Guia: Què faig si...? (nova versió) - Plataforma per la Llengua

Nova versió
Què faig si...?
Alguns suggeriments que poden ser útils
per a afrontar situacions quotidianes
pel que fa a l’ús del català
www.plataforma-llengua.cat

“Tot seguit [l’oncle] (...) ens parlà d’un seu viatge a
les illes Bahames (...). Hòmens i dones, tots eren ben
trempats, amb uns ullots grans, que alguns els tenien
verds i tot. I el cas és que tu anaves caminant, xino-xano,
per la vorera, i encara no n’havies vist un davant teu,
que ja se n’havia abaixat per cedir-te el pas. D’entrada,
l’oncle s’ho havia pres com a senyal d’exquisida
cortesia i bona educació, però –home observador
com ell era– no tardà a adonar-se que el pas només el
cedien els negres i que, a més a més, tan sols ho feien
amb els blancs, i no entre ells, que quan es creuaven
compartien la vorera sense grans dificultats. En acabar
l’anècdota, tots els presents coincidírem a lamentar
l’abús i l’evident discriminació que suposava per als
ciutadans de les Bahames haver de sotmetre’s de
manera tan servil i ignominiosa i cedir sistemàticament
la prioritat als forasters. Algú encara reblà: “Només
faltaria... forasters vindran que de casa ens tiraran”. En
això estàvem, compartint la indignació contra aquella
submissió abjecta, quan arribà a la casa un dels néts
del meu oncle, acompanyat de la seua nòvia que, en
entrar, ens saludà cortesament: “Buenas noches”.
(...) Fins a la seua arribada, a la sala hi havia hagut
set persones catalanoparlants. A partir d’aleshores,
qualsevol que hi haguera entrat s’hauria pogut pensar
que estava davant de nou castellanoparlants perquè,
quan la conversa es reprengué, tots els que parlaren
ho feren en la llengua de la recent vinguda. Només dos
paraules li havien bastat per a produir aquell miracle de
conversió lingüística de la meua família. Mentre l’oncle
Enric, perdut ja el ritme de la conversa, es mirava
calladament els peus, vaig pensar, vés a saber per què,
en aquells negres bellíssims de les Bahames”.
La bona educació dels ciutadans de les Bahames
Ferran Suay

Sumari
Pàgina
A- Converses i diàlegs amb persones
que no ens parlen inicialment en català 5
B- Dèficits en la presència del català en diversos àmbits i serveis,
i com reclamar-ne una solució 13
C- Dades sobre el català i arguments sobre la seva importància 20
D- Dubtes sobre quan i on ens podem adreçar en català, què podem fer
per a millorar-ne l’ús i com justificar la nostra identitat lingüística
en determinades situacions 27
E- On ens podem adreçar per a fer una reclamació oficial
i informar-nos sobre què podem denunciar 34
3

4
Introducció
En la nostra vida quotidiana podem trobarnos,
pel que fa a l’ús de la llengua, en
situacions que ens poden semblar difícils
d’encarar. En aquest document us suggerim
un seguit de pautes de conducta que
poden ser útils en alguns moments. Som
conscients que sempre hi pot haver més
alternatives d’actuació, i de ben segur que
fins i tot n’hi haurà de més adients segons
cada cas particular. És per això que el que
trobareu a continuació són, senzillament,
alguns suggeriments formulats amb la
voluntat de facilitar alternatives per a l’ús
normal del català en les situacions de cada
dia.
La idea central és que convé abordar
aquestes situacions amb calma, des
d’una actitud constructiva i amb sentit de
l’humor. Si no ho fem així, si ens alteram,
ens enfadam o ens atabalam, el malestar i la
fatiga que això ens provocarà acabarà fentnos
molt difícil el manteniment d’una actitud
lingüística digna, compromesa i coherent.
En totes les situacions d’interacció amb
persones que no ens parlen en la nostra
llengua, més enllà del conflicte, hi podem
veure la possibilitat de fer una aportació
positiva a nosaltres mateixos i a la nostra
llengua, en tant que part integrant de la
nostra identitat. No es tracta de crear
enemics, sinó complicitats, i per bé que
segurament hi haurà situacions en les quals
haurem de reclamar els drets que les lleis
vigents ens reconeixen, tindrem cura sempre
de fer-ho amb una actitud assertiva, i no pas
defensiva. Si, en qualsevol cas, veiem que
podem caure en el parany de l’hostilitat,
més val que ho deixem estar, perquè hi ha
vies alternatives per a expressar les nostres
queixes i, a més a més, d’oportunitats, ja en
trobarem d’altres.
Aquest llibret és la tercera versió de la guia
Què faig si...?, promoguda per la Plataforma
per la Llengua i que ara és publicada en
col·laboració amb el Cofuc (Consorci per
al Foment de la Llengua Catalana) i l’Obra
Cultural Balear. Inicialment fou pensat
per a ús dels illencs, però li hem donat un
enfocament que el fa vàlid per a tota la
comunitat lingüística. Al cap i a la fi, tots els
qui parlam català ens movem per tots els
nostres territoris i és bo que coneguem els
nostres drets i les circumstàncies en què
ens movem siguem a la part que siguem
d’aquests territoris.
Finalment us demanaríem que, si en
aquest document trobau que hi manquen
algunes qüestions que us preocupen,
ens les féssiu arribar a la Plataforma
per la Llengua per tal d’afegir-les-hi en
posteriors actualitzacions. Ens podeu
exposar qualsevol qüestió escrivint-nos a:
info@plataforma-llengua.cat.

A- Converses i diàlegs amb persones que no ens parlen inicialment en català
Cal dir que la gran majoria de les vegades en què acabam canviant de llengua
ho fem sense que ningú no ens hi obligui i, encara més, sense que ningú no ens
ho hagi ni tan sols demanat explícitament. Per tant, en totes aquestes ocasions,
mantenir-nos en català depèn exclusivament de nosaltres mateixos i ho podrem fer
sempre que vulguem. Senzillament ens cal aprendre a fer-ho d’una manera que ens
sigui raonablement còmoda. Només que mantinguéssim la nostra llengua en totes
aquestes ocasions ja seria un avenç molt notable per a l’ús social del català i per a
la nostra pròpia satisfacció.
A1 Una persona s’adreça a mi parlant-me en castellà.
Què he de fer?
Que em parli en castellà no significa que
no sàpiga parlar català. Precisament
l’aplicació habitual de les normes de
submissió lingüística (com parlar en castellà
d’entrada amb desconeguts) fa que molts
de catalanoparlants ens parlin inicialment en
castellà. L’única manera que tenim de saber
si també són catalanoparlants és respondre
en la nostra llengua. Si responem en català,
Que em parli en castellà no significa
que no sàpiga parlar català.
moltes vegades ens trobarem amb la grata
sorpresa que el nostre interlocutor també
parla la mateixa llengua. Com que l’hàbit
de parlar en castellà està molt arrelat en
algunes persones, sovint caldrà que insistim
unes quantes vegades, mantenint el català,
abans que l’altra persona passi també a
parlar-hi.
5

6
A- Converses i diàlegs amb persones que no ens parlen inicialment en català
A2 Si, a pesar de tot, continuen parlant-me en castellà,
puc continuar la conversa en català?
És de mala educació? Què he de fer?
Que l’altra persona no parli en català
no vol dir que no l’entengui. Els experts
consideren que el nivell d’intercomprensió
entre llengües romàniques s’acosta al 80%.
Això vol dir que un castellanoparlant, fins i
tot sense haver tingut contacte previ amb
la nostra cultura, pot entendre la major part
del que diem. A això cal afegir-hi que una
gran part de les persones que ens trobarem
sí que han tingut contacte amb el català
(des de sentir-lo habitualment fins a haver
estat escolaritzades en català), i ens podran
entendre perfectament, amb un mínim de
bona voluntat.
En qualsevol cas, naturalment que podem
continuar la conversa en català. No és de
mala educació, ans al contrari. Aquesta
idea que s’ha de canviar de llengua per
“educació” forma part d’una sèrie de
prejudicis que ha adquirit la nostra societat
com a conseqüència de la imposició del
castellà amb diversos mètodes que van
des de la més salvatge coerció fins a la
manipulació emocional més subtil. D’altra
banda, dir que els catalanoparlants canviam
al castellà “per cortesia” és tant com afirmar
que els qui no tenen la nostra llengua
com a inicial no poden ser cortesos. I això
és completament fals. Si els en donam
l’oportunitat, poden ser tan educats i
cortesos com nosaltres mateixos. Al cap i a
la fi, l’hàbit de canviar de llengua no és més
que això, un costum. Només caldrà fer un
esforç i en poc temps podrem assimilar un
nou hàbit, el de mantenir-nos en la nostra
llengua, que se’ns farà cada dia més fàcil i
ajudarà els nouvinguts a aprendre el català.
Quan interactuam amb persones que no
ens parlen en català hem de parlar amb
un to ferm i segur, pausadament, amb una
dicció ben clara i amb una llengua ajustada
al màxim a la normativa. D’aquesta manera
facilitarem la comprensió i prestigiarem la
nostra llengua.
Aquesta idea que s’ha de canviar
de llengua per “educació”
forma part d’una sèrie
de prejudicis que
ha adquirit la nostra
societat.

