, dona classes
de clown.
Un bagul vell i fet calç
«M’agrada aquesta vessant pedagògica»,
afirma Piero, que guarda
el vestuari i l’atrezzo a un bagul
«molt vell i fet calç». «De vegades
li he de passar un drap, obrir-lo,
treure les coses i posar-les al sol
perque els doni l’aire», explica
amb un somriure Piero, que ha
aconseguit vestir-se quasi igual
que David amb peces completament
diferents. Mirant tot el que
els tres van deixant a la maleta de
David, recorda aquells vestits per-
fectes que li cosien al circ. «Però
també eren superficials, plans i
sense ànima», afirma l’italià que,
igual que Cecilia i David, troba la
roba i els elements que fa servir als
seus espectacles a Càritas, els
mercats de Sant Jordi i Cala Llenya.
Celia confessa que canvia molt
del que troba amb la seua màqui-
DIARIO de IBIZA
na de cosir i que, de vegades, aprofita
les escapades a Barcelona per
comprar atrezzo a les botigues de
festa i per demanar a una costurera
de Vic ajuda per alguna de les
creacions més complicades.
Celia penja l’abric-corbata, la
peça més curiosa del seu fons
d’armari de clown, d’un garrover
DIMECRES
28 DE SETEMBRE DE 2011
Vestir el cos, despullar l’ànima
Celia Ruiz, David Novell i Piero Partigianoni, clowns, guarden a maletes velles i baguls coberts de pols la roba i els
objectes que empren pels seus espectacles, en els que asseguren que despullen la seua ànima. Els mercats de Sant
Jordi i Cala Llenya i la botiga de Càritas són els llocs on acostumen a trobar les peces que formen el seu vestuari, format
per peces de colors llampants, massa grans, massa petites, massa velles, massa oblidades…
VE DE LA PÀGINA ANTERIOR
David Novell, Celia Ruiz i Piero Partigianoni, a l’escola de clown darrera la maleta de David. LORENA PORTERO
Celia Ruiz explica que La Ceci,
el clown al que dóna vida,
és coqueta i sempre «intenta
anar mona, encara que
no sempre aconsegueix
els resultats desitjats»
Piero Partigianoni feia
de pallasso a un circ abans
d’arribar a Eivissa,
on va descobrir que el que feia
«era superficial, pla, sense
ànima i no tocava el cor»
del jardí de l’escola. David necessita
un temps per triar-ne una
de les moltíssimes que omplin les
seues maletes velles. Finalment
es queda amb una gàbia de pardals
en la que es fica «quan el
clown necessita límits». Això sí,
confessa que li posa alguns barrots
comestibles per si vol llibertat.
La gàbia no li cap a cap
maleta. «És que els clowns no necessitam
un armari, necessitam
un magatzem», ironitza ficat ja de
ple en el seu personatge que,
quan es troba amb el de Piero, comença
a desbarrar. Com dos
nens entremaliats lluny dels pares,
comencen a treure coses de
la maleta. Piero toca l’acordió,
David toca el tambor amb unes
maces fetes amb calcetins vermells,
Piero converteix una planxa
vella en un transatlàntic…
Un cor una mica trencat
Celia, l’única que encara porta el
nas vermell penjant del coll riu
amb ganes. Tots tres estan a punt
d’estrenar, amb altres set companys,
l’obra ‘De piojos y manzanas’,
un projecte liderat per Eric
de Bont que s’havia d’estrenar a
Can Ventosa i que s’ha ajornat
degut a un problema de salut del
mestre holandès. «És un clown
amb tant de cor, i que l’ha emprat
tant, que se li ha trencat una miqueta»,
comenta Celia amb carinyo.
«Encara que ja està millor
esperarem a que estigui recuperat
del tot per reprendre aquest
projecte, inspirat pels nens i adolescents
amb càncer i les seues
famílies», indica la secretària de
l’escola de clown, que detalla que
‘De piojos y manzanas’ conta la
història de tres amics que queden
sempre al mateix lloc i la relació
dels quals canvia el dia que
arriba un nou amic al grup.
Mentre Celia acaba de posarse
bé el nas de pallassa i el capell,
Piero i David estan ja en una altra

DIMECRES
28 DE SETEMBRE DE 2011
dimensió. David s’afaita amb un
estri de netejar els vidres i Piero,
atent, li passa una esponja eixuta
pel cap i les orelles. «Al seu estil,
La Ceci és coqueta, sempre intenta
anar mona, encara que no
sempre aconsegueix els resultats
esperats», explica Celia abans
que La Ceci se l’empassi i s’afegeixi
a la festa que els seus companys
fa uns minuts que han començat.
