Mister Sofà - Diari de Girona

Reportatge Relleu a Inditex El fundador de Zara, Amancio Ortega, i el seu successor, Pablo Isla. PÀGI NES 8 i 9 Reportatge In nova -
ció i evolució Un paleontòleg expert en neandertals sosté que els dèbils van superar les crisis millor que els més dotats. PÀ GINA 10
REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES
Diari de Girona Reportatge
La nova casa de
Dalí a Florida
Aquesta setmana
Diumenge 16
de gener de 2011
Dominical
SUPLEMENT
REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES
Mister
Sofà
✱
ha estat inaugurat
el nou Museu Dalí a
Saint Petersburg.
REBAIXES
PÀGINES 2, 3, 4 i 5
Entrevista
Història sota el mar
Gustau Vivar és arqueòleg
al Centre d’Arqueologia
Subaquàtica de Catalunya
a Girona. PÀGINES 6 i 7
Millores de temporada: BMW actualitza les versions més esportives de la compacta Sèrie 1. PÀGINES 18 i 19
Ctra. Barcelona (l’Avellaneda) - Tel. / fax 972 20 82 14 - GIRONA
REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES
REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES

FOTO PORTADA: A DALT, UN DETALL DE L’INTE-
RIOR DEL NOU MUSEU DALÍ DE Saint
Petersburg, A FLORIDA (FOTO: REUTERS); A
BAIX, UN ARQUEÒLEG SUBMARÍ EN PLENA
RECERCA AL LITORAL GIRONÍ.
16 de gener de 2011
SUMARI
6 i 7 Entrevista
Història sota el mar
Gustau Vivar, arqueòleg del
Centre d’Arqueologia
Subaquàtica de Catalunya a
Girona, explica la seva feina.
8 i 9 Reportatge
Relleu a Inditex
Amancio Ortega, el fundador
de Zara i l’home més ric
d’Espanya, deixa l’empresa
en mans de Pablo Isla.
10 Reportatge
Innovació i evolució
Un paleontòleg expert en l’home
de neandertal defensa que els
individus menys aptes van
resistir millor que els més dotats.
11 Noms i llocs de l’art
Pep Camps
13 Gastronomia
Les faves
17 Música
El millor bateria
de la història
Dominical
Passeig General Mendoza 2.
17002 GIRONA.
Telèfon: 972 20 20 66
Director
Jordi Xargayó
Cap de redacció
Alfons Petit
Administrador
Fèlix Noguera
Publicitat
Paco Martí
2 Dominical
Diumenge 16
de gener de 2011
1
2
A ixò
sembla ben bé Portlligat, el poble on
Dalí va créixer». Aquesta va ser la frase
que va pronunciar el matrimoni Morse
quan, a principis de la dècada de 1980, va descobrir
la badia de Saint Petersburg, una localitat
de l’estat nord-americà de Florida que s’ha
convertit, pel seu clima benigne, en un refugi
per a jubilats amb recursos econòmics. Els Morse
hi havien viatjat perquè un grup d’empresaris
locals s’havien ofert a finançar un projecte
per al que no trobaven els diners necessaris:
construir un museu dedicat a l’obra de Salvador
Dalí, que suplís les mancances que tenia el
que havien posat en marxa el 1971 a Cleveland,
Ohio (el primer museu dalinià del món, per
cert, perquè el Teatre-Museu de Figueres triga -
ria encara tres anys a ser una realitat).
Els Morse, col·leccionistes de Dalí des del
1943 (veu re pàgina 5), inauguraven el 1982 el
seu museu de Saint Petersburg, emplaçat en uns
antics magatzems amb vistes a la badia. Des de
llavors, milions de persones (és el museu més
visitat del sudest dels Estats Units) han passat
per les seves instal.lacions per contemplar la
col.lecció privada d’obra daliniana més important
pel món. El creixent nombre de visitants
(sis de cada deu de fora dels EUA) i d’activitats
que s’hi organitzen, i també el risc que suposaven
per a la col.lecció els freqüents huracans
que castiguen la zona (cada cop que se n’anun -
ciava un totes les obres eren despenjades i traslladades
a un refugi soterrani) van portar els
seus responsables, fa uns anys, a decidir-se a
construir un nou edifici per al museu. Després
de mesos i mesos d’obres i d’una inversió de
36 milions de dòlars (uns 28 milions d’euros),
aquesta setmana ha estat inaugurat el nou museu
Salvador Dalí de Saint Petersburg, empla-

La nova casa de
Dalí a Florida
Aquesta setmana ha estat inaugurada la nova seu del Museu Salvador Dalí de Saint Petersburg, al
sud dels Estats Units, que conté la col.lecció privada de l’artista més important del món, reunida
pel matrimoni Morse; la formen més de 2.000 peces, entre els quals hi ha un centenar d’olis
4
5
6
7
7
8
çat precisament al número 1 del Dalí Boulevard,
i que amb 6.000 metres quadrats de superfície
dobla la que tenia el seu predecessor.
Vist des de l’exterior, el nou edifici és un enorme
rectangle de ciment travessat per una estructura
geodèsica acristallada que homenatja
la cúpula geodèsica del Teatre-Museu de Figue -
res. L’arquitecte responsable del projecte, Yan
Weymouth, justifica a més aquesta profusió de
vidre perquè «per fer-lo més acollidor, i perquè
hi entrés la llum, volíem tenir un finestral a la
ba dia, així que hem utilitzat una forma anome -
nada “Enigma”, amb vidres triangulars». N’hi ha
més de 900, d’aquests triangles, que contrasten
amb la rigidesa de les parets de ciment i la suavitzen.
Encara que també té la seva raó de ser,
el ciment: tota l’estructura del museu està preparada
per resistir sense problemes vents per
sobre dels 150 kilòmetres per hora, i a més ha
3
TEXT: ALFONS PETIT
estat aixecada cinquanta metres sobre el que es
considera l’àrea inundable d’aquesta zona.
UNA ESCALA AMB FORMA D’ADN
A l’interior, l’edifici també es relaciona estretament
amb l’obra daliniana amb una escala helicoidal
inspirada en l’estructura de l’ADN que
serveix per unir les tres plantes que té l’immoble:
a la primera s’hi ha emplaçat un teatre amb
aforament per a un centenar de persones, que
servirà també de sala de concerts i de conferèn
cies i on es projecta un vídeo sobre l’artista
empordanès. L’espai el completen una gran sala
de venda d’objectes vinculats a l’obra de Dalí i
el Cafè Gala, que entre d’altres productes ofereix
«tapes». El segon pis està dedicat als artistes
d’avantguarda, amb una gran biblioteca i un
centre que pretén atreure els diferents corrents
més avançats de la pintura mundial per expe-
rimentar i buscar innovadores tendències plàstiques.
Finalment, des del tercer pis es contemplen
els jardins que envolten el museu –batejats
amb el particular nom d’«Avant-Garden»–
i una cascada a través de l’atri de vidre.
En les dues ales de què disposa el museu s’exhibeixen
els 96 olis de Dalí que constitueixen
el punt culminant de la col.lecció dels Morse,
que es completa amb aquarel.les, dibuixos,
obra seriada, fotografies, escultures i altres materials,
fins a un total de més de 2.000 peces,
datades entre 1914 i 1980, el que permet al visitant
obtenir una perspectiva clara de l’obra de
l’artista empordanès i de la seva evolució
Hank Hine, director del museu, explicava
aquesta setmana que en el disseny del nou edifici
no s’ha pretès imitar l’obra de Dalí, sinó que
«únicament hem fet una mica una metàfora sobre
Dalí. L’edifici és molt (Continua a la pàgina 4)
Reportatge
3 Dominical
Diumenge 16
de gener de 2011
Fotos:
1
«Torero al.lucinògen»
(1970), un dels
quadres que s’exposen
al museu
Salvador Dalí de
Saint Petersburg.
2
«El camallarg de la
nit (Esperança!)»
(1940), la primera
obra de Dalí que van
adquirir els Morse.
3
L’escala en forma
d’espiral que uneix
les tres plantes del
nou museu Dalí de
Saint Petersburg.
Foto: Steve
Nesius/Reuters.
4
Vista exterior de l’edifici
inaugurat
aquesta setmana.
Foto: Steve
Nesius/Reuters.
5, 7 i 8
Tres de les sales del
nou museu Salvador
Dalí de Saint
Petersburg, que reuneix
més de 2.000
obres de l’artista, 96
de les quals són olis.
Foto: Steve
Nesius/Reuters.
6
Una mena de cúpula
geodèsica inspirada
en la del Teatre-
Museu Dalí corona
l’atri que hi ha al
capdamunt del
museu. Foto: Steve
Nesius/Reuters.

4 Dominical
Diumenge 16
de gener de 2011
Fotos:
1
El matrimoni Morse
va assistir a Figueres
al funeral per
Salvador Dalí, el 25
de gener de 1989.
Foto: Carlos Sans.
2
Salvador Dalí amb el
matrimoni Morse.
3
Dalí i Gala en un restaurant
amb Rey -
nolds i Eleanor
Morse, l’any 1953.
Col·leccionistes i amics
1
Hi ha qui diu que es van conèixer l’any
1942, a Cleveland, mentre visitaven per
separat una exposició de Salvador Dalí;
i qui sosté que ja van assistir a l’exposició
com a parella. Però el cert és que, d’una mane
ra o altra, Arnold Reynolds Morse i Eleanor
Reese Morse es van enamorar mútuament
–es casarien l’any 1943– i es van enamorar
tam bé de l’obra de l’artista empordanès –el
1943 comprarien la seva primera obra de Da -
lí, El camallarg del vespre (Esperança!)–. Uns
mesos després aconseguirien conèixer el pintor
i la seva musa, Gala, i a partir d’aquell moment
en van passar a ser amics, mecenes i
clients, fins arribar a reunir la col·lecció daliniana
privada més important del món.
Nascut el 1914 a Denver (Colorado), Reynolds
Morse va estudiar geologia i administració
d’empreses, però es va fer multimilionari
als anys quaranta amb una patent per a
la fabricació de plàstics injectats. Eleanor Morse,
nascuda el 1912 filla d’un empresari farma
cèutic de Cleveland (Ohio), va estudiar
música a Itàlia i va obtenir un màster en les
llengües francesa i espanyola.
La vida dels Morse va canviar quan van conèixer
Dalí: el visitaven sovint a Nova York i
a París i l’any 1954 el van acompanyar també
a Portlligat. A partir d’aquell moment, el
matrimoni nordamericà viatjaria cada any a
la Costa Brava i revindicaria que fer-ho era
imprescindible per entendre el pintor i la seva
obra. El viatge a l’Empordà va servir als Morse
també per entrar en contacte amb Anna
Maria Dalí, a qui comprarien algunes de les
obres primerenques de l’artista, en un moment
en el qual les relacions entre els dos
germans eren molt tenses.
El vincle entre els Morse i els Dalí es va
anar consolidant encara que el pintor pràcticament
no parlava anglès i Reynolds Morse
no sabia francès. Eleanor Morse sí que sabia
castellà, però sovint tenia problemes per entedre
el tancat accent català amb el qual el
Ve de la pàgina 3) modern, de ciment, i està fracturat
en un costat, com si hi hagués una terrible
energia, que es transforma en una estructu
ra geodèsica que travessa de la cantonada est
a la nordoest. Aquesta energia està expressada
a l’interior amb l’escala en espiral, que continua
al capdamunt fins a la cúpula geodèsica.
Com Dalí –afegia Hine–, el nou museu és una
barreja entre allò fantàstic i allò clàssic».
DALÍ I DUCHAMP, D’AQUÍ A DOS ANYS
El director del centre considera també que l’obertura
del nou museu beneficiarà la localitat
de Saint Petersburg: «El poble creixerà, segur,
perquè també ho farà el nombre de visitants
que rebem. Actualment ens visiten entre
200.000 i 300.000 persones anualment, però
n’esperem moltes més per als anys que venen».
Precisament per fer més atractiva l’oferta del
2
3
parlava Dalí. Malgrat tot, els Morse, a més de
continuar adquirint obra daliniana –en farien
la primera exposició l’any 1965, a la Gallery
of Modern Art de Nova York–, van esciure
diversos treballs sobre l’artista. Així, Eleanor
va traduir textos de Dalí a l’ànglès, entre els
quals destaquen el llibre Dalí de Draeger
(1968) i El mite tràgic de l’Angelus de Millet
(1986), tasca per la qual va ser reconeguda
dues vegades pel govern francès. També el
centre, els responsables del museu Salvador
Dalí de Saint Petersburg ja han programat diverses
mostres i activitats per als propers anys.
Tal com explica Hank Hine, «mantindrem l’actual
exposició, Dali’s Paintings –formada pels
olis dalinians de la col.lecció Morse– de manera
estable durant tot un any, per donar a la
gent l’oportunutat de contemplar-la. I més tenint
en compte que a través d’aquesta col.lecció
es pot comprendre tot Dalí, perquè abasta
des dels seus primers treballs fins a la relació
amb el surrealisme i fins i tot el misticisme nuclear
del final de la seva vida. Però tambe estem
treballant en exposicions sobre l’avantguarda
contemporània i una altra sobre Dalí i
Duchamp per d’aquí a uns dos anys».
Molt lluny encara dels més de 800.000 visitants
que va rebre l’any passat el Teatre-Museu
Dalí de Figueres, els responsables del museu
Rei Joan Carles li va atorgar, el 1989,
el Llaç de Dama de l’Ordre d’Isabel
La Católica, el més gran reconeixement
a un ciutadà no-espanyol. Eleanor
Morse va morir l’1 de juliol de
2010, després d’haver estat treballant
els últims anys de la seva vida en el
projecte del nou museu Salvador
Dalí de Saint Petersburg.
Pel que fa a Reynolds Morse –mort
l’agost de 2000–, va publicar diversos
estudis sobre l’obra daliniana,
però encara continua inèdita la que
es presentava com la seva obra mestra:
un dietari sobre la relació del
matrimoni nordamericà i l’artista empordanès,
segons sembla amb elements
polèmics. En aquest sentit,
l’historiador Ian Gibson va declarar
a la mort de Morse que «si algun dia
es publiquen els seus diaris sabrem
moltíssim més sobre les misèries del
pintor i el seu entorn».
De fet, el juliol de 1989, pocs mesos
després d’haver assistit amb la
seva esposa a Figueres al funeral de
Salvador Dalí (el 25 de gener del
1989), Reynolds Morse va fer pública
una carta en la qual denunciava
que Salvador Dalí havia estat coaccionat
a l’hora de revisar el seu testament.
Segons ell, en el testament
inicial del pintor l’hereva del seu llegat
era la Generalitat, compartintlo
amb l’Estat espanyol; en el testament que
finalment es va obrir, l’hereu passava a ser
l’Estat. En la mateixa carta, Morse demanava
que la Fundació Gala-Dalí –que el 1993 va
nomenar el matrimoni membres d’honor del
Patronat– fos la que gestionés els interessos
del pintor, i que se n’apartés el seu antic secretari
Robert Descharmes, a qui implicava
en l’afer de les falsificacions de l’obra daliniana./ALFONS
PETIT
Salvador Dalí de Saint Petersburg es mostren
optimistes de cara al futur, perquè l’interès per
l’artista empordanès als Estats Units es manté,
i perquè a més el centre atreu visitants de molts
altres indrets del món. Sobre aquest interès que
Dalí continua despertant als EUA, Anna Otero,
gironina llicenciada en Història de l’Art que
l’any 2004 –el del centenari del naixement del
pintor– va treballar al museu Dalí de Saint Petersburg,
explicava llavors en una entrevista a
Diari de Girona que «el fet que la cultura americana
estigui tan orientada cap al show business
crec que facilita que l’obra de Dalí sigui
tan àmpliament acceptada als Estats Units. Durant
els anys que Dalí hi va viure (1940-1948)
va ser quan es va transformar de manera radical
en el personatge excèntric i histriònic que
tots coneixem. Aquest és l’aspecte que més fascina
els americans, és el pur espectacle».