A- Converses i diàlegs amb persones que no ens parlen inicialment en català
A3 El meu interlocutor em diu que no m’entén i/o
em demana que li parli en castellà.
Com hauria d’actuar?
En aquest punt ens podem trobar en diverses situacions que poden tenir respostes molt
diferents segons cada cas en particular. Les hem dividides en tres grups.
A 3.1 Situacions en què nosaltres
actuam com a clients d’un servei públic
o d’un servei d’atenció al client, ofert
per l’administració o per una empresa
(davant d’un dependent, cambrer, servei
telefònic o altres serveis d’atenció al
client).
En aquest cas tenim sempre el dret de
parlar en català i ningú no ens pot exigir
que canviem d’idioma. Distingirem, però,
si tractam amb una administració pública o
amb una empresa privada.
a) Si tractam amb una administració
pública, cal tenir en compte que el català
és la llengua oficial i pròpia de totes les
administracions públiques radicades en
el territori de les Illes Balears, Catalunya
i el País Valencià. Per això tenim sempre
el dret de parlar en català i a ser entesos,
i, fins i tot, el dret que ens hi parlin. Si
es donàs el cas que un funcionari no
ens entengués parlant la llengua oficial
pròpia del país, a ell li correspon de
resoldre el problema, fent, per exemple,
que ens atengui una altra persona, però
mai causant-nos perjudicis i pèrdues de
temps. Si aquests drets són conculcats,
és convenient presentar una queixa
formal, davant l’administració o, en
concret, davant els organismes indicats a
la pàgina 34.
b) Si tractam amb una empresa privada,
tenim igualment el dret de parlar sempre en
català. A més, en molts de casos podem
exigir ser atesos en català. Aquests drets
són explícits a la legislació vigent:
A les Illes Balears, la Llei de comerç diu: “En
els establiments al detall que disposen d’una
plantilla laboral de més de tres treballadors,
els consumidors tenen, a més, el dret de
ser atesos en la llengua oficial de les Illes
Balears que escullin.” (Llei 11/2001, de 15
de juny, d’ordenació de l’activitat comercial
a les Illes Balears, article 8.2).
A Catalunya, la Llei de política lingüística diu:
“Les empreses i els establiments dedicats a
la venda de productes o a la prestació de
serveis que desenvolupen llur activitat a
Catalunya han d’estar en condicions de poder
atendre els consumidors i consumidores
quan s’expressin en qualsevol de les
llengües oficials a Catalunya.” (Llei 1/1998,
de 7 de gener, de política lingüística, article
32.1). I la Llei del Codi de consum del 2010
(article 128) reafirma que els consumidors
tenen dret a ser atesos oralment i per escrit
en la llengua oficial que escullin.
Al País Valencià no hi ha una legislació que
permeti als consumidors exigir de ser atesos
7

8
A- Converses i diàlegs amb persones que no ens parlen inicialment en català
en català, però cal tenir en compte el que es
diu a continuació, que val igualment per a
tota la comunitat lingüística.
A part dels drets establerts a la legislació, els
qui actuen com a clients sempre mereixen el
màxim de respecte i consideració pel que fa,
com a mínim, a la possibilitat d’expressarse
en la llengua pròpia (i oficial) del país.
Si no ens atenen degudament, sobretot si
ens demanen de canviar de llengua, podem
demanar el full de reclamacions i formular
una queixa (les empreses solvents solen fer
cas de les reclamacions dels seus clients,
especialment si són reiterades) i, segons la
gravetat del cas, fer una reclamació oficial
davant els organismes indicats a la pàgina
34.
En qualsevol cas, davant l’administració
pública o empreses privades, mai no
hem d’entrar en discussions filosòfiques,
històriques, ideològiques o de coneixement
o no d’una o una altra llengua. Senzillament
hi ha uns dèficits en el tracte amb el client
o un incompliment de la llei amb el ciutadà
que s’han de resoldre a satisfacció nostra.
A 3.2 Casos en què ens trobam en
una situació clara de subordinació
lingüística.
Dins aquest punt inclouríem el fet de ser
nosaltres els venedors o els funcionaris,
una situació en què ens jugam la feina o
altres casos particulars. En aquests casos,
adoptar circumstancialment la llengua
de la persona que atenem (no sols el
castellà, sinó altres llengües), en el cas que
clarament no ens entengui, no ens hauria
de representar cap problema especial. Ho
podem agafar com una deferència cap a
aquesta persona, comprensible si tenim en
compte les circumstàncies (o les necessitats
comunicatives laborals) i si pensam que
nosaltres hem d’exigir fermament el mateix
tractament quan actuam com a clients o
ciutadans.
A 3.3 Converses en què hi ha una
situació equitativa entre parlants o en
què fins i tot nosaltres estam en una
situació avantatjosa.
És el cas en què ni nosaltres ni el nostre
interlocutor no actuam com a client, ni
com a consumidor, ni com a dependent,
ni com a funcionari. Aleshores decidirem
d’acord amb les circumstàncies. Pensem
que és diferent si nosaltres sol·licitam ajut
d’algú (demanant una informació) o si ens
el sol·liciten a nosaltres. També podem tenir
en compte si percebem que l’interlocutor
és un resident al país o una persona que hi

A- Converses i diàlegs amb persones que no ens parlen inicialment en català
està de pas o fent turisme. Totes aquestes
situacions poden reclamar tractaments
distints i el nostre interlocutor ens anirà
donant pistes de la millor manera de tractar
la situació.
Si optam per mantenir el català, recomanam
especialment mostrar en tot moment una
actitud positiva de “seducció” vers la nostra
cultura. En converses curtes podem facilitar
la comprensió amb gestos (per exemple
quan algú ens demana una adreça, podem
acompanyar-lo fins al lloc indicat o bé
orientar-lo). Una bona dosi de simpatia i
cordialitat serà clau per a afavorir la situació
i la bona entesa.
A primera vista, no tenim manera de saber si
una persona sap o no sap parlar en català.
Ni el color de la pell, dels ulls o dels cabells,
ni la manera de vestir, ni cap altre indicador
extern, no ens permeten d’endevinar-ho.
Per tant, convé parlar sempre en català, i
amb tota normalitat. Si no ens entén, ja ens
ho farà saber i, aleshores, podrem actuar tal
com hem vist en el punt A3.
Si el nostre interlocutor és un viatger
o un turista, podem parlar-li en la seva
llengua (castellà, anglès, francès, etc.) si
la sabem. Si no sabem la seva llengua,
sempre és recomanable utilitzar un idioma
d’intercomunicació internacional, com
l’anglès, que molt probablement entendrà.
A part dels drets establerts
a la legislació, els qui actuen
com a clients sempre mereixen
el màxim de respecte i consideració
pel que fa, com a mínim,
a la possibilitat d’expressar-se en
la llengua pròpia (i oficial)
del país.
A4 Vull adreçar-me a algú que em sembla que fa poc
que viu al nostre país i és d’origen africà, americà,
europeu o d’un altre lloc d’arreu del món. En quin idioma
ho he de fer? I si és ell que s’adreça a mi i ho fa en
castellà, com li hauria de respondre?
9

10
A- Converses i diàlegs amb persones que no ens parlen inicialment en català
A5 Em telefonen per a fer-me una oferta comercial parlantme
en castellà, jo els parl en català i ells em diuen que
em truquen des d’un lloc fora de l’àmbit dels territoris
de parla catalana i no m’entenen. Com he de respondre?
En el cas d’un servei telefònic no hi fa res
la ubicació física del lloc d’on ve la trucada
(Espanya, Marroc, Irlanda...). Si és una
empresa que ofereix un servei als ciutadans
dels Països Catalans, té l’obligació
d’atendre’ns si parlam en català. El fet que
diguin que no ens entenen i, per tant, que
no puguin fer l’oferta comercial, és problema
seu i només ells poden resoldre’l. Si ens han
telefonat a casa, són ells els qui tenen algun
interès i, per tant, si algú ha de fer un esforç,
són ells.
A les Illes Balears, Catalunya i el País
Valencià els ciutadans tenim reconegut
per llei el dret d’adreçar-nos oralment i
per escrit en català a qualsevol organisme
de l’administració, tant la de l’Estat com
l’autonòmica. A més, els ciutadans han de
poder ser atesos en català, oralment i per
escrit, per totes les administracions. Aquest
dret és recollit a l’Estatut d’autonomia, a les
lleis de normalització (Llei de normalització
lingüística de les Illes Balears, Llei de
política lingüística de Catalunya i Llei d’ús i
ensenyament del valencià) i a altres normes.
Si ens discuteixen la nostra actitud, no tenim
cap obligació de seguir els seus arguments,
ni hem de donar-los cap explicació. En cap
cas no entrarem en discussions lingüístiques
i menys en qüestions de “nacionalisme”.
Aquest aspecte no té cap relació amb
reivindicacions ideològiques sinó purament
amb un dèficit seu i
amb l’incompliment
de la legislació en
l’atenció al client.
A6 Em puc adreçar en català a un policia de l’Estat o
a qualsevol altre funcionari? I si em diu que no m’entén
o em demana que parli en castellà?
Cap funcionari no pot demanar a ningú
que renunciï al seu dret de parlar en català.
Per tant, ens podem adreçar en català
a un policia de l’Estat o a qualsevol altre
funcionari sense que ens pugui exigir un
canvi de llengua. Si ens diu que no ens
entén o ens demana que parlem en castellà,
li podem recordar els nostres drets i la
legislació esmentada.
Tanmateix, cal dir que aquestes són
situacions en què nosaltres estam en
desavantatge, i, sobretot si estam sols i no

