CORRECTO PAGINAS FINAL

I van fugir de la presó, emprenent el vol cap al cel i, de sobte, notaren els raigs abrasadors del Sol. Dèdal va advertir el seu fill del
perill d’acostar-se cap al Sol, però Icar no li va fer cas, entusiasmat de volar com un ocell. Va volar tan alt i tan a prop del Sol, que
la cera de les ales es va fondre i, en conseqüència, es va precipitar al buit. L’astre Sol apareix ací com el gran foc, el foc primigeni.
Si a l’alba, el Sol es converteix en el signe anunciador del dia i al crepuscle, la Lluna assenyala la nit, el foc també es pot veure
com el signe d’anunci de la festa, de l’endemà festiu. En les nostres terres, moltes de les celebracions vinculades als focs
festius, com les Santantonades, les Falles o les Fogueres de Sant Joan, a més de ser festes representatives del trànsit estacional
dels calendaris agraris, del decés i del renàixer, també s’interpreten com focs de vigília.
Uns focs de vigília, que en si mateixos, ja són celebració festiva, de la festa la vespra, on als seus entorns ens congrega la gent
de totes les edats, la gent major i la xicalla, la parentela, el veïnat i la gent forastera, al capdavall la comunitat celebrant, reflex
d’aquelles primeres comunitats humanes que es congregaven al voltant de les fogueres.
No es pot oblidar, que fins a les acaballes del segle XIX, les falles de València mantenien la reminiscència dels focs de vigília, es
botaven foc el capvespre del 18 de març. De les primeres ressenyes que la premsa de l’època dona sobre les falles de la vespra
de Sant Josep, tal i com es designaven, hi trobem a mitjans del segle XIX algunes cròniques en les quals encara es barrejaven
les fogueres de l’horta, fetes de llenya i fullaraca al costat d’alqueries i barraques, amb les fogueres de trastos vells als carrers
i places de la ciutat. I d’aquestes, les que es van erigir en cadafal amb figures que representaven escenes epigramàtiques.