De cop, sense saber com,
tots tres improvisen una conversa
telefònica en la que tots intenten
parlar amb Spielberg perquè
els contracti per la seua propera
pel·lícula però que acaba
amb els tres sense contracte. Un
exemple més de com el clown
triomfa en el seu fracàs.
Tornen a trescar dins la maleta
i, de cop, David, tot i portar encara
el nas, recupera el seu estat
normal. A les mans, com si d’un
tresor es tractàs, sosté unes sabates
de ball. De pell rosa, suaus
i toves, guardades dins una bossa
de plàstic transparent. Semblen
noves i destaquen entre la mar de
roba i objectes de segona i terce-
DIARIO de IBIZA
Rellotges, miralls, la capsa dels nassos, ulleres i roba a una de les maletes en les que els clowns guarden vestuari i objectes. L. PORTERO
Un con convertit en megàfon. L. P.
L’abric de corbates que s’està fent Celia. L. P.
El nas d’assaig i el nas de festa. L. P.
La peça més rara que té David
Novell pels seus espectacles
és una gàbia de pardals en la
que es fica «quan el clown
necessita límits», això sí, alguns
dels barrots són comestibles
per si vol llibertat
ra mà. «Són de l’espectacle ‘La ballarina
i el clown’ que faig amb la
meua filla Senda, que té set anys»,
explica. L’orgull del pare supera
per uns segons l’esperit del clown,
que ràpidament torna a sortir
per seguint explorant el que hi ha
dins la maleta: un rellotge daurat
que sempre marca les dotze i
vint, un capell de seda lila amb el
que algun dia alguna senyora de
casa bona va anar a una festa,
unes ulleres vermelles, un tambor
lligat amb cordes, una trompeteta,
unes bermudes blau marí
–«pels dies de festa», diu David–,
un mico de joguina, una samarreta
verda, un saler –«per posarli
sal a la vida», justifica Celia–,
David afaitant-se. L. P
Mola
3
REPORTATGE
una planxa, un telèfon antic, un
mirallet, una pilota de futbol, un
con taronja d’obres, una cistella
vermella, un plomall, l’embut
que empra el director com a capell…
Tot, a més, susceptible, de
ser qualsevol cosa que no és.
Quan el clown desapareix, les
maletes i baguls vells es tanquen
i roba i complements queden esperant
que el nas vermell, que és
qui mana, torni a escena. Al
menys en el cas de Celia i Piero.
«No m’agrada emprar en la vida
normal res del que utilitz en l’escenari.
Igual que tampoc no deix
res a ningú. És estrany, però tenc
la sensació de que li estaria faltant
al respecte a La Ceci, al personatge»,
afirma Celia. Piero assenteix
amb el cap: «Jo crec que la
meua roba de clown caminaria
tota sola si la deixàs lliure», ironitza.
David, que busca un lloc
per al seu tambor, confessa, abans
de desvestir-se que no és tan estricte
amb la roba i els complements
amb els que es vesteix
com a clown per mostrar-se nu
com a persona.

4 Mola
José Manuel
Sánchez
CHEF I CO
PROPIETARI
DEL GASTROBAR
PUNTO GASTRO
José Manuel Sánchez ha estat
al càrrec d’alguns dels fogons
més distingits i innovadors a l’illa.
Des de fa cosa d’un any s’ha establert
amb un soci en un petit local
de Santa Eulària, on inventa tapes
immillorables. També ensenya els
secrets de la cuina als joves del
municipi.
DIARIO de IBIZA
DIMECRES
28 DE SETEMBRE DE 2011
EL SOROLL DE LES COSES PETITES Jordi Salewski Pascual ELS PAPERS
El raïm penja de les parres, llest per la verema. J.S.P.
Vi de la terra
Els
petits plaers de la vida amb moderació són un regal de la terra
Una llarga filera de petites parres
arrenglerades fan de barrera natural
vora el camí. El solar està perfectament
dividit per diverses fileres,
separades entre elles a una distància
que sembla perfecte, ni
massa ni massa poc. Fa unes setmanes
estaven carregades de raïm
negre i ple de vespes rondant-les
per aprofitar l’aliment dels grans
esberlats. Varen ser un parell de
dies de feina per recollir els fruits i
començar el ritual de fonyar-los
EM VA MARCAR...
