VI Certamen.pmd - Beat Ramon Llull Inca

el carrer ja és ple de taules i cadires dels diferents restaurants
i bars, de famílies unides, sí, tots junts. Jo. No em moc,
segueixo a la finestra encara em sento mullada, no aconsegueixo
eixugar-me, no hi ha manera. M’acosto al llit i agafo la manta,
me la passo per l’espatlla i m’arrufo amb ella. Penso, però
que he de pensar? Tinc fred i començo a tremolar. Segueixo
pensant i, què penso? Tu. On ets?, jo sóc al llit, sense moure’m.
Tinc més fred. No puc aturar de pensar en tu, saps què estic
esperant? Vine a buscar-me. Desperta’t i acosta’t. Ja no tinc
fred, però encara estic mullada. De cop tanco els ulls. Et veig
a tu, esperant-me. No sé si sóc capaç d’agafar-te la mà, tot
em tremola, quasi tant que desapareixes lentament, no sóc
capaç de perdre aquest moment, així que lluito perquè no
te’n vagis. Ho aconsegueixo. Fa una passa cap a mi, jo
m’immobilitzo. T’acostes, a mi, se’m paralitza el cor.
M’acaricies, jo em trenco amb mil bocins. Obro els ulls. Ja
no tinc fred, la tempesta ha fugit. Miro al meu costat i et veig a
tu. Em sento bé. Tot brilla amb força, no hi ha cap color
obscur ni trist. Tot flueix. M’acosto a la finestra. El carrer
està inundat d’aigua. L’edifici del davant s’apaga, no queda
ni un llum encès. Tot està apagat. Això em fa por. Em giro
cap a tu i ja no hi ets. Tot desapareix, no queda ni rastre dels
teus ulls, dels teus llavis, del teu aroma, no , ja no hi és. Em
tanco en mi mateixa i em repeteixo què he fet malament, però
no aconsegueixo esbrinar-ho. Tot és com un mal son, però
no et veig, no et sent, no puc acariciar el teu rostre, no puc
dibuixar amb els dits de les meves mans la teva figura, no ho
puc fer. Tinc por a perdre’t? Ja t’he perdut? Simplement vine
i explica’m, què fas? Què ha passat? Diguem, què vaig fer?
Necessito saber que estàs bé. Millor, necessito tenir-te amb
mi. Em sento desprotegida. Torn a estar mullada. Sento que