Mister Sofà - Diari de Girona

6 Dominical
Diumenge 24
d’octubre de 2010
Lacat oriental
a la Vall d’en Bas
L’artesana garrotxina Joana Vilalta treballa des de fa 14 anys amb la tècnica mil·lenària de l’«Urushi»,
que permet convertir els objectes més senzills en peces decoratives cobejades pels col·leccionistes
U na
artesana de la Vall d’en Bas, Joana Vilalta,
treballa des de fa catorze anys l’Urushi,
una antiga tècnica de lacat oriental que
permet dotar els objectes més senzills d’una bellesa
exòtica que augmenta amb el pas del temps.
Els objectes tractats amb la laca de l’Urushi poden
ser decorats amb inscrustacions d’or, nacre i
altres materials o dibuixats amb pigments naturals.
Els motius de decoració solen ser temes al.lusius
al Japó: flors, plantes, temes de la tradició literària
del país on el sol neix o signes cal·ligràfics.
El procés de transformació requereix de les
virtuts orientals de la voluntat i de la perseverància.
Quan l’Urushi va arribar a Europa, la bellesa
i la dificultat d’elaboració el van convertir en un
preuat objecte de col·leccionisme. A la Catalunya
dels anys 20, els col·leccionistes més coneguts
eren Francesc Cambó i el comte de Godó.
L’Urushi és una tècnica oriental mil·lenària –els
primers vestigis de la seva utilització provenen
del Paleolític– que permet transformar simples
còdols de riu en delicades joies. Des de la més
remota antiguitat, la tècnica oriental va servir per
protegir i decorar més tard tota mena d’objectes
quotidians.
Al Japó, al segle VII es va fundar la fàbrica imperial
per a la fabricació de laca per a a l’ús de la
cort. La importància de l’Urushi va arribar a provocar
que els nobles obliguessin per llei el cultiu
de l’arbre de la laca, el rhus vernífera. En ocasions,
la saba de l’arbre servia per pagar els impostos.
D’aquella època, n’ha quedat com a testimoni
el tresor del monestir de Todaiji, ubicat a
Nara, l’antiga capital del Japó. El monestir conté
una dependència on es conserva la col·lecció d’Urushi
de l’emperador Shomu. Acull peces lacades
de tota l’Àsia Central. El monestir va ser construït
perquè es convertís en el més important temple
del sistema provincial de llocs de culte del Japó.
Tenia prop de cinquanta dipòsits, on es conservaven
objectes budistes. En el decurs dels segles
van caure en desús o van ser danyats en períodes
turbulents. Només s’ha conservat el que es
coneix com a Shôsôin, el qual conserva una important
col·lecció d’Urushi.
«URUSHI» CATÒLIC
A principis del segle XVI, un vaixell portuguès va
arribar al Japó i se’n va endur els primers objectes
d’Urushi cap a Europa. Més tard, Sant Francesc
Xavier va viatjar al Japó, on va arribar a cristianitzar
unes 2.000 persones. Aquells cristians
van elaborar objectes de culte segons la tècnica
de l’Urushi. En conseqüència, ara existeixen cinc
peces de laca japonesa Urushi a la capella del Relicario
del monestir de Santa Maria de Guadalupe
(Cáceres). Després de la mort del sant, el cristianisme
va desaparèixer del Japó.
A partir del segles XVIII i XIX, l’Urushi es va
perfeccionar fins al punt de convertir-se en un
art. Així, les peces de paper, metall, roba i pedres
transformades es van començar a significar senzillament
com a Urushi. L’Urushi va arribar en
grans quantitats a l’Europa del segle XVIII, en forma
de peces exòtiques de gran valor. Amb el pas
dels anys es va anar popularitzar a la societat europea,
fins al punt que alguns artesans van viatjar
al Japó per aprendre la tècnica del lacat oriental.
No obstant això, la dificultat de la seva elaboració
van fer que fossin poques les escoles d’artesania
que n’ensenyessin.
L’Exposició Internacional de Barcelona del
1928 va apropar aquest peculiar món a Catalunya.
El certamen va concentrar les innovacions tecnològiques,
això no obstant, també va servir per
TEXT I FOTOGRAFIA: XAVIER VALERI
1
2
donar a conèixer elements de la cultura oriental
que fins al moment només havien pogut estar a
l’abast de privilegiats. Així, l’Urushi va arribar a
tots els estrats de la societat catalana. Els objectes
d’Urushi es van convertir en peces de decoració
i col·leccionisme. Entre els col·leccionistes
hi havia el polític de la Lliga Francesc Cambó
(1876-1947), Carles de Godó, o els joiers Masriera.
Al 1934 va sorgir Enriqueta Begnani, una lacadora
professional que impartia classes. Segons
ella mateixa explicava a la revista L’Esplai, els aspirants
a lacadors d’Urushi havien d’estar dotats
d’una voluntat i d’una tenacitat orientals.
«Es tracta d’una tècnica poc coneguda que requereix
paciència i precisió». Així ho precisa l’artesana
de la Vall d’en Bas Joana Vilalta. Es va formar
a l’Escola Retaule de Barcelona, on impartia
classes Maria Rosa Andrés i Graells. En dues ocasions
va ser seleccionada per exposar peces se-
ves en el concurs The Ishikawa International
Urushi Design Exhibition. «Em va agradar molt la
manera de treballar tan perfeccionista que tenen
els japonesos», comenta. També explica que li va
causar sensació veure els seus objectes exposats
enmig dels dels artesans del Japó. Vilalta ha exposat
també en altres col·lectives, entres elles al
Museu d’Arts Decoratives de Madrid.
La laca de l’Urushi s’obté a partir d’una resina
que s’extreu de l’arbre Rhus Vernifera, originari
del sud-est asiàtic. La recol·lecció es fa del mes
de juny al mes de novembre. Una vegada recollida,
la resina se sotmet a un procés per treureli
les impureses. Posteriorment es diposita en tinells
de fusta i acostuma a comercialitzar-se en
tubs. Aquest procés, que inicialment era del tot
artesanal, ara es fa mecànicament.
Joana Vilalta apunta que existeixen diferents
tècniques de treball amb l’Urushi. El mateix pro-