Mister Sofà - Diari de Girona

Reportatge Lacat oriental a la Vall d’en Bas Una artesana garrotxina aplica una tècnica decorativa mil·lenària. PÀGI NES 6 i
7 Reportatge «From Texas to Arbúcies» PÀ GINA 8 Entrevista Marc Richir PÀGINA 9 Reportatge Donants d’art PÀGINA 10
OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES
Diari de Girona Entrevista
Javier Cercas
L’escriptor gironí
acaba de guanyar el
Diumenge 24
d’octubre de 2010
Dominical
SUPLEMENT
OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES
Mister
Sofà
✱
Premi Nacional de
Narrativa per
«Anatomía de un
instante». PÀGINES 2 i 3
Gironins al món
Amb els més senzills
Joan Soler, capellà d’Olot, és
missioner al Togo. PÀGINES 4 i 5
Renovació completa: Citroën aposta fort a l’hora de trencar amb l’antecessor del nou C4. PÀGINES 18 i 19
Ctra. Barcelona (l’Avellaneda) - Tel. / fax 972 20 82 14 - GIRONA
OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES
OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTES OFERTESOFERTES

FOTO PORTADA: JAVIER CERCAS A LA BIBLIO-
TECA DEL CASTELL DE PERALADA (FOTO:
JORDI VELASCO); JOAN SOLER AMB ELS ESCO-
LANS DESPRÉS D’UNA MISSA AL TOGO.
SUMARI
24 d’octubre de 2010
4 i 5 Gironins al món
Amb els més senzills
El capellà Joan Soler, nascut a
Olot fa 35 anys, en porta més
de dos fent de missioner al
Togo, i se’n mostra ben satisfet.
6 i 7 Reportatge
Lacat oriental
a la Vall d’en Bas
L’artesana garrotxina Joana
Vilalta crea peces amb
«Urushi», una tècnica
decorativa mil·lenària.
8 Reportatge
«From Texas
to Arbúcies»
El festival popArb va propiciar
la unió de la música de Will
Johnson i dels Anímic; ara, un
documental detalla el projecte.
9 Entrevista
Marc Richir
«La filosofia està en franc
perill de desaparèixer».
10 Reportatge
Donants d’art
Dominical
Passeig General Mendoza 2.
17002 GIRONA.
Telèfon: 972 20 20 66
Director
Jordi Xargayó
Cap de redacció
Alfons Petit
Administrador
Fèlix Noguera
Publicitat
Paco Martí
2 Dominical
Diumenge 24
d’octubre de 2010
L’escriptor
redescobreix
Girona
Declara Javier Cercas
que en aquesta
nova etapa –ha fixat
la seva residència a
Barcelona després
de tants anys de
viure a Girona– redescobreix
la ciutat
a través del caminar.
Cada cap de
setmana torna a Girona
per visitar la
seva mare, i es troba
amb amics....
Camina pel seu barri
de la Devesa, i
aprofita per passejar:
«Murakami té un
llibre sobre córrer,
però això meu és diferent.
Camino per
llocs diferents, llocs
on no havia estat
mai: Germans Sàbat...
Vaig per Salt,
camino molt de
pressa; no a poc a
poc. Fontajau. M’he
fotut per llocs on no
havia anat mai. Jo
pensava que coneixia
Santa Eugènia, i
no la conec». I és
que les ciutats es
construeixen cada
dia. Diu que des de
la distància s’estima
més Girona: «La retrobes
amb més força».
Assegura que
la perspectiva et
provoca sorpreses
curioses: «Vaig descobrir
que era espanyol,
o català,
quan vaig ser als
Estats Units: allà
feia la migdiada,
que aquí no feia
mai. Només pots
descobrir el teu
país si te’n vas».
JAVIER Cercas Escriptor
L’autor gironí acaba de rebre el Premi Nacional de Narrativa del
Ministeri de Cultura pel seu darrer llibre, «Anatomía de un instante»,
en el qual des d’una barreja de gèneres analitza l’època del cop
d’Estat de Tejero, i sosté que la Guerra Civil es va acabar el 23-F.
Parlem amb ell de temes d’actualitat, cultura i política.
“Les dues
Espanyes són
una excusa
per no pensar”
J avier
TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: JORDI VELASCO
Cercas (Ibahernando, 1962) és el nostre
escriptor més internacional. Parlem amb ell
durant el cicle Experiències Culturals, celebrat
fa dos dissabtes al Castell de Peralada, en el qual
també va intervenir Josep Maria Espinàs; Cercas va
oferir una ponència sobre Literatura de l’espai, literatura
del temps, a la Bibliote ca del Castell. L’escriptor
té una agenda atapeïda, i ofereix la seva visió
de la literatura en universitats i centres culturals
de mig món. Entre les seves obres, Soldados de Salamina
ha estat traduïda a 24 idiomes; La velocidad
de la luz, a 17; i Anatomía de un instante, guardonada
amb el Premi Terenci Moix, ha obtingut ara
el Nacional de Narrativa del Ministeri de Cultura.
Un guardó que abans que Cercas han rebut autors
com Cela, Marsé o Delibes.
A Peralada ha parlat amb lectors; recorda alguna
opinió d’un lector que l’hagi marcat en
els seus viatges? Et diuen tantes coses! Que han
llegit els meus llibres, i els agraden. Un escriptor
no demana més.
El jurat del Premi Nacional de Narrativa ha valorat
que Anatomía de un instante és un llibre
valent, en la forma i el contingut; què li sembla?
Sí? No he llegit el que diu. Ho has llegit? Ho
agraeixo molt. De totes formes, el coratge en un
escriptor és com en un torero: se li suposa. Un escriptor
covard no és un escriptor. Com a persona
pots ser covard, jo tinc moltes pors; però com a escriptor,
no puc.
Què creu que han de retenir els joves de la
Transició? Perquè hi ha clixés que es repeteixen
i semblen gastats... Tenint en compte els 300
anys anteriors, allò va sortir raonablement bé. Era
molt difícil; la política és una cosa de grisos, no de
blancs o negres. No es va fer justícia? No. Però la
jus tícia absoluta pot ser la més absoluta de les injustícies.
En la Transició hi ha una visió rosada i
una visió negra, i les dues són falses. Ni tot va ser
perfecte, tipus la versió del rei i Suárez, ni tot va
ser una baixada de pantalons. Els joves s’han d’adonar
que la realitat no és una ni una altra.
La justícia es pot extralimitar? La justícia absoluta
pot ser la pitjor de les injustícies. Ho hem vist
a Polònia, amb la cacera de bruixes dels germans
Kaczynski contra els antics comunistes. Cal buscar
equilibris difícils, la realitat no funciona amb veritats
nítides.
Sembla que arrosseguem aquestes dues Espanyes
seculars... Té solució el caïnisme? Això
de les dues Espanyes és un clixé. Les dues Espa -
nyes es van acabar en el moment del 23-F. Això és
el que sosté el meu llibre. Les dues Espanyes van
sorgir a finals del segle XIX per entendre la realitat
des d’un instrument vàlid. Saps? Però ara no serveix.
Quan la gent diu que es torna al 36, no tenen
ni puta idea del clima del 36. Això és una excusa
per no veure la realitat: si analitzem la realitat amb
categories del passat, no entenem la realitat. Ara
tenim problemes molt seriosos, però que hi hagi
dretes i esquerres, això existeix a tots els països!
Les dues Espanyes són una excusa per no pensar.
La concessió del Premi Nobel de Literatura a
Mario Vargas Llosa és una empenta per a les
lletres hispàniques? És un premi per a en Vargas
Llosa! (riu) No crec que el Nobel premiï la llengua.
Vargas Llosa és un gran escriptor, es mereixia el
premi de fa molts anys. Però això de l’«éxito del español»
és una tonteria com una casa! L’espanyol necessitava
un Premi Nobel? No ho sé. I si li donen
un premi Nobel a un ator que escriu en català, és
un premi al català? No en tinc ni idea. És un premi
i ja està. Se’ls hauria de preguntar als membres del
jurat de l’acadèmia sueca.
Com a autor que escriu en castellà a Catalu nya,
què opina de la polèmica suscitada precisament
aquí sobre Vargas Llosa, a qui alguns acusen
d’atacar el català? Vargas Llosa no està contra
el català, està en contra del nacionalisme: contra
tots els nacionalismes. Veu el nacionalisme,
qualsevol nacionalisme, com una ideologia perversa.
Inclòs el nacionalisme espanyol. Qui s’ho ha
inventat això? (riu).
Vargas Llosa va fer un llibre parlant del Tirant
lo Blanc... Sí, té un llibre molt important sobre Tirant
lo Blanc. No entenc d’on ha sortit que està en
contra del català. Està en contra dels nacionalismes,
el francès, l’anglès, inclosos els sud-americans.
S’ha de deslligar el tema de la llengua de la política?
Totalment. El nacionalisme diu que la llengua
és seva, i no és veritat. L’espanyol no és dels
nacionalistes espanyols, ni el català dels nacionalistes
catalans. L’espanyol és dels que parlen castellà,
dels colombians i de mig món. I el català és
d’aquell que parla català. És tan meu com de l’Artur
Mas, o d’en Puigcercós.
Amb aquesta crisi, pugen fantasmes com l’extrema
dreta i la immigració és presentada com
a problema; com es combat aquesta política de
les vísceres? Això és fonamental! Les dues Espanyes
no arreglen això. Aquest és un altre problema:
els cops d’Estat, l’exèrcit ja és un tema del
passat. Això ja no existeix! Això va acabar el 23 de
Febrer, allà es va acabar la Guerra Civil.
I com s’acaba amb els populismes? Utilitzant la

aó, que és una cosa molt difícil en política. (Pensa).
Mirant la realitat cara a cara, i no amagantnos
els problemes, i solucionant-los. A Europa
passa fa molts anys. Tots sabíem que quan hi hagués
la crisi, i quan els immigrants ja no fessin les
feines que nosaltres no volíem fer, tindríem un
problema. Espanya és el país, si les dades de la
demògrafa Cabré són certes, que proporcionalment
més immigrants ha acollit en els darrers anys.
Era un ritme salvatge. Ara que no hi ha feina i el
totxo va de baixa, és inevitable: hi ha brots, però
no ens podem amagar en discursos rosats, ni en
discursos racistes. S’ha de mirar el racisme i la xenofòbia
cara a cara. Això és el perill real! I ja m’explicaràs
per a què serveixen les dues Espanyes.
Com recorda l’article elogiós que Mario Vargas
Llosa va dedicar a Soldados de Salamina?
Va ser molt important. És un home a qui admiro
molt, a qui he admirat des de petit, i el seu article
va suposar molt per al llibre. És un article que va
córrer molt per tot Europa. Era la primera persona
que deia que aquest era un llibre important.
Els crítics, en general, el van deixar bé, però ell
va ser el primer que va dir que era especial. Va
ser l’espaldarazo, que diuen en castellà.
L’ha conegut i han parlat de l’article? L’he conegut.
I n’hem parlat. L’he vist diverses vegades.
Va venir a Barcelona a donar-me el Premi Terenci
Moix. Li tinc una gratitud immensa. Primer li tenia
gratitud com a lector, perquè he llegit tots els
seus llibres. És com un conte de fades: un escriptor
a qui admires enormement, es fixa en un treball
teu, i et llença. Jo no coneixia de res aquest
home, i no puc imaginar una cosa millor.
Què li ha aportat i què esborraria de la fama
literària? No pots separar allò bo i allò dolent.
Les coses vénen juntes. Ara llegia que en Neruda
li va dir a Vargas Llosa: «Por cada elogio, recibirás
dos ataques».
El doble. És clar, jo abans no tenia detractors, i
ara en tinc. Abans ningú em coneixia i ara sí. Però
en tinc molt pocs, de detractors. La crítica, els lectors
i a fora, em tracten bé. No és just queixar-se.
Té coses que no són grates, però el blanc no existeix
sense el negre.
Escrivint, sembla que exorcitza fantasmes: a
La velocidad de la luz es cobreix contra els
perills de l’èxit; a Soldados de Salamina, parlava
de la feina creativa de l’autor en una trama
detectivesca... Sí. Escriure també és això,
exorcitzar fantasmes. O dimonis, com diu Vargas
Llosa. Les coses que et fan por les treus allà, i les
pots afrontar. Té alguna cosa de psicoanàlisi.
S’estalvia psicoanalista. És evident. Així funciona.
En els meus llibres passen catàstrofes amb
fills, amb dones... És la por que tinc: que la gent
a la qual estimes li passi alguna cosa. Quan t’esperes
una cosa dolenta, no passa. Quan no te l’esperes,
és quan passa. A La velocidad de la luz hi
havia la por a l’èxit, d’altra banda, una cosa molt
normal. Morir d’èxit és la cosa més normal del
món! (riu).
Es parla molt de la crisi de la novel·la, però el
públic en consumeix moltíssimes... Que té la
novel·la per causar aquesta atracció? Neces -
sitem històries, segur. Chesterton ho va dir molt
bé: la literatura és un luxe, però la ficció és una
necessitat. Necessitem històries; són indis -
pensables. De la crisi de la novel·la se’n parla des
que neix la novel·la culta, a finals del segle XIX.
Jo crec que allò que està en crisi és la forma tradicional.
L’inici, nucli i desenllaç. Sí, el model clàssic del
XIX. Tot està en crisi! Si no fóssim en crisi, estaríem
morts. La novel·la és un gènere extraordinàriament
lliure, dúctil: aquesta és la seva màxima
virtut. Que ho digereix tot, però ens hi hem d’atrevir.
Anatomía de un instante té una estructura
estranyíssima, i hi arribo perquè crec que és la millor
manera d’exposar-la. És una reivindicació de
la ficció, i un experiment amb la forma.
S’imagina la vida sense escriure? (s’ho pensa)
Ja no. Una vegada vaig llegir a Paco de Lucía, que
és un geni absolut, i deia: «¡A mi lo que me gustaría
es no tocar! El perfeccionismo me tortura». L’escriptura
és una passió i la passió comporta plaer
i patiment. És inevitable. Espero arribar al punt
que només comporti plaer, no sé si és possible:
les passions són així.
Entrevista
3 Dominical
Diumenge 24
d’octubre de 2010
“ El
nacionalisme
diu que la
llengua és
seva, i no és
veritat.
L’espanyol
no és dels
nacionalistes
espanyols, ni
el català dels
nacionalistes
catalans.
“
“
El coratge en
un escriptor
és com en un
torero: se li
suposa.
Un escriptor
covard no és
un escriptor.
Com a
persona pots
ser covard,
jo tinc moltes
pors; però
com a
escriptor,
no puc.
“
“
Quan la gent
diu que es
torna al 36,
no tenen ni
puta idea del
clima del 36.
Això és una
excusa per
no veure
la realitat.
“

