VI Certamen.pmd - Beat Ramon Llull Inca

VI CERTAMEN
BEAT RAMON LLULL
juny 2010
Concurs de Narració Curta,
Expressió Plàstica i Visual
i Fotografia

Premis del VI Certamen Beat Ramon Llull,
NARRACIÓ CURTA
5è i 6è de Primària, en castellà
1r premi Cien años de franciscanismo Catalina Ma. López López, 5è C
2n premi La leyenda del Colegio Amador Garcías Ginart, 6è C
3r i 4t d’ ESO, en castellà
1r premi Lagunas trascendentales Alonso Zurera Massanet, 3r C
2n premi Historia Marina Sabater Jofre, 3r C
5è i 6è de Primària, en català
1r premi Temps oblidats Miquel Joan Gelabert Coll, 6è A
2n premi 100 anys Franciscans Nala, 5è C
1r i 2n d’ E SO, en català
1r premi L’uxol Catalina Amengual Ripoll, 2n A
2n premi Mallorca, rica en el comerç Magdalena Alomar Adrover, 2n A
3r i 4t d’ ESO, en català
1r premi Objectiu aconseguit Laura Garrido Bonnín, 3r B
2n premi Records Marina Sarrió Cañellas, 3r C
Batxillerat, en català
Accèssit Desesperació? Confusió? o Realitat? Núria Fluxà Torres, 1r B
EXPRESSIÓ PLÀSTICA I VISUAL
5è i 6è de Primària
1r Premi Tomeu Pujadas Campomar, 5è C
2n Premi Ariadna Lagunas Cerdà, 5è C
1r i 2n d’ ESO
1r premi Marcio Lira Godoy, 1r C
2n premi Aina Rodríguez Neira, 1r C
3r i 4t d’ ESO
1r premi Armand Román Alorda 4t C
2n premi Martí Verdejo Amengual 4t C
FOTOGRAFIA
3r i 4t d’ ESO
Premi Maria Àngels Moyà Morro 4t C

CIEN AÑOS DE FRANCISCANISMO
Frailes franciscanos TOR en la ciudad de Inca
La comunidad franciscana de la Tercera Orden Regular (TOR)
de Inca está de cumpleaños. El pasado 15 de enero inauguraron
el programa de actos para celebrar su primer siglo de historia
en la ciudad del Raiguer, una presencia centenaria que arrancó
formalmente otro 15 de enero, el de 1910, con la llegada de
los padres franciscanos de la mano del padre Pere Joan Cerdà
Colom, fundador de la TOR de Inca. La comunidad recibirá
el próximo mes de julio la medalla de oro de la ciudad, el
cuarto galardón de esta categoría que entrega la capital del
Raiguer.
Sin embargo, la presencia de los franciscanos en Inca es muy
anterior a 1910. Gabriel Pieras, cronista oficial de Inca, explica
que esta comunidad religiosa permaneció en la ciudad entre
los años 1.325, cuando el Papa Juan XXII autorizó la fundación
de un convento franciscano en Inca, y 1.835, año en el que la
desamortización de Mendizábal precipitó su marcha. Las
fincas, el convento y otras propiedades de la orden pasaron a
ser del gobierno. Por su parte, el Obispado se quedó con la
iglesia.
Pieras relata que en el año 1843, el convento franciscano de
Inca se pone a la venta mediante subasta, y es adquirido por
Antoni Palou, que quiere dividirlo en catorce parcelas para
construir viviendas bajo la amenaza de «dinamitar» el edificio

eligioso si el Ayuntamiento no acepta la petición. «La Sala
permite la parcelación, y de esta forma quedará el bello y
viejo edificio y se salvarán venerables piedras, arcos, adornos
y la misma cisterna de 1747», explica el cronista.
La llegada de los nuevos franciscanos en 1910 fue celebrada
por la ciudad. Incluso varios ciudadanos con recursos
compraron gran parte del convento para cederlo a los padres,
que con su trabajo volvieron a restaurar el templo religioso y
empezaron su obra social con el beneplácito de los «inquers».
En 1911 fundan la primera escuela franciscana, todavía
existente con el nombre de Beat Ramón Llull, en la que
actualmente están escolarizados 1.100 alumnos. «En el año
1910 había 1.200 terciarios en Inca», explica el cronista, en
referencia a los seglares que «viven el espíritu del
franciscanismo». Otra de las herencias del padre Cerdà, «un
hombre muy valiente», es la creación del Sindicato Obrero
La Pau en el año 1913, «un sindicato católico en un momento
de profundo laicismo».
El actual superior de la TOR de Inca, el padre Gabriel
Genovart, cree que el futuro del franciscanismo está asegurado,
aunque «habrá menos frailes y se dará más importancia a los
seglares».
Catalina Ma. López López, 5è C

LA LEYENDA DEL COLEGIO
Eran unos piratas que tenían muchos tesoros robados y
necesitaban un sitio donde esconderlos. Encontraron un
sitio ideal para guardarlos que era en una cueva que había
en un pueblo llamado Inca. Cuando fueron a esconder los
tesoros se encontraron con otros piratas que hacían lo
mismo que ellos, escondían un tesoro. Estos últimos piratas
encerraron para siempre a los primeros piratas en una
mazmorra que había en la cueva.
Sobre esa cueva se construyó un colegio llamado «Beat
Ramón Lull». Había una leyenda que contaba que el día que
el colegio cumpliera cien años, las calaveras de los piratas se
convertirían en fantasmas.
Y llegó ese día, todos los alumnos estaban asustados por lo
que podría pasar y si era real la historia. Por la mañana
empezaron a oírse voces, gritos, lamentos y pasos. Todos
los niños del colegio estaban muy asustados y no querían ir
a clase.
Pedro era un alumno del colegio y al día siguiente quiso
investigar si era verdad la leyenda, porque él no lo creía.
Bajó por las escaleras de la cocina hacia el sótano, allí
había una estantería que cubría una puerta secreta, Pedro le
abrió y se encontró con unas escaleras, las bajó y allí había
dos túneles con antorchas que los iluminaban. Mientras se
seguían oyendo llantos y lamentos, pero Pedro no tenía miedo.
Pedro eligió ir por el túnel de la derecha que tenía muchas

curvas. Durante 15 minutos caminando llegó a una sala muy
grande donde había un cofre. Dentro del cofre había un
mensaje. Pedro lo abrió y lo leyó. En él había unos números
y Pedro después de pensar un buen rato descifró el mensaje,
los números correspondían a letras: El mensaje decía «Vuelve
atrás y coge el camino de la izquierda, no te pares.»
Pedro siguió las instrucciones y por fin llegó, se encontró una
puerta que no se abría. Tenía un código. Detrás del mensaje
Pedro encontró el código secreto. Cuando lo introdujo la
puerta se abrió. Y allí encontró unos pergaminos donde se
explicaba cómo deshacer el maleficio a los piratas.
Debía ir a una gruta que estaba al oeste y coger el medallón
del capitán y tirarlo al pozo de las almas perdidas.
Pedro se fue a buscar el medallón, tuvo que ir arrastrándose
por un pasadizo muy estrecho para llegar a la gruta. Allí
encontró el medallón y se puso a buscar el pozo . Lo encontró
enseguida y tiró el medallón al pozo y de repente dejaron de
oírse las voces. Pedro vio cómo desaparecían los fantasmas
y uno de ellos le dio las gracias por deshacer el maleficio.
Cuando subió las escaleras para ir al patio del colegio,
allí le esperaban sus compañeros para celebrar que lo había
conseguido.
Amador Garcías Ginart, 6è C

LAGUNAS TRANSCENDENTALES
Era una noche gris, no se veía ni una estrella y el cielo
amenazaba con descargar una gran tormenta. Mi madre y yo
ya llevábamos tres días de camino, con dirección a la pequeña
ciudad de Inca.Yo estaba harto del burro que nos llevaba a lo
que sería nuestro nuevo hogar, ese animal parecía una máquina
con escapes, ya que cada dos por tres expulsaba unas
ventosidades que si las olías te dejaban K.O.
Nosotros nos dirigíamos a Inca por dos razones muy obvias:
encontrar trabajo en la industria zapatera y abandonar el lugar
donde mi padre había fallecido, en Graz, por culpa de una
estúpida guerra, que tiempo después algunos llamarían
«Segunda Guerra Mundial».
Al final, después de una semana de camino, con muchas
paradas por la burrería del burro que se negaba a caminar y
se le antojaba pararse continuamente, llegamos a nuestro
destino. Era una ciudad con unos habitantes muy peculiares,
ya que tenían unas prendas y unos pensamientos muy distintos.
Nos dirigimos hacia nuestra nueva casa en calle de «Ca´n
Veleta», concretamente a una casa de tres pisos, de aspecto
destartalado forrada de una piedra a la que los habitantes
llamaban «marès» con los cantos de las puertas y ventanas
de color blanco. Dejamos al burro detrás de la casa, en un
jardín lleno de almendros y naranjos casi cubiertos por una
hierba espesa.
Por dentro de la casa no era mejor de lo que parecía por
fuera, la casa constaba de: una planta baja donde sólo había
una habitación que tenia función de cocina, comedor y sala
de invitados. En la segunda planta sólo había dos pequeñas
habitaciones, y en la tercera y última planta había un desván,