RAÏM: Infructescència de la vinya, formada per un brot que porta
una munió de baies sucoses, els grans de raïm, globoses o el·lipsoïdals,
de polpa dolça i pela groguenca, vermellenca, violàcia o quasi
negra. [www.dlc.iec.cat]
per extreure’n el suc. És tot un procés
natural que es fa des dels inicis
dels temps i que avui dia, tot i la
modernització de la tècnica, es
continua fent per aconseguir el vi.
La sofisticació i l’exageració de la
Sempre he estat una persona
molt melòmana, a cada època de
la meua vida li atribueixo una sèrie
de discs i a cada moment li dedic
alguna cançó en concret, a
mena de banda sonora que fa que
perduri en la meua memòria.
Va ser a través de la música, escoltant
un disc en solitari del líder
d’una de les meues bandes favorites,
Pearl Jam, com vaig descobrir
la pel·lícula ‘Fins a rutes salvatges’
(‘Into the Wild’ en la seua versió original),
de la què Eddie Vedder n’és
l’autor de la banda sonora original
i dirigida per Sean Penn.
Tracta de la història d’un jove
acabat de llicenciar, intel·ligent però
cultura entorn del vi han creat
grans experts amb els sentits molt
afinats. Vista, gust i olfacte entrenats
per distingir petites diferències
entre els vins i apreciar les característiques
d’uns i d’altres sucs
«I si marx lluny?, i si ho deix tot?»
que no acaba de trobar el seu lloc ni
a la societat ni a la pròpia família, i
decideix fugir a la recerca d’una vida
molt més senzilla, en contacte directe
amb la natura i més allunyada
de la brutor del capitalisme.
És una sensació per la que gairebé
tots hem passat en alguna
ocasió, portada fins l’extrem per un
personatge real com va ser Christopher
McCandless. Cap al final de
la pel·lícula, una lliçó a mena de frase
pòstuma del personatge resol l’enigma
sobre què passaria quan
se’ns passa pel cap: ‘i si marx lluny?,
i si ho deix tot?’
Aquesta frase em va ajudar molt
al seu moment i crec que és apli-
de raïm. Potser tot s’ha magnificat
massa i ha arribat a un extrem
de pedanteria i exclusivitat que fa
una mica de pudor, però és clar
que hi ha diferència entre un vi de
qualitat i un de normal. Els grans
experts sommeliers no sé què dirien
del vi pagès fet a ca nostre,
però ho passam molt bé treballant
en l’elaboració del vi i després de
l’espera dels processos naturals
ho passam millor assaborint el resultat
de la feina.
cable a moltes circumstàncies de la
vida. És la frase que presideix la sala
del meu gastrobar a Santa Eulària.
DE SALAMANCA
L’art de
no valer res
Una imatge del rodatge d’‘Into the Wild’. DIARIO DE IBIZA
Ben Clark
Només hi ha, segons Oscar Wilde,
dues coses necessàries per ser
escriptor: tenir alguna cosa a escriure
i escriure. La primera cosa
és complicada però resulta, però,
molt més senzill que la segona: per
poder escriure l’escriptor necessita
talent i tot això, sí, però el talent
no és imprescindible -acudeixin a
l’aparador de la seua llibreria més
propera i veuran que és veritat -. El
que l’escriptor necessita, igual que
el pintor, l’escultor, l’actor, el músic
... és temps. Què significa
temps? Temps significa diners
–Time is money, darling!–. I com
canviem minuts per menuts? Treballant,
és clar. Però el problema
d’aquesta època tan bonica és que
els dubtes que amagava aquesta ‘isocietat
‘ sobre la validesa -la honradesa-
d’aquestes professions
han aflorat i ja no vol pagar ningú
ni un euro per un concert, un recital,
un quadre, un disc o una performance.
L’art, que no té preu, ha
passat a no valer res. No, amic Wilde,
fan falta més de dues coses per
poder escriure, com tu ja sabies.
«El que l'escriptor necessita,
igual que el pintor, l'escultor,
l'actor, el músic ... és temps.
Què significa temps? Temps
significa diners -’Time is
money, darling!’-.»
Alberto Ferrer
‘Into the Wild’, amb música d’Eddie Vedder, conté la resposta a una pregunta que tots ens hem fet alguna vegada i que José Manuel Sánchez va
trobar de molta ajuda en un moment de la seua vida. Ara presideix la sala del bar on crea fantàstiques tapes a Santa Eulària
La banda sonora és també molt
i molt recomanable. Esper que
vos agradi.

