CORRECTO PAGINAS FINAL

Però les nostres petjades principals són els llibrets. Són tota una col·lecció de petjades. En origen eren com una prolongació de
la falla, units a ella, fulles volants fugaces com ella. Però aviat assoliren condició d’anuari i voluntat de permanència. En tal any,
aquest era el cens, aquest el president o la presidenta, aquesta la reina de la falla, aquest va ser el monument al voltant del qual
férem la festa i que després reduírem a cendres, aquest l’artista. Pedres miliars, llibres pesants, que queden, que ocupen espai,
que són prolongació nostra més enllà de nosaltres, viatgers del temps carregats de paraules. Algun dia algun lector remot llegirà
estes línies i es preguntarà qui vaig ser jo, qui era el subjecte d’aquestes obstinades paraules, desxifrarà les meues petjades en
el paper. A penes coneixerà res de mi, però esbrinarà de manera profunda i entranyable, cordial i vertadera, que jo vaig ser -sóc,
seré- dels seus.
Malgrat això, les falles també s’obstinen incoherent, persistentment, en semblar noves en arribar març. Sempre iguals en part,
a elles mateixes, i sempre noves, com és nou l’any que s’aboca a la primavera, com és nou el cel al final de l’hivern.
Les falles són eixa combinació de novetat absoluta, de reinici del ritual i d’última petjada d’una llarguíssima sèrie que es perd
en la profunditat dels anys i ens connecta als que fórem, ens recorda d’on venim, ens relliga als nostres avantpassats. I fan que
alguna cosa d’ells i d’elles visca en nosaltres, que algun eco de les rialles d’altra època ressone en la nostra rialla, que alguna de
les espurnes de la nit de Sant Josep brille amb llum repetida...