Joies de la corona
La col·lecció daliniana que va reunir el matrimoni Morse conté autèntiques obres mestres de
l’artista empordanès, exposades ara al nou museu de Saint Petersburg; aquestes en són algunes
2 1
3
4
5
6
El més interessant de la col.lecció no és cap
peça en concret, sinó que hi n’hi ha de
molt valuoses de diferents etapes de l’obra
de Dalí», assegura l’historiador de l’art norda
mericà William Jeffet sobre la col.lecció Morse
que s’exposa al museu de Saint Petersburg.
Jeffet afegeix que «hi ha obres de l’època surrealista,
que és molt valorada, i també quadres
molt grans, molt sofisticats, com el Torero al.lucinogen,
del 1970». Aquesta diversitat estilítica
7 8
i temporal és un dels valors que més es destaquen
de la col.lecció del matrimoni Morse, que
segons deia Anna Otero «és una mirada íntima
cap a Dalí, una mirada construïda a partir dels
criteris i els gustos dels seus col.leccionistes».
Entre les obres que van reunir els Morse hi
ha, però, autèntiques obres mestres de diferents
períodes de la creació daliniana, com ara
les primerenques Esquena de noia i El cistell
de pa, de 1926; peces surrealistes com Remi-
9
niscència arqueològica de l’Àngelus de Millet
(1933-1935) o Calaver atmosfèrica sodomitzant
un piano de cua (1934); de l’etapa de maduresa
del pintor s’hi troben Mercat d’esclaus amb
el bust desaparegut de Voltaire (1940) i Col.loqui
sentimental (1944); i del Dalí místic i atòmic
s’hi poden contemplar La desintegració de
la persistència de la memòria (1952-1954) o El
descobriment d’Amèrica per Cristòfol Colom
(1958-1959). Entre moltes i moltes altres./A.P.B.
Reportatge
5 Dominical
Diumenge 16
de gener de 2011
Fotos:
Sobre aquestes lí -
nies, de dalt a baix,
«La desintegració
de la persistència de
la memòria» (1952-
1954); «Les tres
edats» (1940); i
«Gala contemplant
el Mediterrani que a
vint metres es transforma
en el retrat
d’Abraham Lincon
(Homenatge a
Rothko-Segona versió)»
(1976).
1
«El descobriment
d’America per
Cirstòfor Colom»
(1958-1959).
2
«El nen geopolític
observant el naixement
del nou home»
(1943).
3
«Mercat d’esclaus
amb el bust desaparegut
de Voltaire»
(1940).
4
«Reminiscència
arqueològica de
l’Àngelus de Millet»
(1933-1935).
5
«Galacidalacidesoxi -
ribunucleicacida
(Home natge a Crick
i Watson)» (1963).
6
«Retrat del meu
germà mort» (1963).
7
«El Concili
Ecumènic» (1960).
8
«El cistell de pa»
(1926).
9
«Esquena de noia»
(1926).

6 Dominical
Diumenge 16
de gener de 2010
«Nosaltres
volem per
damunt del
jaciment»
– Quina sensació té
quan es capbussa?
Un dia va venir el mecànic
del vaixell, es va
posar les ulleres i el
tub i es va llençar a l’aigua.
En sortir em va
dir: «Quina sensació
de pau que transmet
la vostra feina. Em
pensava que amb la
gent de l’aigua hi hauria
problemes i baralles,
però tots sabíeu la
vostra feina, i treballàveu».
Tothom té molt
clar allò que fa abans
de capbussar-se. Un
dels avantatges de
l’arquèoleg subaquàtic
és que nosaltres
volem per damunt del
jaciment. Tens al cap
Atapuerca? Amb les
bastides, la gent caminant
per taulons i
estirada al terra... Nosaltres
volem per damunt
del jaciment.
– I és addictiu? Si no
et capbusses ho trobes
a faltar. És cert.
Som arqueòlegs subaquàtics
perquè ens
agrada el món marí. Si
no t’interessa el mar, ja
no t’hi dediques. És
una professió tan difícil,
que ni t’ho planteges.
T’encanta fer
submarinisme i l’aigua,
en totes les formes
possibles.
– S’ha trobat escenes
curioses, com
taurons a prop? (riu)
La nostra feina no és
pel·liculera. Els taurons
no s’apropen a
les profunditats de treball.
Tenim molts peixos
al costat, això sí.
Movem sediments i
ells ho aprofiten per
menjar. És habitual
que et piquin a la mà.
I les fotos costen molt
perquè els peixos són
al mig: alguna foto de
peix la podríem enviar
a un concurs, però
com a arqueòleg resulta
un desastre!
GUSTAU Vivar Arqueòleg del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya a Girona
Recuperar restes de l’antiguitat té una pàtina de misteri. I treballar al fons marí, o en zones lacustres,
com fa aquest arqueòleg especialitzat en Arqueologia Subaquàtica, encara més. Parlem de la
seva feina. A les comarques gironines hi ha més de la meitat dels jaciments marins catalogats del
país. Vivar apunta que un terreny per fer créixer l’oferta cultural és obrir-los al públic interessat.
L ’arqueòleg
Gustau Vivar (Barcelona, 1978)
fa deu anys que treballa al Centre d’Arqueo -
logia Subaquàtica de Catalunya (CASC) a Girona,
amb seu a Pedret, i sis que és arqueòleg
del centre. Mentre parla amb el Dominical de
Diari de Girona, mostra alguna de les troballes
que cataloguen, conserven i restauren al centre:
una fusta d’un milió d’anys, fossilitzada; una copa
de ceràmica pertanyent al capità d’un vaixell del
150 abans de Crist, una pinta medieval de fusta
del segle XIV, o un sextant, una eina de navegació
marina, del 1813. Entre les actuacions recents
dels arqueòlegs subaquàtics gironins hi ha la recuperació
d’un vaixell romà del segle I, a Begur,
i d’un vaixell de guerra espanyol enfonsat davant
de les costes de Roses al segle XVIII.
Quants vaixells enfonsats hi ha documentats
al litoral gironí? A Girona tenim al voltant d’uns
400 jaciments. A Catalunya són uns 800, els jaciments
ja treballats.
Llavors és la meitat del total del país? Més de
la meitat. A les comarques gironines tenim dos
dels accidents geogràfics més importants del país,
un és el Cap de Creus, que és un indret habitual
de naufragis, i per tant és un lloc ideal per als arqueòlegs
subaquàtics, i un altre accident que no
es contempla tant, que és el Cap de Begur. Els
navegants el coneixen bé, perquè dóna molts
problemes per treballar-lo.
Com treballen? Investiguen fonts per trobar
un jaciment en concret, o ja tenen referències
del jaciment? La nostra tasca principal aquí
és la protecció del patrimoni cultural subaquàtic.
Com es fa? Tenim una eina fantàstica, establerta
des del 1989, que és la Carta Arqueològica Subaquàtica.
És un inventari de tots els jaciments de
Catalunya, i a partir d’aquí els protegim. Com fem
aquesta carta? Amb fonts, però principalment treballant
amb la gent que està cada dia al mar: pescadors,
submarinistes, gent de mar...
Els pescadors els ajuden? El mar és molt ample
i anar a buscar una agulla en un paller és impossible.
Requereix molts esforços i recursos que
no tenim, i no trobaríem res. Tenim una xarxa de
col·laboradors per tot el territori. I anem a buscar
aquells punts on han aparegut restes: és una
feina molt variada. Tenim la campanya SOS, una
àmfora amb un número de telèfon que vol dir
que qualsevol persona que trobi una resta arqueològica
ha de trucar a aquest número de telèfon.
Ha donat molt bon resultat.
La gent és solidària? Sí, cada cop més. Cada vegada
hi ha més conscienciació per protegir el patrimoni,
el cultural i el natural. La gent ha d’entendre
que aquest és un patrimoni seu, i la Generalitat
el gestiona, com gestiona la resta del patrimoni.
Per això existeixen les institucions públiques.
Si algú està espoliant, ens roba a tots. És
un bé de tothom, i s’ha de gaudir als museus, o
a les exposicions temporals. Ara ens trobem amb
un problema: a la dècada de 1960 va haver-hi un
espoli brutal amb gent gran que ara no saben què
fer amb allò que van extreure. Ara se n’adonen
de l’error que van cometre i volen que això s’exposi
per la importància d’aquest bé.
Si el van espoliar va ser per vendre’l, no? A
vegades és la persona que va comprar-lo.
Veiem empreses nord-americanes que fan de
«caçadors de tresors»; tenim alguna cosa
semblant aquí? A Catalunya la sort que tenim
(riu) és que la carrera d’Índies va passar molt
lluny. Els vaixells carregats d’or no passaven per
Barcelona. I a un cercatresors no li interessen les
àmfores ni el material orgànic. És més cara la seva
conservació que el seu preu al mercat negre.
Per això actuen davant de Cadis, o al Carib?
Exactament.
Com realitzen una intervenció? Quin criteri
Història
sota el mar
TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA
apliquen? Tenim la Carta Arqueològica, i sabem
la cronologia del jaciment. Fem excavacions programades
en aquells jaciments que tinguin risc
de destrucció. Pots trobar un vaixell ple d’àmfores
al costat de la platja de Palamós. I durarà dos
dies! O destrucció natural, que la sorra que envolta
un vaixell es mogui, el vaixell es desenterrarà
sol i provocarà que el material orgànic quedi
a l’aire lliure: hi ha molts animals marins que
mengen els vaixells. No només l’home és destruc
tor dels jaciments subaquàtics. I tenim en
compte l’interès científic. Si trobem un vaixell
únic, actuarem. Excavant-lo i adequant-lo perquè
no es degradi.
Als jaciments hi treballen a l’estiu i a l’hivern
cataloguen? Tenim el vaixell Tethis, i hi treballem
a l’estiu. Perquè perdem menys dies de treball
que a l’hivern. Perquè en aquesta època t’entra
un temporal de llevant i estàs una setmana
sense treballar. És una qüestió de lògica de treball,
però una actuació d’urgència és fa a l’època
que sigui. Una campanya d’excavació és un
20% d’un treball arqueològic. En biologia o medicina
també succeeix: es prenen dades que
s’han de transformar en informació. Via conservació,
estudi, publicació i difusió.
Hi ha gent que s’endú coses que vostès no toquen?
Evidentment, t’hi trobes. Si és un jaciment
gros, ens hi trobem gent. Amb El Triunfante, un
vaixell que és a prop de la costa, i es veu molta
fusta, tens banyistes amb ulleres i tub mirant-te.
Balisem la zona, però ens hi trobem. A Empúries
vam obrir un jaciment, l’antic port romà d’Empúries,
al públic, perquè el conegués. Podies nedar
sense cap tipus de problema. La gent el descobria.
Els jaciments es poden obrir al públic.
Els estudiants poden fer pràctiques amb vostès?
En arqueologia, els estudiants estan obligats,
encara que sigui moralment, a fer campanyes
programades, sense cobrar i per aprendre. I t’ho
diu algú que ha fet les classes pràctiques per a
estudiants. Un estudiant és fàcil que arribi a una
excavació terrestre. Nosaltres hem convertit els

