Estudi geològic del vessant sud del Pirineu oriental i central ...

nucli del sinclinal de Ripoll.
Els materials que formen el flanc N del sinclinal
presenten una disposició subvertical i fins i tot
invertida en la seva part més septentrional, amb una
deformació interna intensa (Muñoz et al., 1988).
El sondeig del Serrat-1 atravessa 800 m de
materials de les Fms de Bellmunt i Coubet i entra
en una sèrie molt potent, superior als 2000 m de
margues, guixos i nivells de sals. Als 1100 m de
profunditat hi ha un canvi important en la inclinació
de les capes que passen de cabussar al S en la part
superior a ser subhoritzontals en la inferior. El límit
entre els dos conjunts de capes correpon a
l'encavalcament de Vallfogona que limita el mantell
del Cadí i l'apilament antiforme del Freser de
l'avantpaís desenganxat infrajacent (Martínez et al.,
1989).
El pla poc inclinat i poc profund de l'encavalcament
de Vallfogona talla amb un angle molt elevat els
materials del Garumnià i la sèrie de l'Eocè inferior i
mitjà que formen el flanc nord del sinclinal de
Ripoll. La seva continuació cap al sud talla amb un
angle suau els materials situats per sobre dels de la
Fm. de Beuda a ambdós blocs de l'encavalcament.
La traça d'aquest encavalcament és rectilínia i amb
una direcció aproximada E-W, tot i que a l'W de la
transversal del tall canvia a una direcció ENE-
WSW (Puigdefàbregas i Soler, 1980 i Clavell et al.,
1988). La traça rectilínia de l'encavalcament i els
afloraments on aquest s'observa indiquen que té un
cabussament elevat en superfície, fet que sembla
contradictori amb la geometria general poc
inclinada de l'encavalcament en profunditat.
L'encavalcament de Serra Cavallera ha estat
considerat el límit entre el mantell del Cadí i
l'antiforme del Freser (Muñoz, 1985; Muñoz et al.,
1986). En el tall, aquest encavalcament entronca
amb el de Vallfogona. En aquest treball però, s'ha
considerat el mantell del Cadí com una gran unitat
constituïda per basament (antiforme del Freser) i
per cobertora (el sinclinal de Ripoll). Tot el conjunt
encavalca cap al sud per sobre de l'encavalcament
de Vallfogona que cabussa suaument cap al N.
Antiforme del Freser
L'estructura al N del sinclinal de Ripoll, per sota de
l'encavalcament de Serra Cavallera, està formada
per un conjunt de làmines tectòniques constituïdes
per roques paleozoiques amb una cobertora
discordant formada per roques de l'Estefano-Permià
i del Garumnià (Muñoz, 1985). Aquest conjunt de
làmines forma l'apilament antiforme del Freser que
38
queda tallat al nord per l'encavalcament de Ribes-
Camprodon, interpretat com un encavalcament fora
de seqüència (Muñoz, 1985).
L'emplaçament de les làmines de l'antiforme del
Freser plega els materials del sinclinal de Ripoll.
D'aquesta forma, l'elevat angle de tall de la sèrie de
l'Eocè inferior i mitjà que s'observa al flanc nord
del sinclinal de Ripoll pot explicar·se per una
rotació i verticalització d'aquests materials a la part
frontal de l'antiforme del Freser tal com s'observa a
la Fig. 15.
Fig. 15. Esquema interpretatiu sense escala del
bloc superior de l'encavalcament de Vallfogona on
l'angle de tall de les capes de l'Eocè inferior amb
l'encavalcament varia a causa de l'emplaçament de
les làmines de l'antiforme del Freser. La rotació de
les capes explica el pas d'un angle de tall amb
l'encavalcament petit en el tall restituït a un angle
proper als 90 º de la situació actual del tall J-1, tal
com s'observa a la Fig. 16.
Tall restituït J-1
Al tall restituït (Fig. 16) s'han utilitzat tres nivells
horitzontals, en el moment del seu dipòsit, com a
nivells de referència. Al sud, per a la conca
d'avantpaís de l'Ebre s'ha utilitzat la base de la Fm.
de Vidrà, pel mantell del Cadí el sostre dels guixos
de la Fm. de Vallfogona-Beuda, i per a l'antiforme
del Freser el sostre de les calcàries del Garumnià.
A la part meridional del tall, el conjunt de dipòsits
de l'Eocè mitjà i superior que rebleixen la conca
d'avantpaís mostra una geometria de tascó que
s'aprima suaument cap al sud. La part septentrional
del tall s'ha reconstruït de manera que representi el
mínim escurçament possible a partir de les dades
subministrades pel sondeig del Serrat-1 i el flanc
nord del sinclinal de Ripoll.
Les diferents formacions tenen una geometria
lenticular i han estat interpretades com a seqüències
deposicionals (Puigdefàbregas et al., 1986; i
Martínez et al., en premsa). Cada seqüència té el
depocentre situat al sud de l'anterior.
Al N, el contacte entre els dipòsits turbiditics de la