A- Converses i diàlegs amb persones que no ens parlen inicialment en català
tenim testimonis, és legítim de prioritzar la
nostra seguretat i els nostres interessos.
En qualsevol cas, si es produeix una
vulneració dels nostres drets o un tractament
inadequat, hem de denunciar sempre els
fets als organismes indicats a la pàgina 34.
La Llei orgànica 4/2010, de 20 de maig,
de règim disciplinari del Cos Nacional de
Policia (article 7) fixa com a falta molt greu
tota actuació que suposi discriminació per
raó de llengua.
A7 Sóc professor i un alumne del programa Erasmus
o d’algun altre programa d’intercanvi universitari
em demana que faci les classes en castellà. Què faig?
Primer de tot cal entendre que generalment
aquesta actitud per part de l’estudiant
no és necessàriament una mostra de
bel·ligerància vers el català, sinó que,
sovint, indica l’existència d’un problema
de comunicació i de desconeixement de la
realitat lingüística dels Països Catalans no
imputable a l’estudiant.
Per tant, pot ser aconsellable quedar en
privat amb els implicats i conversar amb
tranquil·litat (en l’idioma que calgui i si pot
ser el més proper a l’estudiant) per tal de
solucionar el problema de comunicació,
sense que tota la classe ho senti i deixant
clar que durant la classe no entram en
discussions alienes a la matèria que
s’ensenya. Cal que l’estudiant entengui
que el català és la llengua pròpia del
país i de l’ensenyament, que la legislació
vigent reconeix el dret dels professors i
dels alumnes d’emprar sempre la llengua
catalana i que no canviarem de llengua per
uns casos particulars i en detriment dels
drets dels estudiants del país.
El problema de comunicació, si hi ha
voluntat, és clar, per part de l’estudiant,
és fàcil de solucionar. El que cal, doncs,
és comunicar-li els recursos de què pot
11

12
A- Converses i diàlegs amb persones que no ens parlen inicialment en català
disposar per a resoldre l’afer (bibliografia en
altres idiomes, cursos d’aprenentatge del
català, tutories, etc.).
Si l’estudiant és parlant d’una llengua
romànica, li podem dir que el català és
una llengua fàcil d’entendre en els registres
formals. I, en qualsevol cas, el període
d’estada dels estudiants és suficient per
a entendre-la i aprendre-la, i la universitat
disposa de totes les eines que calen per a
facilitar-ne la comprensió.
L’objectiu dels programes d’intercanvi no
és només el de cursar estudis a una altra
universitat, sinó també el d’un aprenentatge
que va més enllà del coneixement estricte
de les assignatures en curs, per a formar-se
com a persona i descobrir altres societats,
cultures i maneres de funcionar i d’entendre
el món.
Precisament, si l’estudiant es tanca a la
societat que l’acull, desaprofita la gran
oportunitat d’un programa així. I la llengua
catalana forma part indissoluble d’aquest
entorn, que justament és l’escollit per
l’estudiant per a viure aquesta experiència.
Cal que l’estudiant entengui
que el català és la llengua pròpia
del país i de l’ensenyament,
que la legislació vigent reconeix
el dret dels professors i dels
alumnes d’emprar sempre
la llengua catalana i que
no canviarem de llengua per uns
casos particulars i en detriment
dels drets dels estudiants
del país.

B- Dèficits en la presència del català en diversos àmbits i serveis,
i com reclamar-ne una solució
B1 M’arriba molta publicitat a la bústia sobre serveis
o productes només en castellà. Què hi puc fer?
D’acord amb la legislació de les Illes Balears
i de Catalunya, si la publicitat arriba en
forma de catàlegs o fullets amb la llista
de productes i preus, o bé s’entén com a
document d’oferta de serveis, cal que sigui
com a mínim en català. Aquest punt està
recollit a la Llei de comerç de les Illes Balears
(article 8.3) i a la Llei de política lingüística de
Catalunya (article 32.3). A més, a Catalunya,
el Codi de consum (2010) especifica que els
consumidors tenen dret a rebre en català
les “invitacions a comprar”, a més de molts
de documents relacionats amb el consum
(article 128). Per tant, la vulneració de la llei
es pot denunciar als organismes indicats a
la pàgina 34.
B2 Puc tenir el telèfon mòbil en català?
Actualment ja hi ha moltes marques (un
conjunt que representa la majoria del
mercat) de telèfons mòbils que duen
incorporada l’opció de la llengua catalana.
És molt important que ens informem bé a
l’hora d’adquirir un telèfon i activar l’opció en
català. A la pàgina podem trobar la llista de tots els models
de mòbils que incorporen el català. També
hi ha nous telèfons o altres dispositius,
com els PDA o els smart phones (l’iPhone,
l’iPod Touch, l’iPad, etc.), que ja inclouen el
català. Les principals operadores del mercat
Al País Valencià no hi ha cap normativa que
obligui les empreses a difondre la publicitat
en català. En aquest cas es pot fer una
queixa personal a l’empresa o retornar-los
la publicitat explicant-los per quines raons
ho fem. Se suposa que les empreses es
publiciten per a arribar als possibles clients
i, per tant, haurien d’estar interessades a
escoltar el que aquests puguin opinar. En
cas de publicitat amb sobres de franqueig
a destinació podem aprofitar els seus
mateixos sobres i segells per a explicar
les nostres raons. Si es tracta de publicitat
institucional d’alguna administració pública,
podem exigir-los que, d’acord amb la llei
i atès que és llengua oficial i pròpia, ens
l’enviïn en català.
13

14
B- Dèficits en la presència del català en diversos àmbits i serveis,
i com reclamar-ne una solució
(Movistar, Orange i Vodafone) també s’han
compromès a millorar la presència del
català. Convé que com a consumidors els
exigim la presència de la nostra llengua en
tots els serveis que desenvolupen. Altrament
ens podem queixar a la companyia i/o
comunicar-ho a les oficines per als drets del
consumidor o a alguna entitat que treballi
per la llengua (vegeu la pàgina 34).
Cal recordar que en la relació amb qualsevol
servei de la companyia sempre ens hi
podem adreçar en català i mai no ens
poden exigir o demanar de canviar d’idioma.
D’altra banda, totes les comunicacions i
B3 Les cartes i els menús d’un restaurant han de ser
en català?
A Catalunya l’article 15 del Decret
317/1994 pel qual s’estableixen normes
sobre l’ordenació i la classificació dels
establiments de restauració, disposa que
“Els restaurants i els restaurants-bar han de
donar la màxima publicitat dels preus dels
serveis que ofereixen, que s’han d’exhibir,
redactats almenys en català, tant a l’interior
com a l’exterior de l’establiment. En aquest
mateix sentit, els bars únicament els han
d’exhibir a l’interior de l’establiment, de
manera visible.” I en el mateix decret, en
l’article 18, es diu clarament: “Tots els
establiments de restauració dels grups
notificacions escrites i les factures podem
demanar que ens les facin en català. En
particular, a Catalunya la Llei de política
lingüística (article 31.2) estableix que les
empreses de servei públic han d’enviar
en català les comunicacions escrites,
incloses les factures i altres documents
de tràfic. I el Codi de consum estableix el
dret dels consumidors a rebre en català els
contractes, les factures i altres informacions
necessàries per al consum (article 128). En
el cas que hi hagi algun incompliment, ho
podem comunicar a les entitats indicades a
la pàgina 34. Tot això també és aplicable a
la telefonia fixa.
Restaurant i Restaurant-bar han d’oferir al
públic les cartes de plats i de vins amb els
seus preus, com a mínim, en català.” Per
tant, en el cas que incompleixin la legislació,
els podem demanar el full de reclamacions.
També podem fer la denúncia a les entitats
indicades a la pàgina 34.
A les Illes Balears i al País Valencià no hi ha
legislació específica en aquest sentit. Ara
bé, com a clients que som, podem demanar
si la tenen en català, i en cas negatiu, dir
que ens agradaria disposar d’una carta o
llista de preus en la nostra llengua. Si som a