con un techo tan bajo, que yo, como era un poco más alto de
lo normal tenía que estar agachado si no quería tener la frente
llena de golpes.
-¿Dónde está el aseo, madre?-pregunté yo, desconcertado.
-Detrás, en el jardín, dentro de una casita muy pequeñita -
respondió.
Fui corriendo para asegurarme de que podría ser el único
lugar de la casa un poco decente. Pero me equivoqué, era
incluso peor, el aseo consistía en un profundo hoyo tapado
por unos tablones con un agujero en el centro, para hacer mis
necesidades.
-A mí no me verán sentado aquí, es la cosa más obscena que
he visto nunca- comenté a solas.
Pasé la tarde poniendo todas mis pertenencias de la maleta en
el único armario de la casa.
Cuando llegó la hora de cenar, ayudé mi madre a poner la
mesa, sorprendiéndome que fuesen los cubiertos de Inca los
mismos que de los de Graz.
-Siéntate Bertram , que la cena ya está lista -me dijo mi madre
-¿Por qué hemos caído tan bajo?-le dije a mi madre mientras
comíamos una salchicha con arroz, y pan de hacía más de
una semana.
-Porque nos arruinamos después de la muerte de tu padre, ya
sé que te cuesta acostumbrarte después de los lujos que
teníamos en Graz, pero haz un esfuerzo por mí- me suplicó
mi madre.
-De acuerdo, pero lo haré sólo por ti, ah ,y otra cosa ¿seguiré
mis estudios o trabajaré en el campo como los otros
habitantes?- le pregunté.
-¿No te lo he dicho? Mañana empiezas en una escuela sólo
para niños , ya sabes que no he perdido toda la dignidad que

me quedaba, para que mi hijo trabaje en el campo.
Después de ese descubrimiento no pude dormir en toda la
noche, aunque también podría ser culpa de la cama, ya que
consistía en una cama de madera carcomida cuyo colchón
era muy difícil de distinguir.
A la mañana siguiente, me levanté sobre las seis y cuarto, ya
que las clases empezaban a las ocho menos cuarto y tenía
que vestir, desayunar y encontrar la escuela por las angostas
calles de la ciudad.
Después de arreglarme y ceñirme en un uniforme que me iba
muy ajustado, me coloqué una cartera de cuero marrón muy
gastada en la espalda, y me dirigí hacia la calle para aventurarme
en la ciudad.
Al cabo de media hora de vagar por las calles de la ciudad,
encontré la escuela. Me di cuenta que de la escuela a la casa
sólo había dos calles. Cuando subí las escaleras y vi esa
pequeña plaza, rodeada de flores y con una estatua en el centro,
me sorprendí muchísimo.
-Como un pueblo tan inmundo podía tener una plaza tan
peculiar- pensé.
Y no me equivoqué una plaza con una gran estatua de un
fraile en el centro, y todo rodeada de flores muy bien cuidadas,
parecía un oasis en medio de la ciudad, ya que las otras plazas
solo constaba con una fuente o un banco si es que los había.
Al acto entré por la puerta principal, encaminándome al
claustro, cuyo lugar era más peculiar que la plaza.
-¿Qué curso hace, jovencito?- me preguntó alguien por detrás
de mi espalda.
Cuando de giré vi a un monje regordete casi calvo que me
miraba desconcertante.
-Empezaré el tercer grado, señor-.

-Muy bien ¿sabe dónde es?
-No, señor-
-Sígame, yo se lo enseño- me vociferó aquel señor, que creía
que era resultado de una ligera sordera.
Legué justo antes de que tocaran la campana, y entré
inmediatamente.
Cuando entré y me senté en la primera silla que vi libre, un
monje delgaducho entró por la puerta.
-Buenos días, niños- dijo el monje.
-Soy Bartolomé, vuestro nuevo tutor, también os enseñaré
biología, historia y física.
-Para los que son nuevos les diré que, tenemos normas muy
estrictas, y que éstas son: no se tolerará mal comportamiento
bajo ningún concepto, prohibido hablar, y...
Se pasó casi toda la mañana hablando de normas y
comportamientos que tenía la escuela y que siempre tenían
que estar vigentes, a mi me parecían muy crueles y sin sentido.
Cuando llegó mi turno de las presentaciones, me puse muy
nervioso ya que no dominaba muy bien la lengua y mi acento
era un poco raro.
-Hola soy Bertram, nací en Graz y llegué ayer, soy un chico
alegre, optimista, soy buen estudiante y sé hablar alemán,
francés , inglés y un poco de español.
-Muy bien Bertram, espero que lo que digas sea verdad.
Al acabar las clases del mediodía , me fui a la cantina a degustar
la comida tradicional que a partir de ahora comería, el plato
constaba de un arroz con un caldo de color marrón, pescado
con verduras del huerto escolar y de postre, una manzana.
A la hora de sentarme, unos chicos de mi misma edad me
invitaron a comer con ellos, acepté, ya que no conocía a

nadie y quería empezar a tener una amistad en la ciudad.
-Bertram verdad, yo soy Juan Miquel, él es Toni y él Armando-
Empezamos a hablar de nuestras cosas y la hora de la comida
se nos pasó demasiado rápido, -¿Quieres que nos veamos
esta tarde? - me dijo Arman, que es así como le llamaban sus
amigos, aunque nunca supe por qué.
-Claro, ¿dónde?- respondí.
-En el río Cantabou , en las afueras de la ciudad -me respondió
Juan Miquel.
Cuando acabaron las clases, salí corriendo con una voz a mi
espalda que me reñía por hacerlo. A las seis y cuarto estaba
allí y a los cinco minutos aproximadamente llegaron los otros.
Cada día iba al finalizar las clases al mismo lugar y a la misa
hora, descuidando mis estudios y mis labores, hasta tal punto
que el día de la entrega de las notas:
-Menos mal , que eras un buen estudiante, sabes que aquí los
mentirosos no van a ningún lado- me vociferó don Bartolomé.
Cuando vi el boletín me quedé blanco como la nieve, casi me
desmayé.
-¡Dos, dos suspendidas, pero cómo!-le dije a voces al tutor.
-No me alce la voz señor Bertram, o le doy con el regla; si
hubieras estudiado más, no tendría este problema. Se ha
convertido en mi peor alumno y con diferencia- me dijo
severamente.
Cuando le enseñé el boletín a mi madre se puso furiosa ,
nunca la había visto así. Cuando se le pasó el enfado me
castigó sin ver a mis nuevos amigos y sólo podría ir de casa a
la escuela, y viceversa.

-Seré un monje de clausura- me quejé.
Lo hubieras pensado antes de descuidar tus tareas - dijo con
un tono que no había visto nunca.
Pasaron los días y no volví a quedar mis amigos en el torrente.
Con el paso del tiempo vi como mi nivel académico subía
lentamente pero con regularidad, todos estaban contentos hasta
que un día de abril...
Mi madre murió por un catarro muy mal curado a causa de
las pésimas condiciones laborales que tenía en su trabajo y
también por el poco avance médico. Daba mucho que pensar
que una de las personas más adineradas de Austria podría
morir en éstas circunstancias.
Como no tenía a ningún familiar en la isla, me asenté en el
colegio ya que, aparte de colegio tenía la función de internado.
El colegio una vez que me instalé cambió totalmente de
perspectiva ya que no sólo era un lugar de enseñanza sino
también de acogida .
La vida en el internado fue muy dura para mí , ya que no sólo
tenía la obligación de estudiar sino de levantarme muy
temprano, rezar, desayunar, estudiar, hacer los deberes, rezar,
cenar y dormir. Cada día era la misma rutina y las mismas
obligaciones, pero me acostumbré y me empeñé en esforzarme
de verdad para realizar el último deseo de mi madre.
Un día en que el Generalísimo hacía una inauguración por la
ciudad conocí a María Francisca, una joven a la que causé
buena impresión al saber que venía de la lejana Austria.

-Ni que fuera la China - pensé.
Empezamos a hablar y hablar pero al paso del tiempo y sin
darnos cuenta el amor se acercaba a nuestros corazones y el
uno no podía vivir sin el otro, así que empezamos a salir, sin
que eso afectara a mis estudios, ya que había aprendido la
lección.
Pasaron los años y salí de la escuela con una media muy alta
respecto a los otros alumnos. A don Bartolomé le empecé a
caer bien después de ver que mis notas ascendían sin
obstáculos.
La casa en la que viví durante un tiempo quedó abandonada,
pero seguí siendo su propietario, pero después de acabar la
escuela la vendí para poder ir a la universidad de Viena a
prepararme profesionalmente. Y a los amigos que tuve nada
más empezar la escuela ... Doy gracias a mi madre, que no
me dejara volver a verlos, ya que han acabado como ella
temía, de jornaleros y sobreviviendo a duras penas.
Me casé con Maria Francisca cuando le dije que quería ir a
estudiar a Viena, y también aceptó ir para estar conmigo todo
el tiempo.
Ahora estoy ejerciendo de abogado en Viena y Maria Francisca
de enfermera, pero no hay día en que no recuerde a esa isla y
aquella ciudad tan cerca del mundo físicamente pero tan alejada
sicológicamente, que me enseñó a que da igual de dónde
procedamos, que todos somos iguales y cometemos los
mismos errores.