AMUNT I AVALL
ENGANTXATS.COM http://undiscursquecala.org
MIRA QUE ET VEIG MÓN INSÒLIT
75 dies
desprès
DIMECRES
28 DE SETEMBRE DE 2011
Per Josep Rubio Una web que recopila el procés legal i social lligat a la demolició de Ca ses Castellones
A Formentera, ara que s’ha esfumat
la gentada que fan del juliol i l’agost
dos mesos tan lucratius com invivibles,
ha arribat el moment d’encaminar-se
cap a la platja amb un o
dos amics de l’ànima, d’aquells que
trobam a faltar quan no hi són i que
quan hi són no els trobam cap falta,
i entaular-se en un restaurant
amb vistes a la mar. Llavors s’encomana
una paella de peix i marisc,
acompanyada d’una mica de pa i un
fresc vi blanc. Aixecar el cap del plat
per intercanviar mirades amb el
paisatge fa adonar-se que res pot
deshonrar el present. Ni tan sols que
el cambrer erri i porti una paella
amb carn o que se li hagi de demanar
fins a tres voltes que porti el pa.
O quan semblava que ja no hi havia
més espai per equivocacions, ara va
i porta tallats en comptes de cafès
sols. Amb l’humor assossegat i les
herbes a la mà, uns clàssics del
post tiberi, pregunt al cambrer, un
al·lot alt, amable i jove: Quan va ser
el seu últim dia lliure? El 28 de
juny, diu. Calculam que porta dos
mesos i mig de fer feina sense fre.
¿Qui podria, durant 75 dies seguits,
rendir al màxim i oferir un servei «de
qualitat»? Òbviament ningú. Llavors,
el missatge d’alguns (però no
pocs) empresaris formenterers és
clar: no fa falta que ningú doni el millor
d’un mateix. Sota mínims ja deu
sortir a compte, dedueix. Sota mínims
és com també estan els convenis
i les regulacions laborals i
sota mínims és com viuen uns treballadors
que desatenen a les seues
families i a sí mateixos durant mesos.
Contemplar la mar resulta una
acció relaxant, però per aquest cambrer
alt amable i jove, deu ser més
aviat desesperant, 75 dies desprès.
FORMENTERA | J.R.
És inevitable que la contemplació
del centre comercial que roman
tancat des de fa anys al bell
mig de Sant Ferran sovint provoqui
interrogants majúsculs. A més
de veure el curt documental de la
realitzadora Andrea Corachán,
‘Un discurs que cala’, donar un
cop d’ull a aquesta web ajuda a fer
memòria i a situar en el seu context
social i econòmic la irregular
demolició de Ca ses Castellones i
HO TROBEM A L’ENCICLOPÈDIA
DIARIO de IBIZA
MOLA | Mobilitat sostenible
El Consell de Formentera segueix apostant per la conscienciació en
matèria de transport sostenible. En el Dia Mundial de la Mobilitat,
l’administració insular va posar vehicles elèctrics a disposició dels
turistes i residents gràcies a un acord amb Green Eco Rent.
Per no oblidar Ca ses Castellones
LA
PÀGINA CONTÉ UNA CRONOLOGIA DELS FETS I DIVERSOS DOCUMENTS QUE
COMPLEMENTEN EL CURT DOCUMENTAL DE LA REALITZADORA ANDREA CORACHÁN
la posterior construcció dels citats
edificis comercials. Tota una reflexió
sobre com l’arribada del turisme
i el consegüent desenvolupament
econòmic mal entès pot
costar molt car al béns patrimonials
que fan de Formentera una
illa única. Descartant els enllaços
de l’esquerra, que han deixat de
funcionar, la web recull una completa
cronologia dels fets i una explicació
sobre la història d’aquesta
casa pagesa del segle XIX.
NO MOLA | Populisme
A les declaracions de Gabriel Company, conseller de Medi
Ambient, mofant-se de la protecció de la posidònia de
Formentera ara se li han de sumar els atacs personals al
biòleg Manu San Félix. Tota un lliçó de populisme.
L’illa dels Penjats, un nom que dóna peu a la llegenda
NO HI HA CAP CERTESA SOBRE L’ORIGEN DEL NOM, QUE MARIÀ VILLANGÓMEZ APROFITÀ PER ESCRIURE’N UN RELAT
EFE
Damnificats del tifó
Catàstrofe natural al sudest
asiàtic
Dos filipins rescaten un porc
durant el pas del tifó ‘Nesat’ a
San Mateo (Manila). Almenys vuit
persones han mort i centenars
han hagut d’abandonar les seues
cases per causa de les inundacions.
