Mister Sofà Ctra. Barcelona (l'Avellaneda) - Tel ... - Diari de Girona

Diari de Girona
Diumenge 30
de març de 2008
Dominical
Entrevista Marina Castro «Es parla molt poc del sexe» PÀ GI NA 5. Reportatge Una sirena d’or Gemma Mengual PÀGINA 6. Re -
por tatge La millor música negra El Black Music Festival de Salt i Girona PÀGINA 7. Entrevista Joan Miquel Oliver PÀGINA 9.
Mister
Sofà
Entrevista
El menú més dolç
El restaurant Mimolet
de Girona ofereix un
menú amb les postres
com a protagonistes.
PÀGINES 2, 3 i 4
Ctra. Barcelona (l’Avellaneda) - Tel. / fax 972 20 82 14 - GIRONA

FOTO PORTADA: MARC MARTÍ (UNA DE LES
POSTRES QUE INTEGREN EL MENÚ DOLÇ DEL
RESTAURANT MIMOLET DE GIRONA)
30 de març de 2008
SUMARI
5 Entrevista
Marina Castro
Aquesta psicòloga gironina,
màster en teràpia de parella i
sexualitat, considera que es
parla massa poc de sexe.
6 Reportatge
Una sirena d’or
Després d’una dècada en l’alta
competició, Gemma Mengual ha
conduït l’equip espanyol al cim
en els Europeus de natació.
7 Reportatge
La millor música negra
Entre el 5 i el 26 d’abril, el Black
Music Festival tornarà a portar
a Salt i a Girona destacats
intèrprets de diversos estils.
8 Reportatge
Relacions virtuals
9 Entrevista
Joan Miquel Oliver
11 Artistes de l’Empordà
Antoni Pitxot
Dominical
Passeig General Mendoza 2.
17002 GIRONA.
Telèfon: 972 20 20 66
Director
Jordi Xargayó
Cap de redacció
Alfons Petit
Disseny
Martí Ferrer
Administrador
Miquel Miró
Publicitat
Paco Martí
2 Dominical
Diumenge 30
de març de 2008
1
El menú més
dolç
El restaurant Mimolet de Girona ofereix un menú innovador
en el qual el protagonisme principal és per a les postres.
N o
TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ
és estrany que durant un dinar o un
sopar, habitualment fora de casa, algun
dels comensals expressi la seva intenció
de deixar un «raconet» per a les postres. Tampoc
no es fa estrany comprovar com, al final
d’aquest mateix dinar o sopar, algun altre dels
comensals diu que tot i que li fan molta peça,
està tan tip que ja no vol postres. El restaurant
Mimolet de Girona, situat al cor del Barri Vell
(al Pou Rodó), intenta resoldre els problemes
d’aquestes persones –i donar satisfacció al gust
pel dolç i per la innovació de moltes altres–
amb el menú anomenat Mimolet Dolç, en el
qual les postres tenen un protagonisme molt
destacat. Tres tapetes per anar obrint boca,
dues mitges racions salades i tres postres completes
formen aquest menú que el restaurant
ofereix als seus clients des del gener passat.
«Encara hi ha molta gent que no el demana
perquè no sap què és, però qui ho fa se sorprèn,
i li agrada molt», assegura Albert Requena,
responsable del restaurant.
Albert Requena havia estat cap de cuina del
Mimolet i també s’havia encarregat de la pastisseria
al mateix establiment. I ja llavors tenia
la idea d’aplicar a Girona el que havia vist a
Barcelona: «Allà hi ha un restaurant dedicat només
a les postres, però a les comarques gironines
no n’hi ha cap, i vam pensar que seria
una bona idea oferir aquesta opció, tenint en
compte que hi ha molta gent a qui li agraden,
i molt, les postres». El seu projecte inicial consistia
en un menú exclusivament dolç, en el
qual tots els plats fossin postres, però van trobar
que era exagerat: «Es trobava a faltar aquell
punt salat que t’ajuda a fer postres».
Amb l’arribada d’un nou cap de cuina al restaurant,
Xevi Alcalà, el menú Mimolet Dolç es
va acabar de concretar: «Jo havia treballat a
l’Espai Sucre de Barcelona –explica Alcalà–,
on incorporàvem plats salats a un menú dolç,
i m’agradava la idea, i la possibilitat de traslladar-la
a Girona». I encara que «a la gent li
costa, perquè no està acostumada a aquestes
experiències», es van decidir a tirar-lo endavant.
Per fer-ho, Requena i Alcalà compten
2

3
4
5
6
amb la col·laboració imprescindible d’Estel Bataller,
la pastissera del restaurant, que es mostra
encantada amb l’experiència: «Em dóna molta
més feina, però això és el que m’agrada, perquè
a vegades m’avorreixo», diu. I això que al
Mimolet hi ha força gent que demana postres:
«Totes les nostres postres –comenta Requena–
són casolanes, i això es nota per exemple en
què entre el 70% i el 80% dels nostres clients
en demanen. És un aspecte al qual l’hostaleria
no hi ha dedicat prou atenció, i és un error, encara
que el preu de cost de les postres és el
més elevat. Segurament per això en molts indrets
es prescindeix de l’elaboració pròpia».
VETLLAR PER LA SALUT
Requena, Alcalà i Bataller també han tingut en
compte, a l’hora de preparar el menú, qüestions
relacionades amb la salut, amb l’objectiu
bàsic de no abusar del sucre: «D’entrada el toc
salat porporciona un coixí a l’estòmac –apunta
Requena–, i a més hem buscat postres refrescants,
lleugeres, que barregin sabors i tex-
9
7
tures, que incloguin fruita, i sense abusar del
sucre. Tot plegat pensat per buscar l’equilibri».
I així, per exemple, els clients que es decideixen
per fer aquest menú (se serveix només
a taula completa) van rebent, d’entrada, les mateixes
tres tapetes que s’inclouen en el menú
gastronòmic del restaurant. Per exemple, turbot
a la planxa amb poma àcida, brandada de
conill amb Pedro Ximenez i sopeta d’api-bola
amb llimona confitada (aquest menú de degus -
tació, i per tant les tapetes, canvien cada mes).
Tot seguit, arriba mitja ració de peix del dia,
com ara un llobaro a l’all cremat amb patata
confitada. Després, mitja ració més de carn elegida
pel cap de cuina, com un secret de porc
ibèric amb rissotto de cereals. I a continuació,
les tres postres que formen el gruix del menú
(i que també canvien periòdicament). En
aquest cas, mousse de coco, maduixes saltades
amb mòdena, «struzel» de romaní i mel i sorbet
de taronja sanguina (remarcable per la combinació
de textures i temperatures i pel regust de
romaní que queda a la boca); cremós de mas-
8
carpone, gerds en tres textures (coulis, al natural
i en sorbet), granissat de vainilla i gelatina
de Pedro Ximenez (molt resfrescant); i sorbet
de regalèssia, pa de pessic de xocolata i
crema de llima (sorprèn el gust a la regalèssia
i la lleugeresa del pa de pessic). I amb els cafès,
un bombó de xocolata i brandy, una piruleta
de xocolata amb sal i una galeta de canyella.
Tot plegat per 40 euros, incloent aigua i
pa (encara que amb els vins i l’IVA a part).
CUINA DE MERCAT
El restaurant Mimolet va néixer el 10 de febrer
de 2006, impulsat per Mar Hernàndez i David
Illa, i en una zona de Girona que ha canviat
considerablement d’aspecte en els últims anys.
Amb Albert Requena a la cuina, el seu objectiu
era oferir una gastronomia basada en la varietat
dels productes del país, amb la premissa
d’apostar per la qualitat i pels productes de temporada.
I el van batejar Mimolet com una declaració
d’amor cap als formatges: «El mimolet
és el formatge francès de (Continua a la pàgina 4)
Reportatge
3 Dominical
Diumenge 30
de març de 2008
Fotos:
Sobre aquestes lí -
nies, «petit fours»
per al cafè.
1
Estel Bataller, pastissera
del Mimolet,
ultimant la preparació
d’unes postres.
2
Albert Requena, responsable
del restaurant,
a l’entrada del
local.
3
Turbot a la planxa
amb poma àcida.
4
Brandada de conill
amb Pedro Ximenez.
5
Sopeta d’api-bola
amb llimona confitada.
6
Llobarro a l’all cremat
amb patata confitada.
7
Secret de porc ibèric
amb «rissotto» de
cereals.
8
Sorbet de regalèssia,
pà de pessic de
xocolata i crema de
llima.
9
Mousse de coco,
maduixes saltades
amb mòdena, «struzel»
de romaní i mel
i sorbet de taronja
sanguina.

Reportatge
4 Dominical
Diumenge 30
de març de 2008
Fotos:
10
Xevi Alcalà, cap de
cuina del restaurant,
enllestint un plat.
11
Dos empleats del
restaurant, preparant
ingredients.
12
Albert Requena
mostra el celler de
l’establiment.
13
Preparant un assortiment
de formatges
per a un client.
14
Netejant el peix.
15
Una part del reservat
del Mimolet.
10
11 12
13 14
(Ve de la pàgina 3) bola de color taronja». L’establiment
té una capacitat per a 45 comensals i
l’atenen nou persones (sis a la cuina i tres a la
sa la). Obert de dimarts a dissabte, ofereix, a
més del menú dolç i de la carta (que canvia
cada dos mesos), un menú de treball als migdies
(per 15,80 euros més IVA es pot elegir, de
dimarts a divendres, entre 5 primers, 5 segons
i 4 postres) i un menú gastronòmic (45 euros
més IVA, vins a part). Igualment, participa en
les diferents campanyes gastronòmiques que
s’impulsen a la ciutat, com ara la Setmana Gastronòmica,
Temps de Flors, Nadal, Fires... El
març passat, a més, va obrir un reservat amb
capacitat per a 35 persones.
Albert Requena descriu la filosofia del restaurant
Mimolet explicant que «la nostra és una
cuina moderna, d’autor, en la qual el més important
és el producte, que sigui de la màxima
qualitat i de temporada. I a més volem que el
client rebi un tracte familiar, que se senti com
a casa, còmode». En aquest punt, segons ell, hi
juga un paper destacat la decoració del local,
que va anar a càrrec de Joan Bosch, president
del Col.legi Oficial d’Interioristes i Decoradors
de Girona: «És un local que tant serveix per a
un sopar d’empresa com per a la trobada d’una
colla. No és un local al qual deixaries d’anar-hi
prquè portes texans; tot està pensat perquè
el client s’hi senti el millor possible». Entre
els elements que més criden l’atenció de la decoració
del restaurant, i que constitueix una
mena de marca de la casa, hi ha la presència
sobre cadascuna de les taules d’una o més figures
humanes de fusta, articulades, com les
que acostumen a utilitzar els pintors.
EL PREU I EL PRODUCTE
Quan se li demana si considera que els preus
d’un restaurant com el seu són massa elevats,
Albert Requena es mostra contundent: «Trobo
que no, que encara són baixos, el que passa és
que segurament no informem prou bé del producte
que estem oferint». Segons ell, «en el nostre
cas busquem sempre la màxima qualitat en
qualsevol producte que oferim, i això la gent
ho infravalora». Posa com a exemple que «el
peix, si no és pescat amb palangre no el vull,
perquè amb la pesca extractiva queda rossegat;
a més el rebem cada matí, no fem servir
peix congelat. Estic convençut que el mateix
producte que oferim nosaltres en un altre res-
11
15
taurant el multiplicarien per molt més». I posa
exemples similars a l’hora de parlar dels distribuïdors
que li proporcionen la carn i els altres
elements que després –«i aquesta és una altra»,
indica– són tractats a la cuina de l’establiment.
Amb el restaurat plenament consolidat després
de dos anys de funcionament, el menú Mimolet
Dolç és ara un nou repte que s’han marcat
els seus responsables: «La gent s’hi ha d’acostumar,
i se’ls ha d’explicar en què consisteix,
però crec que encara que no siguis massa
llaminer val la pena provar-lo; és un joc, una
experiència», resumeix Requena, per a qui «al
client, en un restaurant com el nostre, no se li
ha de desitjar que li aprofiti el menjar, sinó que
hi disfruti. I el menú dolç és una aposta més
en aquesta línia de fer disfrutar la gent».
Una aposta en la qual hi ha tingut molt a veure
l’evolució que ha experimentat la cuina de
les postres en els últims anys. Com comenta
Xevi Alcalà, «de la mateixa manera que s’han
incorporat tècniques de la pastisseria a la cuina,
també s’han incorporat tècniques de la cuina
a la pastisseria, i tot plegat és enriquidor per
a tothom. De fet, cada cop hi ha més professionals
dedicats a la pastisseria als restaurants».

