C+ Revista de lletres i més: número 3

en una fulla devorada, que podien olorar la
brutícia del meu cos i que em jutjaven. Així
que vaig planejar la meva mort meticulosament,
com una Ofèlia qualsevol però buida
d’amor. Em vaig despullar i, amb la meva
roba sobre la sorra, vaig deixar una llarga
carta on ho explicava tot. Em vaig anar endinsant
a l’aigua, freda i salada, que es barrejava
amb les meves llàgrimes amb olor de
mar. El sol començava a reflectir-se tímidament
a la superfície.
Quan l’aigua ja m’havia cobert del tot, les
vaig començar a notar a les cames. Escates
d’argent s’anaven parint les unes a les altres
com sorgides de la meva pena. Una glopada
d’aire em va omplir els pulmons i, per fi, vaig
vomitar la metzina que m’estava matant. Les
la sentia plorar, entrava a la seva cambra i
l’abraçava en la foscor de la nit. Per uns instants,
la meva filleta, aquella a qui tants cops
havia bressolat, a qui tant havia petonejat
i abraçat, s’arraulia i es deixava acaronar.
Però dos segons ens durava l’abraçada, i de
nou els insults, els crits, la rancúnia. Vaig saber
des del primer moment que no era una
de les seves rebequeries d’adolescent; els
ulls se li havien tornat de vidre, eren freds
i incapaços d’expressar res que no fos odi.
Els crits, els cops de porta, en definitiva, la
guerra que s’havia instaurat entre ella i jo em
consumia. I em tornava la culpa, la de no saber
fer bé les coses, la d’haver-me equivocat
com a mare: per què no hauré pogut esbrinar
què li passava, per què no hauré estat
trenta-dos anys. No vaig arribar a entrar a
l’aigua, elles la farien sortir tal com van fer
amb mi. Sortiria nova, empoderada, neta de
culpa i valent.
Vaig córrer per esperar-la a casa. Ella va entrar
caminant lleugera i cantant! I una exhalació
d’alleugeriment ens va embolcallar a les
dues.
—Sé el teu secret, mama! Idèntiques i sirenes.
Carme Marin
Coma-ruga Gener 2022
saven de la manera que només ho fan els
adolescents, amb aquella gana desmesurada,
i alguns fumaven! Jo crec que si hagués
pogut, ma germana m’hauria estirat per sortir
corrents escales avall.
No puc acabar de definir el cúmul d’emocions
que m’inundaven. Estava a punt d’encetar
una nova etapa, de deixar enrere la zona
de confort dels meus primers anys de formació
obligatòria. Vaig escollir el camí més
enrevessat, perquè mai no m’han agradat
les coses fàcils o perquè no m’acabo de refiar
de les traces directes; la línia recta és la
més senzilla, però, un cop arribes al destí,
t’adones que el gaudi i la satisfacció de l’objectiu
aconseguit és infinitament menor que
quan hi trobes corbes. Buscava obrir-me al
meves cames ja no existien, s’havien convertit
en una cua de peix. No sé quanta esvia
aconseguit que m’expliqués d’on li venia UN VERMUT VORA EL periències noves, petites, és clar —canviava
capaç de llegir la seva ment, per què no ha-
món i conèixer-lo, fer nous amics, viure extona
vaig estar submergida, envoltada per aquella pena que li gelava els ulls. Què se
de centre educatiu, no de país—. Tanmateix,
totes aquelles cares amb cua de peix que suposa, si no, que ha de fer una mare? I un MAR
amb catorze anys, allò era un gran canvi per
em cantaven la vida i que em feien sentir bé. mar de pluja va créixer dintre meu, com havia
Júlia Marchena
a mi i una finestra per on mirar, observar i
Elles eren com jo i jo n’era una més. De sobte
passat feia molts anys, quan davant de casa
aprendre.
8 ho vaig veure clar: no havia estat culpa del
meu vestidet blau, ni de la Maria que estava
meva aquell llimac bavós em va arraconar,
quan vaig ser incapaç de fer res més que dir
Sempre he dit que els anys d’institut van suposar
una de les etapes més intenses de la 9
al poble, ni del papa, ni de la mama, ni de
qui havia ocupat el lavabo de la planta baixa.
