1973 - Arxiu Municipal de Llagostera

['historia mai sentida de la puga d'acer
Vaig anar fa poc a Besalú. Hi viu un amic meu, i feia
temps que no ens véiem.
M'ensenyá la seva casa, una casa d'aquell temps, coni
tantes n'hi ha en aquesta histórica vila medieval. Curios
de mena, vaig demanar-ll que em portes a les golfes. No
hi haurla, potser, algún «trasto» veli interessant? I afigureu-vos!
Al fons d'un bagul de l'any de la picor hi havia
un munt de papers. Els fullejo...
—Mira!
A la primera plana d'un petit quadern s'hi llegia: «Historia
verídica de la puga d'acer». El quadern era rebregat,
groguenc. Costava d'entendre'n l'escriptura. El text, en cátala,
semblava molt enrevessat i d'una ortografia anárquica.
Baixárem al menjador. No várem veure cap data a l'escrit.
Només deia, com a referencia: «És copia d'un pergamí
molt vell».
Várem comengar a llegir. A mesura que llegiem ens
anávem entusiasmant:
—Aixo és una troballa!
—Deu teñir molt de valor!
—Cal portar-lo a un que hi entengui...
—No home, s'ha de guardar. No veus que si el portem
a Girona o a Barcelona ja ens en podem despedir?
—Guardar-lo? Vinga, home! 1 qué en treurás, de guardar-io?
Qui se n'aprofitará? El conservarás en un calaix,
l'ensenyarás d'amagatotis a algún amic, i qué? El document
s'ha de fer públic, home! Que tothom el conegui, que
tothom pugui utilitzar-lo, si vol!
—Potser sí tens rao... D'acord, el publicaremí
Pero encara no es pot publicar. Hi ha uns fragments
que nosaltres no logrem entendre. Probablement s'hauran
de fer servir reactius químics per a llegir-ne alguns ratlles.
L'haurem d'ensenyar a Pau Verrier, historiador d'art
i home disposat sempre a ajudar els afeccionats a les ¡nvestigacions
historiques i prehistoriques...
I el que son les coses: primer volíem que el document
fos nostre, només nostre. Ara volem que sigui de tothom,
! éns sentim molt satisfets d'haver-ho decidit així: ens sembla
que fins i tot som mes bones persones davant els nostres
propis ulls.
I resulta que no es pot publicar encara. I si ens en penedim
de la nostra bona disposició? I si el dimoni de l'egoisme
eixorc torna a aixecar el cap al nostre esperit?
Perqué ja sabem que tampoc som sants!
Dones bé; ja que no es pot publicar integre, aprofitem
aquest moment d'eufória per a donar publicitat a la
nostra descoberta i fer un petit resum del que hem pogut
entendre. Prometem portar els papers a un erudit per a
que els analitzi i els publiqui sencers on calgui:
En la «Historia verídica de la puga d'acer» surt el nom
de Tallaferro. Sabem que «Bernat, dit Tallaferro» inaugura
la casa comtal de Besalú l'any 988. Ens ho explica Ramón
d'Abadal en la Historia deis catalans. Será tan vella, la nostra
historieta? Ho haurem de preguntar al famós medivelista.
«Tallaferro» torna al seu comtat de Besalú després d'una
expedicíó a terres mores (seria la deis comtes catalans
a Córdova, l'any 1008? Mare de Déu, quantes coses
s'han daclarirl).
En aquell temps (i en temps posteriors també) quan
un cavaller tornava de la guerra, carregava, si podía, amb
tot el que li feia pega: armes, joles, tapissos... Tallaferro
torna a les seves terres amb un objecte tot estrany: una
puga d'acer!
Era una puga de tamany natural —ja ho veieu si n'era
de petita, per a ser feta d'acer!—. Tenia un ressort encara
mes petit i saltava.
«De bona cosa es va enamorar aquest Tallaferro —dirá
sens dubte algún lector—. Anar a la Morería per a portar-no
una puga d'acer! Com si no n'hi haguessiri de mes
entremaliades, vives ¡ picadores, a Besalú!»
Gertament, un bocinet d'acer com una puga és ben poca
cosa, no val res. Si almenys hagués estat d'or o d'argenti
Pero no era el metall el que havia cridat l'atenció de
Tallaferro. El que el soprenia era l'obra, alió que aquell
objecte tan menut representava.
En primer lloc, l'acer era molt bo. La puga metáiiica saltava,
i les potetes, menudes, no es trencaven.
En segon lloc, aquella puga no havia nascut d'un ou,
com les puces vulgars. L'havia fabricada un home, un home
que devia teñir mans de plata. 1 aquest home era un
mussulmá, un heretge!
Tallaferro estimava les coses ben fetes, rhabilitat, l'aplicació,
el bon treball. Aixo ja estava bé, en aquell temps.
Pero Tallaferro tenia una altra qualitat, no menys admirable:
era un home enamorat de la seva térra, de la seva
gent. Volia que ell i els seus fossin mes forts, mes valents,
más hábiis, más bons treballadors, que els altres, sobretot
si aquests «altres» eren enemics.
Hauria pogut fer el «guapo», atribuir-se d'una manera
o altra el mérit de posseir aquell objecte únic. Pero no:
Tallaferro volia estar bé amb ell mateix, amb la seva consciéncia.
Va reunir els seus consellers i els ensenyá la jola
mussulmana. Quan tots la varen haver admirada, va preguntar:
«¿No podríem fer una cosa tan ben feta, nosaltres?»
I tots es varen posar a meditar i a discutir. No trobaven
una solució que els satisfés completament. Varen demanar
opinió a orfebres, a artesans, a mestres d'armes.
I vet-aquí que un mestre armer els va dir:
«Podem fer una cosa de mes mérit encara: posar ferradures
a les potetes de la puga d'acer.»
Aixó els va convencer a tots; si era hábil l'artista que
havia fabricat la puga, no ho seria mes Kartista que fabriques
ferradures per la puga, i clauets, i els claves?
Donaren al mestre armer tot el que va demanar: carbó
de rabassa de bruc, ferro de primera, una forja sense corrents
d'aire. L'home va fer una prova, dues, moltes. Quan
estava cansat, dormía: havia de teñir el pols ben segur per
a fer aquellos filigranes- Pero va sortir-se amb la seva: va
ferrar la puga.
L'admirable esperit d'emulacíó deis besaludencs va
tríomfar. Els seus artistes no desmereixien d'aquells que,
a la Morería, havien fabricat la puga.
Sempre hi ha un «pero»: sembla que el cálcul del pes de
les ferradures no va ser perfecto, i la puga ferrada, o no
saltava o no saltava tan lleugera com abans. Aquest és un
detall que no queda ciar, hi ha unes paraules IHegibles.
Potser mes endavant podran desxifrar-se.
Sigui com siguí, la historia ens sembla original i interessant.
Sobretot perqué ajuda a comprendre la manera de
ser deis nostres avantpassats.
I ja sabem que del passat, sempre en podem treure alguna
Migó profitosa.
TURRO