Próximamente realizaremos unas vacaciones y nos
estacionaremos durante un tiempo a disfrutar de sus
pintorescos habitantes como su peculiar cultura, la que respeté,
respeto y respetaré.
Alonso Zurera Massanet, 3r C

HISTORIA
Miguel estaba en clase cuando ésta fue interrumpida por Pedro,
un profesor, quería que el muchacho se reuniera
inmediatamente con el padre Cerdá, el director del curso de
1936-1937. El chico salió de la clase y, en compañía del
profesor, se dirigió al despacho del director, Miguel estaba un
poco asustado, no recordaba haber hecho nada malo... Entró
en la habitación y se sentó en una silla, tal y como se le había
ordenado. Al otro lado de la mesa, enfrente de la cual se
encontraba el niño, estaba el director cuya expresión era seria.
Permanecieron en silencio hasta que el padre Cerdá empezó a
hablar.
- Miguel...- empezó, el silencio que reinaba en el despacho
era incómodo- como ya sabrás estamos en guerra y el pueblo
lucha para defenderse, algunos de ellos mueren en el intento...-
El muchacho estaba desconcertado, no sabía por qué el
director le hablaba de aquello ahora, pero no le pidió
explicaciones, se limitó a asentir y seguir escuchándolo.- tus
padres, al igual que muchos otros, también arriesgaban sus
vidas para ayudar al pueblo- Miguel empezaba a ponerse
nervioso, no le gustaba nada el rumbo que estaba tomando
aquella conversación y lo que más le asustaba…¿por qué
estaba hablando en pasado de sus padres?- Ellos, junto a
muchos otros, no lograron salir con vida de la pelea...
El padre no había terminado de decir aquellas palabras cuando
una lágrima recorrió la mejilla de Miguel.
- Padre...-consiguió decir entre sollozos- ¿Y mi hermana?
¿Ha muerto también?
- No, tu hermana ha sobrevivido- el director esbozó una
pequeña sonrisa- tu madre la escondió para que no le hicieran
nada.

-¿Dónde está?- preguntó ansioso al director- ¿Puedo verla?
por favor...
El director dudó unos momentos pero acabó respondiendo.
- La pequeña se aloja en un pequeño orfanato del pueblo, no
creo que haya inconveniente en que vayas a visitarla, eso sí,
algún profesor deberá acompañarte...
- ¿Puedo pedirle algo padre?- el director asintió y Miguel
continuó hablando- ¿Por qué no asisten niñas en este colegio?
El padre se sorprendió ante tal pregunta, pero intentó darle
una explicación razonable.
- Porque siempre ha sido así, los niños acuden al colegio
para que cuando sean mayores tengan una buena educación
y puedan conseguir un buen trabajo para poder mantener a
su familia, pero en cambio las niñas se quedan en casa, donde
aprenden los trabajos domésticos junto a sus madres.- El
director concluyó la explicación, satisfecho.
- Pero en el caso de mi hermana...en el orfanato no tiene una
madre que le enseñe esas cosas-. A Miguel no le convencía
aquel razonamiento y no se iba a dar por vencido.
- Creo que ya es hora de que vuelvas a las clases, ya te
avisaremos cuando puedas visitar a tu hermana.- Ese fue el
modo cortés con el que el director dio por finalizada la
conversación.- Siento mucho lo sucedido.
Miguel salió de la habitación, las clases habían terminado
hacía un rato pero el director no se había dado cuenta y lo
había usado como excusa. Se dirigió a la clase para recoger
los libros que había dejado allí, pero ya no estaban. Su
profesor al verlo entrar en la clase le dijo que Juan, su
compañero de habitación y su mejor amigo, se lo había
recogido todo. Miguel le dio las gracias a su profesor y se
marchó hacia su habitación. Al llegar, se encontró todas sus

pertenencias encima de la cama, pero no había ni rastro de
su amigo; seguramente estaría jugando con los demás niños,
inconscientes de todo lo que estaba sucediendo a unos pocos
metros de allí. Miguel se apoyó en el alféizar de la ventana y
se puso a llorar, mientras observaba como en el claustro del
colegio todos los alumnos estaban riendo y jugando, sin
pensar que en aquellos mismos momentos su familia se podría
estar jugando la vida o haberla perdido ya. Aquella noche
Miguel no se reunió con los demás alumnos para cenar, había
perdido el apetito. Con la única persona con la que habló fue
con Juan, al cual le explicó lo que había sucedido. Él le
confesó que su padre también había muerto en la guerra,
pero que aún no se lo había contado a nadie. Miguel no
consiguió conciliar el sueño, estaba empezando a amanecer
y él aún no había pegado ojo, no podía dejar de pensar en
que nunca volvería a ver a sus padres...
No asistió a ninguna de las clases de la mañana ya que le
habían dado permiso para ir a visitar a su hermana al orfanato.
Durante toda la noche Miguel había estado reflexionando y
no permitiría que le obligaran a mantenerse alejado de su
hermana: ya había perdido a sus padres y no iba a renunciar
a nada más. Lo tenía muy claro, se llevaría a su hermana y la
escondería en su habitación. Si por algo se caracterizaba
Miguel era por ser un chico valiente y de ideas claras.
El trayecto de camino al orfanato lo hizo con Pedro,
prácticamente en silencio, mientras pensaba cómo podría
hacerlo para traer a su hermana hasta el colegio sin que nadie
se diera cuenta. No tardaron mucho en llegar al orfanato, no
era precisamente acogedor, ver tantos niños sin padres
provocaba escalofríos. Caminaron por los pasillos del
edificio; todo era aterrador, parecía sacado de una pesadilla,

hasta que llegaron enfrente de la puerta de una habitación. El
profesor dejó a Miguel un rato a solas con su hermana para
que hablara con ella y la animara un poco.
- Hola pequeña- saludó Miguel sentándose al lado de Isabel,
su hermana pequeña.
- Hola- respondió ella con una voz triste y seria mientras
abrazaba a su hermano. Ninguno de los dos pudo evitar
romper a llorar. Estuvieron abrazados en silencio hasta que,
minutos más tarde, Miguel decidió que era hora de hablar
seriamente con Isabel.
- Isabel, escúchame- dijo mientras separaba un poco a su
hermana de él para poderla mirar a los ojos.- ¿no te gusta
estar aquí, verdad?- la niña negó con la cabeza y Miguel
continuó hablando- ¿quieres venir conmigo?
La sorpresa de la niña provocó que una tímida sonrisa se
dibujara en su cara, pero no por mucho tiempo ya que
enseguida pensó que no le dejarían entrar en el colegio de su
hermano: era una chica.
- Pero Miguel, yo no puedo entrar ahí...- respondió casi
susurrando
- ¿Y eso quién lo dice?- preguntó Miguel intentando animarla.
- Pues el director y todos los profesores- por la edad que
tenía era una niña muy espabilada.
- Pero...si ellos no saben que tú estás ahí no pasará nadarespondió
el hermano mayor.
- ¿Me estás insinuando que vaya a vivir contigo a escondidas?preguntó
la niña sin comprender demasiado lo que Miguel
pretendía. Él asintió.
- Oye, ya me han separado de papá y mamá y no voy a
permitir por nada del mundo que me separen de ti también
¿lo entiendes?- explicó el chico para convencerla. La pequeña

asintió- entones ¿vienes?
Isabel asintió de nuevo.
- ¿Pero cómo lo vamos a hacer para que nadie nos descubra?preguntó
Isabel.
- Tú no te preocupes por nada, sólo tienes que hacer lo que
yo te diga ¿de acuerdo?- la hermana asintió otra vez.- Ahora,
cuando nos vayamos, tú sígueme, pero no dejes que nadie te
vea.
No tardó mucho más en entrar Pedro. Los dos se marcharon
y, durante todo el camino, la niña siguió a su hermano y a su
profesor, sin que nadie la viera y siempre unos cuantos metros
por detrás. Cuando llegaron al colegio el profesor dejó a
Miguel en el claustro junto con los demás chicos, pero éste,
en lugar de quedarse ahí subió corriendo a su habitación,
cogió unos pantalones y una gorra, y rápidamente volvió a la
entrada del colegio, donde, detrás de un seto estaba escondida
su hermana, le dio la ropa para que se vistiese y así pareciera
un chico. Isabel hizo tal y como su hermano le había
ordenado. Entraron en el colegio y subieron a su habitación.
Nadie se dio cuenta de nada. Juan ayudó mucho a los dos
hermanos a mantener a Isabel en secreto, pero un mal día
Pedro entró en la habitación y encontró a la pequeña tumbada
en la cama de Miguel. El profesor no le dijo nada sino que
salió en silencio para no despertarla; sin embargo, se dirigió a
la clase de Miguel para hablar con éste. Pedro comprendió
por qué Miguel había actuado de tal forma por eso no lo
riñó, pero tuvo que devolver a Isabel al orfanato. El niño
intentó convencer al Padre Cerdá para que dejara que Isabel
continuara viviendo allí pero el director le hizo caso omiso.
Al día siguiente la niña volvió al orfanato cuyo personal ni tan
siquiera se había dado cuenta que les faltaba una de las alumnas.

