C+ Revista de lletres i més: número 3

una persona respectable i, per tant, li calia impossible el menà davant del mal. Davant
«L’Albert associa la sexualitat amb les dones amb que Bibliografia
s’envolta l’Ivo. [...] El desig [de l’Albert] d’aconseguir-la [la
tenir una dona, i criatures, i fer una vida que de la seva mateixa persona, una certesa que
Coralí] no respon a l’impuls sexual, sinó a l’intent d’entrar Bardera Poch, Damià (2014). «El món de Marià Vayreda:
fins aleshores no havia fet mai. No sé d’on li el seu seny no va poder admetre.
en la convenció social i moral.» Castellanos (2003: 52) una anàlisi crítica», dins Anuari Verdaguer, 22 [recurs en
va venir la dèria, en Rafel i en Pep ni tenien Digues, Picolí, per què no et commovia la
«Feu com el sant Crist d’Albanyà i el dimoni de Fontfreda,
línia]. <https://raco.cat/index.php/AnuariVerdaguer/article/
que tots dos són d’una mateixa fusta.» Vayreda view/302451> [Consulta, febrer de 2022].
promesa ni semblaven amoïnats per aquest mort de l’Arbosset? Per què volies que l’Arbós
sentís el dolor punyent de la mort de la
«El problema de l’Albert, el narrador, és, sobretot, un pro-
clarobscurs de la novel·la dels trabucaires», dins
(2004: 43). [La Coralí parla de l’Albert i l’Ivo]
Castellanos, Jordi (2003). «La Punyalada, els
fet, i a mi ja m’estava bé la vida que portàvem.
seva carn? Quan ho vas saber? Quan vas
blema d’identitat. [...] En el pla de la identitat, la distància Serra d’or, num 528. Barcelona [recurs en línia].
Com d’habitud, l’Albert llençava una idea i perdre el seny? En encarar-te al mal, a l’Esparver,
o molt abans? Tu vas ser el primer a
«–Ara sabràs, cor de gel –me semblava dir-li [a l’Ar-
Dasca, Maria (2014). «Una “Quimera estranya”. Una lec-
entre ells [...] es redueix fins a anul·lar-se.» Castellanos <https://traces.uab.cat/record/47334?ln=en> [Consulta, febrer
de 2022].
(2003: 52)
era jo qui la duia a terme. Sobretot en aquest
assumpte de la Coralí, com podia ser d’una saber-ho i el darrer a reconèixer-ho.
bós]–, ara sabràs lo que és sentir l’ànima carbonisada tura de la novel·la La punyalada (1903) de Marià Vayreda»,
dins Els Marges, núm. 103. Barcelona [recurs en
altra manera? Encara que això volgués dir Vet aquí el nostre secret: l’Albert i jo hem
de dolor, patir fam i set de venjança i donar punyalades
al vent.» Vayreda (2004: 136). [L’Albert, davant la mort de línia] <https://www.raco.cat/index.php/Marges/article/
que, poc o molt, havíem de separar els nostres
camins, no podia deixar sol el meu comdes,
una al costat de l’altra, en companyia
«L’Albert és l’únic personatge que es manté relativament McGovern, Timothy (2003). «Allò que s’amaga en el pai-
compartit un únic cos. Dues ànimes junyi-
l’Arbosset]
view/318935> [Consulta, febrer de 2022].
pany, que volia i dolia. Havia decidit prendre
distància de mi, però em necessitava, en disputa per la vida. Podíem haver convis-
obligada, presoneres dins la mateixa carn,
impàvid davant d’aquesta espantosa destrucció de la innocència.
[...] ell, en algun moment, s’haurà adonat que el de Girona, núm 220. Girona [recurs en línia]. <http://www.
satge:una amenaça maligna en La punyalada, dins Revista
mal emana de la seva mateixa ment o cos [...]» McGovern revistadegirona.cat/rdg/recursos/2003/0220_036.pdf>
bé prou que ho sabia, però s’hi resistia. De cut en harmonia, però no ho vam saber fer.
(2003: 39)
[Consulta, febrer de 2022].
fet, va pensar que podia sortir-se’n tot sol i En Picolí, el molt ganyó, va tenir traça amb
«–Coralí! No temis, que ja soc curat. El meu cos, purgat
de la sang endemoniada pel mal esperit, ha obert Tayadella. Barcelona, Proa.
Vayreda, Marià (2004). La Punyalada. Edició d’Antònia
va anar de ben poc que no hi hagués una la ploma i ho va ben amagar al seu relat. Ara
els ulls a la veritat: ni ara ni abans, mai he estat digne
desgràcia. A l’Alzinar Vell vaig veure clar que ja ho sabeu.
de tu, però fins ara no ho he comprès.» Vayreda (2004:
m’havia d’emportar la noia, per protegir-la, Vas renegar-me tres vegades, Picolí. Al fons
203). [L’Albert, després de la punyalada]
12
«[...] el mal de què és víctima l’Albert Bardals –un mal que
perquè no li fes mal. Aquella baralla va ser el del barranc, després del bany de sang, volies
que me n’anés i em vaig allunyar; però
li clavi una punyalada i es dessagni.» Bardera (2014: 17)
el fa embogir– no li abandonarà el cos fins que la Coralí
principi del final.