B- Dèficits en la presència del català en diversos àmbits i serveis,
i com reclamar-ne una solució
un restaurant i anam en grup, la reclamació
encara serà més eficient; de manera que
—si cal— podem abandonar l’establiment,
sense estridències ni males maneres, però
deixant ben clar per quin motiu ho fem.
Encara que és preferible expressar
inicialment la nostra queixa o si més no la
preocupació a l’empresa afectada, podem
fer servir d’altres camins que poden ser
també prou eficients.
- cercar l’adreça, el telèfon o el correu
electrònic de l’empresa i fer la queixa
posteriorment;
- fer la reclamació mitjançant una entitat
que treballi per la llengua (vegeu la pàgina
34).
En tot cas, el fet d’exigir que es respectin
els nostres drets lingüístics no ens hauria
d’incomodar. Si ens passa això, és perquè la
forta repressió que s’ha exercit sobre tots els
aspectes relacionats amb la nostra llengua
i la nostra identitat ha arribat a afectar la
nostra autoestima, fins al punt que, tot i ser
les víctimes d’aquesta situació, sentim que
estam generant un conflicte quan reclamam
els nostres drets legítims. Nosaltres en cap
moment cream un conflicte. La situació de
conflicte en tot cas la pot crear i ser-ne l’únic
responsable aquell qui no respecta allò que
hauria de ser normal. En aquest sentit, molts
ciutadans encara mantenen una actitud
heretada de la pressió i la por generades
per règims dictatorials, que es transmet per
imitació i inèrcia.
Cal dir que, encara que nosaltres siguem
conscients d’això, ens podem trobar en
situacions en què les persones que ens
acompanyen, en comptes de fer-nos costat
en la nostra reclamació, se’n desentenguin
o, fins i tot, es posicionin en contra nostra.
Això, efectivament, ens pot fer sentir molt
incòmodes, i potser en aquest cas val la
pena d’optar per fer la reclamació en un
altre moment, per alguna de les vies que
hem esmentat més amunt.
15

16
B- Dèficits en la presència del català en diversos àmbits i serveis,
i com reclamar-ne una solució
B4 La retolació i la megafonia de les estacions de tren,
autobusos, vaixells o aeroports ha de ser en català?
A les Illes Balears i a Catalunya així ho
estableix la legislació:
- “A tots els serveis de transport públic, els
impresos, els avisos i les comunicacions al
públic s’han de fer en llengua catalana i en
llengua castellana.” (Llei de normalització
lingüística de les Illes Balears, article 15.3).
- “Les empreses i les entitats públiques
o privades que ofereixen serveis
públics, com ara les de transport, de
subministraments, de comunicacions i
d’altres, han d’emprar, almenys, el català
en la retolació i en les comunicacions
megafòniques.” (Llei de política lingüística
de Catalunya, article 31.1).
Al País Valencià la legislació exigeix com a
mínim la retolació en català:
- “Es retolarà en valencià la senyalització de
les autopistes, les carreteres, els camins,
les estacions ferroviàries i d’autobusos,
els ports comercials, els de refugi i els
esportius, de les dependències i els
serveis d’interés públic que depenen
de la Generalitat Valenciana, de les
Entitats Locals radicades a la Comunitat
Valenciana i dels serveis que aquestes
gestionen per concessió, a més de
la retolació també en castellà quan
pertocarà” (Decret 145/1986 de la
Generalitat Valenciana, article 1).
En cas d’incompliment d’aquestes normes,
podem denunciar-ho a la mateixa empresa
i fer una reclamació oficial a les entitats
indicades a la pàgina 34.

B- Dèficits en la presència del català en diversos àmbits i serveis,
i com reclamar-ne una solució
B5 A l’hora de comprar una traducció d’un llibre
o una versió d’un film en català sempre l’he de demanar
a la botiga; mai no la tenen a la vista. Què hi puc fer?
Tot i que cada cop hi ha més presència visual
del català, és cert que sovint costa trobar-lo
en primer terme. En aquests casos podem
queixar-nos a l’establiment i comunicar-ho
a les entitats que vetllen pels drets dels
consumidors (vegeu la pàgina 34). Així
mateix, podem expressar la nostra queixa a
l’editorial o a l’establiment en el cas que, en
les mateixes condicions, el preu de la versió
catalana sigui superior a la castellana. En tot
moment, convé mantenir la cordialitat sense
atribuir la culpa de l’evident discriminació a
la persona que ens atén.
B6 Em puc queixar perquè el cinema o els productes
audiovisuals (un DVD, per exemple) no són en català?
A Catalunya la Llei del cinema (2010)
estableix que les empreses distribuïdores
tenen l’obligació de distribuir el 50 per cent
de les còpies en versió catalana dels films
doblats o subtitulats (article 18). El mateix
percentatge s’ha d’aplicar a les còpies que
tenen suport digital, com els DVD. Aquesta
obligació s’implanta progressivament i ha
de ser plenament complida el 2015 (termini
ampliable fins al 2017).
A les Illes Balears i al País Valencià no hi ha
cap normativa semblant, però la situació
en el Principat de Catalunya és un fet
que afavoreix la millora de la situació del
català al cinema a la resta de la comunitat
lingüística. En qualsevol cas, si no podem
veure el film que ens interessa en català,
ens podem queixar com a mètode de
pressió a les exhibidores, productores,
distribuïdores i administracions. Podem
expressar el nostre malestar demanant
explicacions educadament a la persona
que ens atén i mostrant sorpresa per la
manca de consideració que això suposa. I
això ho farem sense alterar-nos ni esperar
cap solució immediata per part del nostre
interlocutor.
17

18
B- Dèficits en la presència del català en diversos àmbits i serveis,
i com reclamar-ne una solució
B7 Em puc queixar perquè un producte no està etiquetat
en català?
L’etiquetatge en català està molt endarrerit,
igual que la legislació que el regula. La Llei
de política lingüística de Catalunya només
preveu l’obligatorietat de l’etiquetatge en
català en els productes artesanals, amb
denominació comarcal o de qualitat o
amb denominació d’origen. Però la Llei del
Codi de consum (2010) estableix el dret
dels consumidors de tenir en català «les
informacions necessàries per a l’adequat
consum, ús i maneig dels béns i serveis,
amb independència del mitjà, format o
suport utilitzat i, especialment, les dades
obligatòries relacionades directament amb
la salvaguar da de la seva salut i seguretat»
(article 128). Per tant, a Catalunya es
pot denunciar l’incompliment d’aquesta
B8 Els rètols de les botigues han de ser en català?
A les Balears i a Catalunya la llei ho exigeix, llevat, és clar, del nom de l’establiment.
- “La senyalització i els cartells d’informació
general de caràcter fix i els documents
d’oferta de serveis per als consumidors
dels establiments oberts al públic han
de ser redactats, almenys, en català.
Aquesta norma no s’aplica a les marques,
als noms comercials i als rètols emparats
per la legislació de la propietat industrial.”
(Llei de comerç de les Illes Balears, article
8.3)
- “La senyalització i els cartells d’informació
general de caràcter fix i els documents
normativa (a qualsevol dels organismes
indicats a la pàgina 34).
A les Illes Balears i al País Valencià no hi
ha normativa que obligui a l’etiquetatge en
català. De tota manera, si un producte no
està etiquetat en català, ens podem queixar
com a mètode de pressió. Cal recordar
que no hi ha cap llengua a la Unió Europea
amb tants parlants com el català que no
sigui utilitzada de manera generalitzada i
obligatòria en l’etiquetatge de productes.
La llengua catalana, i consegüentment el
consumidor de llengua catalana, són l’única
excepció a Europa i també dins el context
de comunitats lingüístiques de països
democràtics que s’hi puguin comparar.
d’oferta de serveis per a les persones
usuàries i consumidores dels establiments
oberts al públic han de ser redactats,
almenys, en català. Aquesta norma
no s’aplica a les marques, als noms
comercials i als rètols emparats per la
legislació de la propietat industrial.” (Llei
de política lingüística de Catalunya, article
32.3).
En el cas que un establiment incompleixi
la llei es recomana tramitar una reclamació
oficial (vegeu la pàgina 34).

B- Dèficits en la presència del català en diversos àmbits i serveis,
i com reclamar-ne una solució
B9 La publicitat dels productes i serveis ha de ser en català?
A part del que hem dit a l’apartat B1, no
hi ha regulació legal de la publicitat de les
empreses privades. Malgrat això, podem
demanar que la facin en català i queixarnos
a les empreses. Només les empreses
públiques i concessionàries dels governs
autonòmics (Illes Balears, Catalunya i País
Valencià) han de fer per llei la publicitat
en català. També les de l’Administració
de l’Estat que ofereixin els seus serveis
als nostres territoris. Ara bé, com que se
suposa que les empreses que es publiciten
ho fan perquè volen vendre, els comentaris
Encara que el producte sigui fabricat als
Països Catalans i/o el capital de l’empresa
sigui català, el dèficit que implica el fet de
no emprar el català en l’etiquetatge del
producte a casa nostra (i especialment si és
d’àmplia distribució), equival a una actitud
totalment discriminatòria amb l’entorn
cultural, lingüístic i amb la dignitat del
consumidor. A més, cal tenir en compte que
està vulnerant un dret reconegut per la llei
(vegeu el punt B7).
Creiem que és preferible, i molt més
coherent per a la normalització de la nostra
dels possibles clients poden ser significatius.
I, si n’hi ha molts, poden tenir algun efecte
pràctic sobre la política lingüística de
l’empresa.
B10 Estic dubtant entre dos productes, un d’una empresa
dels Països Catalans que no etiqueta en català i un altre
d’una empresa de fora però que sí que ho fa en català.
Quin hauria de comprar si la qualitat i el preu són els
mateixos?
llengua, comprar abans un producte
etiquetat en català encara que no sigui
fabricat dins l’àmbit lingüístic que no un altre
que ho sigui però que no ens respecta com
a consumidors amb els mateixos drets que
els altres.
19