4 Dominical
Diumenge 24
d’octubre de 2010
Fotos:
1
Joan Soler amb dos
joves togolesos, da -
vant d’un dels ar -
bres de la parròquia,
després de la missa.
2
Davant d’una de les
esglésies del poble
amb dos gironins
del col·lectiu Àfrica
viva que van anar a
saludar el capellà
olotí.
3
Alguns assistents a
una missa oficiada
per Joan Soler a Da -
paong, un cop acabada
la cerimònia
4
Un grup de joves en
una de les aules que
té la parròquia on
tre balla el missioner
gironí.
JOAN Soler Capellà nascut a Olot fa 35 anys, és missioner al Togo
No ho va tenir gens fàcil, Joan Soler, quan va arribar al Togo: «Em vaig convertir en una mena de
manual de medicina tropical, i és que anava agafant totes les malalties possibles», explica. Ara,
més de dos anys després, es mostra encantat de l’experiència com a missioner al país africà.
Q uan
vaig arribar a aquest petit país i a
aquesta regió que és força pobra, em va
costar molt adaptar-m’hi per culpa de
les malalties, la llengua, la cultura i tot plegat
una mica. I hi havia algun vespre que, quan
anava a fer la pregària, li deia: “Senyor, vós sabeu
perquè m’heu enviat aquí, però jo encara
no ho acabo d’entendre...!”». Així de sincer es
mostra Joan Soler i Ribas, un capellà nascut a
Olot –«la veritable capital de Catalunya», precisa–
fa 35 anys, quan explica les primeres impressions
que va experimentar al Togo, ara fa
una mica més de dos anys. Des de llavors, però,
les coses han canviat radicalment: «Ara, en canvi,
quan arriba el vespre i faig la pregària, el
que em surt és: “Gràcies Senyor, per haverme
acompanyat a aquest petit racó de món.
Gràcies per totes les persones que m’estic trobant
en aquest camí. Per tantes persones que,
en el dia a dia, em fan sentir un home afortunat
de poder compartir la vida i el vostre evangeli
entre els més senzills de la terra».
Joan Soler tenia molt clar, un cop completats
els estudis per ser capellà, que volia fer de
missioner, «i després d’un temps de discerniment
va semblar que un bon lloc per anar a
treballar seria al bisbat de Dapaong, al nord
del Togo, a l’Àfrica». No es planteja, ara mateix,
si el seu és un trasllat definitiu o provisional,
tot i que encara el futur amb una certa intenció
de continuïtat al país africà: «D’entrada,
quan un marxa, no pensa quan tornarà, sinó
que intenta arrelar allà on és. Amb tot, com que
nosaltres som missioners, si veiem que l’Església
ja té en aquesta zona del Togo persones
nascudes aquí prou formades, el grup de capellans
que treballem al Togo podrem marxar
a un altre país. Però de moment, tot fa pensar
que hi ha treball per temps...». En aquest sentit,
afegeix que «si tot va bé, i el bisbe de Girona
no em demana tornar al Bisbat, almenys
deu anys ben bons ja els farem, al Togo».
«ET SENTS UNA MICA INÚTIL...»
El capellà olotí recorda que va arribar a l’Àfrica
molt il·lusionat, però els seus inicis com a
missioner van resultar durs: «L’aclimatació no
va ser gens fàcil, perquè les condicions del país
tampoc no ho són. En poc temps, em vaig convertir
en una mena de manual de medicina tropical,
i és que anava agafant totes les malalties
possibles: amebes, cucs, malàries, febres tifoides
que em van deixar molt i molt tocat...». Al
marge dels problemes físics, hi havia també un
component emocional, en les dificultats d’aquelles
primeres setmanes: «Quan marxes d’una
terra, una llengua, una gent, una cultura que
és la teva, i de sobte arribes a un lloc desconegut,
amb una llengua que no entens (perquè
no tothom parla el francès), una cultura
tan diferent... et sents una mica inútil». Joan Soler
reflexiona sobre aquells dies: «És un moment
d’una gran senzillesa, d’aprendre quines
són les coses realment importants, i d’entendre,
finalment, que no importa tot el que fas,
sinó qui ets realment. És un moment per descobrir-te,
i no sempre agrada tot el que trobes».
Superada aquella prova física i espiritual inicial,
Joan Soler assegura haver-se dedicat amb
entusiasme a la seva feina com a missioner al
país africà. Encara que de tant en tant en voldria
marxar, comenta fent broma: «Quan portem
dies que durant el dia superem els 42 graus
i a les nits no baixem dels 38, et vénen temptacions
de voler anar a viure a la Sibèria, però
són petites crisis puntuals». Tot seguit afegeix
que «aquí hi ha un refrany moba (una de les
ètnies de la zona) que diu: “La flor s’ha de fer
bonica allà on ha caigut la llavor”. I crec que
a la vida es tracta d’això. No cal fer plans d’on
t’agradaria ser, sinó intentar donar el màxim de
tu mateix allà on ets. I Déu dirà».
Aquesta és la filosofia de vida que aplica Joan
Soler per exercir de missioner en un país amb
greus problemes: «Et fa mal veure que les persones
moren perquè no tenen diners per pagar-se
els medicaments o per anar al metge. Et
fa mal veure en les condicions tan precàries
que viuen una gran quantitat de persones que
Amb els més
senzills
TEXT: ALFONS PETIT
1
2
t’envolten. Et fa mal quan veus
alguna mainada amb clars símptomes
de desnutrició...».
Uns problemes que, evidentment,
repercuteixen en la feina
de Joan Soler i de la resta de capellans
que fan de missioners al
país. Per això, quan se li demana
al religiós olotí com és un seu
dia normal a Dapaong, replica
que «no tinc dies normals. Cada
dia és diferent, cada dia és nou,
cada dia t’espera amb alguna
tristesa o alegria nova». I en posa
un exemple: «Avui, després de la
primera missa a les sis del matí,
he hagut d’anar a un dels nostres
pobles, Nanergou, pel funeral
d’un nen de 13 anys que
va morir per la picada d’una
serp, i perquè no el van curar per
falta de medicaments. Al poble
m’he trobat, també, amb un parell
de nens que he vist amb
símptomes de desnutrició, i és
que ara estem a l’època més difícil,
i he quedat amb els responsables
de la comunitat que
hem d’anar a veure les seves famílies
per intervenir-hi d’alguna
manera. Després, he anat a un
altre poble, Tchandana, perquè

3
4
vaig agafar un jove que em venia a robar a casa.
Com que ja havia robat en moltes altres cases
del barri i corria el perill que el matessin, vam
decidir, amb la policia, que el portaríem a un
centre de menors que hi ha al sud, però per
esperar i perquè no entri a la presó, que només
té 15 anys, l’he portat a casa d’un bon
home que el cuidarà fins que marxi. Espero
que no s’escapi. Després, m’han convidat a
beure la cervesa local, perquè no tot són penes;
una cervesa que és molt bona, però que
va carregada d’amebes... Coses de la vida. Ens
hem trobat amb els altres capellans per dinar
i havent dinat he anat a la parròquia, on havia
quedat amb uns joves als quals donem feina
per pagar-se les llibretes de l’escola. Hem tallat
unes quantes branques i arrencat l’herba.
Mentrestant, ha vingut un jove fuster amb el
que volem començar un petit taller per a joves
amb algun tipus de malaltia mental, per ajudar-los
a sentir-se útils. Quan s’ha començat a
fer fosc, i com que a la parròquia no tenim llum,
he anat cap a casa, que és en un altre barri de
la ciutat, ens hem trobat amb Mn. Ramon, hem
resat vespres junts, hem anat a sopar i... a punt
per anar a dormir». Joan Soler conclou, per refermar
el seu argument, que «demà segur que
no tindrà res a veure amb aquest dia, però també
serà un dia “normal”».
Joan Soler no creu, d’entrada, que hi hagi
massa coses de les que ha conegut al Togo que
puguin cridar gaire l’atenció dels gironins que
es decideixin a viatjar al país africà: «Crec que,
avui en dia, per la quantitat de viatges que fa
la gent, la quantitat de documentals que han
vist i de llibres que han llegit, són ja poques
les coses que ens criden l’atenció». Però a poc
a poc va detallant aspectes de la vida togolesa
que almenys a ell semblen haver-lo interessat:
«Des d’un punt de vista més anecdòtic, són boniques
les seves casetes de fang i palla, amb la
peculiar distribució que fan de les habitacions
si són polígams; els balls del país moba (que
són el poble que viu al nord del Togo); també
em va sorprendre que, per la festa gran, maten
el gos i en sortegen els trossos: el més apreciat
és el cap; et sorprèn, també, el canvi que
hi ha de la vegetació en l’època de pluges, quan
una zona semidesèrtica, on tot és terra, passa
a tenir una tonalitat de verds que és realment
apassionant de veure; són també bonics els casaments
islàmics, quan les dones es vesteixen
amb les seves millors gales i es carreguen la
dot al cap per anar a casa del marit; és també
interessant i sorprenent tot el tema de la bruixeria...
i un llarg etcètera de coses diferents».
FORTS EN EL DOLOR I EN LA MORT
«Amb tot –afegeix el capellà garrotxí–, si un ve
a viure per un llarg temps en un país com
aquest, aquestes coses més superficials acaben
formant part de la teva vida, i llavors et deixes
sorprendre per les coses més profundes. Entre
aquestes, la que més m’ha cridat l’atenció és la
capacitat que tenen de suportar el dolor i la
mort. Són unes persones realment fortes».
Els togolesos que ha anat coneixent Joan Soler
no sabien ben res de Girona, com ell mateix
comenta: «Aquí no saben gaire res de geografia.
Amb tot, m’és més fàcil dir que sóc del
nord de Barcelona, que a través del futbol ho
coneixen de seguida. I de Girona no en saben
ben res. Però un dia els vaig ensenyar una foto
de la Catedral amb Sant Fèlix... i van quedar
bocabadats».
Joan Soler explica que els missioners poden
tornar a casa seva dos mesos cada dos anys «a
saludar la família, els amics i tota la gent del
Bisbat. És un moment bonic de retrobada, de
veure com ha canviat tot de ràpid i sobretot...
de sentir-te molt estimat per tothom i d’apreciar,
de veritat, les persones que tens al teu voltant.
A vegades, fa falta allunyar-te de la gent
que t’estimes per adonar-te de com els estimes.
Som així. Una mica estranys».
Mentre és al Togo no perd el contacte amb
els seus, ni amb el que va passant a Girona, tot
i que a vegades no és senzill: «A casa em truquen
de tant en tant i em van explicant com
va tot. Hi ha hagut també alguns gironins que
han vingut a saludar-me, i llavors et posen al
dia de tot. I finalment aquí, a la petita ciutat del
nord, tenim accés a Internet, tot i que va molt
lent i no sempre és fàcil obrir els diaris de casa,
però almenys un cop per setmana m’assabento
de com va tot per les nostres terres».
Gironins
al món
5 Dominical
Diumenge 24
d’octubre de 2010
Dapaong
TOGO
DISTÀNCIA DE GIRONA:
4.000 kilòmetres
(aproximadament).
POBLACIÓ:
75.000 habitants.
MONEDA:
Franc CFA
(1 euro = 655,9570
francs CFA).
IDIOMA OFICIAL:
Francès.
QUÈ ÉS EL QUE MÉS LI HA
AGRADAT DEL TOGO
A JOAN SOLER:
La mainada. Són molt i
molt simpàtics i alegres, i
amb qualsevol cosa són
feliços. A més, sempre et
vénen a saludar amb un
somriure immens a la
cara i quan els preguntes:
«Com va tot?» («Ça
va?»), sempre et diuen:
«Ça va très bien, merci!»
(«Molt bé, gràcies»).
I EL QUE MENYS:
Les grans injustícies
socials que veus. El que
menys m’agrada és adonar-me’n,
cada dia que
passa, que és injust que
tota aquesta quantitat de
persones no puguin tenir
les mateixes oportunitats
que he tingut jo.
QUÈ ÉS EL QUE MÉS TROBA
A FALTAR DE GIRONA:
Són moltes les coses
que es podrien trobar a
faltar, i és que aquí no hi
ha gairebé res.
Evidentment el que més
són els amics i la família,
i també la possibilitat de
comunicar-te amb
tothom amb facilitat. Però
si em deixeu ser una
mica superficial, una de
les coses que trobo a faltar
és poder-me aturar un
diumenge després de
missa en alguna pastisseria
i comprar un pastís
de crema...
I EL QUE MENYS:
La quantitat de coses
innecessàries que comprem.
Aquí es pot viure
sense gairebé res de res.
Potser el que m’ha sorprès
més ha estat que
encara no tenim televisió
i... molt millor!
(Joan Soler va relatant la
seva experiència al Togo
a Internet, en un bloc:
http://enjoansoler.blogspot.com)
Amb la col·laboració de