D.I.
Un religiós a Jerusalem.
Instruments musicals de base
animal
Un jueu ortodox bufa un shofar,
instrument de vent fet a partir
de la banya del moltó, a la vora
del Mur de les Lamentacions, Jerusalem
(Israel).
D.I.
Un vestigi de l’home antic.
Descoberts nous senyals
humans de fa milers d’anys
Una de les petjades humanes descobertes
a la Sierra Tarahumar, a l’estat
mexicà de Chihuahua, que podria
tenir una antiguitat d’entre 4.500 i
25.000 anys.
PENJATS, ILLA I FAR DES: GEO/NÀUT Illot situat as Freus, entre Eivissa i Formentera que, juntament amb els de s’Espalmador , des Porcs (o d’en Pou) a
llevant, en Caragoler Gros i en Caragoler Petit a ponent, forma part de la cadena d’enllaç entre les dues illes majors formant així els dos passos principals, es
Freu Gros i es Freu Petit. És el segon en extensió després del de s’Espalmador i al llarg de la història a les seues costes s’han produït multitud de naufragis.
També serví d’escenari d’un conte de Joan Villangómez Llobet aparegut al suplement Isla del Diario de Ibiza el 1953, en què recreà literàriament la visió de
set penjats arrenglerats que contrastaven amb l’aparença plana i avorrida de l’illa. Tot i que el seu nom és suficientment suggerent, no se sap per quina raó
ni des de quan aquest illot du el nom des Penjats. Per la seua situació geogràfica clau en el pas entre les dues illes i per marcar la ruta més directa cap a la Península,
va merèixer la construcció d’un far, el primer aixecat a les Pitiüses, el qual juntament amb el de l’illa des Porcs o d’en Pou han marcat l’únic pas navegable.
Per reial ordre de 22 d’abril de 1853 s’aprovà el projecte per a la construcció d’aquest senyal lluminós, redactat per l’enginyer Antonio López, que dirigia
la reforma del moll d’Eivissa. (...)
Mola
5

6 Mola
REPORTATGE
Gala solidària de màgia feta a Can Ventosa l’any passat. MOISÉS COPA Actuació d’un petit mag al Reina Sofia. VICENT MARÍ
Pedrera d’il·lusionistes
Comença
la tardor i torna la màgia al petit auditori de la Residència Reina Sofia L’Associació
Màgica d’Eivissa i Formentera
inicia aquest proper dissabte una nova edició de les seues gales en família i també, d’aquí dues setmanes, oferirà als
interessats en el món de la prestidigitació la possibilitat d’esdevenir un mag per mèrits propis
Alberto Ferrer
EIVISSA
Cada dos dissabtes (el primer i el
tercer de cada mes), el petit auditori
de la Residència Reina Sofia
s’endinsarà en el reialme de la màgia
gràcies a les actuacions dels 18
membres de l’Associació Màgica
d’Eivissa i Formentera, un grup
de professionals que no saben parar
quiets quan l’estiu s’acaba. Per
això, aquesta tardor també començaran
a impartir tallers d’il·lusionisme
entre els fans dels trucs i
les aparicions inexplicables.
La primera de les gales es farà
aquest proper dissabte, 1 d’octubre.
Com ja va passar l’any passat, per
accedir al teatre s’haurà de pagar
una petita quantitat, que serveix per
ajudar al manteniment del local, de
cinc euros els adults i tres els boixos
fins a 12 anys. La recaptació,
que l’any passat va ser bona, es destina
també a millorar l’equip del
que es disposa al petit teatre, que,
per cert, segons Almer «és l’enveja»
d’altres associacions del gremi.
Per a les classes s’haurà d’esperar
una mica més, «fins als voltants
del 15 d’octubre», explica el
president de l’agrupació de mags,
Antonio Almerge, més conegut
pel seu nom artístic, el Mago Almer.
Ell serà un dels mestres que
desvetllaran als curiosos els secrets
de la màgia. «Sortiran de la primera
classe sabent tres o quatre
trucs ja», afirma. Però l’aprenentatge
serà un procés continuat, que
s’allargarà «fins ben entrat el mes
de maig» de l’any que ve.
