Xarxes de computadors - Universitat Oberta de Catalunya

© FUOC • XP06/M2005/01487
ANOTACIONS
20
Programari lliure
el seu invent perquè no tenia suficients diners per a
fer-ho. Bell es va apropiar de l’invent i el va patentar.
Al principi, els pocs telèfons que hi havia s’utilitzaven en entorns
tancats, particulars. Servien per a interconnectar dos espais. A
mesura que el nombre de telèfons instal·lats creixia, l’interès per
mantenir comunicacions múltiples també ho feia: era necessari
pensar en la manera d’interconnectar-los. Naixia la idea de la
xarxa de comunicacions.
Una manera possible, bastant immediata, d’interconnectar tots els
aparells, seria la que es pot observar en la figura següent:
Figura 1.
És evident que aquest model de connexió, “tots amb tots”, és completament
inviable: per a cada aparell nou que s’incorpora a la xarxa,
es necessita un gran nombre de connexions noves. Per a fer-nosen
una idea, una xarxa “tots amb tots” de cinquanta telèfons necessita
mil dues-centes vint-i-cinc línies de connexió i, a cada telèfon, un
dispositiu que permeti quaranta-nou connexions.
Per a solucionar aquest problema, van aparèixer companyies que oferien
un servei de commutació: feien arribar un cable fins a cada telèfon
i connectaven els cables dels telèfons que volien establir una comunicació.
D’aquesta manera, cada aparell disposava d’una sola connexió i
no era necessari establir-hi cap variació per a incorporar aparells nous
a la xarxa.