6 Dominical
Diumenge 24
d’octubre de 2010
Lacat oriental
a la Vall d’en Bas
L’artesana garrotxina Joana Vilalta treballa des de fa 14 anys amb la tècnica mil·lenària de l’«Urushi»,
que permet convertir els objectes més senzills en peces decoratives cobejades pels col·leccionistes
U na
artesana de la Vall d’en Bas, Joana Vilalta,
treballa des de fa catorze anys l’Urushi,
una antiga tècnica de lacat oriental que
permet dotar els objectes més senzills d’una bellesa
exòtica que augmenta amb el pas del temps.
Els objectes tractats amb la laca de l’Urushi poden
ser decorats amb inscrustacions d’or, nacre i
altres materials o dibuixats amb pigments naturals.
Els motius de decoració solen ser temes al.lusius
al Japó: flors, plantes, temes de la tradició literària
del país on el sol neix o signes cal·ligràfics.
El procés de transformació requereix de les
virtuts orientals de la voluntat i de la perseverància.
Quan l’Urushi va arribar a Europa, la bellesa
i la dificultat d’elaboració el van convertir en un
preuat objecte de col·leccionisme. A la Catalunya
dels anys 20, els col·leccionistes més coneguts
eren Francesc Cambó i el comte de Godó.
L’Urushi és una tècnica oriental mil·lenària –els
primers vestigis de la seva utilització provenen
del Paleolític– que permet transformar simples
còdols de riu en delicades joies. Des de la més
remota antiguitat, la tècnica oriental va servir per
protegir i decorar més tard tota mena d’objectes
quotidians.
Al Japó, al segle VII es va fundar la fàbrica imperial
per a la fabricació de laca per a a l’ús de la
cort. La importància de l’Urushi va arribar a provocar
que els nobles obliguessin per llei el cultiu
de l’arbre de la laca, el rhus vernífera. En ocasions,
la saba de l’arbre servia per pagar els impostos.
D’aquella època, n’ha quedat com a testimoni
el tresor del monestir de Todaiji, ubicat a
Nara, l’antiga capital del Japó. El monestir conté
una dependència on es conserva la col·lecció d’Urushi
de l’emperador Shomu. Acull peces lacades
de tota l’Àsia Central. El monestir va ser construït
perquè es convertís en el més important temple
del sistema provincial de llocs de culte del Japó.
Tenia prop de cinquanta dipòsits, on es conservaven
objectes budistes. En el decurs dels segles
van caure en desús o van ser danyats en períodes
turbulents. Només s’ha conservat el que es
coneix com a Shôsôin, el qual conserva una important
col·lecció d’Urushi.
«URUSHI» CATÒLIC
A principis del segle XVI, un vaixell portuguès va
arribar al Japó i se’n va endur els primers objectes
d’Urushi cap a Europa. Més tard, Sant Francesc
Xavier va viatjar al Japó, on va arribar a cristianitzar
unes 2.000 persones. Aquells cristians
van elaborar objectes de culte segons la tècnica
de l’Urushi. En conseqüència, ara existeixen cinc
peces de laca japonesa Urushi a la capella del Relicario
del monestir de Santa Maria de Guadalupe
(Cáceres). Després de la mort del sant, el cristianisme
va desaparèixer del Japó.
A partir del segles XVIII i XIX, l’Urushi es va
perfeccionar fins al punt de convertir-se en un
art. Així, les peces de paper, metall, roba i pedres
transformades es van començar a significar senzillament
com a Urushi. L’Urushi va arribar en
grans quantitats a l’Europa del segle XVIII, en forma
de peces exòtiques de gran valor. Amb el pas
dels anys es va anar popularitzar a la societat europea,
fins al punt que alguns artesans van viatjar
al Japó per aprendre la tècnica del lacat oriental.
No obstant això, la dificultat de la seva elaboració
van fer que fossin poques les escoles d’artesania
que n’ensenyessin.
L’Exposició Internacional de Barcelona del
1928 va apropar aquest peculiar món a Catalunya.
El certamen va concentrar les innovacions tecnològiques,
això no obstant, també va servir per
TEXT I FOTOGRAFIA: XAVIER VALERI
1
2
donar a conèixer elements de la cultura oriental
que fins al moment només havien pogut estar a
l’abast de privilegiats. Així, l’Urushi va arribar a
tots els estrats de la societat catalana. Els objectes
d’Urushi es van convertir en peces de decoració
i col·leccionisme. Entre els col·leccionistes
hi havia el polític de la Lliga Francesc Cambó
(1876-1947), Carles de Godó, o els joiers Masriera.
Al 1934 va sorgir Enriqueta Begnani, una lacadora
professional que impartia classes. Segons
ella mateixa explicava a la revista L’Esplai, els aspirants
a lacadors d’Urushi havien d’estar dotats
d’una voluntat i d’una tenacitat orientals.
«Es tracta d’una tècnica poc coneguda que requereix
paciència i precisió». Així ho precisa l’artesana
de la Vall d’en Bas Joana Vilalta. Es va formar
a l’Escola Retaule de Barcelona, on impartia
classes Maria Rosa Andrés i Graells. En dues ocasions
va ser seleccionada per exposar peces se-
ves en el concurs The Ishikawa International
Urushi Design Exhibition. «Em va agradar molt la
manera de treballar tan perfeccionista que tenen
els japonesos», comenta. També explica que li va
causar sensació veure els seus objectes exposats
enmig dels dels artesans del Japó. Vilalta ha exposat
també en altres col·lectives, entres elles al
Museu d’Arts Decoratives de Madrid.
La laca de l’Urushi s’obté a partir d’una resina
que s’extreu de l’arbre Rhus Vernifera, originari
del sud-est asiàtic. La recol·lecció es fa del mes
de juny al mes de novembre. Una vegada recollida,
la resina se sotmet a un procés per treureli
les impureses. Posteriorment es diposita en tinells
de fusta i acostuma a comercialitzar-se en
tubs. Aquest procés, que inicialment era del tot
artesanal, ara es fa mecànicament.
Joana Vilalta apunta que existeixen diferents
tècniques de treball amb l’Urushi. El mateix pro-

3
4
6 7 8
cés i els diferents acabats donen el nom a les diferents
tècniques: Rankaku (incrustacions de clova
d’ou), Maki-e (incrustacions d’or), Chin-kin
(gravat), Kawari-Nuri (colors i poliments).
La tècnica bàsica consisteix en escampar capes
de laca sobre l’objecte a decorar. El nombre de
capes que s’aplica varia: per a objectes molt i molt
especials pot arribar fins a les 100 capes; per a
objectes excel·lents, unes 40 capes; i per als elements
mitjans, entre 15 i 20 capes. Abans d’aplicar
una capa s’ha de deixar assecar l’anterior en
un furo, que és un armari de fusta amb un determinat
grau d’humitat i lliure de pols. Joana Vilalta
precisa que ella posa els objectes dins d’una
caixa amb tovalloles humides. Un cop seques,
les capes de laca s’han de polir amb objectes abrasius.
Vilalta apunta que ella fa servir paper de vidre
i pedres. «Els elements de polir cada cop han
de ser menys abrasius segons ens apropem al re-
4
sultat final», assenyala.
Un cop lacats, els objectes són sotmesos a un
segon procés de decoració, amb incrustacions,
gravats o coloració. Joana Vilalta ha treballat molt
la tècnica Rankaku, en la qual s’utilitzen cloves
d’ou trencades a trossets per fer les inscrustacions
i formar dibuixos. Amb unes pinces incrusta els
trossos d’ou sobre els objectes lacats amb un resultat
similar al dels objectes d’ivori. Les incrustacions
també es poden fer amb nacre, or, plata
o qualsevol altre material.
Hi ha una altra tècnica que possibilita el dibuix
amb laca de diferents colors sobre les superfícies
tractades. Es fa amb pinzells fins de pèl de rata o
de conill, o gruixuts de pèl de gat. Els motius ornamentals
es poden fer a través de multiples tècniques,
entre les quals n’hi ha amb l’ús de pintura
feta amb oli de llavors, òxid de plom i colorants.
L’artesana de la Vall d’en Bas assenyala que
5
antigament els poliments finals es feien amb pols
de banya de cèrvol, pero ara s’utilitzen altres materials.
Ella ha tardat més d’un any a acabar alguna
de les peces que conserva.
La laca d’Urushi al Japó no només tenia un valor
estètic, sinó també pràctic. Es feia servir per
decorar mobles: taules, aparadors, reposadors i
instruments musicals. En aquest darrer aspecte,
Joana Vilalta ha lacat una guitarra. Ho va fer conjuntament
amb el luthier i músic Ekki Hoffnann,
de Formentera. La guitarra ha aparegut en diferents
publicacions especialitzades com a exemple
de l’aplicació de l’Urushi als instruments musicals
de tradició occidental. Ara Joana Vilalta prepara
un violí al seu taller de la Vall d’en Bas.
A Catalunya, la tècnica de l’Urushi es pot aprendre
en l’actualitat a l’Escola Superior de Disseny
i d’Arts Llotja i a l’Escola Massana, tots dos centres
a Barcelona.
Reportatge
7 Dominical
Diumenge 24
d’octubre de 2010
Fotos:
1
Joana Vilalta treballant
al seu taller de
la Vall d’en Bas; a la
imatge, seleccionant
fragments de clova
d’ou per decorar
una peça.
2
L’artesana garrotxina
mostra una de les
se ves creacions, en
aquest cas un quadre.
3
La guitarra decorada
per Joana Vilalta
en col·laboració
amb el «luthier» i
músic mallorquí Ekki
Hoffnann, que ha
aparegut en diferents
publicacions
especialitzades com
a exemple de l’aplicació
d’aquesta tècnica
decorativa
oriental a instruments
occidentals.
4
Una pedra decorada
fent servir clova
d’ou.
5
Pedres amb diferents
pigmentacions.
6
Joana Vilalta treballa
ara en la decoració
amb «Urushi» d’un
violí.
7
Detall de la guitarra
decorada per l’artesana
garrotxina.
8
El monestir japonès
de Todaiji conserva
una gran col·lecció
d’«Urushi».

Reportatge
8 Dominical
Diumenge 24
d’octubre de 2010
Fotos:
1
Will Johnson, dels
deserts de Texas als
massissos catalans.
2
Dave Gahan, en un
dels documentals
més celebrats de
D. A. Pennebaker, el
Depeche Mode 101.
3
Els White Stripes
ballen, en blanc i
negre, a Under great
white northern lights.
4
Barcelona era una
festa underground
en l’època dels fanzines,
la contracultura,
el hippisme i l’apogeu
de la Zeleste.
«Music &
Films» també
a Girona
El documental musical
també passarà
per la ciutat de Girona,
de la mà del
mateix festival In-
Edit. I és que enguany
s’arriba a la
quarta edició del cicle
«Music &
Films», organitzat
per La Mirona i el
Museu del Cinema,
en col·laboració
amb el cinema Truffaut.
Cada dimarts
de novembre a partir
del dia 9 tindrà
un protagonista musical,
seleccionat
de les anteriors edicions
del festival
barceloní. Obriran
foc els Standstill,
amb el documental
1, 2, 3..., enregistrat
durant la gira del
disc Vivalaguerra.
Neil Young es posa
darrere la càmera
amb Dejà vú, i Carretera
mostra un
Nacho Vegas més
real que mai. La
dar rera proposta
estarà protagonitzada
pel mite del jazz
Chet Baker a Let’s
get lost.
L a
terra, el beneït poder de la terra. Només
de les energies tel·lúriques d’Arbúcies podia
sorgir la idea d’unir la força polsosa
del desert de Texas amb les capricioses formes
naturals de Montserrat, i presentar el resultat
de tan peculiar còctel geològic a la faldilla del
Montseny: o el que és el mateix, agafar la veu
nítida i el poder elèctric de la música de Will
Johnson, líder de Centro-matic; unir-la al pop
folk mutant dels catalans Anímic, i presentar el
resultat en directe a la passada edició del festi
val popArb. I d’allà, a una gira esta tal que es
va cloure a la barcelonina Apolo, amb un auguri
per part de Johnson: «Aquest és el nostre
darrer concert junts... per ara». El temps dirà si
els seus camins es tornen a creuar; però sí que
hi ha una nova ocasió de veure el procés de
gestació, creació i posada en escena d’aquesta
trobada marciana (seguint la corda als que
diuen que a Montserrat, algunes nits, s’hi albiren
ovnis): From Texas to Arbúcies és el títol
del documental que va seguir els protagonistes
de l’experiment musical mentre el cuinaven,
i que es presenta ara a l’In-Edit Beefeater,
el festival internacional de cine ma documental
musical que arrenca dijous a Barcelona.
En una història d’equilibris tan subtils, era
important saber com situar l’objectiu per no
trencar l’ecosistema; afortunadament, Johnson
explica que els va costar un parell de dies acostumar-se
a les càmeres però que mai no es van
sentir «invadits»: «En Raül, l’Eric i la Joana –l’equip
tècnic– van ser molt respectuosos, i van
limitar els temps de gravació». I és que per a
uns músics units per la importància de l’aire,
del respectar els silencis, que les càmeres «deixessin
respirar les coses una mica» va ser essencial;
i sobretot, en un projecte que el cantant
defineix com «un repte que ens va treure
de les nostres zones de comfort, una cosa bona
però complicada».
Johnson explica que en rebre la proposta del
popArb va sentir curiositat «per la mateixa naturalesa»
del projecte; i un cop més la geografia
hi va jugar un paper important: «Coneixia
l’emplaçament i la història del festival, així que
va suposar molt per a mi que m’ho proposessin».
Gràcies a les noves tecnologies, repartir la
feina a costat i costat d’oceà va ser «realment
senzill: discutíem sobre el repertori, els tons i
les estructures per e-mail; els vaig enviar les
lletres i els acords més endavant, i quan vaig
arribar tenien les cançons molt ben apreses».
El que segurament no esperava era conviure
amb el grup a Collbató, al peu de Montserrat,
durant la setmana prèvia al festival. Per les
seves paraules, però, sembla que l’experiència
allà gairebé va ser més gratificant que tota la
feina prèvia: «L’atmosfera estava molt enfocada
a la creació, i això va nodrir extraordinàriament
el resultat final». Aquells dies van implicar
conèixer la cuina catalana, fer alguna excursió...
i cantar dins les Coves del Salnitre. Una
meravella geològica que tothom hauria de visitar
un cop a la vida, fins i tot un fascinat Will
Johnson: «Fa anys que vull enregistrar música
en una cova. M’hi podria haver quedat i gravar
tot el dia si m’haguessin deixat», afirma.
També és rotund el «sí» amb el qual respon
a la pregunta de si, veient la feina que va comportar
i el resultat obtingut, tornaria a repetir.
Fins i tot fent l’esforç de cantar en català Les fulles
fan d’ocells, en un idioma que explica que
ja coneixia i en una cançó «la cadència i la mètrica»
de la qual «van prendre sentit de bon principi».
God Bless Arbúcies.
J udes!»
«No et crec, ets un mentider... toqueu
fotudament fort!». El «diàleg» es va
mantenir al Royal Albert Hall el 1966,
entre un crispat fan de Bob Dylan i el de Duluth,
just abans que la banda encarés una furiosa
versió de Like a Rolling Stone. Podria
ser llegenda, però sabem que realment va
passar perquè un home i la seva càmera eren
allà: D. A. Pennebaker, un nom lligat invariablement
al gènere del documental musical,
que enguany protagonitza (amb permís
dels Anímic i Will Johnson) l’In-Edit.
El festival homenatja la figura de Pennebaker
amb diverses projeccions que suposen
caminar per la història del rock i el pop
«From Texas
to Arbúcies»
La música de Will Johnson és electricitat i la dels Anímic,
subtilesa; un projecte del popArb en va propiciar una unió feliç,
i ara aquesta rara perla es materializa a la gran pantalla en un
documental que es presenta al festival In-Edit Beefeater
1
des del 1967 fins a la dècada dels 90: Bob
Dylan sona acústic per darrera vegada a Don’t
look back; The Mamas & The Papas i The
Who actuen al Monterey Pop de 1967; les
fans embogeixen amb David Bowie amb
Ziggy Stardust and the spiders from Mars; i
encara més bojos, els seguidors de Depeche
Mode que travessen els Estats Units en autobús
per seguir als de Martin Gore i Dave
Gahan al Tour for the masses de 1989.
L’estil gens intrusiu del duo Pennebaker-
Hegedus fa que les càmeres siguin simples
espectadores; sense entrevistes ni la recerca
de la declaració, els realitzadors desapareixen
per cedir el protagonisme als músics,
TEXT: MARTA PALLARÈS
2 3
Pennebaker, de Dylan a Depeche
4
fent retrats honestos de persones reals.
Però entre el 28 d’octubre i el 7 de novembre,
no només desfilaran per les pantalles
de Barcelona els observats per Pennebaker.
El rock clàssic britànic tindrà la secció
London Backstage, amb The song remains
the same de Led Zeppelin i Let’s spend
the night together sobre els Rolling Stones.
L’escena més canalla del darrer hippisme barceloní
tornarà a la ciutat amb Barcelona era
una fiesta (Underground 1970 - 1983), i hi
ballaran The White Stripes i Delorean. En total,
50 propostes entre gèneres, per demostrar
que quan les arts es donen de la mà, la
potència de les propostes es duplica./M.P.