Dos casos concrets: Begur i Roses
A Begur, el Centre d’Arqueologia Subaquàtica
de Catalunya a Girona hi ha estudiat un vaixell
de l’època romana. Transportava un centenar
d’àmfores i es va enfonsar a la cala d’Aiguablava
(les dues imatges superiors de l’esquerra).
A Roses, han treballat amb el vaixell de
guerra El Triunfante (les dues fotos de la dreta),
una embarcació del segle XVIII i que seria
treballs de camp en un Curs d’Arqueologia Suba
quà tica. En aquest cas, és un màster internacional,
perquè ve gent de tot arreu. Creiem que la
gent, sense pràctica, no pot ser arqueòleg subaquàtic.
I és molt difícil fer pràctiques d’arqueologia
subaquàtica. Som els únics a nivell europeu
que permetem accedir a aquest camp: ens arriben
tant alumnes de primer curs com grans especialistes
teòrics d’arqueologia subaquàtica, que
volen aprofundir en la pràctica. Sabem que la
gent que ve al Tethis aconsegueix tenir molta experiència.
I fem que l’Escola d’Arqueologia Subaquàtica
sigui el model que s’imposa en el món.
Es pot dir que el model de l’Escola d’Arqueo -
logia Subaquàtica catalana és el que està funcionant
a nivell mundial? Si t’has format aquí,
quin model aplicaràs? Un de nou, o un que ja coneixes
i saps que funciona bé? No és que ens copiïn,
és que els formen nosaltres. Només la get
que ha vingut al Tethis aquest any són de deu a
quinze països diferents.
Això és un èxit molt gran, oi? És un dels grans
èxits que hem tingut, i per això volem fer el tercer
any del màster.
Hi ha sectors més rics de jaciments a les nostres
zones? L’arqueologia subaquàtica marina,
que és una arqueologia del transport, és més important
allà on els accidents geogràfics són més
difícils de passar. Si vas a buscar un vaixell fenici,
on el trobes? Potser es va enfonsar al Cap de
l’equivalent a un cuirassat de guerra actual. Un
disseny innovador de la marina de guerra espanyola,
que va ser promogut per l’enginyer
Jorge Juan, un home de confiança del Marquès
de la Ensenada, que va teixir una xarxa d’espionatge
a la Gran Bretanya per copiar la manera
de fabricar de la Royal Marine, que tants
èxits havia donat a l’imperi anglès. El Triunfan-
Creus, però allà no hi ha res fenici. Trobem poblats,
hàbitats, ports... Però el vaixell, si el trobes
sota aigua, és perquè ha tingut un accident.
Quins avantatges té l’arqueologia subaquàtica
sobre la terrestre? La metodologia és la mateixa.
Hi ha grans inconvenients i grans avantatges.
A sota l’aigua el material orgànic es conserva
perfectament, similar amb allò que es troba a
Egipte, en aquests grans climes no canviants. Un
vaixell no conservarà mai la fusta en un jaciment
terrestre. Les bigues de les cases d’Empúries no
es conserven. Però les bigues de les cases del poblat
neolític de la Draga, de 5.500 anys abans de
Crist, es conserven. És un jaciment freàtic, i per
tant, es conserven. També hi ha un tractament
posterior. I és on entra el laboratori, i les seves
tècniques. Un tractament pot durar 1 o 2 anys.
Hi ha algun període amb llacunes de troballes?
N’hi ha moltes. Coneixem molt bé el període
neolític gràcies al jaciment de la Draga. Saltem
a l’època greco-romana, les àmfores es conserven
molt bé. La ceràmica la dessalen i conserves
el material intacte. A l’època medieval, de
l’alta Edat Mitjana no hi ha gaire res: s’utilitzen
les bótes, que suren i són difícils de trobar. Hem
trobat tres vaixells de la baixa Edat Mitjana. També
el comerç és menor a la primera etapa de l’Edat
Mitjana. D’aquí, al segle XVIII i XIX.
Com s’especialitza algú en arqueologia subaquàtica?
(riu) Ara és més fàcil, hi ha classes a
te, del que es conserven 50 metres de vaixell,
tenia 68 canons en línia i es va enfonsar degut
a un temporal, quan defensava el port de Roses
dels atacs francesos. El capità va optar per
embarrancar el vaixell per salvar la tripulació el
1795. A la imatge restant (a l’esquerra, a baix),
Gustau Vivar mostra una pinta medieval de fusta
del segle XIV rescatada del fons del mar.
la Universitat de Barcelona. El CASC ha fet un
Màster amb la Universitat de Barcelona; estem
treballant per fer la tercera edició i fins ara ha estat
un èxit. I les nostres pràctiques. Un gironí ho
tindria ideal. Ve gent de tot arreu. Aquest any hem
tingut la gran explosió dels grecs. En anys anteriors
ha estat de gent de l’Amèrica Llatina. Que
creuin el charco, com diuen ells, per treballar
amb nosaltres quinze dies, és per no creure-s’ho.
Li agradaria participar en alguna investigació
a Egipte o el Mediterrani Oriental? I tant!
Ara s’estan treballant grans jaciments, com el port
de Teodosi a Istanbul. Hem col·laborat amb ells,
enviant-hi tècnics. Ara Grècia s’obre al turisme
subaquàtic i necessitaran un projecte important
de protecció d’aquest patrimoni. Fins ara, la gent
no podia fer immersió a Grècia, perquè tenen
tanta cosa que no sabien com protegir-la.
Aquest és un sector d’interès econòmic per
desenvolupar? Sí. Nosaltres som pioners a Espanya,
i no diem a Europa perquè a Nàpols hi ha
tota una vila romana que va quedar enfonsada a
100 metres de fondària, i està oberta al públic.
Vam voler obrir el jaciment d’Empúries, i ens agradaria
augmentar aquest camp. Estaria bé obrir jaciments
al públic, és costós, i no només per l’impacte
de la gent, sinó per la conservació de l’espai.
El mar és viu. Un jaciment que veies des del
barco l’any passat, hi tornes i és un sorral. Necessitaries
personal de manteniment, i si tens material
orgànic, se te’l poden menjar els éssers vius.
Entrevista
7 Dominical
Diumenge 16
de gener de 2010
“
A Girona
tenim al
voltant
d’uns 400
jaciments.
A Catalunya
són uns 800,
els jaciments
ja treballats.
“
“
El mar és molt
ample i anar
a buscar una
agulla en un
paller és
impossible.
Requereix
molts
esforços
i recursos que
no tenim, i no
trobaríem res.
Tenim una
xarxa de
col·labora -
dors per tot
el territori.
“
“
Cada vegada
hi ha més
consciencia -
ció per
protegir el
patrimoni,
el cultural
i el natural.
“

D esprés
8 Dominical
Diumenge 16
de gener de 2010 Relleu a Inditex: El fundador
de més de 35 anys de dedicació
absoluta al capdavant de Zara i de l’imperi
tèxtil Inditex, Amancio Ortega anuncia
la seva retirada i ho fa amb la mateixa discreció
que ha mantingut durant tots aquests
anys. L’home més ric d’Espanya és el prototip
d’empresari fet a si mateix, però que guarda
amb zel la seva vida privada i fins i tot professional,
encara que la sortida a Borsa d’Inditex
l’any 2001 el va convertir en una cara famosa.
«Visc feliç essent un més», reconeix el
pare de Zara, que malgrat convertir-se en la
novena fortuna mundial el 2010 no ha renunciat
mai a menjar-se uns ous ferrats ni a prendre
el cafè al bar com un veí més.
L’home més ric d’Espanya i la novena fortuna
mundial es retira amb el mateix sigil que
l’ha acompanyat durant els seus més de 60
anys dedicats al món de la moda. Amancio Ortega
Gaona, prototip d’empresari fet a si mateix
i també la discreció personificada, va ser
durant molt anys el primer a arribar a la fàbrica
d’Arteixo (la Corunya) i l’últim a abandonar
les instal·lacions. Però ha decidit respirar una
mica. «Ara hi arribo a les onze perquè he delegat
en persones molt responsables». Aquesta
confiança l’ha portat a deixar les regnes de
la multinacional Inditex en mans del seu número
dos, Pablo Isla. Ho farà al juliol, quatre
mesos després de complir els 75 anys, encara
que continurà al consell d’administració i a
l’empresa.
Nascut a Busdongo de Arbas (Lleó), el 28 de
març del 1936, Amancio Ortega va començar
la seva trajectòria professional a la Corunya
–s’hi va mudar als 12 anys perquè hi van desti
nar el seu padre–. I ho faria a la primerenca
edat de 13 anys com a missatger a la camiseria
local Gala. Després de treballar també com
a dependent de la merceria La Maja, Ortega
va fundar el 1973 el seu primer negoci, Confecciones
GOA, el germen de Zara, que va
veure la llum el 1975 i es va convertir en la
base del seu imperi tèxtil. L’èxit de la seva
moda es basa en la senzillesa, l’elegància
i evitar les extravagàncies. «A la meva
dona, Flori, li he comentat moltes vegades
que no vull que a les nostres botigues
hi hagi cap mena de luxe, que no
té res a veure amb l’essència del que
som. Ens dediquem a la dona real». Així
definia el mateix Ortega les claus de
la seva empresa a la periodista Covadonga
O’Shea, l’única que ha aconseguit
que l’home més ric d’Espanya
es despulli i expliqui les seves vivències
al llibre Así és Amancio Ortega, el
hombre que creó Zara.
SENSE EXTRAVAGÀNCIES
«Per a mi Zara és serenitat, no espectacle.
És una marca que ha nascut en una
companyia que vol veure la dona de tot el
món ben vestida, sense extravagàncies.
Existeix el mateix estil de dona a tots els
Zara. És veritat que sempre selecciones un
estil perquè no seria possible tenir en
compte les característiques del món sencer.
No dissenyes diferent per a vuitanta
països; dissenyes un vestit per a vuitanta
països. No és tan complex», explica el
seu fundador.
Discret fins a la sacietat i al·lèrgic a tot
l’enrenou mediàtic que envolta els famosos
i les grans fortunes del món, el
creador del gegant tèxtil Inditex s’ha
caracteritzat per estar sempre en un
segon pla, encara que després de la
sortida a Borsa de la multinacional,
el 2001, li costa molt més evitar els
flaixos. Ortega es va presentar en societat
el 15 de setembre de 1999, en
la setena pàgina de la primera memòria
d’Inditex. Fins aleshores molts
dubtaven de la seva existència i molts
altres especulaven sobre com seria l’aspecte
d’un home que avui dia s’estudia
a les facultats d’Economia més prestigioses
del món.
«Visc feliç essent un més», assegura el
pare de Zara, qui fins i tot a pocs mesos
de la seva pseudojubilació continua engrandint
la seva llegenda. La marca més
representativa de la multinacional va obrir
el seu establiment 5.000 el mes de novembre
passat al cor de Roma, i entre
els nombrosos mitjans de comunicació
que van cobrir la notí-
L’emperador
discret
L’home més ric d’Espanya, i la novena fortuna mundial, cedeix
el testimoni als 75 anys després de dedicar-ne més de 60 al
món de la moda i de crear un imperi tèxtil a partir de Zara
TEXT: ANA BELICIA GIORGINI
cia va sorgir una pregunta molt recorrent, sobretot
fora d’Espanya: «Existeix Mister Zara de
veritat?». Sí que existeix, però és un home del
carrer, a qui li agrada que els seus nebots li diguin
Tío Cholo i que s’obstina a no ser mai el
protagonista d’un esdeveniment. S’estima més
passar desapercebut, amb el seu vestuari habitual
–pantalons casual, camisa blanca o blava
i nàutiques–, i gaudir d’uns ous ferrats i d’un
cafè tranquil·lament en una cafeteria de la ciutat
o assegut al menjador de la fàbrica d’Inditex,
a Arteixo, al costat dels seus empleats.
L’únic reducte en el qual se sent més còmode
en públic és a l’hipòdrom Casas Novas
d’Arteixo, que va construir perquè la seva
filla Marta pogués gaudir de la seva gran
passió: l’hípica. I és que per a la primera
fortuna espanyola, els fills són el primer.
«En l’únic en el que realment no accepto
el mínim atac és en els meus. Amb
els fills sóc inflexible», assegura.
DOS MATRIMONIS I UN LLEGAT
L’encara president d’Inditex està casat
amb Flora Pérez des de l’any
2002 i tenen una filla en comú. El
1986 s’havia separat de la seva primera
dona, Rosalía Mera, cofundadora
de Zara i amb la qual té dos fills.
A ells els deixarà un llegat forjat a base
de treball i insistència. Han estat les seves
ganes d’«aprendre i de créixer» les
que l’han mantingut al peu del canó fins als
75 anys. I el seu missatge per a les futures generacions
és clar: «El que cal fer és treballar
amb passió. Això és el que a mi em van ensenyar
els meus pares, uns obrers normals, que
van passar les estretors d’aquells anys a Espanya».
Treballar des dels 13 anys li va fer descobrir
a una edat molt primerenca tots els secrets del
sector tèxtil i el va ajudar a convertir-se en un
empresari fet a si mateix, però també li va deixar
una carència: els estudis. «En parlar de la
meva trajectòria es repeteix mil vegades que
vaig començar a treballar als tretze anys. És veritat,
però no s’afegeix que, com que no podia
fer-ho tot, no vaig estudiar prou. Ara ho
trobo a faltar. Per llançar-me a treballar amb
aquesta edat vaig haver de renunciar a moltes
coses. Tot és tan senzill com això. La meva
universitat és la meva professió», assegura.
Amancio Ortega volia ser un empresari diferent
i «canviar socialment el món». Ho ha
aconseguit, a la seva manera, amb un imperi
capaç de resistir a una crisi financiera
mundial. «La crisi no pot espantar-te, no pot
dominar-te, perquè la por et paralitza. Jo recordo
quan era petit i tornava de nit a casa
meva, a dos quilòmetres de l’estació, que algunes
vegades sentia tanta por que no podia
fer ni un pas. Amb por no es funciona.
Sempre cal arriscar-se».
El pare del gegant tèxtil d’origen corunyès
ha anat veient créixer la seva llavor, «fins i tot
en els anys de les vaques magres», al llarg de
35 anys. Ara, des de la barrera, veurà com una
altra generació continua la seva tasca.

