DEMO_Cuina_i_Cuiners_Catalunya_I_Epoques_Preterites

66
Cuina i Cuiners a la Corona d’Aragó i Catalunya
Món Visigòtic
Món Visigòtic
Per raons etimològiques sembla obvi que el pobles gots tenen el seu origen a l’illa de Gotland, la més gran de la
mar Bàltica. Des d’allà estengueren la seva civilització per la totalitat del continent europeu.
Sobre l’alimentació a l’època visigòtica hi ha poques dades i els treballs publicats són molt
escassos. El ric patrici Sidoni Apoŀlinar (Lió c 430 – Clamort d’Alvèrnia 481), que fou escriptor,
senador i bisbe romà, gendre de l’emperador Aviat, escriu al seu amic Agrícola i li descriu la cort de
Teodoric, rei dels gots. Després de parlar de la figura física d’aquest, explica:
”Si hom l’acompanya en un àpat, que en dies feiners s’assembla al d’un ciutadà particular, allà
no et trobes que uns servents, bleixants coŀloquin una massa descurada d’argent descolorit damunt
taules que perillen de cedir; allà el que més pesa són les paraules, ja que, o bé no es diu res, o bé es
diuen coses serioses. El parament dels llits i les tapisseries adés és de porpra adés de lli; les menges són
apreciades per l’art amb què han estat preparades, no pel seu cost; la vaixella ho és per la seva brillantor,
no pel seu pes. Els oferiments de copes i pàteres són tan poc freqüents que és més fàcil que la set se n’hagi
de plànyer que no pas que l’embriaguesa els hagi de refusar. Amb poques paraules: allà pots veure
l’elegància grega, l’abundor gaŀla [els gals tenien fama de menjar abundosament] l’agilitat itàlica, la
dignitat oficial, l’atenció privada, l’etiqueta règia. Del luxe dels dies de festa, en canvi, puc estalviar-me
de parlar-ne, car és notori fins per a les persones poc notables” (Sidoni 1997: 155-156).
Un altre autor, aquest visigot, també dóna algunes dades, molt telegràfiques, dels seus
costums alimentaris. Ens referim a Isidor de Sevilla (560-636) i a les seves Etimologies. El que fa
aquest autor és recopilar tota la informació anterior i oferir-la en forma enciclopèdica destacan els
ètims dels morts. Per aixó els textos en lletra rodona i remarco en cursiva els llatinismes. En el llibre
XX tracta Sobre les provisions i els estris domèstics i rústics. De les menges. Diu: El menjar es diu cibus,
perquè es pren capere per la boca. En el seu sentit propi se’l denomina victus, perquè manté la vida;
d’aquí deriva invitare, invitar, que és “cridar a algú a una menja”. Alimonia es diu perquè, gràcies a
la seva consumició, se sustenta (alere) el cos. Epulae (menjar) deriva d’opulència. El simple menjar
consta de dos elements necessaris –el pa i el vi- i d’altres superflus, que són totes aquelles coses que,
per alimentar-se, es busquen a la terra i al mar. Els banquets són propis dels reis; els menjars són de
les persones privades. El guisat (pulmentum) deriva el seu nom de puls (farinetes). El desdejuni és el
Josep Garcia i Fortuny