MARC Richir Filòsof belga especialitzat en fenomenologia
Se’l podria presentar de manera ràpida dient que Michel Foucault és a l’«arqueologia» filosòfica o
Gustavo Bueno al materialisme filosòfic el mateix que Marc Richir és a la fenomenologia actual.
Tot i mostrar-se respectuós amb la tradició del moviment, en planteja una renovació.
M arc
Richir, belga establert a França, filòsof
i professor jubilat de la Universitat
Lliure de Brussel·les i de París VII, és un
destacat cultivador de la fenomenologia.
Es pot parlar encara de Filosofia europea?
Sí, en certa manera. Vol dir filosofia francesa,
filosofia alemanya i fins i tot espanyola, amb
Ortega, Zubiri o, per descomptat, Machado.
I avui? Avui dia la filosofia està en franc perill
de desaparèixer.
Per què? Per culpa de la degeneració del seu
lloc d’ancoratge i de transmissió que és la universitat.
La degeneració és el resultat de l’anomenat
procés de Bolonya.
Bé, la filosofia és molt anterior a les universitats...
Sí, certament, i si prenem en consideració
l’època moderna per simplificar, Descartes
mai va ser filòsof a la universitat; Malebranche,
tampoc; Spinoza va tenir la reputació
d’haver-se dedicat a polir lents i Leibniz era diplomàtic.
Al segle XVIII la universitat també estava
en un procés de degeneració. De tota manera
caldrien en la societat actual institucions
especials que estiguessin sostingudes no tant
per l’Estat sinó per mecenes. Però prefereixen
comprar helicòpters o avions abans que pagar
a filòsofs perquè, aparentment, no facin res o
per fer coses que no són rendibles.
En tot cas, els problemes filosòfics seguiran
existint. Existeixen des de sempre, des
dels grecs, amb parèntesis de silenci.
Quins són, al seu parer, els dos, tres o quatre
grans problemes filosòfics del moment?
Totes les qüestions del sentit, del sentit
de l’existència, del sentit del futur i del sentit
de la tradició. I no és problema només per als
filòsofs sinó per a la humanitat sencera. Què és
el pròpiament humà? Què és l’home?
Vostè té respostes personals, d’escola o de
generació? No tinc respostes. Crec que es pot
dir, en tot cas, que són personals en tant que
sóc jo qui les elabora als meus llibres. Malgrat
això, m’inscric en la tradició filosòfica general
i en particular en la tradició fenomenològica.
Defineixi-la en deu paraules. Quan alguna
cosa, sigui externa o interna, apareix, què és el
que apareix?
Quan es parla de fenomenologia es pensa
en Husserl, però què té a veure aquesta filosofia
de fa vuitanta anys amb l’actual? En
el millor dels casos es pensa en Husserl. Era un
matemàtic. Va intentar fer una teoria original i
originària de la ciència. Per exemple, quan
comptem aritmèticament, què és el que passa?
Quines operacions efectives hi ha en l’acte de
comptar? D’aquí, la fenomenologia s’ha ampliat
als diferents camps de l’experiència humana.
Sociòlegs, psicòlegs o psiquiatres diran que
els fenomenòlegs envaeixen el seu camp.
No em planteja cap problema entrar en el seu
camp. Potser és un problema per a ells. En psiquiatria,
sota la influència americana i sobretot
en virtut de la classificació de les malalties mentals
pel DSM, el manual que les recopila, els
psiquiatres tenen un protocol per intentar calmar
els símptomes del malalt per mitjans químics
però no per curar-los. La fenomenologia
intenta comprendre en què consisteix una esquizofrènia
o una psicosi maniacodepressiva o
la creació artística.
Llavors? La qüestió se sosté en el camp de la
filosofia i en particular de la fenomenologia sense
pretendre fer ciència.
Dos mons que ni es veuen? Per a alguns psiquiatres
sí que té interès el que pugui dir la fenomenologia.
I també per a alguns matemàtics
“La filosofia
està en franc
perill de
desaparèixer”
i físics. De fet jo vaig ser físic.
TEXT: JAVIER NEIRA FOTOGRAFIA: NACHO OREJAS
Com es pot deixar una cosa tan interessant
com la física per la fenomenologia? Perquè
després d’una certa pràctica de la física durant
diversos anys em vaig adonar que no m’aportava
les respostes que esperava.
Schrödinger, Heisenberg i altres gegants de
la física van acabar escrivint llibres de filosofia.
Això prova que hi ha qüestions filosòfiques
en la física que van més enllà de la física.
El problema és que avui la pròpia estructura
social de la pràctica de la física ha canviat.
Ara es treballa en equips de centenars de persones.
El treball està molt fragmentat. Vaig treballar
en un laboratori i per al filòsof que ja era
va suposar una activitat avorrida. Em dedicava
a una part molt petita de la física. Només es
confien aquestes petites parts a l’investigador.
Hi ha hagut grans físics filòsofs en l’antiga generació
però ja no hi ha gent d’aquesta pasta.
Des d’una modesta oficina de patents, com
aquella de Berna, es pot fer ara el que va fer
Einstein en el seu moment? No ho sé però
en qualsevol cas sembla més difícil que abans.
L’objectiu de la filosofia és la felicitat dels
estoics? No, per descomptat, com els estoics
però sí és cert que és una mena de passió que
intenta trobar respostes a
preguntes últimes i sense
resposta. Això és el que
està en desajust en relació
amb la ideologia de la societat
contemporània, que
busca resultats. La filosofia
i la fenomenologia no produeixen
resultats. És una
interrogació sense fi i és
una experiència de l’ambició
humana.
Ja, però un encén la televisió
i veu terribles
problemes al Senegal i
dramàtiques escenes
dels miners a Xile. Això
no és un proble ma de la filosofia.
Els miners de Xile
han supo sat un problema
humà clar, sinó els haurien
deixat morir. També és un
problema polític. Però no
es pot resoldre si no hi ha
bons enginyers.
Freud deia que els artistes
es permetien el luxe
de viure de les seves fantasies;
també els filòsofs?
Només mutatis mutandis podria dir-se el
mateix. Vivim en un temps de productivismes.
Si la gent sabés el que hem fet i fem en matèria
de filosofia ens desterrarien a una illa deserta
dient «no serviu per a res».
Què està llegint? Últimament, molta poesia
perquè per a mi la poesia i la pràctica poètica
és un formidable exemple del que pot ser l’exercici
del pensament en connexió i íntima unitat
amb l’afectivitat. Hi ha algunes coses que els
poetes aconsegueixen dir i que la tradició i la
llengua filosòfica no poden.
La filosofia no corre el perill de dissoldre’s
en literatura? Quan un filòsof fa literatura sol
ser molt dolenta.
És vostè un pensador compromès? Potser
torni a tenir sentit la idea d’un pensador compromès.
El filòsof no ha d’intervenir en els debats
quotidians sinó només en els moments que
la història sembla vacil·lar sense esperances.
Aquesta és la posició del Papa. Bé, el Papa
prescriu diverses regles de pràctica religiosa i
moral, cosa que mai no faria un filòsof. El filòsof
no ha de prescriure res, només aclarir el
sentit. No té una actitud de sobrevol. No està
exempt. Està involucrat en la història però no
de la mateixa forma que la gent comuna.
Entrevista
9 Dominical
Diumenge 24
d’octubre de 2010
“
Caldrien
en la societat
actual
institucions
especials que
estiguessin
sostingudes
no tant per
l’Estat sinó
per mecenes.
Però
prefereixen
comprar
helicòpters o
avions abans
que pagar
filòsofs
perquè,
aparentment,
no facin res o
per fer coses
que no són
rendibles.
“
“
Si la gent
sabés el que
hem fet i fem
en matèria de
filosofia ens
desterrarien
a una illa
deserta dient
«no serviu
per a res»
“

Reportatge
10 Dominical
Diumenge 24
d’octubre de 2010
Fotos:
Sobre aquestes
línies, la conservadora
en cap del Museu
de Montserrat, Eva
Buch, realitza tasques
de conservació
d’una peça.
1
Un empleat del Mu -
seu de Mont ser rat,
treballant a l’arxiu.
2
Exterior del Museu
de Montserrat.
3
Eva Buch col·loca un
quadre registrat al
magatzem.
4
Treballadors del
Museu de Mont ser -
rat transporten un
sarcòfag per comprovar
que està en
bon estat.
5
Una de les últimes
adquisicions dels
Museu és aquest
Crist en talla.
Donants d’art
Les donacions de particulars han convertit el Museu de Montserrat en una mena de MNAC
en petit; les col·leccions de què disposa d’obres de Dalí, Casas i Nonell, entre d’altres artistes,
permeten fer-hi un recorregut per la pintura catalana de finals del s. XIX i principis del s. XX
Q uadres
com els de Casas, Dalí o Nonell
han convertit Montserrat en un petit
MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya)».
Així ho assegura la conservadora en
cap del Museu de Montserrat, Eva Buch, tot
destacant les donacions «importantíssimes» que
han rebut i que han dotat el fons d’un llarg recorregut
per la pintura catalana de finals del s.
XIX i principis del s. XX. El director, el pare Josep
Laplana, assenyala que les donacions provenen
sobretot de particulars i que l’«estabilitat»
que ofereix el Museu no la poden assegurar
altres institucions. Tot això fa que el centre,
situat al bell mig del santuari, aplegui 5.000
obres d’arqueologia i més de 3.000 obres gràfiques.
D’exposades, n’hi ha més de 200.
Tot i que s’hi conserven milers d’obres d’art,
els responsables del Museu de Montserrat no
poden donar una xifra tancada. Aquesta és una
mostra de la bona salut de què gaudeix l’únic
museu que persisteix gràcies a les donacions.
«El nostre s’alimenta únicament de donacions
perquè no tenim possibilitats econòmiques per
comprar la fortuna que hi ha exposada aquí»,
explica el pare Laplana. Les raons a les quals
atribueix el director del Museu a aquestes donacions
són diverses i podrien respondre a la
«singularitat» que té el Museu de Montserrat o
a la «singularitat» que té Montserrat en si mateix.
Laplana també esgrimeix motius religiosos,
sentimentals, socials o fins i tot polítics.
El pare Laplana destaca que al Museu de
Montserrat se segueix «una línia que és molt
coherent, i que es va adaptant», tot i que ha
destacat que «no hi ha canvis sobtats». En aquest
sentit, la conservadora en cap, Eva Buch, assenyala
que el tràmit de donació és «molt senzill»
i s’intenta que «el tracte humà» prevalgui
per damunt de la resta. «Es tracta d’un tracte de
tu a tu», afegeix.
Buch afirma que, tot i les donacions provinents
d’institucions, cada vegada és més habitual
un degoteig de donacions «importants» de
particulars. Anònims que tenen a casa obres
«importants» i que les donen al Museu. De vegades,
explica Buch, no tenen hereus. O potser
aquella col·lecció és el resultat d’un esforç
fruit de tota una vida que, si es deixa en herència,
«es dividirà o els hereus se la vendran».
L’ÚLTIMA DONACIÓ DE RENOM
Laplana subratlla que l’última donació «important»
que ha estrenat el Museu és el quadre La
muntanya d’Oisin, del pintor nord-americà
d’origen irlandès Sean Scully. L’artista, en agraïment
al pare, va decidir fer aquesta obra en honor
al seu fill i fent referència a la muntanya de
Montserrat. Scully hi va batejar el seu fill i, segons
Eva Buch, «era una manera de retornar tot
el que havia sentit de part de l’Abadia».
La donació de Scully és una mostra de les
motivacions diverses que hi ha per fer una donació
al Museu. I és que, segons Eva Buch, el
tracte que pot diferenciar el Museu de Montserrat
d’altres institucions comença amb el primer
contacte amb el director del Museu, el pare
Laplana. Com a bon coneixedor de la història
de l’art, el director fa una primera valoració de
la donació. Buch ha explicat que, de vegades,
es troben en la situació d’haver de reconduir
la donació. Segons la conservadora en cap, «cal
tenir molt en compte què entra a formar part
del circuit de Montserrat perquè després entrarà
a formar part del circuit de la cultura».
Un cop acceptada la donació, s’intenta facilitar
el tràmit i s’evita posar obstacles al donant.
Quan arriba la peça al Museu, es fa una inspecció
de l’obra en qüestió per saber quin és
el seu estat real i si es tracta d’una peça original
o no. Llavors entra a formar part de l’inventari
i es registra. Amb aquest pas, l’obra entra
al circuit cultural.
TEXT I FOTOGRAFIA: LAURA BUSQUETS/ACN
2
4 5
Això no vol dir, però, que l’obra s’exposi.
Quedarà registrada al fons del Museu i segons
les diferents exposicions s’escollirà el millor
moment per exhibir-la. Un cop fet aquest procés,
assenyala Buch, l’obra, que fins a aquell
moment havia estat en una casa particular, «ara
ja sí podrà ser vista per tothom».
INTERCANVIS ENTRE MUSEUS
El fons d’art, segons la conservadora en cap,
és «molt gran», però les dimensions del Museu
fan que no totes les obres hi puguin estar exposades.
En aquests moments, la Fundació la
Caixa presenta al públic l’exposició de l’Acadèmia
Neocubista al recinte que té a Madrid,
dins de la qual hi ha una de les peces més im-
portants de Dalí del Museu. Gràcies a aquesta
cessió temporal, el Museu de Montserrat pot
exposar en aquesta mostra 22 dibuixos inèdits
de Salvador Dalí que, per espai, «no tenien cabuda
al Museu».
Eva Buch ha explicat que, quan arriba una
donació important, cal mantenir-la i conservarla
«per sempre». Per Buch, «és obligació moral
del Museu» donar-la a conèixer i que entri al
circuit de la cultura, «no només català sinó també
en l’àmbit internacional». El donant sap que
si dóna aquella peça, un cop s’accepta, «s’haurà
de conservar i no es vendrà mai». Buch adquireix
aquesta responsabilitat com «un compromís
amb l’art, amb la cultura i amb l’objectiu
de prevaldre en el temps».
1
3