Miguel sentía que había defraudado a su hermana y a sí
mismo. Igual que la noche en que le habían anunciado de la
muerte de sus padres, el niño no pudo pegar ojo en toda la
noche; estuvo pensando en su hermana y en aquel siniestro
orfanato en el que se encontraba Isabel en esos momentos.
Un escalofrío le recorrió la espalda nada más imaginárselo.
Rondaban las cuatro de la madrugada cuando ya no pudo
soportar sentirse tan solo, así que se levantó de la cama, se
vistió rápidamente y sigilosamente salió del colegio sin que
nadie se diera cuenta.
Caminó durante unos minutos hasta que llegó al orfanato,
entró y se dirigió a la habitación de su hermana sin decir nada
a nadie. La encontró tumbada pero no estaba dormida. Nada
más entrar en la habitación, la chica se levantó y abrazó a su
hermano.
La mañana siguiente una terrible noticia era el principal tema
de conversación entre los habitantes del pueblo. Más de un
centenar de niños habían perdido la vida en un brutal
bombardeo que se había producido durante el amanecer en
el orfanato municipal. En el colegio también se hablaba de
ello y además también se hablaba de la desaparición de Miguel.
No tenía muchos amigos ni era muy popular en el colegio,
algunos no sabían ni siquiera quién era, otros se dieron cuenta
de que existía aquella misma mañana cuando se rumoreaba
que se había escapado del colegio y había viajado a algún
lugar lejano para así poder vivir con su hermana Isabel. Sólo
una persona sabía verdaderamente lo sucedido, la única
persona en la que Miguel confiaba y la última que habló con
él. Unas horas antes, cuando Miguel salía de la habitación
Juan se despertó y su amigo le tuvo que explicar dónde iba.
Precisamente por eso, Juan sabía que Miguel había muerto

junto con su hermana en el bombardeo que se había
producido a unos pocos kilómetros de allí, en el orfanato.
Juan se sentía ahora muy triste y muy solo debido a la pérdida
de su mejor amigo. El curso transcurrió muy despacio para
Juan, que se sentía diferente a los demás. Había perdido su
amigo de confianza y ahora hablaba poco con los demás
alumnos. Esto sí: Juan le contó a Pedro lo que verdaderamente
le había sucedido a Miguel.
El curso siguiente fue muy diferente: se había fundado la
primera sección femenina en el colegio, aunque fuera de las
instalaciones de éste. El responsable de este gran progreso
fue el mismo profesor Pedro, que se sentía tan culpable por
la muerte de Miguel e Isabel que decidió rendirles un homenaje
convenciendo al Padre Cerdá para que abriera una nueva
sección femenina en el colegio Beato Ramón Llull de Inca.
Marina Sabater Jofre, 3r C

TEMPS OBLIDATS
En aquell moment vaig sentir la campana que donava
inici a les classes. Aquell matí em vaig quedar dormit i per a la
meva desesperació hauria de suportar les avorrides classes
del cavallot de na Maria Quegles, la professora d’història.
Una monja vella i insuportable que ens odiava a tots. Quina
tortura!
Vaig entrar a classe amb l’al·lè que em fallava i desprès
que em donés un sermó sobre la importància de la puntualitat,
vaig anar a parar a la meva cadira. Però la pau no durà molt,
perquè, ens anuncià, amb un somriure que deixava a la vista
les seves nombroses dents blanques i lluents, que havíem de
preparar per al pròxim dia un treball, sobre el centenari de
l’escola.
- Quin fàstic .- li vaig comentar a n’Arnau, el meu
millor amic.
- No et preocupis, és molt interessant conèixer la
historia del nostre col·legi i no és tant difícil.
Jo naturalment no compartia el seu entusiasme, però,
ja estava fet, i no volia suspendre el curs per un simple treball.
Després del col·legi, em vaig aturar a la biblioteca per
cercar un poc d’informació.
Hi havia tants de llibres que no sabia per on començar.
La biblioteca estava plena de gent que prenia apunts, i a mi
em feia vergonya fer el contrari, per això, vaig pegar una ullada
als toms de l’apartat
d’ historia. No hi havia res interessant, fins que la meva mirada
anà a parar a un llibre on es llegia «Memòries d’un franciscà.»
Vaig decidir pegar-li una ullada…
I quantes coses interessants!
La quantitat de documents que vaig descobrir era
enorme. Per això, vaig fer un resum. Que deia:

Centenari escolar
«Els franciscans arribaren a Inca molts segles enrere,
al llarg dels quals començaren l’àrdua tasca de construir el que
ara coneixem com a Beat Ramon Llull, popularment conegut a
Inca com Sant Francesc. A poc a poc l’escola va anar creixent:
cada pic hi havia més aules, més cursos i alumnes. Hi destacaven
dos tipus d’alumnes, els pensionistes i els externs.
El 1933, el Govern Republicà prohibí la direcció
religiosa dels col·legis. Per sort els franciscans posaren a la
direcció del centre escolar un metge amic, per així continuar
amb l’educació dels infants. A més a més, alguns professors
eren militars del Corté d’Inca.
Avui dia aquest col·legi ha passat per moltes reformes.
Ah, si el claustre pogués parlar! Ens contaria coses que
els llibres d’història mai sabran. Ell que ha vist els alumnes que
ens han precedit, professors que ja no hi són, directors que han
fet molt per al col·legi i que ja ens han deixat. Ha estat testimoni
de l’arribada de l’ordinador, de la construcció del gimnàs, de
les pissarres digitals... Quiet i silenciós, amb un aroma de molts
de segles, els seus arcs com ulls seguiran el curs de nous
esdeveniments a partir d’avui.»
- Ja he acabat!!!
El meu crit de goig fou acompanyat per un cor de sssssssshhhh,
i desitjant que em menges la terra, vaig sortir corrent de l’edifici,
on havia descobert la meva salvació.
El primer que vaig fer en arribar a casa va ser,
confeccionar en una cartolina el treball i hi vaig aferrar algunes
fotografies que havia trobat per internet. La darrera grapa i...
Quin descans!
Tot estava a punt per a ser entregat.
Miquel Joan Gelabert Coll, 6è A

L’any 1325 el Papa Joan XXII autoritzà als franciscans a
establir-se a la vila d’Inca . Aquest convent fou el segon que
va tenir l’orde a Mallorca i el primer a la part forana. La
construcció de l’església franciscana s’inicià anys després.
El 1341 l’obra havia començat. La primera església gòtica del
segle XIV fou enderrocada a les darreries del segle XVIII i,
en el seu lloc, es construí l’església actual que fou acabada a
principis del s. XIX. L’any 1835 es produí l’exclaustració i,
l’any 1943, el convent franciscà d’inca es posa a la venta
mitjançant subhasta i es comprat per Antoni Palou. Que volia
fraccionar els terrenys en catorze parcel·les per edificar sota
l’advertència de «dinamitar» el convent si l’Ajuntament no
acceptava la seva petició. Es consent la parcel·lació, i es
salvarà tot el convent inclosa la cisterna que tots coneixem
que data de 1747.
A principis del s. XX es produí el retorn de la Tercera
Ordre Regular de sant Francesc. Poc a poc els franciscans
anaren comprant tot el convent que, com a conseqüència de
la desamortització, havia passat a mans privades.
L’arribada dels franciscans en 1910 fou celebrada per
la ciutat. Després d’unes adquisicions d’algunes propietats i
l’aportació d’alguns veïns adinerats que compraren terrenys
per cedir-los als frares que en molta feina i sacrifici restauraren
el temple religiós i començaren la seva obra amb l’agraïment
de tots el inquers.

Foren, Fra Pere Joan Cerdà Colom, Fra Andreu
Cassellas i Fra Baltasar Salamanca els qui vivien en el ruïnós
convent. Pareix que el retorn dels frares franciscans del Tercer
Orde Regular (TOR) l’any 1910, amb Fra Pere Joan Cerdà
Colom al davant, obeí a una demanda del poble d’Inca.
El dia 16 de gener del 1910 és quan de manera oficial
queda establerta la Comunitat Franciscana d’Inca que, pogué
establir-se per dedicar el seu servei a l’església en el Convent
de Sant Francesc.
El caràcter del Pare Cerdà va fer que d’alguna manera
quedés ben lligada l’arribada dels frares amb l’inici d’una
escola. La seva funció era la d’ensenyar als nins per ajudar
ens els serveis de l’església. En el maig del 1911 els Superiors
de l’Orde ja destinaven a la Comunitat d’Inca nous membres
per reforçar l’atenció als nins. Disposaven d’una taula, una
pissarra i un grapat de bancs per devers una dotzena de
persones. També, varen anar donant la possibilitat de formació
de primera lletra a persones adultes. La sensibilitat social del
Pare Cerdà només estava començant. Amb els seus sermons
i conferències a molts indrets de Mallorca va anar fent
l’apostolat religiós i social i va contribuir decisivament amb
l’impuls del Col·legi Beat Ramon Llull com a centre de
Secundària i, amb ell, a la formació de persones que han
contribuït dins el segle passat al desenvolupament de la ciutat
d’Inca i de molts de pobles dels voltants.
Pseudònim: NALA 5 è C