MARINA Castro i Leonarte Terapeuta sexual i de parella
Aquesta psicòloga gironina és l’única sexòloga de les nostres comarques acreditada com a tal.
Parlem amb ella, sense tabús, dels nostres complexos i somnis sexuals. Si tenen alguna disfunció
o dèficit en matèria sexual, consultin especialistes com ella.
M arina
Castro (Girona, 1980), després de
cinc anys a l’Institut d’Estudis de la Sexualitat
i la Parella, a Barcelona, amb el
doctor Pere Font, estableix consulta a la ciutat
de l’Onyar. És màster en teràpia de parella i sexualitat
per la Universitat de Barcelona. També
assessora la joguineria sexual Kitsch, el sexshop
més antic d’Espanya. Poden trobar més
informació a www.marinacastro.com.
Hi ha prou diàleg a la parella sobre sexe?
Es parla molt poc del sexe. És un tema que incomoda
bastant. La parella no és capaç de parlar
de quines coses els agradaria provar. Més
enllà de la broma fàcil.
És un problema d’educació? Les actituds s’aprenen.
Per molt que es doni una educació a
l’escola. Els joves aprenen els valors que veuen
a la família. I el paper dels mitjans de comunicació
també és important. No ajuden massa,
perquè es distorsiona el món de la sexualitat.
Hi ha manca d’informació? La informació es
pot trobar. Vivim en la societat de la informació.
Però hi ha certa vergonya a parlar del tema,
a trobar una informació contrastada.
Es diu que els homes són massa egoistes;
és cert? La sexualitat ha anat canviant. Ara
l’home pateix hiperresponsabilitat en relació al
plaer que ha de donar a la dona. Cada vegada
hi ha més homes que creuen que no donen el
suficient plaer. I això els condueix al fracàs. Posen
a examen la seva sexualitat, i això condueix
a situacions dures.
Durant un temps, el sexe semblava que es
normalitzava, però ara torna a semblar un
tema tabú, no? L’ideal seria parlar-ne. És una
necessitat humana de la vida de les persones.
Caldria cert equilibri. Perquè hi ha molta gent
que en parla i té poca formació. Costa una miqueta
que se’n parli sense mites.
Quines són les consultes més freqüents?
Durant cinc anys he estat a Institut d’Estudis de
la Sexualitat i la Parella, a Barcelona, amb el
doctor Pere Font. I he vist que aquesta mena
de problemes es coven a la parella durant molt
de temps. Abans de parlar-ne, triguem uns set
anys de mitjana. Quan tens un dolor, vas molt
més ràpid al metge. I és clar, quan arriba el problema
sexual a la consulta, s’ha agreujat moltíssim.
S’ha enquistat. És una irresponsabilitat,
perquè la sexualitat afecta el plaer i el desig.
A la parella, les mateixes coses es veuen
d’una forma diferent? La gent, amb la forma
de parlar, ja t’indica moltes coses. Mentre que
un dels membres parla de follar, l’altre et diu
que li agradaria fer l’amor més sovint. Quan
fem la teràpia de parella, els planteja que es facin
un horitzó vital. Que projectin aquesta relació
tres o quatre anys més endavant. Els plantejo
si aguantarien la relació tal i com està. La
parella ha caigut en una roda. En un camí que
no va enlloc.
Què fa a la seva teràpia de parella? Hi ha psicòlegs
que fan teràpies de mig any. Jo prefereixo
treballar amb molt menys temps. Durant
alguna setmana. I després espaiar les visites
cada quinze dies o mensualment. Intento trobar
alternatives als problemes de comunicació.
I que treballin a casa, perquè una visita d’una
hora i mitja cada quinze dies no pot canviar
una situació, cal una voluntat clara de canviar
les coses.
Cal aplicar a casa el que exposa a la parella?
Sí. La meva teràpia es basa en l’autoconeixement
i la reflexió. Ens centrem en el problema.
Cal que la parella miri cap endavant. Del
moment zero, que és ara, cap endavant. Cal
que expressin què volen. Què els agradaria.
La gent no sap el què vol? De vegades no ho
“Es parla molt
poc del sexe”
TEXT: MOISÈS DEPABLO FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ
tenen clar. Si es volen separar, per què s’està
aguantant tant el fracàs? Si és així, cal una teràpia
de separació. Perquè si hi ha fills pel mig,
depèn de com acabis, els fills viuen d’una manera
o d’una altra. Ha de ser possible gestionar
una separació amb comoditat. Perquè el fill i
nosaltres ho agrairem.
L’obsessió per la grandària del penis és un
altre mite. Sembla més important l’habilitat,
no? No és tant la grandària en ella mateixa.
Sinó perquè es pensa que el plaer de la
dona augmenta. Però el plaer de la dona és
complex, i no es basa únicament en la penetració.
De fet, la zona vaginal és de les menys
sensibles de la
dona. I una grandària
massa gran
provoca dolor.
La dona, en general,
es considera
satisfeta?
Això ha canviat
una mica. És
quan la dona
topa amb l’ideal
de les revistes,
que comença a
no sentir-se tan
satisfeta. És quan
llegeix a les revistes
reportatges
sobre les dones
multiorgàsmiques,
i ella no pot
tenir tants orgasmes.
O sobre les
postures al llit, si
ella sempre és
molt clàssica en
això.
Són bones les
fantasies sexuals,estimulen
la relació?
Les fantasies són
coses que a la
vida real no portaries
a terme.
Però és bo que sigui
així. Perquè la
imaginació sempre
és més viva
que la realitat.
Però hi ha fantasies
que es volen
acomplir. Sí.
Intentes obrir expectatives.
Si desitges
tenir un
cotxe i no pots, és
millor provar-lo
un dia, que no
pas no fer-ho
mai. Et serveix
per lluitar contra
la monotonia.
Ara, als mitjans
sempre parlen de
les fantasies d’una
manera deslligada de la parella. Banalitzada.
No com una experiència compartida.
Què està prohibit en el sexe? Bolinches (Antoni
Bolinches, psicòleg i sexòleg barceloní)
parla de no fer res contra allò que tu creus. Per
més que ho vulgui la parella. Cal respectar les
creences de l’altre. I cal saber que aquestes canvien
amb l’edat. Si et traeixes a tu, traeixes els
teus ideals.
Hi ha algun país com a model de política
sexual? Va per èpoques. I depèn molt de les
normatives dels Governs. Segurament Suècia i
els països nòrdics.
Entrevista
5 Dominical
Diumenge 30
de març de 2008
“
Aquesta mena
de problemes
es coven a la
parella durant
molt de temps.
Abans de
parlar-ne,
triguem uns
set anys de
mitjana. Quan
tens un dolor,
vas molt més
ràpid al
metge. I és
clar, quan
arriba el
problema
sexual a la
consulta, s’ha
agreujat
moltíssim.
S’ha enquistat.
És una
irresponsabili -
tat, perquè la
sexualitat
afecta el plaer
i el desig.
“

Reportatge
6 Dominical
Diumenge 30
de març de 2008
S onava
música de Dulce Pontes quan la
barcelonina Gemma Mengual Civil, encara
amb trenta anys –en complirà 31 el
proper 12 d’abril– brodava un exercici amb el
qual acabaria penjant-se la primera medalla.
La seva rival, la campiona del món russa Natalia
Ischenko, es va quedar a només una dècima,
i Mengual, amb els seus 98,400 punts,
es penjava el 16 de març el seu primer or en
uns Europeus de natació. Després arribarien
els de duo, equip i combinada. En total, un
meravellós ple al quatre amb el qual l’equip
espanyol de natació sincronitzada, que entrena
Anna Tarrés, va demostrar que es pot somiar
amb Pequín.
Al capdavant d’aquestes sirenes, un nom
propi ha sonat amb força durant els últims
dies. Es diu Gemma Mengual i el que va passar
el 16 de març ha estat, no ja tant la primera
com sí la més sonada recompensa a més
d’una dècada dedicada a l’alta competició,
amb més de vuit hores diàries d’entrenaments
i amb un somni allotjat al cap des que, als 9
anys, va quedar al·lucinada i totalment penjada
de les piruetes que feia la seva cosina Judith
a l’aigua, tots els estius que aquesta nena
venia de Suïssa a passar unes setmanes amb
la família de Barcelona.
Amb el cuquet de la natació sincronitzada
totalment instal·lat al cos de la nena Gemma
Mengual, els pares no van poder fer altra cosa
que apuntar-la al club Kallipolis perquè pogués
seguir l’exemple de la cosina suïssa.
Aquest va ser el baptisme de Gemma Mengual
en el món de la natació sincronitzada.
Sis anys més tard, Mengual participa com a
voluntària en les Jocs Olímpics de Barcelona
92. Aquest any va ser també decisiu en la seva
carrera, perquè en aquell moment Anna Tarrés,
l’entrenadora de la selecció espanyola de
natació sincronitzada, la incorpora al seu
equip, enlluernada per les aptituds de l’atleta,
entre les quals destaca el treball, la tenacitat,
l’entrega i l’ambició.
PEDRES PRECIOSES
Un any després, el 1993, Mengual inaugura el
seu palmarès com a subcampiona júnior d’Europa.
A aquests primers premis, mentre la jove
nedadora catalana comença a estudiar gemmologia
(estudi de les pedres precioses), seguirien
durant els anys següents tres ors a la
Copa d’Europa B el 1996, una cinquena posició
en solo i dos quartes en duo i equip en els
Europeus de 1997 i els mateixos resultats en
els de 1999.
L’any 2000 arriba amb els seus millors resultats.
Gemma Mengual participa als Jocs
Olímpics de Sidney i aconsegueix una vuitena
plaça, i en l’Europeu d’aquest mateix any
Les 30 medalles de Gemma Mengual
En Europeus En Mundials
Hèlsinki 2000
Barcelona 2003
Bronze Solo
Bronze Solo
Plata Duo
Bronze Duo
Berlín 2002
Plata Combo
Bronze Solo
Mont-real 2005
Plata Duo
Bronze Solo
Plata Equip
Plata Duo
Madrid 2004
Bronze Solo
Bronze
Bronze
Equip
Combo
Plata Duo
Melbourne 2007
Plata Equip
Plata Solo tècnic
Or Combo
Bronze Solo lliure
Budapest 2006
Plata Duo tècnic
Plata
Plata
Plata
Solo
Duo
Equip
Plata
Bronze
Plata
Duo lliure
Equip tècnic
Equip lliure
Plata Combo
Eindhoven 2008
Or Solo
Or Equip
Or Combo
Or Duo
es penja les primeres medalles: un bronze en
solo i una plata en duo. Aquests resultats els
repetiria en l’Europeu de 2002, i afegiria també
una altra plata en la categoria d’equip.
Els primers ors arribarien dos anys després,
en l’Europeu de 2004, amb un or per a la categoria
de combinada. Aquell mateix any millora
l’actuació de les noies de Tarrés capitanejades
per Mengual en els Jocs Olímpics: d’Atenes
en surten amb dues quartes posicions,
en duo i en equip.
L’esprint final fins al pòquer d’ors amb el
Una sirena
d’or
Després d’una dècada destacant en l’alta competició, la
nedadora i gemmòloga catalana Gemma Mengual ha portat
l’equip espanyol de natació sincronitzada al capdamunt en els
Europeus d’Eindhoven; ara mira als Jocs Olímpics de Pequín.
qual ha tornat d’Eindhoven (Holanda) va passar
en els últims anys per tres bronzes i una
plata en els Mundials de 2005, quatre medalles
de plata en els Europeus de 2006 i quatre
de plata i dos de bronze en els mundials de
2007.
Ara, amb el coll ple ors al seu retorn dels
Europeus, Mengual, la seva entrenadora Tarrés
i la resta de les noies ja pensen en els Jocs
Olímpics de Pequín d’aquest estiu. Allà, malgrat
això, les nedadores espanyoles es trobaran
amb les grans d’aquesta disciplina, les rus-
TEXT: CH. N./DdeG
ses, que en aquests Europeus només van enviar
Ischenko per lluitar en la categoria individual,
però que a Pequín comptaran amb les
seves temudes Anastàsies: Davidova i Ermakova.
Mengual, desafiadora, quan li van preguntar
per l’absència del equip rus a Holanda,
va declarar que els tenien por.
Al seu retorn a Espanya, aquesta gemmòloga,
que també dissenya els vestits del seu
equip i ocasionalmente fa de model, va tornar
a les seves més de vuit hores diàries d’entrenament.
Amb la mirada posada a Pequín.

B rooklyn
Funk Essentials, una potent banda
nascuda a principis dels 90 a Nova
York i que ha anat de gira amb artistes
de la talla de James Brown, Maceo Parker o Jamiroquai,
obrirà dissabte que ve a la nit, a la
Mirona de Salt, una nova edició del Black Music
Festival, un certamen que fins el proper 26
d’abril portarà a escenaris de Salt i Girona artistes
de referència en els diferents estils de l’anomenada
«música negra». Spin Doctors, Maceo
Parker, James Taylor, Jerry González, La
Banda del Yuyu o Quico Pi de la Serra són alguns
dels noms que figuren en un cartell ple
de propostes interessants i variades.
El Black Music Festival es l’evolució del Festival
de Blues de Salt que es va celebrar l’any
2002, i que l’any següent es va convertir definitivament
en Black Music Festival. Tal com expliquen
els seus organitzadors, «considerant
que el blues, de la mà amb el jazz, és la música
negra o afroamericana per excel·lència, i prenent
com a referència la quantitat de festivals
de jazz que se celebren per tot l’Estat, hem decidit
centrar-nos en tota aquesta altra música
negra que ha evoluciónat del blues, des del
rythm’n’blues, passant pel blues, soul, reggae,
ska, funk, fins al hip-hop. La quantitat d’artistes
que potencialment poden visitar-nos garanteix
la qualitat del festival, juntament amb
la gran acollida social que en aquests moment
tenen totes aquestes músiques».
De fet, el llistat d’artistes que han passat per
les comarques gironines per actuar en alguna
de les edicions del Black Music Festival és molt
llarg i confirma aquella aspiració de qualitat
dels seus responsables, al mateix temps que
demostra l’eclecticisme en aquesta mena de
música, i la diversitat de procedències: hi ha
molts americans, certament, però també artistes
europeus de primer nivell, entre els quals
molts de catalans i gironins. Així, aquest certamen
ha donat l’oportunitat de veure i escoltar
en directe músics com Johnny Winter, Javier
Vargas, Los Deltonos, Nico Wayne, The Hoodoomen,
Big Mama, John Mayall, John Spencer
Blues Explosion, Fito & Fitipaldis, Hook Herrera,
Tandoori Lenoir, Chuck Berry, Billy Preston,
Dayna Kurtz, Llibert Fortuny, London Community
Gospel Choir, August Tharrats, Sam Moore,
Alvin Lee, Bernard Allison, Otis Grand,
Vértigo, La Suite Mosquito, Toni Beiro, Taller
de Músics de Banyoles, Black Zoco, Nito Figueras,
Ike Turner, Fermín Muguruza, Violadores
del Verso, Chris Juanico & Original Jazz
Orquestra del Taller de Músics, Terry Callier,
Graham Foster Trio i un llarg etcètera.
UN FESTIVAL DE REFERÈNCIA
El primer objectiu que es marquen els organitzadors
del Black Music Festival és ambiciós, i
de fet es tradueix en una triple aspiració: «Ser
el festival de referència pel que fa a música popular
contemporània de les comarques gironines;
la referència catalana pel que fa als festivals
dedicats a la música negra (soul, funk,
blues... i els seus derivats); per esdevenir finalment
el festival més important del sud d’Europa
en el seu gènere». Aquest objectiu central
n’inclou d’altres que tenen molt a veure amb
les diferents activitats que es programen dins
del festival: «donar a conèixer el gran ventall
de músiques d’origen afroamericà del segle XX,
que ja han esdevingut patrimoni de la humanitat;
potenciar accions de totes les arts amb el
lligam comú de la música negra; integrar en el
festival tant artistes novells com consagrats, creant
un punt de reunió d’artistes internacionals
amb estatals i catalans; intentar crear la filosofia
de club, programant en diferents espais de
petit format i alhora realitzar actes multitudinaris
amb artistes de gran convocatòria i renom;
realitzar els actes d’una forma itinerant
dins les poblacions de Salt i Girona; convocar
el públic més eclèctic possible, fruit d’una programació
dirigida als diferents sectors musicals,
de totes les edats, tant especialitzat com popular;
i potenciar i motivar el desig del públic
a veure actuacions en directe com a manifestacions
culturals que són».
L’edició d’aquest any del Festival té sis escenaris
diferents, responent a aquella voluntat de
diversificació: a Salt, la sala La Mirona, amb capaciat
per a 2.000 persones, i a Girona, la sala
de cambra de l’Auditori (398 persones), el Lux
Cafè (150 persones), el bar El Cercle (50 persones),
el Blau Club (150 persones) i el Cinema
Truffaut (152 persones). I és que, a més dels
concerts (per conèixer tota la programació amb
La millor música
negra
El Black Music Festival tornarà a portar a escenaris de Salt
i Girona, entre el 5 i el 26 d’abril, alguns dels artistes més
destacats en els diferents estils de l’anomenada «música negra».
1
2
3
detall: www.blackmusicfestival.com), també
s’han previst projeccions de cine i exposicions.
Com es pot llegir en el programa, «en aquesta
edició Spin Doctors, Maceo Parker, James
Taylor Quartet i Brooklyn Funk Essentials representen
la part més internacional i consolidada
de la programació, alhora que marquen
el contrast amb propostes noves com Ska Reggae
Ensemble i amb artistes poc prodigats als
nostres escenaris com el trompetista i percu-
TEXT: ALFONS PETIT
4
sionista Jerry González. La programació del festival
no podia deixar de comptar amb artistes
de casa nostra que, o bé són el complement
ideal a les propostes internacionals del festival,
com és el cas d’Arangu, La Banda del Yuyu,
The Pepper Pots i Blue Tubes, o bé són artistes
amb una llarga trajectòria com és el cas de
Quico Pi de la Serra, un mite a casa nostra». És
un resum, només, d’un festival que encara ofereix
molt més.
Reportatge
7 Dominical
Diumenge 30
de març de 2008
Fotos:
Sobre aquestes
línies, de dalt a baix,
Brooklyn Funk
Essen tials, Quico Pi
de la Serra i Jerry
González.
1
El gran saxofonista
Maceo Parker.
2
James Taylor, considerat
el gurú de l’orgue
Hammond.
3
Els precursors Spin
Doctors faran a Salt
la seva única actuació
a Europa.
4
Els gironins The
Pepper Pots.