Entre volcans
Fèlix Atmetlla té el seu estudi, amb aparença de forja, al cor del Parc Natural de la Garrotxa
E l
millor exponent de paisatge volcànic de
la península Ibèrica ho és, segons sembla,
pel fet de comptar amb una quarantena
de cons –per fortuna silenciat, el més jove,
des de fa més d’onze mil anys– i amb una vintena
llarga de colades de laves basàltiques capaces
de sostenir pobles sencers com ara Castellfollit
de la Roca. I no només pedra fosa i tornada
a solidificar: la Garrotxa és també un paisatge
extremadament ric a nivell vegetal, tant
per quantitat (els experts en botànica hi han sabut
identificar més d’un miler d’espècies de
plantes superiors) com per qualitat (existeixen
diverses rareses en el conjunt de la flora catalana),
tot i que més de la meitat del territori protegit,
com qualsevol neòfit pot comprovar a peu
o amb cotxe, l’ocupen aquelles formacions boscoses
–especialment alzinars, rouredes i fagedes,
però també boscos mixtos i vernedes– que
tan bé i amb tanta profusió van saber pintar,
encapçalats per Joaquim Vayreda, els mestres
de l’anomenada Escola d’Olot.
Fèlix Atmetlla viu al cor del Parc Natural de
la Garrotxa, a Batet de la Serra, i, contra pronòstic,
no només no pinta paisatges sinó que
treballa refugiat al seu estudi amb aparença de
forja. La imatge és massa llaminera per deixarla
passar: com Vulcà –Efest per als grecs–, l’artista
extreu de les entranyes de la terra la matèria
primera que utilitzarà per donar forma a
les seves creacions. I com Vulcà, renuncia a l’Olimp
sorollós –avui dia, la majoria d’artistes i
actors dedicats al món de l’art es consideren
olímpics– per replegar-se al seu taller, a recer
una mica de tot, realitzant, però, les mínimes
incursions al món a la recerca de les provisions
necessàries per portar a terme un projecte ar-
tístic que reflexiona de manera invariable sobre
la forma i l’home, o sobre l’home i la seva
perenne necessitat de formalitzar...
A Fèlix Atmetlla el podem reconèixer per un
tipus d’escultura de ferro i formigó, d’aparença
postindustrial, sotmesa –més que no pas
construïda– al patiment de la forma, a la contorsió
permanent d’un material que, malgrat la
seva fredor, aconsegueix una inquietant presència
orgànica. Es tracta d’un artista que basa
bona part de l’èxit dels seus treballs en un conei
xement precís dels materials: el diàleg que
estableix entre tradició i modernitat és, justament
per això, un dels ingredients més estimulants
de l’univers artístic que desplega. És a
dir: a la seva obra hi conviuen elements provinents
de la tradició més existencial, barrejats
amb concepcions més abstractes de la pràctica
escultòrica o, fins i tot, d’expansió cinètica. Del
què es tracta, en darrera instància, és de seguir
cercant la manera de concretar unes veus que
gaudeixen, en el seu cas, d’una sorprenent autonomia.
L’artista blanenc –també va treballar un grapat
d’anys a Barcelona, al mig de la Meridiana–
concep cada modalitat del seu treball com una
aventura singular que evoluciona amb independència
i, en aquest sentit, fidel a uns plantejaments
i a unes solucions que li són exclusives:
el dibuix és dibuix –i no sinòpia de res–,
les peces petites no són maquetes, sinó treballs
on la concentració és màxima i, en darrera ins-
tància, qualsevol escultura de gran format existeix
de manera autònoma, com un parèntesi
creatiu que batega més enllà de les circumstàncies
concretes que van fer possible el seu
naixement.
A casa seva, una antiga masia que sembla
arrencada del cor mateix de la terra bruna, hi
ha un altre espai que resulta absolutament singular.
Es tracta de les antigues corts destinades
al bestiar on ara hi maduren, en una mena de
letargia involuntària, treballs antics o peces que
el destí no ha permès emancipar. La imatge tor-
EUDALD CAMPS
na a ser massa llaminera per deixar-la passar:
com a la caverna platònica, el nostre Demiürg
–que és qui dóna forma– visita amb una llum
artificial les seves ficcions, volums que romanen
protegits a sota terra. Res a veure amb la
sort d’altres treballs que l’artista ha decidit entregar
a les inclemències del paisatge: es tracta
d’escultures que lentament s’integren a l’entorn
natural fent bona, en certa manera, aquella
cèlebre màxima de Tarkovsky: les obres d’art
no són per provocar idees o pensaments, sinó
que serveixen per preparar-nos per a la mort...
EUDALD CAMPS
EUDALD CAMPS
EUDALD CAMPS
Noms i llocs de
l’art a Girona
11 Dominical
Diumenge 24
d’octubre de 2010
Eudald
Camps
Crític d’art

Establiments
antics
12 Dominical
Diumenge 24
d’octubre de 2010
Història
L’establiment va
iniciar la seva
història a la segona
casa del
carrer del Raval
d’Hostalric, de
la mà d’Esteve
Calls i la seva
dona, Maria
Mascordà, però
poc després es
va traslladar al
número 1 del
mateix carrer.
Era una taverna
que, a més, venia
els vins a
granel. Actualment
l’empresa
continua venent
vi a granel, però
també embotellat,
a més de
caves, i licors.
També ha impulsat
un bar especialitzat
en vi.
Origen
1892.
Fundador
Esteve Calls.
Propietaris
actuals
Família Calls
Anglada.
Treballadors
Règim familiar.
Activitat
Comerç al major
de vins i distribució
de vins i
caves.
Celler Calls Hostalric
L’establiment va començar a funcionar fa 118 anys com a
taverna i celler, però va prosperar fins a convertir-se en una de
les grans cases de distribució de vins, caves i licors a la comarca
E steve
Calls va muntar un negoci de vins
a Hostalric l’any 1892. La família provenia
de Palau Tordera, on eren pagesos. El
primer establiment, el van tenir al segon edifici
del carrer del Raval. Esteve Calls es va casar
amb la pubilla de la casa, Maria Mascordà, i a
primers del segle passat es van traslladar al número
1 del mateix carrer. De bon començament
el local funcionava com una taverna de poble
normal i corrent. Els soldats que hi havia fent
la mili a l’antic castell d’Hostalric, quan acabaven
la jornada de guàrdies, baixaven a la taverna.
L’amo els deixava fer tertúlies a la plaça,
però quan venia el fred, a l’hivern, es reunien
a dins del local tocant la guitarra, bevent
vi i recordant velles històries familiars. Els soldats
eren al castell gairebé de manera testimonial,
atès que teòricament havien de vigilar les
incursions d’alguns bandolers de la zona, però
aquests ja s’espavilaven per desaparèixer un
cop havien fet els assalts a les propietats.
La prosperitat va ajudar la família. Entre 1910
i 1920 l’única cosa que es bevia a les cases, fossin
riques o pobres, era aigua i vi, ja fos fet per
les mateixes famílies o comprat als cellers de
la zona. Esteve Calls era una persona molt espavilada
i amb molta visió dels negocis. Així,
va decidir anar al Priorat a comprar raïm abans
de collir-lo. Aleshores –quan es feia el vi–, es
guardava a Reus i el portaven en tren fins a
Hostalric. De l’estació del ferrocarril a l’establiment
es traslladava en carretes que es
carregaven i descarregaven a mà.
NEGOCI ARRUÏNAT
Abans de 1936 ja portava el negoci el fill d’Esteve
Calls, Martí Calls i Mascordà, que havia estat
un jugador de futbol molt famós del Júpiter.
El noi estava més per l’esport que pel negoci,
però arribada la Guerra Civil va haver d’anar
a lluitar amb els republicans, servint les forces
d’aviació a Barcelona. Paradoxalment, van
ser el mateixos republicans qui van embargar
els diners del negoci a Esteve Calls i el van deixar
arruïnat. L’home es va posar malalt del disgust
i va morir al cap de poc temps.
Martí Calls es va casar amb Assumpció Deulovol,
que era de la Bisbal i junts van enfrontar-se
a una època de dificultats enormes de-
TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU
gut a la manca de diners. Es van veure obligats
a llogar una part del local a La Caixa i van continuar
amb la botiga com van poder. Martí Calls
es va jubilar l’any 1965, però seguia anant a
l’establiment que, per aquells temps, ja regentava
la seva filla, Núria Calls, juntament amb el
seu martit, Ramon Garrós.
Entre els anys 1960 i 1970 la casa anava funcionant,
gràcies en bona part a visitants de Barcelona
que es desplaçaven els caps de setmana
i a l’estiu a les diverses urbanitzacions que
hi ha al voltants del poble. Dels vins a granel,
que encara se’n venen, es va passar als caves,
licors i als vins embotellats.
Miquel Anglada i Borrell està casat amb Antònia
Garrós i Calls i tots dos regenten ara la
botiga. Recentment han muntat un bar dedicat
íntegrament al vi. El negoci continua endavant
mantenint els vins a granel perquè la casa hi
està especialitzada i, per ara, va bé. Miquel Anglada
i Maria Antonia Garrós tenen un fill que
es diu Carles Anglada i Garrós i que està treballant
a l’empresa. La familia està contenta perquè
ell serà la continuïtat de la nissaga.