El successor
Confiar en
l’equip
Pablo Isla, actual vicepresident i conseller delegat d’Inditex
i futur president de la companyia en substitució d’Amancio
Ortega, destaca per fer equips: els crea i després hi sap delegar
E m
veureu tota la vida a Inditex». Fa menys
d’un any, Pablo Isla (Madrid, 1964) va
deixar anar als quatre vents aquesta frase
lapidària que matava dos ocells d’un tret:
acabava amb els rumors –una cosa que no li
treia la son– sobre la seva possible sortida del
grup tèxtil, i mostrava la seva total lleialtat cap
al seu patró, Amancio Ortega, a la vegada que
s’oferia per substituir-lo en un futur pròxim.
Però com tot a Inditex, el futur és ara, i a partir
del mes de juliol, aquest advocat amant
de Shakespeare aconseguirà la butaca més
alta de la cúpula directiva del gegant de la
moda, només quatre mesos després que
l’encara president bufi les espelmes del
seu 75 aniversari. I com sempre a Inditex,
la transició serà sense presses, però
també sense pausa. Encara queden sis
mesos perquè es produeixi el relleu.
Darrere d’aquestes ulleres sense
muntura s’amaga un home tímid, encara
que en cadascuna de les seves
aparicions públiques hagi de bregar
amb desenes de preguntes de periodistes
i analistes espanyols i internacionals
que intenten buscar-li una i altra vegada
les pessigolles sobre els resultats de
l’empresa de la qual des del 2005 n’és el vicepresident
i conseller delegat. Sempre, amb
una paciència infinita, una amabilitat insultant
i un lleu somriure, Pablo Isla Álvarez de Tejera
aconsegueix que qui pregunta es conformi
amb la resposta encara que no hagi estat la que
esperava. Sap que una paraula mal dita o mal
entesa pot suposar la caiguda de les accions
d’Inditex. I això que l’actual conseller delegat
de la firma li dóna una «importància màxima»
a la comunicació, una «eina essencial per transmetre
tant interna com externament els valors
de la companyia». Per a ell, la comunicació és
un «element constant i diari».
UN NÚMERO U
Llicenciat en dret per la Universitat Complutense
de Madrid, el 1988 –amb només 24 anys–
va ingressar al cos d’Advocats de l’Estat com
el número u de la seva promoció. Ja des del
col·legi destacava per la seva gran intel·ligència.
És un líder nat, però sobretot és capaç de
fer equips. Els crea i després hi delega. Per a
ell, un cap d’Inditex ha de tenir «la capacitat
per motivar i dinamitzar equips capaços d’afrontar
els reptes d’una companyia en continu
creixement». I per això considera que a la multinacional
que passarà a presidir el juliol «el lideratge
només s’entén a partir de la concepció
de l’equip humà com a principal actiu de
l’empresa». I sembla que aquesta recepta li està
funcionant. Des que va assumir la tasca de liderar
l’expansió internacional del gegant tèxtil,
el 15 de juliol de 2005, gairebé ha duplicat
el nombre de botigues d’Inditex i ha elevat el
benefici de la companyia d’un 46%. Ara s’entén
per què Amancio Ortega no el vol deixar
escapar.
A finals de 2004, Inditex va encarregar a la
firma de caçatalents Korn Ferry la recerca d’un
substitut per a José María Castellano. La com-
TEXT: MANOLO RODRÍGUEZ
panyia volia un directiu preferiblement espanyol,
jove, amb experiència en el món de la
distribució i capaç de dirigir equips. I, evidentment,
que volgués canviar el seu domicili
habitual a la Corunya. Després de diversos
mesos d’incertesa i d’estudiar una desena de
candidats, l’elegit va ser Pablo Isla. Tenia 41
anys, però malgrat la seva joventut ja comptava
amb una dilatada carrera professional. Havia
estat en l’empresa pública, al sector bancari,
i des de 2000 presidia la tabacalera Altadis.
Isla canviava el negoci del fum pel de la
moda per liderar un dels projectes més apassionants
que un directiu pot encarar.
L’actual conseller delegat reconeix que la
seva funció és la d’un «director d’orquestra»,
que sap en cada moment «quan i amb quin
tempo ha de donar pas a cada instrument, que
estan tots en mans d’especialistes, els millors
per interpretar una determinada partitura».
Una feina molt semblant a la que entre 1989
i 1991 li va tocar al servei jurídic del Ministeri
de Transport, Turisme i Comunicacions. Després
va passar a la Direcció General del servei
jurídic de l’Estat i va ser delegat espanyol davant
la Comissió de les Nacions Unides per a
la Unificació del Dret Mercantil Internacional.
L’any 1992 va sol·licitar l’excedència com a funcionari
per incorporar-se a l’assessoria jurídica
del Banc Popular. Un any després va ascendir
a la direcció dels serveis jurídics del
banc.
DIRECTIU DE L’ANY
Amb només 32 anys, el maig de 1996 es va
convertir en el director general de Patrimoni
de l’Estat, al ministeri d’Economia. Dos anys i
mig després va abandonar el càrrec per retornar
al Banc Popular com a secretari general.
El juliol de 2000 va deixar de nou l’entitat financera
després d’acceptar la presidència
del consell d’administració i la copresidència
d’Altadis, en substitució de César Alierta,
que havia estat nomenat president de
Telefònica. Cinc anys després va fer el salt
a Inditex. En l’actualitat també és membre
del consell d’administració de Telefònica
i controla de manera directa o indirecta
el 0,022% de les accions de la
multinacional tèxtil. Fa només dos anys
va rebre un d’aquests premis que donen
catxé a qui els recull. Va ser elegit,
per l’Associació Espanyola de Directius
(AED), Directiu de l’Any 2008
per la seva trajectòria professional al
Grup Inditex. Un dels seus èxits havia
estat que l’exercici anterior la facturació
de la multinacional amb seu a Arteixo havia
superat la barrera dels 10.000 milions d’euros.
Els seus més estrets col·laboradors només
parlen –no podia ser d’altra manera– meravelles
d’ell. Jesús Echevarría, director general de
comunicació d’Inditex, i que complia una funció
semblant amb Isla a Altadis, assegura que
el seu cap «s’ha fet amb Inditex segurament per
la seva manera d’entendre la gestió empresarial
i la responsabilitat individual». Lorena Alba,
directora general de Logística de la multinacional,
diu del futur president de la companyia
que «té una extraordinària capacitat de treball
i una sorprenent capacitat d’anàlisi, però
potser és més important la seva predisposició
a escoltar. Sap que qualsevol persona, al marge
de la seva posició en l’organització, pot
aportar-li informació rellevant per a la gestió».
Encara que no té tanta al·lèrgia als esdeveniments
socials com Amancio Ortega, a Pablo
Isla tampoc l’atrauen els saraus. Li encanta passar
inadvertit i practicar com un ciutadà més
altres de les seves aficions: anar al cinema i jugar
al pàdel i al tennis. Malgrat aquesta al·lèrgia
a trobar-se en el punt de mira de tothom,
va sorprendre el març passat per la brevetat i
contundència amb la qual va tancar les especu
lacions sobre una possible marxa a la presi
dència de Telefònica per substituir César
Alierta, o a la direcció general de Caja Madrid.
A l’entitat financera hi acabava d’arribar Rodrigo
Rato, que ja coneixia Isla de la seva etapa
a la direcció general de Patrimoni. «És absolutament
ridícul», va repetir dues vegades
quan va ser preguntat per la seva possible sortida
del gegant tèxtil. «Em veureu tota la vida
a Inditex», va tancar el conseller delegat. I encara
que la frase pugui pecar d’exagerada, la
proposta d’Amancio Ortega perquè sigui el seu
substitut l’acosta més a aquell desig que va expressar
en veu alta fa menys d’un any.
Reportatge
9 Dominical
Diumenge 16
de gener de 2010

Reportatge
10 Dominical
Diumenge 16
de gener de 2011
Fotos:
Sobre aquestes
línies, la portada del
llibre El sueño del
neandertal, del paleontòleg
Clive
Finlayson.
1
Finlayson, director
del Mueu de Gi -
braltar, mostrant el
crani d’un avantpassat
de l’ésser humà.
E l
paleontòleg Clive Finlayson, director
del museu de Gibraltar i expert en el
«món perdut dels neandertals del Mediterrani»,
explica com els individus menys aptes
van superar els períodes de crisi millor que
els més dotats gràcies a la seva resiliència. La
seva capa citat de resistència en situacions de
fort i prolongat estrès els va fer innovar, tant
biològicament com en el comportament. El
plantejament de Finlayson, que ell anomena
irònicament «supervivència dels més dèbils»,
xoca amb el postulat darwinista. «La vida en
els territoris marginats va seleccionar els individus
inventius entre la resta». Finlayson sintetitza
en aquesta frase la idea del seu conceptede
la «supervivència dels més febles», difícil
de conciliar d’entrada amb el postulat darwinista
que només els més aptes tiren endavant.
Però e paleontòleg no intenta subvertir
el cos de coneixement de l’evolucionisme. La
seva pretensió és advertir que al costat de les
lleis generals n’operen d’altres que tenen la
capacitat d’explicar com es van produir certes
innovacions biològiques i de comportament,
de mostrar com aquestes lleis generals
es veuen subjectes a l’excepció en circumstàncies
extraordinàries.
Especialista en paleontologia, l’estudi de
l’entorn natural on desenvolupaven la seva
vida els habitants del passat remot, Clive Finlayson
sosté que «no sempre van ser els més
forts i els millors a l’hora de sobreviure en situacions
particulars els que se’n van sortir millor
en ambients impredictibles i canviants».
En el seu llibre El sueño del neandertal (Editorial
Crítica), exposa que «les poblacions reeixides
que en darrer terme condueixen fins
a nosaltres van ser sempre les que vivien a la
perifèria d’altres que monopolitzaven el territori
de bona qualitat». La nostra és una humanitat
perifèrica, i «vam néixer dels pobres i febles
que havien de gastar cada gram d’energia
buscant les sobres que els mantinguessin
vius», relata Finlayson.
UNA CONDICIÓ POC DIGNA
Aquesta condició marginal «pot semblar poc
digna a aquells que ens veuen com el pinacle
de l’evolució, però és la solemne realitat de la
nostra història». I a continuació fa una relació
d’aquests «innovadors», que arrenca amb «els
simis que van començar a menjar fulles i nous
en boscos estacionals, perquè no tenien accés
a la selva pluvial de primera qualitat i a la
seva abundància de fruits», i conclou amb els
nostres avantpassats a l’Àsia central, que «es
van adaptar a l’estepa i van treure el màxim
profit» d’aquest hàbitat. «Si viatgéssim enrere
en el temps, no concediria a cap d’aquesta
gent una bona probabilitat de sobreviure. Segur
que tots haurien estat eradicats per la selecció
natural, però no ho van ser, i som aquí
gràcies a la seva resiliència (disposició humana
per assumir amb flexibilitat situacions límit
i sobreposar-s’hi) i a la seva sort»...
Però, en què consisteix la seva capacitat
d’innovació? «Aquests supervivents podien resoldre
millor el risc de subministrament impredic
tible de menjar o aigua que els altres de
la seva espècie, de manera que quan el clima
va canviar i va fer que totes les coses empitjoressin,
van ser ells i els seus descendents
els que en van sortir més ben parats»,
explica Finlayson. «La forma més primerenca
de gestió del risc sembla
haver implicat viure a la vora de
dos o més hàbitats», una circumstància
que afavoria «explotar
una varietat més àmplia
d’aliments que si haguessin
viscut en un
únic hàbitat».
Pel que fa
a nosaltres,
«la
con-
Innovació i
evolució
El paleontòleg Clive Finlayson, expert en l’home de neandertal,
defensa sota el concepte «la supervivència dels més dèbils»
que els individus menys aptes van superar els períodes
de crisi millor que els més dotats, gràcies a la seva resiliència
questa de l’estepa euroasiàtica per part
dels ancestres fa 30.000 anys va
marcar un canvi espectacular
en la
fortuna d’una
població
que
TEXT: ANDRÉS MONTES
havia d’inundar tot
Euràsia i les Amèriques».
Aquests grups
van reunir moltes
«destreses culturals,
tecnològiques i socials
que ja estaven
presents en altres
humans. El seu talent
residia a posar tots
aquests elements
junts en un únic paquet».
La seva expansió
i consolidació
poblacional va ser «la
conseqüència d’haver
de gestionar el
risc de manera molt
més eficient del que
ho havien fet mai
abans». En definitiva,
conclou Finlayson,
«no hem d’oblidar
que som el producte
de gent marginal que
va haver d’improvisar
molt per tirar endavant».
Aquest és un canvi
de visió que introdueix
fortes dosis
d’humilitat en aquesta
concepció d’espècie
suprema, amb
l’èxit ja marcat en els
gens, des de la qual
ens relacionem
amb la resta del
món. I és també
l’arrencada d’un
debat en una
ciència tan
subjecta al
canvi com la
paleontologia.