Ella va adonar-se’n, Picolí. Ella ja ho sospitava,
però aleshores ho va saber. I tu, Albert, amb el seny perdut. En Rafel et va ajudar a
sense mi només vas saber ser com un gos
«–Tiraves per ase i acabes boig. Ves que et tanquin.»
Vayreda (2004: 176). [L’Esparver a l’Albert, al fons del barranc]
quan vas tenir clar que amb la mateixa fusta tornar a ser mig humà esborrant-te el meu
13
es pot fer un Sant Crist i un dimoni? Quan
vas començar a olorar que el mal eres tu,
tant com jo, en la mateixa mesura?
La guerra ens va embrutir. No es pot pas
sobreviure a una guerra i al que ve després
sense haver rebut cap ferida, al cos o a l’esperit.
Les nafres de la ment són de mal curar:
costen més de veure i són més profundes,
arriben fins a l’animal que tenim dins i el treuen
del seu cau. És cert, jo he estat un llop
i l’Albert un gos salvatge, junts hem estat un
gos llop i tenim la boca i les urpes tacades de
sang. Al molí de Balasc, al Pedrals, a la tuta
de la Mort de la raconada del Brull, l’Arbosset,
en Pep... un carnatge cruel i sanguinari
del qual hem estat art i part, tots dos.
Potser l’Albert al començ no ho sabia, però
amb el temps va tenir prou senyals per adonar-se’n.
L’encalç, el desfici per trobar-me va
ser el joc macabre del gat i la rata, un viatge
a l’infern de cadascú. Mai no vam trobar-nos
cara a cara, al bosc i al fons del barranc només
vàrem sentir-nos les veus. A poc a poc,
sense pressa però sense aturador, la cerca
record d’un tret; ara ja semblaves un home,
però encara tenies més de bèstia que de
persona. Vas voler forçar la Coralí i ella et va
enfonsar el punyal al pit; i després... res més,
ni per a tu ni per a mi.
La Coralí va matar-me només a mi amb aquella
punyalada. Ens va separar per sempre,
però no ens va servir de res. De nou, som
junts dins la buidor. Tu, presoner i únic amo
del nostre cos. Jo, lliure a l’infern de l’oblit.
Citacions:
Rafael Ferran i Peralta
«Allavors vaig tenir el primer pressentiment de que
l’Ivo seria l’espina que em picaria tota la vida.» Vayreda
(2004: 21). [Albert]
«Amb en Rafel i en Pep sempre hi tenia guerra encesa
sobre el tema de que, sent ja ben collidors ni un ni altre
tenien promesa ni pareixien preocupar-se de buscar-ne.»
Vayreda (2004: 88). [L’Albert parla de la Coralí i
els seus amics]
«La seva importància [de La punyalada] es deu [...] també
a la capacitat d’encetar una reflexió nova sobre un dels
temes que havia inquietat més els novel·listes finiseculars:
la bogeria. [...] l’aproximació a la malaltia mental, [...] en
Vayreda expressa un neguit interior. Per primer cop, es
produeix una interiorització de l’experiència de la bogeria
[...] L’aproximació psicològica al fenomen [...] contraria els
pressupòsits de base del realisme.» Dasca (2014: 122)
«El cap me bullia amb una braó de mil dimonis. «Mata’l»,
semblava que em cridaven veus estranyes xiulant-me
per l’orella esquerra [...] «No el matis!», creia
sentir per la dreta [...] Per esma, per instint, per commiseració,
per un record d’aquella amistat [...] o... per
inspiració del cel, de sobte vaig afluixar i, prenent-lo
pel cos, d’una revolada vaig acabar d’estimbar-lo fins
a la gorga..» Vayreda (2004: 60). [Baralla a l’Alzinar Vell]
«És per això que el protagonista és una figura d’identitat
conversiva, els desdoblaments de la qual, sempre extremats
–cap a la grandiloqüència o la pusil·lanimitat–, es poden
vincular, per la manera com es desprenen del conjunt
social, a l’esquizofrènia.» Dasca (2014: 125)
«Fromm defineix la Destructivitat Estàtica amb aquestes
paraules “Pel sofriment produït per la constatació de
la seva impotència i aïllament, hom pot intentar superar
la seva càrrega existencial mirant d’assolir un estat d’èxtasi
semblant a un trànsit (estar al costat d’un mateix) i,
d’aquesta manera, recuperar la unitat entre un mateix i la
natura”.» McGovern (2003: 37)
«–D’on surts? –digué ell amb veu que li baumejava
dins el pit. –On vas? –vaig fer jo casi al mateix temps.
–A l’infern, i tu al darrere meu!» Vayreda (2004: 196).
[L’Albert i l’Ivo, abans del tret del Rafel]