S i
hagués sabut que el pa amb nous era tan
bo...» és una dita que jo sentia de petit i
que es refereix a la llegenda d’una senyora
molt rica i gurmet que va malgastar el seu
patrimoni. I un dia, famolenca, captant en una
casa de pagès li donen pa amb nous –s’explica
a Sous, a Can Noguer del Segueró, a Quermançó
i altres indrets de Catalunya...–.
La nou o anou (Juglans regia) és una fruita
seca estesa arreu del món, de Califòrnia a les
terres de llengua catalana, passant per França i
Occitània –el Perigord, especialment–, Espanya
–Extremadura–, els països balcànics, Turquia,
Amèrica, Àsia, Xile, Mèxic, l’Argentina... N’hi ha
petits cultius en altres països i contrades, com
és ara el Pla de l’Estany, el Gironès, el País Valencià,
etc. El primers països productors del món
són els Estats Units, la Xina i França.
Els fruit rodonencs del noguer estan coberts
per una cutícula de color verd, que es torna negra
quan el fruit madura, que és a la tardor (normalment
–tot i que depèn de la zona–, a principis
d’octubre, fins al novembre). La collita de
les nous és molt fàcil ja que el fruit, quan està
madur i la pella es comença a esberlar, cau de
l’arbre. Llavors les nous simplement s’assequen
una mica al sol i ja en tenim per a tot l’any, o
per més, ja que la seva gràcia és que es conserva.
L’origen de l’arbre, molt apreciat per la seva
fusta, és als països balcànics i Àsia, a l’est de
Manxúria i Corea. A Catalunya també es troben
nogueres silvestres, que produeixen nous més
petites que les que hi ha el comerç –dominat
per les de Califòrnia– però més gustoses.
ÚS GAIREBÉ UNIVERSAL
L’ús de les nous en tota mena de plats, salses,
licors i dolços és pràcticament universal. A València
hi ha la deliciosa coca d’anous, que es
feia amb varietats de noguera autòctona –Cela,
Torregrossa, Ontinyent, Villena, Cerdà, etc...–,
ara en general substituïdes per varietats franceses
o californianes. A Amèrica del Nord hi ha
una noguera autòctona, dita grisa o blanca (Juglans
cinerea, color de cendra), que no s’ha de
confondre amb altres nous ni molt menys amb
la resta de fruits secs, ja que en anglès nuts
–nous– és també un nom genèric. Ni tampoc
amb la pacana, una varietat de nou americana
de closca llixa.
A Catalunya forma part d’un allioli amb fruits
secs, d’algunes picades i, les nous verdes, de la
ratafia catalana (que també es fan servir a Provença
i a Itàlia per a aquest licor). Era tradicional
menjar-les amb pa, una excel·lent combinació,
i també acompanyen els formatges –hi
ha un deliciós formatge francès que n’inclou
(Rambol)–. El pastís de nous més internacional,
altrament, és el baklava, d’origen turc. Però,
sens dubte, el millor plat a base de nous de tot
el món són els chiles en nogada, pebrots farcits
amb salsa de nous, una experiència única, que
recomano.
Les nous també s’inclouen en amanides o purés
orientals per sucar pa a base de iogurt, cogombre,
etc... Se’n fan xocolates, bombons i altres
llepolies. Al País Basc se’n fa una delicada
crema, típica de Nadal –intxaursaltsa–, i a Turquia,
els països àrabs i altres països de l’àrea
apareix en cremes o postres cremoses amb frutis
secs i cereals com l’asure. També a Grècia i
als països balcànics hi ha deliciosos pastissos.
Als restaurants d’un cert nivell no sol mancar
el perfumat pa de nous. I per a unes amanides
originals, podem disposar de l’oli de nous, pro-
Arreu de la Mediterrània els dolços hi
són molt presents i, sovint, presideixen
el calendari i les festes anuals. Aquests
pasteli grecs, per exemple, tot i que ara es
troben tot l’any, originàriament s’elaboraven
en ocasió del bateig, una cerimònia de l’església
ortodoxa plena de color i de significació.
Tant a Grècia com a Turquia, el Pròxim
Orient i el Magrib, es fan nombrosos dolços
a base de llavors de sèsam o «alegria», tal
com es diu al País Valencià, i tota mena de
fruita seca.
Nous
Aquesta fruita seca, estesa actualment arreu del món, té una
àmplia utilització en tota mena de plats, salses, licors i dolços
duït a Alvèrnia, a la regió del Perigord.
Les nous les podem trobar senceres, amb clova,
o també a trossos (cerneuaux, en francès),
o en forma de farina. Cal mirar que siguin d’una
collita pròxima –la millor és cap al novem-
Pastes de nous
Ingredients
● 500 grams de
mel (o una mica
menys).
● 18 cl. d’aigua.
La recepta
● 500 grams de
llavors de sèsam.
● 60-65 grams de
farina d’ametlles.
● 50 grams de
nous trinxades.
Elaboració
En una casserola de fons gruixut poseu-hi l’aigua
i la mel, i la feu escalfar fins a 118º.
– Traieu el recipient del foc i, sense parar de
remenar, afegiu-hi les llavors de sèsam, la
bre, si són de fora– i guardar-les en un pot hermètic
o en un lloc sec i fresc, ja que els seus
greixos, com els de les avellanes i ametlles, es
poden oxidar (es tornen rancis). Si es compren
sense clova, es poden guardar a la nevera.
pasta d’ametlles i les nous trinxades. Esteneu
aquesta pasta, ben remenada, damunt un
marbre greixat o mullat amb aigua. Ha de tenir
el gruix d’un cm, aproximadament.
– Talleu-lo a quadrats i deixeu-ho refredar. Emboliqueu-los
amb paper parafinat. En un recipient
hermètic, es poden guardar un temps.
Notes
Hi podeu afegir altres fruits secs, com pistatxos,
avellanes o pinyons, així com pela de taronja
confitada.
ANIOL RESCLOSA
Gastronomia
13 Dominical
Diumenge 24
d’octubre de 2010
Jaume
Fàbrega
«Bona Vida»
http://blocs.mes -
vilaweb.cat/jau -
mefabrega
http://jaumefabre
ga.blogspot.com

14 Dominical
Diumenge 24
d’octubre de 2010
Agustí
Ensesa
Bonet
Escola de
Tastavins
Elaborat amb les varietats clàssiques del Penedès:
macabeu, xarel.lo i Parellada, amb
una aportació d’un 10% de chardonnay, molt
adient per a un cava reserva perquè li aporta
cos i llarga conservació. És d’un color groc
pàl·lid i brillant. Aromes de fruita madura, llevats
i notes de bona criança. En boca és saborós,
molt fi, equilibrat i amb notes de dolcesa
aparent que li dóna la criança en cava durant
del Gironès Col.leccionisme
Xavier
Romero
D urant
El vi
Mont Marçal
Reserva Brut Nature
les imminents fires i festes
de Sant Narcís de Girona
es presentaran un any més diverses
exposicions de col.leccionisme,
tres d’elles organitzades per la
Societat Filatèlica Gironina, i una altra
també ben tradicional, la que
munta el Baluard, l’associació de miniaturistes
i estudiosos de fets històrics.
Pel que fa a les primeres, enguany
n’hi ha una de més, la que es prepara
als locals de la Cambra de Comerç
de Girona, que tindrà com a
motiu la commemoració del primer
centenari d’aquesta entitat. Aquí, el
material a exposar serà ben al.lusiu
i del major nivell: Xavier Andreu,
«Segells corporatius d’advocats, notaris,
escrivans…»; Elionor Boix, «Lletres
i segells de girs»; i Antoni J.Maqueda,
«Timbres espanyols sobre paper,
1637-1968».
Pel que fa a les altres dues exhibicions,
la filatèlica arriba a la seva
52a edició, i al claustre de la Diputació,
els següents participants oferiran
peces importants: Joan Fernández,
«Guerra Civil, 1936-39»; Emili
Vila, «Estudi del 6 quarts negre,
1850-51»; Josep Viñals, «França nº 14,
Lluís Napoleó, 1854-62»; Julià Maroto,
«Regnat d’Amadeu I, 1871-73»; i
Antoni Simona, «Intervenció americana
a França i Itàlia, 1917-19».
I el Saló de Plens de l’Ajuntament
acollirà la 26a mostra de Col. leccionisme
en general, amb els següents
expositors: Pilar Martínez, Carme
Font, Amat Sàbat, Pere Subirà, Antonio Moreno,
Juli Pérez, Lídia Bronsoms, Josep Ruscalleda,
Xavier Romero, Joan Mach, Antoni Simona,
Françoise Gras, Maud Fleurigeon, Roger Poisson,
Antoni J. Maqueda, Joaquim Rosa, Josep
Morraja, i Josep A. Blanco.
Aquestes mostres, ben variades si tenim en
compte la diversidat dels temes presentats, seran
inaugurades demà-passat dia 26 d’octubre
i estaran obertes al públic fins al proper dia 7
de novembre. A totes tres sales, per uns dies reconvertides
en centres d’exposicions, l’oferta de
temes històrics i de col.leccionisme resulta ben
atractiva, tant per als col.leccionistes avançats
com per al gran públic.
més de quinze mesos. Els vins que s’utilitzen
per a l’elaboracio són de primeríssima qualitat,
i veremats per separat a 12 graus de temperatura.
S’utilitza només el most flor. Molt adequat
tant per a aperitiu, ben fred, com per a
plats de carns blanques i peixos amb salses
suaus. Bon maridatge amb filets de llenguado
amb salsa de cava. Preu aproximat: 5,50 euros.
El celler elaborador: Mont Marçal Vinícola,
Exposicions
de Fires
Se’n dedica una al centenari de la Cambra de Comerç de Girona
La Diada de Tots Sants, ben consolidadapel
que fa a les antiguitats, artesanies, col.leccionismes
i arts com la pintura i el dibuix, entre
d’altres, es veurà igualment complementada per
tot aquest seguit de mostres que hem esmentat.
Tot plegat aconsegueix arrodonir un complet
programa d’activitats culturals que ajuden a donar
categoria a les festes.
A més, permeten comprovar un cop més com
els col.lectius dels col.leccionistes, a Girona i
arreu, acostumen a col.laborar amb la resta de
les entitats de les seves poblacions quan aquestes
celebren fites rellevants com és el cas de l’esmentat
centenari de la Cambra de Comerç, Indústria
i Navegació de Girona.
s.a., va ser fundat l’any 1975
per Manel Sancho, molt conegut
en el món de la música.
Actualment dirigeix
l’empresa Blanca Sancho, filla
del fundador, amb un
equip de joves professionals
del món del vi. Està situat
a la Finca Manlleu, masia
històrica del S. XIV a
Castellví de la Marca (Penedès),
amb mes de 40 hectàrees
de vinyes. Mereix una
visita. Van ser els creadors
del Vi Novell del Penedès.
Per a més informació:
www.mont-marcal.com i
www.girovi.cat.
Gironins del segle XIX
Xavier
Montsalvatje
Iglesias
e tant en tant es mirava el retrat. Quan
Descrivia, per esperar-ne alguna mena
d’inspiració; i quan els llibres de comptabilitat
l’obligaven a submergir-se en un món
de números, per recordar-se que aviat es retrobaria
amb les seves lletres.
Xavier Monsalvatje Iglesias va néixer a
Olot el 1881. El seu pare era Francesc Monsalvatje
Fossas, catalanista conservador, que
va arribar a ser alcalde de Girona en dues
ocasions, a més de prolífic historiador especialista
en l’època dels comtats catalans.
Xavier va seguir els passos paterns tan en la
política –va militar a la Lliga Regionalista i
va ser regidor de Girona– com en les lletres.
Ara bé, ell va preferir la creació literària, malgrat
que va col·laborar en l’edició d’algun
dels títols que el seu pare –mort el 1917– havia
deixat inèdits. El primer llibre de Xavier
Monsalvatje va veure la llum el 1906: un
aplec de narracions breus titulat Ombres.
Precisament a principis del s.XX va formar
part del grup d’intel·lectuals més rellevants
que hi havia Girona, amb Prudenci Bertrana,
Miquel de Palol i Carles Rahola, entre altres.
Eren els anys en què començaven el
diari L’Autonomista, les revistes Enderroch
i Vida i s’organitzaven uns Jocs Florals per
on passaria el bo i millor de la literatura catalana.
El miratge amb prou feines va durar
una dècada perquè el grup es va desfer: el
1910 Bertrana va marxar a Barcelona i Xavier
Monsalvatje es va veure obliat a dedicar
més temps a la Banca fundada pel seu
pare. El fill, poc amant dels negocis –el seu
despatx era presidit per un retrat del dramaturg
Ibsen– no va poder tirar endavant
l’empresa i el 1919 va haver de tancar. A més,
pocs mesos després va caure malalt, i malgrat
intentar refer-se durant una estada de
repòs a Solius, no va superar els problemes
de salut. Va morir el 1921 a Olot, on s’havia
traslladat per fer-se càrrec de la sucursal del
Banc de Terrassa. Acabava de fer 40 anys.
Els seus amics van publicar, com a homenat
ge pòstum, els textos
escrits durant la
convalescència: Pro ses
del viure a Solius.
Com bé va explicar
el seu amic Rahola a
Xavier Monsalvatje,
assaig per una biografia
sentimental, la
grandesa d’aquest olotí
enamorat de Girona
era, més enllà del seu
talent artístic, haver estat
motor de quasi totes
les iniciatives culturals
dels primers
anys del segle XX, que
van despertar la ciutat
de l’endormiscament.
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista

6
De Barraques
1
Les ciutats de Banyoles i Girona celebren ara, a finals del mes d’octubre, les
seves respectives festes: És el moment de sortir a gaudir de les Barraques tot i
el fred i la humitat de la nit, que seran fàcilment superables gràcies a les botes,
els jerseis de punt gruixuts, les bufandes i les gorres que aquí proposem
7
14
2
8
TEXT: ANA RODRÍGUEZ
15
11
3
12 13
16
9
17
4
10
5
Tendències
15 Dominical
Diumenge 24
d’octubre de 2010
1
Jaquesta llarga
de llana, Mango.
2
Camisa, Vans.
3
Vestit de punt,
Lacoste.
4
Abric, Kookaï.
5
Abric, By Basi.
6
Bermudes,
Mango.
7
Texans
acampanats,
Lee.
8
Faldilla,
Mango.
9
Buf de
llana, Lacoste.
10
Fular,
Armand Basi.
11
Mitenes,
Accessorize.
12 i 13
Gorres de llana
amb borla,
Accessorize i
Marks &
Spencer.
14
Botes
Marks &
Spencer.
15
Bossa de roba,
Vans.
16
Bossa bandolera,
Mango.
17
Bambes,
Feiyue.

