Treball TAC

8- Conclusió
En aquest estudi s’ha intentat explicar com es produeix l’acció col·lectiva per a
l’obtenció de béns públics. En concret, béns públics globals que tenen la particularitat
que es poden gaudir, un cop produïts, sense límits territorials.
Tanmateix, a l’hora de produir-los ens trobem amb la paradoxa que apuntava
Olson al 1965. Qui té incentius per produir el bé si igualment un cop produït tothom en
podrà gaudir? La seva teoria era que els grups grans no tenen incentius per organitzar-se
i produir béns públics purs. Però tal com apuntaren Amarita Sen i Scharpf, els individus
tenen diferents motivacions a l’hora d’actuar i no sempre tenen un ordre de preferències
egoista, ni econòmic.
Si ens centrem en l’estudi de cas analitzat podem parlar d’un moviment social
per aconseguir el bé, un fenomen que Olson no contemplà en la seva teoria. Aquests
moviments socials que començaren a Gran Bretanya, ja que és on hi havia molts exiliats
sud-africans pel fet que Sud-àfrica formava part de la Commonwealth, dugueren a la
internacionalització de la lluita anti-apartheid i promogueren un canvi de preferències
dels Estats en el dilema de si cooperar o no entre ells per rebutjar el règim de l’apartheid
i intentar fer-lo caure.
En aquest aspecte, la ONU també va jugar un paper clau per la
internacionalització del moviment, ja que sense la reducció dels costos de la
col·laboració que proporcionava als Estats una organització internacional d’aquestes
característiques i la possibilitat de negociació que aportà el fet que es debatés aquest
assumpte en el sí de l’Assemblea General, l’èxit del moviment social iniciat pels
ciutadans britànics no hagués estat possible (és el que Sidney Tarrow anomena
oportunitats polítiques).
Per tant, acceptem la hipòtesi que els moviments dels ciutadans britànics van ser
clau per acabar amb l’apartheid i rebutgem la hipòtesi nul·la de que no van tenir cap
mena de relació en l’obtenció d’una part d’un bé públic internacional com és el dret a no
ser discriminat per raons ètniques ja que sense la seva actuació, els Estats probablement
no haguessin estat interessats en iniciar sancions econòmiques i embargaments a un
altre Estat.
22