20
C- Dades sobre el català i arguments sobre la seva importància
C1 Quina importància té el català dins el context mundial?
Amb quines llengües es pot comparar?
De les aproximadament 6.000 llengües que
hi ha al món, el català ocupa més o menys
la posició 70 quant al nombre de parlants.
A més, és la novena llengua de la Unió
Europea segons població en el seu domini
lingüístic i la catorzena pel que fa al nombre
absolut de parlants, per sobre de llengües
com el maltès, l’estonià, el letó, el lituà, el
finès, el danès, l’eslovè o l’eslovac.
Tot i que hi ha moltes altres llengües
d’arreu d’Europa sense un reconeixement
clar i que encara a hores d’ara no tenen la
protecció que es mereixen, per demografia,
estatus jurídic, presència en els mitjans
de comunicació, situació sociolingüística,
vitalitat literària i equipament lingüístic, el
català no pot comparar-se amb cap
d’aquestes llengües anomenades
minoritàries. La situació del català cal
comparar-la, doncs, amb llengües com el
finès, el suec, el danès, el lituà, el búlgar, el
noruec, el grec, l’eslovac, el txec, l’eslovè...
Totes elles amb un ple reconeixement
dins el país i en els estaments europeus i
internacionals.
El català, en relació amb les llengües
comparables, és l’única excepció pel que
fa a la manca de reconeixement legal en un
país democràtic desenvolupat. A més, en
relació amb les actuals 23 llengües oficials
de la Unió Europea, el català ha estat en
alguns aspectes una llengua pionera: així,
va ser de les primeres a ser utilitzada per
a fer ciència i filosofia, a tenir un sistema
estandarditzat des de l’Edat Mitjana,
a confeccionar diccionaris i manuals
(bilingües, de cuina, eròtics...), etc. És un
idioma plenament codificat i normativitzat
amb un consens acadèmic total.
De les aproximadament 6.000
llengües que hi ha al món,
el català ocupa més o menys
la posició 70 quant al nombre
de parlants.

C- Dades sobre el català i arguments sobre la seva importància
Al contrari del que passa amb altres llengües,
no hi ha grans diferències dialectals. Els
seus recursos lingüístics i estudis sobre
gramàtica, lexicografia, dialectologia,
terminologia, història de la llengua i
onomàstica són comparables, i en alguns
casos molt superiors, amb els de les grans
llengües romàniques. El català compta amb
textos escrits i literaris, ininterrompudament,
des del segle XII. Actualment hi ha més
de 1.200 autors literaris vius que escriuen
en català i cada any s’hi publiquen més
de 12.000 títols (els anys trenta ja se’n
publicaven al voltant d’uns 800 l’any). El
català és també la desena llengua del
món més traduïda en l’àmbit editorial. A
Internet ocupa, segons dades del 2005, la
posició 26 quant a nombre de llocs web.
D’altra banda, ocupa la posició 19 quant a
nombre de webs per parlant, per damunt de
llengües com el xinès, el castellà, l’àrab, el
rus, el portuguès o el turc.
Potser paga la pena d’utilitzar aquestes
dades objectives en situacions en
què l’interlocutor està disposat a tenir
una conversa o una discussió oberta i
respectuosa; tanmateix, amb qui només
pretén fer un atac o mostrar el seu
menyspreu, convé que ens n’estalviem
l’esforç.
El català i les 23 llengües oficials a
la Unió Europea amb el nombre (en
milions) d’usuaris
Llengua Població
Alemany 91,2 M
Francès 65,4 M
Anglès 64,1 M
Italià 58,5 M
Espanyol 43,0 M
Polonès 38,2 M
Neerlandès 23,4 M
Romanès 23,0 M
Català 12,6 M
Grec 11,8 M
Portuguès 10,6 M
Txec 10,2 M
Hongarès 10,1 M
Suec 9,3 M
Búlgar 8,7 M
Eslovac 5,4 M
Danès 5,4 M
Finès 5,2 M
Lituà 3,4 M
Gaèlic irlandès 3,4 M
Letó 2,3 M
Eslovè 2,0 M
Estonià 1,3 M
Maltès 0,4 M
Dades extretes de l’exposició “El català, llengua
d’Europa”, realitzada per la Generalitat de Catalunya
l’any 2006, amb l’afegit del búlgar, el romanès i l’irlandès,
plenament oficials des del 2007.
21

22
C- Dades sobre el català i arguments sobre la seva importància
C2 On es parla el català i quin reconeixement oficial té?
Es parla en un territori de vora 70.000 km 2 ,
repartit entre quatre estats: l’espanyol, el
francès, l’italià i l’andorrà. Es parla, doncs, a
Andorra, al Principat de Catalunya (incloenthi
la Franja, que depèn administrativament
de l’Aragó, i la Catalunya del Nord, a
França), a les Illes Balears, en la major part
dels municipis del País Valencià, a l’Alguer (a
Sardenya) i també al Carxe, a Múrcia.
És l’única llengua oficial a Andorra. Al
Principat de Catalunya sota administració
de la Generalitat és, juntament amb l’occità
(aranès), l’única llengua oficial i pròpia (per
bé que comparteix oficialitat amb el castellà
tot i no ser-ne aquesta llengua pròpia).
A la Franja és una llengua reconeguda
com a pròpia i històrica amb drets d’ús i
d’ensenyament. En canvi, no té oficialitat
a la Catalunya del Nord, tot i que hi ha
hagut petits avanços en el reconeixement
oficial. A l’Alguer té un cert reconeixement
com a llengua regional. A les Illes Balears
també és l’única llengua oficial i pròpia (el
El Carxe
castellà també hi és oficial). I al País Valencià
també és oficial (oficialitat compartida amb
el castellà) i l’única reconeguda com a
pròpia per l’Estatut d’autonomia. Al Carxe,
a Múrcia, no té cap reconeixement oficial.
El català es parla a Andorra,
al Principat de Catalunya
(incloent-hi la Franja, que depèn
administrativament de l’Aragó,
i la Catalunya del Nord, a França),
a les Illes Balears, en la major
part dels municipis del País Valencià,
a l’Alguer (a Sardenya)
i també al Carxe, a Múrcia.
Franja de Ponent
País Valencià
Andorra
Catalunya
Illes Balears
Catalunya del Nord
L’Alguer

C- Dades sobre el català i arguments sobre la seva importància
C3 El català és una llengua minoritària?
No. Si consideram totes les llengües que es
parlen a Europa, el català se situaria en el
grup de les més parlades. En referència al
territori on és oficial és la novena llengua de
la Unió Europea i la catorzena pel que fa al
nombre absolut de parlants.
Té, per tant, un nombre superior o similar
de parlants que llengües europees com el
grec, l’hongarès, el txec, el suec, l’eslovac,
el danès, el finès, el lituà, el letó, l’eslovè,
l’estonià, el maltès, el búlgar, el noruec o
l’islandès. Actualment, més que llengües
minoritàries es fa servir el terme llengües
minoritzades dins el context d’un estat o
d’una entitat administrativa, perquè no es
Evidentment que sí. En l’àmbit popular,
valencià, mallorquí, eivissenc, tortosí,
alguerès, fragatí, etc. són denominacions
usades tradicionalment en els diversos
territoris; un fet afavorit per les dificultats
històriques que ha tingut el català per a
construir un espai de comunicació normal,
però sense que això hagi significat mai la
negació d’una llengua comuna.
En l’àmbit científic, la comunitat científica
internacional, incloent-hi, evidentment,
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i
l’Institut d’Estudis Catalans, reconeix sense
cap reserva la unitat de la llengua catalana,
de la qual la varietat valenciana és una part,
com ho són la varietat balear o el català
central, entre d’altres.
tracta tant de si tenen pocs o molts parlants,
sinó de si tenen o no un estat que els doni
suport i les promogui. Amb aquesta distinció
terminològica s’evita la incongruència i
la discriminació que resulta de descriure
el català com a “minoritari”, amb milions
de parlants, enfront d’altres llengües amb
potencial humà similar o, més greu encara,
per comparació amb idiomes com el maltès,
que en té uns pocs centenars de milers, però
que no seria considerat “minoritari” perquè
té un estat darrere. Per a completar aquesta
informació i la importància del català en
referència a altres llengües minoritzades (o
altrament dites minoritàries en un territori)
vegeu el punt C1.
C4 El valencià i el català són la mateixa llengua?
En l’àmbit jurídic, català i valencià són dues
denominacions legals per a designar una
mateixa llengua, utilitzades en els estatuts
d’autonomia, tal com han proclamat un
nombre elevat de sentències dels tribunals
espanyols.
23

24
C- Dades sobre el català i arguments sobre la seva importància
C5 Quanta gent parla català?
Es calcula que aproximadament entre 8
i 9 milions de ciutadans parlen el català, i
més d’11 milions l’entenen. En el domini
lingüístic hi viuen actualment més de 13
milions d’habitants.
C6 Com funcionen les altres llengües comparables
al català pel que fa al nombre de parlants dins
un estat plurilingüe?
Aquestes llengües tenen, en tots els
països democràtics, sense excepció,
un reconeixement plenament oficial en
l’estat on es troben, de manera que tant
internament com en la projecció del país
la llengua està plenament reconeguda i
tractada amb igualtat respecte de les altres
de l’estat.
A més, dins la Unió Europea, totes les
llengües comparables al català són llengües
oficials de les institucions de la Unió. El
català, doncs, és l’única excepció. La resta
de llengües comparables al català són
plenament reconegudes en tots els usos
de la vida quotidiana dels seus parlants:
publicitat, etiquetatge de productes, mitjans
de comunicació, justícia, disponibilitat
lingüística, etc.
Només fora dels contextos dels
països democràtics trobam llengües
comparables a la nostra que
estan en la mateixa situació.
Entre 8 i 9 milions de ciutadans
parlen el català.
Tret dels casos de l’Estat espanyol i de
l’Estat francès, en la resta de països de
la Unió Europea amb més d’una llengua
pròpia amb una quantitat tan significativa de
parlants, s’aplica el plurilingüisme d’estat i el
monolingüisme territorial segons la llengua
pròpia (Bèlgica, Finlàndia, Dinamarca, etc.).
Només fora dels contextos dels països
democràtics trobam llengües comparables
a la nostra que estan en la mateixa situació.

