Diari de Girona Suplement d'Oci i Cultura Rock suau i poesia dura

04 CINEMA Accents
DIVENDRES, 14 DE MAIG DE 2010 | Diari de Girona
OBRA MESTRA
MOLT BONA
BONA
INTERESSANT
REGULAR
DOLENTA
CRÍTIQUES LES ESTRENES DE LA SETMANA PASSADA
Cartellera
LA PROGRAMACIÓ
DELS CINEMES DE
GIRONA ÉS A LA
PÀGINA 54
DdG
UN CIUDADANO EJEMPLAR
Estats
Units. 2009. Color. 109 min. Títol original:
«Law abiding citizen». Direcció: F. Gary Gray. Guió:
Kurt Wimmer. Intèrprets: Jamie Foxx, Gerard Butler,
Colm Meaney, Bruce McGill, Leslie Bibb, Viola Davis, Michael
Irby, Gregory Itzin, Regina Hall. Albéniz Centre,
Ocine (Gi.), Cinebox (Salt), Blanes, Figueres,
Olot, Arinco (Palamós), Ocine (Pl. d’Aro), Roses. F.
Gary Gray no té una personalitat fílmica massa definida,
però sí que és un artesà generalment infal·lible que
ha demostrat una cert gust per les històries que tergiversen
el plantejament convencional del thriller: Negociador
i The Italian Job, els seus dos treballs més
aconseguits, es basen en la inversió de papers, és a
dir, que indaguen en el que hi ha de podrit en el sistema
policial o, per contra, el que hi ha d’honorable en
una banda de lladres. Per tant, Un ciudadano ejemplar
és molt coherent amb la seva trajectòria en servir-se
de la tradicional història de revenges bíbliques (en
aquest cas, la d’un pare de família ressentit amb el sistema
judicial que no ha sabut condemnar els assassins
de la dona i la filla) per difuminar la línia que separa el
botxí de la víctima. No és causalitat, en aquest sentit,
que el personatge interpretat per Gerard Butler es pregunti
«on són el bé i el mal?» en una de les millors seqüències
del film. Una premissa molt interessant, a
mig camí de Seven i El caballero oscuro, conduïda amb
una notable solvència narrativa però desigual en els
seus formalismes ideològics. La primera hora i mitja de
pel·lícula és un brillant exercici de suspens amb la creixent
sensació que els servidors de la llei són autèntiques
titelles dels anhels de venjança d’una sort d’àngel
caigut. Gray demostra conèixer bé els engranatges
de la tensió narrativa i fins i tot quan s’apropa al gran
guinyol (com a l’escena de l’imprevist assassinat via
telefònica) sap mantenir-se fidel a l’ambigu tenebrisme
del punt de partida. Els problemes apareixen, naturalment,
quan Gray i el guionista Kurt Wimmer s’entossudeixen
a redimir i moralitzar les seves pròpies provocacions.
Un ciudadano ejemplar acaba sucumbint a
la necessitat del maniqueisme per condicionants purament
comercials i acaba defensant allò que es proposava
criticar, però pel camí, com a mínim, deixa constància
d’un parell de perversitats prou recomanables.
PEP PRIETO
EL PEQUEÑO NICOLÁS
França.
2009. 90 min. Comèdia. Títol original: «Le petit Nicolas». Direcció: Laurent Tirard. Guió: Laurent Tirard i Grégoire
Vigneron, basat en l'obra de René Goscinny i Jean-Jacques Sempé. Música: Klaus Badelt. Fotografia: Denis Rouden.
Muntatge: Valérie Deseine. Intèrprets: Valérie Lemercier, Kad Merad, Sandrine Kiberlain, Maxime Godart, Franois-Xavier
Demaison. Ocine (Girona). Mesurem el risc. Ara que vivim una altra època, que coneixem altres problemes, valors i
idees, recuperar les aventures del petit Nicolás, transcorreguts 50 anys des de la seva creació, no podria, potser, resultar
una operació una mica reaccionària? Sí, per descomptat. Potser per això, el seu director hagi apostat perquè la
primera imatge, tant del tràiler com de la pel·lícula, hagi d’estar invertida. Arrencar d'aquesta forma permet no només
donar-li la volta a la història; suposa a més una aguda comprensió de la premissa de partida i el seu punt de vista. Enfrontat
a la filosòfica qüestió del què vols ser, un noi que ha complert els 10 anys d’edat troba molta dificultat a obtenir
una resposta, quan s'adona que la gent gran de la seva família i entorn viuen acupats a canviar una realitat o intenten
assumir un paper que, de moment, no és seu: una professora que presenta amb orgull un alumnat desastrós;
un pare obsessionat amb un ascens; una mare que vol semblar culta. Amb tutors d’aquesta mena, no és estrany que
el petit alteri la seva pròpia realitat, molt condicionada també pels seus desitjos, pors, intrigues... La conjunció constant,
sempre divertida, entre somni i realitat, imatge i reflex, és la que mou frenèticament cada vida, cada situació no
resolta d'una història d'un altre temps, sí, però que retorna fresca embolicada en unes imatges sàviament construïdes
des de l'interior d'un noi. DANIEL GASCÓ
VIATGE MÀGIC A ÀFRICA
Espanya.
2009. 90 min. fantàstic. Direcció i
guió: Jordi Llompart. Guió: David Giró. Fotografia:
Toms Pladevall. Muntatge: Bernat Aragonés. Intèrprets:
Eva Gerretsen, Raymond Mvula, Leonor
Watling, Adri Turó, Verónica Blume, Michael Van
Wyk. Ocine (Girona), Figueres, Olot, Arinco
(Palamós), Ocine (Platja d’Aro), Roses. Hi ha
ocasions en les quals el perquè i el com de l'execució
d'una obra poden interessar més que l'obra
mateixa. És el que passa amb Viatge màgic a
Àfrica, la primera incursió en el terreny de la ficció
de Jordi Llompart, home provinent del documental
i de la televisió, i ànima màter absolut
d'aquesta cinta. Llompart va perdre la seva filla
Jana en un accident, a Namíbia, el 2005, i va escriure
un llibre de contes en el seu record, El cor
en la sorra, que ha servit de base per a aquesta
pel·lícula, la primera pel·lícula europea rodada en
3D. Estem davant un conte màgic, un cant a l'amor
al proïsme i a la naturalesa, rodat en bonics
paisatges de Sudàfrica i Namíbia. Si bé algunes
imatges posseeixen una bellesa indubtable, el
resultat final queda desmanegat per culpa d'un
guió desigual i mal estructurat. Un costós producte
amb vocació internacional que, si bé deixa
bocabadats els més petits, no arriba a atrapar ni
a resultar emocionant per a l'espectador més
avesat. HONORATO J. RUIZ