Reportatge
8 Dominical
Diumenge 30
de març de 2008
E ls
Relacions virtuals
Les noves tecnologies poden ser un problema si es converteixen en l’únic instrument de relació.
missatges de mòbils, l’enviament de cor
reus electrònics o les converses en un
xat no són els responsables en si de relacions
anòmales o perjudicials entre les persones
que utilitzen aquestes noves tecnologies,
però poden esdevenir un problema si es converteixen
en l’únic instrument de relació.
Ens trobem davant d’un nou fenomen, d’una
nova forma de relació i de contacte amb la
gent; en ocasions per necessitat (familiars i
amics que viuen lluny de nosaltres i que per
distància es fa inviable un contacte personal sovintejat);
en d’altres, com a forma per contactar
amb gent nova, desconeguda i iniciar una
relació d’amistat o fins i tot de parella.
Els dubtes sobre la idoneïtat d’aquest sistema
de relació mitjançant la tecnologia s’estan
multiplicant a la vista de l’ús que en fa la gent;
però segurament ens trobem davant d’una controvèrsia
similar al que va generar la televisió
en el seu inici o amb posterioritat quan es debatia
si arribava a ser perniciosa per a les persones.
La conclusió més extensa és que la televisió
és un pur mitjà de comunicació i contacte
i que com a tal la seva influència està en
funció de l’ús que la persona li dóna. És la persona
la que utilitza de forma equivocada el que
cada sistema tecnològic li pot oferir, creant dependències
insanes i abandonant formes bàsiques
de relació i contacte humans.
Sòcrates va afirmar: «Parlaré amb el cap tapat,
perquè, galopant per les paraules, arribo
ràpidament fins al final, i no em freno, de vergonya,
en mirar-te». Després d’escoltar això, el
seu deixeble Plató, en un dels seus diàlegs, va
demostrar que és més fàcil encetar una relació
amb una persona a la qual no veus, que no has
vist mai i que probablement no veuràs mai, que
amb una persona que veus, sobretot quan el
que es vol transmetre són afectes i sentiments
amorosos. Encara que aquests filòsofs de l’antiga
Grècia no coneixien les noves tecnologies
de comunicació del segle XXI, les seves paraules
ens ajuden a entendre el fenomen que
s’està produint en la nostra era: les relacions
personals que se serveixen de la paraula escrita
per comunicar-se.
Un dels principals problemes que les persones
exposen a la consulta dels psicòlegs són
les dificultats relacionals que presenten quan
es troben en situacions interpersonals, la dificultat
d’iniciar una conversa, el bloqueig o la
sensació de no saber de què parlar. Internet es
converteix per a aquestes persones en una
trampa de dependència en alliberar-los d’aquesta
pressió i facilitar-los la comunicació (evidentment
fent «trampes» i distanciant-se del que
li passa a la realitat; i de realitat només n’hi ha
una, si un se’n fa una de paral·lela com és a través
d’Internet llavors es cau en un parany).
BO O DOLENT, SEGONS L’ÚS
La possibilitat d’encetar relacions per mitjà d’un
xat, de SMS o amb correus electrònics és més
fàcil que fer-ho en persona. Es fa sense els impediments
físics que imposa la importància que
els factors estètics tenen en l’actualitat i serveix
també per eludir condicionants econòmics i socials
de l’entorn habitual. L’absència d’aquestes
característiques pot fer, però, que el que es
digui no sigui tan veritable com es creu. La raó
és que s’oculten facetes que quan es parla cara
a cara no agrada que quedin en evidència. La
vergonya, la timidesa i la por de fer el ridícul
queden superades en un mitjà virtual perquè
parlem amb el «cap tapat». I si bé el llenguatge
escrit és inferior en matisos, té l’avantatge d’eludir
les barreres que es deriven dels rols que
cadascú exerceix en la societat.
Això, com tot, ofereix avantatges i aspectes
negatius. Gràcies a les noves tecnologies s’enceten
relacions interessants entre persones amb
gustos i inquietuds semblants, i fins i tot poden
alliberar una persona de l’aïllament, però també
la poden sumir en una realitat de mentides
i confusions que pot generar frustracions greus
TEXT: JORDI BARRIS I SANTIAGO BATLLE (*)
i perilloses. Diferent és formar part d’una comunitat
virtual, joc de moda en l’actualitat, on
una persona adopta un rol, el que vulgui i pot
jugar a ser un líder, un atracador, un playboy,
un lampista,…això sí, sempre que sàpiga que
es tracta d’un joc i actua com a jugador.
Què es busca en les relacions per Internet?
Es pretén substituir les relacions personals cara
a cara per les relacions cibernètiques per considerar-les
més gratificants? Es busca a Internet
una manera d’ampliar el cercle de relacions habituals
que mantenim en el nostre entorn físic
més proper? En la majoria dels casos, la xarxa
es converteix en la via de contacte amb persones
i grups que d’una altra manera serien inaccessibles.
Gràcies a aquesta eina se superen
distàncies físiques i se sacia la curiositat de conèixer
més gent, amb qui, generalment, es comparteixen
aficions i interessos. Fins aquí, tot és
positiu. El problema apareix quan aquestes relacions
substitueixen les mantingudes per contacte
i proximitat. Malgrat tot, no per això s’ha
de matar el missatger i convertir Internet en una
eina maligna. Les patologies que evidencia són
preexistents, és a dir, Internet no és la causa de
relacions anòmales, sinó l’oportunitat que persones
amb problemes psicològics o dificultats
personals facin ús d’aquesta xarxa per superarlos
i, sense voler-ho, hi queden atrapats fins al
punt que es transforma en la seva principal forma
de comunicació.
Una altra de les males praxis és el d’aquelles
persones que aprofiten «l’anonimat» d’Internet
per deixar-se anar amb la seva patologia,
entre d’altres, pedòfils, persones amb trastorns
vinculats a la sexualitat o gent que aprofita
les possibilitats d’Internet per contactar amb
individus que enganyaran de diferents formes.
LA SENSACIÓ DE LLIBERTAT
Les persones que es relacionen a través d’Internet
experimenten una sensació de llibertat
que no obtenen en les relacions ordinàries. Si
bé s’han de seguir unes regles i unes normes
pròpies del mitjà, les xerrades es produeixen
de tal forma que permeten actuar des del convenciment
que s’eludiran possibles conseqüèn -
cies no buscades. L’internauta
creu que contro la la situació i
usa fórmules d’expressió impensables
en altres entorns. A
més, l’escriptura li descobreix
interioritats que en la vida ordinària
es troben ocultes i
aquesta activitat li possibilita
practicar una vella afició de la
humanitat: el simulacre, la possibilitat
de jugar a ser altres persones,
de viure altres vides, encara
que sigui de forma passatgera.
Però sobretot, qui comparteix
amb altres persones el
seu temps i espai gràcies a Internet
sent que pot trencar el
compromís amb els seus interlocutors
de manera unilateral
sense explicacions.
Tot el que s’ha apuntat, excepte
la incapacitat de no assumir
compromisos, no és ni bo
ni dolent. Llavors, per què sorgeixen
els dubtes? Per què es
temen conseqüències negatives
en aquesta pràctica? Les persones
que troben a Internet una
fórmula més per sumar-la a les
seves formes de relacionar-se
amb el món faran de la xarxa
un lloc on s’expressen feliços i
sociables; on poden aprendre,
conversar i compartir sentiments,
idees i coneixements. Se
serviran d’aquesta nova eina
per fer-ne un instrument més en
el seu desenvolupament personal
i social. Al contrari, Internet
pot convertir-se en un refugi i despertar patologies
ocultes o alimentar-les. És una eina que
ofereix l’oportunitat de viure una irrealitat sense
connexions coherents, i això és molt atractiu
per a qui no se sent feliç amb ell mateix.
També és un mitjà que possibilita fer mal i que
exposa a sofrir-ne. L’alerta es dispara quan
aquesta eina, que dóna llibertat, o que almenys
ofereix la sensació de donar-ne, es converteix
en una nova forma d’esclavitud de la qual la
víctima, a més, no n’és conscient.
Seguidament s’apunten algunes dades per
detectar que hi ha massa dependència:
– Les hores lliures es dediquen de forma exclusiva
a relacionar-se amb altres persones a
través d’Internet i se’n nega la dependència.
– Es descuiden els llaços anteriors d’amistat,
o fins i tot es trenquen.
– La persona afectada es mostra agressiva i
irritable si no aconsegueix establir connexió.
– Oculta informació sobre els amics «virtuals».
Si alguna vegada n’ha parlat, deixa de fer-ho.
– Dedica moltes més hores a una conversa
virtual del que és capaç de dedicar a una relació
personal, fins i tot robant hores de son, treball
o altres obligacions.
La pregunta elemental sobre si tot això de
les relacions per Internet és bo o dolent no té
més resposta que la de la percepció dels resultats
de la experiència: si navegar fa la persona
més persona, més equilibrada, més feliç,
més sociable, més culta, caldrà considerar que
Internet és un instrument inapreciable de
desenvolupament personal i social. Si, per contra,
és el refugi de patologies ocultes, l’oportunitat
per viure la irrealitat que manté l’individu
sense connexions coherents o la possibilitat
més fàcil de fer mal o de patir-ne, caldrà pensar
que la persona que navega per la xarxa s’hi
ha quedat «atrapada» i el que en principi podia
ser una oportunitat de llibertat s’ha convertit en
una forma més sofisticada d’esclavitud.
MARTÍ FERRER
(*) Psicòlegs clínics infanto-juvenils i d’adults.
Heia Psicologia, col.laboradors de
Serveis Mèdics Girona, GEM Olot i Hospital
de Figueres (www.heiapsicologia.com)

JOAN MIQUEL Oliver Músic d’Antònia Font i escriptor, publica «El misteri de l’amor»
El compositor, lletrista i guitarrista del grup mallorquí Antònia Font, Joan Miquel Oliver, que ja
havia escrit poesia, s’estrena en la novel·la amb «El misteri de l’amor», un llibre sobre els sentiments
i les diferències entre homes i dones, escrit amb prosa àgil, humorística i onírica.
“La realitat és caòtica i
avorrida i l’art l’adorna”
S ense
Antònia Font, Joan Miquel Oliver
(Sóller, Mallorca, 1974) sembla més fràgil,
accessible. Aterra tímid a la cita, una
mica adormit, encara sedat per l’efecte dilluns.
Parlar de la seva primera novel·la, El misteri de
l’amor (Empúries), li treu la mandra a l’instant.
L’il·lusiona, i la seva cara, de tendències tacitur
nes, s’il·lumina. El títol del llibre suggereix
una ambiciosa empresa. També literatura d’autoajuda.
L’improvisat doctor amor s’ha atrevit a
bussejar en l’entrellat d’estimar. Entre quotidianitats
delirants i reflexions metafísiques. «He
pogut experimentar amb llibertat».
Músic, poeta i ara novel·lista. Pateix vostè
d’incontinència creativa? No és tant un problema
d’incontinència com la necessitat que
tinc de provar coses noves, de canviar els formats.
Crec que les primeres obres sempre tenen
molta gràcia.
«Cercarem les harmonies i farem una cançó,
que són pobres les idees que alimenten
el meu cor». Ho va escriure el Joan Miquel
Oliver, poeta... Les idees que alimenten el cor
són sempre extraordinàries, molt riques. El difícil
és saber-les convertir en alguna cosa que
tingui interès. Per a mi crear significa treure la
cosa més profunda que té un.
Gràcies a vostè, un pot imaginar-se poeta
mentre frega els plats o estén la bugada. En
quina mesura el que és quotidià amaga versos?
Es té la idea que l’art és una cosa sublim
quan no és res més que una visió artificial del
món. En el meu cas, de la vida quotidiana. Les
motivacions artístiques són arreu. La realitat és
caòtica i avorrida i l’art l’adorna en un format
determinat, la fa divertida, racional i perfecta.
La contraportada anuncia una «novel·la
pop». Li molesta l’encasellament? No, perquè
entenc el pop com un art contrari a les minories,
als il·luminats. També és una qüestió de
generació. La meva va créixer influenciada per
unes coordenades molt simples, com la televisió
infantil dels anys vuitanta o la tecnologia
aplicada al moviment de les joguines. Els llibres
ara ens toca escriure’ls a nosaltres.
L’editorial adverteix abans de començar:
«Algunes de les normes ortotipogràfiques
i incorreccions lèxiques adoptades escapen
a les normes d’estil de la col·lecció». És
el meu primer llibre i volia deixar clara la meva
teoria estètica. En aquest sentit no hagués accep
tat haver-me de sotmetre. Ja des del primer
capítol –sense majúscules, gairebé sense punts,
de ritme caòtic– faig una declaració d’estil. De
la mateixa manera que és present en la primera
cançó del primer treball d’Antònia Font.
El títol, ambiciós, suggereix un manual
d’autoajuda. Ho és en certa manera o només
amaga novel·lats retrats quotidians?
He improvisat força, amb total llibertat, però el
llibre té un punt important de reflexió metafísica.
Amaga tota una tesi sobre l’amor com a
sentiment ordenador del cosmos. Escriure’l ha
estat un exercici de reflexió contínua per trobar
respostes.
I...? He arribat a la conclusió que en l’amor tots
TEXT: CARLES MULET FOTOGRAFIA: LORENZO
som molt iguals, que els patrons es repeteixen.
L’amor, segons un diccionari: «Sentiment
intens de l’ésser humà que, partint de la
seva pròpia insuficiència, necessita i busca
la trobada i unió amb un altre ésser». És
bona? És una definició molt aristotèlica, en la
línia que descrivia la necessitat amorosa dels
planetes a l’hora de moure’s. En aquest sentit,
si considerem que les persones som microcosmos,
sí que em sembla bona.
Primera pàgina, un aeroport. Ella decideix
anar-se’n. I ell ho accepta, escudant-se en
què l’amor, una hormona, tard o d’hora es
dilueix en sang. Després, a casa, la simple
visió d’unes sabatilles d’ella el tortura. L’amor
ho unta tot? Un s’enamora d’un sistema
atòmic, d’un sac d’àtoms que té vida, criteri i
independència. La seva sola presència és suficient
per impregnar la vida quotidiana.
Poc després ella l’escriu. Dos anys a Xile li
semblen massa. Tornaré i tindrem un fill.
En la mateixa carta, l’imagina al llit amb
una altra, ho dóna per segur, i acaba engegant-lo.
És una típica enrabiada de gelosia. El
llibre és ple d’estereotips, de tòpics que, com
passa en realitat, continuen aquí. Encara que
més sofisticats.
Hi ha diferències entre home i dona? És el
tema principal del llibre. I sí, n’hi ha. Si no, quin
sentit tindria parlar d’homes i dones? Reconec
que m’ha costat ser objectiu, perquè estic eclipsat
pels meus prejudicis de gènere. Per això he
jugat amb els punts de vista dels personatges,
intercanviant els seus rols en determinades situacions.
Com quan a una dona li trasplanten un cervell
masculí i mor per sobredosi de pensaments
obscens... Per exemple.
Per cert, com està vostè d’amor propi? Crec
que tot artista necessita demostrar-se a si mateix
que és capaç de fer el que es proposa.
Aquesta és la seva motivació.
Entrevista
9 Dominical
Diumenge 30
de març de 2008
“
Un s’enamora
d’un sistema
atòmic, d’un
sac d’àtoms
que té vida,
criteri i
independèn -
cia. La seva
sola presència
és suficient
per impregnar
la vida
quotidiana.
“

