VI Certamen.pmd - Beat Ramon Llull Inca

per si era possible que jo entràs a estudiar allà, però com a
resposta tan sols obtingué una negació acompanyada de
l’excusa de sempre: les noies no serveixen per estudiar. Què
sabria aquell home. Si veiés la societat d’avui dia on les dones
s’apliquen més en els estudis que els homes. Li donaria un
infart.
El cas és que el meu germà ho sentia molt per jo, deia que jo
podria arribar a ser algú a la vida, però que el meu moment
hauria d’esperar fins que la societat canviàs de mentalitat, i no
s’equivocava.
Per aquella època jo tenia sis anys i ja havia perdut tota
esperança de fer realitat el meu somni d’arribar a ser algú en la
vida. M’estava fent a la idea de que seria com la meva mare:
una dona sense futur tamcada a casa i que tan sols serviria per
cuidar els nens i netejar la casa. De tant en tant, el meu germà
em duia llibres d’història o biologia. M’encantava la biologia,
trobava que el cos humà era la màquina més perfecta del
món, sobretot el cervell, per aquella època el cervell estava
pos estudiat, però per jo era la cosa més fascinant del món.
Jo devoraba tots els llibre que em duia memoritzant-lotot com
si fos el tresor més valiós del món. Cada vegada que el meu
germà venia de visita li demanava tots el dubtes del que acabava
de llegir i em somreia i responia.
Un dia, va venir a casa d’improvís i amb un somriure de
satisfacció en la cara i em va dir que anigués a l’escola amb
ell. Durant tot el trajecte li vaig demanar perquè anava jo a
l’escola, però ell no va voler dir-m’ho:
em deia. Encara que ell intentàs calmar-me jo estava molt
nirviosa i la curiositat m’estava matant. En arribar a l’escola
ens vàrem dirigir a un despatx molt gran i luxós on hi havia un
home molt ben vestit i amb cara de creure´s l’amo del món.