Cinema
16 Dominical
Diumenge 24
d’octubre de 2010
Eastwood
no para
El veterà director s’atreveix a flirtejar amb el gènere fantàstic
a «Más allá de la vida», un film produït per Steven Spielberg
i escrit per Peter Morgan, el guionista de «Frost/Nixon»
C lint
Eastwood no para. Després de demostrar
a Gran Torino que encara
arrossega les masses als cinemes (és el
títol més taquiller de la seva llarga filmografia)
i de la relativa ensopegada que va suposar
Invictus, s’atreveix a flirtejar ni més ni
menys que amb el cinema fantàstic a Más allá
de la vida, cinta en què torna a treballar amb
Matt Damon i promet, o almenys això apunten
els seus tràilers, una visió gens convencional
dels relats especulatius sobre si hi ha
vida després de la mort. Escrita per Peter Morgan,
autor de Frost/Nixon, i produïda per Steven
Spielberg, la pel·lícula sembla recuperar
el to entre místic i
intrigant de Medianoche
en el
jardín del bien y
del mal, només
que aquest cop
amb uns recursos
econòmics molt
superiors.
No és estrany que Más allá de la vida llueixi
com una veritable superproducció: primer,
perquè Spielberg li va donar carta blanca per
fer el que li donés la gana (com ja va fer en
produir-li Banderas de nuestros padres i Cartas
desde Iwo Jima) i, segon, perquè la història
realment requeria d’un tractament visual
més complex del que Eastwood acostuma a
presentar.
La cinta se centra en tres personatges que
viuen a diferents punts del planeta. El nord-
TASSES CERÀMICA AMB MOTIUS GAUDÍ, MIRÓ… REPRODUCCIÓ FIGURES KLIMT, DALÍ…
TEXT: PEP PRIETO
americà George Lonegan és un vident amb
una estranya connexió amb el Més Enllà, però
la seva habilitat li ha portat més problemes
que alegries. Marie és una periodista francesa
que sobreviu a un tsunami a Tailàndia i,
després de l’angoixant experiència, li canvia
totalment la seva visió de les coses. I Marcus
és un estudiant britànic que perd una persona
molt propera i entra en un espiral de preguntes
molt difícils de respondre. Malgrat la
distància que els separa, els tres personatges
acaben trobant-se i descobrint que tenen més
coses en comú de les que es podien imaginar.
Un material així podria fer molta por (en
La vida després de la mort
Matt Damon protagonitza la pel·lícula, que
recupera el to entre místic i intrigant de
«Medianoche en el jardín del bien y del mal»
Ara ens trobareu a
el sentit més pejoratiu de la paraula) en mans
de moralistes profesionals com Bruce Joel
Rubin, però és de preveure que la suma
d’Eastwood, Morgan i Spielberg donarà una
resultats molt més mesurats i engrescadors.
Al costat de Damon, que en el proper any
estrenarà fins a quatre pel·lícules més, destaquen
les aportacions de Cécile De France,
Bryce Dallas Howard, Frankie i George McLaren,
Jay Mohr, Stéphane Freiss, Richard Kind,
Jenifer Lewis i la veterana Marthe Keller.
DVD
Los mercenarios
Director: Sylvester Stallone.
Intèrprets: Sylvester Stallone,
Jason Statham.
Distribuïdora: Emon.
Durada: 103 minuts.
Un vell projecte de Sylvester
Stallone que es materialitza
en un descafeïnat però
realment entranyable homenatge
a la sèrie B dels anys
80. Funciona més per simpatia
que per efectivitat (la història és d’un simplisme
que tomba d’esquena), però el director es
mostra tan esforçat per resultar vigorós i divertit
que no es pot fer altra cosa que deixar-se els prejudicis
a casa. El millor de tot aquest cocktail de
soroll i humor ximplet és l’aparició estel·lar d’Arnold
Schwarzenegger i la constatació que Jason
Statham és més carismàtic i millor actor que
aquells que li han cedit el relleu. P. P.
La vida privada de Pippa Lee
Director: Rebecca Miller.
Intèrprets: Robin Wright
Penn, Keanu Reeves.
Distribuïdora: Tripictures.
Durada: 98 minuts.
Radiografia d’una dona que
al llarg de la seva vida ha
anat sacrificant tots els somnis
propis en benefici dels
aliens. Fins que, arribada a
una certa maduresa, pren consciència que encara
pot ser lliure. Miller té l’encert de fragmentar la narració
per oferir tots els clarobscurs possibles del
personatge, tot i que a vegades, en el seu intent
de defugir els tòpics, força en excés la credibilitat
de la història. Robin Wright Penn està esplèndida,
però la millor escena (és preferible no revelar-la) la
protagonitza Monica Bellucci. P. P.
Pesadilla en Elm Street
Director: Samuel Bayer.
Intèrprets: Rooney Mara,
Jackie Earle Haley.
Distribuïdora: Warner.
Durada: 95 minuts.
Michael Bay insisteix a produir
«remakes» de tota
pel·lícula de terror amb un
mínim de prestigi. Per cada
una de bona, en surten tres
de dolentes: aquesta, no hi ha dubte, és de l’últim
apartat, més que res perquè es limita a fotocopiar
el film de Wes Craven i a intensificar visualment
els seus cops d’efecte. Una llàstima, perquè Bayer
té la bona idea de transfigurar Kruger en un
ésser més repulsiu que gracioset, i era una oportunitat
per recuperar el to malsà que havien malmès
les mediocres seqüeles de la saga. P.P.
Vaya par de polis
Director: Kevin Smith.
Intèrprets: Bruce Willis,
Tracy Morgan, Kevin Pollak.
Distribuïdora: Warner.
Durada: 107 minuts.
Kevin Smith és millor guionista
que director, o sigui
que aquí, on treballa amb
una història escrita per tercers,
perd definitivament el nord. Aquesta infecta
comèdia vol homenatjar les «buddy movies» dels
80 però li queda un trist recital de gags dolents en
què Willis, pobre, no té altre remei que posar cara
de circumstàncies davant les pallassades de Morgan.
Al final la cosa remunta una mica, però no és
suficient per pal·liar el mal tràngol de la primera
hora de metratge. P.P.
Ferreteries Velles, 8 - Girona - Tel. 972 41 16 81 - uregal@grupnorfeu.es

Novetats
Nadadora: «Luz, oscuridad...»
Després de set anys de carrera i dos discos d’estudi,
els membres de Nadadora van sentir la necessitat
de tornar als orígens per canalitzar amb
més fortalesa el seu futur. A aquesta recerca respon
Luz, oscuridad, luz, el nou àlbum del quintet
gallec. «Volíem tornar al principi, reprendre
tots els referents que ens havien empès a fer música.
Després d’experimentar amb diversos estils,
ens venia de gust tornar al pop més pur»,
explica el cantant i guitarrista Gonzalo Abalo.
Tricky: «Mixed race»
Créixer en un ambient urbà tan complicat com
el dels carrers de Knowle West, un dels districtes
més pobres de Bristol, va marcar el jove
Adrian Nicholas Matthews Thaws, qui s’ha forjat
una carrera musical sota el nom de Tricky. Des
del seu debut amb el disc Maxinquaye (1995),
el músic anglès ha plasmat tots aquests sentiments
acumulats des de la infantesa i que ara
torna a reflectir a Mixed race, el seu nou disc,
que considera «molt fosc, tens, del carrer...».
David Bowie: «Station to...»
El gener de 1976 va veure la llum el desè àlbum
d’estudi de David Bowie, Station to station, un
treball que passarà a la història sobretot perquè
va suposar el naixement del Duc Blanc. Ara, 34
anys després, veu de nou la llum remas teritzat i
en una edició especial de tres cedés que conté
èxits del cantant com el ballable Golden years
o peces com Stay, Waiting for the man o TVC15.
A més, inclou una memorable versió de Wild is
the wind, de Dimitri Tiomkin i Ned Washington.
Ray Davies «See my friends»
Ray Davies s’ha envoltat de bons amics a See
my friends, un recopilatori de versions de The
Kinks, la banda de la qual va ser líder i vocalista,
i en el que participen artistes com Metallica,
Bon Jovi, Bruce Springsteen... És el primer recopilatori
d’èxits de la banda, un fet sorprenent
si es té en compte que van comen çar a tocar als
anys seixanta, quan bandes britàniques com
The Beatles, The Rolling Stones i els mateixos
The Kinks dominaven l’escena musical mundial.
Ojos de Brujo
diu prou
El grup abanderat de la fusió i el mestissatge posa el punt i final
a deu anys de carrera amb el disc de versions «Corriente vital»
O jos
L’ART DEL DESCANS
TEXT: MARTÍ QUINTANA FOTOGRAFIA: TONI GARRIGA/EFE
de Brujo, abanderats del mestissatge
i la fusió a Espanya, s’acomiaden després
de deu anys amb un àlbum de versions,
Corriente vital, en el qual artistes tan dispars
com Amaral, Najwa Nimri o Elbicho reinterpreten
temes de la banda explorant «altres
punts de vista, altres paisatges». «Deu anys es
compleixen celebrant-ho amb gent. Del nostre
gènere o de gèneres molt diferents. L’exercici
era buscar una part nova de nosaltres mateixos
des dels ulls d’altres bruixots», ha explicat la vocalista
de la banda, Marina Abad, la Canillas.
Molts artistes els acompanyen en aquest fi de
festa. Des de Manolo García, de qui Marina es
reconeix «una superfan», fins al «power increïble»
d’Eva Amaral a Corre Lola, passant per l’electrònica
versió de Lluvia, amb Najwa Nimri,
o la revisió de Ley de gravedad al costat de Jorge
Drexler. «Ens hem posat al servei de les idees
dels altres. I hem après a delegar. Potser no
serà una idea gaire original fer un disc de versions,
però es tractava de muntar una festa i
gaudir», reconeix la cantant.
Tot i això, diferents veus, a la premsa i dins
del grup, han assegurat que el final d’Ojos de
Brujo es deu a malentesos entre membres i a
una catastròfica gestió. Responent als companys
de formació que han criticat les decisions preses
al grup, Marina afirma: «Per a mi ha estat un
temps meravellós, però ara mateix no estic tan
preparada per portar aquest ritme, aquesta dinàmica.
Vull pensar que es pot acabar bé, com
una celebració del que hem viscut». Amb sinceritat,
la cantant admet que hi ha «diferències»,
però puntualitza: «Encara que ja no congeniem
en tot, no vol dir que això hagi d’acabar al Salsa
Rosa». Així, desitja una separació «evolutiva
i constructiva», que arriba per motius de «cansament
energètic» després de deu anys de «molts
viatges nacionals i transnacionals, i sempre pel
camí més difícil, que és el d’Ojos de Brujo».
Corriente vital significa també l’adéu d’una
banda que va marcar un abans i un després en
la indústria musical. Atrevint-se a desafiar el
mercat, es van autogestionar el disc Barí, amb
un enorme èxit. Un fet que corrobora que, malgrat
les bones intencions, l’adéu d’Ojos de Brujo
té regust agredolç. «Ens vam enfrontar a tot
un sistema i la conclusió és que no sortim gua -
nyant. Hem estat vius i hem fet el que ens ha
donat la gana –diu la cantant– però ens ha deixat
esgotats, i ens ha portat a dir prou».
MATALÀS
ANUK
encoixinat amb viscoelàstica
a partir de 240 €
Música
17 Dominical
Diumenge 24
d’octubre de 2010
Els 5 més
venuts
ESPANYA
1 ▲ Acordes de
mi diario Merche
2 = Luis Miguel
Luis Miguel
3 ▲ One love
David Guetta
4 ▼ Going back
Phil Collins
5 ▲ Para no ver
el final M-Clan
REGNE UNIT
1 ▲ In and out
of consciousness:
Greatest
Hits 1990-2010
Robbie Williams
2 ▼ Disc-Overy
Tinie Tempah
3 ▲ Bold as
brass Cliff
Richard
4 ▼ Science &
Faith The Script
5 ▲ Magnetic
Man Magnetic
Man
ESTATS
UNITS
1 ▲ Bullets in the
gun Toby Keith
2 ▼ Hemingway’s
whiskey Kenny
Chesney
3 ▲ Doo-wops &
Hooligans Bruno
Mars
4 ▲ Recovery
Eminem
5 ▼ You get
what you give
Zac Brown Band
C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

SUMARI
24 d’octubre de 2010
La novetat
Revolució sueca
El nou Saab 9-5 torna a apostar
per unes línies més netes i per
la tecnologia més puntera
La presentació
Scandiauto mostra el 9-5
El concessionari gironí va
organitzar un gran esdeveniment
per a la introducció del nou Saab
Celrà
Vilamalla
Palamós
SUPLEMENT
Blanes
Olot
Ripoll
MOTOR
Vic
GIRONA
Suplement de Diari de Girona.
Director: Jordi Xargayó i Teixidor.
Coordinador: Àlex Chenoix.
Disseny: Joan Montaner.
Redacció, Distribució i Publicitat:
Passeig Gral. Mendoza, 2. 17002
Girona.
Tel. 972 20 20 66 Correu electrònic:
motor.diaridegirona@epi.es
Fax 972 20 20 05
Renovació
Citroën
Diari de Girona

Citroën ha apostat fort a l'hora trencar amb l’antecessor
d’aquest nou C4. Amb un sol cop d’ull ja es pot comprovar
que les línies s’han reformat completament per crear
un compacte força atractiu. El vehicle, de moment disponible
únicament en carrosseria de cinc portes, desprèn
una sensació de robustesa i estabilitat gràcies a unes proporcions
equilibrades i a una carrosseria situada molt a prop de les rodes.
En la part davantera, ressalten detalls com les allargades òptiques,
així com l'ara més ampla calandra, conservant les barres del logotip
de la marca francesa.
A l’hora de crear l’habitacle s’han tingut molt en compte els paràmetres
d'habitabilitat, espai, polivalència i confort. Les seves dimensions
es mantenen compactes, criteri essencial en el
seu segment: 4,33 m de longitud (+ 5
cm), 1,79 m d'ample (+ 2
cm) i 1,49 m
DISSENY INTERIOR La presentació de la cabina està molt bé gràcies, entre d'altres
coses, a un tauler de control horitzontal i aeri, i a una consola central en la qual
s'agrupen els comandaments del sistema d'àudio i la climatització. El sistema opcional‚
Wi-Fi On Board, permet als passatgers aprofitar plenament l'ús d'Internet a la carretera.
d'altura (+ 3 cm). La seva accessibilitat i habitabilitat estan optimitzades,
amb un major espai per al cap en les places del darrere. El
seu maleter és una referència del seu mercat gràcies als 408 litres
de capacitat i a un pla de càrrega molt baix.
Bon dinamisme
El nou Citron C4 utilitza un tren davanter pseudo-McPherson, un
nou tren del darrere de paral·lelogram deformable i una direcció
hidràulica amb electrobomba, solucions provades i perfectament
adaptades a les característiques del vehicle. Per a la seva unió
amb l’asfalt, la marca ofereix diferents reglatges de suspensió adaptats
a la potència i al parell lliurats pels diversos motors de la gamma.
El seu comportament en ruta, molt equilibrat, es veu reforçat per
diversos elements com el repartidor electrònic de frenada, l'ajuda
a la frenada d'urgència i l'ESP. Més enllà de les seves qualitats di-
Diari de Girona
Motor
19 Dominical
Diumenge 24
d’octubre de 2010
nàmiques, la seguretat a bord forma part dels nombrosos arguments
del C4, que acaba d'obtenir les 5 estrelles en els test EuroNcap.
A més d'una estructura per dissipar l’energia dels xocs,
disposa de 6 coixins de seguretat de sèrie (davanters, laterals i
sostre).
Gamma de propulsors
El C4 ofereix motoritzacions Euro 5, ecològiques i econòmiques:
4 motoritzacions HDi (de 90, 110 i 150 CV, i una quarta e-HDi de
110 CV) i tres mes de benzina (VTi 95, VTi 120 i THP 155). Els propulsors
THP 155 i e-HDi 110 estan associats a una caixa manual
pilotada de 6 marxes, mentre que els HDi 110 i HDi 150 compten
amb una versió tradicional, també manual, de 6 velocitats.
Finalment, la motorització VTi 120 s'ofereix amb un canvi manual
de 5 marxes i, a partir de principis de l’any que ve, amb una
caixa automàtica de 4 relacions. DdG