Establiments
antics
10 Dominical
Diumenge 30
de març de 2008
Història
El taller de fusteria
va tenir els
seus orígens a
Parlavà durant
els primers anys
del segle passat.
Va ser el primer
del poble i,
a més, Joaquim
Ribas feia els
taüts i enterrava
els morts. Treballava
a mà,
anant casa per
casa, però l’any
1948 ja va comprar
la primera
màquina elèctrica.
L’any 1976
va muntar la botiga
de mobles,
però sense deixar
la fusteria ni
la clientela de
l’Estartit.
Origen
1911.
Fundador
Joaquim Ribas
i Vidal.
Propietari
actual
Josep Ribas
i Bonet.
Treballadors
Quatre.
Activitat
Venda de mobles
de fàbrica i
treballs de fusteria.
A principis
del segle passat a Parlavà no hi
havia cap fusteria. Va ser Joaquim Ribas
i Vidal, nascut a Serra de Daró qui, l’any
1911, es va instal·lar al poble, i va obrir un petit
taller. Feia portes, finestres, porticons, reparava
mobles a domicili i altres coses; també es
dedicava a construir taüts i a enterrar els morts.
Per fer les reparacions o prendre les mides, Joaquim
Ribas i Vidal –l’únic fuster de Parlavà–,
anava a peu fins als pobles propers o als veïnats.
Portava un regle i un cabàs amb algunes
eines. Quan les portes, les finestres o els mobles
estaven ja fets, els clients els anaven a buscar
amb un carro i un cavall al taller del fuster,
i aquest, després, els col·locava al seu lloc.
Durant la Guerra Civil va continuar treballant
i mai no va faltar el menjar a la família. Intercanviava
el seu esforç personal per aliments i
així podia obtenir farina, ous, oli, sucre i altres
aliments. Fins llavors, totes les feines de la fusteria
s’havien fet manualment, però entre els
anys 1948 i 1949, Joaquim Ribas va comprar
una màquina elèctrica, marca Universal i ja es
va començar a treballar mecànicament, encara
que bona part de la feina es continuava fent de
manera artesanal.
EL TURISME I ELS MOBLES
Joaquim Ribas va morir l’any 1950 i es va fer
càrrec de la petita empresa el seu fill, Joan Ribas
i Roca, que va conservar la mateixa clientela
i la mateixa manera de treballar. En aquells
anys no hi havia massa feina i, per això, a l’estiu,
Joan Ribas anava unes setmanes a segar i
batre per aconseguir uns ingressos extra.
L’any 1965 el turisme ja arribava gairebé massivament
a l’Estartit i va iniciar-se una etapa de
molta feina. Joan Ribas, al marge de les seves
tasques a la seva fusteria, que a Parlavà eren
poques, anava a fer hores extres per compte
d’un altre fuster perquè era un professional
molt apreciat. Feia el recoregut des de Parlavà
a l’Estartit amb una moto de la marca Vespa,
que també utilitzava per desplaçar-se i fer reparacions
casa per casa.
A començaments dels anys setanta va plegar
el fuster pel qual treballava Joan Ribas, no
sense abans haver-li traspassat la seva cliente-
Mobles Ribas Parlavà
Durant molts anys va ser una fusteria centrada en Palavà i els
seus voltants, però amb l’arribada del turisme va aconseguir
molta clientela a l’Estartit i des del 1976 ven mobles de fàbrica.
TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU
la. Aleshores és quan va aconseguir fer-se un
nom entre els professionals del ram. L’any 1976
va muntar una botiga de mobles al costat mateix
de la fusteria de Parlavà, però seguia atenent
la clientela de l’Estartit. Estava casat amb
Elvira Bonet Fontquerna, que treballava al ta-
ller fent anar
tota mena de
màquines.
L’any 1976,
amb 16 anys,
va entrar a
l’empresa el fill
de Joan Ribas i
Elvira Bonet,
Josep Ribas i
Bonet, fent les
tasques clàssiques
de fuster,
excepte la de
construir taüts i
enterrar els morts, que s’havia abandonat alguns
anys enrere. Actualment a l’empresa s’hi
alternen la venda de mobles de fàbrica i la construcció
de mobiliari per a la hostaleria. Josep
Ribas manté el taller obert, però la venda de
mobiliari prima sobre les tasques de fuster.

A ntoni
Pitxot i Soler semblava voler seguir
la tradició pictòrica familiar tan brillant,
marcada pel seu oncle, el cèlebre
Ramon Pichot, que va ser mentor de Dalí i amic
de Casas, de Mir, de Nonell, de Picasso, a més
d’haver acompanyat Rusiñol en el llegendari
viatge a Andalusia.
De bon començament admirava els expressionismes
abrandats però ben aviat va prendre
la pintura a partir del seu oncle: un fauvisme
tendre i matisat fins que es va sentir captivat
per l’entorn, tan àrid i inhòspit, per l’estreta
franja de roques i pedres que hi havia entre
la casa i el mar. Per comprendre la pintura
de Pitxot, cal anar a Cadaqués, enfilar-se
fins el Cap de Creus i contemplar aquella immensitat
àrida i corprenent.
Disposava les pedres i les roques en un primer
terme i les pintava o bé pedres i rocs omplien
la composició perfilant una forma humana,
el violoncel·lista que havia estat el seu
pare. O bé el perfil d’una determinada roca,
un tros de pissarra erosionada pel vent i la mar,
prenia forma d’un nu de dona, o bé les pedres
semblaven volar entre els núvols en contrast
amb la figura vertical i immòbil d’un xiprer. I
més endavant, encara treia composicions en
forma de puzzle, una imatge que tothom reconeixia:
L’autorretrat, La gruta de la memòria...
Recollia aquells rocs i pedres de formes capritxoses
i les disposava a l’estudi de manera
que formessin un escenari, un personatge, un
paisatge, una pintura de Giorgione o de Goya.
D’aquella disposició de les pedres en feia una
pintura. Actualment treballa a partir de la Leocadia
de Goya, és a dir, de la malenconia.
Dalí, un amic dilecte, va confiar plenament
en aquell jove, pintor de raça, i va saber veure
que aquella pintura estranya a mig camí entre
la realitat i el surrealisme corresponia perfectament
a la «realitat meravellosa» d’André
Breton. Va saber veure en aquella pintura tan
original i estranya, tan arrelada al país, nascuda
de la natura agrest i salvatge, una correspondència
amb el seu mètode crític-paranoic
que propugnava l’associació crítica de fenòmens
delirants. Pitxot va ser l’únic artista amb
sala pròpia al Teatre-Museu Dalí de Figueres.
La crítica accepta difícilment l’originalitat i
sempre busca antecedents, un paral·lel amb
Arcimboldo que fa més de quatre segles construïa
retrats de personatges valent-se de fruits
i hortalisses. No hi té res a veure, Arcimboldo
composava una ficció i Antoni Pitxot es basa
en la realitat més propera i autèntica. Segons
les seves pròpies paraules, el seu paisatge és
«rigorós, nítid, concret i definit».
Les associacions i les cites dels mestres
s’han anat succeint, cada cop més fantàstiques,
més delirants, fins arribar a fer d’Antoni Pitxot
el pintor singular i únic, famós arreu del món,
que és avui.
Antoni Pitxot
Singular i molt arrelat al país, és l’únic artista amb sala pròpia al Teatre-Museu Dalí de Figueres.
TEXT: MARIA LLUÏSA BORRÀS FOTOGRAFIA: ANDREA FERRÉS
Artistes de
l’Empordà
11 Dominical
Diumenge 30
de març de 2008

12 Dominical
Diumenge 30
de març de 2008
Agustí
Ensesa
Bonet
Escola de
Tastavins
del Gironès
El vi
Oriol
2007
Medalla i Fulla d’Or al Concurs
de Vins i Caves de Catalunya
Girovi 2008. Vi negre jove de color
roig brillant. Aroma primària
que recorda les fruites vermelles
madures. Acidesa que li aporta
frescor, amb una complexitat i persistència
insospitades en un vi
jove. Elaborat amb Cabernet Sauvignon
i Ull de Llebre, i també amb
part de Garnatxa i Carinyena. És
un vi per gaudir-ne fins i tot com
a aperitiu, una mica fresc, i també
amb arrossos i carns no massa
condimentades.
El celler elaborador: Vinyes dels
Aspres, ubicat a Cantallops, dins
de la Denominació d’Origen Empordà,
és un fruit més de la producció
de vins de qualitat de la
zona. Pertany a la raó social Joaquim
Albertí, s.a., de Cantallops.
Les altres truites
Per a molta gent, mentre una truita de patates és
un objecte gastronòmic valorat i estimat, una
truita a la francesa és el que sopa algú que està desganat
o malalt. Aquesta segona truita també serveix
per subratllar que algú no és, precisament, un gurmet;
recordem que es deia d’Adolfo Suárez, com es
diu de Bill Gates, per recalcar la seva escassa afició
als plaers de la taula, que s’alimenten «de truites
franceses»...
I, malgrat això... Hi ha truites franceses que valen
la pena; és clar que la condició sine qua non
perquè això passi és que estiguin ben fetes, cosa o
operació que sembla d’allò més senzilla, però que
té més complicacions de les que un podria imaginar-se.
Aquesta imatge que té la truita francesa ha
fet que avui la considerem un menjar individual;
fem truites de dos ous, fins i tot d’un, però en els
vells textos de cuina veuran vostès truites franceses
de vuit, deu o dotze ous; es tracta de truites
col·lectives, que es reparteixen a la taula.
Però si la truita francesa «al natural», que ha de ser
sempre sucosa al seu interior i d’un preciós groc
gens torrat al seu exterior, ens recorda inapetències
o malalties, la cosa canvia quan aquesta truita, a
més d’ous, porta altres ingredients. Quins? Doncs...
la llista és pràcticament infinita, gairebé omnicomprensiva:
hi ha truites de gairebé qualsevol cosa.
L’altre dia, els meus bons amics Rafael García Santos
i Pepa Fernández parlaven de truites a RNE, i
ella deia que no s’imaginava una truita de foie-gras;
Rafa vaticinava: «ja es farà». Bé: ja es fa. Aquella mateixa
tarda vaig trobar una recepta de truita de foiegras...
al Larousse Gastronomique.
Abans de continuar endavant, caldrà dir que els
textos culinaris distingeixen entre les truites «amb
guarnició» i les truites «amb farcit». Per truita «amb
guarnició» s’entén aquella en la qual els ingredients
es barregen amb els ous en el moment de batre’ls,
o just immediatament després; en qualsevol cas,
abans d’anar a la paella; la truita «amb farcit», en
canvi, és la que rep aquests ingredients quan ja és
El Pedregal és un innovador restaurant situat en ple centre històric del Barri Vell
de Girona, a prop de l’església de Sant Fèlix.
Iris Rojas i Joan Muñoz ens obren les portes d’aquest íntim i acollidor racó, en
els espais interiors del qual es viu una barreja de peces del passat amb la màgia
de tocs avanguardistes que marca la decoració.
El xef, Josep López Gausa, ens proposa una acurada cuina mediterrània, de sabors
i textures diferents, elaborada amb productes frescos del mercat, i productes
de collita pròpia, com l’oli.
El bacalalà, cuinat i elaborat en diferents formes (amb formatge d’Idiazabal, amb
ceba confitada...) és un dels plats recomanats, adient per a paladars exigents.
I per acompanyar aquests exquisits menjars, un magnífic celler de vins i caves,
seleccionats pel sommelier del restaurant.
Cal destacar el magnífic menú diari, a 15 euros.
El Pedregal, innovació gastronòmica en un marc incomparable per gaudir de
moments entranyables.
CAIUS APICIUS GASTRòNOM
a mig quallar a la paella, abans de tancar-la. Durant
molt temps, el millor exemple de les primeres va
ser l’anomenada «truita a les fines herbes», que era
un plat fins i tot elegant, de bon to. És ben senzill:
consisteix a afegir al batut d’ous julivert, cebollí i
estragó, tot això fresc i tallat a tisora, i procedir després
a fer la truita, a la francesa, a la paella. La proporció
indicada és de tres cullerades d’herbes picades
per a vuit ous, és a dir, per a una truita «col·lectiva».
UNA TRUITA «DE FARCIT»
La truita de foie-gras que vaig trobar és, en canvi,
una truita «de farcit», ja que el farcit, i disculpin la
redundància, s’incorpora quan la truita ja està gairebé
feta. Aquí va la recepta, signada per André Daguin,
a qui s’atribueix ni més ni menys que la creació
del maigret d’ànec, el 1964, a l’Hôtel de France,
d’Auch, no molt lluny de Toulouse:
Tallin 200 grams de foie-gras d’oca mi-cuit en
daus de mig centímetre de banda. Posin-los en un
plat fondo fregat amb all, escampin pebre acabat
de moldre i remoguin perquè s’adhereixi al foiegras.
Batin lleugerament, però per separat, les clares
i els rovells de nou ous, insistint una mica més
en les clares. Escalfin mantega a la paella, vessin els
ous, ja reunits els seus dos components, i agitin la
paella mitjançant petites sacsejades. Quan els ous
comencin a quallar, incorporin els daus de foie-gras,
tanquin la truita, daurin-la pels dos costats i aboquin-la
en una plata calenta lleugerament untada
de mantega. Es tracta, com veuen, d’una altra truita
«col·lectiva».
Hi ha moltes coses sobre les truites que ignorem;
no sabem ni quan ni on es va fer, probablement per
accident, la primera truita; tampoc per què anomenem
«francesa» a la truita oblonga, encara que
no faltin teories, algunes sense massa sentit. L’únic
que sabem amb total seguretat és que per fer una
truita –una truita honrada, s’entén– el primer que
cal fer és... trencar els ous.
Restaurant El Pedregal, art gastronòmic al cor del Barri Vell de Girona
C/ Pou Rodó, 22 - Tel. 972 20 19 54 - GIRONA