Participar tendrà una recompensa
afegida, a més de la satisfacció
d’aprendre el que es pot fer
amb una baralla de cartes o amb
qualsevol caixa inofensiva: «Tots els
alumnes podran esdevenir membres
de l’Associació Màgica, però
Antonio Almerge, el Mago Almer, davant l’escenari del petit teatre de la Residència Reina Sofia. A. F. F.
Tot qui aspiri a pertànyer
a l’Associació Màgica d’Eivissa
i Formentera haurà de sotmetre’s
a examen davant els mags
professionals i també davant
el públic, explica Almer
hauran de passar un examen per
mostrar el que saben fer davant els
mags professionals». També els
jutjarà el públic en les actuacions
que hauran de fer per aconseguir
els ‘galons’ de mag de ple dret.
«Aprendran màgia i també un
mitjà de vida, per què no?», assegura
el Mag Almer, convençut que
per esdevenir un bon prestidigitador
només fan falta dues coses:
«curiositat i il·lusió», i ninguna té a
veure amb l’agilitat dels dits, com
es podria pensar. «Tot s’aprèn a
base de practicar i assajar», assegura
l’experimentat mag. Participar
en els cursos i tallers només costarà
60 euros per als adults i la meitat
per als al·lots. Es faran en grups reduïts,
de «fins a deu persones com
a màxim», amb dos classes previstes
per setmana. «S’impartiran tots
els nivells», per tal que tant petits
com grans aprenguin i gaudexin de
DIARIO de IBIZA
l’experiència. «Servirà a tots aquells
que s’ho passen bé divertint els altres»,
que és en el que de veritat
consisteix això de la màgia.
També s’haurà de sotmetre a
examen tot aquell que, d’ara endavant,
aspiri a ser membre de
l’Associació Màgica: «No volem
que un esbudelli tres o quatre trucs
i marxi», diu Almer, que defensa el
bon nivell de la professió a l’illa.
Paral·lelament al retorn a l’activitat
de l’Associació, que ha estat
una mica parada pels compromissos
estivals dels mags, també
es comencen a preparar les properes
gales nadalenques, que s’a-
DIMECRES
28 DE SETEMBRE DE 2011
llargaran fins el 17 de desembre.
Aquesta data la reserven per actuar
a Can Ventosa, un ‘show’ on en
preparen una de grossa: «Estam
mirant de lligar agendes per portar
algú que realment sorprendrà
als aficionats eivissencs», promet
Almer, que encara no vol donar
gaires pistes.
A més llarg termini, potser d’aquí
un parell d’anys, l’Associació vol
organitzar a l’illa una trobada
«mundial» de mags, que es celebraria
al Palau de Congressos de
Santa Eulària: «A poques bandes hi
ha un espai com aquest», assegura
el president dels mags pitiüsos.

DIMECRES
28 DE SETEMBRE DE 2011
REPORTATGE
Viure acalorats i amuntegats
Residents a Formentera passen
mesos apilotats en vivendes d’escasses
dimensions, l’única manera
que tenen de pagar-se un sostre
durant l’estiu. Ells són cuiners,
peons o professors, espanyols i
estrangers, la realitat de l’illa no distingeix
nacionalitats ni títols acadèmics.
I no és perquè faltin habitatges,
a Formentera n’hi ha una
mitjana de 1,2 per resident. Els desorbitats
preus que paguen els turistes
durant la temporada estiuenca
han acabat acaparant per
l’oferta vacacional gran part de
les vivendes de l’illa, el que fa que
trobar un lloguer per a tot l’any sigui
una missió gairebé impossible.
Santiago té 26 anys, treballa d’ajudant
de cuina i prové del país on
tants formenterers trobaren el benestar
econòmic no fa gaires dècades,
l’Uruguai. Des del maig
comparteix cambra amb sis persones
més: la seua companya, la
seua filla i una altra parella amb
dos fills. A l’altra habitació encara
hi viuen tres persones més i al
sofà de la sala d’estar una altra, un
DIARIO de IBIZA
Santiago amb la seua parella, la seua filla i la família de quatre membres amb la que comparteix cambra. JOSEP RUBIO
La
principal font d’ingressos de Formentera, el turisme, és el factor econòmic que impedeix que molts treballadors puguin
estabilitzar-s’hi Durant la temporada turística bona part del parc immobiliari es destina a l’oferta vacacional al·legal, el que
provoca que molts llogaters de l’illa hagin d’abandonar la vivenda d’hivern i buscar-ne una altra per l’estiu, a vegades precària
Josep Rubio
FORMENTERA
total d’onze persones en un pis
que no arriba als 50 m2 i pel que
paguen 1.500 euros mensuals. «Vivim
sense intimitat, anar al lavabo,
cuinar o fer qualsevol activitat domèstica
representa establir torns
que sabem portar dignament perquè
per sort ens portam bé entre
nosaltres», afirma. Diu que l’illa li
«encanta» i que està satisfet amb la
feina però que viu «atemorit»:
«Esperam que arribi l’octubre perquè
és quan s’ofereixen pisos assequibles
per passar-hi l’hivern,
però de cara al maig hauré de trobar
alguna cosa per l’estiu sinó ens
quedarem al carrer». I afegeix que
«llogar una casa per tot l’any està
fora de les nostres possibilitats, o
demanen fiances de sis mesos
(fins a 5.000 euros de cop) o per
700 euros ofereixen estudis que no
arriben als 20 m2».
