Estudi geològic del vessant sud del Pirineu oriental i central ...

110
tall J-10; Fig. 53). D'aquesta forma, les margues de la Fm.
d'Igualada arriben, cap al nord, almenys al N de la
intersecció amb el tall J-10.
D'acord amb les reconstruccions dels mapes
palinspàstics, les calcàries de l'Eocè inferior i la
part inferior de les margues corresponents a l'Eocè
mitjà (Fm. de Banyoles) se situen aproximadament
a 54 km al nord de la traça actual de
l'encavalcament Sudpirinenc (vegeu Mapa
palinspàstic 55-51 Ma, Fig. 72). Les margues de la
Fm. d'Igualada s'han de situar almenys 31 km al
nord del nivell de referència (intersecció amb el tall
J-10). Finalment, les sals de la Fm. de Cardona se
situen entre 21 i 10 km al nord del nivell de
referència, d'acord al mapa palinspàstic als 37.2 Ma
(vegeu Fig. 74).
La rampa de bloc inferior de l'encavalcament basal
del sistema pirinenc s'ha situat coincidint amb el
límit nord de les calcàries de l'Eocè inferior, a 54
km al nord del nivell de referència. Les calcàries
restituïdes al nord d'aquest punt es troben formant
part, actualment, de la Unitat Sudpirinenca Central.
Per aquest motiu, la cobertora de les unitats del
basament restituïdes al nord d'aquest punt estarà
formada només per roques pre-Keuper, tal com
s'observa a del Cadí-Orri i a la de Rialp.
L'escurçament intern de les làmines tectòniques de
les Serres Marginals és 2 km com a mínim.
L'escurçament del mantell del Montsec està
representat pel desplaçament del mantell sobre de la
rampa de bloc inferior, donada la poca deformació
interna del mantell. El desplaçament calculat per a
l'encavalcament del Montsec en aquesta transversal
és mínim, donat que la rampa de bloc superior ha
estat erosionada. Per tant, la reconstrucció d'aquesta
s'ha de fer per mitjà de la projecció des de la zona
de la Noguera Ribagorçana on part d'aquesta rampa
aflora (vegeu Discussió de l'estructura del tall J-13;
pàg.130). L'escurçament càlculat a partir d'aquesta
reconstrucció és de 9 km, igual que en el tall J-13.
L'escurçament calculat pel mantell de Bóixols (plec
i encavalcament frontal) és de 8.4 km. Per tant,
l'escurçament total mínim calculat en aquesta
transversal és (54+2+9+8.4 km) de 73.4 km.
Comparació amb els talls publicats del perfil
ECORS
Muñoz (1992) presentà un tall àrealment compensat
i restituït a través de tota la serralada del Pirineu,
seguint la traça del perfil ECORS (vegeu els mapes
de les Figs 3 i 14, i el tall de Muñoz (1992), a la
Fig. 4). El tall de Muñoz presenta la qualitat d'estar
compensat a la vegada per a les unitats de la
cobertora i per a les del basament. La comparació
del tall geològic àrealment compensat, de Muñoz,
amb el tall geològic J-12 d'acord amb les
reconstruccions dels mapes palinspàstics és
interessant ja que tot i presentar diferències de
detall, ambdós presenten resultats globals
equivalents quant a l'escurçament (no quant a la
seva partició). Les diferències més importants entre
els dos talls són la diferent geometria profunda de
la part frontal de la Unitat Sudpirinenca Central, les
diferents interpretacions del retro-encavalcament de
Morreres i de la unitat de les Nogueres.
La solució adoptada per Muñoz al front de la Unitat
Sudpirinenca Central consisteix en una duplicació
completa de les làmines tectòniques de les Serres
Marginals. Aquesta solució es basa en les
complexes relacions de tall existents a la part
frontal de la Unitat Sudpirinenca Central,
especialment a l'oest del tall J-13 (15 km a l'oest del
tall J-12 i del perfil ECORS). Aquesta solució de
Muñoz es basa en la projecció de diferents talls
realitzats en una zona on algunes de les estructures
tenen una direcció N-S i per tant paral·leles a la
direcció del transport tectònic.
Seguint amb la interpretació presentada per Muñoz,
el retro-encavalcament de Morreres representa un
escurçament inferior als 15 km. Aquest
encavalcament situà les roques del mantell de
Bóixols per sobre de la unitat de les Nogueres.
Ambdues solucions serveixen per equilibrar el
major escurçament calculat per a les unitats de
basament en el tall de Muñoz.
En aquest treball, com ja s'ha comentat
anteriorment s'ha interpretat la unitat de les
Nogueres formant part de la gran Unitat
Sudpirinenca Central i Nogueres fins al Lutecià
(moment en què l'encavalcament basal de la unitat
de les Nogueres deixà de ser actiu). Per tant, el que
fou interpretat com la unitat de les Nogueres
inferiors (Muñoz, 1988 i 1992) s'ha interprtat en
aquest treball com la continuació oest del mantell
del Cadí (que forma part de la gran unitat del Cadí-
Orri), (vegeu Lligam amb les unitats del basament
dels talls J-3 i J-7, pàgs 64 i 97, respectivament).
Tot i amb les diferències descrites, és interessant
observar que els valors de l'escurçament total són