VI Certamen.pmd - Beat Ramon Llull Inca

Després em va dir que anés a la meva cambra i no sortís
d’allà fins que no hagués entrat en raó i hagués deixat de
banda totes les insensateses que atordien els meus pensaments.
I ara sóc aquí, a la meva cambra, d’on no he sortit des de fa
tres dies, ni tan sols per menjar, ja que la senyora Antònia, la
nostra criada, m’ho ha portat a l’habitació. Em sento molt
trist; mai no havia pensat que el meu propi pare no em
recolzaria, ni voldria que fes el que a mi em feia més feliç.
L’única cosa que tinc clara és que ara que he trobat el meu
camí, no penso rendir-ne, i faré el que sigui necessari per
poder aconseguir el meu somni. És més, després de pensar
en les paraules que va dir el meu pare, no veig el motiu pel
qual hagi de ser una persona invisible fent el que jo vull fer, ja
que considero que podria fer obres molt importants per a la
gent ,que no només necessita algú que les curi físicament,
sinó també espiritualment, que això és igual o més important.
Inca a 5 de setembre de 1909
Han passat nou anys des d’aquells dies en què vaig començar
a lluitar pel que veritablement volia. No vaig poder fer-hi res, i
encara que amb el meu pare ja no vaig tornar a tenir la relació
que teníem abans, vaig haver d’obeir les seves ordres i l’any
passat, en fer els divuit anys, començar la carrera de medicina.
El que jo no sabia era que el destí em tenia preparat un
imprevist, i és que quan ja estava a punt d’acabar el primer
curs, el meu pare va morir sobtadament. Em vaig plantejar
acabar la carrera, però una nit, la meva mare em va dir que fes
el que el meu cor em dictés, i així ho vaig decidir: vaig acabar
el primer curs de medicina i després, en haver-ho deixat, no
vaig trigar gaire a començar amb la teologia, que era el que
m’apassionava.