Lletres del Món 27

-Hola sóc la Senyora Capdevila, i fa temps que t’observo, tal
i com mires les persones que passen per aquí, suposo que
t’agradaria celebrar el Nadal, així que ho celebraràs amb la
meva família.- Va dir la senyora sense deixar-me dir res.
-Com ho ha sabut? Em faria moltíssima il·lusió senyora
però no tinc com venir, faig olor, no tinc roba així que
sentint-ho molt hauré de declinar la invitació- Vaig
contestar-li molt trist, sabent que aquesta seria una de les
poques, per no dir l'única, oportunitat que tindria de
celebrar el Nadal.
Lost pet alert!
-Per tot això que m’ha dit, senyor, no es preocupi. Veu
aquestes bosses?, es roba. I no és per a mi ni és per a ningú
més que per a tu. És tota teva.-
Estava emocionat, era la primera vegada que algú em
tractava com a senyor. No sabia què respondre, que se
suposa que es respon en aquests moments?.
-Senyora Capdevila, allí estaré, moltíssimes gràcies de
veritat.
Ja m’havia dutxat, vestit i pentinat i tot, quan vaig arribar a
casa dels Capdevila, allí vam dinar tots molt a gust, em
sentia un més, fins que va arribar l’hora dels regals, quan
em disposava a aixecar-me per a anar-me’n, la Senyora i el
Senyor Capdevila em van donar una caixeta on hi deia
“Manel”. La vaig obrir i hi havien unes claus, després que
m’ho expliquessin, resulta que eren les claus d’un pis que
tenien, però que no utilitzaven i van decidir regalar-me’l, a
partir d’aquell any aniria cada Nadal a dinar amb ells.
Per primera vegada vaig saber què era “l’esperit Nadalenc” .
5 5