Descarregar versió en PDF - Ajuntament de Girona

que, any rere any, repetia els seus quadres no tan sols en diferents mostres,
sinó fins i tot en la mateixa exposició, amb mínimes diferències... I si això es
menciona és perquè no es tracta pas d’una anècdota: és un exemple
representatiu del concepte d’art que hi havia a Girona en aquell temps 135 .
Aquests eren els anys en els que les artistes que es tractaran a continuació
iniciaven la seva formació artística. El 1939, es va instal·lar a Girona el
polifacètic artista barceloní, Joan Orihuel, qui seguint les paraules del seu
deixeble Carles Vivó, tant pintava a l’oli com al fresc, feia gravats, escultures,
murals, il·lustracions o diplomes. Desprès de realitzar una exposició a la
Galeria dels Bells Oficis, on havia presentat retrats, paisatges, bodegons i
alguna còpia de quadres cèlebres, a més de dibuixos i aquarel·les, va obrir el
seu taller a la carretera de Santa Eugènia, número 1, a fi de donar-hi classes
de dibuix artístic i pintura, segons l’anunci inserit al diari El Pirineo el 27 de
maig de 1939 136 . Més tard es traslladaria al carrer de les Peixateries Velles per
obrir una acadèmia privada d’art. Val a dir què, el seu estil academicista va
rebre el beneplàcit de les autoritats artístiques del nou règim com també de la
crítica i del públic gironí.
Tres de les artistes gironines que van iniciar la seva formació en aquests anys,
Emília Xargay, Montserrat Llonch i Joaquima Casas van ser deixebles de Joan
Orihuel. Joaquima Casas, als inicis de 1950, va obtenir una beca atorgada per
la Diputació Provincial de Girona que li va permetre ampliar els seus estudis de
pintura, dibuix i gravat a l’Escola de Belles Arts de Madrid.
Altres dues artistes, Carme Raurich i Esther Boix van iniciar els primers estudis
artístics a l’Escola d’Arts i Oficis Llotja i posteriorment van accedir a l’Escola
Superior de Belles Arts de Barcelona. Carme Raurich, amb una beca concedida
per la Diputació de Girona, va assistir a diversos cursos d’escultura i Esther
Boix es va graduar en pintura l’any 1952.
Totes elles van prendre part a la vida artística de la ciutat a final de la dècada
dels quaranta i durant la dècada dels cinquanta, a excepció de Carme Raurich,
qui als voltants de l’any 1955 va deixar definitivament Girona.
Com ja s’ha dit a la introducció, el treball d’aquesta recerca finalitza l’any 1960
amb la primera exposició d’art “femení” realitzat a Girona. Entre les artistes
tractades en aquest darrer apartat, Emília Xargay, Esther Boix i Joaquima
Casas hi van ser presents com també dues de les pintores tractades en
capítols anteriors, Gertrudis Romaguera i Teresa Bedós que amb anterioritat ja
havien participat en altres manifestacions artístiques.
Pel que fa al seu tractament, es farà des de dues perspectives diferents. La
publicació recent de catàlegs de tres d’aquestes artistes, Emília Xargay, Esther
Boix i Montserrat Llonch, recull àmpliament i documentadament la seva activitat
i trajectòria. Repetir aquestes dades no seria aportar cap novetat de recerca.
135 VIVÓ, Carles i altres. Petita crònica dels cinquanta i els seixanta. Montserrat Llonch, la força
tranquila. Ajuntament de Girona. 2004.p.18-19.
136 VÁZQUEZ, Eva. El llenguatge de les arts.Sota la boira. Arts a la Girona del primer franquismo
(1939-1960). Diputació de Girona – Museu d’Art. Girona, 2000.
37