El Plec Núm. 3 1,78 Mb - UGT

salut laboral
L’Origen de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals
Encara que el tema de la prevenció de riscos laborals ens
resulti relativament nou, els seus orígens es remunten a
l'antiguitat: Hipòcrates, Plató i Galè ja es referien a la influència
que el treball podia tenir en l'aparició de determinades
malalties.
La Revolució Industrial, amb la introducció de les màquines
en els processos i l'emigració de molts camperols a les ciutats
a la recerca de treball, circumstàncies acompanyades d'una
falta de salubritat i contaminació, va donar, com a conseqüència,
els primers factors incidents en la salut dels treballadors i
de les seves famílies.
La intervenció de l'Estat es va dirigir, llavors,
a millorar les condicions de treball dels més
febles. Anglaterra va ser pionera en 1802, en
intentar mitigar les extremes condicions de
treball dels aprenents en les fàbriques,
i França es va sumar a aquesta prevenció
en 1840. Més tard, Alemanya
va regular les condicions de treball
dels menors en 1839, mentre
que Itàlia va prohibir el seu
treball en 1843.
Charles Dickens relatava en
els seus contes la precarietat
del treball infantil de l'època
a Anglaterra, situació que,
desgraciadament, pot trobarse
avui dia en els països
més pobres.
fonaments de la prevenció de
riscos laborals a Espanya es
troben en la promulgació de la primera legislació social i en
l'intervencionisme científic en les relacions laborals a partir
de 1873.
Malgrat que els inicis de la legislació protectora dels treballadors,
en el seu vessant de reparació i prevenció, va ser
més tardana a Espanya que en la resta d'estats occidentals,
l'evolució d'aquesta legislació va ser més accelerada en el
nostre país. Fins i tot, conceptes com el de malaltia professional
o el status de protecció a la maternitat ens situaven a un
nivell superior de protecció al de la resta de països europeus.
De forma cronològica, els textos legals més significatius a
Espanya, en matèria de prevenció de riscos laborals, han
estat els següents:
• Llei de 24 de juliol de 1873 (Llei de Benot), que ha estat
considerada com la primera de les lleis obreres espanyoles,
d e l a G e n e r a l i t a t
reguladora d'aspectes en matèria de seguretat i higiene
aplicables a tots els treballadors per compte aliena. També
conté una regulació molt ambiciosa per a la seva època
en relació amb les condicions laborals dels treballadors
menors.
• Llei de 30 de gener de 1900 (Llei Dato), sobre accidents
de treball que, entre altres aspectes, va introduir els
primers conceptes sobre responsabilitat de l'empresari
respecte qualsevol dany sofert pels treballadors i també
va establir l'obligatorietat de la declaració dels accidents
de treball.
• Ordre 9 de març de 1971, Ordenança general
de seguretat i higiene en el treball. Aquesta
norma obliga a regular i intensificar la
posada en pràctica de les mesures de
prevenció i a ordenar les potestats, funcions
i facultats necessàries per a assolir una
plena efectivitat de les mesures de
prevenció. També, exigeix les responsabilitats
de caràcter administratiu per
l'incompliment o la inobservança
d'aquestes mesures. Per
al desenvolupament de
l'ordenança es va establir el
Pla Nacional d'Higiene i Seguretat
en el Treball.
• La vigent Llei 31/1995, de
8 de novembre, de prevenció
de riscos laborals i posteriors
modificacions. Aquesta norma
ha suposat la determinació del cos bàsic de garanties
i responsabilitats, precís per establir un adequat nivell
de protecció de la salut dels treballadors, a través de
l'adequació de la nostra normativa a la legislació
comunitària sobre seguretat i salut en el treball i donant
compliment al manament constitucional establert en
l'article 40.2 de la CE, on s'encomana als poders públics
vetllar per la seguretat i higiene en el treball. Una de
les principals novetats d'aquesta llei és que també
s'aplica en l'àmbit de les Administracions Públiques,
constituint norma bàsica del règim estatuari dels funcionaris
públics.
Com qualsevol branca de l'ordenament jurídic, la normativa
de seguretat i higiene en el treball té un camí històric normatiu
el coneixement del qual resulta imprescindible per a la
comprensió adequada de la seva finalitat i configuració actual.
23