C- Dades sobre el català i arguments sobre la seva importància
C7 El català està o ha estat discriminat?
El català ha estat i és una llengua fortament
discriminada. Tant l’Estat francès com
l’espanyol, d’ençà del segle XVIII, han dut
a terme polítiques planificades clares de
repressió i d’exterminació cultural vers
el català, actuant fins i tot amb mètodes
dràstics de maltractaments físics i psíquics
sobre les persones.
Aquesta persecució ha estat particularment
intensa en el segle XX, amb la consegüent
disminució actual de l’ús social de la
llengua en l’àmbit públic i privat. Actualment
la legislació i les polítiques continuen,
subtilment i sota un paraigua mediàtic
d’aparent normalitat, discriminant i
menyspreant els catalanoparlants. Per
posar un exemple: actualment hi ha més
de 500 reglamentacions a l’Estat espanyol
que discriminen el català, començant per la
mateixa Constitució, que només reconeix
una de les llengües, el castellà, com a oficial
de l’Estat i l’única de què clarament es diu
que es té el “deure de conèixer-la”. El català
i les altres llengües ni hi són anomenades
pel seu nom, ni són declarades “llengües
oficials de l’Estat” ni se’ls atribueix el deure
de coneixement.
Aquesta situació encara és més accentuada
a l’Estat francès, on fins fa poc ni tan sols
es reconeixia a través de la Constitució
l’existència d’altres llengües, i ara aquest
reconeixement teòric no és traduït en
mesures reals d’igualtat lingüística.
Posteriorment, mitjançant l’ús del poder
mediàtic i governamental, el genocidi
cultural ha passat a una segona fase
de foment de la baixa autoestima dels
catalanoparlants. Sovint s’ha aconseguit
que les mateixes víctimes deixin de fer
servir la llengua entenent-la com una
manca de modernitat o de mala educació,
afavorint, així, la llengua imposada. Aquest
comportament es produeix en un procés de
substitució lingüística que es pretén normal
i espontani i que amaga els fets que han
conduït a aquesta situació i les polítiques
reals de discriminació, de desprestigi i de
generació d’autoodi.
S’ha arribat als extrems de tergiversar la
transmissió de la història, tot amagant
la imposició d’altres llengües dominants
i afirmant que el castellà i el francès són
d’ús normal a les terres de parla catalana
purament per processos espontanis, o
bé que el castellà ja es parlava aquí des
de fa molts segles. És evident que això
és fals, que les llengües no s’imposen
‘espontàniament’ en cap
territori ni desapareixen
per cap mena de ‘lliure
elecció’ dels seus parlants.
Quan això passa, quan
una llengua s’imposa en
un territori que en tenia una
altra, sempre hi ha raons
polítiques, econòmiques i,
sovint, militars, al darrere.
25

26
C- Dades sobre el català i arguments sobre la seva importància
C8 El castellà i el francès han estat imposats
als Països Catalans?
Sí, ho han estat, i amb mètodes sovint
especialment violents, incloent-hi el
maltractament psíquic i físic de les persones,
mètodes que han estat particularment
incisius a les escoles, amb els infants i
també en el context familiar d’aquests
infants. Aquesta imposició planificada
ha estat especialment evident en certs
períodes, sobretot en una part important del
segle XX, en ambdós estats. Actualment,
els principals òrgans d’aquests estats,
emparats per una legislació i un poder polític
sempre favorables a la castellanització i
francesització, encara continuen col·locant
el castellà i particularment el francès en
situació de clara hegemonia sobre el català.
Vegeu més informació en el punt C7.
Aquesta imposició planificada
pels estats francès i espanyol
ha estat especialment evident
en certs períodes, sobretot
en una part important
del segle XX.

D- Dubtes sobre quan i on ens podem adreçar en català, què podem fer
per a millorar-ne l’ús i com justificar la nostra identitat lingüística
en determinades situacions
D1 Tant si sóc al Principat de Catalunya, com a les Illes,
al País Valencià, a l’Alguer, a la Catalunya del Nord,
a Andorra o a la Franja de Ponent, em puc adreçar
a tothom en català? Puc tenir més problemes en algun
d’aquests indrets per a fer-me entendre?
Evidentment, sí que ens hi podem adreçar.
No només ens hi podem adreçar sinó que
ho hem de fer sempre que puguem, per
respecte a la gent d’aquests territoris.
Arreu dels territoris de parla catalana hi
ha moltes persones que volen conservar
la seva identitat i dignitat pel que fa a
la cultura que els és pròpia. Potser no
sempre hi coincidirem, però en cap cas no
hem d’afluixar i deixar d’adreçar-nos-hi en
català. En algun cas particular tal vegada
ens serà difícil de trobar algú que parli la
nostra llengua, però cal ser perseverants
perquè quan ens trobem la persona que és
conscient d’aquesta identitat no li frustrem
tots els esforços que fa per a mantenir
viu el català en aquell indret. Fins i tot si
el nostre interlocutor no el parla però no
ens comunica que tingui cap problema
per a comprendre’ns, podem continuar, i
hauríem de continuar sempre, en la nostra
llengua, tot i que la persona en qüestió
continuï parlant en castellà, francès o italià.
Certament, si no ens entenen, podem
recórrer a les propostes fetes a l’apartat A,
tenint en compte que més enllà del Principat
de Catalunya, Andorra i les Illes Balears, la
protecció legal del català és generalment
menor.
A vegades ens pot sobtar el nivell de
coneixement de la llengua, perquè no es fa
visible en el paisatge escrit d’aquell lloc. Així,
per exemple, si anam a la Franja de Ponent,
encara que la presència escrita del català
sovint és escadussera, cal tenir present que
és el territori de dins el domini lingüístic on
el percentatge de parlants de català és més
alt. Parlar-los en català serà una mostra
clara de respecte a la seva identitat i una
manera clara de fer valer la pròpia llengua
sovint tractada amb menyspreu.
Al País Valencià la forma més emprada per
a designar la nostra llengua és “valencià”,
i sovint és preferible d’usar-hi aquest mot
col·loquialment com a sinònim de “català”.
A l’Alguer, llevat dels turistes i nouvinguts,
el català és força comprès (sobretot al
nucli històric), tot i que no sempre es parli.
A més, la predisposició i receptivitat per a
sentir català és molt alta en aquest racó de
Sardenya.
En el cas de la Catalunya del Nord, tot i
que no tothom té fluïdesa per a parlar-lo, sí
que sovint té un coneixement suficient per
a comprendre’l. Alguns cops, especialment
amb nouvinguts del nord de França, ens
pot passar que parlant-los en català ens
27

28
D- Dubtes sobre quan i on ens podem adreçar en català, què podem fer
per a millorar-ne l’ús i com justificar la nostra identitat lingüística
en determinades situacions
responguin en castellà. Recomanam no
recórrer a aquesta llengua, deixant ben
clar que el català, i no pas el castellà, és
la llengua útil i plenament necessària per a
comunicar-se amb els altres ciutadans de les
terres de parla catalana. Si ens diuen que no
ens entenen, podem recórrer a l’anglès o a
unes altres llengües que no tinguin caràcter
de llengua imposada al territori en què ens
trobam.
A vegades ens pot sobtar el nivell
de coneixement de la llengua,
perquè no es fa visible en el paisatge
escrit d’aquell lloc.
Percentatge de coneixement de català
als territoris de parla catalana
L’entén
El sap
parlar
Catalunya (1) 94,9% 76,5%
Illes Balears (2) 85,0% 63,4%
Catalunya del Nord (3) 68,9% 37,1%
Andorra (4) 8,7 7,3
L’Alguer (5) 90,1% 61,3%
País Valencià (6) 74,4% 54,3%
La Franja (7) 98,5% 88,8%
(1)Font: Enquesta d’usos lingüístics de la població
2008.
(2)Font: Enquesta modular d’hàbits socials 2010 “Usos
lingüístics”.
(3)Font: Enquesta d’usos lingüístics a la Catalunya
Nord 2004.
(4)Font: Enquesta de Coneixements i usos lingüístics
de la població d’Andorra 2009 (1995-2009).
La valoració de l’estudi no és en percentatges.
La xifra surt de la mitjana de consideració de
coneixement de la llengua de cada enquestat
(0 = gens i 10 = perfectament). Segons com
es podria assimilar a un 87% i un 73% pel que
fa a coneixement.
(5)Font: Enquesta d’usos lingüístics a l’Alguer 2004.
(6)Font: Enquesta Coneixement i ús del valencià al País
Valencià 2010. S’han sumat, atesa l’enquesta,
les variables “Bastant bé” i “Perfectament”.
Són dades de les zones de domini lingüístic
català del País Valencià (la majoria). Tanmateix,
allí on el català no és llengua pròpia assoleix
xifres d’un 32% pel que fa a una comprensió
perfecta o força bona i d’un 10% pel que fa a
poder-lo parlar en els mateixos termes.
(7)Font: Estadística d’usos lingüístics a la Franja
d’Aragó 2004.