On menjar una sopa?
E n
La restauració moderna està deixant de costat a Catalunya sopes, brous i escudelles.
Quim Monzó escrivia que al País Basc,
a tots els restaurants, pots trobar-hi sempre
algun reconfortant plat de sopa. Per
vergonya de la restauració «d’autor» i no d’autor
catalana, postadrianesca, versallesca i
postmoderna, les sopes, escudelles i els brous,
pràcticament, han desaparegut –parlem en general,
és clar–. I a vegades, amb tant cuiner no
format en les bases de la cuina catalana, ens
fan unes pseudoescudelles que semblen forasteres
«sopas» sense suc ni bruc, i estranyes
sopes de peix sense la saviesa tradicional. De
fet fins i tot la parula «escudella» –que a Cataluny
i a Mallorca defineix una sopa específica–,
està desapareixent: als culebrons de TV3
es parla de «sopa de Nadal» o «sopa de gàlets».
Haurem d’anar també a Portugal, país de bon
paladar i on les sopes i brous no hi manquen
mai: la substanciosa sopa de «cocido», l’agradable
«caldo verde», amb juliana de col, la «sopa
alentejana», amb pa, un ou i la sorprenent presència
de celiandre fresc –un sopa que, sempre
que puc, em preparo a casa–.
Un nom popular amb variants: bacallà a
la «randi», «brandi», amb l’afegit de
«colleoni», «colioni», noms emparentats
amb el de la brandada i amb un suposat
origen italià (?), referent al cardenal del
Renaixement Giovannni Colonna (llavors la
recepta seria «a la grandi Colonni»). Elucubracions
més o menys fantàstiques, però el
que és cert és que la recepta, amb diverses
variants, ha existit al Maresme i altres comarques.
Receptes similars existeixen a Occitània,
des de la mateixa brandada fins al
bacallà amb puré de patates del Perigord.
Per als pescadors de Castelló de la Plana,
una recepta similar es diu «sacsacollons».
En tots els casos és un plat en què cal «suc
de munyeca» i que, amb la confecció, normalment
feta pels homes, a aquests se’ls
«branda» el batall. A les costes de la Ligúria,
a Itàlia, hi ha un plat similar, que també
Una altra sopa popular a Portugal, és la «canja
de galinha» o brou de gallina (aquí en diríem,
per influència «avecrem», pollastre). Com
és freqüent en la cuina d’aquest país –i a tota
la Mediterrània, de Turquia als Balcans, passant
per Catalunya i Itàlia–, es completa amb
arròs, ingredient que també a Catalunya i al
País Valencià s’afegeix als brous.
Aquesta reconfortant «canja» (nom que ve
del malai, i que vol dir, justament, sopa amb
arròs, que fins i tot es troba envasada en pot
de llauna) és sovint enriquida amb trossos de
pit o de menuts i ens recorda la també exquisida
«sopa coberta» valenciana que, per desgràcia,
ara també es troba poc als restaurants.
SOPES A LA MCDONALD’S
En canvi, no solament a França, sinó també a
Grècia i Turquia, i , com hem dit, a Portugal,
són sopallers. En aquest país fins i tot la McDonalds
ha hagut d’introduir sopes en els seus
menús, i hi ha una cadena de menjar ràpida
anomenada Loja das sopas.
Ingredients
● 2 trossos de
bacallà (millor del
morro).
● 1 ceba.
La recepta
fa referència al moviment de «coglioni». I a
la Manxa, Espanya, d’unes patates aixafades
amb bacallà en diuen «Atascaburrras».
Tot és qüestió de gustos.
Elaboració
Feu bullir les patates, el bacallà i la fulla de
llorer. Escorreu-ho i poseu-ho en una cassola
a foc ben baix. Feu-ne després un puré,
remenant sempre en la mateixa direció, com
si es fes un allioli. Hi incorporareu l’allioli i
continueu remenant, fins que quedi tot ben
lligat.
I on, a la conurbació barcelonina, poder degustar
l’extraordinària «escudella barrejada»? O,
simplement, una minimalista sopa escaldada,
una perfumada sopa de farigola, o de menta,
tan similar a la ibèrica sopa d’all, al deliciós i
estival oliaigo menorquí o a la ja esmentada
sopa alentejana? O una sopa de peix que no
sigui feta amb aquesta mena de pinso amb què
molts restaurants la fan, i tenen la barra de dirne
«crema de mariscs»? La sopa de peix dels
pescadors –amb pa, és clar– que va fer plorar
Josep Pla, tot tornant d’un llarg viatge, un cop
la va a tornar a tastar en un restaurant, rememorant
els sabors familiars, tal com ho explicava
Néstor Lujan, que hi era present i ho va
contar. Pla es lamentava de la pèrdua de les sopes,
i afegia que menjar sopes és propi de països
civilitzats gastronòmicament, com França.
O la sopa d’all que Dalí, a punt de morir, va
demanar com a gairebé darrer plat a la Torre
Galatea, alimentat amb una sonda i amb l’amorosa
preparació del cuiner del «Motel», Jaume
Subirós.
Bacallà a la «grandi colloni»
● 1 quilo de patates.
● 1 morter d’allioli.
● Llorer (opcional).
Notes
N’hi ha versions en què no es fa puré dels ingredients,
constituint el clàssic bacallà amb
patates no solament propi del Maresme, sinó
d’arreu de Catalunya.
– Hi havia qui l’allioli el feia només amb rovells
d’ou i oli, és a dir, fent una maonesa.
D’altres només hi posen dos rovells d’ou i un
bon raig d’oli, sense emulsionar. Es pot perfumar
amb un pols de pebre blanc.
– Pel que fa a la brandada clàssica –un plat
de Provença i el Llenguadoc, però introduït
a Calaunya, segons he pogut comprovar en
algun receptari antic, com a mínim des del
segle XVIII («bacallà a la provençal»)–, és
també un puré de bacallà amb l’afegit d’all,
llet i oli, per ajudar a emulsionar. La presència
de patata aixafada és posterior, i la crema
de llet és una aportació moderna, una
mica espúria.
DdeG
Gastronomia
13 Dominical
Diumenge 30
de març de 2008
Jaume
Fàbrega
«Bona Vida»
http://blocs.mes -
vilaweb.cat/jau -
mefabrega

Col.leccionisme
14 Dominical
Diumenge 30
de març de 2008
Xavier
Romero
D iumenge
Campionat català
Representants de societats de tot Catalunya han participat a Tordera en la V Exposició Filatèlica.
es va clausurar a Tordera la cinquena
trobada competitiva de les societats
federades del Principat de Catalunya,
sota els auspicis de la Fecafil. Durant tots
els dies de la Setmana Santa, al nou pavelló poliesportiu
de la localitat barcelonina, s’han pogut
contemplar 410 vitrines, que representaven
el 54% del total d’entitats federades catalanes.
Amb la col·laboració de l’Ajuntament de Tordera,
població on ja es va fer la primera edició,
la de l’any 1985 –dues s’han celebrat a la
ciutat de Girona–, i l’organització del Club Filatèlic,
el nivell d’aquesta nova cita ha estat de
primera; amb molt bona qualitat del material
exposat i el suport de dos segells de correus
personalitzats –dedicats al pont de ferro, i al
nucli antic de la vila–, i dos matasegells especials.
El dia de la inauguració, el president, Joan
Isern, va entregar les primeres medalles d’or
del club Tordera a l’alcalde, Joan Carles Garcia,
i al president de la federació catalana, Enric
Mons, que en els seus respectius discursos
van destacar el fet cultural d’aquesta afició pels
segells de correus i tot el que els envolta. Com
a comissaris regionals han treballat Antoni Jiménez
Maqueda, per Girona i Lleida; Joan F.
Molina, per Barcelona; i Vicente Pastor, per Tarragona.
Pel que fa als jurats, els integraven Josep
Amorós, Jordi Campderrós, Joan F. Molina,
Antoni Moreno, i Antoni Jiménez, aquests
dos últims, president i secretari respectivament,
de la Societat Filatèlica Gironina. Sofigi precisament
va rebre una placa de reconeixement
per haver estat l’entitat que més expositors ha
aportat, de les 21 associacions participants, entre
les que n’hi havia d’altres de les comarques
gironines: Figueres, Ripoll, Sant Feliu de Guíxols
i Torroella de Montgrí.
D’entre les distincions, les medalles guanya -
des en competició, cal esmentar els ors obtinguts
per Xavier Andreu, Julián Maroto, Jesús
Cercadillo i Francisco Sánchez. Amb categoria
de vermell, Enric Cardoner, J.P. Dekker, Josep
Viñals, Pere Subirà, Joan Mach, Emili Vila, Joaquim
Rosa, Lidia Bronsoms i Josep Morraja.
Altres participants, Carme Font, Josep Costa, i
els infantils Adrià Casanovas, Isaac Bordas, Carla
Maroto, Marc Campon i Gerard Casanovas.
Antoni Jiménez i Antoni Moreno, en formar part
del jurat, han hagut de participar en la classe
oficial, no competitiva, amb les seves col·leccions,
«Forces i cossos de seguretat» i «Mitologia
clàssica». Pel que fa a la dis ciplina de Literatura
Filatèlica, aquest cronis ta ha obtingut
medalla d’or, per la pàgina de Col·leccionisme
del Dominical del Diari de Girona. Com a anècdota,
cal recordar que en la primera exposició
catalana, Tordera’85, ja vam obtenir el Gran
Premi de la secció, amb felicitació del jurat. Per
cloure la relació de guardonats, i tot i no ser
gironí, cal esmentar el gran premi de l’exposició,
Esteve Doménech, amb el seu treball «Els
exèrcits francesos a Espanya, 1646/1814».
«UNA VALUOSA APORTACIÓ»
En la seva salutació als participants en la
trobada, el president del Parlament de Catalunya,
Ernest Benach, deia que «a Catalunya, la
filatèlia és una activitat força arrelada que no
només representa una valuosa aportació a la
nostra cultura i a la nostra història, sinó que
contribueix també a enfortir valors importants
per a la nostra nació, com poden ser el rigor i
la constància que exigeix la seva pràctica. D’altra
banda, conèixer la filatèlia és reconèixer i
entendre que en la diferència, en els matisos i
en els detalls hi ha un valor afegit. Penso que,
si aquesta saviesa filatèlica
es pogués traslladar a d’altres
àmbits, molts dels canvis
socials i polítics dels
nostres temps serien assumits
amb molta menys
conflictivitat. La pluralitat
és riquesa, i són els projectes
comuns que s’impulsen
des del respecte a
la pròpia identitat els que
tenen futur en el món del
segle XXI. La Federació Catalana
de Societats
Filatèliques i les més de
quaranta entitats diferents
que la componen porten a
terme una tasca que mereix
suport i reconeixement».
Les paraules de Benach
es convertien així en un reconeixement
merescut per
a tots els competidors, per
la seva dedicació i estudi,
precisament en uns moments
en els quals la filatèlia
continua sense remuntar
el vol i recuperar el
pols que tenia de fa uns
anys.

Ser feliç per estar sa
L es
Diversos estudis confirmen que el control del mal caràcter millora la salut cardiovascular.
persones optimistes i felices presenten
nivells més baixos de l’anomenada hormona
de l’estrès, que en quantitats elevades
pot afavorir la hipertensió, l’acumulació de
greix a l’abdomen i disminuir les defenses. És
la conclusió més cridanera d’un treball fet a l’University
College London, en el que van participar
més de 3.000 individus. Es va comprovar,
per exemple, que les dones que van mostrar
emocions més positives tenien els menors nivells
de dues proteïnes que avisen que al cos
s’ha produït una inflamació general, un proble -
ma que contribuiria, amb el temps, al desenvolupament
de malalties cardíaques o càncer.
No és la primera vegada que s’arriba a aquesta
conclusió. Ja hi ha diverses investigacions
que demostren que les persones més felices
tendeixen a tenir millor salut que les que viuen
situacions prologades d’estrès o conductes pessimistes
o hostils. La pregunta que es pot plantejar
és si estan més sans perquè són feliços o
si són feliços perquè estan més sans. La realitat
sembla demostrar que és l’optimisme el que
crea la salut per ell mateix i que a més aquest
estat d’ànim facilita un estil de vida més saludable.
D’altra banda, el mesurament d’aquestes
proteïnes en sang sí sembla demostrar que
és l’optimisme el que facilita la salut, o –com
conclou l’estudi britànic– les emocions positives
estan associades amb respostes biològiques
que protegeixen la salut de l’individu.
És una dada més que ve a corroborar que tenir
mal caràcter és un risc no només per al cor,
sinó també per al cervell. Està demostrat que
el caràcter influeix en la salut. Però és que s’arriba
ja a considerar que el mal geni és un autèntic
risc. Hi ha un estudi realitzat ni més ni
menys que sobre 14.000 subjectes adults que
indica que els que tendeixen a enfadar-se amb
més facilitat també tenen un major perill de desenvolupar
un infart cerebral, encara que no
tinguin altres factors de risc.
D’altra banda, no és nova la relació entre la
personalitat agressiva i el risc d’infart de miocardi.
Es pot deduir llavors que el mal caràcter
és un problema sanitari d’importància i que incideix
de manera directa en dos dels accidents
vasculars més greus: l’ictus cerebral i l’infart.
MÉS RISC
De l’estudi dels 14.000 adults, que tenien entre
48 i 67 anys, es van extreure dades confessades
per ells mateixos sobre la seva personalitat.
Després es va establir un seguiment durant
vuit anys. I la primera conclusió va ser que enfadar-se
amb ell mateix es podia relacionar amb
un lleuger augment del risc de l’accident cerebral.
Però quan a més se sumava el mal caràcter,
el risc es multiplicava per 3 en relació als
que es podien considerar de caràcter normal.
Quant als perquès, són diverses les teories
que poden esgrimir-se: des de l’increment de
la pressió arterial fins al possible dany que les
hormones que es descarreguen amb el mal geni
poden fer a les parets dels vasos.
Des de fa temps s’estant acumulant dades sobre
l’agressivitat i l’infart. Dos cardiòlegs americans
(Friedman i Roseman) van arribar a definir
una personalitat –de tipus A, la van ano-
Patricia Ribera Riera
Directora
menar– que era la candidata a patir l’atac coro
nari. És el tipus A el que representa la lluita
permanent per aconseguir de tot i com més
aviat millor. Aquest patró de conducta ha de tenir
tres components bàsics: la velocitat i impaciència,
molta implicació laboral i hostilitat. I el
cert és que tots els estudis confirmen que aquest
tipus de personalitat suposa un risc de la mateixa
magnitud que els altres factors més coneguts,
com el tabaquisme, la hipertensió, el
colesterol o la falta d’exercici.
Aquesta personalitat,
aquest patró A, com recollia
la Fundació Espanyola
del Cor, té uns
trets molt definits:
– Hostilitat: Irritabilitat,
còlera fàcil (tenir
arravataments), ràbia inhibida,
cinisme, suspicàcia,
desconfiança, llenguatge
explosiu i vigorós.
Contractura de l’entrecella,
i de les mandíbules,
gestos bruscos,
cops a la taula...
– Implicació laboral:
Profund sentit del
compliment, dificultat
per delegar, carència
d’aficions extraprofessionals,
incapacitat de
relaxació durant l’oci,
sentit de culpabilitat
quan no es fa res. Laboraadicte.
– Velocitat i impaciència:
Sensació de falta
de temps per fer tot el
que es vol, o tot el que
es creu que cal fer. Acceleració
en les activitats
diàries i normals (menjar
de pressa, caminar de
pressa, córrer per no fer
res; o fer res, però corrent).
Irritabilitat davant
del més mínim retard,
sentit exagerat de la
puntualitat...
– Altres trets de
fons: No acceptació de
les ne cessitats de dependència.
Sempre es
pregun ta «per què he
d’aguantar...». Necessitat
de dominar múltiples situacions
externes a causa
d’una certa inseguretat
de fons. Incapacitat
per dir que no, sensació
crònica d’insuficiència o
de cert fracàs; autoestima
molt vulnerable per
un sentit exagerat d’autoexigència.Perfeccionista,
pensament maximalista
(llei del tot o res),
sentit exagerat de la serietat...
Qui, amb aquest patró, si a més fuma, o beu
una copa de més, no vigila el seu colesterol,
no sap quina és la seva tensió o no fa el més
mínim exercici físic, pot anar pensant a canviar
d’hàbits vitals. I per descomptat a cridar-se a si
mateix a la calma. El control del mal caràcter
millora la salut cardiovascular. I els geniüts hauran
de fer exercicis per dominar els disgustos,
i disminuir així el risc cerebral.
APRIMAMENT
Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals
Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaç
i durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.
• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes
• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada
basada en principis energètics.
☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87
C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA
MARTÍ FERRER
Primera
visita
gratuïta
Salut
15 Dominical
Diumenge 30
de març de 2008
Ramón
Sánchez
Ocaña