L’UXOL
Fa molt de temps, cent anys enrera, Inca era un món ben
diferent al d’ara. No hi havia indústries, cotxes, edificis alts...
Tot era molt rudimentari.
En aquell temps l’església era la que tenia el màxim poder. Els
metges a la terra eren com un segon sacerdot, tot i que també
hi havia curanderos que, per la gent inculta, els seus remeis
eren molt eficaços.
Les famílies eren molt nombroses; un pare, una mare i tots
els fills que venguessin. En Joan era un cas com els anteriors;
un pare, una mare i cinc germans. Amb ell eren sis fills. Ell era
el cinquè i tansols es duia un any amb la més petita de tots els
seus germans, la darrera, na Pereta. Tenien deu i nou anys,
respectivament. Els seus altres germans tenien entre dotze i
setze anys, per això ja feien feina i els únics que varen poder
anar a escola varen ser en Joan i na Pereta, ja que fins a l’any
en què va néixer en Joan els nens treballaven amb els seus
pares i les nenes ajudaven a les tasques de casa. Aquesta
família no era molt culta, i per això en lloc de servir-se dels
serveis d’un metge, es servien de les receptes d’un curandero,
en Felip.
Aquest tal Felip vivia a Inca al carrer, com ara diríem, Vent
deu, i just al devora hi habitava la família d’en Joan i na Pereta.
Un dia, abans d’anar a escola, na Pereta es va aixecar amb un
uxol. La seva mare va ordenar-li que se n’anés a ca’n Felip i
que li donés un remei per al seu ull, i la seva filla així ho va fer.
Acompanyada pel seu germà, Joan, arribaren a ca’n Felip i
feren tot el que li havia dit la seva mare.
Aquell matí na Pereta tenia classe amb en Pep, el professor
de matemàtiques. Era molt estricte i no suportava que la gent

arribés tard a la seva classe. Duia unes ulleres de cul de tassó,
una corbata roja, un vestit de color carn i unes sabates negres.
Aquest home exercia la seva professió a una escola d’Inca
anomenada Beat Ramon Llull, també coneguda com Sant
Francesc d’Inca. Feia poc que s’havia formada. Tenia un
claustre que era el centre de l’escola i on els frares, els quals
eren les persones més importants en aquell temps, hi anaven
per llegir, conversar o simplement per seure un poc i distreure’s.
Na Pereta va arribar tard a causa de la seva visita al curandero.
Quan el professor la va veure entrar per la porta, amb un ull
morat i, a més, veient que arribava tard va pensar que s’havia
barallat amb algú. Tot d’una va anar parlar amb ella, ja que
apart de ser molt estricte era molt bona persona i es preocupava
pels seus alumnes.
− Pereta, estàs bé?- va demanar-li.
− Sí, professor. He arribat tard perquè venc de ca’n Felip- li
va respondre ella.
− De ca’n Felip?
− Sí. És que veurà, avui m’he aixecada amb un uxol i mamare
m’ha dit que anés a cal curandero perquè ell em donés un
remei per al meu ull. I bé en fi, he arribat tard perquè havia
d’anar a fer el remei que m’havia manat ell.
− Com que a fer? I quin remei t’ha donat?
− Doncs m’ha dit que fes un munt de pedres davant l’escola
i que, així, el primer que el tomi se’n durà el meu uxol i jo
em quedaré sense uxol i estaré ben bona i sana.
El pofessor es va quedar incrèdul davant les paraules de na
Pereta, però no va dir res més que, «Apa doncs, ves a seure i
continuarem la classe», ja que havien perdut massa temps.
A causa d’aquest retràs en Pep es va haver de quedar amb

ella perquè no entenia el que havien fet la mitjahora que ella va
faltar.
En Pep tenia una reunió amb els frares i ja feia tard. Va sortir
de l’escola a corre-cuita i, sense adonar-se’n, va tomar un
munt de pedres, però no li va donar importància.
En Joan i na Pereta no volien arribar a casa, perquè sabien
que s’haurien de posar a ajudar als seus pares i als seus
germans i, en aquell moment, no els hi venia de gust. Així que
se’n varen tornar cap a l’escola perquè na Pereta havia sentit
que hi havia una reunió i volia saber de que es parlava en una
reunió. Això era l’excusa que posava ella però en realitat era
perquè, a part de que no se’ls acudia res millor per fer, ella era
molt ficanassos.
Es varen amagar dins un armari abans que tothom vengués i
començàs la segona part de la reunió, ja que es tractava d’una
reunió molt llarga.
Al cap d’una estona, de tan avorrits que estaven es varen
quedar dormits. Ningú no es va adonar de la seva presència,
o això pensaven els nois.
Els seus pares varen trobar que tardaven molt a arribar.
Transcorregudes un parell d’hores varen sortir a la seva cerca,
ja estaven massa preocupats. Varen anar per tot; a ca’n Felip,
a la pastisseria, a l’escola... però no els varen trobar. De cada
cop més preocupats, se’n varen anar a ca’n Pep per demanarli
si sabia on havien anat els nois. No varen obtenir res nou.
Llavors al professor se li va acudir una idea.
Varen anar tots tres a l’escola, però, ja era ben entrat el vespre
i no hi veien molt. Varen cercar pel claustre i per totes les
aules, però res. Varen cridar i cridar els seus respectius noms.
De sobte, varen sentir un soroll estrany a la sala de les reunions.

Hi varen anar i, allà estaven! Però només hi havia en Joan.
− On és na Pereta?- va demanar-li la seva mare.
De sobte, algú va sortir de darrera l’armari. Era ella!
Afortunadament tot havia quedat en un ensurt.
Al dia següent, a la classe d’en Joan, a l’hora de matemàtiques
en Pep es va presentar amb un uxol.
A la tornada a casa, després de l’escola, en Joan li ho va
comentar a na Pereta i aquesta es va posar a riure.
− Què passa?- li va demanar en Joan.
− El professor de matemàtiques...- li explicava ella, fent petites
pauses perquè no podia més de riure- té el meu uxol! Vull
dir, que ara és ben seu!
− No entenc res!
− Mira, no te’n recordes que en Felip va dir-me que havia de
fer un munt de pedres davant l’escola, que la persona que
el tomés tendria el meu uxol i que jo estaria ben bona i
sana?!
− Sí, però no entenc quina relació té això amb l’uxol del
professor!
− Doncs que sembla que el professor va tomar el munt i ara
té el meu uxol, mentres que jo estic ben bona i sana! Ho
entens ara?
− Ah, sí!
Els dos van esclatar a riure i no varen aturar fins que varen
arribar a la seva casa que, veient tota la feinada que tenien no
en varen tenir cap ni una de rialla, ja que havien de fer les
feines del dia anterior i les d’aquell dia. Quina feinada els
esperava!
Catalina Amengual Ripoll, 2n A

MALLORCA, RICA EN EL COMERÇ
Tot va començar a Mallorca, una illa molt influenciada pel
comerç marítim. Quan un estiu vengueren de vacances uns
rics marquesos de Catalunya; Mallorca els va agradar tant
que es quedaren a viure a Llucmajor.
Aquesta família fundà la primera Església a Llucmajor que va
ser una gran novetat i cada dia hi havia un clergue que
s’encarregava de donar missa. Passaren deu anys més i aquesta
família juntament amb la més poderosa de Mallorca varen fer
que els seus fills és juntasin mitjançant una serimònia de
casament. En Joan i n’Aurora se n’anaren a viure a Inca, una
terra poc poblada amb molt de terreny per cultivar. Allà
fundaren l’Església de Sant Francesc la qual esteia col·locada
a prop de les cases dels menestrals però un poc enfora de les
cases dels pagesos. Per aquesta raó construïren unes
carreteres, les quals per fer-les hagueren de expropiar alguns
trossos de terra. Les carreteres esteien fetes de terra la qual la
havien aplanada perquè fos més fàcil caminar-hi va ser un
nou avanç i d’aquesta manera conseguiren que més gent
pogués anar a missa.
La família que fundà l’Església tingué quatre fills dos dels
quals es feren franciscans. Però per l’any 1932 Inca es va
veure un poc tancada pels problemes econòmics.
Els dos franciscans decidiren fundar una escola per veure si
d’aquesta manera Inca es tornava més rica en coneixements.
L’escola va començar a ensenyar, a escriure, a llegir, a sumar...
però no hi havia molta gent que volgués aprendre perquè a les
famílies ja els venia just sobreviure amb tot el que guanyaven.
Aquí es quan vaig néixer jo per damunt l’any 1940, era una
època de sequera i els conreus estaven secs, cosa que va fer

que bastants de nadons es morisin de fam; però jo vaig poder
sobreviure.
Per mala sort la meva família era pobre i no tenien molts de
recursos per viure, vivíem de tot el que cultivavem, básicament
ens alimentvem de pa i per obtenir proteïnes ens donavem
cervesa rebaixada amb aigua. Però jo no tenia ganes de posarme
a treballar amb cinc anys i m’estimava més aprendre.
Passats deu anys ja havia crescut més i havia après a menejar
totes les eines del camps( algunes les podia aixecar, però la
majoria no) , nosaltres teniem un mula que es nomia Florida
ens ajudava a sembrar i a lleurar ademés ens duia d’un lloc a
l’altre.
Un dia mentre sembrava el camp varen venir els nobles i varen
dir al meu pare que si els entregava un 30% de la seva producció
ens donaria ensenyament i material per aprendre a jo i a tots
els meus germans, passats uns dies varen tornar per sabre la
resposta del meu pare el qual va aceptar.
L’any següent vaig anar a l’escola d’ Inca anomenada com
Sant Francesc. Quan vaig acabar els cursos que feien a l’escola
ja sabia llegir i escriure. Per aquesta raó em va sorgir una feina
per la noblesa on vaig ajudar a fer lleis i a escriure pels nobles.
La meva família ja no era pobre perquè gràcies a jo es varen
covertir en una de les més riques d’Inca. Per altra banda
l’escola va augmentar d’alumnes perquè els nobles varen fer
el mateix a totes les famílies pobres de pagesos.
Transcorreguts vint anys Inca va tornar a ser rica en poder
econòmic i els pagesos gràcies als coneixement dels seus fills
van poder defensar-se de coneixements.
A l’Església de Sant Francesc hi anava molta gent i va ser un
lloc on la gent es trobava i xerrava sobre l’altra gent, un lloc
on la gent era perdonada dels seus pecats i on la gent amb

poder donava doblers per a les famílies més pobres i també
per ajudar a viure als franciscans.
Els meus germans també treballaven per als nobles com jo i
tots ens ajudavem mutuament a organitzar la ciutat, la qual
havia crescut ja que hi havia més menestrals. Va començar a
fer-se una fira bastant abundant amb aliments i productes
manufacturats anomenada DIJOUS BO. Hi venien mercaders
de tot europa on venien grans quantitats dels seus productes.
Ara en l’actualitat el DIJOUS BO encara existeix pero es més
com un dia festiu d’Inca. L’escola de Sant Francesc encara
existeix i ara té una gran quantiat d’alumnes que aprenen entre
els quals jo. L’església es conserva però li han hagut de fer
algunes reformes.
Magdalena Alomar Adrover, 2n A