D- Dubtes sobre quan i on ens podem adreçar en català, què podem fer
per a millorar-ne l’ús i com justificar la nostra identitat lingüística
en determinades situacions
D2 Què puc fer jo per a millorar l’ús de la llengua?
Podem fer moltes coses, que, a banda de
contribuir a millorar la situació de la llengua,
ens poden fer sentir més bé amb nosaltres
mateixos:
- En primer lloc, i com a element més
important, parlar i escriure en català
en totes les oportunitats possibles;
com a mínim fins que no ens demanin
explícitament i amb educació de fer
servir una altra llengua. Només que tots
els catalanoparlants féssim això darrer,
al carrer i a tot arreu se sentiria molt més
parlar en català.
- Consumir productes i serveis en català
(bancs, establiments retolats en català
i que atenguin en català, telefonia,
Internet, llibres, jocs i joguines, productes
etiquetats en català, jocs d’ordinador,
cinema, televisió, programes informàtics,
cercadors d’Internet, DVD...) i, sempre
que sigui possible, deixar clar que és per
aquest motiu que hem triat l’establiment o
el producte.
Cal que el nostre model
de comunicació sigui responsable,
amb alta fidelitat lingüística.
Un model segur i que es mostra
normal, còmode i sense
complexos és el que s’encomana
i es tendeix a imitar.
- Exigir el català en els serveis que
rebem i fer-hi, si cal, queixes o fins i tot
reclamacions oficials quan ens sentim
discriminats. Emplenar els fulls de
suggeriments que tinguem a l’abast
exigint més català, retornar la publicitat
que no estigui en català, demanar la carta
de restaurants i bars en català...
- Si dirigim una empresa o hi tenim capacitat
de decisió, procurar que tot es faci en
català. Molts de nosaltres ocupam, en un
o altre aspecte de la nostra vida, càrrecs
de responsabilitat que poden servir com
a exemple a altres ciutadans (àmbit
polític, empresaris, mestres, professors,
periodistes, comunicadors, pares...). En
aquestes situacions cal que el nostre
model de comunicació sigui responsable,
amb alta fidelitat lingüística. Un model
segur i que es mostra normal, còmode i
sense complexos és el que s’encomana
i es tendeix a imitar. Fer que el català
sigui útil i necessari és clau per a la seva
normalització efectiva.
29

30
D- Dubtes sobre quan i on ens podem adreçar en català, què podem fer
per a millorar-ne l’ús i com justificar la nostra identitat lingüística
en determinades situacions
D3 Sovint m’argumenten que a les Illes Balears,
o a Catalunya o al País Valencià es parlen dues llengües,
i que les dues són pròpies del país. Això és cert?
No, als Països Catalans no hi ha dues
llengües, sinó que n’hi ha moltes més. I
totes són pròpies d’uns ciutadans concrets
d’aquests països. Així, hi ha comunitats
importants de parlants d’urdú, xinès, àrab,
amazic, quítxua, wòlof, mandinga, alemany,
castellà, etc., tot i que la darrera és la que
té més parlants. Però l’única llengua pròpia
del territori i del país és la llengua catalana
(descomptant l’occità a la Vall d’Aran i el
castellà a les comarques més interiors del
País Valencià), perquè és l’única llengua que
s’hi ha format i s’hi ha parlat històricament.
Ni el castellà ni l’alemany ni l’àrab ni les
altres llengües esmentades són llengües
pròpies del nostre país, encara que hi hagi
molta gent que les parli. El castellà és una
llengua oficial als Països Catalans perquè
així ho imposa la Constitució espanyola,
però això és una circumstància legal que es
pot alterar amb un canvi de legislació.
De totes aquestes llengües, tres són oficials:
l’occità (propi de la Vall d’Aran), el català i
el castellà. El català i l’occità són oficials en
tant que són llengües pròpies. El castellà, tot
i no ser llengua pròpia de les Illes Balears
ni de Catalunya ni de la major part del País
Valencià —com tampoc no ho són el xinès,
l’àrab o el gallec, per exemple—, té un rang
especial de llengua oficial per ser llengua
oficial de l’Estat espanyol.
Aquesta oficialitat del castellà (arreu de
l’Estat i de manera exclusiva als òrgans
centrals de l’Estat) és imposada per la
Constitució espanyola i representa un
tractament no igualitari de les llengües. No
es pot justificar de cap manera el fet que
la Constitució doni al castellà un tractament
diferenciat respecte de les altres llengües,
quan la dita Constitució reconeix que el
castellà és una llengua espanyola igual que
ho són les altres.
Als Països Catalans no hi ha dues
llengües, sinó que n’hi ha moltes
més. I totes són pròpies d’uns
ciutadans concrets d’aquests
països.

D- Dubtes sobre quan i on ens podem adreçar en català, què podem fer
per a millorar-ne l’ús i com justificar la nostra identitat lingüística
en determinades situacions
D4 Veig amb preocupació que de cada vegada se sent menys
català al carrer. Veig que l’ús del català va disminuint.
Considerant el fraccionament a què està
sotmès el nostre territori lingüístic i l’escàs
interès per la llengua (quan no l’hostilitat
manifesta) d’algunes de les autoritats que hi
governen, és difícil disposar de dades
fiables sobre el nivell real d’ús del català.
I les percepcions subjectives sovint són
enganyoses. Cal dir que en alguns aspectes
(publicitat, catàlegs, etiquetatge, documents
diversos, etc.) el català ha experimentat una
millora substancial en els darrers anys. A
més, la transmissió familiar de l’idioma es
manté o s’incrementa, segons els territoris.
Però l’aplicació generalitzada de la submissió
lingüística (norma de convergència a la
llengua imposada) contribueix molt a
invisibilitzar la presència de la llengua.
Tot i que cal reconèixer que l’estat de salut i
benestar del català no és ni de lluny l’òptim
i que es troba en una situació fràgil, som
en un moment històric en què es donen
algunes circumstàncies més favorables
que en altres èpoques si realment hi ha la
voluntat de treballar pel redreçament.
Cal dir que en alguns aspectes
(publicitat, catàlegs, etiquetatge,
documents diversos, etc.) el català
ha experimentat una millora
substancial en els darrers anys.
31

32
D- Dubtes sobre quan i on ens podem adreçar en català, què podem fer
per a millorar-ne l’ús i com justificar la nostra identitat lingüística
en determinades situacions
Cal dir que l’evolució o desaparició de les
llengües no és, més enllà del que poden
pretendre alguns, un procés natural. És
purament fruit d’un procés social i històric.
Si no som nosaltres els qui fem història,
l’escriuran aquells que sí que estan
disposats a esmerçar-hi molts d’esforços
per a fer desaparèixer la nostra llengua. I
el seu millor aliat és, precisament, el nostre
victimisme i l’esgotament en la perseverança
en la normalització de la nostra llengua. La
qüestió no és, doncs, com estam, sinó què
podem fer per a normalitzar la situació: “No
et demanis com està el català sinó «què puc
fer jo pel català»”.
La nostra actitud particular de cada dia, el
grau d’optimisme per a encoratjar els altres
i la nostra fidelitat lingüística en l’ús del
català en totes les ocasions possibles ja són
passes molt important en aquest procés.
Recorda que si t’adreces a la gent en català,
amb educació i també amb desimboltura,
sense cap hostilitat però també sense
vergonya ni incomoditat, generalment
obtindràs una resposta correcta, amb
independència de quina sigui la llengua
inicial del teu interlocutor. La nostra primera
actitud és un dels elements més importants
que determinen quina serà la resposta de la
persona a qui t’adreces. Si entres a comprar
a una botiga o t’adreces a algú pel carrer, fesho
amb decisió, amb veu clara i en català. I
pensa que moltes de les persones amb qui
et relaciones cada dia (amics, companys,
veïns, col·legues...) estan capacitades per a
entendre correctament el català. Si encara
parles amb ells en castellà, pots fer l’esforç de
facilitar un canvi de llengua. Possiblement et
sorprendràs en molts de casos i et trobaràs
amb persones que dominen el català o que
mostren una actitud favorable a aprendre’l.
Pot ser que al principi et resulti una mica
estrany, però en poc temps trobaràs que és
una situació perfectament assumible i que
amb molta freqüència acaba generant una
nova convergència, aquesta vegada cap al
català, que té un gran potencial per a reduir
l’impacte social de la submissió lingüística
que practiquen tants catalanoparlants.
La nostra actitud particular
de cada dia, el grau d’optimisme
per a encoratjar els altres
i la nostra fidelitat lingüística
en l’ús del català en totes
les ocasions possibles ja són
passes molt importants en favor
de la llengua.