16 Dominical
Diumenge 30
de març de 2008
MIss Mitos
Armand Basi
Freddy
Dikton’s
Are you sapiens?
Antonio Miró
Escorpion
Minimil
Aninoto CarmePuigdevalliPlantéS Chevignon
Custo Barcelona PTC by Patricia Guitare
Kleymac Dikton’s NafNaf
TMX

La primavera
la sang altera
Faldilles curtes, shorts mínims, escots pronunciats, espatlles nues i
esquenes a l’aire: arriba el bon temps i amb ell les ganes d’ensenyar pell.
MATALÀS HR + VISCOELÀSTICA
TEMPO
Amb nucli anatòmic de dues densitats
per a una més gran adaptació al cos.
Hana&Hana La Redoute Lacoste
NUCLI ANATÒMIC
DE DUES DENSITATS
· Bloc perfilat d’alta densitat HR amb canals de ventilació
per a una més gran fermesa i capacitat de suport.
· Plaques de material viscoelàstic situades en les zones
de més pressió per a una millor adaptació del matalàs
al cos i una més gran sensació de comfort.
— ENCOIXINAT MULTIAGULLA
— DOBLE FIBRA DE POLIÈSTER
— POLIURETÀ COMFORT
— NUCLI ERGONÒMIC HR
(AMB ZONES DE DESCANS)
— POLIURETÀ COMFORT
— DOBLE FIBRA DE POLIÈSTER
— ENCOIXINAT MULTIAGULLA
DOBLE CARA DE DESCANS
La composició interior del model TEMPO és totalment
simètrica, de manera que el matalàs ofereix la mateixa
qualitat de descans en ambdues cares, sent
completament reversible.
ANNA ESTARTÚS
Penélope&Mónica Cruz for MNG Matilda
Marithé+François Girbaud Jordi Labanda
Tendències
17 Dominical
Diumenge 30
de març de 2008
C/ Rutlla, 11 - Tel. i Fax 972 20 34 23
17002 GIRONA
C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43
17002 GIRONA
Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98
17800 OLOT

Música
18 Dominical
Diumenge 30
de març de 2008
Els 5 més
venuts
ESPANYA
1 = Allenrok
Estopa
2 ▲ Reencuen -
tro Camarón de
la Isla
3 = Back to
black Amy Wine -
house
4 = Thriller (Edi -
ció especial)
Michael Jackson
5 ▼ La transparencia
de un al -
ma Sergio Con -
tre ras
REGNE UNIT
1 = Rockferry
Duffy
2 ▲ Haarp Muse
3 ▼ Dreaming
out loud One
Republic
4 = Spirit Leona
Lewis
5 ▲ The Seldom
Seen Kid Elbow
ESTATS
UNITS
1=Good time
Alan Jackson
2 = Sleep
through the static
Jack Johnson
3 = Discipline
Janet Jackson
4 = Float Flog -
ging Molly
5 = Warpaint The
Black Crowes
M-Clan es fa més
profund
El nou disc d’estudi de la banda murciana, «Memorias de un
espantapájaros», parla d’incertesa, de soledat i d’amors maleïts,
amb un so «dens», que recorda els seus orígens roquers.
L a
TEXT: HÉCTOR LLANOS MARTÍNEZ FOTOGRAFIA: BALLESTEROS/EFE
incontinència compositiva de Carlos
Tarque, cantant i líder de M-Clan, desemboca
en la incertesa i la melancolia
dels temes de Memorias de un espantapájaros,
el nou àlbum d’estudi del grup que tanca
un so «sense traves, que porta a llocs més
profunds de l’habitual». «És un so dens, que
exigeix diverses escoltes, encara que això no
signifiqui que sigui difícil o espès, sinó que
no pot recollir-se tot el que ofereix en un primer
cop d’ull», explica el líder de la banda
murciana, que ha escrit durant els últims anys
més de 150 lletres.
Textos que són per a Tarque «alguna cosa
semblant a la poesia», i que han servit per compondre
a partir d’alguns d’ells les melodies
d’aquestes Memorias de un espantapájaros.
Un procés de composició molt diferent a l’empleat
en la seva anterior publicació, el recopilatori
Retrovisión 1995-2006, en el que es
van incloure dos temes inèdits que havien de
ser per obligació «èxits radiofònics», una cosa
que va comportar «massa pressió» per al músic
i la determinació de no tornar a repetir res
semblant. Precisament el senzill que presenta
aquest nou treball discogràfic va haver de
ser descartat d’aquella recopilació per ser
«massa soul, massa lent», però va servir de punt
de partida per trobar l’essència
de Memorias de
un espantapájaros.
Tarque i el seu grup se
serveixen d’aquesta figura
tan simbòlica com la
de l’espantaocells, «tètrica
i solitària, que inspira
por i al mateix temps tendresa»,
per parlar del sentiment
d’incertesa i de soledat,
d’amors maleïts
–com en el senzill Roto
por dentro– i de la «sensació
de sentir-te estrany
en el teu propi cercle»
–Inmigrante–.
En aquests quatre anys
de silenci des de Sopa
fría (2004), a més de preparar
el seu disc de grans
èxits, Tarque ha recorregut
el país en més de cent
concerts amb M-Clan, ha
realitzat una nova gira
amb la seva banda de
versions, Los Rollers, i
sobretot ha «viscut i viatjat»,
explica.
Per a la producció d’un
disc que considera tan
personal, la banda va decidir
comptar amb «un
home de la casa» com és
Carlos Raya, productor
dels últims treballs discogràfics de Quique
González i Fito y Fitipaldis, i guitarrista de M-
Clan des de Defectos personales (2002). Amb
ell «encarregant-se de les decisions tècniques»,
es van assegurar que la visió del productor no
canviaria la idea original de Memorias de un
espantapájaros, un àlbum «molt produït entre
tots els membres del grup».
«En els nostres inicis érem un grup amb influències
potser massa clares i una mica tancades,
una cosa que si hagués continuat així
ens hauria portat a una separació, que ja era
latent en aquell moment, o al més pur avorriment»,
explica Tarque. La decisió d’obrir-se a
nous espais sonors els va portar a l’èxit en el
seu tercer àlbum, Usar y tirar (1999), amb el
qual van comptar amb «la saviesa musical i la
visió comercial» d’Alejo Stivel i que van presentar
amb Llamando a la Tierra, la seva recordada
versió del Serenade de Steve Miller
Band.
Ara tornen en certa manera a l’origen del
seu rock, el que ha suposat «algun retrobament
amb fans de la primera època que no
van acceptar el canvi de so». «Cal entendre que
tot aquest procés ha portat M-Clan a aquest
punt. És el resultat d’un viatge que encara continuarà
per nous destins», conclou el cantant.
Novetats
Stevie Wonder: «Number...»
Stevie Wonder ha reunit els seus números u en una
col·lecció que recorre la seva prodigiosa carrera
musical des dels seus inicis, als anys 60, fins al seu
últim àlbum, de 2005. Number ones arrenca amb
Fingertips Pt. 2, un tema que el 1963 va portar al
capdamunt de les llistes nord-americanes un noi
negre invident de tretze anys fitxat poc abans pel
patró de la llegendària discogràfica Tamla Motown,
Berry Gordy, que havia quedat impressionat per les
habilitats musicals de Steveland Hardaway Judkins
(Saginaw, Michigan, Estats Units, 1950), al qual va
batejar com a Little Stevie Wonder.
Adele: «19»
Es diu Adele, té dinou anys i una veu espectacular
per la qual l’han comparat amb Amy Winehouse,
encara que amb el seu àlbum de debut aquesta
cantant i compositora britànica ha demostrat personalitat
pròpia de sobres. 19 va ser número u al
Regne Unit i ja ha traspassat fronteres impulsat pel
single Chasing pavements, en el qual exhibeix el
seu ampli registre vocal. Graduada a la Brit School
de Croydon –com Katie Melua, Kate Nash i Amy Winehouse–,
Adele es va donar a conèixer a Internet.
Morrissey: «Greatest hits»
Morrissey celebra els seus primers vint anys com a
solista amb un àlbum de grans èxits que recorre la
carrera del cantant des de la separació dels mítics
The Smiths fins a l’actualitat. L’antologia, que reuneix
quinze temes, resumeix els vuit àlbums d’estudi
editats des del 1988 per Morrissey, un dels personatges
més carismàtics i controvertits del pop
britànic. Greatest hits presenta a més dos temes inèdits,
That’s how people grow up, publicat com a
single del recopilatori, i All you need is me.
Bandes sonores
Hacia rutas salvajes
Eddie Veder
J-Sony BMG
Guanyadora del
Globus d’Or per
la cançó Guaranteed,aquesta
banda sonora,
que inexplicable
ment va quedar
exclosa dels
Oscar, representa
el debut en solitari
d’Eddie veder.
El cantant
de Pearl Jam ha compost tots els temes del CD excepte
dos, que porten la firma de Gordon Peterson
i Jerry Hannan. La cinta dirigida per Sean Penn narra
la història d’un jove idealista, de família acomodada,
que ho va deixar tot enrere per emprendre
una vida solitària en plena natura, a Alaska, a
la recerca de l’autenticitat i la llibertat absolutes. La
banda sonora no té res a veure amb la música de
Pearl Jam, una de les formacions més emblemàtiques
del grunge de Seattle. Es tracta d’un rock senzill,
intimista i de to folk, amb cançons acústiques
i moments de gran força, que permet que brilli la
veu d’Eddie Veder. Lluís Poch
La mosca de Girona s’ha tornat boja i ara ja vola contenta en llibertat
DEIXA’T SEDUIR PER LA MAGIA DE LA VERITABLE MOSCA DE GIRONA
Gràcies a tots els gironins per FER-LA VOLAR
Punts de venda a llibreries i quioscos de girona. També podeu comprar l’Auca de Sant Narcís a la Llibreria Carlemany,
a la Llibreria 22, a Can Geli, a la Papereria d’Aro de Fontajau i a la botiga Records del Barri Vell (Pont de la Princesa). Per tan sols 3 euros amb mosca inclosa.

Supersalidos
DVD
Directors: Greg Mottola.
Intèrprets: Seth Rogen, Jonah
Hill, Michael Cera.
Distribuïdora: Sony.
Durada: 100 minuts.
Per més que el títol pot espantar
a més d’un, aquesta
comèdia és una aproximació
brillant i gens complaent
a l’amargor que suposa
adonar-se que la festa de fi
de curs és, també, el començament d’una etapa
vital molt menys agraïda. P. P.
La sombra del reino
Director: Peter Berg.
Intèrprets: Jamie Foxx, Jennifer
Garner.
Distribuïdora: Universal.
Durada: 110 minuts.
Una producció de Michael
Mann que, a diferència dels
films que dirigeix personalment,
no troba l’equilibri entre
el cinema espectacle i el
de denúncia. Es tracta,
doncs, d’un producte un pèl
trampós i descompensat, molt ben resolt tècnicament,
això sí, i amb les suggestives aportacions
de Chris Cooper i Jason Bateman. P. P.
La joven Jane Austen
Director: Julian Jarrold.
Intèrprets: Anne Hathaway,
James McAvoy.
Distribuïdora: Miramax.
Durada: 120 minuts.
Retrat acadèmic però gens
menyspreable dels inicis
amo rosos de l’autora de
Sen tido y sensibilidad que
explora què hi ha d’autobiogràfic
en la seva esplèndida
producció literària. Magnífic treball de Hathaway
i de secundaris d’alt nivell. P. P. D
Bandes sonores
Encantada
Alan Menken
Walt Disney
Tot i que a priori
era el màxim favorit
a guanyar
l’Oscar a la millor
cançó, ja que
tres temes d’aquesta
banda
sonora estaven
entre les cinc finalistes,finalment
Alan Menken
no es va emportar
el premi. El compositor, que, amb els seus
treballs per a La sirenita, La bella y la bestia i Pocahontas,
va fer reviure durant les dècades de 1980
i 1990 l’esperit del Disney més clàssic, ens presenta
al costat del seu col·laborador habitual, Stephen
Schwartz, una banda sonora impecable, colorista
i de tall simfònic. Les cançons són la base del score,
amb un tema d’amor omnipresent com era d’esprar
en un conte de fades com aquest. L’edició espanyola
del CD inclou les cançons principals cantades
en anglès i en castellà, aquestes últimes interpretades
per Gisela, Tony Cruz, Pablo Perea i
Héctor Cantolla. Lluís Poch
El prestigi
perdut
Després de la pretensiosa «American Gangster», Ridley Scott
intenta recuperar el nivell d’anteriors films seus amb «Body of
lies», que explica el joc brut de la CIA a la guerra de l’Iraq.
urant els anys 90, Ridley Scott va posar
seriosament en perill el seu prestigi encadenant
títols com 1492. La conquesta
del paradís, La teniente O’Neil i Tormenta
blanca, però amb el nou mil·leni, i gràcies
als Oscars de Gladiator, es va tornar a situar
a la primera línia d’actualitat. El problema és
que aquest senyor confon activitat amb qualitat,
i al llarg de la present dècada ha estat
capaç de transcendir les seves limitacions
(l’esplèndida Los impostores), d’acceptar encàrrecs
més o menys interessants (Hannibal,
El regne dels cels) i de recordar-nos les seves
esgotadores mancances (Black Hawk derribado,
Un buen año, el seu segment per a l’obra
col·lectiva All the Invisible Children).
Després de remuntar Blade Runner per
enèsima vegada i de revalidar l’èxit amb la
pretensiosa
Ame rican
Gangster, Scott
sembla voler
prestigiar de
nou la seva carrera
amb el thriller
Body of lies,
adaptació d’una
novel·la de David Ignatius que suposa el seu
quart treball amb Russell Crowe (per cert, a
què esperen a estrenar la magnífica El tren
de las 3:10?) i el primer amb Leonardo Di-
Caprio.
Escrita per William Monaghan (autor d’El
regne dels cels i, també, d’Infiltrados), Body
of lies és una clara operació de Warner Bros
TEXT: PEP PRIETO
per fer-se un lloc a la cursa dels Oscars de
l’any que ve, com ho demostra l’aurèola de
compromís que envolta el producte i la seva
data d’estrena als Estats Units, el 10 d’octubre,
el moment en què comencen a donar les
possibles candidatures. La cinta té tots els ingredients
per aconseguir-ho. A banda de
comptar amb dos actors de tirada comercial
i reconeguts per la crítica, Scott explica la història
d’un corresponsal de guerra ferit a l’Iraq
a qui un agent de la CIA demana ajuda
per seguir i capturar un perillós líder d’Al-
Qaida refugiat a Jordània. El periodista accepta
l’encàrrec, però de mica en mica va
descobrint el joc brut que practica l’agència
a la zona i comença a plantejar-se les contrapartides
morals de la seva feina.
És a dir, que l’autor de Legend busca fer el
Dos actors de primera fila
Russell Crowe ha tornat a treballar amb el
director de «Blade Runner», que ha comptat
per primera vegada amb Leonardo DiCaprio
seu Syriana particular amb un film que també
disposa d’un suggestiu planter de secundaris
encapçalat per Carice van Houten (excel·lent
actriu holandesa descoberta per Paul
Verhoeven a El libro negro i que aquest any
també veurem a Valkyrie, amb Tom Cruise),
Ali Suliman –un dels protagonistes de Paradise
Now-, Michael Gaston i Clara Khoury.
Cinema
19 Dominical
Diumenge 30
de març de 2008
GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e llibreria22@llibreria22.net www.llibreria22.net