Motor
20 Dominical
Diumenge 24
d’octubre de 2010
Retorn a
l’origen
Citroën Xantia 1.8. AC DA TC Any 93 950 €
Citroën Xsara 1.6 VTS. AA DA CC Any 01 2.800 €
Hyundai Accent 5p 1.3 GLS. AA. DA CC Any 97 11.400 €
Seat Arosa 1.0. DA Any 99 1.500 €
Volkswagen Polo 1400. DA Any 96 1.900 €
Citröen Xsara VTS TD. AA DA CC Any 99 1.800 €
Citroën ZX Diesel. AA DA CC Any 96 950 €
Hyundai Lantra 1.9 D. AA DA CC Any 99 1.950 €
Opel Astra 1.7 CDT DI 100 cv. AA DA CC ABS Any 03 5.500 €
Opel Kadet 1700 Diesel. Any 88 800 €
Diari de Girona
www.autostoni.com
COMPRAVENDA DE VEHICLES NOUS, D’OCASIÓ I KM 0 - VEHICLES SENSE CARNET
FINANÇAMENT A LA SEVA MIDA, SENSE ENTRADA I GARANTIA FINS A 12 MESOS
.
El renovat catàleg 9-5 marca un punt d’inflexió
per a Saab. I és que, si per alguna
cosa s'havia caracteritzat la firma
sueca, era per una innegable personalitat
reflectida en uns dissenys de molt
de caràcter.
Aquesta tradició s’ha recuperat a l’hora de
dissenyar les formes d’aquesta nova fornada de
vehicles encapçalada pel reformat 9-5, que es
manté fidel a les línies del prototip Aero X que
recorden el llegat aeronàutic de Saab. Les proporcions
generals del nou 9-5 amplien la silueta
tradicional de la berlina de tres volums i eviten
el «típic» disseny d'un cupè de quatre portes.
Disseny i tecnologia
Però el 9-5 no és només imatge. La innovació
també s'estén a altres aspectes de caràcter tèècnic
com és el cas del sistema d'il·luminació
adaptatiu, el control intel·ligent de la velocitat de
creuer, el xassís amb control de l'amortiment en
temps real o el sistema d'accés i arrencada sense
clau.
A l'interior, en comparació del seu predecessor,
l'espai per a les cames i l'amplada per a les
espatlles han crescut, tant al davant com al dar -
rere. En el lloc del conductor, la profunda consola
central llisca envoltant el pilot amb un angle
tancat cap al quadre
d’instruments, que culmina en una àmplia zona
de ventilació. El comandament de posada en
marxa del cotxe, un botó d'arrencada/parada,
segueix col·locat entre els seients davanters, al
costat de la palanca de canvis.
En marxa
El sistema Saab XWD de tracció total s’ofereix
des del mateix moment del llançament en tots
els motors 2,0 litres gasolina i BioPower i el
2.8V6. El control de xassís Saab DriveSense,
que permet seleccionar diverses formes de conducció,
està disponible en tota la gamma, així
com la il·luminació adaptativa Bi-Xenó Smart
Beam i el control intel·ligent de velocitat de
creuer. De fàbrica es munten tres esquemes de
suspensió diferents, en funció de la potència del
motor, també disponibles amb reglatges esportius
del xassís.
Sis alternatives mecàniques
La gamma compta amb diverses opcions de
plantes motrius equipades amb turbo compressor.
Al catàleg de benzina, el primer esglaó l’ocupa
un 1.6 T de 180 CV, seguit d'un 2.0T de
220 CV (disponible també en versió BioPo) i es
corona amb el V6 turbo de 2.8 litres i 300 CV de
potència Les alternatives turbodièsel són, de
moment, dos; un mateix motor 2.0 TiD amb dos
nivells de potència de 160 i 190 CV. DdG
Peugeot 306 1.9D 5P. DA CC Any 99 2.300 €
Peugeot 306 1.9D BREAK AA DA CC Any 00 2.900 €
Seat Cordoba 1.9 Diesel. DA CC Any 99 2.300 €
Skoda Octavia TDI 110. Any 99 2.600 €
Mitsubishi Pajero 2.5 TDI. AA DA CC Any 92 4.900 €
Nissan Patrol 6 cil. AA. DA. Any 92 2.600 €
Nissan Terrano II 2.7 TD AA DA CC Any 95 5.500 €
Suzuki Jimmy 1.3. AA CC Any 00 6.800 €
Renault Kango 1.9 D. AA DA CC Any 04 4.500 € consultar
Peugeot Partner 1.9 D. AA DA Any 06 6.000 € consultar
Polígon CAN ILLUS - Ctra. C-63, km. 33 (Ctra. Anglès-Sta. Coloma, davant gasolinera) - 17441 BRUNYOLA
Tel. - Fax 972 42 32 65 - Tel. mòbil 608 43 00 84 - www.autostoni.com - e-mail: toni@autostoni.com
SAAB
9-5

Scandiauto
mostra la nova estrella sueca
La presentació en societat d’una nova estrella
de les carreteres mereix un escenari
d’excepció; el concessionarí fornellenc
Scandiauto va escollir el Mas Marroch
per ensenyar el nou Saab 9-5. Elegant,
sofisticat i inconfusible. La seva entrada per
la porta d’honor al segment de les berlines premium
es va celebrar amb un sopar servit pel tres
estrelles Michelin, Celler de Can Roca, i hi va as-
sitir una llarga llista de personalitats com l’alcalde
de Bescanó i membre de la Diputació de Girona,
Xavier Soy, l’alcalde de Fornells de la Selva,
Gabriel Casas, o el director dels Mossos d’Esquadra
de la Generalitat de Catalunya, Joan Delort;
a més dels representants de la marca automobilística
encapçalats per Manuel Alcázar Lebrato,
director general a Espanya.
Mònica Pont va ser l’encarregada de donar-
Scandiauto Girona presenta en societat el seu nou model 9-5
durant un sopar 3 estrelles Michelin servit per El Celler Can Roca, amb la presència de Mònica
Pont i Josep Puigbó, amfitrions de la nit. El nou 9-5 Sedan marca el començament d’una nova
era per a la marca Saab.
El nou 9-5 Sedan marca el començament d’una nova era per a la marca Saab.
Girona, 15 d’octubre de 2010.- El Mas Marroch ha estat aquesta nit l’escenari de la presentació
oficial del nou Saab 9-5. Elegant, sofisticat i inconfusible, Saab combina un disseny excepcional
amb la tecnologia més avançada i suposa una alternativa diferent en el segment de les berlines
Premium.
Al sopar de presentació hi han assistit representants institucionals com Xavier Soy Soler
–alcalde de Bescanó i membre de la Diputació de Girona–, Gabriel Casas Soy -alcalde de
Fornells de la Selva- i Joan Delort -director dels Mossos d’Esquadra de la Generalitat de
Catalunya. Però també hi van ser presents els alts càrrecs de la marca a Espanya: Manuel
Alcázar Lebrato –Direcció General Saab Automobile Spain–, Francisco Castañeda –Direcció
Nacional de Vendes Saab Automobile Spain-, Irene Carrera –Direcció de Vendes Zona 2 Saab
Automobile Spain-, i Javier Vilaboy –Director de Flotes Saab Automobile Spain.
La nova era SAAB
Més de 350 convidats han pogut gaudir, en un ambient jazz i amenitzat per la preciosa veu de
Nika Mills, de la presentació oficial del nou model de la marca escandinava. Mònica Pont ha
estat l’encarregada de donar-los la benvinguda i ha donat pas al Sr. Manuel Alcázar, director
general de Saab Automobile Spain. Aquest ha explicat l’evolució de la marca des dels seus inicis
fins a la nova era Saab, creada aquest any amb l’entrada del nou accionariat. El Saab 9-5 és el
primer representant de la nova era, sobre la qual Alcázar ha comentat els productes que es
preparen per als propers dos anys. Finalment, ha acabat amb l’explicació i les dades tècniques
del vehicle que es presentava: el nou Saab 9-5.
Il·lustrada la seva presentació amb unes projeccions làser del nou 9-5, per fi s’han destapat les
formes netes i esculturals del llegat aeronàutic de Saab. Un model audaç i expressiu.
Diari de Girona
los la benvinguda i després, Alcázar va explicar
l’evolució de la marca des dels seus inicis fins als
nostres dies. El 9-5, de fet, és el primer representant
d’una nova era per a la marca. Finalment,
va acabar amb l’explicació i les dades tècniques
de la berlina.
Tot i això, el moment més esperat va ser el
moment de descobrir les formes de la reformada
berlina de Saab. La gala primer va estar il·lus-
Motor
21 Dominical
Diumenge 24
d’octubre de 2010
trada per unes projeccions làser del nou model
i, després, per fi es van poder palpar les formes
netes i musculoses del Saab. Josep Puigbó, presentador
de TV3, va intervenir per agraïr la presentacia
de tanta personalitats i finalment, el gerent
del concessionari gironí, José Luis Marcos,
es va encarregar de donar els últims agraïments
abans de tancar la festa amenitzada amb música
i copes. DdG
Després d’un sopar ofert per El Celler de Can Roca, Josep Puigbó, presentador de TV3, ha agraït
la presència de tantes personalitats i ha felicitat la marca pel seu avantguardisme abans de
donar pas a José Luis Marcos, encarregat d’expressar els últims agraïments, conjuntament amb
Ramón Armengol, i de tancar després la festa amenitzada amb música i barra lliure amb les
marques Beefeater 24, Chivas, Vodka Wyborowa Exquisite i Albariño de Paco y Lola.
En la fantàstica festa, també hi han col·laborat Pere Quera, amb les novetats de Rolex, Coca-
Cola, El Celler de Can Roca, G.H. Mumm, Francina Models, Xoow Magazine i La Jabugueña.
El nou Saab 9-5
Vist des de qualsevol angle, el nou 9-5 té una presència sòlida i potent. L’«escultura orgànica»
de l’elegant carrosseria combina línies netes i espaioses amb formes naturals i corbes. Els
elements de disseny de la marca es reflecteixen en la línia de cintura en forma d’«estic
d’hoquei», els sòlids pilars C a la part del darrere i les suaus superfícies de la carrosseria en
forma de fuselatge. El gran logotip Saab inserit en el centre de la graella simbolitza el nou
llenguatge de disseny, més enèrgic i segur d’ell mateix.
El caràcter dinàmic del vehicle es realça mitjançant la línia descendent del sostre, que culmina
en uns pilars posteriors que envolten el vidre del darrere, lleugerament rebaixada. Les aletes,
discretament eixamplades per
fondre’s amb les rodes, transmeten
una energia latent. Sota la superfície
plana de la saga, una barra
horitzontal inspirada en un bloc de
gel creua tota la part posterior i crea
una il·luminació distintiva.
Les proporcions generals del nou 9-
5 amplien la silueta tradicional de la
berlina de tres volums i eviten el
típic disseny d’un coupé de quatre
portes.

22 Publicitat
Diumenge 24
d’octubre de 2010
VEHICLES D’OCASIÓ CERTIFICATS
Àngel Blanch té cotxes perfectes per a tu, perfectes per a tothom
Opel Corsa van 1.3 cdti
A/A, D/A, airbag,
Pocs km.
Any 06
4.500 €
Opel Vectra SW 1.9 CDTI
Any 05
Llantes, antiboira, telèfon
Mercedes ML320 3.0 CDI
Any 07
Impecable. Full equip
9.200 €
Citroën C4, 3 portes 1.6 HDI
110cv. collection.
Any 07
36.000 €
Opel Zafira 1.9 CDTI
Any 06
Cosmo full equip. 70.000 km
14.300 €
Citröen C3 1.1 Audace
Sensors pluja/llum, Kit elèctric,
control de velocitat
Peugeot 107 1.4 HDI 70 cv
Any 08
AA, EE, TC, CD, DA
10.200 €
Peugeot 406 2.0 SR. aut.
4 portes. Impecable. Full equip.
Pocs Km.
Any 03
4.800 €
6.900 €
7.900 €
EL CANVI DE NOM NO ÉS INCLÓS AL PREU DELS VEHICLES
Seat Ibiza 1.4 TDI
Any 06
5 portes, equipament elèctric
Citroën Xsara Picasso 2.0 HDI
Any 04
climatitzador
Honda Accord
1.8 LS VTEC, 4 portes
Any 02
A/C, T/C, E/E
5.700 €
Peugeot 207 1.4 HDI Urban
Any 07
Equipament elèctric
Mitsubishi Montero 2.5 D
SPORT
Any 05
+ defenses
13.500 €
Opel Agila Cosmo. 1.3 CDTI
70cv. 5 portes.
Any 06
Opel Corsa Enjoy 1.3 cdti
ecoflex 75cv 5 portes
Any 08
7.100 €
4.500 €
8.500 €
6.000 €
8.900 €
Citröen Berlingo/Peugeot Partner.
1.9 D. 70cv. combi + porta
lateral. A/A, D/A.
Any 07
7.300 €

Publicitat 23
Diumenge 24
d’octubre de 2010