OBJECTIU ACONSEGUIT
Inca a 16 de maig de 1900
Avui ja fa tres nits que no puc dormir. No aconsegueixo deixar
de pensar amb això ni un moment. No sé per quin motiu,
però només sé que fa tres dies, el 13 de maig, vaig complir
deu anys i des d’aquell dia la meva concepció de la realitat ha
canviat considerablement. Sempre he sabut que la il·lusió més
gran del meu pare és que jo sigui metge; vol això per damunt
de qualsevol cosa. En un principi jo creia que això no estava
gaire malament, ja que podria ajudar moltes persones i salvar
moltes vides, però no n’acabava d’estar del tot convençut. El
que va passar fa tres dies, però, va ser el que ho va canviar
tot. Era el dia del meu aniversari, però això no restava
importància a què fos diumenge i, com cada un dels diumenges
de la meva vida, m’hagués de vestir amb la meva millor roba i
hagués d’anar a missa de dotze amb la mare i l’àvia.
Normalment m’agradava anar-hi, ja que escoltava la paraula
de Déu amb il·lusió i li pregava que m’ajudés a ser millor
persona. Aquell dia, però, va ser encara més especial, ja que
en observar detingudament al Pare Josep, me’n vaig adonar
que aquella era la meva autèntica vocació, la de dedicar-me a
la vida religiosa i ensenyar-li a les persones la tasca que el
Senyor ens havia encomanat. Quan vàrem arribar a casa, em
vaig dirigir al despatx del meu pare, que mai no deixava de
treballar, disposat a dir-li tot el que pensava. Quan escoltà
quins eren els meus plans de futur, s’enfadà moltíssim i enmig
d’una sèrie de renecs i flastomies, em va dir que un fill seu
havia de convertir-se en una persona important, coneguda
arreu del món, i no en un simple frare que passaria a l’anonimat
tot just després de la seva mort, o, fins i tot, abans d’aquesta.

Després em va dir que anés a la meva cambra i no sortís
d’allà fins que no hagués entrat en raó i hagués deixat de
banda totes les insensateses que atordien els meus pensaments.
I ara sóc aquí, a la meva cambra, d’on no he sortit des de fa
tres dies, ni tan sols per menjar, ja que la senyora Antònia, la
nostra criada, m’ho ha portat a l’habitació. Em sento molt
trist; mai no havia pensat que el meu propi pare no em
recolzaria, ni voldria que fes el que a mi em feia més feliç.
L’única cosa que tinc clara és que ara que he trobat el meu
camí, no penso rendir-ne, i faré el que sigui necessari per
poder aconseguir el meu somni. És més, després de pensar
en les paraules que va dir el meu pare, no veig el motiu pel
qual hagi de ser una persona invisible fent el que jo vull fer, ja
que considero que podria fer obres molt importants per a la
gent ,que no només necessita algú que les curi físicament,
sinó també espiritualment, que això és igual o més important.
Inca a 5 de setembre de 1909
Han passat nou anys des d’aquells dies en què vaig començar
a lluitar pel que veritablement volia. No vaig poder fer-hi res, i
encara que amb el meu pare ja no vaig tornar a tenir la relació
que teníem abans, vaig haver d’obeir les seves ordres i l’any
passat, en fer els divuit anys, començar la carrera de medicina.
El que jo no sabia era que el destí em tenia preparat un
imprevist, i és que quan ja estava a punt d’acabar el primer
curs, el meu pare va morir sobtadament. Em vaig plantejar
acabar la carrera, però una nit, la meva mare em va dir que fes
el que el meu cor em dictés, i així ho vaig decidir: vaig acabar
el primer curs de medicina i després, en haver-ho deixat, no
vaig trigar gaire a començar amb la teologia, que era el que
m’apassionava.

Ara, ja porto uns mesos estudiant, a més d’haver fet alguns
cursets de catequesi per a nens i només puc dir que mai no
havia estat tan feliç. A més a més, fa poc vaig saber que la
comunitat de frares franciscans que havia estat expulsada
d’Inca l’any 1835 degut a la desamortització de Mendizábal,
tornarà al poble a principis de l’any que ve, crec que el mes
de gener, ja que es podran instal·lar de nou al convent del qual
se’ls va expulsar i que s’acaba d’aprovar la fundació de la
Tercera Orde Regular. Sens dubte, aquestes són notícies molt
bones per a mi, ja que no perdo l’esperança de poder-hi
col·laborar algun dia.
Inca a 4 de juliol de 1916
Després de molts anys de lluita constant, he aconseguit el que
volia. Fa tres anys, vaig aconseguir entrar a la comunitat de la
TOR; em vaig traslladar al convent de Sant Francesc, on,
amb molt d’esforç, aconseguirem fer-hi una escola. Quan ja
portava un any aprenent i compartint coneixements amb els
meus companys, vaig decidir fer un viatge. Vaig anar a fer de
missioner a l’Àfrica, concretament al Burundi i a Ruanda, on
vaig ajudar a construir diversos hospitals per a la gent pobra.
Potser ho vaig fer per callar a la meva consciència, que no
parava de turmentar-me per no haver complert la voluntat del
meu pare, però el que vaig fer em va fer sentir l’home més
feliç del món. Veure que amb un gest tan simple com una
abraçada pots treure una rialla tan sincera del cor d’un nen és
una de les coses més boniques que et pot regalar la vida. Hi
vaig estar un any, sense més companyia que una guitarra, que
em va ajudar a tornar la il·lusió a molta gent. Quan vaig tornar,
vaig començar a escriure un llibre, narrant les meves vivències

durant el viatge i expressant de la millor manera que vaig saber
el que va significar per a mi aquella gran experiència. Mai no
oblidaré els rostres d’aquelles persones, que reflectien
l’esperança de que algú com jo pogués ajudar-les.
Inca a 19 d’agost de 1921
Han passat vint anys des del dia en que vaig prendre la decisió
més important de la meva vida. Hi ha hagut molts dies tristos,
dies plens de llàgrimes en que vaig pensar en abandonar el
meu camí abatut, vençut per la grandiositat de les
circumstàncies, però no em vaig rendir; vaig patir com ningú,
acompanyat i recolzat per tots els meus companys, que en
poc temps es van convertir en la meva família; tots érem
persones unides pel mateix objectiu: ajudar. I finalment només
cal dir que ho hem aconseguit.
El pròxim mes s’inaugura l’escola que volíem crear des de
l’any 1910,quan els frares franciscans arribaren a aquest
convent. L’escola, que només admetrà nens, serà la prova del
nostre esforç durant tots aquests anys. Farem el possible per
ensenyar la paraula del Senyor a tots els nostres alumnes, i
tenim l’esperança de que amb els anys es reconegui la nostra
tasca. Potser d’aquí a cent anys, hi haurà algú que encara ens
recordarà, i això, des del meu parer, ja és un triomf.
Laura Garrido Bonnín, 3r B

RECORDS
Durant tota la meva vida he vist com el món anava canviant al
meu costat. Com les persones que estimava es quedaven en
un de les moltes etapes de la seva evolució. El meu germà, un
frare franciscà, deia que per entendre la vida primer s’ha
d’entendre la mort i que, per mor d’això, el món anava com
anava. Jo era molt jove per entendre això, però ara, estesa en
aquest llit i rememornat la meva vida, em don conta de la
realitat d’aquesta frase. Ara veig que el meu pas pel món no
ha deixa marca, en canvi el del meu germà sí. Ell va ser el meu
model a seguir, no tan sols perquè va ser el meu germà gran
sinó també perquè ell, a diferència de jo, va fer grans proeses.
Però sobretot n’hi ha una de la que li estaré eternament agraïda:
Corria l’any 1936 , el meu pare feia feina en una de les
moltíssimes fàbriques de pell de la ciutat, mentres que la
mare es quedava a casa cuidant de nosaltres: el meu germà
Elies, el major amb devuit anys i el més estudiós, Hipòlit, el
mitjà i qui morí de grip quan jo tenía deu anys i jo, la més
petita. La meva infantesa va transcórrer en una època on a les
dones no se’ls deixava estudiar, per això, n´Elies m’ensenyà
a escriure i a llegir. Jo li estava molt agraïda ja que, a part
d’anar a l’escola, també feia feina com a mosso i no dormia
molt. Tot i així, ell es seia pacientment amb jo a ensenyar-me
l’alfabet i a llegir.
Quan tengué l’edat sufucient, n’Elies es convertí en un frare
franciscà, el més jove de la comarca, i va entrar a viure i a
ensenyar a l’escola Beat Ramon Llull. Ell va lamentar molt la
seva partida de casa, ja que em va deixar a mí sense cap
persona que m’ensenyàs res més sobre història, literatura o
biologa. Quan entrar a l’escola va anar a xerrar amb el director

