INDÚSTRIA D'ARMES A CATALUNYA

6
celona, entre les viles de major producció. Aquesta proliferació de
comunitats de mestres armers va facilitar que, fins i tot, es desenvolupés
una variant d’armes típicament catalanes, com ara les armes de foc anomenades
de pedrenyals, mecanisme de percussió amb roda i espurna,
molt diferents de les de metxa, o les pistoles de culata rodona, ferrades
o enllautonades, les quals formen part de moltes col·leccions per la seva
peculiaritat catalana. Així mateix, nombrosos mestres armers 3 han quedat
lligats a la història de la producció d’armes catalanes i són moltes
les sagues familiars importants, com els Peresteva de Ripoll, Valls i Ribot
de Barcelona, i els Rovira de Igualada 4 lligades a la història industrial
militar.
Aquesta florescent indústria va tenir una abrupta interrupció amb el
final de la Guerra de Successió de 1700/1714 que enfrontava els seguidors
de les dinasties d’Àustria i França, quan un edicte reial signat pel
vencedor Felip V prohibia la fabricació i la propietat d’armes en els
territoris catalans que s’havien mantingut fidels a l’arxiduc Carles
d’Àustria. La casa reial desconfiava de la producció d’armes en un territori
que s’havia mostrat contrari al rei Borbó i que podia afavorir un
retorn a les hostilitats. Després de nombrosos edictes de recollida d’armes
de mans privades, es van comptabilitzar 61.000 armes de foc i
8.000 armes blanques. 5 Considerant que el 1714 a Catalunya hi havia
400 mil habitants, un 20% dels catalans eren propietaris d’armes. Això
ens dóna una aproximació a la baixa del volum i dimensió de les armes
existents. La prohibició va afectar tots els mestres armers que van haver
d’aturar la seva producció. Però aquesta situació va durar poc. Ben
aviat la Casa Reial es va adonar que necessitava la perícia dels armers
catalans per abastar el seu exèrcit i els botiflers. 6 A partir d’un edicte de
1715, el pragmatisme es va imposar i un nou edicte autoritzava a
reprendre la producció d’armes, però amb la condició de subministrarles
únicament a les forces armades de Felip V, prohibint la venda d’armes
a particulars per evitar possibles insurreccions o atacs dels
catalans. Un pragmatisme repartit a les dues bandes, ja que tampoc els
armers catalans no van mostrar massa escrúpols a l’hora de subministrar
armes als exèrcits ocupants.
3. Martí, Ricard (2004): Cataluña armería de los Borbones, p. 221/224
4. Ibídem, p. 160
5. Ibídem, p. 7, 26, 27
6. Els botiflers eren els partidaris de Felip V.