C+ Revista de lletres i més: número 3
Presentem el quart número de la revista, comptant el número 0 que vam publicar el novembre de 2020 a manera d’enlairament del projecte. Prompte farà dos anys que la revista va alçar el vol, i l’aventura continua. El que, al principi, era un somni d’un grup d’estudiants del Grau de Llengua i Literatura de la UOC, s’ha consolidat com un mitjà alternatiu i autogestionat, sense lligams amb la universitat, que esperona la crítica i la creació literàries i una aproximació lliure i heterogènia als estudis de llengua i literatura catalanes. Som conscients que la nostra aportació és modesta, però la creació col·lectiva, el fet d’ajuntar-nos per a crear, aprendre i compartir, ja ens omple de joia. El fil conductor d’aquest número és el tema de la identitat, la qual és abordada des de múltiples punts de vista. Val a dir que la qüestió de la identitat tant pot remetre a aspectes individuals de l’ésser humà com a aspectes comuns d’un col·lectiu o d’una comunitat, i tant podem parlar de la identitat nacional, lingüística, de gènere, sexual, de classe social, etc. Els paràmetres a tenir en compte són múltiples. Tot i les discussions vives al respecte, hi ha una tendència creixent a no considerar la identitat com una entitat essencial i tancada, sinó com un procés obert, en contínua construcció. I si bé la identitat té un efecte diferenciador, cal parar atenció a la relació entre les diverses identitats, perquè les diferències es conjuguen des del respecte, la creativitat i la pluralitat. En aquest número, en el marc de la celebració de l’Any Fuster i el 90è aniversari de les Normes de Castelló, entrevistem Vicent Pitarch; indaguem sobre l’origen de nom de Catalunya; denunciem la discriminació dialectal i reivindiquem el xipella, subdialecte poc conegut per a la majoria de catalanoparlants; abracem com Maria Mercè Marçal, amb l’obra La passió segons Renée Vivien (1994), va subvertir el cànon masclista dominant i va visibilitzar la diferència femenina i el cos silenciat de dona; ressenyem els llibres El coratge de ser un mateix, de Francesc Torralba, i El barri de la Plata, de Julià Guillamon; i explorem altres aspectes de la identitat des de diversos discursos, relats i poemes. Bona lectura i obrim-nos a ser qui volem ser! La identitat és el punt des d’on volar! Maties Segura i Rubio
Presentem el quart número de la revista, comptant el número 0 que vam publicar el novembre de 2020 a manera d’enlairament del projecte. Prompte farà dos anys que la revista va alçar el vol, i l’aventura continua. El que, al principi, era un somni d’un grup d’estudiants del Grau de Llengua i Literatura de la UOC, s’ha consolidat com un mitjà alternatiu i autogestionat, sense lligams amb la universitat, que esperona la crítica i la creació literàries i una aproximació lliure i heterogènia als estudis de llengua i literatura catalanes. Som conscients que la nostra aportació és modesta, però la creació col·lectiva, el fet d’ajuntar-nos per a crear, aprendre i compartir, ja ens omple de joia.
El fil conductor d’aquest número és el tema de la identitat, la qual és abordada des de múltiples punts de vista. Val a dir que la qüestió de la identitat tant pot remetre a aspectes individuals de l’ésser humà com a aspectes comuns d’un col·lectiu o d’una comunitat, i tant podem parlar de la identitat nacional, lingüística, de gènere, sexual, de classe social, etc. Els paràmetres a tenir en compte són múltiples. Tot i les discussions vives al respecte, hi ha una tendència creixent a no considerar la identitat com una entitat essencial i tancada, sinó com un procés obert, en contínua construcció. I si bé la identitat té un efecte diferenciador, cal parar atenció a la relació entre les diverses identitats, perquè les diferències es conjuguen des del respecte, la creativitat i la pluralitat.
En aquest número, en el marc de la celebració de l’Any Fuster i el 90è aniversari de les Normes de Castelló, entrevistem Vicent Pitarch; indaguem sobre l’origen de nom de Catalunya; denunciem la discriminació dialectal i reivindiquem el xipella, subdialecte poc conegut per a la majoria de catalanoparlants; abracem com Maria Mercè Marçal, amb l’obra La passió segons Renée Vivien (1994), va subvertir el cànon masclista dominant i va visibilitzar la diferència femenina i el cos silenciat de dona; ressenyem els llibres El coratge de ser un mateix, de Francesc Torralba, i El barri de la Plata, de Julià Guillamon; i explorem altres aspectes de la identitat des de diversos discursos, relats i poemes. Bona lectura i obrim-nos a ser qui volem ser! La identitat és el punt des d’on volar!