per si era possible que jo entràs a estudiar allà, però com a
resposta tan sols obtingué una negació acompanyada de
l’excusa de sempre: les noies no serveixen per estudiar. Què
sabria aquell home. Si veiés la societat d’avui dia on les dones
s’apliquen més en els estudis que els homes. Li donaria un
infart.
El cas és que el meu germà ho sentia molt per jo, deia que jo
podria arribar a ser algú a la vida, però que el meu moment
hauria d’esperar fins que la societat canviàs de mentalitat, i no
s’equivocava.
Per aquella època jo tenia sis anys i ja havia perdut tota
esperança de fer realitat el meu somni d’arribar a ser algú en la
vida. M’estava fent a la idea de que seria com la meva mare:
una dona sense futur tamcada a casa i que tan sols serviria per
cuidar els nens i netejar la casa. De tant en tant, el meu germà
em duia llibres d’història o biologia. M’encantava la biologia,
trobava que el cos humà era la màquina més perfecta del
món, sobretot el cervell, per aquella època el cervell estava
pos estudiat, però per jo era la cosa més fascinant del món.
Jo devoraba tots els llibre que em duia memoritzant-lotot com
si fos el tresor més valiós del món. Cada vegada que el meu
germà venia de visita li demanava tots el dubtes del que acabava
de llegir i em somreia i responia.
Un dia, va venir a casa d’improvís i amb un somriure de
satisfacció en la cara i em va dir que anigués a l’escola amb
ell. Durant tot el trajecte li vaig demanar perquè anava jo a
l’escola, però ell no va voler dir-m’ho:
em deia. Encara que ell intentàs calmar-me jo estava molt
nirviosa i la curiositat m’estava matant. En arribar a l’escola
ens vàrem dirigir a un despatx molt gran i luxós on hi havia un
home molt ben vestit i amb cara de creure´s l’amo del món.

− Senyor director, la meva germana Eulàlia. Eulàlia, el
senyor director- ens presentà.
L´home em mirà d’adalt a a abaix i somrigué burleta.
− I aquesta nineta és la ques se suposa que ha de guanyar
al nostre millor alumne?
Em vaig quedar gelada, era això el que el meu germà volia que
fes? El vaig mirar amb cara d’incredulitat, però no em mirava.
− Sí, senyor director. Ja ha escollit l’alumne que competirà
amb la meva germana?
− Sí, ho acab de decidir. A més, se m’acava d’ocórrer
una idea fabulosa, per què no feim la competició en el
saló d’actes? Així tots els alumnes podran presenciar
la certesa de la meva ideologia.
− On vosté vulgui, senyor director. Per favor, quan vulgui
començar avisi´ns, estarem en la meva habitació.
Durant el camí no diguérem res. Jo estava morta de por: Jo,
competir contra un dels alumnes d’aquest centre. Jo que tan
sols llegia sense que nigú m’expliqués els seus secrets. No
podia ser cert! Això era un malson! En arribar a l’habitació
n’Elies m’explicà que havia fet un pacte amb el director: si jo
guanyava, les nines podrien estudiar a l’escola; si jo perdia...
bé les coses seguirien igual i el senyor director demostraria la
seva ideologia masclista. Mentres esperàvem a que el director
preparés totes les coses necessàries, el meu germà em
demanava preguntes sobre diferents temes. Les vaig acertà
totes i, en aquell moment em donà conta de que jo podia ser
tan bona com qualsevol alumne de l’escola, doncs, encara
que ningú m’explicava cap lliçó, llegia més coses de les que
llegien aquests nens. Descobert això, em sentí més segura de
mí mateixa i tots els pensaments pesimistes se n’anaren per
deixar lloc a tots els optimistes.

L’hora tan esperada arribadà a la fi, un frare vengué a avisarnos
i ens guià fins a la sala d’actes: una sala grosa plena de
cadires ocupades per nens de diferents edat i amb un escenari
en la paret del fons. Em dirigí cap a l’escenari on un noi más
o manco de la meva edat estava asegut esperant. En veure’m
es quedà mirant-me. Em vaig seure a la cadira de devora i, de
sobte, tota la sala es quedà en silenci i totes les mirades es
clavaren en mi. Hi havia cares de tot tipus: sorpresa, burla,
por, seguretat...
Un dels professors pujà a l’escenari amb uns fols a la mà on
hi havia apuntades les preguntes.
− Anam a començar.- digué.- Primera pregunta, Josep,
quina es la capital d’Italia?- preguntà al noi.
− Roma- repongué aquest després d’una pausa per pensar.
− Molt bé, segona pregunta, nina...
− Em dic Eulàlia- li vaig interrompre.
− Segona pregunta, Eulàlia, quins són els vasos sanguinis?
– em preguntà amb cara de pomes agres.
− Artèries, venes i capil·lars –repongué sense vacilar.
− Tercera pregunta...
I axí varem seguir una hora fins que el director es cansà de
veure com jo podia fins i tot superar el seu millor alumne de la
meva edat, encara que per descomptat a jo, per ser la nina,
em demanaren les preguntes més difícils. Però gràcies als
mil·lers de llibres que havia llegit vaig poder respondre a totes
bé.
− Molt bé, molt bé, s’ha acabat el concurs. La nina ha
guanyat. –digué de mala gana.- Senyors, l’any que ve
s’obrirà un petit recinte on les nines també puguin
estudiar.- anuncià dirigint-se als alumnes.

No m’ho podia creure: havia guanyat! Em vaig llançar als
braços del meu germà.
− GRACIS!- li digué tot abraçant-lo
− No, gràcies a tu Eulàlia, sense tu no hagués estat possible.
I sortírem de la sala per anar a casa a donar la bona notícia,
mentres tothom ens mirava com si fóssim dues persones
raríssimes que xerraven un altra idioma.
I així es com, gràcies al meu germà, jo i moltes altres nines de
la ciutat d’Inca poguérem arribar a ser algú en la vida. Jo vaig
arribar a complir el meu somni de ser metge i el meu germà va
aconseguir que a poc a poc, la societat tan masclista que hi
havia en aquella època començàs a veure el món des d’un
punt de vista diferent.
Marina Sarrió Cañellas, 3r C

SOMNI O REALITAT?
Desesperació, tinc una sensació estranya. Vaig caminant sense
cap direcció. Tot això em supera. Jo, no puc més. Tinc ganes
de sortir corrent, però les meves cames no es mouen. Les
llàgrimes recorren les meves galtes, frega la pell fins arribar
als llavis on entren en contacte amb la llengua. Quin gust més
amarg!
La tristesa m’enfonsa i és com si estàs dins un forat sense
sortida. Li tinc por. Realment tinc por a no trobar el final, per
això lluito dia a dia per aconseguir sortir d’aquí dins. Però
cada vegada que els meus ulls s’inunden de llàgrimes és com
si cada cop em trobés més lluny de la sortida. Perquè sé que
hi és, ho sé, perquè abans, estava a fora, alegre i sense cap
preocupació. Ara aquí baix m’ofego, no puc respirar. Sento
que el meu cor està cansat de lluitar. La meva rialla ha fugit, ja
no sé el que és riure, ni sentir felicitat, no sóc capaç de gaudir
de cap moment, perquè aquest forat és desesperant. Bogeria,
pot ser tot això vengui de la bogeria, però si tant debò fos
bogeria no em sentiria d’aquesta manera, no em faria tant de
mal, n’estic segura. De tant en tant trobo algun raig de llum
entre les pedres on apareixen petits forats, una espècie de
senyal d’esperança, indicant-me que no estic molt lluny del
final, però en aquest precís instant, quan ja he cregut que
realment arribava al final, apareix una gran tempesta destruintme
les esperances, tapant els diminuts tubs de llum que
apareixien al mig del meu camí, no, ja no hi són, han fugit. A
partir d’aquí torn a estar desesperada, cercant una solució
però mai la trobo. Em pregunto mil coses, però mai trobo la
resposta. No sé el perquè de la meva existència, no sé què
faig aquí baix, ni perquè ara m’hi trobo, no puc estar al

paradís? No soc capaç d’entendre perquè em sento així ni
tampoc d’imaginar-me un altre cop al cim, a la claror, a sentir
l’alegria, a conèixer l’amor, fer camí cap a la felicitat. Tot això
no existeix per a mi. Cansament, pot ser. Estic cansada de
viatjar sense un lloc previst, cansada de cercar el que em té
aquí dins, cansada de demanar-me sempre el mateix, cansada,
definitivament esgotada. Em mentalitzo de la situació i
decideixo deixar-ho fer, oblidar-me dels problemes i començar
de nou, seré capaç d’aconseguir-ho? Ja ho estic fent? No ho
sé. Simplement cal esperar.
Tardor
De sobte em trobo al carrer,em sento mullada, tinc fred i miro
al meu voltant. No hi ha ningú, poso en dubte si serà, un
somni? Una realitat? No ho sé. Sento com una mica d’escalfor
darrera meu i faig mitja volta sobre mi mateixa. L’única cosa
que veig és una figura a l’altre costat del carrer, té un rostre
pàl·lid i em mira. Em sobresalto, però no pas perquè tingui
por, sinó curiositat, per acostar-me, observar d’aprop aquells
ulls negres com la foscor, pareixen un abisme, són capaços
d’enfonsar-te amb ells i no saber fugir d’allà dins. Però
segueixo interessada en acostar-me. Faig una passa, ell no
s’immuta. M’hi acosto, fins tenir el seu cos a un mil·límetre
del meu, però ell segueix sense moure’s. Em sento bé,
tranquil·la. Estic exaltada, contenta. Jo, diria feliç. Això
m’agrada. Decideixo acariciar la seva pell, sembla tan fina,
tan suau que no em puc resistir. Quan estic apunt d’aconseguirho
tot el meu voltant canvia, desapareix.
Sense gairebé pensar-ho , obro els ulls i me n’adono que tot
ha estat un somni. Així que em torno a sentir trista, desesperada.
Em ve al cap aquell rostre, tal vegada hagi estat un senyal?