D- Dubtes sobre quan i on ens podem adreçar en català, què podem fer
per a millorar-ne l’ús i com justificar la nostra identitat lingüística
en determinades situacions
D5 Em sent incòmode en moltes situacions i sembla
que m’hagi de justificar perquè parl en català.
Encara que l’entorn no sempre acompanyi,
ens hem de prendre el fet de parlar en
català amb la màxima naturalitat i no caure
en el parany de justificar-nos, perquè això
legitimaria el dret de l’altre a qüestionar la
nostra conducta.
No cal, per tant, entrar en discursos ni
argumentacions, quan algú ens diu coses
com ara “Però tu sempre parles en català?”.
Podem, senzillament, mostrar sorpresa i
respondre que sí, sense més explicacions.
El català és la nostra llengua, de la mateixa
manera com el francès és la d’un francès i
l’alemany la d’un alemany, i això no cal que
ho justifiquem davant ningú.
Hem de tenir ben present que nosaltres no
cream cap conflicte per parlar en català al
nostre país. En tot cas és la persona que no
admet aquesta realitat la que pot generar el
conflicte.
De fet, és una qüestió d’assertivitat, i ens
convé recordar que tota persona té el dret de
no donar explicacions pel fet de comportarse
en qualsevol àmbit com considera que
ha de fer-ho (sempre que no estigui agredint
ningú, és clar).
33

34
E- On ens podem adreçar per a fer una reclamació oficial i informar-nos
sobre què podem denunciar
ILLES BALEARS
En l’àmbit de les Illes Balears les reclamacions oficials cal fer-les mitjançant la
Direcció General de Consum, que depèn de la Conselleria de Salut i Consum,
o bé a través de la Direcció General de Política Lingüística, que depèn de la
Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears.
Direcció General de Política Lingüística
C. d’Alfons el Magnànim, 29 – 07004 Palma
Tel. 971 78 46 14
dgpoling@dgpoling.caib.es
dgpoling.illesbalears.cat
Direcció General de Consum
C. de Jesús, 38 A – 07010 Palma
Tel. 971 78 49 96
dgconsum.caib.es
També podeu comunicar la queixa a:
Obra Cultural Balear
C. Pare Bartomeu Pou, 31, baixos – 07003 Palma
Tel. 971 723 299
ocb@ocb.cat
www.ocb.cat
Oficina de Drets Lingüístics de l’Obra Cultural Balear
C. Pare Bartomeu Pou, 31, baixos – 07003 Palma
Tel. 902 075 052
drets@ocb.cat

E- On ens podem adreçar per a fer una reclamació oficial i informar-nos
sobre què podem denunciar
PRINCIPAT DE CATALUNYA
En l’àmbit del Principat de Catalunya sota administració de la Generalitat, les
reclamacions oficials cal fer-les mitjançant l’Agència Catalana del Consum,
que depèn del Departament d’Empresa i Ocupació, o bé a través de l’Oficina
de Garanties Lingüístiques, que depèn de la Direcció General de Política
Lingüística. També hi ha entitats que tramiten la queixa.
Agència Catalana del Consum
C. Pamplona, 113 – 08018 Barcelona
Tel. 93 551 66 66
consum@gencat.net
www.consum.cat
Direcció General de Política Lingüística
Passatge de la Banca, 1-3 – 08002 Barcelona
Tel. 93 567 10 00
spl.presidencia@gencat.net
www.gencat.cat/llengua
Oficina de Garanties Lingüístiques
www.gencat.cat/presidencia/llengcat/ogl
Barcelona:
Passatge de la Banca, 1–3 – 08002 – Tel. 93 567 10 74
oglbarcelona.presidencia@gencat.net
Girona:
C. Ciutadans, 18 – 17004 – Tel. 972 225 417
oglgirona.presidencia@gencat.net
Lleida:
C. Lluís Companys, 1 – 25003 – Tel. 973 030 499
ogllleida.presidencia@gencat.net
Tarragona:
C. Sant Francesc, 3 – 43071 – Tel. 977 236 559
ogltarragona.presidencia@gencat.net
Tortosa:
C. Dr. Ferran, 6-8 – 43500 – Tel. 977 448 070
oglterresdelebre.presidencia@gencat.net
35

36
E- On ens podem adreçar per a fer una reclamació oficial i informar-nos
sobre què podem denunciar
Consorci per a la Normalització Lingüística
C. Mallorca, 272, 8è – 08037 Barcelona
Tel. 93 272 31 00
cpnl@cpnl.cat
www.cpnl.cat
Plataforma per la Llengua
Via Laietana, 48 A, principal 2a – 08003 Barcelona
Tel. 93 321 18 03
info@plataforma-llengua.cat
www.plataforma-llengua.cat
Òmnium Cultural
C. Diputació, 276 pral. – 08009 Barcelona
Tel. 93 319 80 50
oc@omnium.cat
www.omnium.cat
CAL (Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana)
C. Santa Perpètua, 15, baixos – 08012 Barcelona
Tel. 93 415 90 02
cal@cal.cat
www.cal.cat
OCUC (Organització de Consumidors i Usuaris de Catalunya)
Av. República Argentina, 29, pis 1 – 08023 Barcelona
Tel. 93 417 47 37
info@ocuc.cat
www.ocuc.cat
Consum Català (Associació Catalana de Consumidors)
C. Diputació, 276, baixos – 08009 Barcelona
Tel. 93 553 35 50
comunicacio@consumcatala.cat
www.consumcatala.cat

E- On ens podem adreçar per a fer una reclamació oficial i informar-nos
sobre què podem denunciar
PAÍS VALENCIÀ
En l’àmbit del País Valencià les reclamacions oficials poden fer-se a:
Oficina del Síndic de Greuges
C. Pasqual Blasco, 1 – 03001 Alacant
Tel. 900 210 970 i 965 937 500
consultas_sindic@gva.es
D’altra banda, també podeu exposar les vostres queixes a:
Acció Cultural del País Valencià
Edifici Octubre
C. Sant Ferran, 12 – 46001 València
Tel. 96 315 77 99
info@acpv.net
www.acpv.cat
Plataforma per la Llengua
C. Santa Teresa, 10
46001 València
Tel. 695 195 908
paisvalencia@plataforma-llengua.cat
www.plataforma-llengua.cat/paisvalencia
PRINCIPAT D’ANDORRA
Servei de Política Lingüística
Ministeri d’Educació i Cultura del Govern d’Andorra
Placeta de Sant Esteve (Casa Motxilla) – AD 500 Andorra la Vella
Tel. 00 376 806 670
www.catala.ad
splcultura.gov@andorra.ad
Centre de la Cultura Catalana del Principat d’Andorra
C. Llacuna, 14 – AD 500 Andorra la Vella
Tel. 00 376 825 673 – 00 376 326 602
www.ccandorra.cat
ccc@andorra.cat
37

© Plataforma per la Llengua, Cofuc i Obra Cultural Balear
© Del text original: Bernat Gasull
© De l’adaptació: Gabriel Bibiloni
Primera edició: abril del 2011
Tiratge: 10.000 exemplars
Amb la col·laboració de:
Textos: Gabriel Bibiloni
Hi han col·laborat: Bernat Gasull i Jordi Manent
Coordinació editorial: Joaquín Rodríguez
Disseny gràfic i maquetació: Clic Traç, sccl
Il·lustracions: Clic Traç, sccl
Impressió: Bahía Industrias Gráficas
Dipòsit legal: PM-519-2011
Nota: la guia Què faig si...? ha tingut tres edicions d’una versió anterior: 2006, 2007 i 2008.

Plataforma per la Llengua
Via Laietana, 48 A,
principal 2a
08003 Barcelona
Tel.: 93 321 18 03
Fax: 93 321 12 71
info@plataforma-llengua.cat
www.plataforma-llengua.cat
COFUC
Consorci per al Foment
de la Llengua Catalana
C. d’Alfons el Magnànim, 29
07004 Palma
Tel.: 971 78 46 04
Fax: 971 78 46 80
cofuc@cofuc.cat
www.cofuc.cat
Amb la col·laboració de:
Joves de Mallorca per la Llengua
C. Pare Bartomeu Pou, 31, baixos
07003 Palma
Tel.: 971 72 32 99
Fax: 971 71 93 85
info@jovesllengua.cat
www.jovesllengua.cat
Obra Cultural Balear
C. Pare Bartomeu Pou,
31, baixos
07003 Palma
Tel.: 971 72 32 99
Fax: 971 71 93 85
ocb@ocb.cat
www.ocb.cat