Maties Segura i Rubio
Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
l’autoconsciència és el plagi existencial. L’autodonació consisteix a entregar el propi
do a un mateix i als altres. La identitat de
Es renega de la pròpia identitat i es tria viure
POEMES
com viuen els altres, reproduint els seus patrons
de conducta, la seva forma de ser. Amb remet a la donació. Si el que tenim ens ho
l’ego consisteix a tenir, però la identitat del jo
el plagi existencial reneguem del nostre jo, i guardem per a nosaltres mateixos, la mateixa
identitat es consumeix i desapareix. L’au-
ens abandonem.
L’autoconeixement és un exercici infinit. todonació és l’única manera de persistir en
Som, essencialment, éssers de representacions,
d’imatges. Viure despert és conèixer-se que només vol tenir i ser reconegut.
la memòria. Aquest anhel no sorgeix de l’ego
a un mateix, viure adormit és desconèixer-se El setè i últim moviment en el camí de ser
fonamentalment, vivint en el món de les un mateix és l’autorealització. Consisteix PEDRES VIOLETES: 3A
Júlia Marchena
pitjor de totes les ignoràncies, la d’un mateix. la vocació pròpia es converteix en acció
L’autopossessió és el tercer moviment en la transformadora. Sempre hi ha obstacles
A: LA FORÇA
ràcter físic, sinó immaterial. Posseir-se a un sinó que s’ha de ser partícip de la gran obra
Brilles, tornes a brillar,
mateix significa erigir-se en protagonista del món sense perdre la pròpia identitat ni aïllar-se.
La felicitat no equival a la satisfacció
violenta i devastadora
tot i la gropada
de la seva pròpia existència. Els principals
enemics són la dispersió i la fatiga, o, en un dels desigs, sinó a l’acompliment de la vocació
interior, la pròpia crida. Tota la resta
que et torna a sacsejar.
segon terme, ser posseït pels altres, convertint-se
en un instrument.
T’ajups,
44 45
imatges, de la penombra. Conèixer-se a un
recerca de la identitat, i esdevé tot seguit de
a portar fins a les últimes conseqüències la
en el camí de la realització personal, s’han
són satisfaccions o plaers momentanis que
mateix és un segon naixement, superar la
conèixer-se a un mateix, acceptant-se. Torralba
no fa referència a una possessió de ca-
la vida d’una manera individualista,
L’autodeterminació és un acte de voluntat,
crida que un mateix sent en el seu interior:
d’identificar i superar. No es tracta de viure
s’evaporen ràpidament.
evasiva,
actuant conforme el jo, dibuixant la pròpia
silueta. L’autonomia NO és autodeterminació.
Ser autònom significa viure en harmonia
a una llei pròpia. L’autodeterminació
va més enllà: és preguntar-se per què vull
viure?, i com vull viure?, essent el sobirà de
la pròpia vida. Ser-ne el conductor, lluitant
per a no esdevenir un vassall dels altres o de
les circumstàncies. Aquest moviment només
és possible si els altres tenen assumit deixar
viure, ja que determinats vincles afectius
poden constituir presons invisibles que censuren
els moviments de l’altre. S’ha de tenir
clar, així doncs, que la vida dels altres no ens
pertany.
L’autogovern consisteix a dirigir tots els
elements que configuren la identitat personal
cap a un mateix. S’ha de ser valent per
autogovernar-nos a nosaltres mateixos,
i sovint ens deixem governar malament per
d’altres. Per a governar en un sentit positiu
del terme, no vinculat amb un domini, ens
hem d’empoderar i així aconseguir un objectiu
determinat.
El llibre d’en Torralba és, principalment, una
brúixola d’identitats perdudes. En un món
amb tants miratges, falsedats i postureigs,
sovint un mateix transita per aquesta vida ignorant
quina és la seva identitat, sent encara
molt més difícil viure segons allò que som
en veritat. Realment, la feina que fem combrega
amb els nostres valors? Les nostres
relacions són certament les que voldríem
mantenir? Som realment feliços amb el que
projectem? Reflexionem, doncs, i potser així
prendrem aquell coratge que ens manca per
a ser res més que allò que som.
Patrícia Bosch Mir
A: L’ESCALF
Somrius i acarones,
com la sorra en el desert
després de la nit gèlida.
Suau, però ferma,
escalfes,
abraces la terra.
Somrius en la nit,
perquè vindrà la nit serena,
fluixet...
per no fer-nos mal,
després somrius.
Ets la roca
que el vent no podrà tombar.
Ets la roca que
el llamp no esquerda.
Ets la vida.
Ets la llar.
Júlia Marchena
Change language