Lectures
20 Dominical
Diumenge 30
de març de 2008
Josep M.
Llauger
Nicoterapeuta
jml@grn.cat
Miguel
Pérez
Capella
Expresident
de l’Audiència
de Girona
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista
Q uan,
Al Tibet no
hi ha petroli
cap a l’any 1624, l’intrèpid António de Andrade,
jesuïta i explorador portuguès, aconseguí
endinsar-se en els Himalaies i arribar al Tibet
en una expedició plena d’incidències, quedà fascinat
per tot el que veié. Possiblement fou el primer
europeu en arribar a la seva capital, Lhasa. Aquest
regne remot i misteriós ha exercit al llarg dels últims
segles una gran fascinació per als occidentals que s’hi
han apropat, sigui físicament, intel·lectualment o espiritualment.
Fou el savi indi Padmasambhava qui en el segle
vuitè, a requeriment del rei del Tibet Songtsen Gampo,
introduí el budisme en aquest país. Així l’anomenat
País de les Neus, fins aleshores un estat feudal,
fou convertit per aquest monarca en una pacífica
nació. Va enviar erudits a l’Índia, on varen aprendre
el sànscrit i començaren a traduir a la llengua tibetana
la vasta literatura budista, fins que convidà
l’esmentat Padmasambhava. Es construïren nombrosos
monestirs i Lhasa esdevingué la nova capital del
país.
Gendun Drup fou el primer Dalai Lama. Va néixer
el 1391 en el si d’una tribu nòmada. Segons la llegenda,
la nit que va néixer uns bandits atacaren el
campament on es trobaven i tothom va fugir, deixant
el nounat entre uns arbusts. L’endemà, quan l’anaren
a buscar, veieren que un corb el protegia de l’atac
d’altres aus de rapinya. Arribà a ser un gran erudit i
autor de textos importants dins la tradició budista tibetana.
Tenzin Gyatso (el portador del lotus) és l’actual i
catorzè Dalai Lama del Tibet. Nascut el 6 de juliol del
1935, als cinc anys va ser reconegut com la reencarnació
de l’anterior Dalai Lama a través d’una sèrie de
complexes proves i exàmens, sobretot reconeixements
d’objectes i pertinences de l’anterior dignatari,
tal com venien reflectides en la pel·lícula de Bertolucci
El pequeño Buda.
El Tibet va ser envaït per l’exèrcit del règim comunista
xinès el 1950. El Dalai Lama era el cap espiritual
i polític del seu poble, amb un primer ministre i un
govern. Tenia 15 anys. El 1959 Lhasa se sublevà contra
l’ocupació i el govern de Mao Tse Tung respongué
amb una brutal repressió. Varen morir més d’un
milió de tibetans, sis mil temples foren bombardejats,
saquejats i destruïts, i el Dalai Lama va haver de fugir
per salvar la vida. Ell i més de cent mil tibetans
s’exiliaren a l’Índia fugint de la repressió xinesa. Mentrestant,
les grans potències mundials es dedicaren a
mirar cap a un altre costat...
Aquest fet tràgic, no obstant, amb la diàspora de
centenars de monjos tibetans arreu del món i el creixent
carisma del Dalai Lama, feren que el budisme tibetà
fos més i més conegut per un ampli sector de la
població. El Dalai Lama ha esdevingut un personatge
estimat i respectat, i allà on va es crea una gran
expectació per veure’l i escoltar les seves conferències.
S’entrevista regularment amb científics de renom
i és sol·licitat per les grans universitats, que l’han distingit
amb doctorats honoris causa i altres distincions,
malgrat que ell no es cansa de proclamar que no és
més que un monjo budista.
JOSEP M. LLAUGER
La filosofia budista ha demostrat posseir un coneixement
profund de la psicologia humana, tant és així
que molts psicòlegs i psicoterapeutes han integrat
molts dels seus principis en la seva pràctica clínica.
La visió de la vida del budisme, el seu coneixement
sobre el sofriment humà, i les respostes que dóna als
grans reptes que l’home i la dona actuals han d’enfrontar
en la seva trajectòria existencial han fet del
budisme una filosofia de vida pràctica i positiva. Això
no ens hauria d’estranyar si tenim en compte que als
monestirs del Tibet, del Nepal, de Birmània, etc. els
monjos budistes han estat segles dedicats exclusivament
a investigar la consciència humana, i han convertit
aquesta en el seu laboratori de recerca i experimentació.
Ara, davant la cruel repressió que el govern xinès
està portant a terme altra vegada en aquest país, ens
hauríem de preguntar què podem fer perquè acabi
aquesta repressió que no persegueix sinó l’anihilació
de la cultura tibetana, la seva religió i els seus signes
d’identitat nacional, i alhora com pressionar per tal
que la Xina, esdevinguda ja potència mundial de primer
ordre, es transformi en una democràcia on els
drets humans i el respecte a les minories nacionals
formin part de la seva constitució i de la seva pràctica
de govern.
El Tibet guarda en el seu si un gran cabal de coneixements
i saviesa espiritual. Però aquests tresors
en el nostre món no cotitzen com els pous de petroli
de Bàssora, a l’Iraq. Heus aquí la qüestió.
Cites desconegudes
D os
científics nordamericans, Paul Mirecki i Charles
Hedrick, han descobert un nou evangeli
apòcrif, amb cites desconegudes de Jesús. Són
quinze pàgines de papir escrites pels coptes als segles
I o II després de Crist. Entre els fragments trobats
es diu que «el saber i no la fe condueixen a la
salvació», tesi que rebutja l’església.
Principals frases incloses en el papir atribuïdes a
Jesús:
– «El coneixement i no la fe condueixen a la salvació».
– «He vençut el món, així doncs no deixeu que el
MIGUEL PÉREZ CAPELLA
món us venci. Tots serem cossos místics, els nostres
ulls obriran en totes les direccions».
– «Vam veure els cels i es van obrir. Els guardians
havien abandonat el seu lloc i vam veure al nostre
salvador, com creuava els cels».
– «Aquell que està a prop meu està a prop del foc,
aquell que està lluny de mi està lluny de la vida».
– «Beneït sigui aquell que mengi amb mi en el regne
dels cels».
– «Tu ets el foc que brillarà sobre la terra».
– «Estic ansiós de tu, la meva creu, i tu estàs ansiosa
de mi».
Gironins del segle
XIX
Delfí
Dalmau
Gener
XAVIER CARMANIU
eguint la rutina de cada nit,
Sabans d’adormir-se, llegia
una mica.
– Quin tros de llibre –va comentar
a la seva dona, just quan
enllestia les últimes pàgines de
Mirall trencat.
– I tant! Saps? L’altre dia vaig
llegir que la Rodoreda va aprendre
català a l’acadèmia d’un figuerenc.
Tot i que hi ha constància que
va néixer a Figueres el 1891, es
tenen poques pistes de la infantesa
de Delfí Dalmau Gener. Les
primeres dades concretes són de
quan tenia disset anys i el situen
a Barcelona, on donava classes
a l’escola d’idiomes Berlitz. També
se sap que més endavant va
fer la mateixa feina al col·legi
Mont d’Or de Terrassa. El 1914
va marxar a l’Argentina, on s’hi
va estar fins el 1917. Va exercir
de professor de gramàtica espanyola
i francesa a la ciutat de
Bahía Blanca.
El 1918 va tornar a Catalunya,
on va fundar el Liceu Dalmau,
un centre especialitat en l’ensenyament
mitjà i tècnic. Gràcies
a la bona reputació adquirida
curs rere curs, va aconseguir
créixer fins arribar a tenir quinze
sucursals escampades per la
geografia catalana. Una de les
alumnes il·lustres del seu Liceu
va ser l’escriptora Mercè Rodoreda,
que el 1931 s’hi va matricular
per estudiar català. Durant
tots aquells anys, Delfí Dalmau
també va ser un dels esperantistes
més actius del país i del món,
i va arribar a ser director de la revista
Kataluna Esperanto i president
de la Federació Esperantista
Catalana, que agrupava les
moltíssimes assosiciacions que
defensaven l’ús d’aquella llengua
amb vocació universal.
Malgrat això, Dalmau no va
oblidar l’ensenyament del català
i va publicar dos discos amb
aquesta finalitat, amb enregistraments
de les veus de Pompeu
Fabra i de Mercè Rodoreda. A
més, va publicar diverses obres
–en català i esperanto– tant de
ficció com manuals d’estudi i assajos.
Entre aquests darrers, segons
els experts, el més interessant
és Poliglotisme passiu, on
defensava usar la llengua pròpia
i comprendre les dels altres parlants.
D’aquesta manera ningú
no havia de renunciar al seu idioma.
Aquesta obra, però, no va tenir
la repercussió merescuda ja
que va ser publicada el 1936,
pocs mesos abans d’esclatar la
guerra. Amb la victòria franquista,
i la repressió contra el català
i l’esperanto, el 1940 Dalmau va
reorientar el seu treball creant
l’Institut Belpost d’ensenyament
per correspondència.
Delfí Dalmau Gener va morir
a Barcelona el 1965, als 74 anys.
No va ser fins el 1999 quan el sociolingüista
Jordi Solé Comardons
el va rescatar de l’oblit amb
la biografia Poliglotisme i raó,
publicada per l’editorial Pagès.

E l
comitè d’Eurovisió ha donat el sí definitiu
a les 43 cançons que representaran
els seus respectius països en l’edició d’aquest
any del Festival, una variada selecció de
temes que recorren des de la solemnitat fins
a la paròdia i que marquen un punt d’inflexió
per a un certamen entre la decadència i la redefinició.
La pàgina web oficial del concurs
(www.eurovision.tv) ha començat a emetre els
vídeos de les 43 cançons aspirants, tot i que
que alguns no estan disponibles encara.
Per primera vegada, i a causa del rècord de
participació, dues semifinals –els dies 20 i 22
de maig– decidiran les cançons seleccionades
fins arribar a les vint-i-cinc finalistes que el dissabte
24 de maig es disputaran a Belgrad el títol
de guanyadors de la 53 edició del Festival
d’Eurovisió.
Els quatre països que més aporten al pressupost
del festival (el 40%), Espanya, França,
Regne Unit i Alemanya, són, juntament amb
l’amfitriona Sèrbia, els únics exempts d’aquesta
primera fase. Així, Belgrad i milions de
teleespectadors podran seguir en directe a la
final el «perrea, perrea» que obre la sàtira de
Rodolfo Chikilicuatre Baila el Chiki Chiki, que
s’interpretarà en vint-i-dosena posició, mentre
que la cançó de França –en anglès!–, Divine,
de Sébastien Tellier, sonarà en el lloc dinovè.
Alemanya, amb el seu grup de pop prefabricat
No Angels i la seva cançó Disappear,
en el quart lloc; la cançó disco-funk de l’exescombriaire
Andy Abraham, Even If, representant
Gran Bretanya en el segon lloc; i la balada
entre balcànica i celta de la sèrbia Jelena
Tomasevic, Oro, en el vint-i-tres, conformen
una convincent mostra representativa dels pals
que toca aquest any Eurovisió.
LES DUES SEMIFINALS
Montenegro i San Marino, debutants en el certamen,
competiran en la primera semifinal
amb Israel, Estònia, Moldàvia, Bèlgica, Azerbaitjan,
Eslovènia, Noruega, Polònia, Irlanda
–el país que més vegades ha guanyat el Festival,
amb un total de set–, Andorra, Bòsnia
Hercegovina, Armènia, Holanda, Finlàndia,
Romania, Rússia i Grècia. L’estadi Arena de
Belgrad haurà d’elegir quina d’elles és digna
de ser finalista, una selecció que pot definir la
línia «eurovisiva» d’aquest any.
Sobreviurà l’espectacle irònic de Dustin, el
gall dindi irlandès, que glugluteja Irelande,
douze pointe (Irlanda, dotze punts)? Arribarà
Gisela, corista el 2002 de l’Europe’s living a
Celebration de Rosa, a ser finalista per Andorra
amb la seva cançó disco Casanova?
Els més fidels a la balada clàssica tenen com
a màxima representant la cançó noruega Hold
on, be strong, de Maria Haukaas Storeng. Moldàvia
aporta sensualitat amb A century of love,
de Geta Burlacu, i l’israeliana Dana International
torna com compositora del tema Ke’ilo
kan, en la veu de Boaz Mauda, anomenat
«el cowboy iemenita».
Des de Romania s’aposta per un sòsies
d’Andrea Bocelli, el tenor Vlad Mirita; Azerbaitjan
presenta un duel entre un àngel «castrato»
i un dimoni rocker i Estònia passeja el
seu tronat circ de Kreisiraadio.
El bosnià que canta Pokusaj prefereix sorprendre
amb la posada en escena mentre que
des de Bèlgica, el desafinat cor folk Ishtar ha
decidit inventar-se una nova llengua per a O
Julissi na jalini.
Holanda confia en una cantant de procedència
marroquina; Rússia repeteix participant,
l’ídol juvenil Dima Bilan; mentre que
Un punt
d’inflexió
Les dues semifinals que tindrà aquest any Eurovisió decidiran la
línia que seguirà el festival europeu de la cançó, que es mou
entre la solemnitat decadent i la redefinició autoparòdica.
Montenegro, Armènia i Eslovènia apostaran
per cançons ballables de pop convencional.
Els «eurofans» s’han queixat de la baixa qualitat
d’aquest primer grup respecte el segon,
format per Islàndia, Suècia, Turquia, Ucraïna,
Lituània, Albània, Suïssa, República Txeca,
Bielorússia, Letònia, Croàcia, Bulgària, Dinamarca,
Geòrgia, Hongria, Malta, Xipre, Macedònia
i Portugal.
Més o menys encertades, però amb vocació
més seriosa, entre les cançons d’aquesta
segona semifinal destaquen Zemrën e lamë
peng, de la joveníssima albanesa Olta Boka,
el sirtakis sensual de la xipriota Evodkia Kadi
(Femme Fatal), o el políglot Paolo Meneguzzi,
que representa Suïssa amb una balada clàssica.
Èxit de vendes al seu país, el danès Simon
TEXT: MATEO SANCHO CARDIEL/EFE
SÉBASTIEN TELLIER (FRANÇA) NO ANGELS (ALEMANYA)
ANDY ABRAHAM (GRAN BRETANYA) JELENA TOMASEVIC (SÈRBIA)
Mathew aspira a una bona posició amb All
night long, mentre que el suport popular dels
concursos televisius sustenta la candidatura
portuguesa Senhora do Mar, un fado de Vânia
Fernandes, nascuda a Madeira. L’apoteosi
discotequera arribarà amb la cançó Hero,
de Charlotte Perrelli (Suècia); els pirates letons
que canten Wolves of the Sea; el tema maltès
Vodka, de Morena; o la cançó búlgara: DJ,
Take me away, de Deep Zone&Balthazar.
No falta la curiositat de l’expressió en espanyol
que titula la cançó bielorussa, Hasta
la vista, que cantarà Ruslan Alenho; mentre
que un raper de la tercera edat, 75 Cents, es
cola a la cançó croata de Kraljevi Ulice Romanca
i una senyora de Georgia amb unes
enormes ulleres de sol s’esgargamellarà a favor
de la pau a Peace will come.
Televisió
21 Dominical
Diumenge 30
de març de 2008