U na
amenaça sobrevola la conversa amb
l’artista fins al punt de monopolitzar-ne,
a la pràctica, els continguts: es tractava
de parlar de pintura, però s’acaba parlant de
la perversió d’un mercat capritxós a l’hora de
seleccionar –i després encimbellar– els seus
productes, del depauperat teixit galerístic de
Girona, que sembla ferit de mort o, encara pitjor,
instal·lat còmodament en una mena d’agonia
sostinguda similar a la de l’existència dels
fòssils, del silenci administratiu davant de la realitat
d’uns artistes –sí, sí, «artistes» malgrat tot,
persones que van decidir fa un grapat d’anys
guanyar-se la vida amb la pràctica de l’art– que
contemplen, mig astorats i mig fastiguejats,
com s’accepta aquest nou ordre de les coses
marcat pel signe sempre equívoc de la indolèn
cia; i és que allò que més inquieta Pep
Camps (Girona, 1962) és veure com es desactiven
lentament les diferents energies contestatàries,
com es dissol tota una generació de
creadors fidels a la pintura en un món, el de
l’art contemporani, decididament entestat a
confondre i confondre’s sense reconèixer, malgrat
tot, als seus immediats antecessors. Hom
té la sensació que l’assassinat programàtic del
pare –en el sentit freudià del terme– s’ha dut
massa lluny: el que resta del magnicidi és justament
això, artistes dislocats i autors orfes malaltissament
àvids de novetat al preu que sigui,
fins i tot al de l’art.
El repte de ser pintor, per tant, avui dia, està
més condicionat per l’aspresa de la subsistèn-
cia diària, per la decepció constant enfront de
la impossibilitat de trobar canals raonables per
arribar a un públic cada dia més divorciat amb
la cultura de qualitat i, en canvi, més amic dels
espectacles –etimològicament, un deambular
d’espectres–, que no pas amb allò que li seria
propi, és a dir, la reflexió a l’entorn d’un mitjà
expressiu antic com l’home i que, en tant que
immediat, conté en forma de latència els moviments
pulsionals i la memòria del seu artífex
i, en un sentit global, de tota la història de l’art
precedent. Per això, fer d’artista i optar per la
militància pictòrica implica un acte de resistència
que, sense proposar-s’ho, ha esdevingut
heroic: no es tractava de res més que de
seguir pintant i, en l’acte de pintar mateix, mantenir
viu aquell atàvic plaer enfront de l’inconegut.
Ho explicava Antoni Llena al seu exquisit
–i imprescindible– llibre La gana de l’artista:
«De què parlo, quan parlo de plaer? Del
plaer de destil·lar solitud (i què és la solitud
sinó estar despert al misteri), de fer-ne un espai
on tot allò que ha estat, o que no ha estat
El repte
de ser pintor
Entramats de línies de colors bàsics com a referència a la mort
i a la inabastabilitat del món caracteritzen l’obra de Pep Camps
i vol ésser, pugui covar-hi el vol. Pinto per
plaer. Per no haver de demostrar res. Pinto per
plaer perquè tinc una fe debilíssima. Pinto per
plaer, per més que la pintura no em deixi satisfet
ni amb la consciència tranquil·la».
Mentrestant, les grans teles i els dibuixos més
íntims s’acumulen a l’estudi empordanès de
Pep Camps: són enregistraments temporals que
han acabat testimoniant un viatge, real i imaginari
alhora, per la visibilitat que fa possible
la pintura. En aquest sentit, potser són els seus
característics degoteigs de color, verticals o horitzontals,
allò que millor simbolitza el repte de
què parlàvem. Ell mateix ens regala les pistes
necessàries: «Un factor que apareix en tota la
seva senzillesa i contundència [a les meves
obres] és la llei de la gravetat: els regalims de
pintura comencen i acaben el seu viatge en un
lloc antròpic; així com l’atzar en el recorregut
de la pintura que pot ser alterat per petits condicionants,
tots aquests factors ens deixen un
entramat de línies de colors bàsics. Són referències
a la mort (la gravetat), i a la impossibilitat
de poder captar el món en tota la seva
significació i plenitud». D’això es tracta: de seguir
pintant malgrat tot, per necessitat, contra
tota lògica utilitària, fidel a aquella «fe debilíssima»
de la qual ens parla Antoni Llena.
EUDALD CAMPS
Noms i llocs de
l’art a Girona
11 Dominical
Diumenge 16
de gener de 2011
Eudald
Camps
Crític d’art

Establiments
antics
12 Dominical
Diumenge 16
de gener de 2011
Història
Avui anomenada
Antiga Casa
Bellsolà, els
seus orígens
van ser un modest
obrador a
la plaça del Gra
(avui avinguda
de Sant Francesc)
de Girona.
Durant la
Guera Civil no
va tancar mai i
als anys seixanta
i setanta es
va dedicar també
a la producció
de pasta
congelada per
fer pa. Va arribar
a tenir 600
treballadors i 17
botigues a Girona.
L’empresa
va ser venuda a
una societat i en
els darrers anys
ha tornat als
seus orígens, la
fabricació artesanal
de pa.
Origen
1892.
Fundador
Pere Bellsolà.
Propietari
actual
Robert Bellsolà i
Mireia Oliveras.
Treballadors
Abans, 600; ara,
30.
Activitat
Elaboració artesanal
de pa.
E ra
Antiga Casa Bellsolà
Bellsolà va arribar a ser una empresa amb 600 treballadors,
disset botigues i una fàbrica a Aiguaviva; en la nova etapa ja té
quatre establiments a la ciutat i es prepara per obrir el cinquè
l’any 1892 quan Pere Bellsolà, flequer
nascut a Girona, va obrir un forn a la plaça
del Gra (avui avinguda de Sant Francesc,
número 3) de la ciutat, ben bé al centre
del lloc on se celebrava el mercat setmanal dels
productes de grana i a poca distància del mercat
de l’Areny, a la llera del riu Onyar. S’enfornava
el pa allà mateix i es repartia per les cases,
porta a porta, amb un carro i un ase. També
es feia l’entrega diària a algunes botigues
dels sectors més allunyats del centre urbà.
A primers del segle XX se’n van fer càrrec el
seu fill, Robert Bellsolà Bellsolà, i la seva dona,
Pilar Fonalleres. Continuaven amb la mateixa
feina però també elaboraven panets de viena,
que s’havien posat de moda, coques i xuscos,
que servien gairebé en exclusiva a les casernes
militars General Mendoza.
Durant la Guerra Civil la fleca no va tancar
les portes i va continuar treballant fins que es
va acabar la farina perquè ja no quedava blat
als camps per recollir. A la postguerra es va instaurar
el racionament i Robert Bellsolà se’n va
sortir fent tot el possible perquè mai faltés el
producte al client, encara que fos poc. Com
que el negoci havia crescut, a la dècada de 1970
va obrir un nou obrador a la zona gironina de
Montilivi, conservant el de l’avinguda de Sant
Francesc. També en la mateixa època es va fer
càrrec del negoci Pere Bellsolà i Fonalleres,
amb la seva dona, Mercè Saborido i Guday.
GRAN EXPANSIÓ DE L’EMPRESA
Pere Bellsolà i la seva dona van introduir la
congelació en el procés d’elaboració del pa. En
aquells anys, l’empresa va arribar a tenir 600
treballadors i exportava barretes de pa ja fetes
per tot Europa, els Estats Units i alguns indrets
de l’Àsia. Va ser una època d’eufòria comercial
i de gran expansió, durant la qual es va traslladar
la fàbrica a Aiguaviva i l’empresa va arribar
a tenir disset botigues entre Girona ciutat i
altres localitats de les comarques gironines.
En aquells temps la producció era enorme i
l’any 2003 va sorgir la possibilitat de vendre
l’empresa a una societat, cosa que Pere Bellsolà
i Fonalleres i la seva dona, Mercè Saborido
i Guday, no van desaprofitar, tot i que van
mantenir dues botigues de la ciutat de Girona,
TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU
que amb el temps cedirien al seu fill, Robert
Bellsolà i Saborido. Aquest, però, no es dedica
a l’elaboració de pa, sinó al món audiovisual,
i ha estat la seva esposa, Mireia Oliveras
i Viñas, que va estudiar per farmacèutica, qui
ha agafat el relleu de la familia Bellsolà.
Mireia Oliveras gestiona, per tant, un nego-
Girona
ci que torna a fabricar pa de manera artesanal,
amb productes naturals i ecològics. La casa té
ara quatre botigues amb 30 treballadors a la
ciutat de Girona i està a punt d’obrir-ne una altra,
a la zona de la plaça dels Països Catalans.
Rebatejada com a Antiga Casa Bellsolà, complirà
aviat cent vint anys d’existència.

U n
dels plats catalans que sempre té èxit
als resturants –i a les cases que encara
cuinen– són les faves ofegades, estofades
o a la catalana. Com deia Josep Pla, i jo
també ho crec, aquesta és la millor i més reeixida
recepta de faves de tota la Mediterrània
occidental (a l’oriental i africana també es mengen
faves, però sense porc ni embotits)
Les faves constitueixen un vegetal típicament
mediterrani, tot i que també se’n troben
als països atlàntics, com Anglaterra. La més comuna,
la que coneixem a Catalunya, o fava de
mides grans, sembla que procedeix del nordest
africà. N’hi ha una altra mena, més petita,
que procediria de l’Afganistan o de Pèrsia. A
Anglaterra n’hi ha de granes quasi rodones.
La fava (Faba vulgaris, varietat grossa major)
ofereix dos rècords: primer, és un dels aliments
més antics dels quals es té notícia, ja
que els nostres avantpassats neolítics ja en
feien un consum important; segonament, és el
vegetal cultivat que arriba a més altures: es troba
al Pamir, a uns 2.400 metres d’altura!
La seva àrea de cultiu ateny extenses regions
del planeta: Europa, Àsia –incloent la Xina–,
Àfrica, Amèrica... La seva història, altrament,
és ben il·lustre: és citada per la Bíblia –el rei
David ja en menjava!–, era apreciada pels antics
babilonis, els egipcis, els grecs, els romans...
El famós falafel egipci –una mena de
croqueta o «raola» vegetal feta de farina de faves,
que encara avui es menja arreu del país–,
ja era, segurament, una menja de l’època dels
faraons.
Actualment, sobretot és apreciada a Catalunya,
a Anglaterra, al Magrib en general i a
Egipte, entre d’altres països.
UN AFRODISÍAC?
Les faves admeten una cuina rica i variada, un
cop superat l’antic ús exclusiu com a fava seca
per a farinetes, causant –si no es consumia gaire
res més– d’anèmia, així com el favisme, una
malaltia acompanyada de manifestacions
d’he mòlisi. I també un cop superats diversos
prejudicis als quals s’han hagut d’enfrontar: les
classes altes del món antic creien que enterbolien
la visió; també es creia que produïen
l’esterilitat, i que les seves flors blanques i negres
eren malèvoles. A l’Edat Mitjana, el seu
consum era prohibit en certs convents, ja que
tenien reputació d’afrodisíaques! No deu ser
per això que al nostre país «la fava» té un doble
sentit ben popular?
A més, alguns francesos, desconeixedors de
les seves bondats gastronòmiques i odiant alguns
aliments que ells anomenen féculents,
les han estigmatitzat amb la frase «les fèves pour
les cochons». Alguns gastrònoms, discutint el
sexe dels àngels, es barallen sobre si cal pelar
les faves petites i tendres: en realitat demostren
un clar desconeixement de la matèria. Les
Kesksou b’l foul és el nom d’aquest plat
en àrab en transcripció francesa. L’he
après a fer a Algèria, a casa del meu
amic Kader. Amb la diferència, és clar, que
a la seva família el cuscús encara s’elabora
a mà, i es fa en una cuscussonera. Per cert,
encara que atribuïm el cuscús al Marroc, els
algerians –àrabs i kabils o berbers– en reclamen
la paternitat.
Elaboració
Prepareu el cuscús segons les instruccions
del paquet. Tradicionalment, es fa coure al
vapor en un recipient especial (a França anomenat
couscoussière; en català antic, cuscussonera;
es ven, també aquí, a les botigues
de productes àrabs). És una olla amb
un colador, que se segella amb un drap humit.
La sèmola es posa al colador i es cou al
vapor del brou; cal mullar-la amb aigua salada
o brou de cocció i untar-la amb oli o
mantega, sobretot abans de servir-la.
– Poseu una cassola o olla al foc amb un fons
d’oli (o mantega) la ceba pelada i trinxada,
pebre, canyella, pebre vermell, safrà o cúrcuma
i sal. Feu-ho sofregir, fins que tot hagi
Les faves
Gastronomia
13 Dominical
Diumenge 16
de gener de 2011
Són un producte típicament mediterrani, tot i que n’hi ha per
tot el món; citades a la Bíblia, els antics egipcis ja en menjaven
faves just acabades de collir no neces siten de
més manipulacions: fins i tot es mengen crues,
com un agradable entrant cruixent.
I si bé és cert que porcs i cavalls també mengen
faves, no per això ens privarem de consumir-ne.
Admeten diverses possibilitats. En
forma de xiulet, de tavella just nascuda, una
deliciosa i poc coneguda verdura. Faves petites,
que varen fer la fama de Josep Mercader,
amb la seva famosa Amanida de faves. Faves
més granades, per fer a l’estil dels Països Catalans,
estofades o sacsades. Faves per a les
escudelles balears, o per a les paelles negres
de València o de l’Horta. Faves seques, que repelades
i reduïdes a puré donen un gust inigualable
a l’escudella (pràctica que he vist de
Cuscús de faves
Ingredients
● Un paquet de
cuscús (mig quilo
o una mica més).
● Brou.
● Mig quilo de xai
(sense ossos).
● Mig quilo (o
més) de faves
amb tavella.
● Una ceba grossa.
La recepta
● Mig cullerot d’oli
vegetal o bé mantega
(smen).
● Sal.
– Espècies: Pe -
bre negre, gingebre,
safrà o cúrcuma,
canyella en
pols i mitja culleradeta
de pebre
vermell (pot ser
picant) o mig
bitxo.
canviat de color i evitant que el pebre vermell
es cremi. Un cop llest, hi afegiu mig litre
d’aigua (o una mica menys). Quan bulli,
tireu-hi el xai fet a trossos no molt petits i les
faves. La seva cocció és d’una hora.
– Si elaboreu el cuscús de la forma tradicional,
és el moment de posar-hi ja el colador
superior: quan surt el vapor, es treuen al cap
d’uns 20 minuts i es remenen i es refresquen
amb aigua salada els grans de sèmola; o si
no, tapeu l’olla. Abans de servir-lo, es barreja
molt bé amb mantega (o bé oli) i l’ajut de
petit). Els anglesos les congelen i enllaunen. I
els egipcis, particularment de la varietat petita,
assecada, en fan un enorme consum, ja que
formen part de l’alimentació diària, de l’esmor -
zar al sopar, de diverses formes: en puré, sopa,
estofades i també crues. Al Magrib formen part
dels cuscussos, i a Espanya i el País Basc, de
la minestra de verdures, si bé, en aquest cas,
tractades subsidiàriament. Això no és estrany,
tenint en compte que les faves seques són molt
alimentoses: posseeixen unes 250 calories i un
munt de proteïnes vegetals.
Les faves s’anomenen fava bean o broad
bean en anglès, fève en francès, haba en castellà,
fava en italià, occità i portuguès, puffbohne
en alemany i ful en àrab.
suc de cocció, amb una forquilla. Els grans
han de quedar separats però no pas secs.
– A mitja cocció (al cap d’una hora), si n’hi
poseu, afegiu-hi les verdures més dures netes,
pelades i a trossos, o senceres i amb un
tall. Poseu-hi també el bitxo.
– Serviu el plat posant en una plata la sèmola
en forma de volcà, guarnida amb les carns
i les verdures. En un bol a part, serviu brou,
a fi d’afegir-ne al cuscús, a gust de cadascú.
Notes
El mateix plat es pot fer amb vedella o pollastre,
o bé combinant ambdues carn , i fins
i tot merguez (salsitxes de xai).
– A Algèria les faves se solen fer a part, cuites
al vapor, i després s’afegeixen al plat. En
comptes de mantega (smen) s’hi pot fer servir
oli d’oliva, sobretot si es fa a l’estil jueu.
– Igualment es poden fer servir faves amb tavella
(xiulets). En aquest cas, combinades
amb tirabecs (pèsols amb tavella) o pèsols,
fan un cuscús vegetal, sense salsa, molt
apreciat, que es menja amb llet fermentada
o pétit lait.
Jaume
Fàbrega
«Bona Vida»
http://blocs.mes -
vilaweb.cat/jau -
mefabrega
http://jaumefabre
ga.blogspot.com