Biel té 39 anys i en porta quatre
de professor del Mestre Lluís Andreu.
Vol estabilitzar-se a l’illa,
però cada estiu ha de tornar a la
seua Mallorca natal: «Llogar un pis
tot l’any surt el triple de car que només
fer-ho durant l’hivern» ara
bé, com tants altres mestres es
troba amb el problema que durant
els mesos de curs escolar de juny
Biel seu a la casa on residirà fins a l’estiu vinent. J.R.
i setembre, quan encara està en
marxa la temporada turística, ha de
restar a l’illa. Bona part del setembre
l’ha hagut de passar en una
casa amb un sol bany i tres habitacions,
juntament amb altres nou
professors.
La inestabilitat del cos docent no
ha passat desapercebuda pel departament
d’Educació, que ha
ofert als mestres de l’illa contrac-
tes de feina per més d’un any,
però els ensenyants segueixen tenint
un problema que trascendeix
l’aspecte laboral: no aconsegueixen
llar duradora i estan tips de
mudances.
Des de l’Associació un Altre
Món és Possible s’apunta que la regulació
dels habitatges turístics
seria decisiva per alliberar vivendes
que passarien del mercat va-
Mola
7
Bartomeu Escandell,
conseller insular d’Habitatge:
«Necessitam gent professional
a les nostres escoles i hospitals
i ens quedarem sense ells per
l’afany de fer diners»
cacional al lloguer de tot l’any. Es
calcula que a Formentera almenys
unes 4.000 vivendes (23.000 llits)
s’arrenden als turistes sense declarar-ho
ni oferir un servei amb
garanties oficials. Un Altre Món és
Possible explica que s’ha de defensar
el model d’economia familiar
de Formentera, però que la
prosperitat de les famílies que ostenten
les propietats no pot passar
per sobre de les penúries d’altres
famílies.
El conseller insular d’Habitatge,
Bartomeu Escandell, afirma que
en aquesta legislatura s’estudiaran
«incentius fiscals perquè els propietaris
lloguin per tot l’any» i argumenta:
«S’ha de fer pedagogia,
necessitam gent professional a les
nostres escoles i hospitals i ens
quedarem sense ells per l’afany de
fer diners».

8 Mola
ENTREVISTA
Irene del Mar Torres
Irene del Mar Torres Colomar va
deixar fa quatre anys la seua carrera
de periodista a Madrid per començar
una vida nova com a professora
de secundària a la seua Eivissa
natal. Es mira el periodisme
amb nostàlgia, però amb esperit
crític.
—Què fa més por, posar-se davant
la càmera o davant els alumnes?
—Davant la càmera. Des que vaig
començar amb la docència he tengut
la sort de fer classe a primers i
segons d’ESO, són cursos que m’agraden.
—Què trobes a faltar del periodisme?
—Tot. L’únic que no trob a faltar és
viure a Madrid i l’ambient súpercompetitiu
que es respira allà.
Aquest clima de rivalitat a voltes et
supera.
—Què és el que més et motivava
per fer de periodista?
—Ajudar. Des de petita volia ser periodista,
era el que més m’agradava.
El periodisme ben fet pot fer
moltes coses bones pels altres, però
una bon ensenyament també, és
clar. Al cap i a la fi, acompleixes el
mateix objectiu. Són dues formes
de comunicar.
—Des del punt de vista informatiu,
com creus que és la televisió
que es fa a l’actualitat?
—Crec que estam arribant al sensacionalisme.
Ara es busca massa
l’anècdota.
—Perverteix la tele?
