DEMO_Cuina_i_Cuiners_Catalunya_I_Epoques_Preterites

74
Cuina i Cuiners a la Corona d`Aragó i Catalunya
Alandalús
Alandalús
-L’extraordinària aportació del món andalusí, captador de
“cervells” amb denominació d’origen. Ziryàb dicta la moda
als provincians de l’emirat de Còrdova.
-Com era una llar andalusina?
-Cuiners “normals” i cuiners de càtering i banquets a
Alandalús.
-El temut mostassà, l’inspector dels mercats islàmics
que escrivia la lletra petita de les reglamentacions
comercials i de salut pública.
-Els cuiners obren botiga als socs i qaysaríyyes.
-La cuinera s’instaŀla al mercat. Per què?
-“Paletoque”, paradigma de la indumentària culinària.
-La preCatalunya islamitzada (713-1153).
-La cuina de qualitat a la cort de Bagdad.
-Què li demanaven, al cuiner, els musulmans
lletraferits... i fanàtics de les prohibicions canòniques?
-Normes i consells dieteticosanitaris als tractats
hispanomagribins.
-Nexes entre la cuina islàmica i la dels bàrbars “francs”.
Si no hagués estat pels àrabs, la llum de la civilització s’hauria apagat a l’Edat mitjana
(dita àrab segons la gran arabista Rosa Kuhne Brabant).
Sobre les aportacions del visigots i dels musulmans, una historiadora n’ha fet una reflexió prou
interessant pel que fa a la seva presència en territori català. Al meu entendre posa el dit a la nafra (1).
En un manual d’història d’Alandalús podem trobar referències a la rivalitat que hi va haver entre
la cort de Bagdad (750) i l’emirat de Còrdova, fins i tot abans de proclamar-se califat. Però tot el que
arribava de Bagdad o de les altres ciutats de l’imperi àrab era acollit amb admiració a Alandalús (2).
(1) ”Dels visigots en queda poca cosa i aparentment sembla que el seu pas no va deixar res gaire significatiu. De totes
maneres, no podem pas oblidar que varen aportar una cultura de relacions personals lligades a l’economia que influirà
profundament en les estructures feudals posteriors. Els islàmics, a diferència dels visigots, van aportar moltes més coses i
constitueixen un pòsit important en allò que a falta de millor nom, podríem qualificar d’essència històrica del país. En canvi,
han estat menys estudiats i menys valorats per la història que se’ns ha transmès, fins al punt que sembla com si els islàmics
haguessin existit només en tant que conqueribles. L’explicació és clara: els visigots van ser cristians i, a més, van intentar
la ficció d’una unitat política de la península Ibèrica, centralitzada al voltant de Toledo. Calia, per tant, magnificar-los i
proposar-los com a exemple i fonament d’una unitat “espanyola” que vindria, doncs, d’antic. Malauradament per a aquesta
visió de les coses, els islàmics venien a demostrar que la unitat no existia ja que tot plegat s’enfonsà sense gairebé resistència.
Però ells no eren cristians. Eren “infidels”. No podien, per tant, ser objecte de prestigi. Així, doncs, a la balança tradicional,
hi pesaven molt més els visigots que els islàmics” (Reynal 1995: 86-87)
(2) ’Abd ar-Rah’màn II escriu a Ziryàb, invitant-lo a establir-se a la cort cordovesa. Ziryàb s’instaŀla, junt amb les seves
mullers i els seus fills, en una luxosa mansió. Es presenta davant l’emir i aquest li ofereix unes condicions econòmiques
extraordinàries. Després d’aquesta substanciosa oferta, l’emir va demanar-li que cantés. Segons les fonts andalusines va ser
tal la satisfacció que van produir-li les seves dots artístiques que mai no va voler sentir cap altre artista (Dozy 1930: 85-89).
Josep Garcia i Fortuny