14 Dominical
Diumenge 16
de gener de 2010
Agustí
Ensesa
Bonet
Escola de
Tastavins
És un vi negre de Costers del Segre amb
molt bona relació qualitat-preu. Elaborat
amb les varietats Ull de Llebre, Syrah i Merlot,
amb bona maceració i fermentació durant
uns trenta dies. Criança de sis mesos en bótes
de roure americà, francès i hongarès.
Aquesta curta criança en fusta de bona qualitat
fa que sigui fàcil de beure i gens pesat. Color
robí amb tocs d’albergínia i voraviu ver-
del Gironès Col·leccionisme
Xavier
Romero
A mb
El vi
Bru de Verdú
2008
l’obtenció fa unes
setmanes, per part
d’una empre sa surera
gironina, del reconeixement
del Pan European Forest Certifications
(PEFC), el món del
suro continua d’actualitat en
representar una de les indústries
autòctones de la demarcació,
i amb ple na vigència.
L’empresa en qüestió
és Corcho del País, radicada
a Cassà de la Selva, la qual
ha estat pionera a tot l’Estat
espanyol en assolir una certificació
tan prestigiosa.
Pràcticament cada dia els
mitjans es fan ressò de totes
aquelles notícies que genera
la indústria del suro, des de
les mateixes plantes productores,
les alzines, fins a l’última
manufacturació i comercialització,
tant en forma de
taps per a vins i caves, com
per a ornamentació, aïllaments
i altres objectes decoratius
i de record. A les comarques
gironines hi ha
unes 60.000 hectàrees d’alzines
sureres, el que ve a representar
gairebé el 90 per
cent de les que hi ha en el
conjunt de Catalunya.
Tot i això, no hauríem de
tancar els ulls davant de la
crisi generalitzada, que també
ha arribat a aquest sector
econòmic, en èpoques no
gaire remotes convertit en
punter a bon nombre de poblacions de les comarques
gironines. Per intentar pal·liar parcialment
la situació, el mateix Estat acaba de crear
un programa d’ajuts que, amb mig milió d’euros,
revertirà tant en les esmentades localitats
com en d’altres situades a comunitats que igualment
puguin tenir a veure amb el suro, com ara
Andalusia, País Valencià, Castella-la Manxa i Extremadura.
A casa nostra la referència és la xarxa
Retecork, entitat que amb la col·laboració de
diversos municipis representa i defensa els interessos
del col·lectiu.
Els col·leccionistes aporten igualment el seu
gra de sorra a la vitalitat del món surer en atendre
diverses temàtiques relacionades, com ara
les xapes de cava, les etiquetes de vins i licors,
elaboracions decoratives, pessebres, i tota aquella
documentació al·lusiva com poden ser llibres,
fotografies, postals, gravats, etc.
En tractar-se, d’altra banda, d’una activitat ben
tradicional i arrelada al poble, amb unes localitats
que en altres temps pràcticament en vivien,
com ara Cassà de la Selva, Llagostera, Sant Fe-
mellós. Aroma primària que recorda al raïm
madur, el cassis i els gerds. Notes balàmiques
molt atractives. En boca es troba avellutat,
amb tanins suaus i molt equilibrat. Etiqueta
moderna i seriosa. Preu aproximat: 8 euros.
Adequat per a carns no gaire fortes. Fa un bon
maridatge amb un conil trossejat amb múrgules.
El celler elaborador: Celler Cercavins, situat
El suro
Aquesta autòctona indústria gironina continua d’actualitat
liu de Guíxols, Palamós, Palafrugell, Agullana o
Darnius, entre d’altres, la curiositat pel suro en
tota la seva extensió transcendeix fins al terreny
etnològic i costumista. Diverses col·leccions de
postals mostren fàbriques com R.Tauler, de Palamós;
Miquel, Vincke & Meyer, de Palafrugell;
o Baunach Glassner y Cia., R. Pecher, i José Batet,
aquestes de Sant Feliu de Guíxols; estampes
que servien bàsicament com a publicitat. El
gran retratista Amadeu Mauri edità una làmina
i una sèrie de targetes dedicades a la Indústria
surotapera. Altres exemplars mostren primers
plans de tapers en plena feina; triadors de taps
als interiors de les fàbriques i al carrer; suredes
emblemàtiques; mitjans de transport com els
vaixells dels ports de Sant Feliu i de Palamós i
els seus corresponents trens de via estreta, una
imatge ben familiar del paisatge gironí...
La il·lustració que reproduïm correspon a una
sèrie sobre les diferents províncies espanyoles:
per a aquesta targeta, dedicada a Girona,veiem
que es va elegir precisament la imatge d’uns peladors
de suro
a Verdú (Lleida),
està emparat per la
DO Costers del Segre.
va ser fundat
l’any 2003 i té un
conreu de vinya d’unes
cinquanta hectàrees
d’extensió.
Elabora també vins
blancs. Ha obtingut
diferents premis, entre
ells al Concurs de
Vins i Caves de Catalunya,
Girovi. Per
a més informació:
www.cellercercavins.
i www.girovi.cat.
Gironins del segle XIX
Martí
Gimeno
Massaguer
ada vegada que coneixia algú i es pre-
Csentava dient el seu cognom passava el
mateix. De fet, sovint quan parlaven d’ell
simplement deien «és el fill d’en Gimeno». I
si l’escena es produïa mentre estava pintant,
de seguida aquells ulls impertinents que l’escrutaven
saltaven a la tela, com buscant-hi
rastres d’influència paterna.
Martí Gimeno Massaguer, nascut a Torroella
de Montgrí el 1889, va ser el primogènit
del famós pintor Francesc Gimeno i de
Caterina Massaguer, filla dels propietaris de
la fonda on l’artista s’hostatjava quan visitava
aquella vila empordanesa per pintar. Després
de passar tota la infantesa a casa dels
avis materns, als catorze anys Martí va marxar
a Barcelona perquè el seu pare l’ense -
nyés a pintar. Més endavant també va assistir
a classes a l’Ateneu Obrer Barceloní i el
1906 ja va participar en una exposició
col·lectiva. Va ser llavors que va abandonar
la capital catalana per traslladar-se a Girona,
on de seguida va connectar amb alguns dels
millors artistes del moment, com l’escriptor
Miquel de Palol, el ceramista Joan Baptista
Coromina i sobretot l’arquitecte Rafael Masó,
amb qui col·laborà en diversos projectes,
com el disseny d’una font per als jardins de
la casa Coll de Borrassà. Segons sembla, el
1910 Gimeno Massaguer també va realitzar
una escultura dedicada al Manelic de Terra
Baixa, d’Àngel Guimerà.
Això passava quan Espanya estava immer -
sa en una duríssima guerra colonial al nord
de l’Àfrica. Segurament per això, Gimeno va
preferir emigrar a l’Argentina abans de ser
quitant per fer el servei militar. A partir d’aleshores,
va donar a conèixer la seva producció
tant a l’Argentina com a Catalunya,
amb mostres a les Galeries Dalmau de Barcelona
i Athenea de Girona. També es va dedicar
a la crítica artística a la premsa signant
com a M.G. Massaguer. Els seus textos van
publicar-se a La Razón i La República de
Buenos Aires, així com a Catalunya, una revista
impulsada per
compatriotes també
emigrats al país americà.
Així mateix, va escriure
per a la revista
Emporion, editada a la
seva vila natal.
Arran de la Guerra
Civil i la imposició de
la dictadura franquista,
els contactes amb Catalunya
no van ser tan
sovintejats i Martí Gimeno
Massaguer va
seguir la seva carrera
artística a l’Argentina.
Va morir a Buenos Aires,
el 1971, quan tenia
82 anys.
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista

SÓC JOVE
La caputxa vesteix
Eastpak proposa roba juvenil i còmoda per anar amb texans. Es porten els anoracs de plomes
brillants i els quadres com a estampat i, en aquesta mena de peces, sempre amb caputxa.
L’originalitat: l’armilla d’hivern.
QUATRE MANERES DE CAMINAR
De botes n’hi ha enguany per triar i remenar
Aquest hivern es poden trobar a les botigues un model diferent de bota per a cada preferència.
Es porten amb taló o planes; amb taló de falca o ben prim; folrades o de napa ajustada al
tou de la cama; de pell girada o brillants... Les botes semblen que siguin el calçat exclusiu d’aquest
hivern, però no hi ha cap estil que sigui el predominant. Aquests quatre models de Mango
il·lustren les tendències que es veuen més.
DIVERSITAT TEXANA
Caçadores per escollir la que s’adiu més a cada estil
Hi ha moltes possibilitats de portar roba texana, i Lee en mostra tres en aquesta fotografia:
blau marí immaculat, blau desgastat, i gris. Es porten també d’altres colors i acabats, encara
que aquests són els que agraden més. Com es pot veure, les tres caçadores són idèntiques
quant a estructura i repunts a la vista. En la gris, els botons són del mateix to.
ALEGRIA
Pedres brillants i colors variats
Malgrat que la tendència majoritària
en bijuteria s’avé amb la de la roba (tons
negres i grisos), hi ha firmes que aposten
per portar la contrària. Aïta prefereix
arracades i braçalets alegres, de colors
variats i pedreria muntada sobre suports
daurats amb un acabat envellit, que li
dóna un aspecte artesanal i antic.
DOS ESTILS
Cuiro o llana?
Sota l’abric, un jersei de llana cenyit o una caçadora de cuiro.
Les dues propostes de Mango es complementen amb uns pantalons
de llana amb volta i sabates mocassins brillants, en el primer
cas, i uns pantalons de pana amb botes militars per fora, en el segon.
El color no és fosc.
ZEBRA
TÈXTIL
Bosses teixides
amb llana
Aquests dos
models pertanyen
a la col·lecció
Zebra, de
Braccialini, i tenen
aquest nom
per les ratlles
que travessen el
cos de la bossa,
ratlles semblants
a les d’aquests
ungulats
africans. La particularitat
és
que són teixides
amb llana sobre
una base també
tèxtil.
EN PUNT
Càrdigans per a ell
Els jerseis han donat pas enguany a les jaquetes, que es porten
de llana teixida amb galga gruixuda, llargues i cordades amb
botons. Aquesta peça, anomenada tècnicament càrdigan, és de
Bershka per a ell.
Tendències
15 Dominical
Diumenge 16
de gener de 2011

