Estudi dels efectes de la càrrega dels arbres de la ... - Recercat

Mètodes d’anàlisi de sucres
12
Antecedents
El mètode més utilitzat a l’hora de quantificar els sucres presents als fruits, ha estat la
Refractometria, principalment per la facilitat, rapidesa i comoditat que suposa
l’aplicació d’aquesta tècnica. Està basat en la lectura mitjançant un Refractòmetre de
l’Índex de Refracció que presenta una determinada dissolució, i en el cas dels fruits, que
presenta el suc que d’elles s’extreu. L’inconvenient que presenta aquest mètode es que
només es poden determinar la quantitat de sòlids solubles totals, siguin o no siguin
sucres, i no es poden quantificar individualment els diferents sucres senzills.
Les tècniques colorimètriques i les cromatogràfiques, són tècniques amb més alt grau de
precisió i exactitud tant quantitativa com qualitativa.
Les tècniques colorimètriques estan basades en la capacitat dels sucres a reaccionar amb
altres substàncies i donar productes amb color. Així es produeix les reaccions amb
fenols en presència d’àcids forts, i les reaccions de reducció d’ions cúprics (blau) que
passen a cuprosos (vermell) en mitjà alcalí (Reacció de Fehling per sucres reductors).
Gaines et. al (1973) va estudiar els sucres reductors als teixits de les plantes, extrets amb
metanol en medi àcid, utilitzant una colorimetria d’oxidació-reducció que transformava
ferricianur potàssic a ferrocianur potàssic.
Una tècnica intermèdia entre colorimetria i cromatografia va ésser utilitzada per Davies
i Kempton (1975) per estudiar els sucres presents al tomàquet, procés que ells mateixos
assenyalaven com a massa llarg i laboriós, ja que es tractava d’una separació per
cromatografia amb elució per gravetat i estimació colorimètrica de cada sucre.
Els mètodes més sofisticats d’anàlisi són els cromatogràfics, tant utilitzant la
cromatografia de gasos com la cromatografia líquida d’alta resolució (H.P.L.C.)
La cromatografia de gasos es basa en la injecció d’una petita mostra en un corrent de
gas inert, generalment nitrogen, que constitueix la fase mòbil i fer-la fluir a través d’una
columna (fase estacionaria) a elevada temperatura fent sortir a diferents intervals
característics els diferents components que són reconeguts per un detector. En general
les substàncies s’identifiquen pel temps que tarden a sortir de la columna i no pas per
reconeixement químic. Recasens et. al. (1982) va estudiar els sucres extrets amb aigua i
alcohol 90º, a la poma Starking D. per cromatografia de gasos utilitzant un detector
d’ionització de flama i una solució de inositol de concentració coneguda com a patró