—Tothom s’hi enganxa, és el producte
informatiu que més es consumeix.
La informació entra més
ràpida. El periodisme televisiu podria
ajudar molt més si fos més sincer
i no miràs de buscar la llàgrima:
als succesos, la llàgrima ja és present,
per què forçar-la?
—«El que diu la tele és veritat»,
per què?
—Perquè és conjunt de moltes coses:
imatges que reforcen un text,
un so que ho ambienta... Això impressiona
i el telespectador no és
conscient a voltes del muntatge
que hi ha darrere. És un treball de
molta gent amb una responsabilitat
molt gran: a la tele cada segón
és or, aquesta és l’adrenalina d’aquest
mitjà. Record, per exemple,
algun reportatge que s’estava emetent
mentre naltros muntàvem la
seua part final.
—Quan acabes un reportatge,
com és queden cos i ment?
—És com un fill. Jo no sé què és ser
mare, però cada cop que acabava
un reportatge sentia que una part
de jo s’anava amb ell.
—I et quedaries només amb un?
—Seria molt difícil. En tots has
deixat alguna cosa polida. Tan-
DIARIO de IBIZA
mateix hi ha un que em va produïr
una sensació especial quan el vaig
fer. Era un monogràfic sobre Lola
Flores per TVE i, al principi, jo estava
completament en contra perquè
no m’agradava fer biografies.
A més, era un moment en que
DIMECRES
28 DE SETEMBRE DE 2011
PERIODISTA I PROFESSORA DE SECUNDÀRIA. Llicenciada en Filologia Hispànica per la UIB, aquesta eivissenca sempre havia tengut clar que la
seua vocació era el Periodisme. Per això, se’n va marxar a Madrid per cursar la seua segona carrera al CEU San Pablo, on no va congeniar del tot
amb la filosofia del centre. Fins i tot, la universitat privada no li va oferir pràctiques i va haver-les de cercar pel seu compte. La vida té sorpreses i,
sense tenir temps per pair-ho, de cop i volta es va veure fent de becària a TVE, una casa on va treballar quasi un lustre davant la càmera
«Un reportatge és com un fill,
en tots deixes alguna cosa bonica»
Aquesta pitiüsa va tenir l’oportunitat de treballar a Informe Semanal, Hora Cero i alguns especials de la Primera
Pablo Sierra del Sol
SANTA EULÀRIA «El periodisme televisiu podria
Na Irene al passeig marítim de la Vila del Riu. LORENA PORTERO
ajudar més si fos més sincer i no
cerqués de buscar la llàgrima:
als succesos la llàgrima ja és
present, per què forçar-la?»
«Informe Semanal és el clàssic,
la manera de fer les coses bé a
l’hora d’informar. El grup humà
que hi treballa és impressionant
i jo vaig aprendre molt d’ells»
competíem amb Hormigas Blancas
(Tele5). Va tenir molt bona crítica,
perquè vàrem aconseguir
aproximar-nos a la figura de Lola
Flores sense picar. Fins i tot ens
donaren l’exclusiva de la seua filla!
Després, record un altre sobre
persones amb obesitat: abans d’acabar-lo
i emetre’l, molts dels protagonistes
ja havien aconseguit
clíniques per tractar-se.
—Això és poder ben usat?
—Es podria dir així. Això m’emocionava.
Hi ha molta problemàtica
social i s’hauria de treure més als
mitjans.
—Si dic Informe Semanal, em
dius...
—És el clàssic, és la manera de fer
les coses bé a l’hora d’informar.
Què té aquest programa? Un grup
humà impressionant del que ho
vaig aprendre tot. Compten amb
dues setmanes per preparar el reportatge
i amb l’arxiu de l’ens públic,
on podries perdre’t durant
dies i dies.
—Hora Cero era més extenuant?
—Sí. Fèiem reportatges de 90 minuts
en només una setmana. Amb
els especials informatius era més
fort encara: quan n’Antonio Puerta
va morir, treballàvem al mateix
temps que l’actualitat succeïa.
—Quan decidires canviar de vida,
desconnectares completament
de tot el que era el periodisme?
—Sí, era necessari. Volia dedicarli
més temps a la meua família i als
meus amics, tornar a Eivissa i tenir
el mar a prop. Em passava tot el dia
amunt i avall darrere els entrevistats.
Era el més bonic de la meua
professió, però no tenia vida. Si no
hagués desconnectat no hauria pogut
deixar de banda el periodisme,
m’agrada massa.