Cinema
16 Dominical
Diumenge 16
de gener de 2011
Perseguit
pel número 4
Steven Spielberg manté com a productor la seva col·laboració
amb el director D.J. Caruso, que ara s’ha traduït en una mena
de «thriller» fantàstic i sobrenatural titulat «I am number four»
D .J.Caruso
era un nom bàsicament associat
a la televisió i al veterà director John
Badham, al qual va produir bona part
dels seus films dels 90. Però l’any 2002 es va
decidir a fer el salt a la realització amb The
Salton Sea, notable thriller protagonitzat per
Val Kilmer que va aixecar certes expectatives
sobre la seva carrera. Aquestes, però, van quedar
força damnificades amb el seu següent
treball, Vidas ajenas, una intriga més voluntariosa
que brillant al servei d’Angelina Jolie.
Quan semblava que desapareixeria del mapa,
apareix Steven Spielberg i li ofereix dirigir Disturbia,
divertidíssima posada al dia de La finestra
indiscreta que revelava Caruso com
un cineasta amb pols narratiu, sentit visual i,
sobretot, un alè de sèrie B de categoria que
segurament ha
après del seu
mentor Badham.
Els bons resultats
comercials de La
conspiración del
pánico, també
produïda per
Spielberg, han fet
que productor i director segueixin col·laborant
a I am number four, adaptació de la novel·la
homònima de Jobie Hughes i James
Frey que, depèn de com es miri, pot ser llegida
com un híbrid entre Scanners i Los inmortales.
El número 4 del títol és un jove, John Smith,
que canvia de ciutat i d’identitat amb més periodicitat
de la que voldria. El motiu? És l’hereu
d’una llarga nissaga de persones amb superpoders
i hi ha un misteriós exèrcit d’indi-
TEXT: PEP PRIETO
vidus que el busquen per treure’n profit. Ja
n’han atrapat tres, per això John ostenta el número
4. El cas és que al poble d’Ohio on viu
ara hi ha un al·licient inesperat: el seu primer
amor, Sarah. Convençut que la utilitzaran per
arribar a ell, John es disposa a fugir. Però fa
tard, perquè els seus perseguidors ja han arribat
al poble amb tota l’artilleria de què disposen.
I am number four també recorda perillosa -
ment les premisses de la fallida Jumper, però
els tràilers apunten que Caruso haurà obviat
la ximpleria romàntica adolescent en benefici
del potencial visual de la història. D’entrada,
que un altre dels productors sigui Michael
Bay garanteix un mínim de pirotècnia.
D’altra banda, la cinta de Caruso disposa d’un
Referents
La història d’un jove amb superpoders
centra l’acció d’un film que pot ser llegit com
un híbrid entre «Scanners» i «Los inmortales»
interessant repartiment encapçalat per Alex
Pettyfer (descobert a Alex Rider: Operación
Stormbreaker), Dianna Agron, Teresa Palmer
(el més aprofitable, i amb diferència, d’El
aprendiz de brujo), Judith Hoag, Callan
McAuliffe i Timothy Olyphant, en un paper
que recorda, precisament, al de Sean Connery
a Los inmortales.
I am number four inicia el proper mes de
febrer la seva trajectòria comercial a tot el
món.
La red social
DVD
Director: David Fincher.
Intèrprets: Jesse Eisenberg,
Justin Timberlake.
Distribuïdora: Sony.
Durada: 120 minuts.
És obvi que l’etiqueta de
«la pel·lícula sobre Facebook»
la pot fer funcionar d’una
determinada manera,
però aquesta autèntica meravella
cinematogràfica és
una reflexió molt més àmplia i àcida sobre les conseqüències
que pot tenir renunciar a la comunicació
directa en la vida en comunitat. Una tragicomèdia
dura, aclaparadora, dialogada amb mestria
per Aaron Sorkin, que furga en els clarobscurs de
la privacitat a partir de personatges que entronquen
amb una sorprenent facilitat amb els d’anteriors
treballs de David Fincher. És, amb Origen, la
millor pel·lícula del 2010. P. P.
Rumores y mentiras
Director: Will Gluck.
Intèrprets: Emma Stone,
Amanda Bynes.
Distribuïdora: Sony.
Durada: 92 minuts.
No ens trobem davant d’una
comèdia juvenil a l’ús: a
partir de referents tan il·lustres
com La lletra escarlata,
aquesta magnífic retrat de
la vida d’institut es pot extrapolar com una radiografia
gens convencional del salt a la maduresa.
Té un ritme frenètic, descobreix una esplèndida
actriu (Emma Stone, que ja brillava a Zombieland) i
fa pinta de tenir tots els números per convertir-se
en un clàssic immediat del gènere. Pel tema que
tracta, gairebé es podria veure en programa doble
amb La red social. P. P.
Híncame el diente
Director: J. Friedberg, A.
Seltzer.
Intèrprets: Matt Lanter,
Jenn Proske, Chris Riggi.
Distribuïdora: Fox.
Durada: 76 minuts.
Els nefastos autors de Date
Movie i similars se’n riuen
ara de la saga Crepúsculo i
altres èxits del cinema juvenil.
És cert que s’hi detecta una millora formal i un
mínim de cohesió narrativa, però per cada gag
funcional n’hi ha un centenar que atempten contra
el bon gust de l’espectador. A més, els directors
obliden un factor essencial: els films que parodien,
vistos per algú major de quinze anys, ja són
comèdies memorables que desencaixen la mandíbula
a cada línia de diàleg. P.P.
Gru. Mi villano favorito
Director: P. Coffin, C. Renaud.
Intèrprets: Steve Carell, Jason
Segel.
Distribuïdora: Universal.
Durada: 95 minuts.
Acaba sucumbint a allò que
pretén satiritzar (el motllo
Disney de reivindicació de
la família), i tècnicament és
més esforçada que brillant, però es tracta d’una
cinta d’animació divertida i molt recomanable sobre
un dolent d’opereta que es redimeix de les seves
malifetes quan es converteix en pare forçat
d’unes òrfenes. El millor són els impagables servents
de Gru, el seu homenatge al «slapstick» i algun
acudit amb força mala bava. P.P.
Aquest hivern deixa’t atrapar i seduir de nou per la màgia,
l’elegància i el «savoir faire» de la MOSCA DE GIRONA
No esperis més i FES-LA VOLAR tu també! I volaràs amb ella en total llibertat aquest any 2011
PUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (Hortes, 20), JAN COL·LECCIÓ (Ferreries Velles, 11), i també als ja habituals LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI i LLIBRERIA 22
Recordeu que ara també podeu aconseguir l’Auca de Sant Narcís per tan sols 3 euros amb la mosca inclosa

Novetats
Bryan Ferry: «Olympia»
El cantant britànic Bryan Ferry ha reunit al seu
últim disc, Olympia, vuit noves cançons i dues
versions amb les quals recupera els ritmes dels
vuitanta que el van llançar a la fama com a cantant
dels llegendaris Roxy Music. Ferry, l’home
que als setanta i vuitanta va posar el seu segell
inconfusible a emblemàtiques cançons del glam
rock com More than this, ha complert ja els 65,
té alguns cabells blancs i reconeix que li costa
més compondre que quan era jove.
Camilo Lara: «Soy sauce»
«Quan vaig enviar la meva primera maqueta a
la discogràfica em van respondre que era horrible»,
diu Camilo Lara, que va publicar el 2006 el
seu primer àlbum, Méjico Máxico, una obra amb
la qual el seu grup, Instituto Mexicano del Sonido
(IMS), ha conquistat les pistes de ball de tot
el món. Lara va treure a la venda el 2007 Piñata,
el segon àlbum d’estudi d’IMS, que ha completat
amb Soy sauce una trilogia inspirada en la
música popular mexicana i l’electrònica.
Chucho Valdés: «Chucho’s...»
L’incombustible pianista de jazz cubà Chucho
Valdés ha presentat nou treball, Chucho’s steps.
«És un disc ambiciós i molt treballat. Trenquem
les combinacions típiques de la música afrocubana
i el jazz per renovar i crear de nou», diu.
L’artista cubà, fill del gran Bebo Valdés, ha explicat
que la complexitat d’aquest treball, una
seqüència de cinquanta compassos que no es
repeteixen, neix amb la finalitat de transportar
«la música folklòrica a un estat d’ingravidesa».
Zuri: «Candela»
El cantant malagueny Juan Antonio Parra Zurita
Zuri s’alça amb el seu tercer àlbum, Candela,
com el pare del reggae aflamencat: duende flamenc
i flow jamaicà. «En els meus altres treballs
estava més pròxim al mestissatge, perdut entre
diversos estils. Candela pot clas sificar-se, és la
suma de reggae i veu flamen ca», explica el cantant,
que presenta aquest àlbum després de més
de deu anys treballant en la música amb artistes
de la talla d’Ojos de Brujo.
Hedonisme
salvatge
Keith Moon, el desaparegut component dels mítics The Who, ha
estat elegit el millor bateria de la història per una revista musical
K eith
Moon, el desaparegut
component dels mítics
The Who, és el millor
bateria de la història, segons
la llista dels «10 més destacats»
elaborada per la revista
musical Q. Moon, mort als 32
anys a causa dels seus excessos
amb l’alcohol, va ser el millor,
segons aquesta revista,
perquè va canviar el paper dels
bateries com a mers comparses
dels grups de música. «Ell va
posar fi a aquesta convenció
amb una combinació de sentit
salvatge de la teatralitat, un hedonisme
desenfrenat i l’estil
d’un ritme incontenible que va
impulsar My Generation» (l’àlbum
de debut de la banda britànica,
gravat i publicat en
1965), assenyala Q. Malgrat la
seva prematura mort, la revista
musical afirma que la llegenda
de Moon «continua viva, gràcies
a incidents de l’estil de
quan va detonar focs artificials
a la seva bateria en un programa
de televisió que s’emetia en
directe als Estats Units»
El «top ten» dels bateries el
completen, per aquest ordre,
Stewart Copeland (The Police),
Neil Peart (Rush), Lowell «Sly» Dunbar (Peter
Tosh i The Mighty Diamonds), Joey Jordison
(Slipknot), John Bonham (Led Zeppelin), Moe
Tucker (The Velvet Underground), Ahmir
Thompson (The Roots), Matt Helders (Arctic
Monkeys) i Reni (The Stone Roses).
De Copeland se’n destaca que «encara que
semblava un entrenador de tennis en el seu
temps d’oci», va tenir molt a veure amb el fet
que The Police passés «el circuit del punk a Londres
a la ubiqüitat global». «Encara que les cintes
que portava al cap eren de dubtós gust, no
hi ha dubtes sobre la seva tècnica i el seu entusiasme
contagiós», afegeix la publicació.
A Peart se li reconeix el seu paper com a principal
autor de les cançons de Rush, contradient
un acudit habitual en les bandes de música que
diu així: «Què és l’últim que vol sentir un grup
del seu bateria?: “Voleu que assagem una de les
meves cançons?”». Dunbar és inclòs per «haver
reinventat el reggae jamaicà», Jordison per «haver
portat els solos de bateria a llocs no pro-
L’ART DEL DESCANS
TEXT: DdG
Música
17 Dominical
Diumenge 16
de gener de 2011
Els 5 més
venuts
ESPANYA
1 = Vía Dalma
Sergio Dalma
2 ▲ Pequeño
Dani Martín
3 = My worlds
Justin Bieber
4 ▼ Michael
Michael Jackson
4 = Sale el sol
Shakira
REGNE UNIT
1 = Loud
Rihanna
2 ▲ The defamation
of
Strickland
Banks Plan B
3 ▼ Progress
Take That
4 ▲ The lady
killer Cee Lo
Green
5 ▲ Sigh no
more Mumford &
Sons
ESTATS
UNITS
1 = Speak now
Taylor Swift
2 ▲ Recovery
Eminem
3 ▲ Loud
Rihanna
4 ▲ Pink friday
Nicki Minaj
5 ▲ My beautiful
dark twisted fantasy
Kanye West
C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT
315 €
vats prèviament», Bonham «pels seus intensos
solos de 15 minuts» i Tucker, no només per ser
l’única dona de la llista, sinó per posseir «un estil
tan poc convencional com la seva aparença
andrògina». De Thompson se’n destaca que
«ofereix el millor del hip-hop» i de Helders, que
«té una energia autodidacte», mentre que de
Reni s’afirma que «podria tocar qualsevol cosa,
des de la música pop de garatge dels 60, fins al
rock més psicodèlic».
Entre tants elogis, Q també introdueix una
àcida crítica al que qualifica com «el pitjor bateria»
de la Història, «reconeixement» que recau
en Tommy Lee, el mediàtic membre dels Mötley
Crüe. «Més conegut per les seves entremaliadures
fora de l’escenari, Tommy Lee emmas -
carava les seves evidents limitacions amb carisma,
caos i ridículs solos de bateria que tocava
cap per avall dins d’una gàbia hidràulica. Almenys,
ara pot riure d’ell mateix. Un recent clip
d’Internet el mostra “tocant” als pits d’una troupe
de models en biquini», indica la revista.

