C+ Revista de lletres i més: número 3

com a l’època actual, el tema de la identitat
havia ocupat un lloc tan preferent en les preocupacions
socials. Decididament, la identitat
cotitza a l’alça, en relació directa amb el
grau de modernització de la societat; és ben
present no solament en el camp de les humanitats,
sinó també en l’economia en general,
en el màrqueting i el comerç, en el turisme
o en els àmbits més diversos de l’activitat
humana. En concret, per a l’Estat espanyol
s’ha tornat un autèntic malson el seguiment
de l’evolució de les qüestions identitàries
que afecten els distints pobles que el formen,
tal com posen de manifest les recerques demoscòpiques,
posem per cas.
"La llengua és alhora
un principi identitari
i un referent de la
D’entrada, el gran impacte social de l’escriptura
fusteriana, l’any 1962, va produir-lo El
País Valenciano, un text que els seus patrocinadors
projectaven com a presentació del
País Valencià en clau turística i que, de la
mà de Fuster, esdevenia una invitació –més
aviat amable, però sense renunciar a tocs
dispersos d’ironia i acritud– a conèixer la societat
valenciana. La càrrega de racionalitat
i la intenció de desmuntar tòpics, elements
inherents a l’estil fusterià, van desfermar les
ires dels sectors reaccionaris de la ciutat
de València, que disposaven de la premsa
per llançar una virulenta campanya contra
el renegat antivalencià de Sueca. D’aquell
ambient hostil va beneficiar-se el nombre de
lectors de Nosaltres els valencians, una altra
dada que constituïa una fita. De fet, l’obra ha
tingut, fins ara, almenys trenta-quatre edici-
Seguim amb Fuster. L’any 1982, en la celebració
dels cinquanta anys de les Nor-
identitat."
principis identitaris, siguen el sexe o el gènere,
la classe social o l’adscripció política. En
gens habitual en la producció editorial d’un mes de Castelló, Fuster va dir allò de «O 21
ons –més les quatre en espanyol–, una fita
20
Més concretament, quin paper trobes que
ha jugat històricament i sociolingüísticament
el valencià en la configuració de les
diverses maneres de sentir-se valencià?
A causa de la seua situació geogràfica, el territori
que avui identifiquem com a País Valencià
ha estat històricament una zona de trànsit
per excel·lència. Sens dubte, la presència en
aquestes terres de transeünts amb llengües
diferents de la d’ací havia d’activar, de manera
inevitable, la identitat dels habitants del
territori, és a dir, la diferenciació entre els uns
i els altres. D’una manera expeditiva ho hem
estat expressant, fins fa quatre dies, arreu
del país: «Parla castellà? Ah!, doncs castellà
deu ser», un diagnòstic en el qual era irrellevant
la condició de murciana, aragonesa
o extremenya que podia afectar la persona
al·ludida. Era el diagnòstic que ja havia fet,
amb la seua expressió gràfica inimitable,
sant Vicent Ferrer. La situació ha canviat
en termes considerables amb la dinàmica
del mercat món, el fenomen conegut com a
globalització, certament, però deixem-ho ací.
Considerada des de l’angle social, la funció
identitària de la llengua es manifesta amb una
eficàcia contundent, sobretot en circumstàncies
com la nostra. De fet, la selecció de llengua
(és a dir, la deserció de la llengua territorial i
la seua substitució per l’espanyola) ha actuat
com un mecanisme de distanciament social,
de classe, especialment abans dels grans fluxos
immigratoris del segle XX.
Quin pes atribueixes a la identitat lingüística
respecte a altres criteris identitaris
com el sexe, el gènere, la classe social o
l’adscripció política? La identitat lingüística
afecta altres trets identitaris?
D’entrada, és evident que la incidència que
té cadascun dels principis identitaris en la
configuració d’una societat, en la seua identitat,
varia en funció de les circumstàncies
històriques, dels contextos polítics i culturals.