La culpa només era del llimac, del bavós, de
la feram, sols i exclusivament seva, seva i
dels qui com ell, no entenen que un no és no.
Aquelles que nedaven al meu costat també
s’havien topat amb un bavós a la seva vida!
Aquelles sirenes ara canten per fer justícia,
per ajudar a qui, com elles, la culpa ofega i
la vergonya colpeix. I juntes vam cantar a la
vida, vam nedar fins al sant de cara i el vaig
abraçar, ben fort! No sé quant temps vaig estar
allà. Jo em pensava morta, encara que,
per primer cop en molts dies, em sentia plena
de vida. Neta de culpa. Exempta de por.
Vaig despertar a la riba, nua, al costat de la
meva carta i la meva roba. Començaven a
arribar els primers banyistes matiners, així
que em vaig afanyar a vestir-me i vaig guardar
el meu comiat a la butxaca. Vaig anar a
agafar el bus amb la certesa de per què no
m’agrada caminar: les sirenes neden.
La Cloe plorava nit i dia. Vivia enganxada
a la seva tauleta mirant sèries insulses. Jo
no. Aquella vegada em va salvar la llum de
l’escala en encendre’s i vaig sortir corrents.
Feia molt que havia aconseguit mantenir a
ratlla la pluja a dintre meu, aquella pluja salada
que tot ho omple i que s’alimenta del
cruel sentiment de culpa que, com un núvol,
va sobrevolar la meva vida i em va paralitzar.
Aquella culpa immerescuda que s’apodera
de les dones, que ens castra incessantment,
que ens immobilitza, que no ens deixa tirar
endavant, que ens posa una bena als ulls i
desfigura la realitat. Aquella culpa que ens
mata. La culpa, sí, la culpa!
Un dia, a trenc d’alba, vaig baixar a la platja.
Volia sentir-me novament una sirena, tal com
em vaig sentir molts anys enrere, quan era
una adolescent, quan vaig somiar que em
salvaven de la meva vergonya, que netejaven
el meu odi a la vida i em van fer sentir
una d’elles. Tan d’hora, a la platja, no hi havia
ningú, només en un racó la roba d’algú i
una carta.
Ho vaig veure clar: la carta de la Cloe, de la
meva petita sirena, era la meva carta de feia
Acompanyada de la meva germana,
pujava les escales exteriors
de l’antic Sant Josep de Calassanç,
l’actual Institut Moisès
Broggi. L’edifici era rectangular,
sobri, trist inclús. Ella m’acompanyava per
formalitzar una matrícula in extremis, fruit
d’una vacant a primer de batxillerat d’ultimíssima
hora. No sé quina de les dues es va sorprendre
més del que es va trobar en entrar al
vestíbul: asseguts a terra, els nois xerraven
mentre menjaven pipes, les parelles es be-
meva vida, allà em vaig formar com a persona,
la major part de la meva identitat es va
nodrir entre aquelles parets. El meu amor a
la literatura va créixer i es va enriquir, perquè
vaig conèixer gent com jo: joves que llegien
poesia, amics amb qui comentar els llibres
de lectura obligada pels passadissos, companys
amb inquietuds, amb criteris iguals i
oposats, amants del llatí i del grec. En definitiva,
persones que volien viure i estudiar,
arribar a ser advocats, o, com jo, periodistes,
escriptors, professors... Per descomptat,
també hi havia gent amb poques ganes d’estudiar,
inclús obligats, però aquests, igualment,
em van aportar. Aquells anys van ser
de suma, la majoria en positiu. No puc dir
que fos un camí de roses, ja sabeu, allò de
les corbes... Hi va haver moments que em
vaig trobar fora de lloc, especialment els dos
primers cursos; així i tot, van ser anys inoblidables.
A tercer de batxillerat ens vam descobrir: de
mi encara brollava aquella timidesa estranya
que a vegades em feia semblar antipàtica;