Podria ser que allà fora m’estàs esperant algú? Sense cap
ganes em vesteixo i baixo al carrer. Tot es troba al mateix lloc.
Però no el veig. Decideixo seguir caminant fins arribar al parc.
Trec un llibre de la meva bossa i m’assec a un banc, situat
davall d’un arbre que em protegeix del sol. M’inundo en la
història i no sóc conscient del pas del temps. Quan alço els
ulls ja és quasi de nit. Per tant, agafo les meves coses i em
disposo a anar-me’n cap a casa. Camino sense pressa. I penso
amb aquells ulls, d’aquell abisme del qual no volia sortir.
M’entristeixo sols de pensar-hi. Un cop de vent fa que tingui
una mica de fred. Ja em trobo prop de casa i començo a
treure les claus de la bossa, per això baixo el cap i no me
n’adono que algú s’està acostant ràpidament cap a mi. De
sobte, xoquem i desprevinguda caic al terra. Quan sóc
conscient del que ha passat, veig una mà que s’ofereix
voluntària per ajudar-me, i jo m’hi aferro. M’aixeco del terra i
quan vaig a dir alguna cosa, el veig a ell. Aquell rostre pàl·lid,
aquells ulls penetrants. Mare meva no m’ho puc creure. Torno
estar somiant? O torna a ser la realitat? Estic desconcertada,
no sé el que m’està passant. Només sé que quan el tinc a
prop meu em sento bé, em sento segura i m’oblido de la
resta. Ell em mira, com si no fos la primera vegada que em
veu, també està confús, però aviat em demana disculpes i
segueix el seu recorregut.
Hivern
Cada dia, quan em desperto m’acosto a la finestra i esper
tornar-lo a veure. Passa per davant casa meva tres cops per
setmana. Per què no m’hi havia fixat abans? Per què ara em
sento diferent? Fa dies que em plantejo què he de fer, perquè
necessito tenir-lo amb mi?. No sé ni el seu nom però quan el

tinc a prop em sento protegida. És estrany no? Des d’aquell
somni, no me’l puc treure del cap . Em passo indecisa molts
dies, nits sense dormir, imaginant-me al seu costat. Però encara
no m’explico, el per què ara? Per què apareix després de tan
de temps de sofriment? Per què ell? S’haurà fixat en mi?... El
meu cap em bombardeja preguntes, moltes preguntes, una
rere l’altre. Pareix que m’explotarà d’aquí poc. Però la veritat
és que vull lluitar per ell. Mai m’havia interessat alguna cosa.
Crec que ara ja sé quina és la resposta a les preguntes que
durant mesos la meva inconsciència em repetia cada nit, puc
dir que des d’aquell somni sé el què faig aquí? No n’estic
segura, però ho esbrinaré. Tal vegada per això, amb coratge,
em disposi a dirigir-li la paraula. L’espero al carrer, i com
quasi cada tarda el veig sortir de la cantonada, acostant-se
cada cop més. A menys de dos metres s’atura, em mira, jo
m’aixeco. Ens miram i simplement amb la mirada conec el
que està pensant. Veig com es mou lentament cap a mi,
m’agafa la mà i sense dir-nos res sento com els seu llavis
acaricien lentament els meus, amb delicadesa, estant atent a
qualsevol reacció, però jo només puc seguir el joc. Ens
separem, em diu just al costat de l’orella que m’oblidi del tot
això. Jo no dic res i les llàgrimes tornen a recórrer el meu
rostre. L’observo fins el final del carrer. Dono mitja volta i
entro dins casa meva.
Primavera
Plou, plou amb gran intensitat. Asseguda a la finestra me
n’adono que el carrer no es mulla, però per a mi, plou. Tot
està mullat, començo a enfonsar-me, cada cop més, en canvi,
al carrer comença a sortir el sol, els núvols desapareixen
lentament i la gent surt a passejar. Amb menys de dos minuts

el carrer ja és ple de taules i cadires dels diferents restaurants
i bars, de famílies unides, sí, tots junts. Jo. No em moc,
segueixo a la finestra encara em sento mullada, no aconsegueixo
eixugar-me, no hi ha manera. M’acosto al llit i agafo la manta,
me la passo per l’espatlla i m’arrufo amb ella. Penso, però
que he de pensar? Tinc fred i començo a tremolar. Segueixo
pensant i, què penso? Tu. On ets?, jo sóc al llit, sense moure’m.
Tinc més fred. No puc aturar de pensar en tu, saps què estic
esperant? Vine a buscar-me. Desperta’t i acosta’t. Ja no tinc
fred, però encara estic mullada. De cop tanco els ulls. Et veig
a tu, esperant-me. No sé si sóc capaç d’agafar-te la mà, tot
em tremola, quasi tant que desapareixes lentament, no sóc
capaç de perdre aquest moment, així que lluito perquè no
te’n vagis. Ho aconsegueixo. Fa una passa cap a mi, jo
m’immobilitzo. T’acostes, a mi, se’m paralitza el cor.
M’acaricies, jo em trenco amb mil bocins. Obro els ulls. Ja
no tinc fred, la tempesta ha fugit. Miro al meu costat i et veig a
tu. Em sento bé. Tot brilla amb força, no hi ha cap color
obscur ni trist. Tot flueix. M’acosto a la finestra. El carrer
està inundat d’aigua. L’edifici del davant s’apaga, no queda
ni un llum encès. Tot està apagat. Això em fa por. Em giro
cap a tu i ja no hi ets. Tot desapareix, no queda ni rastre dels
teus ulls, dels teus llavis, del teu aroma, no , ja no hi és. Em
tanco en mi mateixa i em repeteixo què he fet malament, però
no aconsegueixo esbrinar-ho. Tot és com un mal son, però
no et veig, no et sent, no puc acariciar el teu rostre, no puc
dibuixar amb els dits de les meves mans la teva figura, no ho
puc fer. Tinc por a perdre’t? Ja t’he perdut? Simplement vine
i explica’m, què fas? Què ha passat? Diguem, què vaig fer?
Necessito saber que estàs bé. Millor, necessito tenir-te amb
mi. Em sento desprotegida. Torn a estar mullada. Sento que

no puc sobreviure sola enmig de tanta tempesta. Et necessito
a tu. Per això et demano que em cerquis i em diguis que no
em deixaràs sola mai, que no m’enfrontaré sola al món,
digue’m que estaré amb tu i que em protegiràs. Únicament
necessito que em trobis i jo torbar-te. Sóc aquí, encara no ho
saps? T’estic esperant.
Estiu
T’observo al meu costat. Estàs dormit. Per què has tardat
tant? Per què has deixat mullar-me? Obres els ulls i em mires.
M’acosto i em fas un petó. L’habitació dóna voltes al meu
costat, pareix que estic volant. Sento felicitat. Et miro. Tinc
son però no goso dormir i tancar els ulls per por a perdre’t.
Tu i jo, la mescla perfecte. Els meus llavis cerquen
desesperadament els teus, per poder acariciar-los, assaborirlos,
mentrestant els teus dits freguen lentament el meu cos
dibuixant-los fins arribar als cabells, on et distreu jugant amb
ells. Ara sé que et tinc amb mi. Em fas petons al voltant del
coll i baixes suaument pels pits fins arribar a la panxa. No
respiro, simplement intento gaudir del moment. Vull fer-te
meu. Vull ser tota teva, així que tanco els ulls i em deixo dur.
Ara sé que sempre seràs aquí, que no et perdré mai. Ara sí sé
la resposta a la gran pregunta, per què de la meva existència?
Ara estic segura de la resposta, sé que és per tu. Tu em dones
les forces cada dia i ets tu qui em cuida i protegeix. Ara sé
que tothom ha de sentir-se com jo em sent amb tu alguna
vegada en la vida perquè qui no és capaç de sentir-ho no pot
dir que coneix el que realment significa estimar algú. Perquè
estimar i sentir-se estimat es l’única cosa que dura fins a
l’eternitat, i hi ha alguna cosa més bonica que un record?
Núria Fluxà Torres, 1r B

EXPRESSIÓ PLÀSTICA I VISUAL
Tomeu Pujadas Campomar, 5è C
Ariadna Lagunas Cerdà, 5è C

Marcio Lira Godoy, 1r C
Aina Rodríguez Neira, 1r C

Martí Verdejo Amengual, 4t C
Armand Román Alorda, 4t C

FOTOGRAFIA
Maria Àngels Moyà Morro, 4t C

ASSOCIACIÓ DE MARES I PARES
ASSOCIACIÓ D’ANTICS ALUMNES
Col·legi Beat Ramon Llull, Inca