Ara mateix em considere incapaç de mesurar
l’impacte de la llengua damunt els altres
qualsevol cas, aquests principis actuen a nivells
diferents, pertanyen a categories força
distintes a la de la llengua i els corresponents
àmbits d’incidència social, de la mateixa manera
que no veig homologable la identitat per
raó de llengua amb la derivada del sexe o el
gènere, la classe social o l’adscripció política.
Una altra qüestió és que la llengua, en la
seua funció identificativa, incideix, per descomptat,
damunt les funcions identificatives
pròpies del sexe, el gènere, la classe social
o l’adscripció política. En aquest sentit, tenim
el cas tòpic del serbocroat, la llengua que,
arran de la separació traumàtica de Sèrbia
i Croàcia, és percebuda per uns com a serbi
i pels altres com a croat, és a dir, com a
dues llengües diferents, marcadores de les
entitats corresponents a dos Estats distints.
Ens trobem en l’Any Fuster. L’any 1962, fa
seixanta anys, Fuster va publicar «Nosaltres,
els valencians». Quin impacte va tenir
ell llibre quan es va publicar? Quines
van ser les aportacions clau en la construcció
d’aquest subjecte, un «nosaltres»
que duu l’aposició «els valencians»? L’articulació
d’aquest nosaltres és problemàtica?
Quines tensions hi ha en lluita?
autor valencià. Val a dir que l’obra aviat assolí
la dimensió d’autèntic terratrèmol mental en
el panorama valencià (i, per descomptat, del
conjunt dels Països Catalans) de la darrera
etapa franquista. Era un llibre absolutament
imprevisible en aquella societat, que qüestionava,
de dalt a baix, l’entramat de mistificacions
sobre les quals s’havia construït
la història valenciana i analitzava –a base
d’unes quantes dades disperses però analitzades
i narrades amb una sagacitat sense
precedents– la condició valenciana de societat
desvertebrada i desfibrada, nacionalment
desconcertada, submisa i immersa en una
crònica somnolència col·lectiva. Notem que
l’aspiració del llibre no es reduïa a constituir
un simple diagnòstic del fet valencià, sinó
que el seu objectiu apuntava, per damunt de
tot, a despertar les consciències dels sectors
civils que havien de refer el país. I, de fet, el
llibre fou un revulsiu social d’un impacte tan
impressionant que difícilment en trobarem
d’homologables en tot el segle. La proposta
política fusteriana representava una alternativa
renovadora, moderna i convincent, de
l’alternativa nacional dels valencians, que
compartim amb la resta dels Països Catalans.
Naturalment, del seu diagnòstic se’n
desprèn com n’és d’ardu l’objectiu de la peremptòria
articulació de «nosaltres els valencians».
A la qüestionada «dualitat insoluble»
originària, el particularisme crònic, la vocació
de sucursal i les dimissions idiomàtiques
s’hi afegeixen la transformació radical experimentada
pel País Valencià dels darrers
seixanta anys (justament, l’etapa immediatament
posterior al Nosaltres els valencians) i
el fenomen de la globalització.
"Cal desmuntar la profunda
aculturació espanyola
que patim."
ens recobrem en la nostra unitat o serem
destruïts com a poble. O ara, o mai». Quaranta
anys després, en quin estat estem?
Ha millorat la situació o continuem acostant-nos
perillosament a la nostra destrucció?
Quins són, segons el teu parer,
els reptes i els desafiaments més importants
que, com a poble, tenim avui en dia?
Sens dubte, quaranta anys després de l’emblemàtica
consigna fusteriana «O ara, o mai», tenim
un coneixement més precís sobre la nostra
situació, realment complexa, com no podia ser
d’una altra manera, per cert. En qualsevol cas,
no trobe sentit a recórrer a termes apocalíptics
de la mena de «la nostra destrucció», com podria
suggerir el to del «O ara, o mai». El posicionament
derrotista no s’adiu amb el compromís
polític nítid fusterià, per al qual l’anàlisi de la
realitat porta directament, inequívocament, a la
militància.
Entre els reptes i desafiaments col·lectius que
ara mateix tenim al davant, paga la pena de
considerar els següents, posem per cas. Per
començar i com a marc general, tot sembla in-