El soroll de la milpa - RedS

ció de ser guerrillera: consideraven que viure al nord del riu Torola era
"estar amb l'enemic". Tot això va obligar a desplegar un veritable
esforç per atreure l'atenció nacional i internacional cap a la comunitat,
i així informar sobre la problemàtica. Es va establir una oficina a San
Francisco Gotera (cabecera departamental de Morazán) i una altra a
San Salvador, per tal de dirigir les relacions amb institucions governamentals
-inclosos els militars-, ambaixades, premsa, solidaritat nacional
i internacional, i diferents organitzacions gremials. Aquestes accions
van generar una gran incidència sobre la societat i van aconseguir una
millor compressió del fenomen del desplaçament i de la repatriació.
No obstant, aconseguir que els militars acceptessin el considerable
tràfic logístic que requeria la comunitat no va ser fàcil. Per ells, tots els
productes eren de possible ús militar (aliments, ferro, ciment, claus,
cola, abonaments, fusta, bateries, sabates, roba i combustibles, entre
altres). L'oficina que es va establir a San Francisco Gotera permetia una
comunicació directa amb el Destacament Militar 4: es discutia i s'aprovava
la llista de productes permesos per a la comunitat, a més de
sol·licitar els permisos de les visites nacionals i internacionals. Tot sigui
dit que en molts casos no van autoritzar l'entrada de delegacions de
visitants ni la de certs productes.
La presència de la comunitat va tenir un impacte significatiu a la part
nord de Morazán. Amb el suport de l'ACNUR es va construir un pont
sobre el riu Torola que va acabar amb l'aïllament de la zona. L'oferta
de productes bàsics es va ampliar i es van reduir els preus especulatius;
els serveis de salut de la comunitat van beneficiar a tota la població; la
presència internacional va augmentar, i es va normalitzar el transport
públic, entre d'altres beneficis no menys importants. La nova realitat,
però, també va produir nous i diversos problemes.
EL PROJECTE COMUNAL DE LA CSM
NOVA REALITAT, NOU RUMB
Fins el 1991, totes les accions estaven enfocades a reproduir l'experiència
de Colomoncagua; de nou la vida del refugi, on tots treballaven
per a tots però ningú guanyava res perquè tots rebien de la comunitat
la cobertura de les seves necessitats bàsiques. No obstant, sense les condicions
del refugi -el tancament i l'amenaça del setge militar, l'assistència
garantida, l'estreta convivència que va generar una ideologia homogènia...-,
no es podia mantenir el mateix "model". Aquesta conclusió
va permetre acceptar que el refugi va ser una "illa" sostinguda per
l'ACNUR.
El Salvador A l’horitzó
d’un nou dia
79