Libro de recetas - Hospital Universitari de Bellvitge

46
Índex
marc d’actuació inclou la totalitat de la cadena
transfusional, començant per la selecció dels
donants, l’extracció de sang, les complicacions
de la donació, el processament i anàlisi dels
components sanguinis i, per últim, la transfusió
i els efectes adversos i inesperats que pot
presentar el receptor.
Per a que aquest pla sigui eficaç ha de complir
els punts següents:
• Incorporar un mecanisme d’alerta que permeti
la comunicació ràpida d’aquells efectes
indesitjats que puguin afectar més d’un donant
o receptor, per actuar, en cada cas, amb
la màxima rapidesa i eficàcia. Un exemple paradigmàtic
de la necessitat de disposar d’un
mecanisme d’alerta són els casos de receptors
que han contret una infecció suposadament
transmesa per un component sanguini
i que obliguen a localitzar la resta de receptors
o components sanguinis, si encara no
s’han transfós. Són un altre exemple d’això
així mateix, els problemes, provats o potencials,
associats als materials emprats en el processament
dels components sanguinis, que
obliguen a comunicar aquesta informació a
tots els centres que els utilitzen per a què els
retirin de forma provisional.
• Assegurar, a més, la traçabilitat dels components
sanguinis. S’entén per traçabilitat la
Hospital Universitari de Bellvitge 2011
Protocol - Utilització d’Hemoderivats
capacitat per identificar el receptor de cada
component sanguini i, en sentit contrari, a
tots els donants que han intervingut en la
transfusió d’un pacient determinat. La traçabilitat
no queda garantida pel fet de conèixer
el destinatari teòric d’un component sanguini:
és necessari que el punt de destí confirmi
que el pacient ha estat finalment transfós
amb el component previst per a ell.
• També es necessari que els documents emprats
durant el procés incloguin informació
adequada i suficient de qualsevol efecte advers
immediat que pugui produir-se després
de la transfusió.
• La notificació d’incidents, independentment
que sigui voluntària o obligatòria, ha d’incloure
necessàriament, les consideracions
més greus en cada un dels moments de la
cadena transfusional (annex IX).
• Ha d’adaptar-se
a les característiques sanitàries,
organitzatives, geogràfiques i institucionals
de cada país.
• Ha de facilitar la cooperació entre les diferents
parts participants: centres de transfusió,
serveis de transfusió hospitalaris i usuaris
de la transfusió. Aquesta col·laboració és
indispensable per a que la notificació d’incidents
es realitzi de forma sistemàtica, s’inves-
tiguin amb detall les causes desencadenants
i es reuneixin les dades suficients per establir
la relació causal entre la transfusió i les conseqüències
que se li atribueixen.
• Per a un bon funcionament, és necessari que
en cada un dels nivells implicats existeixi un
responsable del programa de HV. En l’àmbit
hospitalari, el Comitè Hospitalari de transfusió
pot exercir un paper important com a
dinamitzador del programa i com a impulsor
de les mesures correctores i preventives
adoptades.
• Homogeneitat en l’obtenció de les dades.
El sistema de notificació ha de ser comú per
a totes les parts implicades en el programa,
que han de treballar amb els mateixos documents
(fitxes de notificació de complicacions
i incidents, qüestionaris). És important que
els criteris emprats en el diagnòstic dels diferents
efectes adversos tinguin la màxima homogeneïtat
possible, igual que els criteris de
gravetat i d’imputabilitat de cada incident.
En aquest sentit, els responsables del programa
en les diferents àrees, i, especialment,
el responsable del banc de sang hospitalari,
han d’ocupar-se de la formació mínima necessària
dels usuaris del seu entorn (sessions
clíniques, redacció de protocols, distribució
de bibliografia específica) i de consensuar els
diferents criteris que han d’aplicar-se.
Hemovigilància