Mister Sofà - Diari de Girona

Reportatge
10 Dominical
Diumenge 24
d’octubre de 2010
Fotos:
Sobre aquestes
línies, la conservadora
en cap del Museu
de Montserrat, Eva
Buch, realitza tasques
de conservació
d’una peça.
1
Un empleat del Mu -
seu de Mont ser rat,
treballant a l’arxiu.
2
Exterior del Museu
de Montserrat.
3
Eva Buch col·loca un
quadre registrat al
magatzem.
4
Treballadors del
Museu de Mont ser -
rat transporten un
sarcòfag per comprovar
que està en
bon estat.
5
Una de les últimes
adquisicions dels
Museu és aquest
Crist en talla.
Donants d’art
Les donacions de particulars han convertit el Museu de Montserrat en una mena de MNAC
en petit; les col·leccions de què disposa d’obres de Dalí, Casas i Nonell, entre d’altres artistes,
permeten fer-hi un recorregut per la pintura catalana de finals del s. XIX i principis del s. XX
Q uadres
com els de Casas, Dalí o Nonell
han convertit Montserrat en un petit
MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya)».
Així ho assegura la conservadora en
cap del Museu de Montserrat, Eva Buch, tot
destacant les donacions «importantíssimes» que
han rebut i que han dotat el fons d’un llarg recorregut
per la pintura catalana de finals del s.
XIX i principis del s. XX. El director, el pare Josep
Laplana, assenyala que les donacions provenen
sobretot de particulars i que l’«estabilitat»
que ofereix el Museu no la poden assegurar
altres institucions. Tot això fa que el centre,
situat al bell mig del santuari, aplegui 5.000
obres d’arqueologia i més de 3.000 obres gràfiques.
D’exposades, n’hi ha més de 200.
Tot i que s’hi conserven milers d’obres d’art,
els responsables del Museu de Montserrat no
poden donar una xifra tancada. Aquesta és una
mostra de la bona salut de què gaudeix l’únic
museu que persisteix gràcies a les donacions.
«El nostre s’alimenta únicament de donacions
perquè no tenim possibilitats econòmiques per
comprar la fortuna que hi ha exposada aquí»,
explica el pare Laplana. Les raons a les quals
atribueix el director del Museu a aquestes donacions
són diverses i podrien respondre a la
«singularitat» que té el Museu de Montserrat o
a la «singularitat» que té Montserrat en si mateix.
Laplana també esgrimeix motius religiosos,
sentimentals, socials o fins i tot polítics.
El pare Laplana destaca que al Museu de
Montserrat se segueix «una línia que és molt
coherent, i que es va adaptant», tot i que ha
destacat que «no hi ha canvis sobtats». En aquest
sentit, la conservadora en cap, Eva Buch, assenyala
que el tràmit de donació és «molt senzill»
i s’intenta que «el tracte humà» prevalgui
per damunt de la resta. «Es tracta d’un tracte de
tu a tu», afegeix.
Buch afirma que, tot i les donacions provinents
d’institucions, cada vegada és més habitual
un degoteig de donacions «importants» de
particulars. Anònims que tenen a casa obres
«importants» i que les donen al Museu. De vegades,
explica Buch, no tenen hereus. O potser
aquella col·lecció és el resultat d’un esforç
fruit de tota una vida que, si es deixa en herència,
«es dividirà o els hereus se la vendran».
L’ÚLTIMA DONACIÓ DE RENOM
Laplana subratlla que l’última donació «important»
que ha estrenat el Museu és el quadre La
muntanya d’Oisin, del pintor nord-americà
d’origen irlandès Sean Scully. L’artista, en agraïment
al pare, va decidir fer aquesta obra en honor
al seu fill i fent referència a la muntanya de
Montserrat. Scully hi va batejar el seu fill i, segons
Eva Buch, «era una manera de retornar tot
el que havia sentit de part de l’Abadia».
La donació de Scully és una mostra de les
motivacions diverses que hi ha per fer una donació
al Museu. I és que, segons Eva Buch, el
tracte que pot diferenciar el Museu de Montserrat
d’altres institucions comença amb el primer
contacte amb el director del Museu, el pare
Laplana. Com a bon coneixedor de la història
de l’art, el director fa una primera valoració de
la donació. Buch ha explicat que, de vegades,
es troben en la situació d’haver de reconduir
la donació. Segons la conservadora en cap, «cal
tenir molt en compte què entra a formar part
del circuit de Montserrat perquè després entrarà
a formar part del circuit de la cultura».
Un cop acceptada la donació, s’intenta facilitar
el tràmit i s’evita posar obstacles al donant.
Quan arriba la peça al Museu, es fa una inspecció
de l’obra en qüestió per saber quin és
el seu estat real i si es tracta d’una peça original
o no. Llavors entra a formar part de l’inventari
i es registra. Amb aquest pas, l’obra entra
al circuit cultural.
TEXT I FOTOGRAFIA: LAURA BUSQUETS/ACN
2
4 5
Això no vol dir, però, que l’obra s’exposi.
Quedarà registrada al fons del Museu i segons
les diferents exposicions s’escollirà el millor
moment per exhibir-la. Un cop fet aquest procés,
assenyala Buch, l’obra, que fins a aquell
moment havia estat en una casa particular, «ara
ja sí podrà ser vista per tothom».
INTERCANVIS ENTRE MUSEUS
El fons d’art, segons la conservadora en cap,
és «molt gran», però les dimensions del Museu
fan que no totes les obres hi puguin estar exposades.
En aquests moments, la Fundació la
Caixa presenta al públic l’exposició de l’Acadèmia
Neocubista al recinte que té a Madrid,
dins de la qual hi ha una de les peces més im-
portants de Dalí del Museu. Gràcies a aquesta
cessió temporal, el Museu de Montserrat pot
exposar en aquesta mostra 22 dibuixos inèdits
de Salvador Dalí que, per espai, «no tenien cabuda
al Museu».
Eva Buch ha explicat que, quan arriba una
donació important, cal mantenir-la i conservarla
«per sempre». Per Buch, «és obligació moral
del Museu» donar-la a conèixer i que entri al
circuit de la cultura, «no només català sinó també
en l’àmbit internacional». El donant sap que
si dóna aquella peça, un cop s’accepta, «s’haurà
de conservar i no es vendrà mai». Buch adquireix
aquesta responsabilitat com «un compromís
amb l’art, amb la cultura i amb l’objectiu
de prevaldre en el temps».
1
3