SUMARI
16 de gener de 2011
Dues rodes
Escúter amb distinció
El supervendes Suzuki Burgman de
125 i 200 cc llueix una imatge més
refinada amb la sèrie Executive
El premi
Desè Cotxe de l’Any
El guardó d’Editorial Prensa Ibérica, «La
Vanguardia» i «Autofácil» comença
aquest mes la seva desena edició
Celrà
Vilamalla
Palamós
SUPLEMENT
Blanes
Olot
Ripoll
MOTOR
Vic
GIRONA
Suplement de Diari de Girona.
Director: Jordi Xargayó i Teixidor.
Coordinador: Àlex Chenoix.
Disseny: Joan Montaner.
Redacció, Distribució i Publicitat:
Passeig Gral. Mendoza, 2. 17002
Girona.
Tel. 972 20 20 66 Correu electrònic:
motor.diaridegirona@epi.es
Fax 972 20 20 05
MILLORES DE
TEMPORADA
Els models de dues portes de la
compacta Sèrie 1 de BMW aquest
any 2011 sumen al seu esportiu i
elegant atractiu algunes modificacions
en el diseny acuradament
escollides, una aerodinàmica optimitzada
i interessants elements d'equipament.
El faldó davanter modificat mostra ara de
manera encara més efectiva la típica personalitat
de BMW.
Diari de Girona
CUPÈ
L'entrada central d'aire per sota del
para-xocs es millora de manera cridanera
amb una línia embellidora negra, i els
elements esportius segueixen amb les
llums antiboira integrades al faldó i les
noves entrades d'aire verticals, ubicades
a la zona més exterior del vehicle.
Solucions eficients
Les ranures verticals de ventilació de
nova mida en el faldó frontal canalitzen
l'aire cap als passos de roda per crear
una espècie de cortina d’aire o efecte
d’aïllament aerodinàmic per a les rodes
davanteres, fet que redueix significativament
la resistència aerodinàmica en
aquesta àrea a més d’evitar turbulències.
La cortina d'aire és un pas més en el pioner
programa EfficientDynamics de
BMW. Juntament amb la Regeneració

BMW SÈRIE 1 2011
d'Energia de Frenat, la funció Start&Stop,
l'indicador de canvi de marxa i l'activació
dels accessoris en funció de les necessitats,
tenen un impacte molt positiu en les
xifres de consum de carburant i d’emissions.
Noves unitats d’enllumenat
Tant el Cupè com el Càbrio mostren retocs
en el seu disseny, que ara resulta fins i tot
més atractiu. El curós redisseny dels fars
es millora encara més amb la línia d'accentuació
que recorre la part superior dels
llums dobles. El conjunt lluminós dels pilots
del darrere, en forma de «L», que ara
inclou una carcassa nova completament
vermella fa que la seva presència sigui particularment
potent, mentre que els fars de
xenó amb llums d'accentuació LED integrades
(llums diürnes) i les línies de LED
VOTA I GUANYA
Tria el Cotxe de l’Any 2012
Participa i podràs
guanyar una targeta
BP ULTIMATE*
carregada amb 200 euros
de carburant cada mes
–13 tagetes per sortejar cada mes–
Un val
BOSCH CAR SERVICE
per valor de 200 € per usar en
qualsevol dels més de 600 tallers
Bosch Car Service d’Espanya
*Els regals són per sorteig entre tots els lectors del Grupo Prensa Ibérica
–4 vals per sortejar cada mes–
Diari de Girona
DESCAPOTABLE
en els pilots del darrere creen el típic aspecte
nocturn de la resta de la gamma
BMW.
Noves llandes d'aliatge de 17 polzades
amb un disseny de ràdis en estrella i Streamline,
i llandes d'aliatge de 18 polzades
amb radios en «V» i pneumàtics de diferent
mida al davant i al darrere, subratllen el caràcter
distintiu d'aquests dos models, que
també són els únics automòbils en el seg-
La marca
alemanya BMW
actualitza les
versions més
esportives de la
compacta Sèrie
1, amb diverses
novetats
estètiques
i d’equipament
ment dels compactes amb tracció del
darrere. Fins i tot l’118i bàsic ara inclou de
sèrie llandes d'aliatge de 16 polzades amb
ràdios en «V».
En tots els models, independentment de
l'acabat, BMW ara ha millorat el símbol del
DSC en el panell d'instruments, reemplaçant
les sigles DSC (Dynamic Stability control,
Control Dinàmic d'Estabilitat) amb un
nou símbol internacional. DdG
ENTRA A LA PÀGINA WEB
I PARTICIPA DE FORMA GRATUÏTA
Motor
19 Dominical
Diumenge 16
de gener de 2011
Els cotxes seleccionats com a candidats el mes de gener són:

Motor
20 Dominical
Diumenge 16
de gener de 2011
El premi Cotxe de l’any dels Lectors d'Editorial
Prensa Ibérica, Autofàcil i La Vanguardia,
ja ha posat en marxa una nova
edició. Una nova temporada que dóna
continuïtat a una iniciativa que feia els seus
primers passos l’any 2002 i que d’aquesta manera
arriba a la seva primera dècada d’existència.
L’aparició del premi al millor Cotxe de l’any dels
Lectors neixia amb l'objectiu de convertir-se en una
nova referència dins del panorama de l’automòbil
nacional, cedint el protagonisme tant als usuaris
com a les marques, deixant als mitjans de comunicació
i periodistes especialitzats del món del
motor, únicament com a transmissors de l'incessant
actualitat que envolta aquest trepidant sector.
I el resultat d’aquesta iniciativa no ha pogut ser mi-
El premi Cotxe de l’any dels Lectors
posa en marxa la seva desena edició
www.autostoni.com
COMPRAVENDA DE VEHICLES NOUS, D’OCASIÓ I KM 0 - VEHICLES SENSE CARNET
FINANÇAMENT A LA SEVA MIDA, SENSE ENTRADA I GARANTIA FINS A 12 MESOS
Audi 90 2.2 - AA. DA. CC. ABS Any 92 1.500 €
Citröen Xantia 1.8i AA. DA. CC Any 93 950 €
Citröen Xsara 1.6 VTS. AA. DA. CC Any 01 2.800 €
Mini 1000 Any 89 6.000 €
Nissan Micra 1.3 AA. DA. CC. Any 99 2.500 €
Renault Clio 1.6 16v. AA. DA. CC. ABS Any 99 2.000 €
Seat Ibiza 1.2. 75cv. AA. DA. CC. Any 03 5.300 €
Renault Clio 1.2 Aa. DA. 40.000km. Any 03 4.200 €
Hyundai Lantra 1.9 D. AA. DA. CC Any 99 1.800 €
Opel AStra 1.7 CDT DI 100cv. AA. DA. CC. ABS Any 03 5.500 €
llor.
Èxit de participació
Milers de lectors d'aquests tres grups editorials accedeixen
cada mes a la pàgina web www.mejorcoche.epi.es
per prendre part en aquest concurs
en el qual es veuen reflectides les principals
novetats que apareixen al llarg de l’any al mercat
espanyol. D'aquesta manera, mensualment els
lectors poden conèixer a través dels diversos
suplements de motor dels diaris que componen el
grup Editorial Prensa Ibérica (editora del Diari de
Girona) i de la citada web, els últims models que
han arribat al sector, i a la vegada, entrar en el sorteig
d'atractius premis a participar en les diferents
votacions. Però és en els mesos de novembre i
3 4
6 7
Diari de Girona
.
desembre quan es decideixi el vencedor. D'entre
tots els models nous apareguts durant el curs, els
diferents responsables dels suplements de motor
d'Editorial Prensa Ibérica, «Autofácil» i «La Vanguadia»
decideixen amb els seus vots quins
vehicles accedeixen a la final. Una llista d'aspirants
sobre la qual hauran de votar els usuaris per elegir
al definitiu Millor «Cotxe de l’any dels Lectors».
Ja activa la primera votació mensual de l’any,
BMW X3, Peugeot 508 i Lexus CT200h es perfilen
com els primers aspirants a aquesta desena
edició del premi. Una sèrie de novetats que, juntament
al complet llistat de models que anirà apareixent
al llarg de 2011, mostrarà la seva
candidatura a incorporar-se al quadre d'honor compost
per vehicles com els Audi A8 (2003) i Q7
9 10
(2007), BMW Sèrie 5 (2004), Citroën C4 (2005),
Alfa Romeo 159 (2006), Ford Mondeo (2008),
SEAT Ibiza (2009), i els Opel Astra (2010) i Meriva
(2011).
BP Ultimate i Bosch Car Service
Un any més, el premi Cotxe de l’Any dels Lectors
torna a tenir el suport de destacades firmes relacionades
amb el món de l’automòbil com BP Ultimate
i Bosch Car Service. La petroliera continuarà
amb el sorteig mensual d'un total de 13 targetes
carregades amb 200 euros de combustible del
seu producte BP Ultimate. D'altra banda, Bosch
també es manté en aquesta iniciativa amb l’aportació
de quatre vals amb un valor de 200 euros per
a la seva xarxa de servei Bosch Car Service.
Peugeot 306 1.9 D 5p. DA. CC. Any 99 2.300 €
Peugeot 306 1.9 D Break AA. DA. CC. ABS. Any 00 2.700 €
Seat Cordoba 1.9 Diesel DA.CC Any 99 1.800 €
SEat Ibiza TDI. AA. DA. CC. ABS Any 01 4.500 €
Skoda Octabia TDI 110 Any 99 2.600 €
Nissan Terrano II 2.7 TD. AA. DA. CC Any 95 5.500 €
Renault Scenic RX4. Clima. DA. CC. ABS Any 00 6.000 €
Toyota RAV 4.2. AA. DA. ABS Any 96 5.600 €
Peugeot Patner 1.9 D. AA. DA Any 06 5.900 € consultar
Quad Kawasaki KFX 450 R. Any 08 4.900 €
Polígon CAN ILLUS - Ctra. C-63, km. 33 (Ctra. Anglès-Sta. Coloma, davant gasolinera) - 17441 BRUNYOLA
Tel. - Fax 972 42 32 65 - Tel. mòbil 608 43 00 84 - www.autostoni.com - e-mail: toni@autostoni.com
5
8
11

Un toc d'exclusivitat per a la Burgman més popular
Suzuki incorpora la sèrie Executive en les cilindrades de 125 i 200 cc del seu escúter
Diari de Girona
L
Motor
21 Dominical
Diumenge 16
de gener de 2011
es supervendes Burgman de 125 i
200 cc s’acaben de superar en imatge
i distinció. El motiu és l’arribada
d’una sèrie especial anomenada Executive,
un model que manté totes les qualitats
que han fet d'aquestes Burgman les
autèntiques referències del sector dels escúters
de mitja cilindrada, a les quals s’afegeix
un toc molt més exclusiu.
Les novetats respecte a la versió tradicional
se centren en el nou seient amb doble
cosit de color blanc i la seva nova decoració.
Detalls estètics que s'amplien a
altres parts de la moto com l’ús del color
blau per al vidre del far i del negre en la
forquilla i les llandes, així com l'acabat en
gris titani del protector de l'escapament
i els nous intermitents amb carcasses
blaves al davant i vermelles al
darrere. Finalment, el frontal es caracteritza
per muntar una pantalla tintada
per desviar el vent
El catàleg de la Burgman 125 cc
es completarà amb una altra versió
Racing amb equipament i decoració
específics. DdG

22 Publicitat
Diumenge 16
de gener de 2011

VEHICLES D’OCASIÓ CERTIFICATS
Àngel Blanch té cotxes perfectes per a tu, perfectes per a tothom
Chevrolet Captiva
2.0 CRDI - 150cv
Any 08
Opel Zafira Enjoy
1.9 CDTI + DVD
Any 07
Opel Vectra 5 portes
Elegance 1.9 CDTI
Any 07
Opel Astra Enjoy
5 portes 1.6 Gasolina
Any 10
Opel Corsa C’Mon
1.3 CDTI Ecoflex
Any 10
Opel Zafira 1.0 CDTI
Any 06
Peugeot 107
1.4 HDI Urban
Any 08
Toyota Corolla
2.0 TD
Any 05
21.400 €
14.500 €
10.500 €
15.300 €
10.200 €
11.500 €
7.600 €
8.600 €
Opel Zafira
1.9 CDTI 120cv
Any 06
Ford Focus
1.6 gasolina
Any 04
EL CANVI DE NOM NO ÉS INCLÓS AL PREU DELS VEHICLES
Citroën C-4 3 portes
1.6 HDI Collection
Any 07
Renaut Clio 1.5 DCI
5 portes
Any 05
Citroën C-2
1.1 gasolina Furio
Any 07
Kia Cerato 2.0 CRDI
Any 06
Opel Agila Cosmo
5 portes 1.3 CDTI
Any 06
8.800 €
Opel Astra Energy 1.7 CDTI
Any 09
Publicitat 23
Diumenge 16
de gener de 2011
10.200 €
6.400 €
13.900 €
6.750 €
5.600 €
8.200 €
6.000 €