22 Dominical
Diumenge 30
de març de 2008
Els més vistos
(del 19 al 25
de març)
Catalunya
CSI: Sacudir riñoneras
Dilluns 24 de març,
Tele 5. 899.000
espectadors
(29,4%).
Camera Café
Dilluns 24 de març,
Tele 5. 803.000
espectadors
(25,7%).
Copa del Rei:
València-Barça
Dijous 20 de març,
TV3. 779.000
espectadors
(30,9%).
Escenas de matrimonio
Dimecres 19 de
març, Tele 5.
696.000 espectadors
(25,7%).
Escenas de matrimonio
Dimarts 25 de
març, Tele 5.
687.000 espectadors
(21,8%).
Espanya
Aída
Diumenge 23 de
març, Tele 5.
5.136.000 espectadors
(30,6%).
CSI: Sacudir riñoneras
Dilluns 24 de març,
Tele 5. 4.797.000
espectadors
(24,5%).
CSI: Muérdeme
Dilluns 24 de març,
Tele 5. 4.115.000
espectadors
(25,8%).
Escenas de matrimonio
Dimarts 25 de
març, Tele 5.
3.958.000 espectadors
(21,5%).
Camera Café
Diumenge 23 de
març, Tele 5.
3.950.000 espectadors
(23,2%).
Dilluns 31 de març
14.50
17.00
18.30
21.45
22.15
23.30
K3
Dawson’s Creek
L’addicció a la beguda d’Audrey fa que
Joey s’adoni que la seva companya
d’habitació està perdent el control de la
seva vida; arriben notícies que el professor
Freeman es trasllada a Chicago i Jack
s’haurà de plantejar algunes coses.
LaSexta
Me llamo Earl
Joy assisteix a una teràpia de grup per
controlar la seva còlera. Mentrestant, Earl
està disposat a fer cau i net amb el número
146 de la seva llista del karma. I per aconseguir-ho,
haurà de fer 274 sandvitxos per
a Kenny, un company del col·legi al qual
va robar aquesta quantitat d’entrepans
quan eren nens.
TV3
Intriga a la platja
La pel·lícula està basada en una de les
primeres novel·les d’espies angleses, escrita
per Erskine Childers. L’any 1901, en
l’apogeu de l’imperi britànic, dos homes
descobreixen per casualitat que el kàiser
alemany Guillem té plans secrets per envair
Anglaterra.
TV3
Els diaris de Pascal
Un documental històric, rigorós i veraç,
però construït com un dramàtic i interpretat
per actors. Retrata la Barcelona i la Catalunya
de la II República a través d’un
personatge de ficció: Pascal Danglà, un
fotògraf francès que arriba a Barcelona
l’any 1929 per cobrir l’Exposició Internacional
i que s’hi queda per veure des de
primera fila els canvis polítics i socials més
importants de la història d’aquest país.
Antena 3
Física o Química
Arriba el darrer capítol de la primera temporada
d’aquesta sèrie centrada en les vivències
dels professors i els alumnes d’un
institut actual.
33
Segle XX
Una mena de versió documental de Cartes
des d’Iwo Jima, un interessant treball
televisiu basat en els testimonis d’alguns
dels pocs supervivents japonesos de la
batalla, si bé complementats per la visió
d’excombatents americans.
Dimarts 1 d’abril
09.25
17.25
22.15
01.25
02.05
K3
Yoko! Jakamoko! Toto!
En Jakamoko fa una cosa amb els ulls que
només la sap fer ell. La Yoko també sap
fer una cosa que només la sap fer ella:
s’enrosca i es converteix en una bola. En
Toto sap fer moltes ximpleries, però no n’hi
ha cap que sigui tan especial que només
la sàpiga fer ell. Segur que si busca bé, la
trobarà...
Cuatro
Entre fantasmas
Melinda va a casa d’uns nous veïns que
diuen que tenen fantasmes que els provoquen
problemes amb les canonades i
la instal·lació elèctrica. La mèdium intueix
que es tracta d’algun esperit en trànsit i es
troba amb l’espectre d’una nena de sis
anys que va morir ofegada a la casa.
Tele 5
Los Serrano
Fiti es converteix en l’àngel de la guarda
de Nacho al qual, després de salvar d’un
intent de suïcidi, acollirà a casa. El mecànic
ni s’imagina els problemes que li portarà
aquesta decisió, ja que la seva germana
no pot treure-li els ulls de sobre. Però
la situació es girarà per a la dona de José
Luis, que acabarà sentint-se assetjada per
Nacho quan el jove comenci a treballar al
Garcilaso.
LaSexta
Los Soprano
Torna una de les sèries més premiades i
més ben valorades per crítica i públic. El
seu protagonista, Tony Soprano (James
Gandolfini) intenta ser un bon home de família
en tots els sentits: tant amb la seva
dona, fills i mare vídua, com exercint de
cap de la màfia a New Jersey. I, en el seu
ofici, és implacable, encara que l’angoixa
l’acabarà portant a la consulta d’una psicòloga.
TV3
En directe des de Bagdad
L’experiència real del productor de la CNN
Robert Wiener a la guerra d’Iraq, durant
l’any 1990. Robert i la seva companya, la
periodista Ingrid Formanek, van haver de
desafiar un munt d’obstacles per mirar de
fer arribar la informació a la cadena de televisió.
Els seus esforços van valer la pena
quan, finalment, es van retransmetre en
directe per la CNN els bombardejos de
Bagdad a tot el món.
Dimecres 2 d’abril
✔ Bolera amb 12 pistes.
✔ Promocions cada dia de la setmana.
✔ Festes d’aniversari.
✔ Parc infantil temàtic de 600 m2.
✔ Festes infantils d’aniversari amb animació i «festa dance».
✔ Entrades per hores: els nens estan vigilats per monitors
i els pares gaudeixen d’una estona de tranquil·litat.
✔ Tornejos d’empresa i grups.
Camí dels Carlins s/n - 17190 SALT - Tel. +34 972 43 92 03
✔ Matinals especials per a escoles i grups.
www.espaibowling.com Obrim cada dia!
09.15
11.20
18.30
22.15
00.40
Cuatro
Alerta Cobra
Rudolf Schneider, el principal protagonista
d’aquest episodi, està obsessionat amb
l’error més gran que ha comès en la seva
vida: evitar la seva responsabilitat com a
pare. Quan Schneider es decideix a intentar
guanyar l’amor del seu fill, comet un
altre gran error: fa una promesa financera
que només podrà complir si comet un petit
crim...
33
Rere l’empremta del Dr. Livingstone
Un documental que segueix el recorregut
que va fer el gran explorador Livingstone
per Botswana –mostrant la varietat de la
seva fauna– fins a les cascades Victòria,
a Zàmbia, una meravella natural que el cap
de tribu Mukuni ven com un destí per a turistes.
TV3
Jo, gran caçador
A les muntanyes del sud dels Estats Units,
Pike viu de les pells dels animals que caça,
però els indis han matat el seu soci. Pike
roba un cavall preciós, famós per la seva
bellesa i la seva velocitat. Per altra banda,
l’indi a qui Pike ha robat el cavall assalta
una diligència i segresta una de les passatgeres.
Tele 5
Sin tetas no hay paraíso
Jesús, ferit de gravetat, es debat entre la
vida i la mort a l’hospital, envoltat de la seva
família i amics. La greu situació del germà
de Catalina torna a reunir mare i filla, que
ploren desconsolades davant el llit de Jesús.
Catalina comença a creure que Duque
és el responsable de la situació en la
qual es troba el seu germà.
33
Cànon Mites
La imatge d’un àngel es reconeix immediatament.
La tendència generalitzada és
pensar que els àngels són personatges
de la Bíblia amb ales blanques i una aureola
al voltant del cap. Però no tots els àngels
són «angèlics». Els àngels poden
protegir, donar consell, jutjar, traduir, cantar,
entretenir i fins i tot cuinar. Aquest documental
descobreix per què els àngels
tenen un paper tan important en tantes cultures.

Dijous 3 d’abril
11.10
15.30
18.30
22.15
23.45
33
Desxifrant Egipte
S’ha escrit molt sobre com els egipcis van
poder aliniar els seus monuments amb
tanta precisió, però la pregunta que encara
no ha tingut resposta és per què ho
van fer així. Per què van posar tant d’èmfasi
en els alineaments astronòmics?
Aquest documental intenta respondre
aquest interrogant i descodificar el trencaclosques
dels grans monuments egipcis.
Tele 5
Yo soy Bea
Bea es desil·lusiona molt quan sap que
Álvaro i Olga se’n van a viure junts, però
dissimula i els dóna l’enhorabona. A més,
li dóna a Álvaro el dossier de la seva idea
sobre la Fundació Francisco Aguilar. El
jove li explica a Olga que, per molt que li
agradi la idea, no li pot donar suport, perquè
això implicaria un distanciament amb
Diego i el que necessita ara és tot el contrari.
TV3
L’amor de Murphy
En aquesta història d’amor còmica i tendra,
Emma és una mare divorciada amb
molta empenta que vol arribar a ser domadora
de cavalls en un petit ranxo d’un
poble del desert. En aquest poble, el vidu
més sol·licitat és el farmacèutic Murphy
Jones. Coneix Emma i la festeja, però
quan sembla que ella li fa cas, el seu exmarit,
Bobby Jack, torna a aparèixer.
Cuatro
Cuenta atrás
Escobar reté, lligada, a Leo. L’assetja i comença
a petonejar-la... Hores abans, se
celebra el judici pel segrest d’un avió, on
el principal inculpat és Escobar, un perillós
delinqüent colombià. Leo i Corso declaren
en el judici, però Escobar s’amotina
i força el seu trasllat.
TVE-1
Balas de plata
Arriba el nou programa presentat per Lorena
Berdún. Es tracta d’un format setmanal
d’entrevistes en profunditat, en el
qual Lorena Berdún pretén aconseguir
amb els seus convidats (des d’actors fins
a futbolistes, passant per toreros o músics)
converses «entretingudes i més que intimistes».
Divendres 4 d’abril
12.10
15.45
17.30
21.45
00.15
K3
El xou dels espies
Arran d’un accident de teletransportació
l’ADN d’en Víctor s’ha barrejat amb el d’un
gat . En Victor ara té set vides. Però el problema
és que resulta que tot el que en Victor
ha oblidat, ho recorda el senyor Marrameu,
com ara el codi secret per destruir
el món! I el pitjor de tot és que el gat
s’ha escapat!
TV3
El cor de la ciutat
La Júlia se n’està sortint: l’Òscar comença
a estar en perill. En Paco rep la visita
d’un pèrit de l’asseguradora. La Pilar ha
de tornar a Breda i a la Roser no li fa cap
gràcia. En Peris pren consciència que la
professió de la seva dona comporta coses
que no fan per a ell.
LaSexta
Prison Break
Els presoners s’han d’aturar quan observen
que la canonada que els porta a la infermeria
està tapada. Després d’una acalorada
discussió entre Michael i T-Bag, tots
tornen a la sala de treball, on Bellick sospita
que passa alguna cosa...
TV3
Miss Agent Especial 2: armada
i fabulosa
Després d’una missió, infiltrada en un concurs
de bellesa, l’agent de l’FBI Gracie
Hart no està contenta amb la nova feina
que li han encarregat: ser el rostre de l’F-
BI i atendre la premsa, enlloc de les missions
secretes que són les que realment
li agraden. Gracie ha de viatjar pels EUA
acompanyada per l’agent Sam Fuller, que
és la seva guardaespatlles, fent rodes de
premsa i sessions fotogràfiques. Però segresten
Miss Estats Units i Gracie de seguida
es posarà en acció per salvar-la.
Cuatro
Las Vegas
La tercera temporada de la sèrie té un inici
impactant. Ed intenta reunir l’antic grup
per treballar al nou Montecito, però les coses
no li sortiran com esperava i li serà difícil
convéncer-los. A més, Monica, la nova
mestressa del casino, el pressiona perquè
tot estigui a punt per a la inauguració. Mentrestant,
Danny intenta superar com pot la
mort del seu pare.
Dissabte 5 d’abril
08.40
14.00
15.40
21.30
22.15
LaSexta
Hoy cocinas tú
Eva Arguiñano, una de les cuineres de la
nissaga familiar d’hostaleria més coneguda
de la televisió, ensenyarà a prepara
una amanida de quinoa i espinacs, crema
de llet i rovells amb maduixetes i pebre.
Si algú es queda amb ganes de més,
diumenge farà cilindre de boniato i peix i
bunyols de plàtan, poma i pinya.
Antena 3
Los Simpson
Una visió apocalíptica sobre la fi de món
(potser produïda per haver menjat massa
gelat?) omple de temor Homer, que ja no
sap què fer per guanyar-se el cel. El pare
de la família Simpson, convençut que el
món s’acabarà en una setmana, decideix
fer-se predicador, però com que el que diu
no es compleix, queda totalment desacreditat
a Springfield.
TV3
Alien versus Predator
Un satèl·lit detecta una font de calor desconeguda
sota el gel de l’Antàrtida i un
equip de recerca hi troba una antiga piràmide.
El descobriment porta a la zona tot
un seguit de científics, investigadors i
aventurers. Un cop allí, fan una descoberta
encara més sorprenent i terrorífica:
hi ha dues races de criatures alienígenes
en guerra.
Cuatro
Nada x aquí
Juan Tamariz aproparà als espectadors
els secrets d’un dels mags més llegendaris
en la història de l’il·lusionisme: Fu
Manchú. A més, el programa visita a Los
Angeles l’il·lusionista Nathan Burton, que
mostrarà algunes de les seves habilitats,
com fer aparéixer un grup de showgirlsen
una caixa transparent.
33
A la ciutat
Un grup d’amics en una gran ciutat. Un
recorregut per cadascuna de les seves
històries no explicades, íntimes. Pels seus
sentiments i desitjos més secrets. Per
aquest món sentimental que roman ocult.
La soledat, a la ciutat, en una història coral
i urbana
Guia TV
23 Dominical
Diumenge 30
de març de 2008
Recomanem
L’americà
impassible
Dimarts 1.
TV3, 18.30h.
Thomas Fowler
és un periodista
britànic que viu
al Vietnam durant
els anys
1950. Phuong,
una noia vietnamita
molt més
jove que Thomas,
és la seva
amant. Un dia
Thomas coneix
Alden, un americà
jove i idealista
i aviat tots dos
homes es fan
amics. Però Alden
s’enamora
de Phuong. Una
bona combinació
de melodrama
romàntic i
trama política,
amb una perfecta
ambientació.
Any
2002.
País
EUA, Alemanya,
Austràlia.
Director
Phillip Noyce.
Intèrprets
Michael Caine,
Brendan Fraser,
Do Thi Hai Yen.

www.piscinesmondepra.com - info@piscinesmondepra.com / Tel. 972 477 720 - Mòbil 647 572 256 / Riudellots de la Selva (Girona)
Piscines de polièster + de 35 models diferents / Preus directes de fàbrica - pressupostos gratuïts
Impermeabilitat absoluta - Inalterables als canvis climàtics